Amb l’estanca que vam fer a Saragossa, vam tenir l’oportunitat de visitar un monument, poc conegut pels que no som d’allà, es tracta del castell -palau de la Aljaferia.

MURALLA EST, PONT I PORTA D’ACCES.
La Aljaferia, es un castell andalusí, que va fer construir el sultà Abu Jàfar Ibn Hud Al Múqtadir, el segle XI (Qasr Al-Jafariyya, significa Palau de Jàfar), com a residencia de la dinastia dels Banu Hud de Saraqusta, situat al pla de l’Almozara, extramurs de la medina de Saraqusta, també era nomenat com Qasr Al-Surur ( palau de l’alegria); on es va construir ja hi havia una torre de defensa, quadrada de cinc pisos, del segle IX, que va quedar integrada al conjunt i que rep el nom de la Torre del Trovador.
Al segle XII, Alfons I, va conquistar Saraqusta, i va instal·lar en el castell la residencia dels reis d’Aragó; va patir reformes, en estil mudèjar, els segles XII, XIII, XIV, la mes important, el XV per els Reis Catòlics, que van aixecar un segon pis a la part nord; tant mateix, es van anar fent reformes fins el segle XX, en que el 1980 passà a ser propietat del ajuntament, i cinc anys desprès acull les Corts d’Aragó; el 2001 va ser declarat patrimoni de la humanitat.
El castell esta situat al extrem sud est del Parque de la Aljaferia, i te tot el perímetre envoltat per un ampli fossar, la porta d’accés esta a la muralla est i s’hi arriba per un pont de pedra, entrant en un pati des d’on s’accedeix al Palau Andalusí, d’estil oriental abbàssida – persa.

PORTADA ACCES PALAU ANDALUSÍ.
EL PALAU ANDALUSÍ, s’hi accedeix per unes escales i un portal que dona al Patio de Santa Isabel, un pati típic andalusí, rectangular, amb flors, tarongers i, originàriament amb dos estanys, un a cada extrem, ara nomes queda el del extrem sud, a la part nord es pot veure un gran pòrtic amb arcs polilobulats, per el que s’accedeix al saló del tron, o “saló daurat”, que, al extrem est, comunica amb una petita mesquita oratori octogonal, dos pòrtics mes petits donaven accés a la resta d’estàncies reials; al extrem sud del pati també hi ha un pòrtic amb arcs polilobulats i ornamentats que donava accés a la resta d’estàncies del palau; el sector de ponent del castell era el alcasser, on hi ha un altra pati, el de San Martin.
EL PALAU MUDÈJAR, a partir del segle XII, es van fer modificacions, en estil mudèjar, per adaptar-lo com a palau dels reis d’Aragó, però la mes important va ser l’ampliació del segle XIV manada per Pere IV el Cerimoniós, amb tres sales sobre el sector nord del palau a diferents nivells, i amb uns sostres mudèjars de fusta, i l’edificació de l’església de San Martin al nord oest del pati del mateix nom.
EL PALAU DELS REIS CATÒLICS, el segle XV, van fer la reforma mes important, aixecant un segon pis sobre el palau preexistent, al que s’accedeix per una escala noble d’estil gòtic mudèjar, amb finestrals que donen al pati de Santa Isabel; aquest segon pis esta compost per les sales dels passos perduts, amb uns sostres molt treballats amb simbolisme dels Reis Catòlics ( el jou, les fletxes, i el nus); i el saló del tron, de grans dimensions, i amb una galeria superior a tot el seu voltant, el sostre es una obra d’art amb uns grans cassetons molt treballats; en el lloc on estaven els trons, hi ha un gran tapis amb l’escut d’Aragó.
Entre els segles XV i XVIII, va acollir el tribunal del Santo Oficio (Inquisició).
LES CORTS D’ARAGÓ; les dependencies utilitzades per les Corts d’Aragó, s’estenen des de la part nord oest, fins tota la part sud, passant per l’oest; del que vam poder veure, darrera el pòrtic andalusí, que dona al sud del pati de Santa Ines, hi ha una sala amb algunes reproduccions d’arcs d’estil andalusí, i la resta son estàncies funcionals d’estil modern majoritàriament recobertes de fusta; el Hemicicle del Parlament d’Aragó, esta situat al sud est.
La visita costa 5€, (1€ els jubilats)i pot ser guiada o lliure (el preu es el mateix), i es recomana reservar-la , sobre tot si volem fer la guiada, es paga en el moment de recollir a la guixeta esta en una garita en el camí d’accés al pont d’entrada :
https://reservaonline.aljaferia.com
Llegenda sobre la construcció de la Aljaferia, extret de : https://historiaragon.com/2016/11/04/la-aljaferia
Hoy vamos a hablar un poco de una leyenda musulmana. En la Saraqusta (Zaragoza) de finales del siglo XI, una de las taifas más poderosas de toda al-Andalus, la gente se maravillaba con la historia del gran palacio de la alegría, o palacio de la Aljafería, cuya leyenda decía que había sido construido en una sola noche.
Antes de la construcción de dicho palacio, los reyes de la taifa se alojaban en el alcázar de la Zuda, del cual tan sólo ha llegado hasta nuestros días el torreón situado junto al puente de Santiago. En el alcázar se alojaba un príncipe de la taifa, Ben Alfaje, que cuando anochecía acostumbraba a salir a pasear por la orilla del río Ebro.
Un día, el príncipe se encontraba dando su paseo, y había llegado hasta la zona que los musulmanes conocían como al-Musara (Almozara), maravillándose de nuevo por lo bello de la zona, un auténtico vergel lleno de campos, feraces huertas y sotos bañados por las aguas del Ebro. En ese momento, Ben Alfaje susurró uno de sus más fervientes deseos:
“Qué hermoso sería construir en este vergel el alcázar más bonito jamás construido: estucados de pórfido y nácar, hermosas fuentes, altas torres, suelos de mármol, zócalos de alabastro, techos de oro, yeserías de los mejores maestros, limoneros con la mejor alberca del mundo…”.
Pero de lo que el joven príncipe no se había dado cuenta era de que alguien había escuchado su deseo. De pronto escuchó que a sus espaldas alguien susurraba su nombre. Ben Alfaje se dio la vuelta, y para su sorpresa se encontró con un anciano de larga barba encanecida, vestido con una toga de lana blanca y con una corona de algas en su cabeza.
-¿Qué se le ofrece, anciano?- le preguntó Ben Alfaje.
El anciano se presentó como el padre Ebro, el espíritu del gran río, y le dijo que había escuchado su deseo cada noche que paseaba junto a sus orillas.
-Yo haré realidad tus deseos si a cambio me entregas a tu esclava favorita, la bella Hanifa.
-Dámelos y es tuya-, le contestó el príncipe.
Tras sellar su pacto, un gran cansancio se apoderó de Ben Alfaje, cayendo este dormido. A la mañana siguiente despertó, convencido de haber tenido un extraño sueño. Pero al despejarse, vio que se encontraba en un fabuloso palacio, lleno de color, de un salón dorado, de alfombras persas, de sedas de Oriente, del más maravilloso de los jardines inundado de olor a limoneros, naranjos y jazmín, y todo ello rodeado por las ricas huertas de la al-Musara. Ben Alfaje no cabía en sí de gozo, y jamás volvió a pensar en su favorita Hanifa, que había desaparecido misteriosamente esa misma noche. Aún así, todavía hay gente que dice que los días en los que el cierzo sopla con mucha fuerza, se escucha por las riberas al padre Ebro llamando a su amada Hanifa.
Sergio Martínez Gil
Lcdo. en Historia por la Univ. de Zaragoza
