Mes: abril 2021

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS VACANCES

CANTÀBRIA I ASTÚRIES

Per les vacances del 2010, vam decidir d’anar a visitar Cantàbria i part d’Astúries, vaig reservar habitació a l’hotel El Tejo, de Comillas, on podíem anar amb el Nabat.


vam sortir de Manlleu per la C25 fins a agafar l’A2 a Cervera, on vemparar en una zona de descans per esmorzar; vam fer una altra parada a Soses; a Fraga, on acaba l’autovia, vam entrar en l’AP2 , cap a Zaragoza, parant a dinar a l’àrea de Casablanca; envoltant Zaragoza  vam agafar l’AP68, fins a Miranda de Ebro, parant l’àrea de San Felices, a l’alçada d’Haro , des d’on hi ha una bona vista sobre les Conchas de Haro, un congost excavat per l’Ebre, en la seva entrada a la Rioja; en Miranda vam agafar la N I, fins a Pancorbo, on ens vam desviar per la N232, direcció a Santander, però a Vllalain vaig patir un “despiste”, per falta d’indicadors, i em vaig ficar a la N629, que va a Laredo, lo que em va costar fer marrada d’uns 70 quilòmetres, fregant la província de Biscaia, a més en el Alto de los Tronos, vam trobar boira; arribant a Colindres vam veure l’indicador a Santander per l’A8, que vam agafar fins a el Astillero, on es convertia en la N634, arribant a Torrelavega, on re-apareixia l’A8, que vam agafar fins a Cabezón de la Sal, per a arribar, per fi, a Comillas, on per sort, hi havia indicadors per a arribar als diferents hotels.


Comillas és a la comarca de la Costa Occidental de Cantàbria, està qualificada com a Vila conjunt històric-monumental, perquè alberga nombrosos edificis catalogats, tant en el seu barri antic, amb cases porticades, l’església de San Cristobal, barroca del S XVII, o l’ajuntament del XVIII, a la Plaça Major, on també hi ha la Fuente de los Tres Caños, d’estil modernista; en aquest estil també hi ha diversos edificis, com el Capricho, de Gaudí, o l’antiga Universidad Pontifícia, actualment un campus de la universitat de Cantàbria; també destaca el Palau de Sobrellano, del marquès de Comillas, neogòtic del XIX que a més compta amb una capella-panteó del mateix estil, i extensos jardins amb coves artificials; també hi ha un petit port que havia estat balener, i una platja; per a arribar a l’hotel el Tejo, vam creuar tot el poble, i vam veure que estava al costat d’una gran zona verda que hi ha sota el Palau de Sobrellano, enfront de la Universidad Pontifícia, al costat del camí que pujava al palau, hi havia un tancat on pasturaven cavalls; ens van donar una habitació en la planta baixa, amb sortida al jardí de l’hotel.

PALACIO DE SOBRELLANO, COMILLAS.


L’endemà vam sortir de Comillas cap a l’est, per la CA131, que ens va dur a Santillana del Mar, a la mateixa comarca de la Costa Occidental, declarada conjunt històric artístic, i inclosa a la llista de “els pobles més bonics d’Espanya”, a més en el seu terme municipal, estan les Cuevas de Altamira; vam aparcar en un descampat pròxim al centre, (actualment és un aparcament de pagament), i per el carrer del Rio vam arribar davant de la Col·legiata romànica de Santa Juliana, S XII, i darrere d’aquesta vam veure el Palau de Velarde, gòtic-renaixentista del XVI; envoltant la Col·legiata, vam tornar a entrar al poble, passant per davant de les Casas del Àguila y la Parra dels S XVI-XVII, arribant a la plaza Mayor, o Mercadal, de forma triangular, on ens van asseure en una terrassa a prendre un cafè, enfront de la Torre del Merino del S XIV; també vam veure la Casa de los Quevedo i la Torre de Don Borja.


Vam seguir ruta fins a Barreda per a agafar l’A67 fins a Santander, la capital de Cantàbria, on vam aparcar prop del Paseo Pereda, on estaven els antics molls; vam passar per davant de la Catedral de Nuestra Sra de la Asunción S XIII-XIV, restaurada en el XX, de l’Ajuntament, i de l’edifici central del Banc Santander ; visitant la Plaza del Príncepe, i la Plaza Pombo, que té una glorieta; vam asseurens a dinar en una terrassa prop del Puerto Chico, amb vistas a la Badia; després de dinar vam  anar cap el cotxe, i volíem anar a veure el Palacio de la Magdalena, edifici d’estil barroc, però edificat en el S XX, en un pujol sobre el mar; però hi havia un esdeveniment i no vam poder accedir, així que vam tornar a Comillas.


A la tarda vam sortir cap a l’oest, per la CA236, per a anar a San Vicente de la Barquera, el poble d’en Bustamante; passant pel parc natural de Oyambre, on està la Ria de la Ràbia, que alberga nombrosos ocells aquàtics; també hi ha algunes dunes i la Playa de Oyambre; arribem a San Vicente, situat a l’estuari de la Ria de San Vicente, que vem creuar pel Puente de la Maza del S XV, amb 28 arcs i mig quilometre de longitud; ja al poble  vam aparcar a l’Avenida Miramar, prop del port, pel que vam anar a passejar, i des d’on vèiem el Castillo del Rey, del S XIII sobre un del S VIII, i l’església de Stª Mª de los Angeles, d’estil gòtic; vam tornar a Comillas per l’interior, agafant la N634, que puja fins a Revilla, des d’on hi ha una bona vista sobre la Ria, que estava en marea alta, el poble i els Picos de Europa.


El següent dia vam anar a fer la part asturiana del viatge; sortint de Comillas fins a San Vicente de la Barquera, aquesta vegada vam veure la ria en baixamar, allí vam agafar la N634 fins a Unquera, i d’allí, per la N621 a Panes, ja en terra asturiana, on vam agafar l’AS114, que voreja els Pics d’Europa, per la zona de Cabrales; arribant fins a Soto de Cangas, on ens vam desviar per l’AS262, que puja a Cuadonga (Covadonga), en ple Parque Nacional de los Picos de Europa, i pertanyent al Concellu de Cangues; vam deixar el cotxe en un aparcament prop dels Jardines del Príncepe, i vam pujar fins a la Basílica de Stª Mª la Real, neo-romanica del S XIX, en la que vam entrar, primer la Sol i després jo, perquè un s’havia de quedar fora amb el Nabat; admirant el paisatge i l’estàtua de Don Pelayo, després ens vam dirigir als peus de la Santa Cova, on en una capella neo-romànica, esta la talla de la “Santina”, una reproducció del SXVI, perquè l’original va ser destruïda en un incendi; estaven oficiant missa, i no vam pujar, veient·la desde el marge del estany “el Pozón” alimentat per el Chorrón, una cascada que surt de sota mateix de la Cova; també està la tomba de Don Pelayo; al costat de l’accés a la cova esta el monestir de San Pedro i la Casa Capitular; ens va fallar la visita als Lagos de Covadonga, perquè no es podia pujar en vehicle privat, i el Nabat no podia pujar al bus.

PUENTE ROMANO, CANGUES D’ONÍS


Acabada la visita, vam baixar a Soto de Cangas, i d’allí vam anar a Cangues D’Onís,(Cangas de Onís) la primera capital del Regne d’Astúries, en el S VIII; situada en la confluència dels rius Sella i Güeña; on vam parar a dinar una bona fabada; després vam fer una passejada pel poble, vam anar a veure el Puente Romano, que en realitat és medieval del S XIV, del que, en el seu ull central, penja una reproducció de la Cruz de la Victoria, símbol d’Astúries, creuem per aquest pont, i vam anar a una espècie de parc, al costat del riu, on vam veure un hórreo asturià, tornant a creuar el riu per un pont de fusta; vam agafar el cotxe i, per la N625, vam anar fins a Arriondas, on vam agafar la N634 per a tornar per la costa; parant a Llanes, que fins al S XIII es deia Puebla de Aguilar; té un petit port pesquer en la ria del riu Carrocedo, al voltant de la que esta el nucli del poble, declarat conjunt històric; a més del port, vam veure restes de les muralles i el casino; en un bar, al costat del port, vaig demanar una infusió, perquè la fabada m’estava pesant a la panxa; en el terme municipal de Llanes està la playa de las Cuevas del Mar, declarada paisatge protegit; de camí a Comillas vam trobar caravana abans d’arribar a Unquera, per unes obres; aquella nit, a l’hotel, vaig demanar un sopar lleuger.


El següent dia vam anar a visitar el vessant càntabre dels Picos de Europa, així que vam repetir la primera part de la ruta del dia anterior, fins al poble asturià de Panes, on vam seguir per la N621, que ja en terres càntabres, s’interna en el Congosto de la Hermida, remuntant el curs del riu Deva, durant 21 quilòmetres, pel massís de Andara, entre parets gairebé verticals de fins a 600 metres; a mitj creuar el congost, va començar a plovisquejar, al final del Congosto, vam arribar a Potes, a la comarca de Liébana, a la confluència dels rius Deva i Quiviesa; el primer que vam fer en baixar del cotxe, va ser anar a comprar un paraigua, i després a fer una passejada per aquest poble, declarat conjunt històric; vam poder veure les dues esglésies de San Vicente, l’antiga d’entre els S XIV i el XVIII, gòtica-renaixentista, monument historicoartístic, i la nova, l’actual parròquia, del S XX; la Torre del Infantado de XIV, actualment sala d’exposicions; la plaza del Capitan Palacios, amb una bella glorieta de pedra; en els voltants d’aquesta plaça, aprofitant que va parar de ploure, ens vam asseure a la terrassa d’un restaurant a dinar uns bons “chuletones”; després de dinar, vam continuar visitant el poble; vam veure un pati en el que, semblava, haver-hi un ruc i unes oques, però van resultar ser figures a grandària natural, també  vam passar per un carrer en el que hi havia una figura d’una espècie de bruixot o embruixador.
En tornar al cotxe, vam pujar per la CA185 fins a Fuente De, on hi ha un telefèric que puja fins al Mirador del Cable, a 1926 metres d’altura, des d’on hi ha bones vistes dels Picos de Europa, i l’antic circ glacial on neix el Deva, i punt de sortida de nombroses rutes muntanyenques; però amb prou feines vam veure el telefèric, perquè hi havia una espessa boira cobrint les muntanyes; tornant cap a Comillas, vam parem a meitat del Congosto de la Hermida, en un area de descans on hi ha un monument al salmó.


I va arribar el dia del retorn a casa, un dia ennuvolat i fresc, a la nit havia plogut; abans de deixar Comillas, vaem passar a veure la platja i el port, que encara no els havíem vist, després vam anar fins a l’A8, per a arribar fins a Torrelavega on vam agafar l’A67,que es dirigeix cap a l’interior de la península, a Reinosa vam sortir de l’autovia, per a vorejar el Embalse del Ebro per la CA171, a Orzales, (Campoo de Yuso), vam parar, al costat de l’església romànica de San Román, per a canviar una bombeta d’encreuament, que s’havia fos; aprofitant per a estirar les cames, tot i que plovisquejava i feia fred; com a curisitat, prop d’allí hi ha un altre poble que es diu Bustamante; vam seguir fins a l’encreuament amb la N232, que va fins a Zaragoza; malgrat ser una nacional aquest tram fins a Villalain, (on em vaig despistar a l’anada) sembla una comarcal i de les dolentes; seguint per aquesta carretera, vam arribar a Briones, ja a la Rioja, on vam parar a dinar en un restaurant de carretera a la sortida del poble, des d’on es veia el castell de San Vicente de la Sonsierra(el poble de la meva àvia); parant, de nou, a Calahorra per a estirar les cames; ja prop de Tudela vam agafar l’A68, fins a Saragossa, on vam agafar l’AP2 fins a Lleida, parant a Pina de Ebro; a Lleida sortim a l’A2, fins a Cervera, per a agafar la C25 a Manlleu, fent una paradeta a Tarrega.

Leyenda de la Osa de Andara, fuente: Wikipedia:

  La llamada Osa de Andara de la mitología cántabra, es una mujer-osa (una mujer con apariencia de osa, o una osa con aspecto de mujer). Su rostro era el de una mujer madura sin serlo y algo desdibujadas las facciones, cuando se enfada bizquea; tiene unas manos enormes de color oscuro, es brava y forzuda, pero rara vez demuestra su agresividad.

Si algo destaca la Osa de Andara es que es un ser que está a medio camino entre la leyenda y la realidad, pues al parecer fue una mujer real, que vivió en esta región de Picos de Europa, en la región de Andara, en la segunda mitad del siglo XIX. Su leyenda, presente entre las gentes de la Montaña, es recogida por varios autores y ya está pasando a formar parte de la mitología montañesa.

Allá sobre el año 1875 el escritor Joaquín Fusté Garcés narra la existencia de una extraña mujer-osa que habitó en las cuevas de La Hermida: “Vive en el Grajal y Mancondio, en verano, y las cavernas de la entrada de Ujo, por la parte de la Hermida, en invierno. Leche, castañas, raíces y maíz crudo son su ordinario alimento. Excepción hecha de algunas crías que reserva para que no mengüe su pequeño rebaño, se regala en la primavera y el otoño comiéndose crudos los cabritos que paren sus reses, la conozco mucho, y tanto, que sólo de mí hace caso, y no siempre, esta fiera.” Al parecer era una mujer huidiza con el ser humano, de costumbres toscas y salvajes pero a la vez capaz de criar y cuidar un rebaño de ovejas y rebecos que domesticaba desde su nacimiento. Su forma era de mujer, pero su cuerpo estaba cubierto de pelo, sus cabellos eran largos y morenos, sus manos ásperas y se cubría con un jubón.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES RECORDS

VALLESPIR PUNXATS Y REMULLATS

Un dissabte de tardor de 2009, vam anar a passar el dia a Prats de Molló, amb la intenció de pujar al Fort la Guàrdia, que domina la vila, per una galeria subterrània que l’ho uneix amb el poble; ens vam emportar al Nabat, i el dinar.


Sortint de Manlleu per la C17,vem anar fins a Ripoll, on vam agafar la C26 fins a Sant Joan de les Abadesses, i allí la C38 cap a Camprodón, parant a prendre un cafè en Sant Pau de Seguries, allí vaig aparcar a la mateixa carretera en uns encaixos, rectangulars, que hi ha a la vorera per a això; en sortir vaig calcular malament el gir i vaig picar la roda de derrera amb el canto del bordó, vaig  parar a mirar però no vaig veure res d’extrany, així que vam seguir la ruta, passant Camprodón  ens vam dirigir cap a la frontera francesa, al Coll d’Ares, al començar a baixar, ja a la D115 francesa, vaig notar que duia una roda punxada, així que, en un tram recte, vaig parar al costat d’un prat per a canviar la roda, que a conseqüència del “bordillazo” tenia un tall en el flanc del pneumàtic, per on perdia aire.

VISTA DE PRATS DE MOLLÓ


Canviada la roda, vam arribar, per fi, a Prats de Molló, vam deixar el cotxe en un aparcament de la Vila baixa, que és un dels barris de Prats de Molló, capital de l’Alt Vallespir, a la Catalunya Nord, esta a la capçalera de la vall del Tec, als peus del massís del Canigó; a l’edat mitjana havia format part del Comtat de Besalú, però amb el tractat dels Pirineus, va passar a mans franceses; agafant la motxilla amb el dinar i al Nabat, ens vam dirigir a la Vila alta, cap a l’església romànica de Stª Justa i Stª Rufina, del S XIII remodelada el XVII; passant entre l’església i el cementiri, darrere del qual vam trobar l’entrada a la galeria que puja fins a la fortalesa, vam entrar al túnel que estava molt fosc, perquè només entra llum per uns petits finestrons cada x metres, i a més, estava nuvol; vam començar a pujar, i a mig camí el terre es va fer més costerut, i ens costava avançar, quasi a cuatre grapes, per fi vam arribar a l’últim tram, que són uns graons que surten a la superfície, en una espècie de pati al peu d’una torre, del que sortia una altra escala que anava al camí que cubreix els últims metres fins a la fortalesa; però quan vam fer els primers passos per aquest camí, vam sentir un tro molt gran, que ens va fer aixecar la vista, veient que pel costat del Canigó, estava molt negre, i queien gotes, així que vam fer mitja volta, i vam tornar sobre els nostres passos, tornant a baixar a la galeria, per a tornar al poble sense mullar-nos; va ser una baixada difícil, per el fort pendent, havíem d’agafar-nos per les parets, per a no baixar rodant, fins i tot el Nabat, arrossegava el cul per terre, però, al final, vam aconseguir  arribar a baix, quan vam sortir del túnel, queie un plugim fi, vam aconseguir arribar al cotxe sense mullar-nos massa.


Una vegada al cotxe, ens vam treure les jaquetes mullades i ens vam assecar el cap i el Nabat, amb un drap net; tot seguit va començar a caure un bon aiguat, que ens va fer tancar les finestretes; ja que estàvem asseguts, vam aprofitar i ens vam posar a dinar dins del cotxe, mentre queia la cortina d’aigua; quan vam acabar de dinar, va escampar la pluja, així que vem  sortir a fer una passejada per la Vila Baixa, passant per davant de l’ajuntament i de la graciosa ermita de Stª Justa i Stª Rufina; vam aprofitar que el sol va treure el nas, per a asseure’ns en un bar de la plaça major a prendre cafè; en una taula veina, vam veure a l’escriptor i periodista,  Qim Monzó, que crec tènia, o té, una casa per allí; després vam anar al cotxe per a tornar a Manlleu, parant a Sant Joan de les Abadesses, per a prendre un cafè amb llet i fer una passejada; i d’allí cap a casa.
L’endemà vaig dur el cotxe a canviar el pneumàtic..

Llegenda del Os de Prats de Molló, extret de Wikipedia.

     Conta la llegenda que, fa temps, quan els ocells tenien dents, un ós va raptar una bella fadrina de Prats de Molló i la va recloure a la seva cova. Cada dia li duia les millors fruites i els millors anyells, que caçava especialment per a ella, i li feia insinuacions lascives. Però la noia rebutjava, una i altra vegada, tots els intents de la bèstia, invocant la Mare de Déu de les Salines. El dia de la Candelera, quan complia el novè dia de captiveri, la noia va aconseguir fugir i retornar a casa seva. Quan l’ós va tornar a la cova i va veure que la formosa donzella s’havia escapat, va udolar amb tanta ràbia que els crits van retrunyir per totes les valls dels Pirineus.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

EN TERRES DEL COMTE ARNAU

La nostra veïna Nuri, va patir un accident de trànsit a finals del 2007, resultant el seu cotxe sinistre total, i ella amb diverses contusions, però que per sort, es podia recuperar a casa, encara que l’hi va costar un parell de mesos; a la primavera de 2008, havia de renovar-se el DNI, i a Vic s’havia de fer molta cua, un amic li va dir que a Camprodón, et donaven hora per al mateix dia sense haver de fer cua; i aprofitant que jo tenia uns dies de festa, la vam acompanyar a fer el tràmit, ja que encara no tenia el nou cotxe.


Vam deixar al Nabat a casa, i ens en vem anar tots tres fins a Camprodón amb el meu cotxe, vam aparcar en l’entrada del poble i vam anar fins a la plaça de la vila, on feien la renovació del DNI; li van donar hora per al migdia; així que per a fer temps, la Nuri, ens va dir que tornéssim fins a Sant Joan de les Abadesses, on vam aparcar prop del Monestir, vam anar a prendre uns cafès a la terrassa d’un bar que hi ha a la plaça d’Anselm Clavé, sota uns grans castanyers; després vam anar a visitar el Monestir de Sant Joan de les Abadesses, (originàriament Sant Joan del Ter), romànic, fundat per Guifré el Pilós en el segle IX, com a primer monestir femení de la Gotia, posant d’abadessa a la seva filla, Emma de Barcelona; en el seu interior vam visitar l’església del S XII, on vam poder veure l’escultura romànica del Davallament de Crist, coneguda com el Santíssim Misteri, del S XIII, també vam veure el claustre gòtic del S XV; al voltant del monestir va néixer el poble que va agafar el mateix nom .

BEGET.


Al migdia vam tornar a Camprodón, on, una vegada fet el tràmit, la Nuri, ens va dir que aniríem a dinar a un restaurant que coneixia a Beget, ens va guiar ella, perquè no havíem estat mai en aqust poble; poc després de sortir de Camprodón, direcció Molló, ens vam desviar per la GIV5223, que passat Rocabruna, es torna molt estreta i revirada, fins a arribar a Beget; on vam deixar el cotxe en un aparcament a l’entrada del poble;  per cert que, aquest any 2021, ha entrat en la llista dels pobles més bonics d’Espanya; paradoxalment, aquest poble està a la sub-comarca de l’Alta Garrocha, però administrativament pertany a Camprodón, en el Ripolles;  vam visitar l’església romànica de Sant Cristòfor, S XII-XIII, on vam admirar el Crist Majestat, del S XII, una joia del romànic molt ben conservada; sortint de l’esglesia ens va dur, passant el pont,  al restaurant Can Jeroni, on vam dinar molt bé; després de dinar vam fer una passejada pels rustics carrers del poble, abans de pujar al cotxe i tornar a Manlleu.

EL COMTE ARNAU, SANT JOAN DE LES ABADESSAS.



A continuació us passo dos extractes del mite del Comte Arnau, extrets de Wikipedia:

 El Comte Arnau fou un pobre noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadesa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre a què li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l’Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.

Una versió més elaborada del mite diu que el comte, potser Arnau de Mataplana, fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, qui li doblava l’edat i era mancada d’atractiu, motiu pel qual la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadessas, on morí. El Comte Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l’estimbà en un cingle. I, en nits de tempestat, alguns comarcans del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l’excitat corser de foc corrent pels aires.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES VACANCES

EL PAÍS CÀTAR

Per a les vacances del 2007, vam decidir d’anar a conèixer les terres dels càtars a Occitània; sortint de Manlleu el 2 de juliol, per la C17, fins a Puigcerda, passant per la Collada de Tosses; arribats a Puigcerda, vam parar a dinar, buscant una terrassa en una plaça del centre, però ens van dir que no podíem asseure’ns portant el Nabat, així que vam haver de buscar un altre lloc, al final vam trobar un bar que tènia taules fora i allí si ens van servir.
Posaré els noms occitans dels llocs, amb el nom oficial en francès entre parèntesi. Després de dinar vam passar la frontera i vam agafar la N20 cap al Coll de Pimorent ( Col de Puymorens, 1915mt), passant per Ur , i La Tor de Carol( Tour de Carol); a l’altre costat del port, vam passar el desviament cap Andorra, i vam arribar a Acs (Ax els Thermes), on teníem reserva a l’Hotel L’Auzeraie, situat en la riba del L’Auze, davant del balneari Le Grand Tetras i del Casino.


Quan vam arribar, tot i estar a l’estiu, feia bastanta fresca, i jo, no havia agafat cap peça amb manigues, així que el primer que vaig fer, després d’instal·lar-nos a l’hotel, va ser anar a comprar-me una dessuadora a una botiga pròpera.


Acs, està situat a la confluència de tres rius, l’Ariege, l’Oriege i L’Auze, en terres de l’antic comtat de Foix, a l’actual departament de Arièja (Ariege), limítrof amb Andorra; compta amb deus termals (d’entre 40 i 70°), per això disposa de balnearis com el Grand Tetras o le Couloubret, també un casino amb uns bonics jardins; i una antiga “piscina” termal ( Le Bassin des Ladres); també hi ha una estació d’esquí, AX 3 domaines, a la qu’es pot accedir amb un tele-cabina que surt de la Plz. Rusel , on està l’ajuntament; als afores hi ha un promontori que domina tota la vila, amb una capella amb forma de castell, anomenat le Rocher de la Vierge.


Vam tenir una incidència  la primera nit, perquè la Sol es queixava més de l’habitual del llit, així que vam canviar els llits, i em vaig adonar que aquell li passava alguna cosa, i mirant per sota, vaig veure que tenia algunes làmas del somier trencades; l’endemà, 3 de juliol, quan vam baixar a esmorzar, li ho vam dir a l’encarregada, explicant-li, a més, que la Sol té problemes d’esquena, ens va dir que no ens preocupéssim que ens ho solucionarien; després d’esmorzar, ens en vam anar cap a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse de Languedoc), per la N20, passant per Lusenac, Tarascon d’Arièja, Fois i Pàmies, allí vam agafar l’A66 per a arribar a l’A61, que ens va dur fins al centre de Tolosa.


Tolosa és la capital del departament de Nauta Garona (Haute Garonne) i de la regió d’Occitània, és coneguda com la ciutat rosa, per l’abundància d’edificis de maó vist, que conformen el seu centre històric; la travessa el riu Garona (que neix a era Val d’Aran), i d’on surten els canals du Midi, de Brienne i du Garonne; i és la quarta ciutat més gran de França, amb importants indústries; vam aparcar al costat de l’església de St. Aubin, al costat del Canal du Midi, i pròpera a la Catedral de St. Etienne, que té parts en diferents estils arquitectònics; d’allí vam anar fins a la Plz Wilson, on hi havia un bonic carrusel “vintage”, després, a la Rue de Metz vam veure le Musée de Augoustins, un edifici del XIX; vam anar fins a la cèntrica rue St Rome, amb nombrosos comerços, en els quals ens van cridar l’atenció els caramels de violeta, típics de la ciutat; arribem a la Plz Capitole enfront de l’edifici del Capitole de 1760, seu de l’ajuntament; seguint per la rue de Taur fins a la Basílica de St Sernin d’entre el S XII i XVIII,edificada sobre la tomba de San Sadurní; sortim al Bv Strasbourg, on ens va asseure a dinar a la Maison du Cassoulet, on vam demanar aquest plat típic de la zona, un estofat de mongetes, confit d’ànec, cansalada i salsitxa tolosana (semblant a la nostra botifarra); despres vam tornar fins a St Aubin, a buscar el cotxe per tornar a Acs, on, en tornar, a l’hotel ens van donar a una altra habitació amb matalassos de làtex i llits gairebé nous.

CASTELL DE FOIS.


El 4 de juliol, vam anar a la vila comtal de Fois (Foix), parant a Tarascon d’Arièja, per a contemplar la Tour de l’horloge , que és una torre que queda en peus del castell que allí hi havia; en aquest poble esta el Parc de la Prehistòria.
Una vegada a Fois, capital de l’Arièja, vam poder admirar el castell comtal, del S XI al XV, que la presideix des dalt d’un turó; el Comte de Fois, era, a més, el Co-príncep d’Andorra, juntament amb el bisbe de la Seu d’Urgell, títol que avui té el President de la República Francesa; vam donar la volta al castell, i vam arribar al centre històric de la vila, on vam veure l’església  de St. Volousien, del S XII al XVII, d’estil gòtic amb campanar renaixentista; a la plaça del mateix nom, qu’està coberta per una teulada, ens vam asseure a dinar a la terrassa del Cafè du Commerce. A la tarda vam anar fins a Pàmies (Pamiers), la segona ciutat de l’Arièga, allí vam veure l’església de Notre Dame du Camp, del S XII, fortificada en el SXIV.

CASTELL COMTAL DE CARCASSONA.


El 5 de juliol vam anar a visitar Carcassona ( Carcassone), capital del departament de L’Aude, i declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco; per a això vam tornar a agafar la N20, fins una mica abans de Pàmies, on ens vem desviar per la D119, que arriba a Carcassona passant per Mirapeis (Mirepoix); a Carcassona vam aparcar en un aparcament municipal al  Bv Arcou (tot el dia per 2,5€),  la part baixa de la ciutat anomenada Bastide de St. Louis, que va ser edificada pels conqueridors francesos, sent durant anys un nucli separat de la part alta coneguda com la Cité; des d’allí vam anar pel Bv. Roumes, on vam veure la catedral de St Michel del S XIII, vam passar la Plz DeGaulle per a dirigir-nos al Pont Vieux, que travessa el riu Aude, per a, passats uns jardins, pujar  cap a la Cité, la ciutadella emmurallada; entrant per la Porte Narbonnaise, devant del cementiri càtar; vam passejar pels carrers de la ciutadella, veient botigues de records i altres comerços; fins a arribar a la Plz de l’Eglise, devant la Basilica de St Nazaire d’entre els S XI al XV; després vam passar per davant del Castell Comtal del S XII, situat en la part més alta de la ciutadella, envoltat per un fossar, i residencia del vescomte de Carcassona;  de camí a la Porte Narbonnaise, vam parar a dinar al restaurant Le Jardin du Musée, on ens van deixar entrar amb el Nabat, i vam menjar un excel·lent magret d’ànec a la graella; després de dinar, vam donar una altra volta per la ciutadella, de la que tinc de comentar que és una reconstrucció poc fidel a l’original, feta a finals del S XIX; vam tornar a baixar a la Bastide de St. Louis, on vam entrar en el recinte emmurallat per la porta de la Rue de Jean Bringer, passem per le Halle, sortint al boulevar on teníem el cotxe i tornant a Acs a última hora de la tarda.


El 6 de juliol, teníem l’intenció de passar-lo a Andorra, i de fet, vam sortit d’ Acs per la N20 fins a L’Espitalet (Hospitalet pres l’Andorre), on vam agafar la N22 que entra a Andorra pel Pas de la Casa; però poc després de passar el Port d’Envalira (2407m), comencem a trobar obres per tots costats, fins i tot a la mateixa Andorra la Vella, com, a més, no trobàvem aparcament, vam tornar a Acs, on vam dinar en un restaurant del poble; la tarda la vam dedicar a explorar el poble, ficant-nos per la majoria dels seus carrers.


El 7 de juliol vam anar a visitar la pròpera vall de Orlun (Orlu) que segueix el curs de l’Oriege, al qual s’accedeix per la D22, arribant primer a Orgeish (Orgeix) un petit nucli de petits xalets prop del Lac de Campauleil, un embassament construït en el Oriege, a mitjans de segle passat per la EDF; en una de les seves ribes esta el Chateau del Marquis d’Orgeix del SXVII; seguint, després, fins al Parc Natural de Orlun; on vam aparcar en l’aparcament de les Forges d’Orlu, allí a prop vam veure que hi havia el parc de la Maison du Loup, al qual, en anar amb el Nabat no podíem entrar; ens vam conformar en passejar pel bosc i veient els salts d’aigua del riu i les muntanyes circumdants com Le Grand Tetras de 1800m en el que hi ha una cascada, o La Dent d’Orlu de 2222mt; tornant a dinar a l’hotel, i acabant de visitar el poble aquella tarda.


El 8 de juliol, vam tornar a Manlleu, invertint el camí d’anada, però, en lloc de passar pel coll de Pimorent, vam passar pel túnel de Pimorent, de 4,8Kms., és de peatge, valia 5’60€.


L’any següent, 2008, vam decidir deixar al Nabat, a la guarderia, i tornar a Acs per a visitar la Maison du Loup;  vam sortir de Manlleu el 6 de juliol, i vam fer la mateixa ruta que l’any anterior; havíem reservat en el mateix hotel, perquè ens va agradar el tracte i el menjar.


El 7 de juliol vam anar a Orlun, i vam entrar a visitar la Maison du Loup, on vam veure diferents especies de llops en unes instal·lacions de semi-llibertat; i també un àudio-visual explicatiu; després vam anar a dinar a l’hotel, on la cuinera, al saber que havíem tornat, ens va portar per a postres crema catalana, ja que, l’any anterior, li va demanar la recepta a la Sol, i la van incorporar a la carta, amb la variant de que, en lloc de pel·la de llimona, la hi va posar de taronja, la veritat és que no estava malament, era diferent.


A la tarda ens vam arribar fins al poble de Lusenac (Louzenac), on hi ha unes importants mines de talc a cel obert; vam visitar l’església romànica de St Martin i el cementiri adjunt.


El 8 de juliol ens vam anar fins a Mirapeis, perquè l’altra vegada vam passar de llarg; és la tercera ciutat de l’Arièja, va ser un important bastió càtar, destacant en Piere Roger de Mirapeis, cavaller del comte de Fois i senyor de Mirapeis ; l’actual ciutat va ser aixecada el S XIII, perquè l’anterior va ser destruïda per una inundació; vam entrar per la Porta de Pàmies, i vam visitar la catedral de St Maurice, romànica i gòtica del SXIII, (estaven oficiant missa); i la Plz des Couverts, que conserva cases entramadas sobre porxos de fusta, allí vam anar a dinar al restaurant Le Cantegrill, instal·lat en una d’aquestes cases.


Finalment el 9 de juliol vam tornem a Manlleu; per cert que vam sortir d’Acs sota la pluja

.
Aquí transcric una informació sobre els Catar-vos extreta de la Web: http://www.camidelsbonshomes.com.

  Des del segle X fins al segle XIV es va expandir per tota la zona d’Occitània (sud de la França acutal), una creença religiosa herètica, anomenada catarisme.

Els càtars, també anomenats bons homes o perfectes, eren homes i dones del rígida moral, que rebutjaven tota riquesa, que no creien en l’Antic Testament i que repudiaven l’església catòlica i el sistema feudal els nobles del moment.

Per tot això, els bons homes i bones dones foren considerats heretges per part de l’església catòlica, la qual, amb l’ajuda del rei de França i de la noblesa francesa, inicià la seva persecució i extermini.

Hi ha qui diu que darrera la persecució càtara hi havia una maniobra política i econòmica per part de la monarquia francesa i de l’església de Roma per acabar amb el poder dels rics nobles occitans (com els comtes de Tolosa, compromesos amb el catarisme, la fortuna del quals podia comparar-se amb la del rei de França).

Fossin quins fossin els motius, el fet és que la croada i la Inquisició van perseguir intensament el catarisme, fins a que al cap de tres segles de vida clandestina, els seguidors càtars van gairebé desaparèixer d’Occitània.

Un dels últims punts de resistència càtars fou el castell de Montsegur, que va patir una gran derrota l’any 1244 en la qual centenars de persones preferiren morir cremades abans que lliurar-se als vencedors.

Després de la desfeta de Montsegur i durant la resta dels segles XIII i XIV, els càtars que quedaren emprengueren una migració cap a terres catalanes tot travessant els Pirineus per anar a refugiar-se a casa de nobles catalans que els acolliren.

Alguns dels punts coneguts que van rebre un flux important de bons homes per establir-s’hi foren els terres dels senyors de Bretós (Berga), dels Pinós (Bagà i Gósol), de la família Castellbò (Casetllbò) o dels senyors de Josa (Josa de Cadí).

Partint d’aquest context històric va sorgir el Camí dels Bons Homes, que rememora les rutes de migració dels càtars o bons homes fugitius. Així doncs, el Camí dels Bons Homes és un itinerari entre els Castell de Montsegur (Ariège, França) i el Santuari de Queralt (Berga, Berguedà) que creua pobles amb una vinculació històrica amb el catarisme, tot travessant el departament francès de l’Arieja i les comarques catalanes de la Cerdanya i el Berguedà.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS VACANCES

LA RIOJA 2006

L’any 2005, entre el trasllat a Manlleu, i el començar un nou treball, no vam anar de vacances, i això que havíem canviat l’Opel Corsa, “heretat” del meu sogre, per un Fiat Idea 1•3 JTD nou; però, vam esperar al 2006 en que vam decidir d’anar a visitar la Rioja (Alta i Alabesa); reservant habitació en un hotel de Laguardia, al que podíem anar amb el Nabat.


Vam sortir el dia 3 de juliol al matí, per la C25 (Eix Transversal) cap a Lleida, nomes agafar l’A2, a Cervera, vam parar en una àrea de descans a esmorzar; vam tornar a parar en un’altra àrea de descans a Soses, passat Lleida; vam seguir fins a Zaragoza, per a anar a la plaça del Pilar a dinar; en el treball m’havien deixat un GPS portàtil, perquè el provés durant el viatge, l’hi havia introduït la destinació d’un aparcament prop del Pilar, però hi havia carrers en obres, per els que no es podia passar, i el GPS insistia que tenia que passar per allí, vaig acabar per apagar-lo, i buscar el camí a ull.

Després de dinar vam sortir de Zaragoza per l’AP68 direcció Bilbao, parant a repostar i fer pipi a l’àrea de Tudela, i continuar fins a la sortida de Fuenmayor, des d’on vam anar fins a Laguardia, per l’A3216; allí vem trobar l’Hotel “passant” del GPS; era l’hotel Pachico, enfront de la muralla del centre històric, que porta funcionant, com a parador, des de 1880, ens van donar una habitació amb una petita terrassa, des d’on teníem vistes a la Sierra de Cantàbria i al Complejo Lagunar de Laguardia; també vèiem las Bodegas Ysios, dissenyades per Santiago Calatrava .

PART DE LA MURALLA DE LAGUARDIA.


Laguardia, ( Guàrdia o Biasteri en basc), és la capital de la Rioja Alabesa ( Arabako Errioxa), també anomenada Quadrilla de Laguardia; està inclosa en la llista de “els pobles més bells d’Espanya”; té un nucli històric, molt ben conservat, envoltat per la muralla, que té cinc portes, i vedat completament al trànsit rodat; vam visitar la pràctica totalitat d’aquest nucli històric, del que esmento: l’església de Santa Mª de los Reyes del S XII- XIV, que té un bell pòrtic policromat, l’església fortificada de San Juan, d’estil gòtic amb detalls romànics, S XII-XIV,  adossada a la Puerta de San Juan, sobre la qual està el campanar d’espadanya; la Torre Abacial, la Plaza Mayor, porticada i els Jardins de la Barbacana…, el subsòl està ocupat per nombrosos cellers subterranis.


El segon dia, 4 de juliol, vam anar a Haro, l’autodenominada Capital del vino de Rioja, en aquesta ciutat tenen la seva seu molts dels cellers de Rioja, els més coneguts, (Paternina, Muga, Bodegas Bilbainas…); vam aparcar prop dels Jardines de la Vega, i vam passejar pel centre històric de la vila, podent veure diversos dels palaus que es troben en aquesta zona, com el Palacio de la plaza de la Cruz i el de Bezaras, barrocs del SXVIII, ( en aquest últim, nien unes cigonyes, des de fa anys), el Palacio Bendara, d’estil plateresc, seu de l’Ajuntament, situat a la plaza de La Paz, que té una bonica glorieta, i on se celebra La Batalla del Vino cada 29 de juny, allí ens vam asseure a prendre un refresc; acabat el passeig, vam tornar cap a Laguardia, però passant per Elciego (Eltziego, en basc), on vam poder veure l’església de San Andrés, i l’Hotel/Bodega del Marquès de Riscal, dissenyat per Frank Gehry; arribats a l’hotel, vam anar al menjador a dinar; aquella tarda va ser la que vam dedicar a visitar el poble.

CATEDRAL LA REDONDA, LOGROÑO.


El dia 5 de juliol, al matí, vam anar a Logroño, la capital de la comunitat autònoma de La Rioja; també alberga nombrosos cellers, com les de Campo Viejo, Franco-españolas o Marquès de Murrieta; vam visitar el centre històric, on vam veure les Esglésies de Santa Mª del Palacio, romànico-gòtica del S XI al XIII, i la de Santiago “Matamoros”, del S XVI, amb una escultura eqüestre de l’Apòstol sobre el pòrtic; vam passar per davant del Merdo de Abastos o de Sant Blas, en un edifici singular; vam passejar pel Paseo del Espolón, on hi ha una gran estàtua eqüestre del General Espartero; i vam entrar al carrer Portales, batejat així, perquè esta, en gran part, porticat, en aquests pòrtics vam parar a dinar; en aquell mateix carrer, vam veure la Catedral de Santa Mª la Redonda, del S XV al XVIII.

Després de dinar, i de veure la Catedral, vam sortir de Logroño, tornant cap a Laguardia per l’A124, però vam seguir cap a Vitòria, passant per, Labastida, Briñas i Zambrana, on vam agafar l’A1, que ens va dur a Vitòria-Gasteiz, capital d’Euskadi; vam aparcar en un parc prop de la Catedral Nueva, del S XX en estil neo-gòtic; des d’allí vam anar cap al centre històric, on vam veure l’església de San Miguel Arcàngel, gòtica i renaixentista del S XIV al XVI, i la Torre de Doña Ochanda del S XV, un resta de les defenses de la muralla; vam passar per davant de la Diputació Foral d’Àlaba; tornant a últimes hores de la tarda a l’hotel, per a sopar.

PONT SOBRE EL EBRO, SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


El 6 de juliol, vam anar a Sant Vicente de la Sonsierra, el poble de la meva àvia paterna, del qual ja us he parlat en un altre relat; en primer lloc vam anar a casa de la Mari Tere, una cosina del meu pare, que viu, amb el seu marit Angel i els seus fills a la casa que havia estat del meu Besavi Eliseo, i després de l’oncle Victorino, que era on m’estaba quan havia anat en els meus anys mossos; la cosina ens va convidar a quedar-nos a dinar, quan vinguessin els homes del camp, ens va comentar que també havia vingut la cosina Mari Carmen, de Barcelona, i que estava amb els seus pares,el  Victorino i l’Ester, a la casa que tenien una mica més avall, així que vam anar a veure’ls, i vam estar amb ells fins a l’hora de dinar, també volien que ens quedéssim a dinar, però els hi vam explicar que ja havíem quedat amb la Mari Tere, ja que pensàvem que ells estarien a Barcelona; després de dinar, li vaig comentar a la Mari Tere, que un company del treball m’havia encarregat una caixa de vi d’un celler del poble (crec que era Moraza), ja que coneixia a un dels amos, perquè havien fet la mili junts, perquè m’indiqués on estava; ens va dir que a mitja tarda ens hi acompanyaria, que abans havia d’arreglar unes coses. Mentre arribava l’hora vam anar a passejar pel poble, perquè la Sol no hi havia estat mai, vam anar a la plaza Mayor, on vam veure l’ajuntament i la fuente de “los patos”, després vam pujar fins el castell, pel camí vam veure diversos dels casalots blasonats que abunden al poble; al castell, vam veure l’església de Santa Mª la Mayor, la Torre del Reloj i la Torre del Homenaje, i vam gaudir les vistes sobre el Ebro i el pont medieval; el castell de San Vicente se situa a la part alta del turó que domina l’Ebro. En el seu moment va ser la fortalesa navarresa de major envergadura construïda prop d’aquest riu, formant part de la línia defensiva de Laguardia i Labastida. Es va construir a partir de 1170 o 1172 sota la direcció de Ferrant Moro, per ordre de Sancho el Savi de Navarra que, en 1172, va donar fur a la vila, convertint-la en del patrimoni reial.

 Després vam anar a recollir la Mari Tere, per anar  al celler que he comentat abans, a comprar el vi per al meu company, allí ens van regalar un parell d’ampolles per a nosltres; quan vam anar a deixar la Mari Tere a la casa seva ens va dur al celler que tenen sota el castell, que havia estat del besavi, per que el veiessim, i ens va donar una caixa del vi fet per ells, BONISSIM;  després d’acomiadar-nos, vam tornar a Laguardia.


El 7 de juliol “San Fermín, a Pamplona hay que ir…”, no vam anar a Pamplona, si no que vam tornar a Manlleu; sortint de la Guàrdia per l’A124 fins a Logroño,  allí vam agafar l’AP68 fins a Zaragoza, parant a descansar a l’àrea de Calahorra; a Zaragoza vam anar a dinar en la plaça del Pilar, però abans vam estar en el Mercat Central, per a comprar menjar per sopar; vam sortir de Zaragoza per l’AP2 fins a Lleida, parant a l’àrea de Pina de Ebro; i sortint a Lleida, on vam agafar l’A2, fins a Cervera, i per la C25 fins a Manlleu.


Us deixo una breu descripció de la “atracció” de Setmana Santa a San Vicente, copiat de la Vikipedia:

Los Picaos; son unos penitentes, denominados Disciplinantes, que se autoflagelan la espalda con unas madejas de algodón, como acto de Fe de forma voluntaria y anónima (llevan el rostro cubierto), durante el Via Crucis del Jueves Santo , y la procesión del Viernes Santo.

Desde el 2005 está declarada Fiesta de interés Turístico Nacional.​

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar