Mes: noviembre 2020

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

AL ZOO DE BARCELONA

A la Marisol i a mi, ens encanten els animals, i si bé preferim que puguin viure en llibertat, som conscients que alguns d’ells, només és possible veure’ls engabiats en un zoològic; i per això havíem visitat diverses vegades el Zoològic de Barcelona.
De fet jo ja hi havia anat diverses vegades de petit, amb els meus pares i la meva àvia Antonia, i una vegada amb l’institut, (crec que en primer).
Estant de novios amb la Marisol, vam anar hi un parell o tres de vegades.


La primera vegada, crec que va ser finals del 83 o principi del 84, vam anar una tarda al Zoo; visites obligades, Floquet de Neu, i la piscina dels dofins a l’aquari, i el reptilari, (a la Marisol li fascinen les serps) i clar, també la resta d’animals; per cert que, no sé si va ser aquesta vegada o la següent que, en el reptilari, algunes serps estaven exposades en uns terraris sobre una espècie de plataformes sobre potes, i amb uns faldons que cobrien la part inferior, la qüestió, és que es s’hi va colar un gat, i des de sota dels faldons, amb la cua va fregar les cames d’un noi que hi havia prop nostre, no vegis l’esglai que es va patir, pensant que s’havia escapat una serp i que li pujava per les cames, je,je,je.

FLOQUET DE NEU.


L’any 85, vam tornar, però aquesta vegada vam  passar hi el dia sencer; primer vam estar passejant pel Parc de la Ciutadella, veient la Cascada, el Mamut, el llac, el Desconsol…; i després vam entrar al zoo, novament vam anar a veure al Floquet de Neu; a l’hora de dinar, ho vam fer en un dels xiringuitos que hi ha al zoo, prop de la Dama del Paraigua; per cert que aquesta vegada, recordo que habia grups de pintades soltes, pels camins del zoo, que si picaves a terra amb el peu, venien a picar-te’l; i a la tarda vam anar a veure l’actuació de l’Orca Ulisses, al Acuarama.

ORCA ULISES SALTANT


Ja després de casats, vam tornar alguna vegada, però des que van traslladar l’Orca Ulisses, l’any 94, ja no vam tornar fins al 2016, una tarda en la que hi vam dur la meva sogra; però ja no era el mateix sense el Floquet ni l’Ulisses, a més, estaven fent obres a la zona dels grans herbívors africans i no es podia visitar, i vam trobar a faltar alguns animals mes; i per postres, no es van quedar amb la sogra ja, ja, ja.


Adjunto un extracte d’unes declaracions d’un ex cuidador de l’Orca Ulisses, en una entrevista sobre la seva opinió sobre els zoològics, perque coincideixo amb la seva opinió: 

 Per a posar un exemple, els nens només saben identificar animals com a goril·les, lleons o girafes, en canvi, no saben res de la fauna autòctona. Però la gent no va a un zoo a veure orenetes o ratapinyades. Els pares no saben què fer amb els seus fills i els porten al zoo, quan podrien anar plegats a Collserola i veure les formigues, els escarabats, els ocells rapaços, etc. Si vols ensenyar la natura al teu fill, hi ha llocs millors que un zoo.

A continuació, adjunto informació extreta de la Viquipedia sobre el Floquet de Neu:

Floquet de Neu (Guinea Equatorial, c. 1964 – Barcelona, 24 de novembre de 2003) era un goril·la occidental (Gorilla gorilla), de la subespècie goril·la de les planes occidental (G. g. gorilla). Va ser la principal atracció del Parc Zoològic de Barcelona per ser l’únic goril·la albí conegut. Es calcula que havia nascut cap al 1964 i va morir per eutanàsia el 24 de novembre del 2003 a Barcelona. Tenia uns 39 anys al moment de la seva mort, força més que la mitjana de 25 anys que sol viure un goril·la en llibertat.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

COSTA DAURADA

Tot i que no som molt de platja, mentre festejàvem amb la Marisol, vam anar diverses vegades per la costa Daurada, entre el 84 i el 86.
La majoria de les vegades anàvem a Comarruga, perquè ella hi havia anat amb els seus cosins; sobretot li agradava la zona de l’Estany i el Riuet, també coneguda com L’Aigua Dolça, que és una deu d’aigua termo-medicinal, (indicada per a problemes reumàtics), que brolla a uns 20º tot l’any; fins i tot fa un segle es va construir un balneari, avui en dia reconvertit en un Hotel balneari de 4 estrelles.

ROC DE SANT GAIETA


A la tardor del 84, vam anar a veure el Roc de Sant Gaieta, prop de Roda de Bará, on l’any 64 es va construir una urbanització, reproduint l’estil dels pobles de pescadors; fent un especie de Poble Espanyol, amb una barreja d’estils d’aire mediterrani, (de la zona, andalús, àrab, mudèjar, fins i tot de Sardenya); a més de la urbanització, també la costa allí és bonica, ja que conjunta platja de sorra amb zones rocoses, fins i tot amb una cova on entra el mar, coneguda  com la Roca Foradada.

CASTELL DE TAMARIT


Després vam anar fins a la platja deTamarit, al costat del càmping Trillas, del que ja he parlat en un altre relat; vam veure el castell i els búnquers de la costa; d’aquí vam anar a la veïna Altafulla, on vam passejar pel barri antic, veient el castell i al seu costat l’església, amb el campanar inacabat, ja que, segons la llegenda, quan s’estava construint, les nombroses bruixes de la població, a la nit, desfeien el que es construïa durant el dia.


I per a acabar el dia ens vam acostar  a Tarragona, on vam anar a veure l’amfiteatre romà.


També havíem anat algunes vegades a Torredembarra; una que recordo, a visitar a un antic encarregat del taller de Pegaso, el Sr. Herrera, ja jubilat, que tenia una caseta allí; i una altra, ja de casats, a un bufet lliure que hi havia i del qual ens havien parlat molt bé.


A continuació, i a títol de curiositat, adjunto una de les moltes llegendes sobre les bruixes d’Altafulla, extret de la Web Tarragona.cat:

A Altafulla hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gusi i desapareixien.
Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit, i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gusi ben arraulit, ben quietó.
A mitja nit arriben les tres bruixes, hi salten a dins, i una d’elles crida al gusi: «-Vara per tres!» Però el gusi no es mou. «-Vara per tres», torna a cridar-li; però el gusi no vara. A la tercera vegada de cridar-li, i després de veure que no dóna senyal d’obeir, ella que fa : «-Quina en fóra que una de nosaltres estigués embarassada sense saber-ho?» «També podria ésser» respon una altra. Aleshores ella que crida: «-Vara per quatre!» I tot seguit el gusi es llança al mar i se’n va mar endins brunzent com una bala.
Entretant, el pobre home s’estava arraulit en el seu amagatall, que ni gosava a respirar.
En un obrir i tancar d’ulls el gusi va ésser a l’altra banda del mar, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n… podeu pensar que a fer malifetes de les seves.
Abans no claregés,van tornar a saltar un altre cop al gusi, i li criden: «-Vara per quatre!» I el gusi arrenca a córrer com un llamp, i abans de fer-se dia ja tornava a ésser a Altafulla.
Les tres bruixes, com qui no fa res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però quan el bon pescador va arribar-hi, va agarrar a la seva dona i va apallissar-la de tal manera, que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses.

APEL·LES MESTRES.
(Arxiu de Tradicions Populars)

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

CASTELLAR DE N’HUG

Amb la Marisol hem anat diverses vegades a aquest preciós poble de la serra del Cadí; la primera vegada va ser a finals del 83. 

                             

CASTELLAR DE N’HUG

Aquell dia vam sortir d’hora cap a Manresa, per a, allí, agafar la carretera de Berga, vam parar a Puig-reig per a esmorzar, i seguir camí cap a Berga, passada aquesta vam seguir fins a Guardiola de Bergueda, i desviar-nos cap a La Pobla de Lillet, d’on surt la revirada carretera que puja a Castellar de N,Hug; i que passa junt als Jardins Artigas i l’antiga Fàbrica Asland del Clot del Moro, on avui dia està el Museu del Ciment; arribats a Castellar, vam aparcar al costat de l’ajuntament, la visita del poble ens va encantar, hi vam comprar alguns records per a la familía.

FONTS LLOBREGAT

  .
Després vam baixar a veure les fonts del Llobregat, on vam estar una estona; de tornada al poble, com  que es veia neu per la part alta, vam agafar el cotxe i vam agafar la carretera de la Molina.;

 No ens va fer falta arribar a dalt de tot, a pocs quilòmetres del poble ja vam trobarm neu en els marges de la carretera, i ens vam parar per a tocar-la i jugar amb ella; abans d’arribar a la neu, vam poder veure cavalls en llibertat pels prats.

Com que ja es feia l’hora de dinar, i allà dalt feia a bastanta fresca, vam donar la volta i baixar cap a la Pobla de Lillet, parant en un tranquil prat entre la carretera i el riu, pocs quilòmetres passada la Pobla; després de dinar vam estar una estona per allí; fins que vam tornar cap a casa, xino xano.

Després d’aquesta primera vegada, hem tornat diverses vegades més, fins i tot que no recordo quantes ni les dates exactes; en algunes d’elles vam parar a dinar al costat de la capella de la Mare de Deu de Fatima, per sobre de l’Hostal les Fonts, i una d’aquestes vegades, després de dinar, vam baixar fins a la part posterior d’aquest hostal i  vam passegar remuntant el riu fins a arribar gairebé sota de les fonts, és un passeig bonic.


També en altres ocasions vam parar a visitar la Pobla de Lillet i els Jardíns  Artigas, que són preciosos.

Adjunto la Llegenda de les Fonts del Llobregat, extret de turismefgc.cat: 

Os imagineu què va donar lloc a aquestes precioses cascades? Es diu que n’Hug de Mataplana, senyor de La Pobla i Castellar, escollí per dona una estrangera. El noble senyor era estimat pel poble per la seva bondat, però la seva dona era altiva i orgullosa. Misteriosament, algun temps després del casament, el noble va emmalaltir i morir, explicant-se el poble únicament aquella sobtada mort a causa de la malèfica influència de la seva dona, la qual a més, es trobava a punt de donar a llum.

Com una espècie de càstig per la seva maldat, la filla resultà molt lletja, de cabells vermells com el foc i ulls petits de bestiola.  La nena va jugar amb la resta de mainada com una més, però quan es va començar a fer gran, va començar a notar que no gaudia de la mateixa popularitat que les seves amigues per la seva aparença. Llavors, la seva mare, morta d’enveja es va proposar que la seva filla fos la més maca del regne.

Es creia que la reina era una bruixa, i una nit de tempesta, en plena ràbia, passà tota la nit entre llibres de bruixeria. Al dia següent, va desaparèixer tot rastre de la tempesta, no hi havia ni un núvol al cel, però els núvols no eren l’únic que havia desaparegut: Totes les nenes de la comarca havien desaparegut durant la nit, esfumant-se sense deixar rastre, només els llits amb els llençols regirats.

Tot el poble va buscar-les sense descans per tots els racons, sense èxit, fins que escoltaren un remor estrany. Van seguir el soroll fins a una roca, adonant-se finalment que aquell soroll eren planys a llàgrima viva que sortien de la pròpia roca, juntament amb un petit rajolí d’aigua.

Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova on havia ficat totes les nenes innocent i se’n reia d’elles. Però, una nit va deixar d’escoltar els seus planys i va anar a veure què passava. Es va abocar tant al forat on hi eren les petites. les quals ja s’havien convertit en roques, que va relliscar i va caure al interior de la cova ella també. Com si la terra no acceptés a aquella malvada dona, de les profunditats va sorgir un gran riu, de força y cabal descomunals, i va expulsar el cos de la bruixa, convertint-la en un polsim vermellós.

Es creu que les quantioses i eternes llàgrimes de les nenes van fer néixer el riu Llobregat i que la seva sorra és vermellosa encara pel cos de la bruixa.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

CORDOBA 83

Per a les vacances del 83, els meus pares van ser convidats per uns amics, la família Vizcaino, que vivien en un poble de Còrdova, Hinojosa del Duque, a la comarca de los Pedroches, on, el meu pare, va estar treballant muntant una fàbrica de tovalloles.
Com que jo havia estat una vegada allí amb la meva mare, quan encara era allí el meu pare, per a el casament d’una de les seves filles; em van incloure en la invitació; així que entre tots vam convèncer als pares de la Marisol, perquè la deixessin venir, i ens vam anar els quatre amb el 127 del meu pare.
Sortim d’hora, per a agafar l’AP7 en direcció a València, passada aquesta, vam deixar l’autopista a Alzira, per a dirigir-nos a Banyeres de Mariola,(el meu pare també havia treballat allí) prop d’Alcoi, ens va dur a la Venta el Borrego, als afores del poble, a dinar i reservar habitacions per a passar la nit; després de deixar l’equipatge a les habitacions, vam sortir a passejar pels voltants, la posada tenia una bassa-piscina, però no ens hi vam banyar malgrat que feia bastanta calor; més tard, el meu pare, ens va dur a Alcoi a una gelateria que coneixia, per a provar el granissat d’orxata, boníssim; vam passegar una mica per Alcoi, i vam tornar a la Venta per a sopar i ficar-nos al llit.


L’endemà, ens vam aixecar aviat, i després d’esmorzar, seguirem el viatge,  per dirigir-nos a la serra de Cazorla i entrar a la província de Jaén, passant per Úbeda, Linares i Andújar, i des d’allí dirigir-nos a Villanueva de Còrdoba i Pozoblanco, on vam parar a dinar en un restaurant que el meu pare coneixia; després de dinar vam fer la resta del camí fins Hinojosa del Duque on vam arribar a casa dels Vizcaino a l’hora de la siesta; després de les salutacions, abraçades i petons de rigor, ens vam instal·lar a les habitacions que ens van assignar, pels meus pares i jo, dues habitacions en el pis de dalt i la Marisol una a la planta baixa; la casa era molt gran, no recordo les habitacions que tènia, però si que tenia dues plantes amb habitacions a dalt i a baix.

SALA DE LAS COLUMNAS MESQUITA.


No recordo l’ordre cronològic dels llocs als que ens va dur el meu pare; però sí que vam anar un dia a visitar Còrdova, on vam visitar la Mesquita-Catedral, el barri de la Juderia, i l’Alcázar dels Reis Cristians, a mig dia ens va dur a dinar a un restaurant de la Juderia anomenat el Caballo Rojo, on vam menjar molt bé.

ALCAZAR DELS REIS CRISTIANS.


Altres dies vam anar als pobles pròxims a Hinojosa, Priego de Còrdoba, Villanueva de Còrdoba i Pozoblanco, en aquest últim la Marisol va comprar·se unes sabates i un “bolso” a joc, molt bonics i bé de preu.


També vam recorrer el poble i els seus voltants, vam anar a la piscina municipal algunes vegades; i la Marisol i jo, a un terreny amb hort que tenien els Vizcaino, als afores del poble, que tenia una bassa-piscina, on ens banyàvem; a les tardes, excepte el dia de Còrdova, fèiem la siesta, i sortíem al vespre, a prendre alguna cosa en algun dels nombrosos bars del poble; hi havia un que tenia unes olives “gegants” boníssimes; també vam anar a un pub i al cinema a l’aire lliure on,  crec recordar,  feien West Side Story.
El retorn a casa, el vam fer d’una tirada, parant només per a anar al lavabo i per a dinar (no recordo on).


Extracte de Wikipedia: Hinojosa del Duque, fundada en els primers anys del segle XIV arran de la repoblació duta a terme pel Consell de Còrdova a la Comarca dels Pedroches, va rebre el seu nom de les característiques particulars del lloc on es va situar. Aquesta zona, en la qual, segons Ramírez i de les Casas-Deza,3 abunda el fonoll, donaria a aquesta població el seu primitiu topònim: Finojosa del Pedroche (1316). La vila del patrimoni reial d’Hinojosa, que a mitjan segle XV passaria de dependre del Comtat de Belalcázar, es coneixeria a partir de 1533 amb l’actual denominació – Hinojosa del Duque- en adquirir la categoria de duc el titular en aquest moment d’aquest comtat, don Francisco de Sotomayor, per casament amb donya Elvira de Zúñiga, III duquessa de Béjar.


Hinojosa ja tènia tradició de manufactura tèxtil; i a la fi dels 70, una empresa tèxtil d’Arenys de Munt, va decidir muntar una fàbrica de tovalloles en aquest poble; amb telers de l’empresa on treballava el meu pare de muntador, sent ell qui va muntar les maquines, posteriorment, quan la seva empresa va fer fallida va estar un temps treballant en aquesta fabrica fent el manteniment d’aquestes maquines; com que una de les filles dels Vizacaino treballava en aquesta fabrica des del principi, li va oferir al meu pare allotjar-se a casa de la seva família, i naixent així l’amistat entre ells; més endavant van venir al nostre casament, i nosaltres vam anar al del seu fill menor.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar