Un dissabte de tardor de 2009, vam anar a passar el dia a Prats de Molló, amb la intenció de pujar al Fort la Guàrdia, que domina la vila, per una galeria subterrània que l’ho uneix amb el poble; ens vam emportar al Nabat, i el dinar.
Sortint de Manlleu per la C17,vem anar fins a Ripoll, on vam agafar la C26 fins a Sant Joan de les Abadesses, i allí la C38 cap a Camprodón, parant a prendre un cafè en Sant Pau de Seguries, allí vaig aparcar a la mateixa carretera en uns encaixos, rectangulars, que hi ha a la vorera per a això; en sortir vaig calcular malament el gir i vaig picar la roda de derrera amb el canto del bordó, vaig parar a mirar però no vaig veure res d’extrany, així que vam seguir la ruta, passant Camprodón ens vam dirigir cap a la frontera francesa, al Coll d’Ares, al començar a baixar, ja a la D115 francesa, vaig notar que duia una roda punxada, així que, en un tram recte, vaig parar al costat d’un prat per a canviar la roda, que a conseqüència del “bordillazo” tenia un tall en el flanc del pneumàtic, per on perdia aire.
Canviada la roda, vam arribar, per fi, a Prats de Molló, vam deixar el cotxe en un aparcament de la Vila baixa, que és un dels barris de Prats de Molló, capital de l’Alt Vallespir, a la Catalunya Nord, esta a la capçalera de la vall del Tec, als peus del massís del Canigó; a l’edat mitjana havia format part del Comtat de Besalú, però amb el tractat dels Pirineus, va passar a mans franceses; agafant la motxilla amb el dinar i al Nabat, ens vam dirigir a la Vila alta, cap a l’església romànica de Stª Justa i Stª Rufina, del S XIII remodelada el XVII; passant entre l’església i el cementiri, darrere del qual vam trobar l’entrada a la galeria que puja fins a la fortalesa, vam entrar al túnel que estava molt fosc, perquè només entra llum per uns petits finestrons cada x metres, i a més, estava nuvol; vam començar a pujar, i a mig camí el terre es va fer més costerut, i ens costava avançar, quasi a cuatre grapes, per fi vam arribar a l’últim tram, que són uns graons que surten a la superfície, en una espècie de pati al peu d’una torre, del que sortia una altra escala que anava al camí que cubreix els últims metres fins a la fortalesa; però quan vam fer els primers passos per aquest camí, vam sentir un tro molt gran, que ens va fer aixecar la vista, veient que pel costat del Canigó, estava molt negre, i queien gotes, així que vam fer mitja volta, i vam tornar sobre els nostres passos, tornant a baixar a la galeria, per a tornar al poble sense mullar-nos; va ser una baixada difícil, per el fort pendent, havíem d’agafar-nos per les parets, per a no baixar rodant, fins i tot el Nabat, arrossegava el cul per terre, però, al final, vam aconseguir arribar a baix, quan vam sortir del túnel, queie un plugim fi, vam aconseguir arribar al cotxe sense mullar-nos massa.
Una vegada al cotxe, ens vam treure les jaquetes mullades i ens vam assecar el cap i el Nabat, amb un drap net; tot seguit va començar a caure un bon aiguat, que ens va fer tancar les finestretes; ja que estàvem asseguts, vam aprofitar i ens vam posar a dinar dins del cotxe, mentre queia la cortina d’aigua; quan vam acabar de dinar, va escampar la pluja, així que vem sortir a fer una passejada per la Vila Baixa, passant per davant de l’ajuntament i de la graciosa ermita de Stª Justa i Stª Rufina; vam aprofitar que el sol va treure el nas, per a asseure’ns en un bar de la plaça major a prendre cafè; en una taula veina, vam veure a l’escriptor i periodista, Qim Monzó, que crec tènia, o té, una casa per allí; després vam anar al cotxe per a tornar a Manlleu, parant a Sant Joan de les Abadesses, per a prendre un cafè amb llet i fer una passejada; i d’allí cap a casa.
L’endemà vaig dur el cotxe a canviar el pneumàtic..
Llegenda del Os de Prats de Molló, extret de Wikipedia.
Conta la llegenda que, fa temps, quan els ocells tenien dents, un ós va raptar una bella fadrina de Prats de Molló i la va recloure a la seva cova. Cada dia li duia les millors fruites i els millors anyells, que caçava especialment per a ella, i li feia insinuacions lascives. Però la noia rebutjava, una i altra vegada, tots els intents de la bèstia, invocant la Mare de Déu de les Salines. El dia de la Candelera, quan complia el novè dia de captiveri, la noia va aconseguir fugir i retornar a casa seva. Quan l’ós va tornar a la cova i va veure que la formosa donzella s’havia escapat, va udolar amb tanta ràbia que els crits van retrunyir per totes les valls dels Pirineus.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 