Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

TUIXENT I LES PUNXADES

Crec que era la primavera del 82, que estant reunits, un dissabte cap el tard, la Glòria, la Rosa, la Nuri, l’Azucena, el Xavi, el Salva, el Claudi i jo, a casa de la Glòria, que algú va parlar de Tuixent, i en Claudi va comentar que el Club Falcons, al qual ell pertanyia, tenia un refugi prop d’allí, i que podia aconseguir la clau; així que decidim anar cap a allí, i ens vam anar a buscar les motxilles i els sacs de dormir, i amb el Claudi vam anar a les Casas d’en Garcia, a buscar la clau del refugi, mentre que les noies agafaven provisions; i tornàvem a ajuntar-nos a casa de la Glòria.

VISTA DE TUIXENT


Allí ens vam repartir en dos cotxes, dos R5, el de la Glòria i el de la Rosa; entre unes coses i altres ja era al voltant de les deu de la nit, quan anàvem a sortir, el pare de la Glòria ens va dir que “se’ns havia fet aigua en el comptador”, per sortir a aquestes hores per a anar tan lluny.
Quan, per fi, sortim, vam posar rumb a Manresa, per a des d’allí agafar la carretera de Cardona i Solsona, on vam agafar la carretera a Sant Llorenç dels Morunys; poc abans d’arribar a aquesta població, vam punxar una roda del cotxe de la Glòria, així que vam haver de parar a canviar-la; una vegada canviada, vam seguir la marxa, però poc després de passar La Coma i la Pedra, vam tornar a punxar un’altre roda del cotxe de la Glòria, per sort el de la Rosa era el mateix model, i vam poder agafar la seva roda de recanvi; finalment vam arribar al refugi prop de Tuixent, passada la mitjanit.


L’endemà, diumenge, ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam visitar el poble i els seus voltants, gaudint de les vistes de les muntanyes; al migdia, vam dinar en el refugi, i després de recollir i deixar-lo net, ens vam anar cap a la Coma i La Pedra, a prop d’on hi ha la font sulfurosa de la Puda, vam anar a veure-la i comprovar que realment empestava a ous podrits; també vam visitar les pròperes fonts del Cardoner.

FONT DE LA PUDA


Ja a últimes hores de la tarda vam agafar el camí de retorn; però, quan estàvem creuant Manresa, ja enfosquit, vam punxar de nou, aquesta vegada el cotxe de la Rosa; en un primer moment, ens vam veure perduts, sense roda de recanvi i diumenge a última hora de la tarda….; però després vaig recordar que a les ciutats grans, solia haver-hi algun servei de pneumàtics 24 Hores; així que vam preguntar a un senyor que passava per allí, i ens va dir que a unes tres travessies hi havia un servei Michelin obert; així que amb el cotxe de la Glòria, ens en vam anar fins a aquest taller, i vam aconseguir que ens reparés una de les rodes punxades, i així poder posar-la en el cotxe de la Rosa, i poder tornar a casa aquella nit.


Lògicament el dilluns vam fer reparar els altres pneumàtics a Sabadell.

LES TREMENTINARES
A la Vall de la Vansa era normal que les dones exercissin l’ofici de Trementinaires, de fet actualment, a Tuixent, es pot visitar el Museu de les trementinaires; tot seguit adjunto un text extret de la Vikipedia, que parla sobre aquestes dones:

Aquesta activitat, exercida durant el segle xix i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l’agricultura i la ramaderia en un context d’autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d’una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, neta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l’acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l’aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s’hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d’herbes i remeis. D’aquesta manera, a més d’aportar uns diners per a la família i el mas, durant els mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s’allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Història:

L’activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire en actiu fou Sofia Montaner (1908-1996), que realitzà el seu darrer viatge l’any 1984.

Càndida Majoral, nascuda a Cornellana (La Vansa i FórnolsAlt Urgell), en el si d’una família dedicada a la collita i la venda d’herbes remeieres, va morir als 100 anys d’edat l’11 de gener del 2018.[2]

Productes:

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d’avet i de ginebró, a més d’un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.

Trementina:                                                                       La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d’una substància que s’obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d’aquesta trementina se n’obtenia dos productes: l’essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d’aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.

Pega negra:

La pega negra s’obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d’oliva, s’utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s’aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESUS ESPORTIUS

MARATO DE CANTONI

Entre finals del 80 i principis del 81, en Claudi ens va animar, al Xavi i a mi, a córrer maratons, entrenàvem diverses vegades per setmana, en sortir del treball, al Bosc de Can Deu; i la primera en què vaig córrer va ser la del Corte Inglés, a Barcelona ( no recordo si va venir el Xavi), per a ser la primera no em va anar malament del tot, vaig acabar en un lloc intermig.
El Claudi ens va dir que el dia de Sant Joan, es feia una marató a Cantonigros en el Collsacabra; i ens vam inscriure els tres; així que el dia 23 de juny, a la tarda, vam anar, els tres “corredors” : en Claudi, el Xavi i jo, acompanyats per L’Ázucena, la Nuri, la Rosa, la Glòria i el Salva en dos cotxes ( el R5 de la Glòria i el meu 127) fins a Cantoni, on vam sopar i fer la revetlla en un Hostal del poble, pero, si no recordo malament, vam acampar als afores per a passar·hi la nit.

ESGLESIA DE CAN TONI


L’endemà, vam estar veient els voltants del poble; fins als preliminars de la carrera, que els “corredors” vam tenir que anar a la zona des d’on es donaria la sortida, davant de l’Església del poble, allí vam trobar a l’amic Rafel Pascual, que era conegut en el “mundillo” com “el de la motxilla”;  les noies i el Salva s’en van anar a buscar un lloc pròxim al mig recorregut per a veure’ns passar.
I comencem la carrera, anava bastant bé fins que un parell de quilòmetres després del Coll de Bac, em va fer una tibada a la cama dreta, el lògic hagués estat que em parés i retirat si no se’m passava, però com q’era baixada, vaig continuar, quan vaig arribar a la cruïlla de Rupit, vaig veure que allí estaven les noies i el Salva, com que sàvia que la Nuri tenia un pot de Reflex, li vaig demanar que em tirés una ruixada a la cama, la veritat és que se’m va millorar bastant i vaig poder seguir, i això que fins a la Devesa, on es donava la volta, era de pujada; la tornada, passat Rupit, tornava a ser de pujada i més pronunciada qu’en sentit la Devesa, quan arribava a Les Viles, va tornar el dolor a la cama, i amb més intensitat, fins al punt que vaig haver de deixar de córrer i continuar caminant, estava a punt de parar-me i esperar el “cotxe escombra” que recollia als que abandonaven, quan vaig veure que venia en Rafel, “el de la motxilla”, que havent acabat entre els primers, i veient que després d’arribar els meus companys, jo trigava molt, va tornar per a veure que m’havia passat; en trobar-me, en va acompanyar perquè pogués arribar a meta, encara que anés caminant coix.

COLL DE BAC

 Un cop finalitzada la cursa i restablert el trafic per la carretera, les noies i el Salva van tornar al poble, i ja tots reunits, vam ficar les coses en els cotxes i vam tornar tranquil·lament a Sabadell.


Al cap d’un parell de dies, veient que encara em feia mal la cama, vaig anar al metge, i em va trobar una lesió, per a la qu’em va receptar uns anti-inflamatoris, repòs, i que no corregués durant un temps.
Vaig esperar fins a la tardor, per a tornar a entrenar, però no havia fet un quilometre que va tornar a doldre’m, així que vaig esperar uns mesos més, però tornava a doldre’m, així que vaig decidir acomiadar-me de córrer.

NOTA DE CONDOL

Aquest relat, el voldria dedicar a la memoria d’en Rafel Pascual“el de la motxilla”, perquè un parell d’anys després del aquí relatat, ens vam assabentar de que havia mort per una fallada cardíaca.
I també a la de la Rosa Trepat, qu’ens va deixar, el passat 2019.                     Que restin en pau tots dos.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

SETCASES NEVAT

L’hivern 80-81( no recordo el mes), vam decidir anar un cap de setmana a Setcases i Vallter, perquè algú (crec que en Claudi) va dir que sabia d’un lloc per a dormir econòmic. Així que, arribat el dia acordat ens trobem tots: en Claudi, l’Azucena, en Salva, la Rosa, la Nuri, el Xavi, la Glòria i jo, amb els nostres respectius sacs de dormir i roba d’abric; i amb el R5 de la Glòria i el meu 127, als que havíem carregat les cadenes de neu en el maleter, vam sortir cap a la N152 (C17) direccio Ripoll.
Ja a Ripoll s’havia fet fosc,i  allí vam agafar la carretera de Camprodon, una vegada alla vam travessar el poble (encara no hi havia la variant) en direcció a Setcases i Vallter; passat Vilallonga de Ter, tot qu’era fosc, vam veure que havia nevat, i arribats a Setcases l’accés al poble estava cobert de neu dura,  com que hi havia una pujadeta, les rodes patinaven, així que vaig provar la cadena liquida i va funcionar, vam poder pujar el desnivell; una vegada al poble vam poder aparcar els dos cotxes junts, i ens vam dirigir a la casa que coneixia el nostre amic, allí ens van donar la clau d’una espècie de graner o paller, on, havent sopat, ens vam instal·lar per a dormir.
Aquella nit va nevar bastant, i quan ens vam aixecar, l’endemà, hi havia més d’un pam i mig de neu al carrer, així que després de desdejunar, vaig anar a posar les cadenes als cotxes, no recordo si m’acompanyava el Salva o el Claudi, eren cadenes de les antigues ( les del 127 eren les mateixes que vaix fer servir en el 850 en un relat anterior), com que ja tenia l’experiència de posar-les, vam netegar la neu al costat dels cotxes per a poder posar el gat i aixecar-los, i així en un moment vaig tenir les cadenes muntades.
Després d’un passeig pel poble nevat, vam sortir a la carretera, però en direcció a Vallter estava tallada, així que vam haver de tornar cap a Camprodon; vam haver de conduir amb les cadenes posades pràcticament fins a Vilallonga de Ter.
Crec recordar que vam aprofitar el prematur retorn per a visitar, no recordo si Camprodon o Ripoll; però de tota manera vam tornar a casa abans del previst.

VISTA DE SETCASES

Extret de: Magradacatalunya.cat:

Al voltant de Setcases hi ha dues llegendes, la més coneguda diu que el poble va sorgir d’una família de ramaders que mai havien pujat dalt de la muntanya. El pare, que era cec i els seus set fills de camí a la muntanya, es van aturar al Pla dels Hospitalets perquè les ovelles pasturessin uns dies en aquells camps. Al cap de dos dies va començar a nevar, cosa que els fills no havien vist mai. Corrent es van dirigir a explicar-li al pare, que els hi va dir que aquelles volves que queien era neu, que cobriria les pastures i les ovelles es moririen de fam.                                                                 El pare els hi va dir que baixessin muntanya avall fins que trobessin un saüc florit i així ho van fer acompanyats de les ovelles. Un cop passada la Vall del Carlat, van trobar el saüc florit i van decidir quedar-se allà. Cada un dels fills es va construir una cabana per viure, al voltant de les quals es va anar formant el petit poble de Setcases

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MATAGALLS-MONTSERRAT

L’any 1980, per a mi, va ser un any de canvi de companys de “colla”: l’Esteve, recent casat amb la Silvia, s’anava a la mili aquell any, en Miquel ja estava llicenciat però festejava a Saragossa, en Lartuna es llicenciava aquell any, però juntament amb, l’Isidre, la Marta, l’Espe i la Cecilia, els vaig perdre del “radar”; d’altra banda, l’Azucena, havia portat al seu promes Claudi, acabat de llicenciar, i ell, a la Glòria Torras, una amiga de la seva colla anterior; aquesta jugava al Volei a l’equip del Club, i ens va presentar a la seva millor amiga i companya d’equip Nuri Trepat, la germana d’aquesta, la Rosa ( al cel sia)i els seus respectius promesos, Xavi i Salva; així que comencem a quedar i a sortir els vuit.
En el mes de setembre, ens trobem un dissabte havent dinat i el Caludi ens va parlar de la Travessa Matagalls-Montserrat que es feia aquella mateixa tarda, i que un amic seu, conegut com “el de la motxilla”, perquè corria maratons amb ella a l’esquena, li havia proposat participar; com sigui, ens va convèncer al Xavi i a mi i vam anar a la UES a inscriure’ns; després de passar per casa per a equipar-nos, ens trobem a l’hora indicada en la plaça Marcet, per a agafar un bus que ens portaria fins a Coll Formic, al costat del cim del Matagalls.

matagalls
CREU DEL MATAGALLS
Allí vam esperar que arribés la resta de participants, i una vegada tots reunits es va donar la sortida, quan ja estava enfosquint; creuem el Pla de la Calma i ja de nit, iniciem el descens cap a Aiguafreda; com que davant nostre havien passat molts participants, calia anar amb compte perquè hi havia molta terra i pedretas solts; i aquest va ser el meu problema, perquè jo no calçava botes de muntanya, si no Xirucas i a més bastant usades, per la qual cosa van acabar cedint, i se’m van obrir per davant, entrant terra i pedres a dins, el que em provoca nafres en les plantes de tots dos peus; quan vam arribar a Aiguafreda, en prou feines podia caminar pel que vaig decidir retirar-me i dirigir-me a l’estació per a agafar un tren i tornar a casa; el Claudi i el Xavi, em van acompanyar i van decidir retirar-se també, malgrat que vaig insistir perquè seguissin, que ja me les apanyaria; sempre m’ha quedat la “espineta”, de pensar que per culpa meva no van poder acabar la prova.

Ja a l’estació d’Aiguafreda, ens assabentem que no hi havia trens fins a l’endemà, per la qual cosa vam haver de passar la nit  l’estació.
Poc després de l’alba del diumenge, per fi, va passar un tren, que ens va dur fins a Montcada Bifurcacio, on vam fer transbord per a arribar a Sabadell; una vegada a Sabadell, em van acompanyar fins al centre, per a agafar l’autobús per a arribar a la casa meva ; els vaig dir que com l’autobús em deixava davant de casa no feia falta que vinguessin, que ja havien fet bastant, i allí ens vam acomiadar.                          Una vegada a casa, la meva àvia em va neterjar i fer la primera cura dels peus, vaig estar més d’una setmana per a poder caminar normal.
A la Primavera següent, amb el Claudi, i el Xavi, vam anar a fer un tram del recorregut, un diumenge ben d’hora, vam agafar un autobús fins a Caldas i allí el que va a Moia, vam baixar a els Pinars de Badó, prop de Sant Quirze Safaja, i des d’allí vam seguir l’itinerari pels boscos, fins a Sant Llorenç Savall, on vam agafar un autobús de tornada a Sabadell.

matagallmontse

Vull deixar aquí el meu agraïment a en Claudi i en Xavi , per la seva gran mostra d’amistat envers a la meva persona.

Extret de la Vikipedia:

La Travessa Matagalls-Montserrat és una caminada de resistència no competitiva, tot i que és cronometrada, que organitza anualment el Club Excursionista de Gràcia des de 1972. La travessa discorre per camins de muntanya entre la serralada del Montseny i el massís de Montserrat. A partir del 2015 es surt des de El Brull, fins al 2014 es sortia de Coll Formic, al peu del Matagalls i l’arribada és al davant del Monestir de Montserrat.[1]

L’objectiu consisteix a realitzar en menys de 24 hores el recorregut que cobreix una distància que varia segons l’any, en les darreres edicions entre 81,4 km i 87,1 km.

 

 

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar