Per les vacances de l’estiu de 2015, decidim tornar a Era Val d’Aran, vam anar a una agència per a reservar un hotel a Vielha; aquest seria l’últim viatge que faríem amb el Fiat Idea, que ja tenia 10 anys i més de 200000 quilòmetres; de fet abans de sortir de viatge ja havíem tancat la compra del substitut, un Toyota Yaris.
El dia de Sant Fermí, ens dirigim cap al Túnel de Vielha, parant a dinar a Lo Pont de Suert, capital de l’Alta Ribagorça, després de dinar vam passegar pel barri antic d’aquest poble, visitant la seva original església de l’Asunció de la Mare de Déu, de finals dels 60; seguim fins a creuar el túnel i una vegada a Vielha e Mijaran, vem anar fins a l’Hotel Spa Acevi, una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer una passejada per Vielha, passant per la glésia de Sent Miquèu, romànica i gòtica, d’entre el XII i el XIV, que alberga la talla romànica d’eth Crist de Mijaran, i una pila baptismal, també romànica; vem arribar al Passég dera Libertat, en el barri d’eth Cap dera Vila, a la riba dreta del arriu Nere, amb diverses cases gòtiques i renaixentistes, com Ço de Rodés del XVII; després vam seguir el riu Nere fins a la seva confluència amb la Garona, arribant al Palau de Gèu (Palau de Gel), tornant per la riba de la Garona fins a l’Hotel, per a sopar.
El dia 8, vam entrar a França per Eth Pont d’et Rei, i ens vam anar fins a Sent Bertran de Comenge (Saint Bertrand de Cominges), a la Nauta Garona, a la part gascona d’Occitania, catalogat en els “plus beaus villages de France” ( els més bells pobles de França), està situat en un pujol enmig de fertils camps de cultiu, coronada per la Catedral de Sainte Marie, amb elements romànics del XII, gòtics del XIV i renaixentistes del XVI, al seu al voltant, el poble, té cases gòtiques i renaixentistes, entre las que destaca la Maison Bridaut, gòtica del XV; acabada la visita, vam tornar cap a l’Aran, parant en Sent Biat (Saint Beat), a la vora de la Garona, a prendre uns cafès amb llet, i fer un petit passeig, en el qual vam veure una Capella Troglodítica, encastada en la roca.
De nou en terra aranesa, vam parar per dinar a Bossòst, a la riba esquerra de la Garona, després de dinar vam fer una passejada pel poble, on vam veure la glésia romànica de la Mair de Diu dera Purificación, del XII; després vam agafar la carretera cap al col d’et Portillon, entrant, de nou en Nauta Garona, arribant a Banhères de Luishon (Bagnères de Luchon), on vam visitar el hall de les Termes de Luchon, i passejar pels seus bonics jardins, després de prendre uns cafès, i fer un petit passeig per el poble, vam tornar cap a Bossòst, però, abans, vam parar per a visitar l’Aran Park, un parc d’animals del Pirineu, en semi-llibertat, (cervols, marmotes, voltors, ossos…), acabda la visita, vam tornar cap a l’hotel per a sopar.
Havent sopat vam sortir a fer una passejada pel centre de Vielha, i vaig rebre una trucada del meu germà, demanant-me si podia passar per casa dels pares, a veure com estaven; perquè, segons sembla, havia parlat amb el meu pare que li va dir que aquell matí havia portat a la meva mare a urgències, perquè li costava respirar, de fet en aquells dies, va fer molta calor a Sabadell; li vaig recordar que estava a Vielha, i em va dir que ja s’acostaria el, l’endemà.
El dia 9, va començar el dia molt ennuvolat; vam anar fins a Tredòs, amb la intenció d’arribar fins al balneari de Banhs de Tredòs, però, mentre estàvem visitant els voltants del pantà d’Aiguamòg, va empitjorar el temps i va començar a plovisquejar; així que vam donar la volta, tot decidint de provar a l’altre costat del Túnel de Vielha; quan vam sortir del túnel, ens vam trobar un temps assolellat i esplendid; i vam anar cap a la Vall de Boí.
Vam arribar al poble de Taüll, parant enfront de l’església romànica de Sant Climent de Taüll, del XII, als afores del poble; després de visitar-la, vam anar fins al poble, per a visitar la de Santa María de Taüll, que es va aixecar al mateix temps que la de Sant Climent; després vam anar a un petit restaurant del poble, a dinar, des d’allí vaig trucar al meu pare, per a veure com seguia la mare, que, de moment, estava estable; després d’un passeig per Taüll, ens vam acostar a Caldes de Boí, on vam veure el balneari i el santuari de La Nostre Senyora de Caldes, del XVIII, al costat de la Noguera de Tor.
Cap a mitja tarda vam tornar a Vielha, ja no plovia, però feia fresca, em vaig comprar una jaqueta para vent.
Aquella tarda, vaig rebre una trucada del concessionari Toyota, que ja tenien el cotxe matriculat, vam quedar que l’endemà, divendres, que tornàvem a casa, a la tarda, passaríem a recollir-l’ho.
El dia 10, per a tornar a casa, vam sortir de l’Aran, pel Port de la Bonaigua, i el Pallars, passant per Sort, Tremp i el Collegats, cap a Balaguer i Bellcaire d’Urgell, on vam parar a dinar en restaurant de carretera; d’allí directes a Sabadell, arribant amb el temps just, per a treure les coses del cotxe, per a anar al concessionari, a lliurar-lo i recollir el nou; per a després anar a casa dels pares a veure com estava la mare, segons sembla, aquell matí havia tingut una altra crisi, però aquella tarda ja estava millor, encara que molt toveta.
Aquell cap de setmana, 11 i 12, vam anar els dos dies a casa dels meus pares, també van baixar el meu germà i la meva cunyada; el diumenge, la meva mare, semblava una mica més animada; el dilluns 13, se’m van acabar les vacances, i vaig tornar a la feina, a l’hora de dinar, vaig telefonar a casa dels pares, però no contestava ningú, així que sobre les quatre i escaig de la tarda, vaig tornar a provar, i com que seguien sense respondre, vaig trucar al mòbil del meu pare, qu’em va dir que estaven a urgències del Tauli, però que em penjava perquè venia el metge; al cap d’una estona em va trucar el meu germà, que havia arribat a l’hospital al mateix temps que em penjava el meu pare, i em va dir que plegués i anes cap alla, que la cosa pintava malament; vaig anar a avisar al meu cap, i després de recollir la meva taula, vaig sortir a agafar l’autobús fins a l’estació, just en el moment en que pujava al bus, em va trucar el meu germà dient-me, que la meva mare acabava d’expirar, per una fallada cardio-respiratoria; va ser una fi de vacances trista, però en que vaig poder constatar la gran quantitat de gent que apreciava a la meva mare, que al cel sia. .
Seguint el costum, aquí os deixo una llegenda de la zona.
Llegenda de: Les encantàries de la Vall de Boí
Extret de: https://escasateva.catalunya.com
Diuen que la Vall de Boí era plena d’encantàries. Aquestes petites fades misterioses, o donis d’aigua, que vivien a la vora dels rius i al estanys tenien el poder de regenerar la natura. És podien trobar vora el camí del port de Rus de Taüll, amagades a la cova de la Roca Carrera de Barruera o al barranc donis Corts de Cóll. Els encantàries molt sovint rentaven la roba vora el riu. Una nit, un home que els havia vist, els va prendre d’amagat una tovallola. Quan ho van veure van exclamar: “Tira que tiraràs, si et l’emportes, ni ric ni pobra seràs”. I així va passar. Sembla que en aquella època posseir una peça de roba portava fortuna, però els cuses també podin anar malament. Dues noies que també ho van intentar no van poder sortir de la pobresa per més que treballaven fins que van cremar aquella tovallola.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 