Al desembre del 76 amb el meu Seat 850 Special tunejat, de tercera mà, acabat d’estrenar; juntament amb Isidre Gabarró, Fermi P., Pere Costa, jo i un cinquè component del qual no recordo el nom, decidim anar a passar un diumenge a la neu als Rasos de Peguera.
Així que arribat el dia sortim d’hora, sobre les 6 del matí, i emprenem el meu primer viatge amb cotxe, com a conductor, cap a Berga; tot anava bé fins a arribar a l’encreuament de la carretera de Manresa ( actual C1411) amb l’accés a Sant Vicenç de Castellet, que en aquella època era un punt negre, perquè estava en un canvi de rasant, on la carretera en sentit Manresa feia un petit gir a la dreta, quedant el camí de l’esquerra en diagonal, gairebé de front; pel que tot això unit al fet que encara era fosc, que era la primera vegada que passava per allí, i que anava massa ràpid; vam fer un salt amb el cotxe, creuant el carril del sentit oposat “volant” i anant a parar a la cuneta del camí del costat esquerre de l’encreuament, per sort no hi havia trànsit i nomes ens vam emportar l’esglai; amb el bot que vam donar, va saltar una corretja del motor, i amb ajuda d’un portàtil vaig tornar a posar-la, però no aconseguia deixar-la ben tibada, així que vam reprendre camí, i abans d’arribar a Manresa vam parar a l’estació de servei Sant Jordi, l’hi vaig explicar el problema a l’encarregat i, casualment, el també tenia un 850, i s’havia fabricat un estrí per a tensar les corretges que em va deixar, molt amablement i vaig poder solucionar el problema.
Després de donar-li les gràcies vam seguir camí creuant Manresa, perquè no existia la variant de Bufalvent, i vam agafar la carretera de Berga, que ja coneixia per haver-la recorregut diverses vegades amb autobús i, a més, es va fer de dia; una vegada a Berga, vam anar a la carretera dels Rasos de Peguera, i vam parar a la Font del Guiu, on vam esmorzar i estirar les cames.
PARADA A LA FONT DEL GUIU
Vam tornar a la carretera, i continuar pujant fins que, en tombar una corba, ens vam trobar la carretera amb una bona capa de neu i molts cotxes parats posant les cadenes; també vaig parar, per si de cas havia agafat unes cadenes del 127 del meu pare; en aquella època, posar les cadenes era una mica complicat, perquè la majoria consistien en una “escala” de cadena, de la qual un extrem se subjectava a la roda amb una espècie de grapa i la resta s’estenia al terre davant de la roda, havent de passar la roda per damunt fins a completar la volta, operació difícil, perquè amb la irregularitat del terre nevat es desviava i no hi havia manera de fer coincidir els dos extrems, després d’una bona estona i de diversos intents fallits, em vaig cansar i vaig aixecar la roda amb el gat i posant la cadena a la seva al voltant, m’en vaig donar de l’error, les rodes que portava el 850 eren de 124, que eren més grans que les del 127 , per la qual cosa les cadenes eren petites; vaig poder empalmar les d’aquesta roda amb un tros de cordill que portava, però com no en tènia més, vaig pujar només amb cadenes en la roda esquerra; quan vam arribar a dalt, en baixar del cotxe, van venir els del cotxe de darrere nostre dient-nos que havíem perdut una cadena, je,je; els vaig haver d’explicar que només havia pogut posar una.
AIXI VEIEM LA CARRETERA.
Malgrat que cap de nosaltres tenia molta idea d’esquiar, vam anar al punt de lloguer i llogar esquís i botes per als cinc; quan vam sortir amb els esquís, havia canviat el temps, s’havia ennuvolat i baixat bastant la temperatura; una vegada col·locats els esquís, ens vam quedar per la zona propera a l’oficina de lloguer, pujant un tram de pendent, lliscant per la baixada i tornant a pujar, el problema era frenar en arribar a baix, per molt que intentàvem fer “cunya” amb els esquís, per la qual cosa acabàvem tirant-nos a terre, això quan no quèiem abans; precisament en un moment que estava intentant fer “cunya” per a frenar una mica, se’m van creuar els esquís i vaig caure de “morros”; damunt el dispositiu que deixava anar els esquís s’havia congelat i no es van deixar anar, quedant-me fent una X, amb els esquís vist des de darrere, com no podia deixar anar els esquís, ni tombar-me cap a un costat, em vaig quedar una estoneta en aquesta posició, fins que van venir els meus companys a ajudar-me, però com es partien de riure, no aconseguien aixecar-me, encara sort que va passar un esquiador, “de debò” i amb un sol braç em va retornar a la verticalitat; després, us podeu imaginar la conya que va haver-hi la resta del matí.
ISIDRE I PERE AMB ELS ESQUÍS.
Ja no va haver-hi més incidents aquell dia, i és per això que no recordo si vam menjar a els Rasos i tornar després, o si vam parar a dinar pel camí de tornada, ja que feia bastant de fret a les pistes.
AGRAÏMENTS: agraeixo al meu company Isidre, corregir-me l’error en el nom de la Font del Guiu.
ALTRES SORTIDES ALS RASOS:
L’any següent, el 77 , vaig tornar als Rasos, amb altres components de la Colla : Anna Lafont, Montse i Pepi Lopez, i un altre noi del que no recordo el nom; i varies vegades entre el 79 i el 82 amb una companya de treball, la meva família i un amic de la família, però en aquestes no va haver-hi incidents com en la que he relatat mes a munt.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 