EL PAÍS CÀTAR

Per a les vacances del 2007, vam decidir d’anar a conèixer les terres dels càtars a Occitània; sortint de Manlleu el 2 de juliol, per la C17, fins a Puigcerda, passant per la Collada de Tosses; arribats a Puigcerda, vam parar a dinar, buscant una terrassa en una plaça del centre, però ens van dir que no podíem asseure’ns portant el Nabat, així que vam haver de buscar un altre lloc, al final vam trobar un bar que tènia taules fora i allí si ens van servir.
Posaré els noms occitans dels llocs, amb el nom oficial en francès entre parèntesi. Després de dinar vam passar la frontera i vam agafar la N20 cap al Coll de Pimorent ( Col de Puymorens, 1915mt), passant per Ur , i La Tor de Carol( Tour de Carol); a l’altre costat del port, vam passar el desviament cap Andorra, i vam arribar a Acs (Ax els Thermes), on teníem reserva a l’Hotel L’Auzeraie, situat en la riba del L’Auze, davant del balneari Le Grand Tetras i del Casino.

Quan vam arribar, tot i estar a l’estiu, feia bastanta fresca, i jo, no havia agafat cap peça amb manigues, així que el primer que vaig fer, després d’instal·lar-nos a l’hotel, va ser anar a comprar-me una dessuadora a una botiga pròpera.

Acs, està situat a la confluència de tres rius, l’Ariege, l’Oriege i L’Auze, en terres de l’antic comtat de Foix, a l’actual departament de Arièja (Ariege), limítrof amb Andorra; compta amb deus termals (d’entre 40 i 70°), per això disposa de balnearis com el Grand Tetras o le Couloubret, també un casino amb uns bonics jardins; i una antiga “piscina” termal ( Le Bassin des Ladres); també hi ha una estació d’esquí, AX 3 domaines, a la qu’es pot accedir amb un tele-cabina que surt de la Plz. Rusel , on està l’ajuntament; als afores hi ha un promontori que domina tota la vila, amb una capella amb forma de castell, anomenat le Rocher de la Vierge.

Vam tenir una incidència  la primera nit, perquè la Sol es queixava més de l’habitual del llit, així que vam canviar els llits, i em vaig adonar que aquell li passava alguna cosa, i mirant per sota, vaig veure que tenia algunes làmas del somier trencades; l’endemà, 3 de juliol, quan vam baixar a esmorzar, li ho vam dir a l’encarregada, explicant-li, a més, que la Sol té problemes d’esquena, ens va dir que no ens preocupéssim que ens ho solucionarien; després d’esmorzar, ens en vam anar cap a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse de Languedoc), per la N20, passant per Lusenac, Tarascon d’Arièja, Fois i Pàmies, allí vam agafar l’A66 per a arribar a l’A61, que ens va dur fins al centre de Tolosa.

Tolosa és la capital del departament de Nauta Garona (Haute Garonne) i de la regió d’Occitània, és coneguda com la ciutat rosa, per l’abundància d’edificis de maó vist, que conformen el seu centre històric; la travessa el riu Garona (que neix a era Val d’Aran), i d’on surten els canals du Midi, de Brienne i du Garonne; i és la quarta ciutat més gran de França, amb importants indústries; vam aparcar al costat de l’església de St. Aubin, al costat del Canal du Midi, i pròpera a la Catedral de St. Etienne, que té parts en diferents estils arquitectònics; d’allí vam anar fins a la Plz Wilson, on hi havia un bonic carrusel “vintage”, després, a la Rue de Metz vam veure le Musée de Augoustins, un edifici del XIX; vam anar fins a la cèntrica rue St Rome, amb nombrosos comerços, en els quals ens van cridar l’atenció els caramels de violeta, típics de la ciutat; arribem a la Plz Capitole enfront de l’edifici del Capitole de 1760, seu de l’ajuntament; seguint per la rue de Taur fins a la Basílica de St Sernin d’entre el S XII i XVIII,edificada sobre la tomba de San Sadurní; sortim al Bv Strasbourg, on ens va asseure a dinar a la Maison du Cassoulet, on vam demanar aquest plat típic de la zona, un estofat de mongetes, confit d’ànec, cansalada i salsitxa tolosana (semblant a la nostra botifarra); despres vam tornar fins a St Aubin, a buscar el cotxe per tornar a Acs, on, en tornar, a l’hotel ens van donar a una altra habitació amb matalassos de làtex i llits gairebé nous.

El 4 de juliol, vam anar a la vila comtal de Fois (Foix), parant a Tarascon d’Arièja, per a contemplar la Tour de l’horloge , que és una torre que queda en peus del castell que allí hi havia; en aquest poble esta el Parc de la Prehistòria.
Una vegada a Fois, capital de l’Arièja, vam poder admirar el castell comtal, del S XI al XV, que la presideix des dalt d’un turó; el Comte de Fois, era, a més, el Co-príncep d’Andorra, juntament amb el bisbe de la Seu d’Urgell, títol que avui té el President de la República Francesa; vam donar la volta al castell, i vam arribar al centre històric de la vila, on vam veure l’església  de St. Volousien, del S XII al XVII, d’estil gòtic amb campanar renaixentista; a la plaça del mateix nom, qu’està coberta per una teulada, ens vam asseure a dinar a la terrassa del Cafè du Commerce. A la tarda vam anar fins a Pàmies (Pamiers), la segona ciutat de l’Arièga, allí vam veure l’església de Notre Dame du Camp, del S XII, fortificada en el SXIV.

El 5 de juliol vam anar a visitar Carcassona ( Carcassone), capital del departament de L’Aude, i declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco; per a això vam tornar a agafar la N20, fins una mica abans de Pàmies, on ens vem desviar per la D119, que arriba a Carcassona passant per Mirapeis (Mirepoix); a Carcassona vam aparcar en un aparcament municipal al  Bv Arcou (tot el dia per 2,5€),  la part baixa de la ciutat anomenada Bastide de St. Louis, que va ser edificada pels conqueridors francesos, sent durant anys un nucli separat de la part alta coneguda com la Cité; des d’allí vam anar pel Bv. Roumes, on vam veure la catedral de St Michel del S XIII, vam passar la Plz DeGaulle per a dirigir-nos al Pont Vieux, que travessa el riu Aude, per a, passats uns jardins, pujar  cap a la Cité, la ciutadella emmurallada; entrant per la Porte Narbonnaise, devant del cementiri càtar; vam passejar pels carrers de la ciutadella, veient botigues de records i altres comerços; fins a arribar a la Plz de l’Eglise, devant la Basilica de St Nazaire d’entre els S XI al XV; després vam passar per davant del Castell Comtal del S XII, situat en la part més alta de la ciutadella, envoltat per un fossar, i residencia del vescomte de Carcassona;  de camí a la Porte Narbonnaise, vam parar a dinar al restaurant Le Jardin du Musée, on ens van deixar entrar amb el Nabat, i vam menjar un excel·lent magret d’ànec a la graella; després de dinar, vam donar una altra volta per la ciutadella, de la que tinc de comentar que és una reconstrucció poc fidel a l’original, feta a finals del S XIX; vam tornar a baixar a la Bastide de St. Louis, on vam entrar en el recinte emmurallat per la porta de la Rue de Jean Bringer, passem per le Halle, sortint al boulevar on teníem el cotxe i tornant a Acs a última hora de la tarda.

El 6 de juliol, teníem l’intenció de passar-lo a Andorra, i de fet, vam sortit d’ Acs per la N20 fins a L’Espitalet (Hospitalet pres l’Andorre), on vam agafar la N22 que entra a Andorra pel Pas de la Casa; però poc després de passar el Port d’Envalira (2407m), comencem a trobar obres per tots costats, fins i tot a la mateixa Andorra la Vella, com, a més, no trobàvem aparcament, vam tornar a Acs, on vam dinar en un restaurant del poble; la tarda la vam dedicar a explorar el poble, ficant-nos per la majoria dels seus carrers.

El 7 de juliol vam anar a visitar la pròpera vall de Orlun (Orlu) que segueix el curs de l’Oriege, al qual s’accedeix per la D22, arribant primer a Orgeish (Orgeix) un petit nucli de petits xalets prop del Lac de Campauleil, un embassament construït en el Oriege, a mitjans de segle passat per la EDF; en una de les seves ribes esta el Chateau del Marquis d’Orgeix del SXVII; seguint, després, fins al Parc Natural de Orlun; on vam aparcar en l’aparcament de les Forges d’Orlu, allí a prop vam veure que hi havia el parc de la Maison du Loup, al qual, en anar amb el Nabat no podíem entrar; ens vam conformar en passejar pel bosc i veient els salts d’aigua del riu i les muntanyes circumdants com Le Grand Tetras de 1800m en el que hi ha una cascada, o La Dent d’Orlu de 2222mt; tornant a dinar a l’hotel, i acabant de visitar el poble aquella tarda.

El 8 de juliol, vam tornar a Manlleu, invertint el camí d’anada, però, en lloc de passar pel coll de Pimorent, vam passar pel túnel de Pimorent, de 4,8Kms., és de peatge, valia 5’60€.

L’any següent, 2008, vam decidir deixar al Nabat, a la guarderia, i tornar a Acs per a visitar la Maison du Loup;  vam sortir de Manlleu el 6 de juliol, i vam fer la mateixa ruta que l’any anterior; havíem reservat en el mateix hotel, perquè ens va agradar el tracte i el menjar.

El 7 de juliol vam anar a Orlun, i vam entrar a visitar la Maison du Loup, on vam veure diferents especies de llops en unes instal·lacions de semi-llibertat; i també un àudio-visual explicatiu; després vam anar a dinar a l’hotel, on la cuinera, al saber que havíem tornat, ens va portar per a postres crema catalana, ja que, l’any anterior, li va demanar la recepta a la Sol, i la van incorporar a la carta, amb la variant de que, en lloc de pel·la de llimona, la hi va posar de taronja, la veritat és que no estava malament, era diferent.

A la tarda ens vam arribar fins al poble de Lusenac (Louzenac), on hi ha unes importants mines de talc a cel obert; vam visitar l’església romànica de St Martin i el cementiri adjunt.

El 8 de juliol ens vam anar fins a Mirapeis, perquè l’altra vegada vam passar de llarg; és la tercera ciutat de l’Arièja, va ser un important bastió càtar, destacant en Piere Roger de Mirapeis, cavaller del comte de Fois i senyor de Mirapeis ; l’actual ciutat va ser aixecada el S XIII, perquè l’anterior va ser destruïda per una inundació; vam entrar per la Porta de Pàmies, i vam visitar la catedral de St Maurice, romànica i gòtica del SXIII, (estaven oficiant missa); i la Plz des Couverts, que conserva cases entramadas sobre porxos de fusta, allí vam anar a dinar al restaurant Le Cantegrill, instal·lat en una d’aquestes cases.

Finalment el 9 de juliol vam tornem a Manlleu; per cert que vam sortir d’Acs sota la pluja

.
Aquí transcric una informació sobre els Catar-vos extreta de la Web: http://www.camidelsbonshomes.com.

  Des del segle X fins al segle XIV es va expandir per tota la zona d’Occitània (sud de la França acutal), una creença religiosa herètica, anomenada catarisme.

Els càtars, també anomenats bons homes o perfectes, eren homes i dones del rígida moral, que rebutjaven tota riquesa, que no creien en l’Antic Testament i que repudiaven l’església catòlica i el sistema feudal els nobles del moment.

Per tot això, els bons homes i bones dones foren considerats heretges per part de l’església catòlica, la qual, amb l’ajuda del rei de França i de la noblesa francesa, inicià la seva persecució i extermini.

Hi ha qui diu que darrera la persecució càtara hi havia una maniobra política i econòmica per part de la monarquia francesa i de l’església de Roma per acabar amb el poder dels rics nobles occitans (com els comtes de Tolosa, compromesos amb el catarisme, la fortuna del quals podia comparar-se amb la del rei de França).

Fossin quins fossin els motius, el fet és que la croada i la Inquisició van perseguir intensament el catarisme, fins a que al cap de tres segles de vida clandestina, els seguidors càtars van gairebé desaparèixer d’Occitània.

Un dels últims punts de resistència càtars fou el castell de Montsegur, que va patir una gran derrota l’any 1244 en la qual centenars de persones preferiren morir cremades abans que lliurar-se als vencedors.

Després de la desfeta de Montsegur i durant la resta dels segles XIII i XIV, els càtars que quedaren emprengueren una migració cap a terres catalanes tot travessant els Pirineus per anar a refugiar-se a casa de nobles catalans que els acolliren.

Alguns dels punts coneguts que van rebre un flux important de bons homes per establir-s’hi foren els terres dels senyors de Bretós (Berga), dels Pinós (Bagà i Gósol), de la família Castellbò (Casetllbò) o dels senyors de Josa (Josa de Cadí).

Partint d’aquest context històric va sorgir el Camí dels Bons Homes, que rememora les rutes de migració dels càtars o bons homes fugitius. Així doncs, el Camí dels Bons Homes és un itinerari entre els Castell de Montsegur (Ariège, França) i el Santuari de Queralt (Berga, Berguedà) que creua pobles amb una vinculació històrica amb el catarisme, tot travessant el departament francès de l’Arieja i les comarques catalanes de la Cerdanya i el Berguedà.