Mes: agosto 2021

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

SORTIDAS AL CAMP AMB L’AVIA ANTONIA

Com haureu vist en els relats publicats, sóc bastant belluguet; crec que en gran part li ho dec a la meva àvia materna, Antonia, a la que, malgrat ser sorda, li agradava molt moure’s i anar de excursio i de “campo y playa”.

L’AVIA EN UNA EXCURSIO AL TIBIDABO AMB COMPANYAS DE FEINA.


Ja des de molt petit va començar a dur-me amb ella, moltes vegades eren sortides de tarda, al camp, prop de casa; a principis dels 60, el barri on vivíem, els Merinals, estava gairebé envoltat de camps, pel costat de Can Feu, de Sant Quirze i de Can Gambús; majoritàriament eren camps de cultiu, o terrenys erms, creuats per un parell de camins carreters i diversos corriols, i és en els marges d’aquests últims on, per primavera i principis d’estiu, em portava a agafar “herbetes de la Mare de Déu”, herbes silvestres comestibles, que ella coneixia (cuscunillas, similar a la rucula, llepsons, mastecs, roselles, fonoll…), i que després de rentar-les, preparava en amanida, estaven bones; també solíem agafar mores d’esbarzer; i quan havia plogut sortíem a agafar caragols.


També m’havia portat a berenar al camp, en aquestes ocasions, de vegades, també havia vingut la meva mare, i, com he vist en fotos, alguns dinars de pic nic, en els que havian vingut alguns veïns, alguns parents, com la meva tia Carmeta o el meu padrí, i fins i tot, la meva besàvia Laieta, i, si hi ha fotos, vol dir que  també hi era el meu pare; solíem anar a zones amb fonts o boscoses, com a la font de Can Rull, (avui integrada en el Parc Catalunya), la de la Taula Rodona, a Sant Quirze (ara és un parc urbá); o la de Can Casablancas, al costat d’una bassa, també a Sant Quirze; també anàvem al bosc de Berardo, ara de Castell Arnau; i recordo haver anat, un dijous gras, a Torrebonica, prop d’on avui està l’Hospital de Terrassa.


Al bosc de Can Casablancas i al de Berardo, també em duia a buscar bolets, els rovellons d’aquesta zona eran més bons que els que porten de Berga o del Montseny; ja amb el bosc de Can Casablancas desaparegut i el de Berardo urbanitzat, havíem anat a buscar bolets entre Bellaterra i Sant Joan, agafant els FCG, per allí s’agafaven bastantes llenegas;  en aquests boscos, també havíem agafat cireres de pastor, i, al desembre, molsa per a fer el pessebre.


Del bosc de Can Casablancas a penes queda una mostra al costat del cementiri que hi ha al costat de la C58, la resta es un poligon industrial i la mateixa autopista; quan anàvem a la Taula Rodona, passàvem pel costat de les restes del desaparegut bosc de Can Feu, del que només queden sis o set pins i alguna alzina, al costat de la Casa dels Pins, a el Pla de l’Amor, als Merinals; i del de Berardo, encara queda alguna cosa, malgrat estar urbanitzat.

imatge del bosc de Can Feu, principis del XX , extreta de isabadell.cat, autor desconegut.

Informació sobre el Bosc de Can Feu, extreta de isabadell.cat:

 El Bosc de Can Feu va ser una gran extensió arbrada que ocupava a finals del segle XIX unes 40 hectàrees on actualment s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, Can Rull i Can Feu. El bosc estava travessat per dos torrents d’aigua que desembocaven a la Riereta i per tres salts d’aigua, el més famós dels quals era el situat més al sud anomenat la Font de Sant Rol·lo. Al costat d’aquesta font s’ubicava un gran pla, sense arbres, anomenat el Pla de la Font. Més al nord hi havia el Pla de l’Amor rodejat de pins de gran alçada. Justament, els pins eren l’espècie dominant, però també hi havia salzes, àlbers, alzines i roures com els coneguts com els roures de Sant Joan on es deia que s’hi feien rituals màgics a la nit de Sant Joan.

El Bosc de Can Feu va estar tancat a la ciutadania fins el 1904 data de l’annexio de la parròquia de Sant Vicenç de Junqueres del municipi de Sant Pere de Terrassa, a Sabadell i al qual pertanyia la finca de Can Feu. Des d’aleshores el bosc fou utilitzat com a espai de lleure popular i va estar el marc de diverses festes, activitats cultural i esportives. Tot això amb el permís benvolent de Josep Nicolau d’Olzina, propietari de les terres i el castell; de fet a partir del 1907 i fins 1931, era marc de moltes celebracions, entre elles las de la Festa Major de Sabadell.

Ja poc abans de la Guerra Civil, va ser venut un tros del bosc per fer terres de cultiu; durant la guerra, tambe va ser expoliat per fer llenya, i a la post-guerra va anar a mes, quedant reduit a un grapat d’arbres, majoritariament pins, entre el castell y Sant Quirze del Valles (a les hores San Quirico de Tarrasa), ja que durant els anys 50s, es van contruir els barris dels Merinals, Can Rull i Can Feu.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FESTES DEL TURA

A Olot, entre el 4 i el 8 de setembre, es celebren les Festes del Tura, que son la Festa Major de la població; en elles es commemora la troballa, segons la llegenda, de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, per un bou (tura en català antic), prop del Mas Caritat en el S XIV; precisament el 8 de setembre se celebra el dia de les Mares de Déu trobades.

LA MARE DE DEU DEL TURA.


Aquesta festa es celebra des de l’any 1636; i el seu plat fort és l’actuació, el dia 8, de la Faràndula olotina, a la plaça Major; aquesta Faràndula està composta per els gegants, sense noms, simplement El Gegant, documentat des del XVI, i La Gegantesa (no Geganta), des del XVII; els Nans o “capgrossos”, comandats pel Cap Lligamosques, que potser és el nan més antic de Catalunya, del XVII, antigament untaven aquest cap amb mel, per a atreure les mosques que així deixaven en pau a la resta de participants; i els Cavallets o Cavallins, també del XVII (els actuals daten de 1904), unes figures de cavalls sense potes, amb un forat al mig , on es col·loca el “genet”, que al seu torn fa de “potes”; a més també s’uneixen a la festa els gegants i capgrossos dels diferents barris de la ciutat.

ELS CAVALLETS D’OLOT.


Normalment, repartides durant els dies que duren les festes, també es celebren altres activitats, com: Les Barraques, on prendre begudes i fer algun mos; el Corre focs; els Castellers; el concurs de paelles; diferents Cercaviles, com la Batalla de les Flors, un cercavila de carrosses engalanades amb flors, seques o de paper, amb una gran batalla de confeti; La Turinada, una festa-rua, que travessa la ciutat fins a acabar a l’església del Tura, on té lloc el Ball de l’hora; i, a més, els clàssics concerts i competicions esportives.


Però enguany, amb el rotllo del Covid, només es faran, La Faràndula, a la Plaça Major; alguns concerts, repartits entre la Plaça de Braus i el Parc Nou; i algunes competicions esportives, tot amb aforament limitat, entrades anticipades (gratuïtes) i havent de romandre asseguts.

Llegenda de la Mare de Deu del Tura, extret de la Vikipedia.

L’origen del topònim Tura es vincula a una tradició del segle xv, segons la qual un bou anava cada dia a rascar el terra, prop del Mas Caritat, encara existent a la vora d’Olot, fins que un dia el llaurador, amo del bou, estranyat de la insistència de l’animal va cavar al lloc i va trobar la imatge de la Mare de Déu. D’aquesta llegenda àuria (comú, amb petites variants, a altres marededeus trobades importants, com la de Montserrat o Núria), en prové el nom actual, ja que tura, en català antic, significa bou i el nom, per tant, equival a Mare de Déu del bou. Des del segle xvi, el nom de Tura és comú, entre les dones, a Olot i rodalia.

Categorías
CATALA INSTITUT RECORDS

TEATRE AL INSTITUT

L’últim curs que vaig estar a l’institut, (72-73), vaig participar, encara que indirectament, en una obra de teatre de final de curs, que a més era de l’institut femení…

INSTITUTS ARRAHONA I EGARA.


Ara us explico: En aquella època els nois i les noies anàvem a centres separats, encara que en el nostre cas eren dues ales d’un mateix edifici, les noies al de l’esquerra (IEM, Egara), i els nois al de la dreta (IEM, Arrahona); fins i tot els patis estaven separats per un reixat, però els camps d’esport, a la part del derrere eren comuns; a més, els que viviem al mateix barri, també coincidíem en el bus.


Jo, en aquella època, a les tardes i els dissabtes, treballava a la botiga del fotògraf del barri, Fotografia Prats (amic del meu pare); i un parell de noies del barri, que anaven a la mateixa classe, venien per la botiga, amb lo que vam començar a relacionar-nos; llavors ja feia temps que eram companys amb el meu, encara avui dia, amic Jordi Lartuna, que, com qu’era nedador i estava cachas, agradava bastant a les noies, anàvem gairebé sempre junts; un bon dia, en el bus, les meves “clientes” ens van proposar de participar en l’obra de teatre que preparaven per a final de curs, volien que els papers masculins els fessin nois, en lloc de noies disfressades de noi, com fins llavors; així que teníem l’encàrrec de “reclutar” quatre “actors” més, per a completar l’elenc masculí.
No ens va costar gaire convèncer a alguns companys de classe; després, encara ens quedava un tràmit, que era parlar amb la directora de l’institut Egara, perquè donés el seu consentiment de que actuessin “actors” masculins; així que, el dia acordat, a l’hora del pati, el meu amic Jordi i jo vam anar a l’institut de les noies, i una vegada dins vam preguntar pel despatx de la directora, en veure’ns allí dins es va esvalotar el galliner, perquè, teoricament, els nois no podíem entrar en el seu institut; l’entrevista amb la directora va ser un èxit, així que el següent pas va ser començar a repartir els papers i planificar els assajos.
L’obra en qüestió era Mujercitas de Louise May Alcott, i l’estaven muntant amb l’ajuda i supervisió d’un professor seu, crec qu’es deia Sr. Sala, que feia les funcions de director escènic; i que a més era el pare de l’Olga, una de les participants, altres “actrius” eren, la Miriam Guardiola i la Pilar Villuendas, que eren les “clientes”, amb les que teníem més relació, la Rosa i la Silvia, i hi n’havia un parell o tres més, però no les recordo; els “actors” eren el Jordi Lartuna, el Jordi Alsina, el Quim Sicília i dos més que tampoc recordo el seu nom; jo anava a fer el reportatge fotogràfic de la representació, ja el nadal del 72, els vaig fer fotos d’una espècie de “pastorets power flower” que van muntar al pati, deles que en van demanar bastantes copies; el Sr. Sala, a més, em va fer encarregar-me de les llums i el teló; el que em va limitar  els moviments per a poder fer unes bones fotos, perquè havia de romandre en un lateral de l’escenari.


Els assajos eren a primera hora de la tarda, en la sala d’actes, nosaltres havíem d’entrar a l’institut de les noies, on ens esperaven elles i el profe, i passar pel passadís que portava al gimnàs, enfront del qual estava l’entrada a la sala d’actes; un parell de vegades  vam trobar algunes ressagades de l’última classe de gimnàstica en “paños menores”, perquè usaven el passadís com a vestuari; els “actors” havien d’aprendre’s el dialeg i els seus moviments en l’escenari; jo, en canvi, quan havia d’encendre o apagar determinades llums, també aprofitava per a fer proves fotogràfiques amb pel·lícules de diferent sensibilitat, per a evitar usar el flaix; en un d’aquests assajos, en el que no recordo si el profe no va poder venir o si es va haver d’anar abans, en sortir vam trobar que les portes de l’institut estaven tancades, després de buscar, inútilment, al conserge, vam haver de saltar per una finestra d’una aula de la planta baixa, que, per sort, tenia la porta oberta.

UN MOMENT DE L’OBRA.


I va arribar la fi de curs, i la representació de l’obra; el meu amic Jordi Lartuna feia un dels papers principals, el de John Brooke, parella de la germana gran, Meg March, interpretada per la Miriam, el paper de Josephine “Jo” March, el feia la Silvia, la resta de papers, no recordo bé qui feia de qui, crec que  el de la criada, Hanna, el feia la Rosa, o potser la Pilar; sigui com sigui, el cas és que va sortir bastant bé; les fotos les vaig fer amb pel·lícula de 400 ASA, en color, sense flaix; i malgrat haver de fer-les des d’un costat de l’escenari, no van quedar malament del tot.
Gràcies a aquesta funció, els participants a l’obra, vam crear la “Colla de l’Institut”, amb la que vam fer algunes sortides, durant les vacances i part del curs següent; malgrat que, alguns, com la Rosa i jo, vam deixar l’institut i ens vam posar a treballar; quedàvem, principalment, per a anar al cinema o a prendre alguna cosa; també a celebrar algun aniversari a casa d’algú, recordo haver anat a Bellaterra, a casa de l’Olga Sala, i a casa d’un dels nois a Terrassa, on vam fer un petit guateque, (aixo ho recordo gràcies a les fotos que tinc); em sona, també, haver anat a casa de la Silvia, per a demanar als seus pares que la deixessin venir a algun lloc que no recordo.
No recordo el motiu, però a la fi del 73, vam deixar de sortir; i amb el Jordi Lartuna, vam començar a sortir amb la Colla dels Merinals.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

EL SERPENT DE MANLLEU

Amb aquest relat, estreno una nova categoria, en la que explicare coses sobre fires i festes populars, de les que he pogut gaudir; unes seran conegudes de tots, unes altres, no tant; intentare publicar, cadascuna, poc abans de les dates en què se celebrin, per si us ve de gust anar a gaudi d’alguna.


La FESTA DEL SERPENT, es celebra la nit del 14 d’agost, des de l’any 2006, inclosa entre els actes de la Festa Major de Manlleu (del 12 al 15 d’agost); és una representació festiva de la Llegenda del Serpent, qu’adjunto al final d’aquestes línies.

Manlleu. Festa del Serpent. Foto: GFM – Xevi Vilaregut.


L’espectacle consisteix en una espècie de corre foc, en el qual els diables porten una enorme serp articulada, comencen a la Devesa i creuen el Ter a l’alçada del embarcador, passan per davant del Museu del Ter, on comença la pirotècnia, pugen pel Torrent de la Borina, per a girar pel carrer Cavalleria, fins al carrer de la Font, la Plaça Dalt Vila i baixan, finalment, a la Plaça Fra Bernardí, on se celebra l’apoteosi final; però enguany, pel rotllo del Covid, es farà de forma restringida, en el Pla del Rocòdrom, amb aforament limitat i reservant entrada (gratuïta) per endavant.


També, des del 2007, el mateix dia 14, a la tarda, es celebra la versió infantil de la festa, “El Serpent dels Menuts”, organitzada per animadors infantils, amb una serp més petita i amb gran participació de la quitxalla, que a més poden participar en nombrosos tallers de pintura i manualitats; tradicionalment es celebra al Passeig del Ter, però enguany, també s’ha restringit, i sera als Jardins de Can Puget.

LA LLEGENDA DEL SERPENT, de http://www.serpentmanlleu.cat:

 El Serpent de Manlleu és un relat llegendari propi de la ciutat de Manlleu
que descriu com, en temps reculats, un serpent vivia al bosc de la devesa, prop del nucli urbà, al altre banda del Ter; un serpent no es pas una serpota qualsevol. Ai ca! Un serpent es una bestiasa gran com una casa de pagès, proveïda d’una abundosa cabellera qu corona un diamant gros i lluent, que només es treia per anar a beure al riu.
Un vailet que volia aconseguir el diamant va estudiar els costums de
l’animal i quan el serpent va deixar el diamant, el va agafar i va sortir corrents.
Veient que el serpent el perseguia va entrar dins d’una casa; el serpent no trigà a arribar devant el portal, i començà a pocar la porta amb la inmensa cua.                                                L’animalas va aconseguir esbotzar la porta, mentrestant el sagal va amagar
el diamant sota d’un morter,perquè el serpent no el pogués agafar.
Llavors l’animal va entrar a la casa i es va enrotllar al morter estrenyent-lo
fins que va morir exhaust per l’esforç.                                  Com a penitencia, el diamant va ser ofert a la Mare de Deu de la Font, i restà allí fins que els francesos el van robar.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EXCURSIONS ESCOLARS

Retrocedeixo en el temps, per a repassar lo poc que recordo de les excursions que vaig fer en el col·le.


De primària nomes recordo, vagament, una que vam fer quan anava als nacionals, debia de ser a la segona meitat dels 60; sé que  vam sortir, caminant, del col·legi, a els Merinals, passant per la font de Can Rull, on vam fer una parada, i seguint cap al que avui és Can Llong i després cap a l’estació de Castell Arnau, per on vam travessar les vies, per a anar cap a Sant Juliá d’Altura, crec que ens vam quedar allí a dinar i a la tarda vam tornar cap al col·le.

FLOQUET DE NEU.


Ja a l’institut, en el 1º curs 68-69, vam fer un excursió al Zoo de Barcelona, organitzada per el profe de ciències, pero si no recordo malament, a 1º i 2º, el teniem un profe  masculí y coix, y jo recordo que venia una profe;  ens van portar en autocar fins al Parc de la Ciutadella; i mig record que ens van fer formar en dues files, al costat d’un edifici de la ciutadella, que tènia porxades, abans d’entrar al Zoo;  se que vam veure en Folquet de Neu, y els dofins, pero no recordo més detalls d’aquesta visita al Zoo.


Crec que en curs següent, 69-70, ens van dur a la Mola, novament organitzat per el/la profe de ciències, i crec que també va venir la de geografia, si no recordo malament, vam anar en autocar fins a les proximitats de Can Robert, i vam pujar pel camí carreter de Can Poble, on vam parar una estona a esmorzar, i després vam seguir pel camí de les mules per pujar fins al monestir, em sona que pel camí ens van explicar la formació del massís de Sant Llorenç i del Montcau, així com el tipus de roques que el formen; també recordo que, de baixada, ens vam apropar a veure la boca d’un avenc, prop del camí, amb la consegüent explicacio de la profe.

SANT LLORENÇ DEL MUNT.

 Amb l’institut, també anàvem, cada any, a la Mola en una Marxa de regularitat, a la que hi anava tot l’institut, i que organitzava el professor de FEN (Formación de Espiritu Nacional), falangista convençut, amb la col·laboració d’alguns “fletxes” del Frente de Juventudes o de la OJE.

SANT MIQUEL DEL FAI.


El següent curs, 70-71, ha de ser el que ens van portar a Sant Miquel del Fai, també amb la profe de ciències; ens van portar en autocar fins a un punt de la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles; des d’on vam seguir, a peu, per un camí forestal, que arribaba fins a l’entrada del Monestir; pel camí recollíem minerals, i algun, fins i tot, va trobar algun fòssil.
Arribats a Monestir, gotic, del S XV, després de travessar un pòrtic entre dues parets de roca, la majoria vam quedar impressionats pel que vam veure, ja que el Monestir de Sant Miquel del Fai esta “penjat” als Cingle de Bertí, en una paret des de la qu’el torrent Rossinyol es precipita sobre el replà ocupat pel monestir; l’església romànica de Sat Miquel, que es va establir en el S X, està dins d’una bauma, i davant d’ella hi ha una bassa on es recull l’aigua del Rossinyol, que torna a caure cap a la vall de Sant Miquel formant el Salt del Rossinyol, una bonica cascada sota el monestir, darrere de la qual hi ha una cova visitable amb formacions calcàries; al Monestir vam menjar·nos els entrepans que portàvem per dinar, i vam estar jugant una estona, després vam continar caminant, per a passar per darrere del Salt del Tenes, que és la cascada que es veu des de l’entrada del Monestir; des d’allí surt el camí que baixa fins al poble de Riells del Fai, on ens esperava l’autocar.

EXCURSIO A EMPURIES.


En el curs 71-72, crec que va ser el que vam anar amb la profe d’història, a visitar, primerament les ruïnes del poblat ibèric d’Ullastret, d’entre el VI i l’II A. C.; em corre per la memòria, el record d’unes cisternes i unes sitges circulars, excavats a terre; a la part alta d’un pujol, el Puig de Sant Andreu.
Des d’allí ens van dur fins a Sant Martí d’Empúries, a L’Escala; on es va establir el primer assentament grec de Emporion, la Paleapolis, l’autocar ens va deixar al costat de l’església de gòtic-tardá, de Sant Martí, del XVI, des d’on vèiem les restes del “Malecon” del port greco-romà; allí vam dinar i a la tarda vam anar, caminant, fins a les ruïnes de la Neapolis de Emporion, on vam visitar el museu, i part de les excavacions.                                                                                                        Sant Martí d’Empúries, va ser la primera capital del Comtat d’Empúries en el S IX.


L’últim curs, 72-73, vam fer una excursió a la Catalunya central, crec que venien diverses profes, no sabria dir quines, podrien ser la d’història i la Fisica, però no n’estic segur; passant per Manresa i Suria, vam parar a Cardona, i d’allí vam anar al Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el terme de Riner, al Solsones, declarat bé cultural d’interès nacional; està compost per diversos edificis; l’església, del XVII, que alberga un retaule barroc del XVIII,i un altre gòtic-renaixentista del XVI, en una Capella; la Casa Gran ,de gòtic civil del XVI, que feia la funció d’alberg; les Cases d’Acolliment edificades en el XX; el Monestir Benedictí del XIX, i la Font de la Mare de Déu; allí vam dinar, i després vam anar fins a Solsona, on, ens van organitzar per equips, per a jugar a una divertida “Cerca del Tresor” pel barri antic de la ciutat, amb la complicitat d’alguns comerciants.

CATEDRAL DE SOLSONA.


De retorn a casa, l’autocar va parar a la carretera, que abans passava per sota del castell de Cardona, en un lloc on hi havia afloraments de sal, (crec que de Silvina), perquè recollíssim alguns trossos.


És possible que féssim alguna excursió més, però aquestes són les que recordo.

   

Llegenda fundacional de Sant Miquel del Fai, extreta de http://www.patrimonicultural.diba.cat:

On avui hi ha la capella de Sant Miquel, un bou, tot pasturant hi va trobar una imatge del sant patró. Era daurada, però la cama per on la va agafar el bou, va quedar negra. El pastor recollí la imatge i li va fer una capella rústica amb branques i pedres.
Atrets per la notícia, uns varons hi van fundar un convent amb el títol de «solitaris de sant Víctor». Aquests, volien fer daurar la cama negra, però fracassaren. La seva fama fou tanta, que fins i tot el fill de Berenguer Ramon I, Guillem Berenguer, s’hi afegí.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar