Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

RECORDS DELS NADALS dels 60s i 70s

Ara que estem arrivant a les festes de Nadal, vull compartir alguns moments nadalencs de la meva infància.
Un dels records més antics, és el de la nevada del nadal del 62, realment l’únic que realment recordo és sortir al carrer i trobar-me en una espècie de “trinxera” enmig de dues muntanyes de neu més altes que jo; era perquè els veïns de l’escala havien obert un cami apartant la neu als costats de l’entrada al bloc; la resta ja és perquè m’ho van explicar la meva mare i la meva àvia, com  que havíem d’haver anat a fer el dinar de Nadal a casa del meu padrí, en Jordi Arisso, els seus pares l’oncle Pepet i la tia Carme (germana de la meva àvia Antonia), a Terrassa, i que com qu’ells posaven el peix i nosaltres el gall dindi ( o a l’inrevés), vam estar menjant gall dindi diversos dies seguits, i ells peix; perquè cadascun es va haver de quedar a la casa seva; també en van explicar que es va veure gent esquiant pel centre de Sabadell.

EL ARBRE DEL PASSEIG


Un altre record es que a partir de la Purissima o de Santa Llucia, que era quan s’encenien les llums en aquells temps, la meva àvia Antonia,  i a vegades amb la meva mare, solien portar-me a Barcelona, per a veure la il·luminació, i visitar els grans magatzems, com Jorba, l’Àguila, Sepu, i El Corte Ingles; recordo que, en els tres primers, a principis dels 60s, en la secció de botiga de joguines, muntaven uns diorames, amb trens elèctrics, o figures i miniatures reproduint batalles o treballs, que em tenien embadalit; al cap d’uns anys van deixar de fer-ho.


A casa érem de pessebre, gaudia molt quan anàvem al bosc per a agafar la molsa, l’agafàvem de dues classes, curta i llarga; i després buscàvem un racó en el petit menjador que teníem, per a posar una tauleta i muntar-lo, amb serradures, la molsa, paper de plata per al riu, suro per a les muntanyes, i és clar, les figuretes; el nen, esperàvem fins a la  Nit de Nadal per a posar-lo; i jo cada dia movia als meus favorits, els Reis Mags, perquè arribessin al portal.


Els dinars dels dies assenyalats, solia cuinar_los l’àvia Antonia, generalment era, pava enrustida amb prunes i pinyons per Nadal, canelons de la iaia Antonia (el farciment era pure de patata, amb foie i pernil, i arrebossats amb farina de galeta; ara els fa la meva cunyada, Noe), per a Sant Esteve; Capó enrustit per a Cap d’Any, i per a Reis, no estic segur però crec que eren una altra vegada canelons de la iaia.


L’àvia, també em va dur, diverses vegades, a veure Els Pastorets, jo preferia quan anàvem al pis del teatre, perquè per a la platea passaven els dimonis i em feien por; casualment vaig conèixer, crec que el decembre del 74, a l’Esteve i a l’Isidre de la colla del Club, en una representació dels Pastors en la que actuava l’Esteve, al col·legi dels Maristes, evidentment hi vaig anar sense l’àvia, amb el  meu amic Jordi Lartuna.
Alguna vegada havia anat a fer cagar el Tió, en aquella època, si no tènies un a casa, a Sabadell, paradoxalment, tènies que anar a les dependències, falangistes, del frente de juventudes (en l’actual Casal Pere Quart) ; allí també, instal·laven l’Ambaixador, al que l’hi duies les cartes per als Reis; parlant de les cartes als reis, recordo que una vegada, al Sepu de Barcelona, van posar una bústia per a recollir-les, i més tard, a unes hores previstes, sortia l’Ambaixador a un balcó i agafava algunes cartes, les llegia, i assentia o negava amb el cap; i mira quina casualitat, que aquell any, jo, la vaig posar en un sobre distintiu, crec que tènia les vores de colors, va agafar un sobre igualet al meu, i no vegis com en vaig emocionar, dient és la meva, és la meva.. i per a postres va assentir amb el cap.


Com he dit abans, els meus favorits eren els Reis Mags; ja des del moment que li donava la carta a l’Ambaixador, ja estava ansiós perquè arribés la nit del 5 de gener, per a anar a veure la cavalcada (que encara m’il·lusiona veure), i descobrir els regals l’endemà, hi havia vegades que a les 6 del matí ja m’anava al menjador per a veure’ls; jo em puc considerar afortunat amb els regals de reis, perquè durant gran part de la meva infància, a casa treballaven tres, el meu pare, la meva mare i la meva àvia Antonia, i a més el meu pare feia hores en un altre lloc, per aixo em podien comprar bons regals, puc recordar: una disfressa de Cabo Rusty (el de Rintintin), una col·lecció de, almenys, 12 cotxes a escala 1:75??, els Juegos Reunidos, una càmera fotogràfica… ; però  es que, a més, el meu padrí, que en aquella època, estava bé econòmicament, doncs, junt amb el seu pare tenien telers propis, i em feia uns regals espectaculars; com un patinet-cuadricicle de tub d’acer cromat, o el Tiburón Citröen Paya, però el que més em va quedar gravat, va ser la nit de reis, del 63 (o potser era el 62), en que vam anar a veure la cavalcada a Terrassa, i a sopar a casa seva, i havent sopat, van aparèixer, com per art d’encanteri, els tres Reis pel pati de la casa; el negre, que era el més alt, em va agafar en braços i em “va llegir la cartilla”, reprenent-me per algunes malifetes que, veritablement, havia fet, en tenia acollonit, però finalment  sota la promesa que em portaria bé, em van lliurar el regal, que era, ni més ni menys que, un Biscuter de pedals, amb carrosseria metàl·lica i llums; no sé d’on el va treure el meu padrí, perquè no n’he vist cap d’igual; ara ve l’explicació del misteri de l’aparició dels Reis pel pati; el meu padrí estava en un grup de teatre, i els Reis i el seu vestuari eren actors companys seus, als quals els va donar una clau de la casa i del pis superior, llavors buit, desd’on es podia accedir al pati; a més la meva mare li havia passat una “chuleta” amb les malifetes que havia fet, que dit sigui de pas, no eren moltes.

DISFRAÇ CABO RUSTY I PATINET


També hi ha un punt trist, precisament de la nit del 5 de gener, que va ser quan va morir la meva besàvia Laieta, el any 72, mentre estàvem veient la cavalcada, la meva mare, el meu germà i jo; i quan vam tornar a casa ja s’havia mort.
Ja en temps més pròpers, recordo la nevada de la tarda-nit del 5 de gener del 85, que ens va enxampar visitant a una cosina de la Sol, la “Virtuditas” (al cel sia) que havia tingut una nena, pensàvem en anar a veure la cavalcada sortint de la visita, però amb prou feines vam poder tornar a casa, ja ens va costar trobar el cotxe¡¡, que havia quedat completament colgat de neu.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS

ALTRES VIATJES A ANDORRA

    Com ja he comentat en el post anterior, vaig estar més vegades a Andorra; la primera va ser entre finals dels 60 i principis dels 70, em va dur la meva àvia materna, Antonia, i vam anar en un viatge organitzat en autocar; vam fer nit en un hotel, no recordo si a Andorra la Vella o a les Escaldes, però havia de ser prop del límit de tots dos municipis; el que recordo és que em va comprar una mini càmera de fotos, que utilitzava un rodet tipus microfilm, com a les pelis d’espies; suposo que la resta del que va comprar seria lo típic, tabac, licors i sucre.


Que jo recordi, no vaig tornar fins a diversos anys més tard, després de la mili, i amb el meu 127, diverses vegades, en viatges d’un dia, per a les típiques compres de l’època (tabac, whisky, electrònica), algunes amb la meva àvia, unes altres amb algun amic, com la de l’any 80 que ja he comentat en un post anterior( setmana santa sense plans);  les primeres vegades, passava a visitar un company de la mili, en Josep Ribes, que tenia un taller d’electrònica; però després es va traslladar i li vaig perdre el rastre; i després, festejant amb la Sol, també vam anar-hi diverses vegades; una vegada d’aquestes, en tornar, just passada la duana, se’m  va parar el cotxe, després d’unes comprovacions, vaig veure que era la bomba de gasolina,(el punt feble del 127), per sort portava una de recanvi i vaig poder canviar-la i tornar a casa.

CONSELL GENERAL DE LA VALL


Vam deixar d’anar a Andorra durant bastants anys, entre principis dels 90 i el 2007 ; en què vam fer una breu incursió des de França, aprofitant que estàvem de vacances a pocs quilòmetres, a  Ax les Bains, però això ho explicare en un altre relat.


Ja en les vacances del 2016 vam tornar-hi, portant a la meva sogra, que feia mig any que s’havia quedat vídua; aquesta vegada vam anar pel Túnel del Cadi, parant primer a Berga a prendre uns cafès amb llet; arribats a la Seu d’Urgell, vam parar-hi a dinar, aprofitant per a visitar el casc antic; reprenent la ruta més tard, vam arribar a l’hotel Delfos, de les Escaldes, a mitja tarda.
Després d’instal·lar-nos a les habitacions, vam anar a fer una passejada, visitant el centre comercial Illa Carlemany, i després vam baixar fins a la rotonda on està el monument la Noublesse du temps, de Dalí, i després de berenar per la zona, vam continuar passejant, fins a arribar a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella, i tornant a l’hotel a última hora de la tarda.


L’endemà, vam anar fins a Soldeu, per a aprofitar una promoció que hi havia amb la reserva de l’hotel, que tènies accés gratuït al mini-bus elèctric que et porta fins al final de la pista a la Vall d’Incles; el pla era seguir el sender paral·lel al riu fins a arribar a un llac que hi ha més amunt; el camí no era molt costerut, però només començar, la meva sogra va dir que ella ens esperava allí mateix, al principi, vam continuar un tram de camí, però vam comencar a pensar que era incapaç d’estar molta estona parada en el mateix lloc, i tement que se’ns perdés, vam fer mitja volta, afortunadament, perquè la vam trobar més amunt d’on l’havíem deixat; total que ens va xafar l’excursió; així que vam tornar a agafar el mini-bus de tornada al cotxe .
De retorn vam parar a Canillo a prendre alguna cosa i fer un volt; i després també vam parar al Santuari de Maritxell; i vam tornar a l’hotel a l’hora de dinar.

CALDEA


Després de descansar a les habitacions, a la tarda vam decidir  d’anar a visitar el museu del perfum, que hi ha a la seu de perfumeries Juliá, no gaire lluny de l’Hotel; la meva sogra va dir que ella es quedava a l’habitació a veure la tele, així que vam anar la Sol i jo sols; una vegada visitat el museu, vam anar passejant fins al Parc Central d’Andorra la Vella, i vam pendre un refrigeri en un local pròxim al parc; de retorn a l’hotel, la meva sogra, ens va donar un esglai, perquè vam trucar a la seva habitació i no estava, ja ens temíem que havia sortit, i com que s’orienta molt malament, es perdria; però la vam trobar en un saló de l’hotel; afortunadament, l’endemà tornàvem a casa.


La següent vegada, i de moment la ultima, que vam anar a Andorra, va ser el cap de setmana del 16 de juny del 2019, per a celebrar l’aniversari de la Sol;  vaig reservar habitació a l’hotel President d’Andorra la Vella, que està a l’entrada venint de Santa Coloma; vam deixar el cotxe al garatje de l’hotel, i després d’instal·lar-nos, vam anar a dinar pel barri antic d’Andorra la Vella; a la tarda vam voler anar a banyar-nos a la piscina (coberta) de l’hotel, però, per a la nostra sorpresa, estava plena de crios, saltant i fent el ruc, així que vam desistir, i vam sortir una estona a la terrassa, després ens vam assabentar, que s’estaven celebrant uns campionats de futbol infantil, amb equips d’Andorra, Catalunya i sud de França, i al nostre hotel havien dos equips.
En lloc del bany en la piscina, ens vam anar passejant fins a la zona comercial de l’Avinguda Meritxell i Avinguda Carlemany, on vam comprar una ràdio, després vam tornar a l’hotel, per a descansar, i al vespre  vam sortim a sopar, i a gaudir dels concerts de música en viu, que es feien per diferents punts del centre de la ciutat.


L’endemà, després d’esmorzar, vam deixar l’hotel i vam pujar a veure el llac d’Engolasters, però estava atapeit de cotxes i no vam poder aparcar, així que vam donar la volta i ens vam anar cap a la frontera;  vam parar a Organya on vam veure un “mercadillo”, en el que em vaig comprar unes sandàlies, vam aprofitar per a visitar el poble; vam seguir fins a Oliana, on vam parar a dinar; i ja, a la tarda, tornar a casa.

A Andorra, com en tot el Pirineu, hi ha nombroses llegendes, de bruixes, fades, follets… però també, sobre Carlemany, aquí us adjunto una mostra de la zona de Canillo.                                                                Font: elcami.cat, Camipedia

Autores – Cèlia Morales/Pilar Andreu Rovira

Text publicat per: PAS

Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.

Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.

Enllaços: 

Oficina de Turisme de Canillo

Categorías
Sin categoría

ANDORRA I VILADRAU 88

  Un any després de casar-nos, al juliol del 88, la Sol i jo vam anar de vacances a Andorra, on havia reservat un Hotel a Encamp; evidentment, ja havia estat altres vegades a país dels Pirineus, però aquesta va ser la primera que anàvem de vacances mes d’un dia.


Per a l’anada, vam anar per la ruta: Manresa-Solsona-Oliana-La Seu d’Urgell-Andorra; una incidència d’aquest viatge d’anada, va ser que, com havia de passar la ITV del 127, vaig reservar per a primera hora d’aquell dia, a la ITV de Terrassa, que llavors estava en el polígon que hi ha a la sortida cap a Manresa, ja que passava per davant, però quan vaig arribar allí, tenien tancat per festa local, encara sort que havia reservat hora!!!; per sort poc abans de la Seu, vaig veure una ITV al costat de la carretera, i veient que no hi havia cua, vaig preguntar si podia passar-la allí, i me la van passar sense problema.


Arribats a l’Hotel Rosaleda, vam veure que estava en un bon lloc, on era fàcil aparcar, al costat del riu Valira i amb bones vistes d’Encamp; a més d’estar en un edifici pintoresc; una vegada instal·lats, vam baixar a dinar;  i després a reposar del viatje: a la tarda vam anar a banyar-nos a la piscina de l’Hotel, però s’havia espatllat el sistema que escalfava l’aigua, que captava directament del Valira, per la qual cosa estava gelada, només s’hi van banyar la Sol i una nena francesa, que venia de Paris.
Després del bany vam anar a explorar el poble d’Encamp, i vam tornar a l’hotel per a sopar.


L’endemà, vam anar a visitar el santuari de Maritxell; i després vam pugar fins al Port d’Envalira a 2409 metres d’alçaria, passant per Canillo i Soldeu; vam baixar a dinar, i a la tarda vam baixar a la zona comercial d’Andorra la Vella a veure botigues.

PONT A LA ZONA D’ORDINO.


El següent dia, baixant fins les Escaldes, vam dirigir-nos a visitar la Massana, i d’allí a Ordino; tornant a dinar a l’hotel, i a la tarda de botigues a les Escaldes.
El següent dia vam anar al llac de Engolasters, i després a veure l’ermita, romànica, pròxima, baixant després a Andorra la Vella a dinar i passejar, tornant a l’hotel a mitjan tarda.


No recordo quin dia d’estada va ser, però el director de l’hotel ens va convidar a xampany , doncs, com la resta dels hostes eren francesos, celebraven el 14 de juliol; també recordo que per l’hotel corrien un parell de gatets, que a la Sol li feien molta gràcia; i que per darrere del hotel, prop del riu, habian gallines, ànecs i, crec recordar que, una mica d’hort, no se si de l’hotel, o d’algú aliè.


L’endemà, vam deixar l’hotel; però, la tornada, la vam fer pel Pas de la Casa, passant el Port d’Envalira, entrant a França, passant el col de Puymorens (1920 mts), cap a la Tour de Carol, Bourg-Madame, Puigcerda, i la Collada de Toses(1790 mts), i arribant a Vic, ens vam desviar cap a Viladrau, on vivia una cosina de la meva mare, la Roser Padró, amb el seu marit Pepet Rodó, i els seus fills, Josep, Roser, Salvador, Tina, Jordi i Gemma, que estaven de masovers en una masia dels afores, a l’est del poble.

LA MASIA A VILADRAU.


Ens vam quedar a fer nit amb ells a la masia; l’endemà al matí vam anar a banyar-nos a la bassa-piscina que tenien, i com que tenien dos cavalls, que calia treure a fer un volt, el Jordi em va animar a que muntés un i l’acompanyés en el passeig, va ser divertit, però em van fer mal els engonals dos dies; havent dinat,  vam tornar a casa, i vam donar per acabades les vacances

.
Aquesta no va ser la primera vegada,( ni la ultima), que vaig estar a Viladrau; la primera, crec que va ser abans de la mili, i ells estaven de masovers en un casalot mes pròper al poble, i vam anar juntament amb les germanes de la Roser, la Dolors i l’Angelina, i les seves respectives famílies.


Més tard, ja de novios amb la Marisol, vam anar algunes vegades de visita, i despres, de casats, vam anarr a passar alguns caps de setmana; allí vam passar molt bones estones, fent broma amb el Josep i el Salvador, i la Sol conversava molt amb la Roser filla, el que més recordo, eren algunes tardas al costat de la llar de foc, fent torradas i explicant històries de bruixes; una tarda vam anar amb la Gemma a Santa Fe del Montseny, i  vam passejar per la riba del llac; alguna vegada  vam anar amb ells, i algun amic/amiga seva, a una discoteca a Seva, el dissabte nit.


Ja amb alguns fills casats, la Roser  amb el Martí, la Tina amb el Ramón, i crec que també el Josep amb la Carme, van deixar la masia, i es van mudar a un pis al mateix Viladrau, per, anys més tard, amb la mort del Pepet, deixar el poble, perquè la Roser mare va anar a viure a Centelles, amb la Roser filla, vivint, la Tina a Espinelves, el Josep a Tona, el Salvador a Granollers, la Gemma, crec que a Barcelona, i el Jordi…, doncs no ho sé.


Entre el 2005 i el 2014, que vam estar vivint a Manlleu, vam tornar algunes vegades mes a Viladrau, sobretot per la Festa de la Castanya.

Com tota la zona del Montseny, Viladrau te nombroses llegendes de bruixes, paitides (Dones d’aiguia) i bandolers; a titol de curiositat adjunto un extracte de Wikipedia, de la biografia del famós bandoler Joan de Serrallonga, nascut a Viladrau,:

  Serrallonga va ser fill del nyerro Joan Sala i de Joana Ferrer, va néixer al mas La Sala de Viladrau el 21 d’abril de 1594. Als quatre anys, el 18 de gener de 1598, quedà orfe de mare, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de Tona, que esdevingueren sogra i nora l’una de l’altra. Va treballar a can Tarrés de Sant Hilari Sacalm, cosa que li donà l’oportunitat de conèixer Margarida Tallades Serrallonga, la pubilla del mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Joan Sala i Margarida es casaren, més endavant, a l’església de Sant Martí de Querós i tingueren cinc fills: Elisabet, Antoni, Mariana, Josep Baltasar i Isidre.

L’any 1627, perseguit pels soldats de Felip IV, fugí un any al Rosselló, que encara no havia estat annexionat a França, amb la complicitat de molts catalans, entre els quals els seus assalts als carruatges reials que recollien els imposts despertaven molta simpatia.

L’any 1633, refugiat al Ripollès, troba Joana Massissa, la segresta i vaguen sols per Catalunya i França.

Categorías
Sin categoría

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA

Hago una pausa en el orden más o menos cronológico de los relatos, para dar un salto atrás y hablaros de San Vicente de la Sonsierra.

San Vicente, es el pueblo natal de mi abuela paterna, Teresa García Peciña, está en la Rioja Alta, cerca de Haro; el pueblo creció en la edad media a la sombra del castillo,  que formaba parte de las guarniciones fronterizas del Reino de Navarra, con el de Castilla, siendo este el castillo más grande de esa frontera; según algunos allí está la “Milla de Oro”, de los vinos de Rioja, pues su microclima y la composición del suelo, favorecen una gran calidad en su vinos; he estado diversas veces allí.

VISTA DE PARTE DEL PUEBLO Y EL CASTILLO AÑOS 70

La primera vez, fue en verano del 66, fui con mis padres, en la moto con sidecar de mi padre, hicimos el viaje en tres etapas; la primera, hasta Zaragoza, la hicimos conjuntamente con Valeriano Sanz y su esposa e hijo, en esta etapa, yo, iba con ellos en su coche, un Citröen 7cv;  fuimos por la NII, pues todavía no había autopistas, ni siquiera el Túnel del Bruc, y la carretera parecía una comarcal de las de ahora; ya podéis imaginar lo largos que se hacían los viajes en esa época; en Zaragoza hicimos noche en un Hotel.

Al día siguiente seguimos viaje con la moto, yo iba en el sidecar y mi madre de “paquete”; poco antes de Tudela se pincho una rueda, y por suerte paso la Guardia Civil de Tráfico, y la llevaron a reparar a un taller en el siguiente pueblo, pero nos hizo perder varias horas, motivo por el cual tuvimos que hacer noche en Tudela, y terminar el viaje el día siguiente.

 De esa primera vez, lo que más me suena es la llegada al pueblo, desde Briones, cruzando el Ebro y viendo el castillo por encima nuestro ocultando el pueblo, y que cuando llegamos a la casa de los tíos de mi padre, Victorino García y Esther Álvarez, fue por la parte de atrás, donde tenían la cuadra, la vivienda estaba encima, y cuando se asomo la tía Esther, para ver quien llamaba, la casa, se me antojo altísima (como si fuera una torre del castillo) ; la casa tenia la entrada por la calle de arriba, al nivel de la vivienda; en aquella época tenía  la puerta del tipo de establo, (las divididas horizontalmente) y un gran poyo de piedra junto a la misma; los tíos tenían tres hijas, Marivi, Mari Carmen y Charo, que en esa época todavía vivían con ellos, y que actualmente viven en Barcelona, siendo Mari Carmen la primera en venir, el año 67 , siguiéndola después sus hermanas; también recuerdo que fuimos a ver a mi bisabuelo Eliseo Garcia, que vivía en casa de su otro hijo, David García, casado con Remedios “Reme” Lizaranzu,  esta casa estaba un poco más arriba, junto al acceso al castillo; al que, por cierto, el abuelo subía más ligero que nosotros; los tíos David y Reme tenían tres hijos, Alberto, que hoy en día vive en Bilbao, donde es maestro, Angelito, que vive en Haro, y Mari Tere que sigue en San Vicente.

La siguiente vez que fui, no estoy seguro, pero creo que fue el año 68; se que nos llevo un vecino, Jaume Prat, que tenía una furgoneta DKW, en la que llevábamos la cuna de mi hermano, y venían sus esposa e hijas, Encarna, Rosa María y Elvira, creo que mis padres iban en la moto y mi hermano y yo en la furgoneta; recuerdo que los vecinos fueron a dormir a un caserón que era de los padres de la tía Esther, al que llamaban la casa del barrio de abajo, era muy grande con habitaciones que parecían salones, y al día siguiente Jaume nos conto que la luz era una bombilla colgada en el techo, de las que se encendían y apagaban tirando de un cordelito, y que por la noche estuvo un rato, a oscuras, subido en la cama dando manotazos al aire buscando el dichoso cordelito para encender la luz para ir al lavabo, lo que provoco que todos nos riéramos.

La siguiente vez, creo que fue el año 69 o 70, en Semana Santa, fui con mi abuela Teresa y mi prima Mª José; fuimos en tren, y tuvimos un problema, resulta que el tren que cogimos iba a Galicia ( creo recordar que los habituales le llamaban Shangai expres), pero no pasaba por la Rioja, si no por Madrid, nosotros tendríamos que haber hecho transbordo en Zaragoza; pero, según mi abuela, cuando compro los billetes, no se lo advirtieron, como tampoco nos dijo nada el revisor del tren; la abuela se extraño cuando pasamos por Calatayud, y fue en busca del revisor, el cual viendo el error, hizo parar el tren en Ateca, e informo al jefe de estación, que nos arreglo unos billetes para volver a Zaragoza y allí poder coger un tren que nos llevase a Briones, la estación más próxima a San Vicente; como dicho tren no salía de Zaragoza hasta la mañana siguiente, hicimos noche en un hotel o pensión junto a la estación; poco más recuerdo de este viaje, solo que mi prima era un coñazo, se paso todo el viaje quejándose y lloriqueando por todo; y que la vuelta, también en tren, la hicimos sin transbordos hasta Barcelona, saliendo de Briones de noche, y que la locomotora era de vapor.

EL PUENTE Y EL EBRO DESDE EL CASTILLO.

La siguiente vez fue en verano del 71 o 72, no recuerdo como fuimos, si que mi padre tuvo que volver al trabajo, y que, mi madre, mi hermano y yo, nos quedamos unos días más  hasta que vino un vecino, que tenía un R12, a buscarnos; de esta vez, gracias a las fotos, recuerdo que fuimos a bañarnos al rio Ebro, en una “playa” que había aguas abajo del puente, con las primas Mari Carmen y Charo; por esa época, el tío Victorino se estaba construyendo una casa “moderna” enfrente de la parte trasera de la vieja.

Tengo otros recuerdos más generales; como que el tío Victorino tenía un “macho” llamado Catalán y un burrito llamado Jaime, en el burro me había montado alguna vez; o que tenía una huerta donde había una gran morera, que daba unas moras enormes y buenísimas; recuerdo también que el tío me llevo una vez, en el carro, a unas tierras que tenia junto a la ermita de Santa María de la Piscina, románica del S XII, junto a la que se descubrió una necrópolis de entre el S X y el XIV, lo que no recuerdo era si, allí, tenia viñas o remolachas, si que recuerdo que en el trayecto el Catalán iba solo en algunos tramos, sin que el tío lo guiara, y que si veía otro mulo delante, apretaba el paso.                                      Al menos una de las veces fuimos a casa de Mari Tere y su marido Ángel “Angelito” Ramirez; como en muchas casas antiguas de pueblo, en casa de los tíos, no había WC, las necesidades se hacían en la cuadra, en la casa de la tía Reme sí que tenían, así que yo aprovechaba ir a ver al bisabuelo para “visitar al Roca”; recuerdo que delante de la entrada de la casa, la tía Reme, tenia gallinas sueltas, y recuerdo que, el año 71, mi hermano no quería ir allí, porque decía que las gallinas le atacaban.                                                                                       

       También recuerdo una bebida que en el pueblo llamaban “limonada”, la hacia la tía Esther, con vino, zumo de limón y azúcar, y se la daban a los críos, y  estaba buenísima, pero no te podías beber mucha, porque si no….; y hablando de vino, como podéis imaginar, la mayor parte de la población de San Vicente, se han dedicado, y se dedican, a la viña y a la elaboración del vino, muchos de ellos tienen pequeñas bodegas, para  producción de uso propio, algunas de ellas, antiquísimas, son subterráneas y están situadas en la ladera que hay entre el pueblo y el castillo, (entre ellas la de mi bisabuelo Eliseo), por cierto que en esa ladera, por encima de las bodegas, debía haber algunas tumbas, pues, a veces, afloraban huesos.                            La siguiente, y de momento, ultima vez que volví, fue en 2006, con Marisol, y fue parte de la ruta de vacaciones de ese año, que ya os explicare en otro post.

En la época de las primeras veces que estuve por allí, a parte de la de uso particular, se llevaba la uva a la Cooperativa Virgen del Remedio (hoy en día Bodegas Sonsierra) para comercializar el vino, (creo que la marca era Fino Sonsierra); en la actualidad hay, en el pueblo, mas de 30 bodegas que comercializan su vino, pero en esos años, a parte de la Cooperativa, creo que no había ninguna, si acaso podría ser, Eguren, Sierra Cantabria.

Los primos que quedan allí, Ángel y Mari Tere, con sus Hijos Jésus Ángel y David, venden sus uvas a diferentes bodegas, y las sobrantes las usan para producción propia, en la bodega del Bisabuelo, debidamente reformada.

De todas esas bodegas comerciales, la única, mínimamente relacionada con la familia, es Bodega Valdeloyo, pues la madre de los fundadores, Carmen Peciña, era prima de mi abuela y sus hermanos.

Solo me resta, dar las gracias, desde estas líneas, a la prima Mari Carmen, por la información que me ha facilitado, y las dudas que me ha aclarado; y a mi prima Mª José, por advertirme que la que era un coñazo era ella y no mi otra prima Lydia, como había puesto primero.    

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA

Vaig a parlar-vos de San Vicente de la Sonsierra.
San Vicente, és el poble natal de la meva àvia paterna, Teresa García Peciña, està a la Rioja Alta, prop d’Haro i de Briones; el poble va créixer a l’edat mitja a l’ombra del castell, que formava part de les guarnicions frontereres del Regne de Navarra, amb el de Castella, sent aquest el castell més gran d’aquesta frontera; segons alguns alla està la “Milla d’Or”, dels vins de Rioja, ja que, el seu microclima i la composició del seu sòl, afavoreixen una gran qualitat en el seu vins; he anat diverses vegades.

VISTA DE PART DEL POBLE I EL CASTELL ANYS 70


La primera vegada, va ser a l’estiu del 66, hi vaig anar amb els meus pares, amb la moto amb sidecar del meu pare, vam fer el viatge en tres etapes; la primera, fins a Saragossa, la vam fer conjuntament amb el Valeriano Sanz , un amic del meu pare, la seva esposa i el seu fill, en aquella etapa, jo, anava amb ells en el seu cotxe, un Citröen 7cv; vam ser per la NII, perquè encara no hi havia autopistes, ni tan sols el Túnel del Bruc, i la carretera semblava una comarcal de les d’ara; ja podeu imaginar el llargs que es feien els viatges en aquella època; a Saragossa vam fer nit en un Hotel.


L’endemà vam seguir viatge amb la moto, jo anava en el sidecar i la meva mare de “paquet”; poc abans de Tudela vam punxar una roda, i per sort va passar la Guàrdia Civil de Trànsit, i la van portar a reparar a un taller en el següent poble; però ens va fer perdre diverses hores, motiu pel qual vam haver de fer nit a Tudela, i acabar el viatge l’endemà.
D’aquesta primera vegada, la cosa més em sona és l’arribada al poble, des de Briones, creuant l’Ebre i veient el castell per damunt nostre tapant el poble, i que quan vam arribar a casa dels oncles del meu pare, Victorino García i Esther Álvarez, (que al cel sian), vam anar per la part de darrere, on tenien la quadra, l’habitatge estava sobre, i quan va treure el cap la tia Ester, per a veure qui trucaba, a mi en va semblar altíssima (com si fos una torre del castell) ; la casa tènia l’entrada pel carrer de dalt, al nivell de l’habitatge; a aquella època tenia la porta del tipus d’estable, ( les dividides horitzontalment) i un gran “poyo” de pedra al costat d’aquesta; els oncles tenien tres filles,la  Marivi,  la Mari Carmen i la Charo, que en aquella època encara vivien amb ells, i que actualment viuen a Barcelona, sent la Mari Carmen la primera a venir, l’any 67 , seguint-la després les seves germanes; també recordo que vam anar a veure al meu besavi Eliseo Garcia, que vivia a casa del seu altre fill, David García, casat amb Remedios “Reme” Lizaranzu, aquesta casa estava una mica més amunt al mateix carrer, al costat de l’accés al castell; al qual, per cert, l’avi pujava més lleuger que nosaltres; els oncles David i Reme, tenien tres fills, l’Alberto, que avui dia viu a Bilbao, on és mestre, el Angelito, que viu a Haro, i la Mari Tere que segueix a San Vicente.

EL PONT SOBRE EL EBRE DESDE EL CASTELL.


La següent vegada que hi vaig anar, no n’estic segur, però crec que va ser l’any 68; ens hi va dur un veí, en Jaume Prat, que tenia una furgoneta DKW, en la que duiem el bressol del meu germà, i venien les seves dona i filles, l’Encarna, la Rosa María i l’Elvira, crec que els meus pares anaven amb la moto i el meu germà i jo a la furgoneta; recordo que els veïns van anar a dormir a un casalot que era dels pares de la tia Esther, a la que anomenaven la casa del barrio de abajo, era molt gran amb habitacions que semblaven salons, i l’endemà el Jaume ens explicaba que la llum de l’ahabitacio era una bombeta penjada del sostre, de les que s’encenien i apagaven tirant d’un cordillet, i que a la nit va estar una estona, a les fosques, pujat al llit donant manotades a l’aire buscant el ditxos cordillet per a encendre la llum, per a anar al lavabo, tots ens vam posar a riure.


La següent vegada, crec que, va ser l’any 69 o 70, per Setmana Santa, vaig anar amb la meva àvia Teresa i la meva cosina Mª Josepa; vam anar amb tren, i vam tenir un problema, resulta que el tren que vam agafar anava a Galícia ( crec recordar que els habituals li deien Shangai expres), però no passava per la Rioja, si no per Madrid, nosaltres hauríem d’haver fet transbord a Saragossa; però, segons la meva àvia, quan va comprar els bitllets, no li ho van advertir, com tampoc ens va dir res el revisor del tren; l’àvia es va estranyar quan vam passar per Calatayud, i va anar a veure el revisor, el qual veient l’error, va fer parar el tren a Ateca, i  va informar el cap d’estació, que ens va arreglar uns bitllets per a tornar a Saragossa i allí poder agafar un tren que ens portés a Briones, l’estació més pròxima a San Vicente; com aquest tren no sortia de Saragossa fins al matí següent, vam fer nit en un hotel o pensió al costat de l’estació; poc més recordo d’aquest viatge, només que la meva cosina Mª Josepa era una fleuma, es va passar tot el viatge queixant-se i ploriquejant per tot, i per acabaro d’adobar, va veure la processo de «los Picaos», i l’hi va afectar molt veure aquells encaputxats flagelanse l’esquena al mes pur estil medieval; i que el retorn, també amb tren, el vam fer sense transbords fins a Barcelona, que vam sortir de Briones de nit, i que la locomotora era de vapor.


La següent vegada va ser a l’estiu del 71 o 72, no recordo com vam anar hi, si que el meu pare va haver de tornar al treball, i que, la meva mare, el meu germà i jo, ens vam quedar uns dies més fins que va venir un veí, que tenia un R12, a buscar-nos; d’aquesta vegada, gràcies a les fotos, recordo que vam anar a banyar-nos al riu Ebre, en una “platja” que hi havia aigües avall del pont, amb les cosines Mari Carmen i Charo; ; per aquesta època, el tío Victorino s’estava construint una casa “moderna” enfront de la part posterior de la vella.


Tinc altres records més generals, que no puc associar amb un viatje concret; com que el tio Victorino tenia un “macho” anomenat “Catalán” (era d’un tipus de «macho» d’origen catalá) i un ruquet anomenat Jaime, en el ruc m’havia muntat alguna vegada; o que tenia una “huerta” on hi havia una gran morera, que donava unes mores enormes i boníssimes; recordo també que l’oncle en va dur una vegada, amb el carro, a unes terres que tènia al costat de l’ermita de Santa María de la Piscina, romànica del S XII, al costat de la qual es va descobrir una necròpoli d’entre el S X i el XIV, el que no recordo era si, allí, tènia vinyes o remolatxes, si que recordo que en el trajecte el “Catalán” anava, alguns trams, sense que l’oncle el guiés, i que si veia un altre mul davant, apretaba el pas.                 Almenys una de les vegades vam anar a casa de la Mari Tere i el seu marit Ángel “Angelito”; també que, com en moltes cases antigues de poble, a casa dels oncles, no hi havia WC, les necessitats es feien a la quadra, a la casa de la tia Remi si que en tenien, així que jo aprofitava anar a veure al besavi per a “visitar al Roca”; recordo que davant de l’entrada de la casa, la tia Reme, tènia gallines soltes, i que, l’any 72, el meu germà no volia anar allí, perquè deia que les gallines li atacaven.

També recordo una beguda que al poble deien “limonada”, la feia la tia Esther, amb vi, suc de llimona i sucre,  la hi donaven a les criatures, i estava boníssima, però no t’en podies beure molta, perquè si no….; i parlant de vi, com podeu imaginar, la majoria de la població de San Vicente, s’han dedicat, i es dediquen, principalment a la vinya i a l’elaboració del vi, molts d’ells tenen petits cellers, per a producció d’ús propi, alguns d’ells, antiquíssims, són subterrànis i estan situats en el vessant que hi ha entre el poble i el castell, (entre elles la del meu besavi Eliseo), per cert que en aquest vessant, per sobre dels cellers, havia d’haver-hi algunes tombes, doncs, a vegades, afloraven ossos.

 La següent, i de moment, ultima vegada que vaig tornar, va ser el 2006, amb la  Marisol, i va ser part de la ruta de vacances d’aquell any, que ja us explicare  en un altre post.


A  l’època de les primeres vegades que vaig estar per allí, a part de per l’ús particular, es portava el raïm a la Cooperativa Virgen del Remedio (avui dia Bodegas Sonsierra) per a comercialitzar el vi, (crec que la marca era Fino Sonsierra); a l’actualitat hi ha, al poble, uns 30 cellers que comercialitzen el seu vi, dels que destaquen: Hacienda Lopez de Haro, Castillo de Mendoza, Hermanos Peciña, bodegas Ramirez de la Piscina, bodegas Contador, Viña Ane Monge Garbati, Teodoro Ruiz Monge, bodegas Sonsierra, Señorio de San Vicente, Lagar de Zabala…, que son les que ofereixen visites guiades; però en aquells anys, a part de la Cooperativa, crec que no n’hi havia cap, en tot cas potser podria ser, Eguren, Sierra Cantàbria.
Els cosins que queden allí, l’Ángel i la Mari Tere, amb els seus Fills Jésus Ángel i David, venen el seu raïm a diferents cellers, i el sobrant per a producció pròpia, en el celler del Besavi, degudament reformat.


De tots aquests cellers comercials, els únics, mínimament relacionats amb la família, és Bodegas Valdeloyo, perquè la mare dels fundadors, Carmen Peciña, era cosina de la meva àvia i els seus germans; i bodegas Hnos Peciña, que també tenen algun parentiu amb la familia de la meva besavia.


Només em queda, donar les gràcies, des d’aquestes línies, a la cosina Mari Carmen, per la informació que m’ha facilitat, i els dubtes que m’ha aclarit; y a la cosina Mª Josepa, per aclarir-me que la «fleuma» era ella i no la Lydia.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar