Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES ENTRE SETMANA

Després de l’esglai amb els ciclistes, vam decidir sortir en dies laborables, a veure si aixi estavem més tranquils.
El dilluns 20 de juliol, vam anar a visitar els Jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, d’estil Nouecentista, disposats en terrasses escalonades, sobre un penya-segat, entre les platges de Fenals i Cala Boadella; estan declarats bé d’interès cultural nacional; també s’hi poden admirar diferents escultures; estaven bastant tranquils, tot i que vam veure algun individu que es llevava la màscareta malgrat les instruccions rebudes en l’entrada.

JARDINS SANTA CLOTILDE, LLORET.


Després de la visita, vam anar a fer una passejada pel centre de Lloret, vam aparcar a l’Av. Rieral, prop de la piscina, i vam anar passejant fins al centre, també allí estava la cosa bastant tranquil·la, ens vam asseure en una terrassa a prendre una cervesa i estàvem nosaltres, un’altra parella i el cambrer; més tard ens vam anar, amb el cotxe, fins a un parc que hi ha darrere de la policia municipal, al costat de la riera, per a dinar en pla pic-nic, i després ja vam tornar cap a casa.


La següent sortida va ser el dimecres 26 d’agost, primerament ens en vam anar fins a Rupit, parant a esmorzar a Tagamanent; una vegada a Rupit, vam deixar el cotxe a l’aparcament, que estava bastant buit; vam fer una passejada pel poble, que també estava molt tranquil, vam passar pel famós pont penjant, nosaltres sols; quan vam acabar la visita del poble era molt d’ora i feia massa calor per a anar a explorar els voltants, així que vam decidir d’anar a visitar el Monestir de Santa María de Ripoll.

MONESTIR SANTA MARIA DE RIPOLL I ESGLESIA DE SANT PERE.


Vam sortir de Rupit tornant cap a Roda de Ter, per a agafar la C25 fins a l’encreuament amb la C17, per anar fins a Ripoll, una vegada allí vam deixar el cotxe a la Ronda de Mas d’en Bosch, vam creuar el pont sobre el Ter, per a passar al centre històric, dirigint-nos directament al Monestir, Monument d’interès nacional, fundat en el segle IX per Gifre el pilós, i ampliat en el XI per l’Abat Oliva, en estil romànic, sent restaurat en el XIX pel bisbe Morgadas; amb l’entrada, podíem anar veure un audiovisual al centre d’interpretació del monestir, que està situat en una capella de la veïna església de Sant Pere, per lo que havíem d’esperar que sortís el grup que hi havia i entrar amb el següent grup, però com la sala no era molt gran, vam preferir  no entrar·hi; així que vam anar directament a visitar el Monestir; començant per l’elaborada Portalada del s XII, anomenada l’arc del triomf del cristianisme, amb prop de 90 motius escultòrics sobre la Bíblia i esdeveniments històrics del segle XII; després vam entrar a la Basílica, de cinc naus encapçalades per un ampli creuer amb set absis, dels quals, el central, està presidit per un mosaic del XIII, dedicat a la Mare de Déu; en els dos extrems del creuer esta el Panteó comtal, on es van enterrar els primers comtes de la Casa de Barcelona, destacant el sarcòfag de Ramón Berenguer III, del S XII, en el costat de llevant, i en el de ponent, el de Guifre el Pilós, reposat el 1982; després vam baixar a visitar la necròpoli, tardo-romana o visigótica, descoberta sota el presbiteri, amb 65 tombes de diferents tipus i èpoques; de nou a dalt, vam sortir al claustre, que combina una galeria romànica del XII, amb altres tres gòtiques, posteriors, i les del pis superior que es van acabar en el XVI; entrant de nou en la Basílica, vam visitar la capella de San Eudald, patró de Ripoll, d’estil barroc.


Acabada la visita del Monestir, vam anar a prendre un tallat a un bar que hi havia davant, i de pas al W.C., perquè els del monestir els tenien tancats, pel Covid; després vam anar a buscar el cotxe, i vam tornar a la C17 en direcció a Ribes de Freser, poc abans d’arribar, vam parar davant del balneari Montagut, a Campelles, d’estil vuitcentista, del XIX, també conegut com a Balneari Aigües de Ribes, actualment està tancat, des de fa diversos anys, encara que els propietaris el lloguen per a alguns esdeveniments; vam passejar pels jardins, i vam pujar, per una escala monumental, a l’antiga estació d’Aigües de Ribes, abandonada i mitj enrunada, vam tornar al cotxe i vam tornar en direcció Ripoll, per a parar-nos  a dinar,  en un ampli voral de la carretera, que havia vist a l’anada, amb una bona ombra d’uns arbres; i després de dinar vam tornar, tranquil·lament, a casa.


La següent sortida, la vam fer el dimecres 16 de setembre, i vam anar a Vilanova i la Geltrú, amb la intenció de visitar el Museu del Ferrocarril; a l’anada vam anar per l’AP7 fins a Vilafranca del Penedes, i allí vam agafar la C15 que porta directe a Vilanova.

MUSEU VICTOR BALAGUER, VILANOVA.


Arribats a Vilanova, ens vam anar cap a la rodalia del Museu del Ferrocarril, però no van trobar aparcament, i després de donar un parell de voltes, finalment vaig trobar aparcament prop de la zona industrial de la carretera de Sitjes; vam caminar un quilometre i escaig, per arribar a la porta del museu, però per a la nostra sorpresa estava tancat, vam trobar una noia que treballava allí, que sortia, i ens va explicar que només obrien al públic en cap de setmana; decebuts, vam anar fins davant de l’estació a buscar un bar per a prendre un tallat; quan vam sortit, vam anar a buscar la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, que és a prop, allí vam tenir més sort, a més amb el carnet de la biblioteca, vam pagar les entrades a meitat de preu; en aquest museu vam poder veure interessants col·leccions: d’escultura, pintura, ceramica i monedes; a mes disposa d’una exposicio permanent de quadres barrocs de Ribera, Murillo i el Greco, cedits pel Museo del Prado; i les col·leccions, egípcia, ( amb una mòmia d’un nen), oriental, filipina i pre-colombina; i a la seva biblioteca hi ha més de 100000 documents i llibres.


Acabada la visita, vam fer una passejada abans d’anar a buscar el cotxe, amb el que  vam anar fins a la zona de Roquetes, on coneixia un tranquil descampat al costat de la carretera de Sitjes, amb una alzina que donava ombra, allí vam parar a dinar, després vam anar a buscar la C15 per a tornar cap a Vilafranca, parant abans en una benzinera per comprar uns gelats, que ens vam menjar per a postres; a Vilafranca, vam agafar la N340 per a tornar a casa, passant per l’Ordal.


Aquesta va ser l’última sortida del 2020 , perquè el diumenge següent, 20 de setembre, passejant per Sabadell, vaig sofrir una agressió per part d’un ciclista, per no apartar-me perquè passés per damunt de la vorera, lo que em va produir un hematoma la cuixa esquerra, qu’em va obligar a caminar amb un bastó un mes i escaig, i després ja estàvem en plena segona onada de la Covid.

Llegenda sobre el origen del nom de Ripoll, extreta de la web: elcami.cat/camipedia.

 Els ripollesos també tenen la seva manera de contar com esdevingué el nom de la vila: “Un any, en un dia de mercat, una pagesa portava polls a vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més. A mig camí, l’hi pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer caminar els polls. Tots marxaven eixerits, menys un de menut que sempre quedava enrere, i la pagesa, tocant-lo amb la canyeta que portava, li deia: “Arri, poll!, arri, poll!”. Quan la dona feia el camí amb l’aviram va passar un home i li demanà: On aneu mestressa? La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i, com que el poll petit tornava a quedar-se enrere, repetia: “Arri, poll!”. L’home va entendre que anava “a Ripoll” i, atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l’ensenyaren a d’altres, aquests a uns altres i així s’escampà. Vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu”.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES DISSABTES

L’any 2020, passara a l’història com el “any confinat” pel Covid19; a finals de primavera, després del confinament total, que ens va tenir tancats a casa dos mesos i escaig, va haver-hi una progressiva obertura a la qual anomeno el primer desconfinament, que vam aprofitar per a fer algunes escapades.


Com a prova per a veure com estava la cosa, i per a celebrar els nostres aniversaris, el dissabte 27 de juny, ens en vam anar fins a Olot,  vam aparcar a la cèntrica Av. De València, i vam fer una passejada pel barri antic, que estava molt tranquil, vam parar a prendre una cervesa en un bar, on estàvem, només, nosaltres i la propietària, quan ens anàvem va arribar un’altra parella; als vols de la una, vam anar cap els paratges de la Moixina, uns aiguamoixos que formen canals entre roures i falgueres, i qu’estan nodrits per l’aigua de diverses fonts com la font Moixina o la font de la Déu; com a dada curiosa, comentar-vos que les famoses “Patates d’Olot” van ser creades en el restaurant de la Déu, situat en aquest Paratge; també i ha un altre restaurant, un petit hotel, algunes cases de pages i camps de cultiu; vam deixar el cotxe al aparcament de la font Moixina, i ens vam ficar a l’arbreda per a dinar; per allí es veia gent passejant, però com qu’estàvem fora del camí, no ens va molestar ningú, bo algun mosquit, a la Sol; després de dinar vam donar un passeig per el paratge i després vam tornar a casa.

PARATJE DE LA MOIXINA.


El dissabte següent, 4 de juliol, vam anar fins a Camprodón, qu’estava una mica més concorregut, però es podia passejar sense aglomeracions; fins i tot vam trobar un bar en un carrer lateral, amb la terrassa gairebé buida, on vam poder prendre unes cerveses tranquil·lament; com era una mica aviat per a quedar-se a dinar allí, se’m va ocórrer arribar-nos a Beget, el preciós poble rustic, que està a l’Alta Garrocha però que depèn, administrativament, de Camprodón; faltant poc per a arribar, vam començar a creuar-nos amb bastantes motos, i quan arribàvem vam veure que els aparcaments, que hi ha abans d’entrar al poble, estaven acordonats i ocupats per motos, que començaven a anar-se; resulta que hi havia una multitudinària concentració motera; l’aparcament al costat del poble estava a vessar, per la qual cosa vaig provar de seguir per la carretera d’Oix, per a veure si per allí podia parar i dinar, però després d’uns dos o tres quilòmetres, no vam veure cap lloc adequat, per la qual cosa vaig donar la volta resignat a tornar cap a Camprodón; per sort, en l’interval, l’aparcament que queda just damunt del poble, ja l’havien alliberat (quedaven dues o tres motos), i vaig poder parar allí a l’ombra d’uns arbres i treure les cadires per a dinar; després de dinar, vam baixar al poble per a fer una passejada pels seus carrers de pedra, vam poder veure que els restaurants estaven de gom a gom; vam tornar al cotxe, i vam agafar el camí de tornada a casa.

BEGET.


El dissabte següent, 11 de juliol, vaig pensar en anar a Santa Fe del Montseny, ja que és un lloc boscós, amb molta ombra, i es pot visitar l’ermita del S XIII, renovada el XVIII, o l’hotel fundat en 1914; i passejar entre els arbres o al voltant del pantà, construït en els feliços 20; així que al voltant de les 9 del matí, vam sortir per a agafar la C17, parant a esmorzar a Tagamanent; seguint després fins a Tona, on vam agafar la carretera de Seva, i allí la que va a Viladrau, pel camí vam trobar bastants ciclistes, però sense problemes, es posaven en fila índia i s’apartaven a la seva dreta, facilitant l’avançament, quan no vènia ningú de front, perquè la carretera és estreta i revirada; vam arribar a Viladrau, que curiosament és a la comarca d’Osona, però pertany a la província de Girona; vaig aparcar en el passeig de les Farigolas, al costat del Club esportiu, i vam anar a fer una passejada pel poble, que feia temps que no visitàvem, hi havia prou gent, però sense atabalament; vam anar fins a la font del Miquel, amb una aigua molt fresqueta, esta al costat de l’Hostal de la Glòria, i tornant cap a la plaça Major, vam visitar l’Ermita de la Pietat, gòtica del XIV, renovada el XVII, declarada bé cultural d’ambit local; vam tornar al cotxe per seguir camí, vam agafar la carretera de San Celoni, i una mica abans d’arribar a San Marcial, vam començar a veure cotxes aparcats en les cunetes, i que l’aparcament estava a rebentar, seguint cap a Santa Fe, vam continuar trobant ciclistes, però ja no es comportaven com els d’abans, circulaven en paral·lel, o no s’acostaven a la dreta, dificultant avançar-los amb seguretat; un parell de quilòmetres abans d’arribar a Santa Fe, vam tornar a veure cotxes a les cunetes, i quan vam arribar devant de l’entrada al aparcament, vam veure que no hi cabia ni un Smart, a més hi havia moltíssima gent, sense respectar les distàncies i molts sense màscareta, així que vam passar de llarg, cap a San Celoni, amb intenció de parar en algun lloc menys concorregut; a partir d’allí la carretera és de baixada, i amb moltes corbes, amb límit de velocitat entre 50 i 40 quilòmetres per hora, que procurava respectar, al cap de poca estona vaig veure un grup de ciclistes enganxats al cul del cotxe, com si anessin a avançar-me, vaig augmentar la velocitat a entre 55 i 65 quilòmetres per hora, quan en una corba sense visibilitat, dos d’ells em van avançar, donant-me un esglai de mort, i, damunt increpant-me, per sort per a ells no vènia ningú de front, vaig decidir d’afluixar per sota del límit i deixar que passés la resta d’inconscients fins a perdre’ls de vista; per a mi que anaven “mamats” o una cosa pitjor; després de l’esglai, se’ns van treure les ganes de parar en cap lloc, i a San Celoni vam agafar l’autopista per a tornar a casa, sense trobar més ciclistes suïcides.

Viladrau era un poble de bruixes, aquí os deixo una llegenda extreta de la web: elcami.cat/camipedia:

LA BRUIXA.

   La suposada bruixa

Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.

Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:

Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:

Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes…! Quina collita de trumfes, noia…!

I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.

En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS VACANCES

RETORN A PARIS

Des que vam ser·hi, en el nostre viatge de noces, que volíem tornar a Paris; les vacances del 2018, van ser el moment propici, vam anar a una agència per a organitzar el viatge i reservar tres nits d’hotel.


El dimecres 20 de Juny, al matí d’hora, vam anar fins al parquing de Aparca & Go, al costat de l’aeroport del Prat, on vam deixar el cotxe i ens van dur en un mini-bus fins a la T2, on després de passar els controls i esmorzar,  vam embarcar en un avió de Vueling cap a Paris-Orly.


Arribats a l’aeroport, vam dirigir nos a la sortida, on ens havia d’esperar un “Shutle” per a portar-nos a l’hotel, però no vam veure a ningú esperant-nos; després d’una estona, sense canvis, vam telefonar a l’agència i els vam explicar la situació; al cap de poca estona, ens van trucar ells, i ens van dir que, hi havia problemes per a accedir a l’aeroport, perquè la via d’accés estava en obres, i a més hi havia un avís de bomba, però que el nostre transport estava en camí; de fet, havíem vist moltes patrulles del que em van semblar militars armats; mentre esperava, vaig preguntar a un xofer que venia a recollir altres passatgers, i em va dir que el també arribava tard, i que s’havia assabentat que havien fet explotar una maleta sospitosa, efectivament s’havia sentit un so com d’un petard; finalment va arribar una noia amb un retol amb el meu nom, que, gairebé  amb una hora de  retard, ens va recollir, a nosaltres i a una noia amb un bebè, per a portar-nos als nostres respectius destins.


Finalment, prop de la una, vam arribem a l’Hotel Saint Jacques, a la rue Ecoles, en el cor del Quartier Latin; com a curiositat, sent allí ens vam assabentar de, qu’en aquest hotel es van rodar escenes de la pel·lícula Xarada, amb Audey Hepburn i Cary Grant; ens van donar una habitació de “pel·lícula”, a la planta baixa i amb un llit extra-gran amb dosser; vam deixar les maletes i vam anar a dinar a un restaurant pròxim, “plat du jour”, pero molt car.

CATEDRAL DE NOTRE DAME


A la tarda, vam sortir a explorar els voltants, vam veure que baixant pel carrer lateral de l’hotel, a uns 300 metres, teniem el Sena a l’altura de la catedral de Notre Dame; així que, passant per devant de la Prefecture de la Police, vam anar fins allí, a la île de la Cité; quan vam veure la quilomètrica cua per a entrar a la Catedral, gòtica d’entre el XII i el XIV, vam optar per visitar l’exterior, així que la vam envoltar i vam tornar al Quartier Latin, on vam seguir la Rue Monge fins a l’Av. des Gobelines, des d’on vam tornar per la rue Mouffetard, potser el carrer més “típic” del barri, amb un petit mercat ambulant de fruita i verdura, vam passar per la place de la Contrescarpe, un altre lloc emblemàtic, i vam arribar al Panthéon, edifici neoclàssic del XVIII, construït en el cim del pujol de Sainte Genevieve; just al davant vam entrar a l’església de Saint Etienne du Mont, amb elements del gòtic flamíger i renaixentistes del XV al XVII, reconstruïda el XIX,i que alberga la tomba de Sainte Genevieve, patrona de Paris; pel camí vam poder veure que els preus dels restaurants s’havien disparat des de la nostra anterior visita, així que ens vam anar a sopar a un Kebab, darrere de l’hotel.

BASILICA SACRE COEUR


El dia 21, vam anar a la propera estació del metro de Cardinal Lemoine, on vam agafar un abonament per a 10 viatges, i vam agafar el metro fins a l’estació de Anvers, a Montmartre, després vam agafar el funicular de Montmartre ( serveix l’abonament del metre), fins a la basílica, neo-bizantina, del Sacre Coeur, del XIX, vam entrar a visitar-la; en sortir vam anar a visitar l’església romànica de Saint Pierre, del XII, que està al costat de la basílica, es diu que en aquesta església es va fundar la Companyia de Jesús; després vam passegar per la típica Plce du Terte, on estan concentrats els pintors i dibuixants de carrer, en els seus voltants hi ha moltes botigues de records, i vam veure algunes mansions antigues; després vam baixar el pujol, passant per le Moulin de la Galette, un molí de vent del XVII; dels molts que hi  havian al pujol antigament; ens vam  anar a visitar el cementiri de Montmartre (o Cemitiere du Nord), també fundat en el XIX, en ell hi ha tombes importants, com les de Stendhal, Degas, Ampere o la cantant Dalida; en l’entrada del cementiri et faciliten una guia d’aquest.


Sortint del cementiri, ens vam anar cap a la place Pigalle, per a seguir pel Bd. Clichy, on vam veure el famós Moulin Rouge, construït per un terrassenc en el S XIX, vam estar mirant les cartelleres; una mica més amunt vam comprar uns entrepans i aigua, i en un banc, a l’ombra dels arbres del Boulevard, ens vam asseure a dinar; vam continuar passejant veient aparadors de Sex-Shops, la novetat d’aquell any eren els consoladors amb la forma de la Torre Eiffel; al final del boulevard, vam baixar per un animat carrer fins a l’església, neoclàssica, de Notre Dame de Lorette, del XIX, les escalinates estaven plenes de gent dinant; vam seguir en direcció a Saint Lazare, i girant cap a Opera, arribant enfront de l’església, neo-renaixentista, de la Sainte Trinite del XIX, des d’allí vaix trucar al meu pare per a felicitar-lo pel seu sant;  vam seguir pel Bd. Haussmann fins a les galeries Lafayette, on vam agafar el metro per a tornar a l’hotel a reposar.


A la tarda vam agafar la Rue Ecoles (la de l’hotel), cap a l’oest, passant per davant del prestigiós Collége de France, fundat en el XVI, vam arribar al Hôtel de Cluny, residència per als frares cluniacenses, fundada el XIV, actualment és el Museu de l’Edat mitjana; vam girar cap al sud en el Bd. Saint Michel, passant entre el Collége de France i l’Observatoire de la Sorbonne; arribant a l’encreuament amb la rue Souffot, vam veure un McDonalds, però els preus no eren els d’aquí, com que no estàvem disposats a pagar 12 € per una trista hamburguesa (a part la beguda), vam passar de llarg i enfront dels Jardins du Louxenbourg, vam trobar una creperíe ambulant, que ens va preparar dues delicioses crepes a bon preu, ens vam anar als jardins a asseure’ns en un banc per a menjar-les; després vam fer una passejada pels extensos jardins, que alberguen le Palais du Louxenbourg, barroc del XVII, i qu’és la seu del Senat frances; a mes, vam poder assistir a uns cants corals, en una glorieta en front del teatre de guinyol, també vam veure les fonts monumentals de Leda del XIX, i la de Marie de Medici del XVII.


De tornada a l’Hotel, vaig rebre un avís de Vueling, en el qual m’avisaven que, a causa d’una vaga de controladors, el vol de tornada s’havia anul·lat; em passaven un enllaç en el que podia canviar-lo per uns altres que si es podrien fer; vaig anar a parlar amb el recepcionista de l’hotel, per a demanar-li si tenien un ordinador des d’on poder connectar-me, tenien un portàtil, però no anava la contrasenya per a entrar en internet, així, que molt amablement, ea va portar fins al del taulell de recepció des d’on vaig poder triar un vol per al mateix dia que l’anul·lat, que sortia a la 1,30 del migdia en comptes de les 8 de la tarda.


El dia 22, acabant d’esmorzar, vaig trucar a l’agència, perquè confirmessin el nou vol,  coordinessin el canvi amb el Transfer que havia de recollir-nos, i ens fessin arribar els nous bitllets a l’hotel, via e-mail.
Acabat el tramit, vam anar a agafar el metro per a anar a visitar el barri de Le Marais, el seu nom es deu al fet que, en l’antiguitat, aquesta zona, de la dreta del Sena, estava coberta de maresmes; vam baixar a l’estació de Republique, a la plaça del mateix nom, vam agafarel Bd du Temple, girant, despres, cap a le Carreau du Temple, un espai multi-usos instal·lat en un antic mercat cobert del XIX; vam passar enfront del Museu Picasso, i una mica més endevant, vam entrar en el Museu Cognacq-Jay, en el Hôtel Donon del XVI, que en 1929 va fundar Marie Louise Jay, vídua d’Ernest Cognacq, per a exposar la seva col·lecció d’objectes artístics del XVIII; més tard vam anar al Museu Carnevalet, però estava tancat per reformes; vam arribar a la Place des Vosges, una de les més antigues de Paris, S XVII, (llavors era la Place Royale) envoltada de voltes sota d’elegants edificis de maó i pedra, i amb un gran parc central, on ens vam aturar reposar; vam continuar passejant arribant a la Place Bastille, un dels escenaris de la revol·lucio francesa; d’alli vam baixar cap al Sena pel Bd. Henri IV, on vam veure un supermercat en el que vam entrar, allí vam trobem plats cuinats, calents, a bon preu, vam agafar dues cuixes de pollastre amb patates al forn i dues ampolles d’aigua; vam arribar fins al pont de Sully, i en el Quai Henri IV, vam veure uns bancs sota uns arbres, que vam triar per menjar nos el pollastre.


Després de dinar, vam seguir cap a la zona de Sant Paul, passant per devant del Hôtel de Sens des Archeveques, gòtic flamiger, del XV, seu de la Biblioteca Forney; més endavant, a la rue Francois Miron, vam veure les Maisons Enseigne du Faucheau et du Moutons, que segons crec són les cases (d’habitatges) més antigues de París, del XVI; prop d’allí vam veure una pastisseria, on vam comprar unes merengues de maduixa com a postres, vam sortir a la Rue Rivoli, i passant l’església clasicista de San Gervais,del XVII, vam arribar al Hôtel de Ville (ajuntament) en un palau del XIV, reconstruït el XIX en estil neo renaixentista; vam seguir pel Quai Gesures fins al Pont du Change, per on vam passar a l’Illa de la Cité, al tocar de la Conciergerie que és com es coneix al Palais de la Cité, antic palau reial construït entre el X i el XII, en el segle XIV, va deixar de ser el palau reial per a convertir-se en presó, funció que va complir fins a 1914, actualment és la seu del Palais de Justice; entre els seus edificis esta la Sainte Chapelle, gòtica, edificada per Sant Lluís en el XIII, i la tour de l’horloge; vam passar el pont de Saint Michel del XI, sortint a la placa del mateix nom, on vam veure la font monumental de Saint Michel, del XIX, vam pujar un tros del Bd. Saint Michel, i vam girar per la rue Saint Severin, que ens va dur fins a l’església, gòtica, del mateix nom, del XIII; i des d’allí vam tornar a l’hotel a descansar.


Arribats a l’hotel, ens estaven esperant els bitllets de tornada modificats; a la tarda vam agafar el metro fins a l’estacio de Bir-Hakeim, pròxima a la Tour Eiffel; arribats als voltants de la torre, ens vam trobar que estava envoltada per unes tanques, i que només permetien l’entrada al perímetre als que anaven a pujar a la torre, després de passar per diversos controls; com que nosaltres ja havíem pujat en el primer viatge, ens vam conformar  amb un selfie; i vam continuar passejant pels Jardins du Champ de Mars, fins a arribar a la place Joffre, enfront de la École Militaire, del XVIII, que esquivem anant cap a l’estació de la Motte Picquet, per a agafar el metro de tornada a l’hotel; vam comprar uns entrepans en un local pròp de la sortida del metro, i vam anar a menjar-los al Square Paul Langevin, un parc pròp del l’hotel.


El dissabte 23, després d’esmorzar, vam preparar les maletes per deixar les a recepció, i vam sortir a fer un últim passeig pel barri, vam anar a visitar l’església de Saint Nicholas de Chardonet, construïda el XIII i reformada el XVII, passant després per la rue Saint Victor, on vam veure unes boniques botigues “vintage”; sobre les 11, vam tornar a l’hotel a esperar que passessin a recollir-nos per a portar-nos a l’aeroport.


Ja a l’aeroport, vam verificar que el vol continuava vigent, i una vegada passats els controls d’accés, vam comprar uns entrepans i aigua, per a dinar abans d’embarcar; el vol va sortir puntual i una vegada al Prat vam anar al punt de recollida del transfer fins a l’Aparca & Go, per a recollir el nostre cotxe i tornar a casa.


Anècdota sobre: L’home que va vendre la torre Eiffel, extreta de http://www.toureiffel.paris:
En els anys 20 del segle passat, Victor Lustig va vendre la torre Eiffel a André Poisson, un home poc segur de si mateix que desitjava fer-se lloc en el món dels negocis. Aquesta transacció era una estafa minuciosament preparada i va resultar un èxit per a l’estafador, que es va esfumar una vegada conclòs el tracte.
Un mes després, Lustig no va vacil·lar a repetir el frau, però aquesta vegada no va sortir com havia previst: va ser desemmascarat per un comprador menys crèdul.
I efectivament, no està en venda!

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar