Tardor del 76 amb Esteve Sabates, Isidre Gabarro, Climent Jurba, Joan Garcia i jo, decidim aprofitar el pont del Pilar per a pujar el Cogulló d’Estela, un pic pròxim als Rasos de Peguera de 1869 metres d’alaçada
EL COGULLÓ D’ESTELA
Així que el primer dia del pont, vam agafar el tren fins a Manresa, i des d’allí ens vam dirigir a Berga amb autobús; una vegada a Berga vam pujar fins a la carretera dels Rasos de Peguera i la vam seguir fins a la zona de Font Freda, en terme de Castellar del Riu, allí en una zona de pícnic al costat de la font que dóna nom al lloc, i vam acampar en una a l’esplanada a l’altre costat del rierol, limitant amb el bosc,( llavors no existia el Càmping Font Freda); una vegada muntada la tenda i instal·lats; no recordo si va ser en Climent o en Joan, que va dur una llum de carbur, amb la intenció que ens servís per a il·luminar la tenda de nit, però la vam descartar, doncs, a part de que va tenir problemes per a encendre-la, ( es fa afegint aigua en un diposit amb Carbur de Calci), el fet que tingués la flama de comportament inestable ( d’aquí el dit: està més boig que una llum de carbur), no vam creure que fos aconsellable usar-la a l’interior de la tenda, així que descartem usar-la; per sort algú, crec que l’Esteve, havia portat un fogó de Càmping-gas, amb l’accessori de llum, que si bé no tenia la camisa en molt bones condicions, amb una mica de manya, vam poder il·luminar la tenda amb ell; per a cuinar ja teníem les brases de la foguera, que en aquell temps estava permès fer.
L’endemà, després de desdejunar, iniciem camí cap al cogulló d’Estela, el pla era pujar durant el matí, i menjar a la tornada, per la qual cosa deixem el menjar dins de la tenda per a portar les motxilles més lleugeres; vam agafar una senda que, després de travessar la carretera, anava en la direcció adequada, al cap d’un bon tros la vam deixar per a pujar cap una carena, a la zona del Cinglet, poc després de caminar per la carena, vam trobar un niu de rovellons, com jo portava la motxilla gairebé buida, vaig repartir el que portava amb els companys, i els vam anar dipositant en el fons d’aquesta, no havíem avançat tres metres i trobem un altre niu, i una mica més enllà un altre i un altre, de manera que en poca estona ja tenia el fons de la motxilla amb tres o quatre capes de rovellons, així que vaig agafar una bossa plàstica gran, que portava per tapar·me si plovia, per a continuar ficant bolets que no paraven d’aparèixer, al final vam deixar d’agafar-los perque ja havíem omplert gairebé un terç de la bossa i s’estaven trencant pel pes; vam seguir l’ascensió repartint-nos el portar la bossa que pesava el seu, i finalment aconseguim arribar al cim. Per no tornar sobre els nostres passos,vam baixar pel vessant de la carena que donava sobre la carretera dels Rasos, al cap d’una estona vam desembocar a una tartera que vam voregar, i al final vam arribar a una senda que anava en direcció a la Fontfreda.
EN JOAN, CLIMENT, ISIDRE,ESTEVE I ELS ROVELLONS ( a la bossa els trencats)
Quan arribem al costat de la tenda, vam veure que a pocs metres hi havia una caravana, que havia d’haver arribat mentre estàvem fore; ens vam posar a separar els bolets sencers dels trencats, i una vegada fets els dos munts, ens vam repartir els sencers i vam posar els trossos en la bossa de plastic, part d’aquests decidim que els faríem a la brasa per a l’hora de dinar, quan estàvem començant a rostir-los, van arribar els ocupants de la caravana, una família amb dos fills ( o filles, no em recordo), que es van sorprendre de veure la quantitat de rovellons que teníem, i xerrant amb ells vam fer un tracte, els vam canviar un grapat de bolets per uns trossos de carn, amb la que vam completar el nostre menú.
Cap a ultima hora de la tarda va canviar el temps i va baixar la temperatura, a més es va posar a ploure, segons sembla el preu que s’havía de pagar per acampar en la zona de Berga, era passar una nit gelats de fred; l’endemà continuava plovent, així que vam quedar xops només de recollir el campament, i encara ens faltava caminar sota la pluja fins a arribar a Berga i poder agafar el bus; per sort va passar un bon Samarità amb un Citröen Break, i ens va baixar fins a la parada del bus de Berga a Manresa, i d’allí, amb tren fins a casa; això si cadascun amb la seva bona part del botí de rovellons.
AGRAÏMENTS: Vull agrair als meus amics, Esteve Sabates i Isidre Gabarró l’ajuda rebuda, per a recordar alguns detalls que havia oblidat i rectificar un parell d’errors
VIVENCIAS Y RECUERDOS 