Crec que era la primavera del 82, que estant reunits, un dissabte cap el tard, la Glòria, la Rosa, la Nuri, l’Azucena, el Xavi, el Salva, el Claudi i jo, a casa de la Glòria, que algú va parlar de Tuixent, i en Claudi va comentar que el Club Falcons, al qual ell pertanyia, tenia un refugi prop d’allí, i que podia aconseguir la clau; així que decidim anar cap a allí, i ens vam anar a buscar les motxilles i els sacs de dormir, i amb el Claudi vam anar a les Casas d’en Garcia, a buscar la clau del refugi, mentre que les noies agafaven provisions; i tornàvem a ajuntar-nos a casa de la Glòria.
Allí ens vam repartir en dos cotxes, dos R5, el de la Glòria i el de la Rosa; entre unes coses i altres ja era al voltant de les deu de la nit, quan anàvem a sortir, el pare de la Glòria ens va dir que “se’ns havia fet aigua en el comptador”, per sortir a aquestes hores per a anar tan lluny.
Quan, per fi, sortim, vam posar rumb a Manresa, per a des d’allí agafar la carretera de Cardona i Solsona, on vam agafar la carretera a Sant Llorenç dels Morunys; poc abans d’arribar a aquesta població, vam punxar una roda del cotxe de la Glòria, així que vam haver de parar a canviar-la; una vegada canviada, vam seguir la marxa, però poc després de passar La Coma i la Pedra, vam tornar a punxar un’altre roda del cotxe de la Glòria, per sort el de la Rosa era el mateix model, i vam poder agafar la seva roda de recanvi; finalment vam arribar al refugi prop de Tuixent, passada la mitjanit.
L’endemà, diumenge, ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam visitar el poble i els seus voltants, gaudint de les vistes de les muntanyes; al migdia, vam dinar en el refugi, i després de recollir i deixar-lo net, ens vam anar cap a la Coma i La Pedra, a prop d’on hi ha la font sulfurosa de la Puda, vam anar a veure-la i comprovar que realment empestava a ous podrits; també vam visitar les pròperes fonts del Cardoner.
Ja a últimes hores de la tarda vam agafar el camí de retorn; però, quan estàvem creuant Manresa, ja enfosquit, vam punxar de nou, aquesta vegada el cotxe de la Rosa; en un primer moment, ens vam veure perduts, sense roda de recanvi i diumenge a última hora de la tarda….; però després vaig recordar que a les ciutats grans, solia haver-hi algun servei de pneumàtics 24 Hores; així que vam preguntar a un senyor que passava per allí, i ens va dir que a unes tres travessies hi havia un servei Michelin obert; així que amb el cotxe de la Glòria, ens en vam anar fins a aquest taller, i vam aconseguir que ens reparés una de les rodes punxades, i així poder posar-la en el cotxe de la Rosa, i poder tornar a casa aquella nit.
Lògicament el dilluns vam fer reparar els altres pneumàtics a Sabadell.
LES TREMENTINARES
A la Vall de la Vansa era normal que les dones exercissin l’ofici de Trementinaires, de fet actualment, a Tuixent, es pot visitar el Museu de les trementinaires; tot seguit adjunto un text extret de la Vikipedia, que parla sobre aquestes dones:
Aquesta activitat, exercida durant el segle xix i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l’agricultura i la ramaderia en un context d’autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.
Cada trementinaire anava pel món acompanyada d’una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, neta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l’acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l’aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s’hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d’herbes i remeis. D’aquesta manera, a més d’aportar uns diners per a la família i el mas, durant els mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s’allotjaven en les cases particulars que les requerien.
Història:
L’activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire en actiu fou Sofia Montaner (1908-1996), que realitzà el seu darrer viatge l’any 1984.
Càndida Majoral, nascuda a Cornellana (La Vansa i Fórnols, Alt Urgell), en el si d’una família dedicada a la collita i la venda d’herbes remeieres, va morir als 100 anys d’edat l’11 de gener del 2018.[2]
Productes:
Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d’avet i de ginebró, a més d’un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.
Trementina: La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d’una substància que s’obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d’aquesta trementina se n’obtenia dos productes: l’essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d’aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.
Pega negra:
La pega negra s’obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d’oliva, s’utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s’aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 