Bienvenidos a este mi nuevo blog, donde pretendo compartir con vosotros recuerdos y vivencias ocurridas a lo largo de mi modesta existencia, algunos serán anécdotas y aventuras ocurridas en excursiones y viajes de juventud, otras harán referencia a acontecimientos de interés general que me tocaron vivir.
Espero que os guste.
«Sé tú mismo. Los demás puestos están ocupados.»
— Oscar Wilde.
Esta es la primera entrada de mi nuevo blog. Acabo de empezar a escribir este nuevo blog. ¡Mantente al día para leer más entradas! Suscríbete a continuación para recibir notificaciones cuando publique nuevo contenido.
Morella es una bonica població emmurallada de la província de Castelló, capital de la comarca dels Ports, esta a 984 metres sobre el nivell del mar; la major part del poble esta dins dels 2 quilometres de muralla i envoltant el turó presidit per el castell.
Aquest turó ha estat habitat des de el Eneolític, després van venir el celtes Brigaces, els Grecs, Cartaginesos, Romans, Visigots i els Amazics, va ser conquerida temporalment per el Cid, i definitivament per Blasco d’Alagó , manat per Jaume I al segle XIII.
VISTA DE MORELLA AL CAPVESPRE.
En aquesta vila podrem gaudir de llocs interessants i vistes esplèndides de la zona; s’hi arriba per la carretera N232 que ve de Vinaròs direcció Casp i Saragossa; el millor es passar la primera sortida i agafar la CV1160 (portal de Sant Miquel); per aquí, a la dreta veurem la Aqüeducte de Stª Llucià, gòtic del XIV, seguim fins a, pràcticament, el peu de la muralla, i girem a la dreta per la carretera del Trinquet, on , després del pàrquing d’autobusos, arribarem a una zona de aparcament de pagament, 3€ 8 hores; a la plaça de Sant Francesc; des de aquí agafem el Carrer del Trinquet en direcció a la Nevera, antic pou de glaç fora muralla del XVII, actualment acull un bar, seguim fins al Portal de la Nevera, entre dues torres gòtic del XIV; per aquí entrem a la vila, el primer carrer a l’esquerra (S. Miquel) veurem l’oficina d’informació turística, a la cantonada de la plaça de Sant Miquel, aquí es un bon punt per inicia la visita a la vila.
Amb la informació que os donin a l’oficina de turisme, podreu triar el itinerari que mes os convingui; jo des de aquí proposo un recorregut, crec que, molt complert, començant per la circunvalacio de la muralla:
Comenceu per el Portal de S.Miquel, gòtic del XIV, flanquejat per dues torres que es poden visitar i pujar al terrat, des de allí dalt es pot anar, per dalt la muralla, fins a la Torre del racó, o del Trinquet, també del XIV, també es pot passar d’una torre a l’altre per sobre del portal; sortim a fora muralla, i seguim la Carretera CV1160 cap a la dreta, paral·lels a la Muralla de Timoneda, fins a Torre rodona, del XV, circular com indica el seu nom, seguim avançant i arribarem a un punt on la carretera entra dins muralla, a la plaça on trobem la Font Vella, seguim per l’interior de la muralla i arribem a la Torre Vella, o del Esperó, tot i el seu nom es del segle XV, a partir d’aquí anem per el carrer Pujada de Lavadors, i arribem a la Torre de Beneito, circular amb dos nivells, del XIV,, situada en una cantonada de la muralla; continuem resseguin la muralla, ara per el carrer Portal de Sant Mateu, fins arribar a aquest portal, situat entre les Torres de Sant Mateu, del XIV, per aquí la Carretera de Castelló, CV1160, torna a sortir fora muralla, però nosaltres seguim per dins, per el carrer de la Murada, per on passem per la Torre de Fredes o del Sol, hexagonal del XIV, seguim per el mateix carrer fins arribar al Portal del Forcall o d’en Camarasa, del segle XIII, seguim, ara per el carrer Hort del Baró, i passem per el Portal del Rei o de Jaume I, del XIII (possiblement el mes antic); sortim fora muralla fins al Portal del Estudi, del XIII modificat el XIX, aquí, fora muralla tenim la plaça del pla del Estudi on esta exposat un canó del segle XIX; des de aquí la Muralla Espitllerada, del XIX, s’enfila per el turó del castell i ha patit ensorraments als segles XX i XXI, per tant entrem dins muralla per el Portal del Estudi, i passem a visitar l’interior de la vila.
CASAS DEL PLA DEL ESTUDI I EL CASTELL
Pugem cap a l’esquerra per el carrer de l’hospital i arribarem davant el Convent de Sant Francesc, d’entre el XIII i XIV, té un destacable Claustre, fins fa uns anys per aquí s’accedia al Castell, però actualment esta tancant per reformes per fer-hi un Parador; seguim per el mateix carrer i arribarem a l’església Arxiprestal de Santa Maria, d’entre els XIII i XVI d’estils gòtic i renaixentista, te dues rosasses a banda i banda de la portalada; seguim en mateix sentit per el carrer Pare Ramón Querol, per on arribem al antic collegi Colomer Zurita neoclàssic del XIX; reculem per el mateix carrer, i davant l’església agafem el carrer Mare de Deu de Villavant, per on arribem a la plaça de Colom, i, un xic mes endavant, a la dreta, s’obra la plaça del Estudi, amb unes peculiars cases blanques amb balcons de fusta d’arquitectura popular, del XIV i la Casa Piquer, del XV on estaven las aules d’estudi (d’aquí el nom de la plaça); també hi ha un rellotge de sol monumental, en front tenim un mirador instal·lat sobre el Portal del Rei, i a la plaça Colom veurem la Font de Colom; des d’aquí baixem per el carrer Blasco d’Alagó ( a la practica el carrer Major) amb els seus pòrtics medievals, en el sector conegut com “la Plaça”, on s’instal·la el mercat setmanal, a mes, en aquest carrer es concentren la majoria de botigues de la vila; passats els pòrtics, arribem a un punt que canvia el nom del carrer, per Carrer Segura Barrera, aquí, a la esquerra podrem veure la Costa de Prades, on carreró amb escales que baixa de la Església, a la dreta continuen las escales per la Costa de Sant Joan, aproximadament a la meitat d’aquest carreró, en un tram cobert, esta el antic barri jueu; recuperem el camí per al carrer principal i arribarem al edifici, gòtic, del Ajuntament, del XV, en el espai de l’entrada s’hi poden veure els gegants de la vila, i algunes exposicions, adossada al edifici del ajuntament, esta la Presó medieval, del XIV, i que va funcionar fins el XX; el carrer, aquí, torna a canviar de nom, ara carrer Verge del Pilar, per on arribarem davant la antiga Església de Sant Miquel, que combina estils renaixentista i Neoclàssic; adossada a l’església esta el museu Temps de Dinosaures; i ja estem a tocar de la plaça de Sant Miquel, punt de sortida de la visita; encara quedaria la visita al Castell, si tenim ganes de pujar dalt del turo.
VISITA AL CASTELL
Per visitar el Castell d’origen muslmá, (visita de pagament), sortim de la Plaça de Sant Miquel, passant per davant del museu del dinosaures, i pugem per la Costa del Trinquet, fins el carrer Castell, allí tenim que anar a la Plaça de Bous, on esta la guixeta on venen les entrades; des d’allà mateix podrem veure la Torre del Panto, del XIV amb 3 nivells i teulada a dues aigües; des de la guixeta començarem a pujar per el camí senyalat, resseguin la Barbacana fins pujar al primer nivell del castell, passant per les restes de la Primera Porta, una mica mes enllà, a la muralla, veurem la Porta Ferrissa, d’origen musulmà , esta tancada amb una reixa de ferro, segons la tradició es per on va entrar Blasco d’Alagó quan va conquerir el castell; seguim per la dalt la barbacana fins arribar a la Porta de la Barbacana, segona porta del castell, al costat te un cos de guardià d’època carlina; seguim per el camí espitllerat, fins arribar a la Porta Principal, situada a la base d’una torre del XV, per allà s’accedeix al segon nivell del castell; aquí veurem el Palau del Governador, un edifici del XVIII que inclou estàncies integrades a la roca; des d’aquí seguim el camí que circumval·la aquest segon nivell, fins arribar al altre costat on trobem el Polvorí, seguim el camí i arribem a un reco amb dues torres reformat recentment, la Torre de Sant Francesc, situada a la muralla, per damunt del convent del mateix nom, i per on s’accedia al castell abans des d’el convent, i la Torre Pardala del XIV adossada a la base del tercer nivell del castell; per el camí passem per els allotjaments de tropa i la presó del Catxo; reculem fins el polvorí, i al costat esta l’escala d’accés a la porta i túnel d’accés de Plaça d’armes, en el tercer nivell del castell, envoltada per residencia d’oficials, de tropes, i la Torre Celoquia, del segle VIII, original dels musulmans, reconstruïda, al XVI, destruïda per els francesos el XIX, al centre de la plaça hi ha un Aljub d’origen romà, amb un brocal renaixentista, que encara te aigua; gran part d’aquest elements estan enrunats, però poc a poc es van refent, aquí podem donar per acabada la visita a aquesta vila; això si no marxeu sense tastar els típics Flaons de requeson.
Per mes informació: Oficina de turisme de Morella: tel: 964173032 – 661425294 (WhatsApp)- turisme@morella.net.
Castelló d’Empúries es un poble de l’Alt Empordà, entre Figueres i Roses, que va ser molt important a l’època medieval; al segle XI va passar a ser la capital del Comtat d’Empúries , en lloc de Sant Martí d’Empúries que estava massa al abast dels atacs pirates; tot i que al segle IX ja s’esmenta el nom de Castelló en algun document.
El seu terme, a mes del poble, inclou el Parc Natural dels Aiguamolls del Empordà, Empuria brava“la Venècia catalana” urbanització creada el 1975 amb nombrosos canals, i el Butterfly park, un parc dedicat a les papallones, aus exòtiques, lloros i fins i tot ratpenats .
EL RENTADOR I LA BASILICA.
El poble guarda bastants llocs interessants que val la pena de de visitar, per fer-ho e pot aparcar davant el dispensari i l’escola Joana, al carrer del Rentador, allí, com indica el nom del carrer, trobarem El Rentador, un safareig públic de meitat de XIX d’estil neoclàssic-romàntic; des d’aquí agafem el carrer Marin cap a l’esquerra i arribem al Ecomuseu la Farinera, instal·lat el 2004 en un antic moli hidràulic del XIV, que en segle XIX va convertir-se en una fabrica de farina; a finals del segle XX es va renovar el edifici per fer hi el museu.
Estem al carrer de la Fruita, i tot seguit tombem a la dreta per el carrer Carbonar, o esta el Convent de Santa Clara, d’entre el XVII i XVIII, d’estil barroc, actualment de propietat municipal, al costat esta el Hotel Palau Marcel·lí; i al final del carrer sortim a la plaça de Mossèn Cinto Verdaguer, on veurem la Creu de terme, gòtica del XV, aquest no es el seu lloc original, l’hi van posar al 1963; al se davant esta la Basílica de Santa Maria, coneguda com la Catedral del Empordà, gòtica d’entre el XIII i el XV, sobre una de romànica del XI, en els segles XVII i XVIII es van afegir capelles laterals d’estil barroc, te un interessant retaule d’alabastre, i també un museu parroquial.
Sortint de la basílica cap a la dreta, veurem uns porxos, es la Sala de Contractació i Duana, gòtica del XIV reformada el XX, al altre costat esta la plaça Joan Alsina presidida per la Fontana; i cap a la part del darrera de la basílica esta el Mirador del Paller d’en Melino, que dona sobre el Rec del Moli, que corre paral·lel a l’antiga muralla; donem mitja volta i a la dreta, pugem per el carrer dels Capellans, un xic mes amunt arribem al carrer del Portal de la Gallarda, que va fins a la única porta que resta de la muralla , del segle XIII, tenia un pont llevadís per salvar el Rec del Moli; tornem enrere i tombem a la dreta per el carrer del Portal Nou, que ens porta davant de la Casa Gran, un casal gòtic del XIV de una família de la baixa noblesa.
Des d’aquí anem a l’esquerra per el carrer Consol, que seguim fins el carrer Comalac, on veurem el Convent de Sant Bartomeu, fundat el segle XIII per Sant Pere Nolasc, per el frares mercedaris; seguim per el Comalac fins arribar al carrer Verge on girem a l’esquerra, i en arribar al carrer Prat de la Riba l’agafem girant a la dreta, fins arribar a la plaça dels Homes, on veurem l’oficina d’informació turística, instal·lada a la Casa del Consell i Llotja del mar, un edifici gòtic del XIII al XIV, que havia estat seu del Ajuntament fins el 1987; anem fins el fons de la plaça i agafem cap a la dreta per el carrer de Comas Sola per on arribem a la plaça de la Moneda i seguint tot recte agafem el carrer del Call jueu, al Puig Mercadal, en arribar al carrer de les Peixateries Velles, girem a la dreta i arribarem davant la antiga Sinagoga, que va funcionar entre els segles XIII i XV.
Continuem per el carrer Peixateries fins arribar a la plaça de Jaume I, lloc on s’aixecava el antic castell comtal del que no queda res; anat a la dreta, al final de la plaça trobem la Cúria, edifici gòtic del XIV, que era el equivalent als tribunals actuals, i que encara conserva la Presó medieval, amb algun grafit dels presos de l’època, actualment, des el 2009 es el Museu d’Història Medieval; seguim per el carrer de la presó, uns metres fins la primera travessia, carrer de la Moneda, on girem a l’esquerra, i seguim dues travessies fins a la plaça del Joc de la Pilota, on trobem el Convent de Sant Domènec, d’estil barroc d’entre el XVI i XVIII, va ser utilitzat com Palau Comtal, actualment es la seu del Ajuntament, cal destacar el pati porticat, antic claustre del convent; sortim cap a la dreta per el carrer Catalunya fins arribar a la plaça Curtidors, on veurem un campanar, que pertany al Convent de Sant Agustí, possiblement aixecat el XIV i reformat el XVII, actualment tancat , la part del claustre esta habilitada com a piscina terrassa del Hotel Canet que esta al costat del ajuntament.
PATI DEL PALAU COMTAL.
Aquest convent esta al carrer Calabro, que agafarem fins arribar al final, a la intersecció amb el carrer de Santa Clara, on girarem a la dreta, poc abans d’arribar al riu ( Muga), trobem, a la dreta, la Torre Carlina, una torre militar del segle XIX; seguim fins el pont, on tornarem a girar a la dreta per el carrer de Joan Güibas, paral·lel al riu, y arribarem al Pont Vell, un pont gòtic de set ulls destruït y reparat diverses vegades des del segle XIII, al XVIII va ser reconstruït totalment; aquí podem donar per acabada la visita, podem tornar a entrar a la vila per el carrer del pont que ens dura al costat del ajuntament, o recular fins el carrer de Santa Clara i resseguir-lo fins a la intersecció amb el carrer del rentador on havíem començat la visita.
Per mes informació podeu dirigir-vos a l’oficina d’informació turística : 972156233 turisme@castello.cat
Els que heu llegit els meus relats des del principi, recordareu, que, entre els 15 o 16 primers;n’havien sobre aventures en sortides i excursions amb la Colla del Club, ara repassaré, una mica, la meva historia amb aquesta colla, que, per a mi, ha sigut molt important, doncs, en ella,he compartit molts bons moments, amb uns bons amics, i que, a dia d’avui, encara mantinc l’amistat amb molts d’ells.
ELS ORÍGENS: A finals del 74, el meu amic i company d’institut, en Jordi Lartuna en va presentar uns amics seus, l’Esteve “Estevet” i l’ Isidre; si no ho recordo malament, vam anar a veure “Els Pastorets”, al teatre del col·legi dels Maristes, doncs l’ Esteve hi actuava,(o era son germà en Xavi??) ; amb ells, en Miquel (que ja coneixia dels Merinals), i en Paco, vam “fundar” La Colla, que mes endavant coneixeríem com la “La Colla del Club”, ja que, menys jo, els demes eren socis del Club Natació Sabadell; pocs dies desprès es van afegir algunes noies, la primera la Marta, cosina de l’Esteve, que va dur dues amigues seves, la Ceci, i l’ Espe.
A LA SALUT.
Amb aquesta colla, els caps de setmana, vam fer nombroses sortides i excursions. Solíem quedar a la “Creu dels Caiguts”, (avui el Reco del Campanar); o a casa del Esteve o l’Isidre, per anar a prendre alguna cosa a algun lloc com la Tasca, o a un pub musical (era moda a les hores) o al cinema; mes endavant, els pares de l’Esteve ens van cedir el cobert del pati de casa seva, on vam muntar un “local” amb equip de musica i llums “psicodèliques”, on ens podíem reunir, fer festes,“güateques” i d’altres activitats, com fer macramé o carteres de feltre. D’excursió, on anàvem mes sovint, era a la Mola, per proximitat i per que es podia anar amb bus fins a Matadepera; també recordo anar, al menys una vegada, al Aplec de la Salut; i a Cerdanyola del Vallès, doncs d’allí eren algunes moses (també del Club) que es van afegir al 75, però no van durar gaire; també vam anar a una jornada de portes obertes a la UAB de Bellaterra.
Entre el 75 i el 76, a part dels “fundadors” de la colla, havia molta gent entrant i sortint de la colla, alguns venien regularment, d’altres en ocasions puntuals o nomes un parell de vegades…, la qüestió es que de vegades ens aplegàvem, al menys, una vintena d’amics; com a l’excursió que vam fer a Montserrat, en que, al menys, érem una quinzena.
Dels habituals en aquells temps recordo: en Fermi, en Marius i sa germana Jordina, en Manel, la Julia, les germanes Montse i Vicky; i ja en el 76, van afegir-se la Montse i la Pepi, també germanes, l’Anna L., (curiosament, totes aquestes noies, eren de la Creu Alta), i mes tard la Silvia, que avui es la dona del Esteve, (aquesta era de la Concordia); i segons m’han recordat, també venien, en Santi, en Climent, en Joan, la Tere, la Pili, l’ Anna P., la Lidia, en Pere, i ja en el 79 la Karina. AMORS DE JOVENTUT: Com no podia ser d’altra manera, en una colla de nois i noies de entre 15 i 18 anys, es van anar formant parelles, algunes esporàdiques, d’altres mes duradores: En Jordi amb l’Espe, la Marta amb en Marius, la Ceci amb en Manel, jo amb la Julia (que mes aviat vam estar tontejant), l’Isidre primer amb la Lidia i desprès amb la Montse…, i l’Esteve amb la Silvia,i que continuen junts; no recordo si en Miquel es va aparellar amb algú en aquells temps.
EL 850: Al principi del 76 en vaig treure el carnet, com que jo soc el mes gran, vaig ser el primer en fer-ho; i aquell cap de setmana ens vam trobar a casa del Isidre, una noia (no recordo quina) en va preguntar si ja tenia cotxe, i com que havia un 850 coupé aparcat davant de la casa, per prendre-li el pel li vaig dir que era aquell, i com que duia unes claus de un forrellat, li vaig ensenyar, las va agafar i va sortir al carrer, lo que no m’esperava es que la clau va entrar al pany, i quan, a sobre, va obrir la porta ja en vaig quedar de pedra… l’hi vaig tenir que dir que no que era broma i fer-la sortir del cotxe i tancar-lo abans no sortís el propietari. Cap a finals del 76, vaig comprar-me el meu primer cotxe,(que també va ser el primer de la colla), un 850 de 3ª ma (no era coupé). Uns quants de nosaltres, quedàvem alguns dies al vespre, entre setmana, desprès de plegar, a la plaça del Angel per xerrar o fer plans per el cap de setmana; jo hi anava amb el cotxe, i aparcava al carrer Raval de dins o a la mateixa plaça del Angel, i desprès, acompanyava alguns/nas, a casa seva, però una de les primeres vegades, que anàvem 6 en el cotxe, en vaig despistar xerrant, i en comptes d’agafar el carrer Convent, que tenia preferència, vaig agafar el carrer Soledat, que no en tenia, i en la cruïlla amb Sant Honorat, vaig fotrem una pinya contra un 600, que tenia la preferència, que no vaig respectar, per sort ningú va prendre mal, i com que amb el soroll del xoc, van sortir molts curiosos, ningú es va adonar de que anàvem 6, desprès un dels meus passatgers, el que vivia mes a prop,( no recordo qui), va marxar a peu, i no va passar res, tret d’un bony al morro del cotxe. També, recordo un altra vespre que, anant a deixar les noies ( la Montse i la Pepi, i l’Anna ) a casa seva, vaig aparcar per les rodalies del camp de futbol,(un carrer que, encara, no tenia cases ni pisos) per xerrar sobre el “mal d’amor” que tenia una d’elles; i va venir la policia pensant que érem una parella fent “trapelleries”, je, je; les altres aventures amb aquest cotxe ja les he explicat en els relats publicats anteriorment.
LA MILI: També vaig ser el primer en anar a fer el servei militar, a principis 78, fins a meitat del 79, es adir que vaig estar un any i escaig “desconnectat” de la Colla; el dia que marxava van venir a acompanyar-me fins a l’estació on agafàvem el “tren dels quintos”, crec que en Miquel i l’Esteve(??); i quan en van llicenciar, vaig recuperar el contacte, primer amb l’Esteve i la Silvia, i desprès amb la resta; a la segona meitat del mateix any que jo, hi va anar, a la “mili”, en Miquel, i el 79 en Jordi Lartuna. A SARAGOSSA: En Miquel, es va llicenciar de la mili a la segona meitat del 79, la va fer a Saragossa, i va fer novia “mañica”, (la Mercedes, que ara es la seva esposa), com que ell, encara no tenia cotxe, i tenia que anar a veure-la en tren, vaig a oferir-me a portar-lo un pont a finals del 79, i cap allà que vam anar amb el meu 127; nomes recordo que vam sortir amb ella i uns amics, i, que, en Miquel i jo, vam dormir aquella nit al cotxe; l’endemà, no recordo que vam fer, nomes que vam tornar cap a casa al vespre i vam sopar pel camí.
CELEBRACIONS: A mes de balls al local, també celebràvem altres festes, i no sempre al local, com revetlles: La primera,la de l’any 75, al pati de ca l’Esteve; o també, la del 76, que vam anar a una torre que tenien els pares d’en Fermi cap a Gallecs o Lliça, a la que van venir alguns pares, per dur-nos en cotxe, recordo que a mi en van dur la meva cosina Leo, de França, i el seu marit amb el seu cotxe, aprofitant que estaven de vacances a casa; o la que vam anar al Trillas de Tamarit, amb bany nocturn. I com no, caps d’any: A mes del que vam celebrar a la casa del carrer Covadonga; en vam celebrar alguns mes, i per ser “diferent” vull destacar aquest:
UN CAP D’ANY AVANÇAT: Pels volts de Nadal del 79, en Claudi (promès de l’Azucena), estava a la mili, i va venir de permís, però tenia que passar el cap d’any a la caserna, així que vam decidir de muntar-li una festa de cap d’any per sorpresa, uns dies abans; ens vam reunir al local de casa de l’Esteve, el Claudi, l’Azucena, l’Esteve, la Silvia, la Ceci, la Gloria( una amiga del Claudi i l’Azucena), la Francesca (una amiga de la Ceci) i jo; allí la Gloria (sense que en Claudi ho sentis)ens va oferir d’anar a una caseta que tenien els seus pares entre Rubí i Castellbisbal, i muntar la festa allí, així que els vam tapar els ulls al Claudi i l’Azucena, i cap allà que el vam portar; i així, aquell any, vam celebrar cap d’any dues vegades.
EL CUMPLE DE LA CECI. Llògicament, també celebràvem els aniversaris, recordo especialment el de la Ceci a finals del 79, que vam anar a celebrar-lo a Caldes i vam quedar-nos a dormir allí, en una torre que tenien els seus pares, a aquella festa, gracies a les fotos, se que vam anar, l’Esteve, la Silvia, l’Isidre, en Miquel, l’Espe, la Marta, en Marius, en Fermí, en Paco (que feia temps que no venia), la Francesca,(una amiga de la Ceci), i l’Azucena, que crec va ser la primera vegada que venia.
Al febrer del 80 vam tenir el primer casament, es van casar l’Esteve i la Silvia, i jo vaig tenir l’honor de ser el seu fotògraf; també van venir la Ceci i l’Azucena. EL CANVI: A partir del 80, amb el Jordi Lartuna a la mili, i en tornar es va centrar en la carrera; en Miquel, que, quan podia, anava a Saragossa; en Isidre no se on parava… es pot dir que la colla va deixar de funcionar; a més tambe va marxar a la mili l’Esteve…;així que vaig continuar sortint amb en Claudi, l’Azucena, i la Gloria, que ens va dur a veure-la jugar a vòlei; i va ser amb una companya seva, la germana d’aquesta i las respectives parelles que vam formar una nova colla (la del Vòlei), amb la que vaig sortir dos o tres anys, fins que vaig començar a sortir amb la Sol , la meva esposa. El 82 es van casar en Miquel i la Mercedes, a Saragossa; en aquells moments, jo estava sortint amb l’altre colla; precisament en el si de l’altra colla, al setembre del 83, van casar-se en Claudi i l’Azucena, i ja m’acompanyava la Sol; si no m’enganya la memòria, els hi vaig filmar el casament en Super 8. EL RETORN: A partir del 81, vaig tornar a tenir contacte amb l’Esteve i la Silvia, que van ser pares del Dídac, (desprès van seguir la Mariona i en Roger), i l’Esteve va obrir la seva primera botiga, més endavant, també vaig recuperar contactes amb l’Isidre, en Jordi i en Miquel; per l’abril del 87, es van casar en Jordi Lartuna i l’Angels; i al juliol del mateix any, la Sol i jo, per cert que l’hi vam comprar els mobles a l’Esteve, que, a més, ens va fer de testimoni. Els següents en ser pares van ser en Jordi i l’Angels, al 90 van tenir la Berta,(seguida per l’Ariadna i en Marc); desprès en Miquel i la Mercedes, van tenir en Dídac el 91; i per fi en Isidre amb la Maribel, van tenir en Gerard el 2010; i l’Esteve i la Silvia ja son avis per quadriplicat.
A partir del 87 o 88, hem anat ajuntant-nos anant a sopars o dinars, mes o menys regularment; al principi els fèiem en algun restaurant, fins i tot el 2006, que vivia a Manlleu, vam fer un dinar als afores de Vic; desprès, vam passar a fer-los a casa d’algun, i cada parella porta algun plat o beguda, es mes pràctic, mes tranquil i permet d’allargar la sobretaula; l’últim, de moment, va ser un dinar a casa d’en Jordi i l’Angels, a Terrassa, el 2019. També, a principis dels 90s, vam celebrar una revetlla sant Joan, que ens va convidar l’Esteve a una casa que tenia llogada a Moià, i recordo que nosaltres ens vam quedar a dormir i en Miquel, i no se si en Jordi, van tornar a Sabadell (o Terrassa) a altes hores de la matinada. I als vols del 2000, vam anar a una cabana que tenien els pares del Isidre al Balcó de Sant Llorenç, a fer una barbacoa; aquest 2026 tenim una trobada pendent a ca la Marta.
EL DINAR DE 2016.
També, hem celebrat els 50 anys d’en Jordi, de la Silvia, de l’Angels o d’en Isidre; l’últim, de moment,: els 60 de l’Esteve, el 2019… Desprès de tornar a viure a Sabadell el 2014, vaig retrobar-me, per casualitat, amb l’Espe (ja ens hem trobat post-pandèmia), i també amb en Manel (per Facebook); i durant la Pandèmia, i amb motiu de començar a escriure aquests relats, he recuperat el contacte, (malgrat sigui virtual), amb alguns mes: la Montse i la Vicky (amb les que fa poc ens vam reunir físicament), en Fermí, la Karina, i en Claudi i l’Azucena ( amb ells dos tambe es vam reunir fa poc).
Tot seguit deixo un petit resum de les “aventures”amb la colla, publicades al principi del blog: LA MOLA I EL MONTCAU: DE MONTSERRAT A SANT JERONI:
EL CAMPING TRILLAS LA TRAVESSA DELS RASOS: ROVELLONS AL COGULLÓ D’ESTELA: LA CASA DEL CARRER COVADONGA I EL MONTSENY: CADENES PETITES: VIATJE A FRANÇA: SENSE FRENS A LA COLLADA: L’ALT FRESER: “COMA DE VACA”: RUPIT I EL FALLO: SETMANA SANTA DEL 80:
Els que ja en coneixeu, sabeu que m’agrada molt fer fotos, el culpable d’això es el meu pare, que era un gran aficionat a la fotografia, fins el punt de que teníem un laboratori a casa; quan vaig fer 8 o 9 anys en va regalar una càmera fotogràfica senzilla, però millor que las Werlisa i similars que corrien en aquells temps; i amb 15 anys ja va comprar-me una Yashica mes complerta.
Els últims anys d’institut, a principis dels 70s, per aprofitar les tardes, els dissabtes i les vacances, va aconseguir que entres a la botiga de fotografia del barri, Fotografia Prats, de Vicens Prats, amb el que tenia una bona amistat; vaig començar de dependent a la botiga i els matins que no tenia classe, d’ajudant al laboratori; mes endavant també l’havia acompanyat a fer algun reportatge de tipus industrial, i algun casament que fes en Super8 (filmat), per aguantar la entorxa (el focus), en interiors.
El últim any, va oferir-me fer el reportatge d’una celebració de l’Associació de San Sebastian de los Ballesteros, a Sant Julia d’Altura; quan vaig arribar vaig presentar-me al secretari de l’associació per rebre instruccions, i en va dir que, sobre tot, fotografies lo que fes el president de l’associació; tot anava molt bé, fins l’hora de dinar; com que encara érem a l’època franquista, van assignar una dotació de la Policia Armada, (els Grisos), per controlar l’acte, doncs bé, el president dels Ballesteros va entregar unes plates de menjar als policies, i com es normal jo ho vaig retratar, al cap de poc van venir dos policies a dir-me, amb males formes, que els hi entregues el carret, com que no volia van agafar-me la càmera, per sort el president, que estava a prop, va venir ràpidament i va medià per que en tornessin la càmera, vaig proposar que podria rebobinar el carret unes quantes fotos enrere i disparar a sobre per espatllar las fotos fetes; els hi va costar, però al final, amb reserves, van acceptar; després el president va explicar-me que com que estaven de servei no podien acceptar ni begudes ni menjar; bé finalment tot va acabar bé, vaig poder acabar el reportatge, i nomes es van perdre un parell de fotos poc importants.
FESTA MAJOR MERINALS ANY 72.
Aquell mateix any, en acabar el curs, vaig posar-me a treballar d’aprenent de recanvista, la que seria la primera feina oficial a jornada complerta.
També, durant l’últim any d’institut, amb el meu company d’aventures en Jordi Lartuna, al que l’hi vaig encomanar l’afició a la fotografia, vam muntar el laboratori que tenia el meu pare, que ja no el utilitzava, a les golfes de casa seva, on fèiem el nostres “pinitos” revelant fotos, cal a dir que en aquest aspecte, al final el alumne va superar al mestre, ja que, finalment, jo vaig deixar el revelat per manca de temps.
CASAMENT ESTEVE I SILVIA.
També comentar que havia fet d’altres reportatges per el meu compte, com els que ja havia comentat en un altre relat, el l’obra de teatre al institut o els “pastorets hipies” del institut de les nenes; mes endavant vaig fer reportatges de casaments de companys de feina, i amics, com l’Esteve (Estevet) i la Silvia; i fins i tot una pel·lícula en Super 8 del casament dels meus amics Claudi i Azucena; crec recordar que també alguna comunió; i per descomptat, de sempre he fet fotos de excursions i celebracions.
Aquí, vull proposar-vos una ruta per conèixer l’Alta Ribagorça, una petita comarca del Pirineu de Lleida, al marge esquerra de la Noguera Ribagorçana, que fa de límit amb l’Aragó; constituïda el any 1988, segregant-la del Pallars Jussà, nomes te tres municipis: Pont de Suert, Vall de Boí i Vilaller, que estan compostos per petits poblets.
S’hi pot accedir des de Lleida per la N230, passant per la Franja de Ponent, des de Vielha també per N230 i Túnel de Vielha o des de la Pobla de Segur, al Pallars, per la N260 “Eix Pirinenc”, jo proposo aquest ultima ruta.
Entrant per la N260, entrem en el terme municipal del Pont de Suert, el primer poble que trobem es VIU DE LLEVATA, en trobem l’església romànica de Santa Mª de Viu, del XII, i las restes del Castell i l’església de Stª Llúcia.
Passant un túnel, trobem el trencant cap a MALPÁS, un antic poble miner;tornant a la N260, arribarem a CASÓS, amb les esglésies Sant Roma de Casós, romànica del XII, i la de Sant Salvador de Casós del XVII.
En arribar a la confluència de la N260 amb la N230, al extrem nord del pantà d’Escales, entrem a PONT DE SUERT cap de municipi i capital comarcal; te un bonic casc antic amb cases de pedra, amb pòrtics i porxades, i l’església de Santa Mª romànica del XII amb parts barroques del XVIII; al centre del poble, al costat de la carretera trobem l’església de l’Assumpció, de meitats del XX, del arquitecta Torroja ( avi de l’Ana Torroja de Mecano), també trobem una piscifactoria i la fabrica Dies, de peçes de llana de finals del XIX; al altre costat de la Noguera Ribagorçana, esta el barri de les cases d’Aragó, dit així per que a tot el llarg de la comarca el marge dret del riu pertany al Aragó, excepte en el tros de Pont de Suert; cap a la sortida nord del poble, trobem la Colònia ENHER, aixecada a meitats del XX per aquesta empresa per allotjar els treballadors de les centrals hidroelèctriques.
Sortint de Pont de Suert, per la N230/N260 direcció nord, al cap de pocs quilometres, a la dreta, trobem el trencall cap a la Vall de Boí, per la L500,que remunta la Noguera de Tor, primer, arribem a CASTILLÓ DE TOR, que també pertany al municipi de Pont de Suert, aquí podrem veure l’església de Sant Esteve , de origen romànic popular, i un pont medieval.
Seguint per la mateixa L500, arribarem, a l’esquerra, a un altre poble que pertany a Pont de Suert, LLESP, on destaca l’església de Sant Marti de Llesp, romànica del XII, però modificada el XIX en neoclàssic.
Seguint la mateixa L500 entrem en el terme municipal de Vall de Boí, creat com a tal el 1996, el primer poble que trobem es BARRUERA, cap del municipi, on podrem veure l’església de Sant Feliu de Barruera, romànica del XI, i, dalt d’un turo, l’església de Sant Salvador, també romànica però no e te documentació del any que va ser edificada.
De Barruera, a la dreta, surt una pista que ens dura a DURRO I SARAIS, on veurem l’església de la Nativitat de Durro, i la de Sant Quric de Durro, romàniques del XII, i las restes de la de Sant Llorenç de Sarais.
Tornem a Barruera i seguim a la dreta per L500, uns quilometres mes enllà, a l’esquerra, trobem el trencant cap a ERILL LA VALL, on podrem visitar l’església de Santa Eulalia d’Erill, romànica del XI .
Tornem a la L500, i tot seguit trobem, a la dreta, el trencant cap a BOÍ, que, des de 1996 dona nom a la vall i al municipi, aquí podrem visitar l’església de Sant Joan Baptista, romànica del XI, el nucli emmurallat, on esta la Casa del Parc, centre d’interpretació del Parc Nacional d’Aigüestortes i llac de Sant Maurici, el portal i la font de la muralla, davant del portal hi ha la parada i l’oficina dels taxis 4X4, per anar visitar el Parc; i també hi ha un pont medieval.
REPRODUCCIO PINTURES SANT CLIMENT DE TAÜLL.
Una mica mes amunt esta TAÜLL, amb les esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, una mica separada del poble, on es pot veure un interessant audiovisual, i al centre del poble, la de Santa Maria de Taüll, les dues del XII, i també l’ermita de Sant Quiric de Taüll, també del XII.
Tornem a la L500, que arriba fins a CALDES DE BOÍ, abans d’arribar, a la dreta, veurem la pista que puja fins al PARC NACIONAL D’AIGÜES TORTES I LLAC DE SANT MAURICI, amb vehicle privat nomes es pot pujar fins a l’entrada del parc, els taxis si poden entrar fins el aparcament que hi ha al Pla del Sant Esperit, a 1800 mts d’alçada, i allà agafar la senda que va paral·lela al riu de Sant Nicolau, fins l’Estany Llong, envoltats de cims d’entre 2500 i mes de 3000 mts.
PLA DEL SANT ESPIRIT, AIGËSTORTES.
A CALDES DE BOÍ, veurem el santuari i la caseria del XVIII, un balneari i una planta embotelladora d’aigua.
Tornem enrere, cap a la N230/N260, que agafarem cap a la dreta (nord), entrant a la VALL DE BARRAVÉS, on encara trobarem dos petits poblets pertanyents a Pont de Suert; al cap de poc, a la dreta, trobem el trencant cap a SARROQUETA DE BARRAVÉS, de 14 habitants;, i, on es tornen a separar la N260 de la N230, LES BORDES, amb 12 habitants, aquí la N260 entra al Aragó, i nosaltres seguim per la N230 cap el nord entrant al terme municipal de Vilaller.
A VILALLER, fundada l’any 1118, podrem veure l’església de Sant Climent de Vilaller, del XI però reconstruïda el XVIII en estil barroc, també un pont gòtic , les cabanes troglodítiques de les Comes, i les tombes antropomòrfiques, medievals de Riu Pedrós.
Mes amunt, passant un túnel, a la dreta trobem el trencant a SENET DE BARRAVÉS, que pertany al terme de Vilaller, i esta a la confluència de la Vall de Besiberri amb la de Barravés, aquí trobem l’església de Santa Cecilia de Senet, del IX reformada a romànic el XI.
Senet es l’últim poble abans d’arribar al Túnel de Viella, però, entre aquest i Senet hi ha un bon tram de carretera, amb alguns túnels , el Pantà de Senet, i unes bones vistes del Pirineu Axial.
LLEGENDA DE LES BRUIXES DE VILALLER.
Les bruixes de Vilaller vivien als Carantos, unes escletxes de roca a la muntanya de davant del poble pel costat de llevant, molt a prop d’on els xicots abans baixaven les falles la nit de Sant Joan. Quan plovia, les bruixes treien la roba bruta de dintre de les coves i l’estenien a fora perquè s’eixarravés. Feien com les formigues, que després de ploure estenen tot el menjar que han emmagatzemat fora del formiguer, perquè s’eixugui i no se’ls grilli. Un cop havia passat el sol, les bruixes s’afanyaven a amagar el seu tresor dintre del forat.
A la mitjanit, quan tot el poble dormia, les bruixes dels Carantos baixaven a la plaça de Vilaller i ballaven la Bolangera. No es deixaven sorprendre mai per ningú: tan aviat com ensumaven que algú s’atansava per espiar-les, tocaven el dos cap als seus foradots. Només un home del poble, el fuster Xep de Veleta, les havia enxampades una vegada ballant a la plaça.
La cosa va anar així. Un dia, Josep de Pepe va encarregar una reu al fuster: – No tinc fusta –es va excusar l’arreuaire-. Ja saps que es necessita un tronc especial, que faci corba per un cap. – Això rai, home! A les Vinyasses, sota mateix dels Carantos, hi ha un freixe molt bo. Fa dies que me’l tinc mirat. Hi vas, el talles i me’n fas l’arreu. – I l’amo? Bé deu tenir amo, suposo… – Vés-hi de nit i no ho sabrà ningú. Només et poden veure les bruixes, però no els en facis cas… Després de sopar, Xep de Veleta va agafar la destral i cap a les Vinyasses. Com que hi havia un bon tall de lluna, no li va costar gaire trobar el freixe. El talla, esporga les branques, el neteja de la pela i es carrega el tronc al coll. Arriba al poble sense fer soroll i, al tombar la cantonada de la plaça, es troba amb les bruixes que feien les seues ballarugues. El pobre Xep es va quedar sense sang a les butxaques. Ell que llença el tronc al mig del ball i gira cua cap amunt, pel camí dels Escamps. Al veure’s sorpreses, les bruixes ho van donar a la cama darrere l’arreuaire. Durant una estona el pobre Xep es pensava que el perseguien i ja s’encomanava a tots els sants. En realitat, però, les donotes l’estalonaven perquè fugien, pel mateix camí, cap als seus amagatalls dels Carantos. Xep de Veleta, doncs, va ser l’única persona del poble que va veure ballar les bruixes dels Carantos a la plaça de Vilaller. El fuster explicava que aquelles dones feien molt de goig: duien una cabellera fins a mitja esquena i vestien unes faldilles bigarrades. Altres persones de Vilaller havien tingut tractes amb les bruixes. A casa Marieta, van estar uns quants anys desesperats ja que se’ls morien les criatures poc després de batejar-les. Se’ls va morir tres nens seguits, un darrere l’altre. Una nit van anar a demanar consell a les bruixes dels Carantos. La més vella els va dir: – Quan en tingueu un altre i el porteu a batejar, no el baixeu per l’escala. Fiqueu-lo dins d’un cistell i traieu-lo per la finestra. Ho van fer així i la criatura va campar. Al cap de poc, van tornar a visitar les bruixes: – Que hi tenim alguna cosa dolenta, a l’entrada de casa? –van preguntar els de Marieta. – I ben dolenta! –va dir la bruixa més vella. A l’indret on comença el primer esglaó, hi veureu una pedra més grossa que les altres. Doncs bé, estoveu-la i trobareu a sota una metxa de cabells. Cremeu-los i no tingueu por que us passi cap més desgràcia. Efectivament, en arribar a casa, van trobar el metxot de cabells on els havia indicat la bruixa i el van tirar al foc. Amb els anys, els hereus de Marieta van tenir més fills, i els van poder recuperar tots.»
Font de la informació:Les Bruixes del Carantos de Pep Coll
Les llegendes que envolten aquesta dansa la situen en temps remots, a lèpoca del domini musulmà per terres de Catalunya. Nexisteixen tres versions diferents; luna diu que la protagonista fou la filla de lalcalde de Gerri que, abans de ser feta presonera pels moros, volgué acomiadar-se dels seus amb una dansa. Però, després dun acord previ amb la resta de vilatans, quan en un moment determinat del ball ella picà amb el taló a terra, la gent del poble sortí a empaitar els moros que estaven embadalits tot mirant-se la noia. La seva sorpresa fou tant gran que es pensaven que eren atacats per les tropes del Comte de Pallars, i fugiren a corre-cuita de la contrada. Per celebrar la victòria, la gent de Gerri de la Sal cada any representa de bell nou la mateixa dansa.
Una altra versió ens parla duna reina cristiana captiva dun cabdill moro que nestava enamorat. Ella, valent-se de la seva habilitat per la dansa, aprofità per escapar-se del captiveri arrencant a córrer enmig de les evolucions del ball.
La darrera versió coneguda inverteix els papers i ens diu que la captiva era una mora que tan aviat com es separà de la mà del ballador, o de la vigilància del cristià, provà descapar-se però en tombar-se el ballador, quedà captiva una altra vegada. Amb tot, totes tres versions ens parlen duna noia que balla molt lleugera enfront dun enemic que la vol captiva.
Tota la informació que tenim sobre la dansa diu que per ballar una Morisca cal repetir 13 vegades la tornada. És doncs, clar que a Gerri la tarda del tercer dia de la Festa Major era del tot dedicada a ballar Morisques, i que tot el poble hi participava fent coincidir el màxim de soroll possible amb el cop de peu a terra que dóna la balladora en lúltima nota.
Es manté la tradició de començar ballant amb una sola parella, amb els habituals desplaçaments cap als extrems de la plaça, i shi ha incorporat una segona ballada amb la participació general de la gent del poble. Els trets descopeta continuen acompanyant els darrers taló i punta de cada tirada, i també es manté el vell costum de tirar caramels que la mainada agafa de terra.
Actualment es fa la representació de ladaptació de la llegenda de la Morisca, feta per lescriptor pallarès Pep Coll i amb la participació dels habitants del poble.
El Ball de la Morisca es realitza el tercer diumenge d’agost.
Manlleu. Festa del Serpent. Foto: GFM – Xevi Vilaregut. ULL! Aquestes fotos han estat cedides per l’organització de la festa però NOMÉS TENIM PERMÍS PER A PUBLICAR-LES SI VAN SIGNADES AMB LES SIGLES GFM I EL NOM DE L’AUTOR.
El Serpent de Manlleu és un relat llegendari propi de la ciutat de Manlleu que descriu com, en temps reculats, un serpent vivia al bosc de la devesa, prop del nucli urbà, al altre banda del Ter; un serpent no es pas una serpota qualsevol. Ai ca! Un serpent es una bestiasa gran com un casa de pagès, proveïda d’una abundosa cabellera qu corona un diamant gros i lluent, que només es treia per anar a beure al riu. Un vailet que volia aconseguir el diamant va estudiar els costums de l’animal i quan el serpent va deixar el diamant, el va agafar i va sortir corrents. Veient que el serpent el perseguia va entrar dins d’una casa; el serpent no trigà a arribar devant el portal, i començà a pocar la porta amb la inmensa cua. L’animalas va aconseguir esbotzar la porta, mentrestant el sagal va amagar el diamant sota d’un morter,perquè el serpent no el pogués agafar. Llavors l’animal va entrar a la casa i es va enrotllar al morter estrenyent-lo fins que va morir exhaust per l’esforç. Com a penitencia, el diamant va ser ofert a la Mare de Deu de la Font, i restà allí fins que els francesos el van robar.
La Setmana Medieval de Montblanc és una celebració única que transforma la vila en un autèntic escenari medieval, amb un ampli programa d’activitats culturals, espectacles i recreacions històriques. Cada any, els carrers i places s’omplen de vida amb el mercat medieval, el mercat de vins i caves, la mostra d’oficis, les comitives i les actuacions de petit format, amb la representació de la llegenda de Sant Jordi com a acte central.
El Mercat Medieval
LLUITES DE CAVALLERS.
Durant els dos caps de setmana de la festa es poden veure espectacles teatrals de petit format pels carrers i places de la vila. També s’hi podren trobar les comitives de cases nobles, soldats a cavall i a la muralla de Sant Jordi s’instal·la el campament de poble.
Un dels actes destacats és el mercat medieval, que estarà obert entre les 10.00 h del matí i les 20.00 h de la tarda, amb desenes d’artesans vinguts d’arreu i mostra d’oficis. La DO Conca de Barberà, amb els cellers, fereixen l’oportunitat de tastar els seus vins i caves. Altres espectacles són l’Escola Cavalleresca, La Bevenda i les Rondes Trobadoresques que precedeixen el Sopar Medieval.
El Sopar Medieval
L’església de Sant Francesc acull, anualment, un sopar en honor de la família reial. És imprescindible anar vestit de l’època de l’edat mitjana, amb l’acord de la comissió de vestuari de l’Associació Medieval de Sant Jordi. Enguany, les entrades s’han esgotat pocs minuts després de la seva posada a la venda.
La Llegenda de Sant Jordi
La Representació de la Llegenda de Sant Jordi és l’espectacle més antic i emblemàtic de la festa. L’obra de gran format i producció pròpia de l’Associació Medieval porta a escena unes 400 persones i inclou projeccions de mappings a la muralla del segle XIV. La representació té dues sessions acostumades i és retransmesa per la televisió.
Torneig Medieval Nocturn
Un altre espectacle de gran format és el Torneig Medieval Nocturn, que es celebra a la vila de Montblanc, en un marc incomparable i únic, que deixa una estampa medieval nocturna que no pot oferir cap altre vila de Catalunya.
Dracum Nocte i Nits Malignes
Per últim, una altra de les grans propostes nocturnes de la Setmana Medieval és l’espectacle de la invocació del Drac i les forces del mal, renovat des de l’edició anterior amb una nova història, nous personatges i espectaculars videoprojeccions a la muralla. En aquest espectacle hi poden haver escenes de violència i llenguatge malsonant.
També, els caps de cartell de les Nits Malignes 2025 serà l’actuació de la Fúmiga i el Dj. Òscar Sámchez.
Cotlliure es un preciós poble costaner del Rosselló, a la sub-comarca de la Marenda, mes coneguda com la Costa Vermella, entre Argelers sur Mer i Port Vendres ; el seu origen es remunta al segle VI a.c., amb la fundació, per els ibers Sordons, del Castrum Caucoliberi (Port de Illiberis (Elna)); tot i que s’hi ha trobat restes prehistòriques i de la segona edat del ferro; i també de grecs i romans.
Actualment la seves principals fonts d’ingressos, son, la pesca i les conserves, sobre tot d’anxoves, la viticultura,(els seu vi te denominació d’origen Collioure), una mica de oliveres, i el turisme, també es un lloc molt visitat per els pintors, seguint l’estela de Picasso, Dalí, Matisse, i d’altres.
S’hi pot arribar amb cotxe, per la AP7,(a França A7), sortint al Volo, i agafant la D618 direcció Argelers, i allà la D114 ens conduirà fins al centre de la vila; també s’hi pot anar per la costa des de Portbou, es una carretera amb moltes corbes, però amb vistes magnifiques de la costa Vermella; un altra opció es el tren, des de Portbou-Cervere.
ESGLESIA SANTA MARIA DELS ANGELS.
Si hi anem amb el cotxe, podrem aparcar al pàrquing de Le Glacis, amb accés des de Boulevard General Charles Degaulle ( D114 ), situat al costat del castell Reial; iniciem el recorregut al Boulevard General Charles Degaulle, a l’entrada del pàrquing, pugem fins a la rotonda, a l’esquerra veurem un Sant Crist molt gran al cap damunt d’un esglaons, al costat de l’església Luterana Reformada; tombem a la dreta i baixem per la rue de la Republique, i passem al cantó esquerra per agafar la rue du Jardins Navarro, per anar al cementiri, on hi ha tombes de caiguts a la II guerra mundial i las de Antonio Machado, i la del novel·lista Patric O’Brian; retornem a la rue de la Republique, fins al cap d’avall, estarem davant l’ajuntament, a la place 8 de mai du 1945, on els diumenges celebren el mercat setmanal, envoltada de botigues ; cap a l’esquerra arribaríem a l’estació de ferrocarril, i a la dreta esta el Moll del Almirall( Quai de l’Almiraute); per el voral de la dreta arribarem a l’entrada del Castell Reial, les primeres referencies d’aquest castell son del segle VII, els segles XII i XIII va passar dels Comtes de Rosselló a la Corona d’Aragó i després a la de Mallorca, que al segle XIV va integrar-se, de nou, a la Corona d’Aragó, al segle XVI va canviar un parell de vegades de mans, francesos, catalans, passant definitivament a mans franceses al XVIII amb el tractat dels pirineus; els francesos van reformar i reforçar totalment el castell.
Sortint del castell creuem el Moll de l’Almirall, i arribarem al Boulevard Boramar, entre la muralla de la vila i la platja del Port d’Amunt que descriu un arc, cap al mig del bulevard veurem un antic canó d’artilleria, i al extrem de la platja l’Església de Santa Maria dels Àngels, del segle XVII, edificada sobre una anterior romànica, el campanar es una torre de la muralla que fa de far, i esta sobre el aigua, conté un retaule barroc; darrera l’església, en una petita península, que havia estat un illot, veurem la Capella de Sant Vicenç de Cotlliure, del segle XVIII; reculem i entrem a la Vila Vella, que encara conserva els carrerons de traçat medieval, amb recons molt bonics; encara conserva 3 portals de l’antiga muralla, sobre un d’ells, en un balcó, es pot veure la Capella de la Mare de Deu del Bon Succés; sortim de la vila vella, tornem cap el mar, per el Boulevard Camille Pelletan, al costat esquerra del Moll de l’Almirall, que esta farcit de restaurants; a l’alçada de l’entrada al castell creuem al altre costat i seguim el camí vora mar als peus del castell, que ens porta al altra costat del mateix, fins al Port i platja d’Avall, a tocar del Boulevard Charles Degaulle; entre la platja i la Rue Democratie, (que es la continuació del Bv. Charles Degaulle), està l’Esplanade François Bernadi, cap a la meitat d’aquesta veureu el Carroussel de Cotlliure, i la Tour d’Avall, una antiga torre de guaita, des d’aquí es veu una bonica panoràmica del castell, la Vila vella i l’església; a l’altre costat del carrer esta el Raval el barri al sud del castell.
PLATJA D’AVALL, EL RAVAL, FORT S. ELM I MOLI.
La Rue Democratie, acaba en una corba a l’esquerra on comença la Route de Port Vendres, si seguim recte, entrem al Impasse du Musée, un carreró on, a dreta tenim l’antiga església del Convent de Sant Domingo, gòtica, dels segles XIII-XIV, que al segle XVIII va ser utilitzada com arsenal, i actualment com a celler; al costat esquerra, veurem les restes del claustre gòtic del convent; avui integrat a Vila Pams, seu del museu d’art modern; si seguim el carreró cap al final, arribarem a unes escales que ens duran fins el Moli de Cotlliure, o Moli de la Cortina, del segle XIV, es el moli de vent mes antic del Rosselló , originàriament era moli fariner fins al segle XVIII que va deixar de funcionar, al 1990 va ser restaurat i ara funciona com a moli d’oli, des de la seva ubicació, (les Cortines), es gaudeix de molt bones vistes de la zona; per darrera el moli passa el camí del Fort de Sant Elm, fortalesa de vigilància, originada en una torre medieval de guaita, circular, que es va fortificar amb muralles el segle XVI; es una bona caminada, també s’hi pot arribar amb cotxe, el camí arrenca de la carretera de Port Vendres; al tornar a baix, a la rue Democratie, podem visitar el Raval; i tornar al pàrquing de Le Glacis.
Per la rodalia de la vila hi ha altres llocs interessants, com les Bateries, de la II Guerra Mundial, que estan a la costa a tocar de Port Vendres; o la Tour Madaloc, també dita del Diable, una torre de guaita romànica del XIII, al la falda nord del Pic Tallferro, al límit amb Port Vendres; o els diferents masos repartits al voltant de la vila.
Podeu demanar mes informació a l’oficina de turisme : tel (França) 33468821547, o a contac@collioure.com
Avui proposo un passeig per el Baix Ter, al Baix Empordà, es una plana entre el Montgrí i les muntanyes de Begur i les Gavarres i la Badia de Pals, acull el Parc Natural del Baix Ter, el massís del Montgrí i el de les Illes Medes, en aquesta plana coincideixen els últims trams dels rius Ter i Daró, que desguassen en un delta conjunt a la Badia de Pals, la part propera a la costa havien estat aiguamolls “els Aiguamolls del Baix Empordà” però, la major part, ara son camps d’arròs.
CARRERO DE PALS.
El començament d’aquesta ruta seria arribant des de Palafrugell o de la Bisbal, en direcció Torroella de Montgrí, el primer que trobem, a la dreta, es el poble de Regencós on podrem veure l’església de Sant Vicenç de Regencós, del segle XIX, i restes de la muralla amb dues torres, reprenem la carretera de Torruella i tot seguit trobem, a l’esquerra, el trencall a Pals, poble, medieval, al que ja l’he dedicat un article, però remarcarem els punt mes interessants, començant per la Torre de les Hores, del s. XI-XIII, dalt de tot del poble, la muralla, amb quatre torres quadrades del XIV, l’Església de Sant Pere, romànica del XII, el Barri Gòtic , ( tot el nucli antic), les Tombes medievals del carrer Major, i els Masos de les rodalies.
Reprenem la carretera de Torroella, i al cap de poc trobarem un trencall, a l’esquerra, cap a Peratallada, però primer passem per Palau-Sator, un petit nucli medieval que inclou Fontclara i Boada; aquí trobem, el Castell de Palau-Sator, del segles X i XI, l’Església de Sant Pere, romànica, del XII-XIII, el Monestir de Sant Pau, a Fontclara, romànic del XI, l’església mossàrab de Sant Julia de Boada, del X , l’església de Sant Feliu de Boada, del gòtic tarda del XVI, però amb origen romànic, i al Mas Pou el Museu d’estris del camp; seguim fins a Peratallada, integrada, al 1977, a Vulpellac, Fonteta i Forrallac; amb un bonic Conjunt Històric medieval, on destaquen, les restes del Castell de Peratallada, romànic i gòtic, d’entre el X i el XVII, amb la Torre mestre, rectangular, restes de les muralles i el Palau, que es pot admirar des de la Plaça del Castell; l’església romànica de Sant Esteve, del XII i la de Sant Climent, barroca, es molt agradable passejar per els seus carrerons estrets entre cases de pedra i porxades.
Seguim per la mateixa carretera, que acaba al petit nucli de Canapost, que pertany a Forrelac; anirem cap a la dreta fins a Ullastret, amb un nucli medieval originat al segle IX, del seu castell no queda res, però si resten muralles dels segles XII i XIII i una llotja gòtica; però el mes important son les dues viles ibèriques, Indicetes, una al Puig de Sant Andreu, i l’altre a l’Illa d’en Reixach; seguim en la mateixa direcció i arribem a Serra d’Aró, amb l’Església de Santa Maria, del segle XI refeta el XIX; a aquí trobem la carretera que ve de Torruella (a la dreta), anirem en direcció contraria (esquerra) fins a Parlavà, amb l’Església gòtica de Sant Feliu, del XV; i també diversos masos dels segles XVI-XVII i XVIII; aquí girem a l’esquerra, direcció a Verges, passant per Ultramort, amb l’Església romànica de Santa Eulalia, dels XIII i XIV, i també la masia fortificada el Castell de Finestres, dels segles XVI i XVII; finalment arribem a Verges, amb l’Església de Sant Julia i Santa Basilissa, que conserva un absis romànic del XII, la resta es neogòtica del XVII i el campanar neoclàssic del XIX; del castell romànic del segle XI, nomes resta la paret nord; si que podrem veure part de les muralles i 6 torres, de la vila d’entre els segles XII al XIV, un abeurador i un rentador medievals; també destaca el moli arrosser de Can Punton, neoclàssic del XIX; però el poble es famós per la DANSA DE LA MORT, que es representa per Setmana Santa.
Deixarem Verges per anar fins a Torroella de Montgrí, situada als peus del Montgrí i del Castell de Montgrí, dels segles XIII i VIV, restaurat recentment; al poble destaca la Vila Vella, amb el Palau Reial, (La Cellera)gòtic del XIV, que acull un Hotel, l’església de Sant Genis Gòtica del XVI amb elements barrocs del XVIII i el campanar inacabat, també queden restes de la muralla i 2 torres; la Capella de Sant Antoni , amb elements romànics del XIII, gòtics del XIV i barrocs del XVIII, un parrell de casalots, el Palau Solterra, gòtic del XV-XVI, i la Casa Galibern, modernista del XIX; i no oblidem el Museu Mediterrani a Can Quintana; tot seguit anirem fins l’Estartit, que depèn de Torruella, fundat al segle XVII, aquí destaquen l’església parroquial de Santa Anna del XX, el port i les Illes Medes, que formen part del Parc Natural; al voltant de la població es troben bastants càmpings; seguint la llarga Platja del Estartit, podem arribar fins a la Gola del Ter la desembocadura del Ter.
Tornem cap a Torroella i agafem la carretera direcció Pals i Begur, mes o menys a l’alçada del trencall cap a Peratallada, a l’esquerra, veurem un trencall cap a Serra de Pals i el Golf, que entra cap els Arrossars de Pals, prop dels que esta el Moli de Pals o Castell de Sant Miquel del segle XV, per aquest lloc també veurem les Basses d’en Coll, que son el curs final del riu Daró; al costat esta el Càmping Platja Brava, i arribem a la llarga platja de Pals, de 2,8 kilòmetres de sorra fina, delimitada per dunes; seguint per el Carrer del Golf, mes al sud passa a dir-se carretera de la platja del Reco, semi- urbana, als afores de Begur, amb 326 metres de llarg; una mica mes enllà esta la platja de l’illa Roja, o cala Moreta, es una platja nudista; seguim en la mateixa direcció, i arribarem a Sa Riera, una preciosa cala amb un poblet de pescadors; continuem resseguint la costa per el carrer S’Antiga, i arribarem a la urbanització Sa Nau Mar, i al antic i bonic Hotel Cap Sa Sal, que va funcionar entre 1969 i 1973; seguim per la mateixa ruta, que ara es diu carrer Cap Sa Sal, i arribarem al accés a la Cala d’Aiguafreda, reprenem la ruta i arribem al Camí vell de Sa Tuna, un altre preciosa cala en el barri de pescadors de Begur.
VISTA DEL POBLE I EL CASTELL DE BEGUR.
Tornem a la cruïlla, agafarem la Carretera de Sa Tuna, que ens dura fins a Begur, enfilada al turó del mateix nom, que ha estat habitat des de la prehistòria, i pels ibers, el segle XI es va construir el Castell de Begur, reconstruït el segle XV, va estar actiu fins el 1810 en que va ser destruït, el segle XX ha estat reformat; al segle XIV es va crear la Baronia de Begur, a la vila queden cinc Torres de defensa, dels segles XVI i XVII, i també es poden veure nombroses Cases d’indians, moltes en estil modernista, edificades per els que van emigrar a Cuba i van fer fortuna; a principis de setembre es celebra la festa dels indians; podem sortir de Begur per la carretera de Palafrugell, fins al trencall a Aiguablava, passarem primer per l’accés a la Platja Fonda, que es per escales; després arribarem a Aiguablava, que te una platja poc fonda que la fa ideal per el bany; allà, sobre la Punta des Mut esta el Parador d’Aiguablava, inaugurat el 1966 i renovat l’any 2000.
Aquí acabem aquest itinerari, podem tornar seguint fins a Palafrugell, direcció Barcelona, o tornar a Begur i anar cap a la Bisbal i Girona, passant per Pals.
LLEGENDA DELS GEGANTS DEL MONTGRÍ
De Jaume Bassa Pasqual, extret de Emporion, diari digital.
Diu la llegenda que tota la muntanya del Montgrí és un gran monument funerari, on es varen erigir els tres elements màgics de les cultures antigues: el triangle a la muntanya d’Ullà, el cercle a la de Santa Caterina i el quadrat a la Muntanya Gran. La intenció va ser que els tres símbols es veiessin de ben enllà tant si es mirava de la banda de tramuntana com de migdia. També diu que tot el monument és travessat per multitud de túnels laberíntics a l’estil de les piràmides d’Egipte, i que és més o menys d’aquella mateixa època. Segons sembla, el varen construir uns homes gegantins que habitaven les vores del Ter. Gegantins, però senzills i amants de la pau. I diu que aquells colossos varen veure amb estupor com s’acostaven a les seves terres, venint del sud, unes gents desconegudes que s’establien a Ullastret i que tot ho dominaven al seu voltant, i que per mar unes altres arribaven en estols de grans velers a Empúries, al nord, disposades a quedar-s’hi i a fer-hi una gran ciutat. Els gegants i gegantesses, pacífics com eren, veient venir que anirien maldades, varen decidir de construir el gran mausoleu de les muntanyes del Montgrí, ple de passadissos i de cambres mortuòries, i s’hi varen enterrar tots abans de deixar-se subjugar.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 