Com ja he comentat en el post anterior, vaig estar més vegades a Andorra; la primera va ser entre finals dels 60 i principis dels 70, em va dur la meva àvia materna, Antonia, i vam anar en un viatge organitzat en autocar; vam fer nit en un hotel, no recordo si a Andorra la Vella o a les Escaldes, però havia de ser prop del límit de tots dos municipis; el que recordo és que em va comprar una mini càmera de fotos, que utilitzava un rodet tipus microfilm, com a les pelis d’espies; suposo que la resta del que va comprar seria lo típic, tabac, licors i sucre.
Que jo recordi, no vaig tornar fins a diversos anys més tard, després de la mili, i amb el meu 127, diverses vegades, en viatges d’un dia, per a les típiques compres de l’època (tabac, whisky, electrònica), algunes amb la meva àvia, unes altres amb algun amic, com la de l’any 80 que ja he comentat en un post anterior( setmana santa sense plans); les primeres vegades, passava a visitar un company de la mili, en Josep Ribes, que tenia un taller d’electrònica; però després es va traslladar i li vaig perdre el rastre; i després, festejant amb la Sol, també vam anar-hi diverses vegades; una vegada d’aquestes, en tornar, just passada la duana, se’m va parar el cotxe, després d’unes comprovacions, vaig veure que era la bomba de gasolina,(el punt feble del 127), per sort portava una de recanvi i vaig poder canviar-la i tornar a casa.
Vam deixar d’anar a Andorra durant bastants anys, entre principis dels 90 i el 2007 ; en què vam fer una breu incursió des de França, aprofitant que estàvem de vacances a pocs quilòmetres, a Ax les Bains, però això ho explicare en un altre relat.
Ja en les vacances del 2016 vam tornar-hi, portant a la meva sogra, que feia mig any que s’havia quedat vídua; aquesta vegada vam anar pel Túnel del Cadi, parant primer a Berga a prendre uns cafès amb llet; arribats a la Seu d’Urgell, vam parar-hi a dinar, aprofitant per a visitar el casc antic; reprenent la ruta més tard, vam arribar a l’hotel Delfos, de les Escaldes, a mitja tarda.
Després d’instal·lar-nos a les habitacions, vam anar a fer una passejada, visitant el centre comercial Illa Carlemany, i després vam baixar fins a la rotonda on està el monument la Noublesse du temps, de Dalí, i després de berenar per la zona, vam continuar passejant, fins a arribar a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella, i tornant a l’hotel a última hora de la tarda.
L’endemà, vam anar fins a Soldeu, per a aprofitar una promoció que hi havia amb la reserva de l’hotel, que tènies accés gratuït al mini-bus elèctric que et porta fins al final de la pista a la Vall d’Incles; el pla era seguir el sender paral·lel al riu fins a arribar a un llac que hi ha més amunt; el camí no era molt costerut, però només començar, la meva sogra va dir que ella ens esperava allí mateix, al principi, vam continuar un tram de camí, però vam comencar a pensar que era incapaç d’estar molta estona parada en el mateix lloc, i tement que se’ns perdés, vam fer mitja volta, afortunadament, perquè la vam trobar més amunt d’on l’havíem deixat; total que ens va xafar l’excursió; així que vam tornar a agafar el mini-bus de tornada al cotxe .
De retorn vam parar a Canillo a prendre alguna cosa i fer un volt; i després també vam parar al Santuari de Maritxell; i vam tornar a l’hotel a l’hora de dinar.
Després de descansar a les habitacions, a la tarda vam decidir d’anar a visitar el museu del perfum, que hi ha a la seu de perfumeries Juliá, no gaire lluny de l’Hotel; la meva sogra va dir que ella es quedava a l’habitació a veure la tele, així que vam anar la Sol i jo sols; una vegada visitat el museu, vam anar passejant fins al Parc Central d’Andorra la Vella, i vam pendre un refrigeri en un local pròxim al parc; de retorn a l’hotel, la meva sogra, ens va donar un esglai, perquè vam trucar a la seva habitació i no estava, ja ens temíem que havia sortit, i com que s’orienta molt malament, es perdria; però la vam trobar en un saló de l’hotel; afortunadament, l’endemà tornàvem a casa.
La següent vegada, i de moment la ultima, que vam anar a Andorra, va ser el cap de setmana del 16 de juny del 2019, per a celebrar l’aniversari de la Sol; vaig reservar habitació a l’hotel President d’Andorra la Vella, que està a l’entrada venint de Santa Coloma; vam deixar el cotxe al garatje de l’hotel, i després d’instal·lar-nos, vam anar a dinar pel barri antic d’Andorra la Vella; a la tarda vam voler anar a banyar-nos a la piscina (coberta) de l’hotel, però, per a la nostra sorpresa, estava plena de crios, saltant i fent el ruc, així que vam desistir, i vam sortir una estona a la terrassa, després ens vam assabentar, que s’estaven celebrant uns campionats de futbol infantil, amb equips d’Andorra, Catalunya i sud de França, i al nostre hotel havien dos equips.
En lloc del bany en la piscina, ens vam anar passejant fins a la zona comercial de l’Avinguda Meritxell i Avinguda Carlemany, on vam comprar una ràdio, després vam tornar a l’hotel, per a descansar, i al vespre vam sortim a sopar, i a gaudir dels concerts de música en viu, que es feien per diferents punts del centre de la ciutat.
L’endemà, després d’esmorzar, vam deixar l’hotel i vam pujar a veure el llac d’Engolasters, però estava atapeit de cotxes i no vam poder aparcar, així que vam donar la volta i ens vam anar cap a la frontera; vam parar a Organya on vam veure un “mercadillo”, en el que em vaig comprar unes sandàlies, vam aprofitar per a visitar el poble; vam seguir fins a Oliana, on vam parar a dinar; i ja, a la tarda, tornar a casa.
A Andorra, com en tot el Pirineu, hi ha nombroses llegendes, de bruixes, fades, follets… però també, sobre Carlemany, aquí us adjunto una mostra de la zona de Canillo. Font: elcami.cat, Camipedia
Autores – Cèlia Morales/Pilar Andreu Rovira
Text publicat per: PAS
Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.
Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.
Enllaços:
VIVENCIAS Y RECUERDOS 