RUTA DELS ALPS II

2ªPART, TIROL, VENECIA, COSTA BLAVA

Bé, havíem deixat el relat del viatge pels Alps, al principi del vuitè dia, quan deixàvem el càmping de Interlaken, per a dirigir-nos a Àustria; així que des de Inettkirchen, pugem el Sustenpass de 2224 metres, i baixem cap a Andertmatt, per a situar-nos a la vall de l’alt Rhin, vam parar a dinar prop de Coira, i vam reprendre ruta cap a Liechtenstein, passant per la seva capital, Vaduz; i tot seguit vam entrar a Àustria, creuant el Rhin, a Feldkirch, vam arribar ( y creuar) el Albergstrassentunnel, de 14 quilòmetres de llarg ( crec que en aquell moment era el túnel mes llarg d’Europa) i l’única via de peatge que vam pagar a Àustria; a l’altre costat, en ple Tirol, vam parar a  Imst, a prendre unes cerveses, a la terrassa d’un típic restaurant tirolès, les noies volien anar al bany, per la qual cosa li vaig demanar a la cambrera on estava(en alemany), la veritat és que no vaig enterarme de la resposta, però els vaig dir “ al fons a la dreta”, i vaig encertar per casualitat, quedant com un crack amb l’alemany; uns quilòmetres mes endavant vam arribar a Unterperfuss, als afores de Innsbruck, on vam trobar un càmping bastant guay, aquí vaig deixar parlar al Xavi que sabia una mica d’anglès.

L’endemà, vam anar a visitar Innsbruck , capital del Tirol; vam anar a veure el barri antic i el Goldenes Dachl (“tejadillo dorado”), vam comprar barrets tirolesos de record, i també vam entrar a una carnisseria per a comprar uns bistecs, el dependent es va esforçar per entendre’ns i fer-se entendre, ens va encantar el caràcter dels seus habitants, en general molt amables, també ens va cridar l’atenció veure dones amb el vestit típic pel carrer; abans de tornar al càmping a dinar, vam pugar fins el trampolí olímpic de salts d’esquí, des d’on es té una impressionant panoràmica de la ciutat.

Vam tornar al càmping a dinar, i el Xavi va comentar que havia vist que Munic estava, només a cent i escaig de quilòmetres, que podíem acostar-nos aquella tarda per a veure la vila olímpica; així que sense pensar-ho dues vegades vam agafar la carretera que des de Unterperfuss anava cap a la frontera Alemanya; va ser l’unica frontera en la que ens van tenir una estona parats i ens van segellar els passaports; vam entrar a Alemanya per Scharnitz i d’allí vam enfilar cap a Mittenwald, prop de Garmistch-*Partenkirschen; i a uns 30 quilòmetres de München(Munic), vam entrar a una autobahn, l’A95, de quatre carrils, gratuïta i sense límit de velocitat, ens avançaven fins als camions¡¡. Finalment vam arribar a München, però era més gran del que pensàvem i no teníem ni idea d’on estava la vila olímpica, a més, no portàvem marcs alemanys, així que vam parar en una plaça, on vam veure uns taxistes, preguntant si parlaven anglès un va dir que una mica, el Xavi li hi va preguntar per la vila olímpica, i, a part de que no va acabar d’entendre-ho, es veu que des d’on estàvem era una mica complicat arribar, i com a més ja era una mica tard, vam decidir tornar al càmping; vam anar a buscar la sortida de la ciutat (ara no sé, però en aquella època no hi havia molts indicadors dins de la ciutat), i al cap d’una estona vam veure una entrada a l’A8 que indicava direcció a Innsbruck i Salzburg, i alla que vam anar, resulto que si bé donava més volta, podíem arribar a Innsbruck directament per autopista (sense peatge), la qual cosa va ser una sort perquè se’ns va fer de nit pel camí; prop de la frontera ens vam desviar per l’A93, que a la frontera austríaca ( a Kiefersfelden) passava a ser l’A12, que ens deixava a Innsbruck, i d’allí al càmping.

L’endemà, vam recollir las tendas, i vam anar cap a Innsbruck per a agafar l’A13 “Brenner autobahn” que acaba a la frontera italiana en el Brennerpass o passo de Brenero, aquí vam veure un canvi brutal d’un país a l’altre, perquè arribàvem per una autopista, ben asfaltada, que semblava que li treien lluentor a les baranes, i sense peatge, i entravem a una autopista amb baranes rovellades i abonyegades, amb sots i, a menys d’un quilometre de la frontera, un peatge: la autostrada A22; de la que vam sortir a Mülhbach, per a dirigir-nos cap a Brunico i a la zona de les Dolomites, passant per Cortina D’ampezzo, on vam parar a dinar; d’allí ens vam dirigir cap a Vittorio ja a la regió del Veneto, i d’aquí a Mestre, població a la riba de la llacuna de Venècia, allí vam trobar un càmping urbà, on, un cop instal·lats, vaig demanar informació per a anar a Venècia; em van informar que a la porta del càmping hi havia una parada del bus que anava a Venècia, i que podíem comprar els bitllets en la mateixa recepció del càmping.
Com a curiositat, comentés que, alguns coneguts que habian estat a Itàlia poc abans que nosaltres, ens van advertir que s’habia que anar amb compte amb els carteristes que et roben sense que t’adonis; asi que em vaig fer una bossa per a posar els diners  del fons comú, i portar-la a la roba interior; motiu pel qual la Nuri em deia “picolina d’oro”.

L’endemà, desdejunem a la cafeteria del càmping, i després vam compra  els bitllets i vam anar a esperar el bus; en pujar tènies que presentar els bitllets al conductor, jo portava els dels quatre i vaig pujar el primer juntament amb la Glòria, però entre nosaltres i la Nuri i el Xavi, van pujar dues persones, així que l’hi vaig indicar al conductor qui eren els altres dos, i els va deixar passar sense problemes; però darrere d’ells va pujar una “maruja”, que va pensar que s’havien colat, es va quedar remugant prop de nosaltres; abans d’arribar a Venècia, va pujar el revisor i ella ja s’imaginava que els hi diria alguna cosa al Xavi i la Nuri, però com que tot estava en regla i no els va dir res, va comencar a increpar al revisor i es van posar a discutir, fins que el la va enviar a “dam p’al culo”; amb tot això vam arribar a l’estació d’autobusos de Venècia devant del moll del vaporetto ( el bus aquàtic); va voler anar fins a la plaça de Sant Marc caminant i així veure la ciutat, quan portàvem una estona caminant, i com  que no duiem plànol de la ciutat, li vaig demanar a una “signora” que ens indiqués el camí,  ens ho va explicar molt amablement, de fet érem a prop; una vegada en la plaça, ens vam sentar a prendre unes birras en una terrassa,  ens van sortir caríssimes¡¡.            Ja descansats, vam anar al Campanile ( la torre que hi ha enmig de la plaça) i vam pujar a la part superior per a veure les vistes; de tornada a la plaça, vam admirar les góndoles i el palau del Dux , arribant fins al canal posterior per a veure el pont dels sospirs; i després vam entrar a la catedral de San Marcos; a la sortida ens vam tornar a internar pels carrers interiors i vam parar a una pizzeria a dinar, d’allí vam sortir cap el Gran Canal i il Ponte de Rialto, on vam estar visitant les botigues i conversant amb un comerciant que parlava castellà, d’allí vam anar al barri jueu, visitant mes botigues, i on vam comprar uns records de vidre bufat; ja a últimes hores de la tarda, tornant cap a Sant Marc,  vam parar en un Ristorante a sopar “fruiti di mare adriattico”;  després vam agafar el vaporetto per a tornar a l’estació d’autobusos, per a tornar al càmping, ja de nit, i sense cap “maruja” busca raons.

L’endemà vam anar al centre de Mestre, per a esmorzar, comprar provisions i pasta italiana; després vam tornar al càmping a recollir las tendas, i vam posar rumb a l’oest, per la autostrada A4, passant Padova, Verona i Brescia, on ens vam desviar per l’A21, parant a dinar en una àrea de descans prop de Cremona; després de dinar vam seguir fins a Passalaqua, per a agafar l’A7, rumb a Genova; un tram d’aquesta autostrada encara no estava acabat, per la qual cosa vam anar per una carretera general, bastant dolenta i revirada; arribant a Genova, vam agafar l’A10 en direcció a la frontera francesa, vorejant l’escarpada costa de Ligúria, amb molts túnels i viaductes, passant per Savona i San Remo, fins a Ventimiglia a la frontera, on vam continuar per la autoroute A8( la Provenzale) , ja de nit, passant Menton i Nice, i sortint en Cagnes sur Mer, on vam trobar un càmping.

L’endemà, al matí vam anar a la platja, prop d’Antíbes; a aquella època, a França, era el boom del top less (tetés a l’air), no hi havia una sola dona a la platja amb la part de dalt del bikini, ni les velles¡¡; així que finalment la Glòria i la Nuri també s’el van treure, perquè eren la nota discordant; vam tornar al càmping per a dinar, i a la tarda vam  anar a Nice, on vam passejar per la Promenade des Anglais, i ens vam pendre unes cerveses; després ens vam anar fins a Mònaco, on vam visitar el Casino; almenys la part que deixaven visitar si no hi anaves a jugar; i ja de nit vam tornar al càmping.

L’endemà era el del retorn a casa, així que, després d’esmorzar, vam recollir las tendas, i vam posar rumb a Aix en Provence per l’A8(la Provenzale), allí acabava la autoroute i per carretera convencional vam anar cap a Nimes, parant en Tarascon sud Rhone a dinar, després vam creuar el Roina, i, arribant a Nimes, vam agafar l’A9 ( la Llangedoccienne) en direcció a la frontera espanyola, passant Montpeller, Narbona i Perpignan; vam passar la frontera sense problemes, i vam enfilar l’AP7 cap a Barcelona; arribant a Girona, vaig veure que l’indicador de temperatura arribava al vermell, li vaig dir a la Glòria que parés en el voral i obrís el capo, havíem perdut aigua i el electro-ventilador no funcionava; vaig imaginar que fallava el termo-contacte, així que vaig fer un pont, per a deixar el ventilador fixe, i vaig omplir el dipòsit de refrigerant, no vaig poder omplir-lo del tot, així que li vaig dir a la Glòria que no apretes molt l’accelerador i entres a l’àrea de servei següent, allí pujava un’altra vegada la temperatura,  vam comprar una garrafa de refrigerant, i vaig acabar d’omplir el dipòsit, vam rependre el camí; però entre Cassa de la Selva i Massanet de la Selva, va tornar a escalfar-se, vam parar, de nou en el voral, prop d’un poste SOS, obrint el capo  l’hi vaig dir a la Glòria qu’accelerés, vaig veure que en accelerar  sortia l’aigua de la bombona, símptoma de trencament de la junta de culata, per la qual cosa, des del poste SOS, vam demanar una grua; va trigar una mica perquè ja portava un altre cotxe carregat, el nostre el va agafar a remolc fins a Sant Celoni, on va deixar l’altre cotxe i va càrrgar el nostre, arribant finalment a Sabadell.

Un parell de dies mes tard, el germà del Salva, que és mecànic, va desmuntar la culata per a portar-la a comprovar i planejar; jo vaig aconseguir el joc de juntes de culata, filtres, bugies, oli i refrigerant; amb descompte de recambista; i així vam arreglar l’avaria.

Com a punt final, comentar que en aquella època, no existia l’Euro, i a cada país tenien una moneda diferent, i tampoc eren habituals les targetes de crèdit, per la qual cosa abans de sortir de viatge vam haver de canviar una quantitat, per francs francesos i suïssos; i durant el viatge, passar per alguns bancs per a canviar a xilings austríacs, lires italianes i, novament, a francs francesos.