L’any 2000 es va jubilar el meu sogre, i sota pressió de la meva sogra, ens va cedir el seu Opel Corsa B, 1.4 Swing, de tres portes, que tenia molt pocs quilòmetres; motiu pel qual em vaig vendre el Seat Marbella, que si bé era més nou, era un model inferior i menys potent.
Aquell estiu vam anar de vacances a Solsona, a l’hotel Gran Sol, a l’entrada de Solsona venint de Cardona; vam arribar a l’hotel passat el migdia, així que una vegada instal·lats, el primer que vam fer va ser anar a dinar; a la tarda vam anar a visitar la ciutat, sobretot el nucli antic, la zona de la Catedral, la plaça de Sant Joan, les muralles i portals, el Palau Episcopal..com que duiem la Laika, no vam entrar ni a la Catedral ni al Palau Episcopal.
PALAU EPISCOPAL SOLSONA.
L’endemà ens vam anar cap a Sant Llorenç de Morunys, passant pel pantà de la Llosa del Cavall, que aquell any estava bastant buit; de Sant Llorenç vam anar fins a la Coma i La Pedra, per a anar a veure les fonts del Cardoner, també vam parar a veure la font de LaPuda, amb la seva característica olor d’ous podrits; de tornada a Sant Llorenç, vam parar a visitar el poble i a dinar. De retorn a l’hotel, i després de reposar, vam dedicar la tarda a visitar el Castellvell, situat a la muntanya del mateix nom, a Olius; del castell només queden les muralles i parts d’alguna torre, però dins del recinte esta el Santuari del Remei, gòtic del segle XV; i des de les muralles del castell es domina gran part la comarca.
L’endemà vam anar a Olius, on vam veure el cementiri modernista, construït per un deixeble de Gaudí, Bernardí Martorell, i l’ermita romànica del segle XI, de Sant Esteve d’Olius, amb la característica que te dos nivells; després ens en vam anar a Berga, passant pel Pantà de Sant Ponç; arribats a Berga vam pujar al santuari de Santa María de Queralt, al santuari va haver d’entrar la Sol sola, jo em vaig quedar fora amb la Laika, gaudint de la esplendida vista sobre Berga, el pantà la Baells, i el sud del Bergueda; després vam baixar a Berga i vam buscar un restaurant amb terrassa per a dinar; després de dinar vam anar passejant fins al passeig de la Indústria; de retorn a l’hotel, vam deixar la Laika al balcó de l’habitació i vam baixar a gaudir de la piscina. A última hora de la tarda vam anar a fer un últim passeig pel barri antic, perquè l’endemà tornàvem a casa.
SANT ESTEVE D’OLIUS.
Llegenda de com va ser trobada la imatge de la Verge de Queralt, extret de la Wikipedia:
Un bover de la masia de Vilaformiu (pertanyent a la família Altarriba) estava pasturant els bous pels cimals de la muntanya de Queralt, quan de sobte un d’aquests animals, deixa el ramat i s’enfila apressadament fins a la meitat de la cinglera. El bover corre darrere d’ell per fer-lo tornar al ramat, però quan arribà al lloc on aquest havia parat va tenir una gran sorpresa en veure el bou agenollat davant d’una petita imatge de la Mare de Déu, mig amagada en un esquei, al costat un cirerer florit miraculosament –fora de temps-. El devot pastor s’agenolla i agafa la imatge i se la guarda al sarró i tot saltant d’alegria torna cap a Vilaformiu per ensenyar la troballa. Davant de tots els de la casa obre el sarró i… la imatge no hi era. El pastor no perd l’esperança, l’endemà hi torna, troba la imatge al mateix lloc, l’agafa i aquest cop lliga el sarró. Arribant a Vilaformiu el destapa i es repetí el fet com el dia abans. Llavors el bover ja no es fia d’ell tot sol. Amb els seus amos i d’altra gent de la masia pugen cap al cimal i comproven admirats que el pastor no els havia enganyat. Aleshores comprengueren que la Verge volia ser venerada justament en aquest lloc, i l’hi construïren una capella. La primitiva capella s’edificà on avui hi ha el celler, a l’edifici adossat a l’església.
Per a les vacances del 99, els meus sogres, que no solien anar de vacances (excepte una vegada que van anar a Antequera), ens van proposar anar tots junts a l’Hotel Bon Retorn de Figueres i fer les visites que vam fer nosaltres dos anys abans.
Així que el 9 d’agost, vam anar per l’AP7 fins a Figueres, la Sol i jo, amb la Laika, amb el nostre cotxe, i els meus sogres amb el seu; arribats a l’hotel, ens vam instal·lar a les nostres respectives habitacions, i vam baixar a dinar. A la tarda, vam anar passejant fins a la Rambla de Figueres, on vam sentar·nos en una terrassa a prendre alguna cosa i reposar; de tornada a l’hotel, vam anar a sopar i ens vam anar a les habitacions.
No sabem per què, si pels nervis de la novetat d’anar de viatge, si perquè se l’hi va posar el sopar malament…, la qüestió és que, aquella nit, al meu sogre li va donar descomposició de panxa, l’endemà al matí, encara estava pioc, i es va entestar en tornar a casa, vam estar part del matí pendents d’ell, a veure si se li passava, però finalment, va sortir·se amb la seva, van recollir les coses i s’en van anar a casa(encara sort que van venir amb el seu cotxe), amb un rebot monumental per part de la meva sogra, que va a empitjorar quan, arribats a casa seva, a ell se l’hi havia passat tot.
TORRE GALATEA.
Com quan s’en van anar ja era prop del mig dia, ens vam anar a passejar per Figueres, i després de dinar vam tornar a l’hotel; aquella tarda anàvem a portar-los al Museu Dalí, que nosaltres ja havíem visitat l’altra vegada, per aixo, vam fer un canvi de programa, i vam anar a veure l’exposició de joies de Dalí, que estava al costat de la Torre Galatea, i sortint d’allí vam anar al Museu de la Joguina, tornant després a l’hotel, per a sortir a fer una passejada amb la Laika.
EL PONT FORTIFICAT DE BESALÚ
L’endemà, hauríem anat a Cadaqués i Port Lligat, però ho vam canviar per Besalú; així que ens vam anar a veure aquesta preciosa vila medieval, arribats allí, vam aparcar al Passeig de Jaume Pijuila, a tocar del barri antic; aquell dia va haver un eclipsi de Sol, que va començar just quan vam arribar, lo que ens va donar una llum molt estranya, a la visita a la vila; vam passar per la plaça del Monestir de Sant Pere, la Plaça Major, vam fer la visita obligada, el pont fortificat, i tornant a la Plaça Major per anar a l’Església de Sant Vicenç.
Després de dinar, vam tornar a Figueres, i vam dedicar la tarda a passejar per el centre, passant per la pastisseria on tenien els enormes xuxos de crema, ens vam menjar un per a berenar, a manera de comiat, perquè l’endemà tornàvem a casa.
Vam tornar una vegada més a l’Hotel Bon Retorn, per el pont de la Puríssima del 2005, que ja estàvem vivint a Manlleu; portàvem el Navat, vam sortir el dia 5, a la tarda, agafant l’Eix Transversal fins a Girona, i després per la N II fins a Figueres, quan vam arribar a l’hotel ja s’havia fet fosc.
El dia 6, vam anar a Roses, primer vam estarpassejant per la platja, que en ser hivern estava deserta; després vam anar a passejar pel poble; després de Roses vam anar a l’Escala, i d’allí, a dinar a Verges, a la tarda vam anar a L’Estartit i La Bisbal, tornant a l’hotel per l’hora de sopar.
El dia 7 era la tornada a casa, aquesta vegada la vam fer passant per la Garrotxa, via Besalú, Castellfollit de la Roca, Olot, les Preses , d’allí a Rupit, on, des d’uns quilòmetres abans, vam trobar una boira bastant espessa, fins a passat Cantonigros, i finalment Manlleu.
Estic segur que tots coneixeu el pont fortificat de Besalú, però quants coneixeu el micvé?. Aquí us deixo una informació sobre ell, extreta de la web catalunya.com:
El micvé, paraula hebrea que significa ‘banys de purificació’, és el primeredifici d’aquestes característiques trobat a l’Estat espanyol (el 2014 van tobar las restes d’un altre a Girona)i un dels deu que hi ha a Europa.
Es troba just al costat del portal del pont Vell, a la plaça dels Jueus, i va ser descobert l’any 1964 de manera casual per un veí de Besalú propietari del terreny superior. Es tracta d’una sala subterrània d’estilromànic construïda amb pedra tallada. La cambra té una finestra estreta a l’est de la volta de canó i una piscina central.
L’aigua que s’usava per omplir-la havia de ser totalment lliure, és a dir, no estancada, originària d’una font, d’un riu, d’un mar o d’un llac. Per això el micvé es troba a aquesta profunditat. Al tercer esglaó de l’escala es pot veure el forat que canalitzava l’aigua.
La funció de la casa de banys era purificar l’ànima mitjançant la immersió completa del cos tres vegades consecutives. Hi havia diferències en les ablucions segons el sexe: la dona tenia l’obligació de banyar-se després de cada menstruació, després de tenir un fill i abans de casar-se, i l’home s’havia de purificar cada divendres abans de la posta de sol, és a dir, abans que comencés el sàbat.
Gràcies als treballs arqueològics, recentment s’han descobert les restesdel mur d’una antiga sinagoga de 1264. Aquest temple hebreu és l’últim vestigi de la comunitat jueva de Besalú, que estava integrada per unes 160 persones.
Cal concertar la visita abans amb l’Oficina de turisme de Besalú.
A la primavera del 98 , em vaig canviar l’Ibiza, que em va sortir bastant problemàtic, per un Marbella, el cotxe nou més barat del moment, que va ser el primer cotxe nou que vaig tenir.
Aquell any, no vam anar de vacances, si no que vam anar fent sortides d’anada i tornada el mateix dia. Una de les primeres va ser el mes de juny, que vam anar a Banyoles, amb els meus sogres, però ells amb el seu cotxe i nosaltres amb el nostre.
Vam anar per l’AP7, i una vegada a Banyoles vam aparcar prop del club nàutic, i vam estar passejant per la riba de l’estany, per la zona de les pesqueres i vam arribar fins a la Font del Vilar, gairebé en el límit de Porqueres, en tornar vam passar per l’estanyol del Vilar, i ja a la zona de les pesqueres vam anar a dinar al restaurant la Carpa de l’Estany, que tènia terrassa exterior i podíem estar amb la Laika; gairebé al devant del restaurant, estava la pesquera on s’exhibia la carpa Ramona, un exemplar de més de 20 quilos, del qu’es deia que tenia més de 60 anys; actualment s’exhibeix, dissecada, en el restaurant.
L’ESTANY I UNA PESQUERA.
Després de dinar, vam fer una passejada abans d’agafar els cotxes, per a tornar a casa, vam fer un canvi a la ruta, vam sortir de l’AP7 passat Girona, i vam agafar l’Eix Transversal, obert feia poc temps; vam sortir a Vic, on vam parar a prendre un cafè a la plaça Major i fer una passejada pel barri antic.
A l’octubre d’aquell any, va passar el naufragi de la “Golondrina” L’Oca de Banyoles, que havíem vist navegant durant la visita.
Banyoles és un lloc que ens agrada, i hem anat bastantes vegades, tant abans com després d’aquella visita; en una de las primeres, vam fer una travessia del Estany amb una de les “Golondrinas”, (era una anterior a la del naufragi); una altra vegada, vam anar a banyar-nos, a la zona de “platja”, prop de la Caseta de Fusta, prop del parc de la Draga, però no ens va agradar l’experiència, perquè el fons tènia molt de llot calcari i hi ha algues, lo que provoca una desagradable sensació a les cames. Despres, vam anar·hi diverses vegades quan vivíem a Manlleu, entre el 2005 i el 2014; en dues d’elles vam fer la ruta de la volta a l’Estany caminant, amb sortida-arribada a l’aparcament de la Draga, la primera vegada en sentit horari, i l’altra en sentit invers; una altra vegada vam fer una part de la ruta dels Estanyols ( el de la Cendra, el de Montalt i el del Vilar), en aquestes duiem el Navat; i una altra ruta, la del barri antic de la ciutat, partint de l’Estany, seguint el Rec Major, passant per la plaça Major, porticada, la Pia Almoina, la plaça del Teatre, els safaretjos, i vam visitar el monestir de Sant Esteve de Banyoles que data del segle IX, en aquesta no duiem el Navat ; també vam anar una vegada amb els nostres amics marroquins, la Bouxara, el Redouan i la seva filla, la Maroua, i el Navat, la intenció era fer la ruta de la volta a l’estany, però només vam fer la zona de les pesqueres; vam anar a dinar a la zona de “pic-nic” de la Draga, i després vam anar a fer un tomb pel barri antic, on vam prendre un cafè, abans de tornar a Manlleu.
L’ESTANYOL DEL VILAR.
Adjunto la llegenda del drac de Banyoles, extreta de la web xtec.cat:
A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l’estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per “Clot del Drac”, que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s’escorrien les aigües de l’estany, que en aquells temps reculats fins allí s’estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per “la Draga”, a l’extrem nord de l’actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú. El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del bescoll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia l’alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s’esqueien a passar prop del seu cau desapareixien, com per art d’encantament, dins de la seva gola. El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l’ai al cor i no feien sinó repetir, plorant: −El drac! El drac!
Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat! La vila s’anava buidant i era de témer que poc a poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s’espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l’últim pas dolorós tot doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llamí, i aquest llamí -oh, horror!- era un infant. El cruent i humiliant tribut es complia implacablement. Cada dia eren sortejats els infantons de Banyoles i, adés un nen adés una nena, portaven les criatures a la boca del Clot del Drac, el qual, en sentir ferum de carn, sortia del cau i en dir Jesús, la trossejava amb els seus ullals esfereïdors. O, si no – ai d’ells!- la fera corria d’ací i d’allà xiulant i udolant feréstegament i sembrant la mort. Allò no podia durar. O el monstre se’ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila. La nova de fets tan paorosos arribà a oïdes de l’exèrcit de Carlemany, que, després de subjectar la Narbonesa, havia entrat a Catalunya perseguint els penons de la Mitja Lluna. Molts dels seus esforçats cavallers volgueren immortalitzar llurs noms batent-se amb el drac, però no pocs acabaren per ésser trinxats entre els seus arpiots. Assabentat de tanta dissort, el mateix emperador determinà exterminar-lo ell personalment. I, muntat en el seu cavall blanc i voleiant-li el mantell vermell, Carlemany envestí la fera. Enmig de la lluita descomunal se sentien en hòrrida barreja l’udol del drac i els terribles cops d’espasa moguda furiosament pel braç poderós del guerrer. El desigual combat acabà amb la derrota de l’emperador, que veié saltar feta estelles la seva invicta espasa sense haver fet ni un escantell en la còrpora del monstre. ¿Què fer en cas tan delicat? El poble reconegué aleshores que no eren les armes de la guerra les que havien d’eliminar l’autor de la seva llarga tragèdia, sinó les oracions del just.
Incorporat a l’host franco-catalana que anava cap a Girona a alliberar-la del jou sarraí, havia arribat a Banyoles un anacoreta o monjo que es deia Mer. Tenia fama de sant, i per aquesta raó Carlemany no havia emprès la croada contra els alarbs sinó després de fer venir del desert l’anacoreta, avisat per divina inspiració, que aquell sant baró l’acompanyaria. Confiant, doncs, el poble banyolí, més en els dejunis i penitències de Sant Mer que en el poder fabulós dels cavallers de la Reconquesta, acudí a la seva virtut. Una variant de la llegenda fa notar que qui, feta una mar de llàgrimes, anà a trobar el sant, fou la mare de l’infantó que en aquella diada, en compliment de l’onerós tribut, havia d’ésser lliurat a la bèstia, tot afegint que aquella pobra criatura era precisament parenta de sant Mer. Fos qui fos, amb una estola al damunt i amb l’oració a flor de llavi, l’home venerable anà a trobar la bèstia al Clot del Drac. Li tirà l’estola i, davant l’astorament de tots, el monstre, perduda tota ferotgia, seguí el sant, com un cadell manyac, fins a la plaça del poble, on fou degollada enmig d’uns alegrois sense fi ni compte.
L’any 97 decidim anar de vacances a Figueres, per a visitar el Museu Dalí, i també a Cadaques; així que vaig reservar una habitació a l’Hotel Bon Retorn, a l’entrada de Figueres per NIIa.
Així que, arribat el dia, vam agafar la maleta i a la Laika, i ens en vam anar fins a Girona per l’AP7, i des de Girona a Figueres per la NII, arribant a l’hotel sobre el migdia; una vegada instal·lats, i després de dinar i d’un descans, ens vam anar a passejar pel centre de la ciutat, on vam descobrir una pastisseria on tenien uns xuxos enormes i plens de crema, deliciosos¡¡; a més d’aprofitar el passeig per a localitzar llocs d’interès, com el Museu Dalí, el museu de la Joguina…
L’endemà, vam agafar la carretera de Roses, per a anar a fins a Cadaqués, i d’allí, a Port Lligat, on vam veure la casa de Dalí (per fora); vam tornar a Figueres, i vam buscar un lloc per a dinar; de retorn a l’hotel, i després d’una migdiada, vam deixar la Laika al balcó de l’habitació, i vam anar a gaudir de la piscina de l’hotel, que teníem per a nosaltres dos sols.
CADAQUES.
L’endemà, vam agafar la carretera de Llançá fins a Vilajuiga, per a pujar monestir de Sant Pere de Rodes, com que no podíem entrar amb la Laika, i jo ja l’havia visitat, va entrar la Sol i jo em vaig quedar passejant la Laika pel bosc del voltant, i gaudint de les vistes sobre el Port de la Selva; a la tornada, de Vilajuiga, vam anar cap a i Perelada, on vam parar per a visitar el poble; vam tornar a Figueres per Vilabertran, per a dinar.
A la tarda, després de descansar, vam anar al Museu Dalí; ens va agradar molt; en sortir vam tornar a l’hotel a buscar la Laika i vam fer una passejada fins a l’hora de sopar.
LA TORRE GALATEA, MUSEU DALÍ.
El següent dia era el del retorn a casa, així que després de desdejunar, i deixar l’hotel, vam anar cap a Verges, i d’allí a la Bisbal, on vam xafardegar algunes botigues de ceràmica; després vam anar a dinar a Girona; després vam agafar l’AP7 per a tornar a Sabadell.
A continuació adjunto una llegenda sobre un vampir empordanès, bastant anterior al Dracúla; extret de la Vikipedia:
El Comte Estruc o Estruga, segons les llegendes, seria Arnald Estruc, un noble medieval de l’època de Guillem Torroja, any 1173, el tutor del rei Alfons el Cast.
Es deia que el comte era un home vell que va morir i va tornar a la vida convertit en un ésser endimoniat i jove, un vampir que xuclava la sang a la gent d’aquell temps, seduïa les noies joves i les deixava prenyades. Al cap de nou mesos aquestes dones parien petits monstres que morien només nàixer.
La llegenda té lloc al castell de Llers que va ésser destruït durant la Guerra Civil espanyola.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 