CANTÀBRIA I ASTÚRIES

Per les vacances del 2010, vam decidir d’anar a visitar Cantàbria i part d’Astúries, vaig reservar habitació a l’hotel El Tejo, de Comillas, on podíem anar amb el Nabat.

vam sortir de Manlleu per la C25 fins a agafar l’A2 a Cervera, on vemparar en una zona de descans per esmorzar; vam fer una altra parada a Soses; a Fraga, on acaba l’autovia, vam entrar en l’AP2 , cap a Zaragoza, parant a dinar a l’àrea de Casablanca; envoltant Zaragoza  vam agafar l’AP68, fins a Miranda de Ebro, parant l’àrea de San Felices, a l’alçada d’Haro , des d’on hi ha una bona vista sobre les Conchas de Haro, un congost excavat per l’Ebre, en la seva entrada a la Rioja; en Miranda vam agafar la N I, fins a Pancorbo, on ens vam desviar per la N232, direcció a Santander, però a Vllalain vaig patir un “despiste”, per falta d’indicadors, i em vaig ficar a la N629, que va a Laredo, lo que em va costar fer marrada d’uns 70 quilòmetres, fregant la província de Biscaia, a més en el Alto de los Tronos, vam trobar boira; arribant a Colindres vam veure l’indicador a Santander per l’A8, que vam agafar fins a el Astillero, on es convertia en la N634, arribant a Torrelavega, on re-apareixia l’A8, que vam agafar fins a Cabezón de la Sal, per a arribar, per fi, a Comillas, on per sort, hi havia indicadors per a arribar als diferents hotels.

Comillas és a la comarca de la Costa Occidental de Cantàbria, està qualificada com a Vila conjunt històric-monumental, perquè alberga nombrosos edificis catalogats, tant en el seu barri antic, amb cases porticades, l’església de San Cristobal, barroca del S XVII, o l’ajuntament del XVIII, a la Plaça Major, on també hi ha la Fuente de los Tres Caños, d’estil modernista; en aquest estil també hi ha diversos edificis, com el Capricho, de Gaudí, o l’antiga Universidad Pontifícia, actualment un campus de la universitat de Cantàbria; també destaca el Palau de Sobrellano, del marquès de Comillas, neogòtic del XIX que a més compta amb una capella-panteó del mateix estil, i extensos jardins amb coves artificials; també hi ha un petit port que havia estat balener, i una platja; per a arribar a l’hotel el Tejo, vam creuar tot el poble, i vam veure que estava al costat d’una gran zona verda que hi ha sota el Palau de Sobrellano, enfront de la Universidad Pontifícia, al costat del camí que pujava al palau, hi havia un tancat on pasturaven cavalls; ens van donar una habitació en la planta baixa, amb sortida al jardí de l’hotel.

L’endemà vam sortir de Comillas cap a l’est, per la CA131, que ens va dur a Santillana del Mar, a la mateixa comarca de la Costa Occidental, declarada conjunt històric artístic, i inclosa a la llista de “els pobles més bonics d’Espanya”, a més en el seu terme municipal, estan les Cuevas de Altamira; vam aparcar en un descampat pròxim al centre, (actualment és un aparcament de pagament), i per el carrer del Rio vam arribar davant de la Col·legiata romànica de Santa Juliana, S XII, i darrere d’aquesta vam veure el Palau de Velarde, gòtic-renaixentista del XVI; envoltant la Col·legiata, vam tornar a entrar al poble, passant per davant de les Casas del Àguila y la Parra dels S XVI-XVII, arribant a la plaza Mayor, o Mercadal, de forma triangular, on ens van asseure en una terrassa a prendre un cafè, enfront de la Torre del Merino del S XIV; també vam veure la Casa de los Quevedo i la Torre de Don Borja.

Vam seguir ruta fins a Barreda per a agafar l’A67 fins a Santander, la capital de Cantàbria, on vam aparcar prop del Paseo Pereda, on estaven els antics molls; vam passar per davant de la Catedral de Nuestra Sra de la Asunción S XIII-XIV, restaurada en el XX, de l’Ajuntament, i de l’edifici central del Banc Santander ; visitant la Plaza del Príncepe, i la Plaza Pombo, que té una glorieta; vam asseurens a dinar en una terrassa prop del Puerto Chico, amb vistas a la Badia; després de dinar vam  anar cap el cotxe, i volíem anar a veure el Palacio de la Magdalena, edifici d’estil barroc, però edificat en el S XX, en un pujol sobre el mar; però hi havia un esdeveniment i no vam poder accedir, així que vam tornar a Comillas.

A la tarda vam sortir cap a l’oest, per la CA236, per a anar a San Vicente de la Barquera, el poble d’en Bustamante; passant pel parc natural de Oyambre, on està la Ria de la Ràbia, que alberga nombrosos ocells aquàtics; també hi ha algunes dunes i la Playa de Oyambre; arribem a San Vicente, situat a l’estuari de la Ria de San Vicente, que vem creuar pel Puente de la Maza del S XV, amb 28 arcs i mig quilometre de longitud; ja al poble  vam aparcar a l’Avenida Miramar, prop del port, pel que vam anar a passejar, i des d’on vèiem el Castillo del Rey, del S XIII sobre un del S VIII, i l’església de Stª Mª de los Angeles, d’estil gòtic; vam tornar a Comillas per l’interior, agafant la N634, que puja fins a Revilla, des d’on hi ha una bona vista sobre la Ria, que estava en marea alta, el poble i els Picos de Europa.

El següent dia vam anar a fer la part asturiana del viatge; sortint de Comillas fins a San Vicente de la Barquera, aquesta vegada vam veure la ria en baixamar, allí vam agafar la N634 fins a Unquera, i d’allí, per la N621 a Panes, ja en terra asturiana, on vam agafar l’AS114, que voreja els Pics d’Europa, per la zona de Cabrales; arribant fins a Soto de Cangas, on ens vam desviar per l’AS262, que puja a Cuadonga (Covadonga), en ple Parque Nacional de los Picos de Europa, i pertanyent al Concellu de Cangues; vam deixar el cotxe en un aparcament prop dels Jardines del Príncepe, i vam pujar fins a la Basílica de Stª Mª la Real, neo-romanica del S XIX, en la que vam entrar, primer la Sol i després jo, perquè un s’havia de quedar fora amb el Nabat; admirant el paisatge i l’estàtua de Don Pelayo, després ens vam dirigir als peus de la Santa Cova, on en una capella neo-romànica, esta la talla de la “Santina”, una reproducció del SXVI, perquè l’original va ser destruïda en un incendi; estaven oficiant missa, i no vam pujar, veient·la desde el marge del estany “el Pozón” alimentat per el Chorrón, una cascada que surt de sota mateix de la Cova; també està la tomba de Don Pelayo; al costat de l’accés a la cova esta el monestir de San Pedro i la Casa Capitular; ens va fallar la visita als Lagos de Covadonga, perquè no es podia pujar en vehicle privat, i el Nabat no podia pujar al bus.

Acabada la visita, vam baixar a Soto de Cangas, i d’allí vam anar a Cangues D’Onís,(Cangas de Onís) la primera capital del Regne d’Astúries, en el S VIII; situada en la confluència dels rius Sella i Güeña; on vam parar a dinar una bona fabada; després vam fer una passejada pel poble, vam anar a veure el Puente Romano, que en realitat és medieval del S XIV, del que, en el seu ull central, penja una reproducció de la Cruz de la Victoria, símbol d’Astúries, creuem per aquest pont, i vam anar a una espècie de parc, al costat del riu, on vam veure un hórreo asturià, tornant a creuar el riu per un pont de fusta; vam agafar el cotxe i, per la N625, vam anar fins a Arriondas, on vam agafar la N634 per a tornar per la costa; parant a Llanes, que fins al S XIII es deia Puebla de Aguilar; té un petit port pesquer en la ria del riu Carrocedo, al voltant de la que esta el nucli del poble, declarat conjunt històric; a més del port, vam veure restes de les muralles i el casino; en un bar, al costat del port, vaig demanar una infusió, perquè la fabada m’estava pesant a la panxa; en el terme municipal de Llanes està la playa de las Cuevas del Mar, declarada paisatge protegit; de camí a Comillas vam trobar caravana abans d’arribar a Unquera, per unes obres; aquella nit, a l’hotel, vaig demanar un sopar lleuger.

El següent dia vam anar a visitar el vessant càntabre dels Picos de Europa, així que vam repetir la primera part de la ruta del dia anterior, fins al poble asturià de Panes, on vam seguir per la N621, que ja en terres càntabres, s’interna en el Congosto de la Hermida, remuntant el curs del riu Deva, durant 21 quilòmetres, pel massís de Andara, entre parets gairebé verticals de fins a 600 metres; a mitj creuar el congost, va començar a plovisquejar, al final del Congosto, vam arribar a Potes, a la comarca de Liébana, a la confluència dels rius Deva i Quiviesa; el primer que vam fer en baixar del cotxe, va ser anar a comprar un paraigua, i després a fer una passejada per aquest poble, declarat conjunt històric; vam poder veure les dues esglésies de San Vicente, l’antiga d’entre els S XIV i el XVIII, gòtica-renaixentista, monument historicoartístic, i la nova, l’actual parròquia, del S XX; la Torre del Infantado de XIV, actualment sala d’exposicions; la plaza del Capitan Palacios, amb una bella glorieta de pedra; en els voltants d’aquesta plaça, aprofitant que va parar de ploure, ens vam asseure a la terrassa d’un restaurant a dinar uns bons “chuletones”; després de dinar, vam continuar visitant el poble; vam veure un pati en el que, semblava, haver-hi un ruc i unes oques, però van resultar ser figures a grandària natural, també  vam passar per un carrer en el que hi havia una figura d’una espècie de bruixot o embruixador.
En tornar al cotxe, vam pujar per la CA185 fins a Fuente De, on hi ha un telefèric que puja fins al Mirador del Cable, a 1926 metres d’altura, des d’on hi ha bones vistes dels Picos de Europa, i l’antic circ glacial on neix el Deva, i punt de sortida de nombroses rutes muntanyenques; però amb prou feines vam veure el telefèric, perquè hi havia una espessa boira cobrint les muntanyes; tornant cap a Comillas, vam parem a meitat del Congosto de la Hermida, en un area de descans on hi ha un monument al salmó.

I va arribar el dia del retorn a casa, un dia ennuvolat i fresc, a la nit havia plogut; abans de deixar Comillas, vaem passar a veure la platja i el port, que encara no els havíem vist, després vam anar fins a l’A8, per a arribar fins a Torrelavega on vam agafar l’A67,que es dirigeix cap a l’interior de la península, a Reinosa vam sortir de l’autovia, per a vorejar el Embalse del Ebro per la CA171, a Orzales, (Campoo de Yuso), vam parar, al costat de l’església romànica de San Román, per a canviar una bombeta d’encreuament, que s’havia fos; aprofitant per a estirar les cames, tot i que plovisquejava i feia fred; com a curisitat, prop d’allí hi ha un altre poble que es diu Bustamante; vam seguir fins a l’encreuament amb la N232, que va fins a Zaragoza; malgrat ser una nacional aquest tram fins a Villalain, (on em vaig despistar a l’anada) sembla una comarcal i de les dolentes; seguint per aquesta carretera, vam arribar a Briones, ja a la Rioja, on vam parar a dinar en un restaurant de carretera a la sortida del poble, des d’on es veia el castell de San Vicente de la Sonsierra(el poble de la meva àvia); parant, de nou, a Calahorra per a estirar les cames; ja prop de Tudela vam agafar l’A68, fins a Saragossa, on vam agafar l’AP2 fins a Lleida, parant a Pina de Ebro; a Lleida sortim a l’A2, fins a Cervera, per a agafar la C25 a Manlleu, fent una paradeta a Tarrega.

Leyenda de la Osa de Andara, fuente: Wikipedia:

  La llamada Osa de Andara de la mitología cántabra, es una mujer-osa (una mujer con apariencia de osa, o una osa con aspecto de mujer). Su rostro era el de una mujer madura sin serlo y algo desdibujadas las facciones, cuando se enfada bizquea; tiene unas manos enormes de color oscuro, es brava y forzuda, pero rara vez demuestra su agresividad.

Si algo destaca la Osa de Andara es que es un ser que está a medio camino entre la leyenda y la realidad, pues al parecer fue una mujer real, que vivió en esta región de Picos de Europa, en la región de Andara, en la segunda mitad del siglo XIX. Su leyenda, presente entre las gentes de la Montaña, es recogida por varios autores y ya está pasando a formar parte de la mitología montañesa.

Allá sobre el año 1875 el escritor Joaquín Fusté Garcés narra la existencia de una extraña mujer-osa que habitó en las cuevas de La Hermida: “Vive en el Grajal y Mancondio, en verano, y las cavernas de la entrada de Ujo, por la parte de la Hermida, en invierno. Leche, castañas, raíces y maíz crudo son su ordinario alimento. Excepción hecha de algunas crías que reserva para que no mengüe su pequeño rebaño, se regala en la primavera y el otoño comiéndose crudos los cabritos que paren sus reses, la conozco mucho, y tanto, que sólo de mí hace caso, y no siempre, esta fiera.” Al parecer era una mujer huidiza con el ser humano, de costumbres toscas y salvajes pero a la vez capaz de criar y cuidar un rebaño de ovejas y rebecos que domesticaba desde su nacimiento. Su forma era de mujer, pero su cuerpo estaba cubierto de pelo, sus cabellos eran largos y morenos, sus manos ásperas y se cubría con un jubón.