Vaig a parlar-vos de San Vicente de la Sonsierra.
San Vicente, és el poble natal de la meva àvia paterna, Teresa García Peciña, està a la Rioja Alta, prop d’Haro i de Briones; el poble va créixer a l’edat mitja a l’ombra del castell, que formava part de les guarnicions frontereres del Regne de Navarra, amb el de Castella, sent aquest el castell més gran d’aquesta frontera; segons alguns alla està la “Milla d’Or”, dels vins de Rioja, ja que, el seu microclima i la composició del seu sòl, afavoreixen una gran qualitat en el seu vins; he anat diverses vegades.
La primera vegada, va ser a l’estiu del 66, hi vaig anar amb els meus pares, amb la moto amb sidecar del meu pare, vam fer el viatge en tres etapes; la primera, fins a Saragossa, la vam fer conjuntament amb el Valeriano Sanz , un amic del meu pare, la seva esposa i el seu fill, en aquella etapa, jo, anava amb ells en el seu cotxe, un Citröen 7cv; vam ser per la NII, perquè encara no hi havia autopistes, ni tan sols el Túnel del Bruc, i la carretera semblava una comarcal de les d’ara; ja podeu imaginar el llargs que es feien els viatges en aquella època; a Saragossa vam fer nit en un Hotel.
L’endemà vam seguir viatge amb la moto, jo anava en el sidecar i la meva mare de “paquet”; poc abans de Tudela vam punxar una roda, i per sort va passar la Guàrdia Civil de Trànsit, i la van portar a reparar a un taller en el següent poble; però ens va fer perdre diverses hores, motiu pel qual vam haver de fer nit a Tudela, i acabar el viatge l’endemà.
D’aquesta primera vegada, la cosa més em sona és l’arribada al poble, des de Briones, creuant l’Ebre i veient el castell per damunt nostre tapant el poble, i que quan vam arribar a casa dels oncles del meu pare, Victorino García i Esther Álvarez, (que al cel sian), vam anar per la part de darrere, on tenien la quadra, l’habitatge estava sobre, i quan va treure el cap la tia Ester, per a veure qui trucaba, a mi en va semblar altíssima (com si fos una torre del castell) ; la casa tènia l’entrada pel carrer de dalt, al nivell de l’habitatge; a aquella època tenia la porta del tipus d’estable, ( les dividides horitzontalment) i un gran “poyo” de pedra al costat d’aquesta; els oncles tenien tres filles,la Marivi, la Mari Carmen i la Charo, que en aquella època encara vivien amb ells, i que actualment viuen a Barcelona, sent la Mari Carmen la primera a venir, l’any 67 , seguint-la després les seves germanes; també recordo que vam anar a veure al meu besavi Eliseo Garcia, que vivia a casa del seu altre fill, David García, casat amb Remedios “Reme” Lizaranzu, aquesta casa estava una mica més amunt al mateix carrer, al costat de l’accés al castell; al qual, per cert, l’avi pujava més lleuger que nosaltres; els oncles David i Reme, tenien tres fills, l’Alberto, que avui dia viu a Bilbao, on és mestre, el Angelito, que viu a Haro, i la Mari Tere que segueix a San Vicente.
La següent vegada que hi vaig anar, no n’estic segur, però crec que va ser l’any 68; ens hi va dur un veí, en Jaume Prat, que tenia una furgoneta DKW, en la que duiem el bressol del meu germà, i venien les seves dona i filles, l’Encarna, la Rosa María i l’Elvira, crec que els meus pares anaven amb la moto i el meu germà i jo a la furgoneta; recordo que els veïns van anar a dormir a un casalot que era dels pares de la tia Esther, a la que anomenaven la casa del barrio de abajo, era molt gran amb habitacions que semblaven salons, i l’endemà el Jaume ens explicaba que la llum de l’ahabitacio era una bombeta penjada del sostre, de les que s’encenien i apagaven tirant d’un cordillet, i que a la nit va estar una estona, a les fosques, pujat al llit donant manotades a l’aire buscant el ditxos cordillet per a encendre la llum, per a anar al lavabo, tots ens vam posar a riure.
La següent vegada, crec que, va ser l’any 69 o 70, per Setmana Santa, vaig anar amb la meva àvia Teresa i la meva cosina Mª Josepa; vam anar amb tren, i vam tenir un problema, resulta que el tren que vam agafar anava a Galícia ( crec recordar que els habituals li deien Shangai expres), però no passava per la Rioja, si no per Madrid, nosaltres hauríem d’haver fet transbord a Saragossa; però, segons la meva àvia, quan va comprar els bitllets, no li ho van advertir, com tampoc ens va dir res el revisor del tren; l’àvia es va estranyar quan vam passar per Calatayud, i va anar a veure el revisor, el qual veient l’error, va fer parar el tren a Ateca, i va informar el cap d’estació, que ens va arreglar uns bitllets per a tornar a Saragossa i allí poder agafar un tren que ens portés a Briones, l’estació més pròxima a San Vicente; com aquest tren no sortia de Saragossa fins al matí següent, vam fer nit en un hotel o pensió al costat de l’estació; poc més recordo d’aquest viatge, només que la meva cosina Mª Josepa era una fleuma, es va passar tot el viatge queixant-se i ploriquejant per tot, i per acabaro d’adobar, va veure la processo de «los Picaos», i l’hi va afectar molt veure aquells encaputxats flagelanse l’esquena al mes pur estil medieval; i que el retorn, també amb tren, el vam fer sense transbords fins a Barcelona, que vam sortir de Briones de nit, i que la locomotora era de vapor.
La següent vegada va ser a l’estiu del 71 o 72, no recordo com vam anar hi, si que el meu pare va haver de tornar al treball, i que, la meva mare, el meu germà i jo, ens vam quedar uns dies més fins que va venir un veí, que tenia un R12, a buscar-nos; d’aquesta vegada, gràcies a les fotos, recordo que vam anar a banyar-nos al riu Ebre, en una “platja” que hi havia aigües avall del pont, amb les cosines Mari Carmen i Charo; ; per aquesta època, el tío Victorino s’estava construint una casa “moderna” enfront de la part posterior de la vella.
Tinc altres records més generals, que no puc associar amb un viatje concret; com que el tio Victorino tenia un “macho” anomenat “Catalán” (era d’un tipus de «macho» d’origen catalá) i un ruquet anomenat Jaime, en el ruc m’havia muntat alguna vegada; o que tenia una “huerta” on hi havia una gran morera, que donava unes mores enormes i boníssimes; recordo també que l’oncle en va dur una vegada, amb el carro, a unes terres que tènia al costat de l’ermita de Santa María de la Piscina, romànica del S XII, al costat de la qual es va descobrir una necròpoli d’entre el S X i el XIV, el que no recordo era si, allí, tènia vinyes o remolatxes, si que recordo que en el trajecte el “Catalán” anava, alguns trams, sense que l’oncle el guiés, i que si veia un altre mul davant, apretaba el pas. Almenys una de les vegades vam anar a casa de la Mari Tere i el seu marit Ángel “Angelito”; també que, com en moltes cases antigues de poble, a casa dels oncles, no hi havia WC, les necessitats es feien a la quadra, a la casa de la tia Remi si que en tenien, així que jo aprofitava anar a veure al besavi per a “visitar al Roca”; recordo que davant de l’entrada de la casa, la tia Reme, tènia gallines soltes, i que, l’any 72, el meu germà no volia anar allí, perquè deia que les gallines li atacaven.
També recordo una beguda que al poble deien “limonada”, la feia la tia Esther, amb vi, suc de llimona i sucre, la hi donaven a les criatures, i estava boníssima, però no t’en podies beure molta, perquè si no….; i parlant de vi, com podeu imaginar, la majoria de la població de San Vicente, s’han dedicat, i es dediquen, principalment a la vinya i a l’elaboració del vi, molts d’ells tenen petits cellers, per a producció d’ús propi, alguns d’ells, antiquíssims, són subterrànis i estan situats en el vessant que hi ha entre el poble i el castell, (entre elles la del meu besavi Eliseo), per cert que en aquest vessant, per sobre dels cellers, havia d’haver-hi algunes tombes, doncs, a vegades, afloraven ossos.
La següent, i de moment, ultima vegada que vaig tornar, va ser el 2006, amb la Marisol, i va ser part de la ruta de vacances d’aquell any, que ja us explicare en un altre post.
A l’època de les primeres vegades que vaig estar per allí, a part de per l’ús particular, es portava el raïm a la Cooperativa Virgen del Remedio (avui dia Bodegas Sonsierra) per a comercialitzar el vi, (crec que la marca era Fino Sonsierra); a l’actualitat hi ha, al poble, uns 30 cellers que comercialitzen el seu vi, dels que destaquen: Hacienda Lopez de Haro, Castillo de Mendoza, Hermanos Peciña, bodegas Ramirez de la Piscina, bodegas Contador, Viña Ane Monge Garbati, Teodoro Ruiz Monge, bodegas Sonsierra, Señorio de San Vicente, Lagar de Zabala…, que son les que ofereixen visites guiades; però en aquells anys, a part de la Cooperativa, crec que no n’hi havia cap, en tot cas potser podria ser, Eguren, Sierra Cantàbria.
Els cosins que queden allí, l’Ángel i la Mari Tere, amb els seus Fills Jésus Ángel i David, venen el seu raïm a diferents cellers, i el sobrant per a producció pròpia, en el celler del Besavi, degudament reformat.
De tots aquests cellers comercials, els únics, mínimament relacionats amb la família, és Bodegas Valdeloyo, perquè la mare dels fundadors, Carmen Peciña, era cosina de la meva àvia i els seus germans; i bodegas Hnos Peciña, que també tenen algun parentiu amb la familia de la meva besavia.
Només em queda, donar les gràcies, des d’aquestes línies, a la cosina Mari Carmen, per la informació que m’ha facilitat, i els dubtes que m’ha aclarit; y a la cosina Mª Josepa, per aclarir-me que la «fleuma» era ella i no la Lydia.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 