Mes: enero 2021

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS

ERA VAL D’ARÀN

Com, que per el mal temps, vam haver d’escurçar les vacances de l’estiu del 95, vam decidir aprofitar que l’11 de setembre queia en dilluns, per a anar a Era Val d’Aràn, una de les visites que vam haver d’anul·lar.
Un company del treball, que hi havia estat diverses vegades, em va recomanar el càmping Bedura Parc, en Era Bordeta, prop de Bossòst.


El dissabte 9, al matí ens vam posar en camí, i quan estàvem arribant al túnel del Bruc, ens vam adonar que no havíem agafat ni els sacs de dormir, ni cap peça amb màniga llarga, però com que ja estàvem lluny per a donar la volta, vam decidim que aquella tarda ja els compraríem a l’Aran.


Vam anar fins a Lleida, i allí vam agafar la N230 cap a Benavarre i el Pont de Suert, vam parar a dinar en un restaurant de la carretera, prop de Vilaller; ens vam asseure en una taula de fora, perquè portàvem la Laika, però l’amo del restaurant ens va dir que podíem entrar amb ella, ja que veia que era molt tranquil·la; després de dinar, vam seguir cap al Túnel de Viella, per a després passar Viella en direcció a Bossòst; arribats a Era Bordeta, vam trobar el desviament per a accedir al càmping, que pujava pel vessant de la muntanya, a l’esquerra de la carretera.


El càmping estava en plena natura, amb grans arbres de tipus alpí; quan ja havíem muntat la tenda, l’encarregat va veure que  teniam la Laika, i ens va comentar que no admetien animals, però que com era temporada baixa i hi havia poca gent, si ens comprometíem a no deixar-la solta, no hi havia problema.

CASES DE BOSSOST.


Després d’això, vam anar fins a Bossòst a buscar una botiga d’esports, on vam comprar dos sacs de dormir i dos xandalls, aprofitant per a veure el poble.

GLESIA DE SANT MIQUEU, VIELHA.


L’endemà, vam anar a esmorzar a Vielha, i d’allí ens en vam anar a Vaquèira i al Plà de Beret, per on vam estar passejant una bona estona; baixant, després a Salardú, per a dirigir-nos cap al llac de Aiguamog, i passejar per la riba del riu del mateix nom.
Després vam anar a dinar a Arties, i a la tarda a passejar per Vielha; abans de tornar al càmping, vam parar a sopar a Bossòst.


El dilluns 11, vam recollir i vam tornar cap a casa, passant pel port de la Bonaigua (2072mts), passant pel Pallars, vam parar a dinar a Sort, i d’allí vam anar cap a Adrall pel port del Cantó, i després cap a Oliana, Solsona, Manresa i finalment a casa.

Tot seguit os deixo un comentari sobre la llengua aranesa, una de les tres llenguas oficials a Catalunya:                                                                                               L’aranès o aranés és la varietat de la llengua occitana parlada a la comarca de la Vall d’Arán. Es un dialecte de l’occità Gasco, afí a les varietats de Comenge. Es a dir que l’aranès es una variant de la llengua que parlaven els Catars.

 

També unes llegendes de la  web valdaran.com:

LA BRUIXA.

Bruixes i fetilleres del Pla de Beret

Potser a causa de la naturalesa de la seva geografia peculiar, el Pla de Beret ha tingut una gran força simbòlica al llarg de la història.

Els mites i llegendes autòctons han viatjat incansablement per aquesta part del territori.

Per exemple, els habitants de la zona expliquen que aquestes planes han estat, d’ençà de molts segles, l’espai on han tingut lloc les reunions més grans de bruixes i fetilleres de la comarca, els coneguts sàbats o aquelarres.

Era l’ocasió perfecte per a l’intercanvi minuciós de coneixements i beuratges procedents de tots els racons del món màgic d’Aran.

Es diu també que Uelh deth Garona, al mateix Pla de Beret, era el punt escollit pel diable per emergir des de l’Infern fins a la Terra, ja que allà es trobava amb el món de les magues fosques.

Cal aclarir que Uelh deth Garona es considera popularment com el lloc de naixement del riu Garona (tot i que, en termes estrictament geogràfics, el naixement es troba en realitat al circ de Saborèdo, a l’altra banda de la vall).

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VACANCES

PALLARS 95

Per vacances del 95, com que teniem la tenda que vam comprar per a anar a Antequera l’any anterior, ens vam proposar anar de càmping al Pirineu, concretament al Pallars Sobirá, per a visitar Espot, la Vall d’Aneu, la Vall de Cardós i la Vall d’Aran.
Així que vam ficar la tenda i els sacs de dormir dins el cotxe, vam agafar la Laika, i ens en vem anar al Pallars; vam parar a dinar pel camí, però no record on; ja a la tarda, just passat Lllavorsí, vam trobar el càmping Aigües Braves, al costat de la Noguera Pallaresa, amb grans arbres i gespa, ens van donar una parcel·la a tocar del riu.

LLAC DE SANT MAURICI I ELS ENCANTATS.


L’endemà vam pugar fins a Espot, on vam esmorzar, i després vam agafar el camí cap a l’entrada del Parc d’Aigües Tortes i Sant Maurici; amb la intenció d’anar a veure el llac de Sant Maurici i la muntanya dels Encantats, abans d’arribar a l’entrada vam trobar un parquing on havíem de deixar el cotxe; des d’allí vam continuar a peu, però en arribar a la barrera de l’entrada al parc, ens van dir que no es podia entrar amb gossos, així que vam girar cua, i vam anar fins a Esterri de Aneu, allí se’ns va fer l’hora de dinar.


De retorn cap a Llavorsí, vam parar a la Guingueta de Aneu, per a veure el pantà de la Torrassa i els seus aiguamolls; després de reposar al càmping, vam anar a sopar a Llavorsí, i despres, tornada al càmping, perquè va començar a ploure.

PANTA DE LA TORRASSA.


Aquella nit, la pluja es va convertir en tempesta, i de matinada van venir a despertar-nos, perquè recollíssim les coses i ens traslladéssim al local del restaurant del càmping, perquè el nivell del riu estava pujant; malgrat la pluja, vaig recollir la tenda i la vaig ficar en el cotxe, que vaig dur fins al costat del restaurant, allí vam passar la resta de la nit, per sort ens van deixar entrar a la Laika, i no vam haver de preocupar-nos per ella.


Al matí següent, continuava plovent, tot i que no tan fort, i, efectivament, vam veure que l’aigua del riu arribava fins on havíem tingut la tenda; a uns que tenien la tenda prop de la nostra, i no l’havien recollit, l’aigua se’ls va endur algunes coses; com que segons la previsió del temps, les pluges anaven a quedar-se un parell de dies, i aprofitant que havia recollit la tenda, vam donar les vacances per acabades, i vam tornar per a casa.

Al viatge de tornada,vam baixar fins a Tremp, seguint cap a Balaguer i Tarrega, abans d’arribar a Tarrega vam parar a dinar a un restaurant de carretera, despres de dinar vam agafar la NII, fins a Martorell i a casa.


A continuació us deixo dues llegendes sobre l’origen dels Encantats, extretes de la WEB agora.xtec.cat:

Llegenda documentada:  Hi ha una llegenda real que explica que els Encantats eren dos caçadors que van fugir de missa per ser els primers a batre l’isard. Per això van ser maleïts i convertits en pedra.                                                                                                                                                                   L’altre llegenda, creada posteriorment, parla d’una parella gay, que viven prop de Espot: Obriren la porta d’un cop de peu i els trobaren asseguts en una petita taula de fusta. Els ulls dels dos amics mostraven sorpresa, però sobretot por, moltíssima por. Ningú recorda quines paraules van intercanviar, només que tots dos arrencaren a córrer per la porta del darrera sense torxa ni llàntia. Corrien a les fosques per aquell bosc que fins ara havia estat un lloc tranquil on fer vida. La lluna plena era l’única aliada i els il·luminava tènuement mentre fugien d’aquelles persones que un dia van considerar companyes i amigues. Cansats de córrer sense lloc a on anar, els dos amics s’aturaren enmig d’una gran planura. Portaven un bon avantatge als seus perseguidors. Es miraren als ulls sense dir res. No calia dir res. S’abraçaren tendrament, com tantes vegades havien fet, però sabent que seria l’últim cop que ho farien. Un d’ells, amb llàgrimes als ulls, tingué forces per pronunciar unes paraules: -Arribarà un moment en què les nostres ànimes somriguin; en què tu i jo, junts un altre cop… El seu amic, el seu amor, també plorava i digué: -I arribarà el moment en què tant de dolor arribi al seu final i mai més no tornarà… La Lluna se’ls mirava des de la seva cúpula celeste i, com ja sabeu, és la protectora de tots els enamorats. Va veure que la gent de la taverna sortia a la clariana amb un desig irracional de violència i va prendre una decisió. Mentre la prenia, un dels dos amics, és igual quin dels dos, encara va tenir temps de xiuxiuejar a cau d’orella: -Que faré jo sense la teva veu…? Poc a poc, i gairebé sense adonar-se’n, es van anar convertint en pedra. Una pedra grisa, com els sentiments de les persones que els perseguien, però viva i forta, com l’amor que ells mateixos sentien. La pedra creixé i creixé fins a tocar el cel amb les puntes. Els homes que fins ara havien corregut cecs d’ira i de ràbia, s’aturaren als peus d’aquella muntanya que mai abans no havien vist. No sabien si el que veien era veritat o fruit del seu estat d’embriaguesa, però tampoc no van tenir temps de descobrir-ho. Les llàgrimes que encara vessaven els dos enamorats no es van convertir en pedra, sinó en un enorme torrent que queia des de l’enforcadura. La vall començà a inundar-se d’aigua a una velocitat vertiginosa i ningú va tenir temps de fugir. Els mals pensaments només comporten desgràcies. I fou així que la Lluna els uní per sempre més en aquella abraçada eterna. Aquella nit naixé el Pic dels Encantats, no pas el més alt, però sí el més emblemàtic dels cims del Parc Nacional d’Aigüestortes. Durant cent dies i cent nits, les llàgrimes dels dos amics continuaren vessant fins que l’aigua arribà als peus de la taverna i l’acabà tirant a terra. L’estany de Sant Maurici s’havia assentat als peus del Pic dels Encantats. Actualment, les nevades i pluges del Pirineu lleidatà mantenen viu l’estany i els sentiments dels dos encantats i de la gent que, com ells, no té por a manifestar el seu amor. Perquè ja se sap, l’amor no entén ni de lleis ni de normes, només de sentiments

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES VACANCES

HINOJOSA I ANTEQUERA

L’estiu del 94 es casaba el Paquito, el fill de la família Vizcaíno, els amics d’Hinojosa del Duque, i ens van convidar al casori als meus pares i a nosaltres; així que vam decidir aprofitar, fer les vacances en aquelles dates, i aprofitar per a visitar Antequera, el poble de la Pepita, la mare de la Sol; i altres parts d’Andalusia, com Màlaga i Granada.


Com que teníem la Laika, vaig buscar hotel que admetés mascotes per la zona d’Antequera, sense èxit, només vaig trobar algun de 5 estrelles, i era a Màlaga; així que vam optar per anar de càmping, vaig haver de comprar una tenda canadenca.


Per al viatge d’anada, vaig trobar un hotel, que si admetia mascotes, a Albacete; pel que vam anar en pla tranquil, parant a dinar passat València, no recordo el lloc exacte, només que era poc després de deixar l’autopista després de València.
Després de dinar, vam seguir camí fins a Albacete, i una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer un volt pel centre de la ciutat; tornant a l’hotel per a sopar i ficar-nos al llit.


L’endemà, vam sortir d’hora per la N322 en direcció a Bailen, passant per Úbeda i Linares; a Bailen vam agafar la N IV cap a Andújar i a Montoro ens vam desviar cap a Cardeña, Villanueva de Còrdoba, Pozoblanco per arribar, finalment, a Hinojosa del Duque, a casa dels Vizcaino.
L’endemà era el dia del casament, així que vam deixar la Laika al pati de la casa, i ens vam anar de casori ,alla la tadició era anar en comitiva derrera del nuvi, atravesant el poble fins a l’esglesia; i després vam anar al banquet.

ESGLESIA DE HINOJOSA


El dia després del casament, estàvem convidats a dinar a casa de l’ Engracia, germana del nuvi, i el seu marit, que feia poc havien tingut una filla, la Violeta, allí vam coincidir amb una amiga,   la Rosi, que havia treballat amb l’Engracia a la fabrica amb el meu pare, i que tenia una nena que era molt trapella.


L’endemà vam sortir cap a Antequera; vam anar fins a Còrdoba per a agafar la carretera cap a Màlaga; parant a dinar a Montilla, després de dinar feia molta calor, crec que rondàvem els 40è, i l’Ibiza no duia aire condicionat, vam haver d’embolicar a la Laika amb una samarreta i tirar-li aigua per damunt perquè no li donés un cop de calor; al arribar a Antequera almenys es podia respirar, ens vam dirigir a l’oficina de turisme, perquè ens informessin sobre Càmpings que admetessin mascotes, el mes pròxim estava a Fuente de Piedra, a uns 30 o 40 quilòmetres en direcció a Sevilla, i cap allà que vam anar.
Arribats al càmping, vam veure que era molt nou, els arbres eren poc més que uns pals d’uns dos metres d’alt amb algunes fulles a dalt, és a dir que d’ombra res de res; a més el terre era molt dur, i vaig tenir problemes per a clavar les piquetes de la tenda, però després de doblegar unes quantes vaig aconseguir clavar-les totes; com qu’encara escalfava bastant el sol, dins de la tenda feia calor, així que vam deixar la tenda muntada i ens vam anar a passejar pel poble, aprofitant per a localitzar un lloc per a anar a sopar.


Quan ja havia enfosquit, vam tornar al càmping i ens vam anar dormir, pero amb el que no havíem comptat era amb el costum dels “paisanos” d’aprofitar la fresqueta de la nit per a ajuntar-se a xerrar i fer xerinol·la, ja que a la tarda, quan apreta la calor, dormen la migdiada en algun lloc fresquet; i com la majoria dels usuaris del càmping eren de la zona, es van passar la nit de “chachara”, és a dir que de dormir poc.


Al matí següent, vam recollir la tenda, i veient el panorama, vam decidir d’anar a visitar Antequera i després tornar a casa; quan vam arribar a Antequera vam buscar un lloc cèntric per a esmorzar, i després vam passegar pel barri antic, la plaça de San Sebastiàn, calle Nueva… i vam arribar fins al Arco de los Gigantes; i tornant fins al cotxe per altres carrers dels que no recordo el nom.

ARCO DE LOS GIGANTES, ANTEQUERA.


Finalitzada la visita a Antequera, vam agafar l’A92 cap a Archidona, Granada i Baza, on vam parar a dinar, una vegada omplerta la panxa vam posar rumb a Puerto Lumbreras, i d’allí cap a Elx per a agafar l’AP7, passant per Lorca i Múrcia; una vegada a l’AP7 direccio a Barcelona, vam parar a sopar en una àrea de servei entre València i Castelló; finalment vam arribar a casa sobre la mitjanit, i després d’una bona dutxa, amb quin gust vam agafar el llit¡¡¡.

Categorías
CATALA VACANCES

BLANES VACANCES 92

Per a les vacances del 92, atès que la Sol ja començava a tenir problemes d’esquena, vam descartar anar de càmping amb una canadenca, i ja que, en aquella època, de bungalows nomes n’hi havia en alguns càmpings de luxe, vam decidir provar amb una caravana de lloguer.


Els meus Oncles Servando i Carmeta, germana del meu pare, tenien una parcel·la, des de feia temps, al càmping Sabanell de Blanes, i la meva tia em va comentar, que allí hi tenien unes caravanes de lloguer, així qu’en vaig reservar una per a la Sol, la Laika i jo.

SA PALOMERA DESDE LA PLATJA DE SA BANELL.


Arribat el dia, ens en vem anar cap a alla, i despres d’enregistrar-nos a recepció, ens van acompanyar fins a la caravana, que no estava malament, petitona, però amb espai suficient per a nosaltres dos i la gosseta, el llit era còmode, tenia una zona d’estar amb seients i una taula, podíem deixar l’Ibiza al costat, i teníem els banys i dutxes molt a prop.


Aquest càmping, era (i és) una mica especial, perquè està integrat en el nucli urbà de Blanes, una part limita amb la platja de Sa banell per el passeig del  mateix nom, i després està dividit en dues parts per l’avinguda Vila de Madrid, l’entrada principal, (la de recepció), està a l’avinguda Vila de Madrid, en la meitat del costat mar, juntament amb les parcel·les dels campistes habituals; en la meitat del costat muntanya, estaven la resta de parcel·les i les caravanes de lloguer, la nostra estava al costat del reixat que limitava amb l’avinguda, entre la porta d’accés i el supermercat.


Una vegada instal·lats, vam veure que en la caravana del costat, tenien un gosset caniche, els amos eren una parella una mica mes grans que nosaltres, i vam travar amistat, no recordo els seus noms, només que ell era barber i ella esteticienne o una cosa semblant, crec que eren de L’Hospitalet; abans del migdia, vam anar a donar-nos un bany a la platja, que a aquella hora estava bastant concorreguda.


Després de dinar, ens vam anar a recórrer la costa, amb intenció d’arribar fins a Palamós o Palafrugell, vam passar per Lloret, Tossa i Sant Feliu, passat aquest, ens vam dirigir a Calonge i d’allí a Sant Antoni de Calonge, però a la carretera entre els dos pobles, enmig d’una corba, vaig enxampar un sot de ple; i entrant a Sant Antoni, vaig notar que la roda del davant esquerra anava punxada, així que  vaig parar i la vaig canviar per la de recanvi, del tipus “galleta” amb la qual no es podia circular a més de 50 quilòmetres per hora; revisant la roda vaig veure que realment no estava punxada, si no que el sot li havia abonyegat la vora exterior de la llanda (d’alumini), provocant una pèrdua d’aire; motiu pel qual era inútil portar-la a un servei de pneumàtics, perquè en principi calia canviar la llanda; així que vam donar la volta i vam tornar al càmping, el camí es va fer etern doncs a la que passaves de 40 semblava que s’anava a desmuntar el cotxe.
Quan, per fi, vam arribar al càmping, em vaig dedicar a intentar treure el bony de la llanda, amb l’ajuda del gat i uns tascons de fusta, o vaig aconseguir parcialment; després vaig anar fins a una gasolinera pròpera per a tornar a inflar la roda, i de tornada al càmping, la vaig tornar a muntar en el cotxe, per a veure si aguantava l’aire; però en l’eix del derrera; entre unes coses i unes altres ja es va fer tard, i després de rentar-me, ens en vam anar a fer una passejada i a buscar un lloc per a sopar.


Aquella nit vam descobrir l’aspecte negatiu del càmping, degut a la zona on estava, prop de locals d’oci nocturn, a partir de la mitjanit, van començar a passar grups de troneres, que al anar passant la nit, cada vegada anaven mes borratxos; i com que estàvem al costat del reixat, ens van donar la nit del lloro; el pitjor va ser que a les 7 del matí, quan ja van deixar de passar, van venir a descarregar al súper que teníem al costat, el camió es va parar just al costat de la caravana (per la part de fora) així que sentíem les converses dels operaris, el RAACC, d’arrossegar el trans-palet, el d’apujar i baixar la persiana….; total que quan podríem haver enxampat el somni, ens van acabar de desvetllar, el costat positiu és que com que ens vam llevar aviat, ens vam anar a donar un bany a la platja que i la teníem per a nosaltres dos sols

.
En vista del panorama, la roda “tocada”, i no poder dormir a les nits, vam decidir tornar a casa, així que vam anar a recepció per a pagar l’estada i queixar-nos del soroll, i a acomiadar-nos dels meus oncles, la meva tieta s’ho va pendre malament, que si teníem poc aguant, que no serà per a tant…, encara sort que l’oncle ens va donar la raó.


Amb la tornada a casa vaig poder comprovar que el “arranjament” que li vaig fer a la roda, funcionava relativament bé, perquè parat i trajectes curts aguantava l’aire , però en trajectes amb corbes l’anava perdent a poc a poc; quan vaig tornar al treball, vaig aconseguir una roda completa de desballestament en bon estat i per pocs diners, perquè a la Seat em demanaven 21000 pessetes només per la llanda, ( una de BMW serie 3, de la mateixa mesura, costava 18000.)

INTERIOR CAPELLA DE L’ESPERANÇA.


Hem anat més vegades a Blanes, en visites d’un sol dia; ja de novios amb la Sol, havíem anat algunes vegades, a visitar a la Teresa, la modista amb la que treballava la Sol, que tenia una caseta de pescadors allí; també vam visitar els preciosos jardins de Marimurtra; i, ja de casats, després d’aquesta desafortunada estada, també hem tornat algunes vegades, per a explorar el poble descobrint recons com l’ermita de l’Esperança..


A continuació, us deixo una llegenda sobre l’origen d’un dels símbols de Blanes, Sa Palomera, extreta de la Web: agora.xtec.cat:


És diu Sa Palomera perquè abans, els vaixells és lligaven a la roca través d’una corda que és deia paloma.


Segons la llegenda, fa molt i molt de temps a la vila de Blanes hi havia un drac, molts homes volien matar-el. Un dia un guerrer que és deia Palomer va matar el drac, el qual és va convertir en una roca, la qual coneixem com a Sa Palomera. Finalment el rei va recompensar-li amb la mà de la princesa.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

MONASTERIO DE PIEDRA

A principis del 91, em vaig canviar el 127 per un Ibiza 1.2GLX Mk I, de segona mà,  que va entrar al concessionari on treballava; al principi em va donar algun problema amb la carburació i l’accelerador, que em van arreglar en garantia; però volia provar-lo a fons amb una tirada llarga de carretera; així que per Setmana Santa vaig decidir anar a conèixer el Monasterio de Piedra, que la meva àvia Antonia, sempre deia que volia anar a veure’l, així que ens la vam emportar.
Vam sortir el Dissabte Sant, ja qu’el Divendres vam celebrar el sant de la Sol; vem anar en pla tranquil, fins a Saragossa, on havíem reservat habitació en un hotel, prop del Pilar; vam arribar a la tarda, i després de deixar el cotxe en un parquing, vam aprofitar per a visitar el Pilar i la zona pròxima, on vam veure algunes confraries que s’estaven preparant per a la processó; despres de sopar, i d’un petit passeig, ens vam anar a l’hotel, a dormir; el que no sabíem, és que a Saragossa, com a, gairebé, tot l’Aragó, les processons de Setmana Santa estan acompanyades per tambors, i duren fins a altes hores de la nit; així que ens vam passar la meitat de la nit desperts, escoltant el POM, POROM, POM…, menys l’àvia, que com era sorda, ni s’en va enterar.

CASCADA DE LA COLA DE CABALLO


L’endemà, vam deixar l’hotel i vam anar a buscar la carretera de Madrid (NII), per a anar fins a Calatayud (No, no vam preguntar per la Dolores), per a allí desviar-nos cap a Nuevalos, on es troba el Monasterio de Piedra i el seu parc natural.
Una vegada dins del parc, i veient que calia pujar i baixar bastantes escales, la meva àvia ens va dir qu’anéssim nosaltres qu’ella s’esperava als jardins, al costat dels murs del Monestir; així que vam anar la Sol i jo, a visitar diferents racons del parc; vam passar, entre d’altres, per a la cascada de la Cola de Caballo, la de Fresnos Bajos, el Lago del Espejol i las Pesqueras, la primera piscifactoria d’Espanya.

CASCADA DE FRESNOS BAJOS


Acabada la visita, i reunits amb l’àvia, vam anar fins al poble a buscar un restaurant per a dinar;  i ja amb la panxa plena, vam tornar cap a Saragossa, per a agafar l’autopista de tornada a casa, aquesta vegada sí que li vaig apretar al cotxe per a veure com responia, i la veritat és que no em va donar problemes.


Ja a casa, l’endemà, Dilluns de Pasqua, van venir el meu germà Xavi, i la seva novia de llavors, la Sandra; per a celebrar el sant de la Sol, i li van regalar una gosseta que havien rescatat de la protectora, a la que vam posar el nom de Laika.


Tot seguit, us adjunto una breu descripció del lloc, extreta de la web de turisme d’Aragó:
Al seu pas per Nuévalos, el riu Piedra forma un espectacular paratge natural entorn d’un monestir fundat per monjos cistercencs, enviats des de Poblet, en el segle XII. Deixa’t portar pel rumor de l’aigua. Cascades, grutes i bellíssims salts d’aigua conviuen en un insòlit vergel on la vegetació regna enmig d’un paisatge àrid.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar