Per a les vacances del 92, atès que la Sol ja començava a tenir problemes d’esquena, vam descartar anar de càmping amb una canadenca, i ja que, en aquella època, de bungalows nomes n’hi havia en alguns càmpings de luxe, vam decidir provar amb una caravana de lloguer.
Els meus Oncles Servando i Carmeta, germana del meu pare, tenien una parcel·la, des de feia temps, al càmping Sabanell de Blanes, i la meva tia em va comentar, que allí hi tenien unes caravanes de lloguer, així qu’en vaig reservar una per a la Sol, la Laika i jo.
Arribat el dia, ens en vem anar cap a alla, i despres d’enregistrar-nos a recepció, ens van acompanyar fins a la caravana, que no estava malament, petitona, però amb espai suficient per a nosaltres dos i la gosseta, el llit era còmode, tenia una zona d’estar amb seients i una taula, podíem deixar l’Ibiza al costat, i teníem els banys i dutxes molt a prop.
Aquest càmping, era (i és) una mica especial, perquè està integrat en el nucli urbà de Blanes, una part limita amb la platja de Sa banell per el passeig del mateix nom, i després està dividit en dues parts per l’avinguda Vila de Madrid, l’entrada principal, (la de recepció), està a l’avinguda Vila de Madrid, en la meitat del costat mar, juntament amb les parcel·les dels campistes habituals; en la meitat del costat muntanya, estaven la resta de parcel·les i les caravanes de lloguer, la nostra estava al costat del reixat que limitava amb l’avinguda, entre la porta d’accés i el supermercat.
Una vegada instal·lats, vam veure que en la caravana del costat, tenien un gosset caniche, els amos eren una parella una mica mes grans que nosaltres, i vam travar amistat, no recordo els seus noms, només que ell era barber i ella esteticienne o una cosa semblant, crec que eren de L’Hospitalet; abans del migdia, vam anar a donar-nos un bany a la platja, que a aquella hora estava bastant concorreguda.
Després de dinar, ens vam anar a recórrer la costa, amb intenció d’arribar fins a Palamós o Palafrugell, vam passar per Lloret, Tossa i Sant Feliu, passat aquest, ens vam dirigir a Calonge i d’allí a Sant Antoni de Calonge, però a la carretera entre els dos pobles, enmig d’una corba, vaig enxampar un sot de ple; i entrant a Sant Antoni, vaig notar que la roda del davant esquerra anava punxada, així que vaig parar i la vaig canviar per la de recanvi, del tipus “galleta” amb la qual no es podia circular a més de 50 quilòmetres per hora; revisant la roda vaig veure que realment no estava punxada, si no que el sot li havia abonyegat la vora exterior de la llanda (d’alumini), provocant una pèrdua d’aire; motiu pel qual era inútil portar-la a un servei de pneumàtics, perquè en principi calia canviar la llanda; així que vam donar la volta i vam tornar al càmping, el camí es va fer etern doncs a la que passaves de 40 semblava que s’anava a desmuntar el cotxe.
Quan, per fi, vam arribar al càmping, em vaig dedicar a intentar treure el bony de la llanda, amb l’ajuda del gat i uns tascons de fusta, o vaig aconseguir parcialment; després vaig anar fins a una gasolinera pròpera per a tornar a inflar la roda, i de tornada al càmping, la vaig tornar a muntar en el cotxe, per a veure si aguantava l’aire; però en l’eix del derrera; entre unes coses i unes altres ja es va fer tard, i després de rentar-me, ens en vam anar a fer una passejada i a buscar un lloc per a sopar.
Aquella nit vam descobrir l’aspecte negatiu del càmping, degut a la zona on estava, prop de locals d’oci nocturn, a partir de la mitjanit, van començar a passar grups de troneres, que al anar passant la nit, cada vegada anaven mes borratxos; i com que estàvem al costat del reixat, ens van donar la nit del lloro; el pitjor va ser que a les 7 del matí, quan ja van deixar de passar, van venir a descarregar al súper que teníem al costat, el camió es va parar just al costat de la caravana (per la part de fora) així que sentíem les converses dels operaris, el RAACC, d’arrossegar el trans-palet, el d’apujar i baixar la persiana….; total que quan podríem haver enxampat el somni, ens van acabar de desvetllar, el costat positiu és que com que ens vam llevar aviat, ens vam anar a donar un bany a la platja que i la teníem per a nosaltres dos sols
.
En vista del panorama, la roda “tocada”, i no poder dormir a les nits, vam decidir tornar a casa, així que vam anar a recepció per a pagar l’estada i queixar-nos del soroll, i a acomiadar-nos dels meus oncles, la meva tieta s’ho va pendre malament, que si teníem poc aguant, que no serà per a tant…, encara sort que l’oncle ens va donar la raó.
Amb la tornada a casa vaig poder comprovar que el “arranjament” que li vaig fer a la roda, funcionava relativament bé, perquè parat i trajectes curts aguantava l’aire , però en trajectes amb corbes l’anava perdent a poc a poc; quan vaig tornar al treball, vaig aconseguir una roda completa de desballestament en bon estat i per pocs diners, perquè a la Seat em demanaven 21000 pessetes només per la llanda, ( una de BMW serie 3, de la mateixa mesura, costava 18000.)
Hem anat més vegades a Blanes, en visites d’un sol dia; ja de novios amb la Sol, havíem anat algunes vegades, a visitar a la Teresa, la modista amb la que treballava la Sol, que tenia una caseta de pescadors allí; també vam visitar els preciosos jardins de Marimurtra; i, ja de casats, després d’aquesta desafortunada estada, també hem tornat algunes vegades, per a explorar el poble descobrint recons com l’ermita de l’Esperança..
A continuació, us deixo una llegenda sobre l’origen d’un dels símbols de Blanes, Sa Palomera, extreta de la Web: agora.xtec.cat:
És diu Sa Palomera perquè abans, els vaixells és lligaven a la roca través d’una corda que és deia paloma.
Segons la llegenda, fa molt i molt de temps a la vila de Blanes hi havia un drac, molts homes volien matar-el. Un dia un guerrer que és deia Palomer va matar el drac, el qual és va convertir en una roca, la qual coneixem com a Sa Palomera. Finalment el rei va recompensar-li amb la mà de la princesa.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 