Novembre del 79, decidim visitar el poble de Rupit, així que un dissabte a la tarda, l’Esteve, la Silvia, la Cecilia, jo i no recordo els qui mes, vam agafar el meu 127 i el R5 de l’Esteve, i ens vam posar de camí cap a Vic, des d’allí cap a la carretera d’Olot, que travessa el Collsacabra; passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigros, i, ja de nit, vam arribar a Rupit; en aquella època no existia l’aparcament que hi ha a la dreta de la carretera, abans d’entrar al poble, només un petit descampat a l’esquerra de l’entrada del poble, enfront del Forn de Pa l’Era, i allí vam deixar els cotxes.
VISTA DE RUPIT
Vam agafar la tenda, les motxilles i les llanternes, i vam anar per un camí que anava cap als afores del poble, vam trobar un tros de terreny pla que estava per sobre del camí, al qual s’accedia per una petita rampa, i allí vam plantar la tenda, una vegada muntada,vam repassar tots els vents, per a verificar que estaven ben subjectes, jo vaig descobrir un solt, a la part del darrere, i exclamant “aquí hi ha un fallo”, vaig fer un pas enrere, sense veure que darrere meu hi havia un entrant del marge que donava al camí, i vaig caure per allí, els meus companys que s’havien girat a mirar en sentir-me, just van veure com desapareixia cap avall, van venir corrent cap a allí i em van trobar dempeus en el camí, amb la llanterna en una mà i el martell en l’altra i amb cara d’esbalaït; per sort havia caigut dempeus d’una alçaria de poc més d’un metre i no en vaig fer res; però ja vam tenir la conya per a tota la nit.
EL LLOC PER ON VAIG CAURE.
L’endemà, ens despertem amb bastant de fred, en sortir de la tenda vam veure tot el terreny cobert de gel i gebre; vam esmorzar i vam sortir a visitar el preciós poble i els seus voltants; vam visitar l’esglesia de Sant Miquel de Rupit, d’estil barroc, en aquella epoca, la clau la tenia una veina del devant, que molt amablement ens la va deixar, l’anécdota es que a l’interior estaba molt fosc i havia un retòl que deia Il·luminació del retaule, i calia posar-hi una moneda, ho vam fer i es va disparar un relotge “toc toc toc..” i es va encendre una triste bombeta, ens van fer un fart de riure; tampoc no podia faltar creuar el pont penjant, amb el consegüent balanceig; de retorn, vam tornar a creuar la riera per un lloc dels afores, en el qu’havien unes pedres per a passar a l’altre costat sense mullar-se els peus, com que vaig veure que no hi havia molta aigua i que la riera, allí, tenia menys d’un metre d’amplària, vaig anar de “chulo” i en comptes de fer cua per a creuar, vaig decidir saltar-lo, el que no sabia era que, a l’altra riba, el que semblava terra humida coberta de fulles, en realitat era llot tou, així que quan vaig aterrar, em vaig enfonsar mes d’un pam al fang, perdent l’equilibri i deixant els pantalons i les botes plens de fang; amb el consegüent atac de riure dels meus companys. Com que de tornada a la tenda passavam per davant d’on havíem deixat els cotxes, vaig agafar una eina del maleter, per a rascar el fang dels pantalons i les botes.
RASCANT EL FANG.
En arribar a la tenda, ens vam endur una altra sorpresa, perquè malgrat ser al voltant de la una del migdia, seguia tot el camp gelat; segons sembla havíem acampat en el lloc més fret de la zona; per a fer-vos una idea, d’uns esbarzers pròpers a la tenda, penjaven unes candelas de més d’un pam, fins a l’oli que portàvem per a fer el menjar estava gelat de tal manera que, el càmping-gas que teníem només va poder escalfar el del centre de la paella, per la qual cosa vam haver de fer els llibrets de llom d’un en un, i de la meva cantimplora, que l’havia deixat a la tenda, no es podia beure, perquè tenia l’aigua congelada .
Ja a la tarda vam tornar cap a casa, vam arribar que ja era fosc, i en treure les motxilles del maleter, vam comprovar que l’aigua de la cantimplora encara tenia gel.
Tinc que agraïr a la Cecilia el recordar-me l’anécdota de l’esglesia, que jo habia oblidat.
Descripcio de Rupit per Josep Maria De Sagarra, extret de www.rupit.cat :
Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això, un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català, amb uns pagesos muts que duen barretina i unes noietes de cara vermella i ulls esparverats.
Josep M. de Sagarra (1894-1961)
VIVENCIAS Y RECUERDOS 