Mes: septiembre 2021

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RECORDS

VAMOS A LA PLAYA OH,OH,OH

La platja, el mar, la sorra…; a l’estiu a la meva mare i a l’àvia Antonia, els encantava anar a la platja, malgrat la dificultat per a desplaçar-s’hi als anys 50s, sense vehicle propi i un transport públic limitat, la que tenien mes a má era la Barceloneta, tren fins a Barcelona, y despres en tranvia.

Ja de petit van començar a portar-me a mi també, com és lògic, de les primeres vegades no em recordo, però si que he vist fotografies en les quals aparec ben petit, en algunes apareix, fins i tot, la meva besàvia Laieta, en unes altres estem amb el meu tiet Quimet i la tieta Anita, i també n’hi ha amb la tieta Carmeta i el tiet Servando, pel fons que es veu en les fotos, era a la platja de la Barceloneta; també hi ha fotos amb companyes de la fàbrica de l’àvia,( Cal Marcet), però no crec que em portessin en aquestes, possiblement ni hauria nascut.

A LA BARCELONETA, PRINCIPIS DELS 60


Precisament a la platja de la Barceloneta, recordo haver anat alguna vegada amb l’àvia, recordo que hi havia vestuaris per a canviarte la roba per el vestit de bany; el record més antic que tinc d’anar a la platja, és d’una vegada que vam anar a Montgat, amb els meus pares i uns veïns, la família Prat,en  Jaume, l’Encarna i la Rosa María,( la filla menor, l’Elvira, no recordo si havia nascut), crec que tenien uns parents allí, al costat de la carretera nacional, per la qual cosa només calia travessar la carretera i la via del tren per a arribar a la platja; si no m’enganya la memòria crec que era prop del túnel de Montgat, i havia de ser entre 1962 o 1963; possiblement vam anar amb l’autobús de línia; també tinc un record difuminat, d’haver anat a la platja de Mataró, o d’una localitat pròxima, recordo que hi havia barques de pesca encallades a la platja, i diria que hi vaig anar amb els meus pares.


La platja a la que més vam anar era la de Castelldefels, hi havia una agència d’autocars, viatges Leyca (encara existeix a Terrassa), on l’àvia agafava passatge per les excursions a Castelldefels, que feien els diumenges, sortint de Terrassa, ens recollien en la carretera, devant del Rosaleda,i recollia la resta del passatje a l’agència de Sabadell, al costat del “Apeadero”, a l’Av. José Antonio Primo de Rivera (actual Av. Barbera), i ens deixaven al costat de la platja; per a tornar a principi de la tarda; una vegada també hi vam anar amb l’autobús de línia de l’empresa Mohn, des de Barcelona, però no era practic, vam haver d’agafar el tren fins a Barcelona (plz Catalunya), i anar fins a la plaça Universitat a agafar el bus, que, a més anava molt ple, i el procés invers a la volta; a mitjans dels 60s, el meu pare es va comprar una moto amb sidecar, i amb ella també anàvem, ell, la meva mare i jo, a Castelldefels, normalment tornàvem a dinar a casa; almenys una vegada també va venir el fill d’uns veïns, en Paquito Yelamos, anàvem ell i jo en el sidecar, cosa impensable avui dia, i la meva mare de “paquet”; recordo que, ja a la platja, el Paquito, ens va donar un bon ensurt, va agafar una pilota de platja com a flotador, i, sense adonar-se, el corrent el va anar allunyant de la riba, encara sort que ens vam adonar i el meu pare va poder arribar nedant i rescatar-lo.


Amb els autocars de viatges Leyca i viatges Codina, l’àvia, també en va dur a les platges de Torredembarra, Tossa de mar i Salou.
A principis dels 70s, entre el 71 i el 73, amb la furgoneta de la família Prat,  haviem anat plegats, ells, els meus pares, el meu germà i jo (no recordo si vènia l’àvia), a la platja de San Salvador, al Vendrell, en una de les ocasions, el meu germà, que tindria entre 4 i 6 anys, ens va donar un bon esglai; després d’esmorzar, veníem, el meu pare, el Jaime, el meu germà i jo, portant-lo jo de la mà, de passejar per la vora de l’aigua, i en arribar al costat del para-sol on estaven la meva mare, l’Encarna, la Rosa i l’Elvira, el vaig deixar anar de la mà, i li vaig dir alguna cosa a me mare, no havia passat un minut que ens vam adonar que no estava amb nosaltres, espantats vam començar a buscar-lo en totes direccions, preguntant a la gent si l’havien vist, finalment, no recordo si el meu pare o el Jaume, el va trobar, a Comarruga, a més d’un kilometre d’on estàvem, el portaven una parella que l’havia trobat, buscant la “cabanya dels indis”( el para-sol), anaven preguntant a la gent per si sabien de qui era aquell nen, de tota manera, ell,  ja els havia donat el seu nom i adreça.
També, en la primera meitat dels 70s, una parella, amiga de l’àvia, que tenien un 600, ens portaven, a l’àvia i a mi, a la platja de la Punta de la Mora, prop de Tarragona, enfront de la Tomba dels Escipions.

CASTELL I PLATJA DE TAMARIT.


A la fi dels 70s i principis dels 80s , ja amb carnet i cotxe propi, vaig començar a anar amb el meu vehicle; com ja vaig comentar en el post del Càmping Trilles, vaig anar diverses vegades, amb amics de la colla del Club, a la platja d’aquest càmping a Tamarit; també m’agradava la platja de Sa Conca, a S’Agaro, no recordo amb qui anava però si que hi vaig anar diverses vegades; també recordo haver anat, almenys una vegada, amb els meus amics en Claudi, L’Azucena i la Gloria, no recordo exactament a quina platja, però era entre Sant Feliu de Guixols i Calonge, recordo que vam llogar un pedalo per a anar una mica mar endins.                            

 Ja amb la Marisol,hi  havíem anat, procurant cambiar de platja a, Comarruga, Castelldefels, Platja d’Aro, l’Escala,Tamarit, Sa Riera, Blanes, Pineda…; a partir de finals dels 80s, moltes vegades, trovabem retencions per a arribar a la platja, i com nosaltres no som de prendre el sol, si no d’arribar, banyar-nos un parell de vegades, assecar-nos i marxar, no ens agrada estar més estona a la carretera que a la platja, així que, a poc a poc, vam anar deixant d’anar a la platja .

Llegenda del Drac Gar i Got, extret de http://www.escasateva.catalunya.com

    El Drac Gar i Got de Castelldefels:

Fa molts i molts anys, un drac molt bo i amb dos caps -un per vigilar el mar i l’altre, la muntanya- va baixar de la muntanya perquè se sentia sol i va arribar a Castelldefels, on es va quedar. Es deia Gar i Got i es dedicava a defensar la vila de les invasions pirates. Però un mal dia una bruixa va aparèixer per ressuscitar les forces del mal: Llucifer i les seves guardianes malèfiques. A partir de llavors, tot va ser destrucció i obscuritat a la comarca. Per posar fi a aquesta situació i tornar l’alegria a la vila, el cavaller Guifré el Pelós, amb l’ajuda del drac, s’hi va enfrontar. En Guifré va quedar malferit i, en veure’l, el drac va anar a buscar corrents les dones d’aigua, que vivien a les fonts i estanys propers, perquè el curessin. Finalment, en Guifré i el drac Gar i Got van alliberar la vila de les forces del mal.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS

FESTA DEL PORC I LA CERVESA, MANLLEU

Els dies 3, 4 i 5 d’octubre, a la Plaça Fra Bernardi de Manlleu, s’hauria de celebrar la Festa del porc i la cervesa, una fira gastronòmica que es celebra des de l’any olímpic, 1992.


Aquesta fira gira al voltant d’aquests dos productes, amb mostres i degustacions de productes elaborats amb carn de porc, i exposició i tast de cerveses artesanes, tant nacionals com importades.

ROSTINT ELS PORCS A LA PLAÇA.


A part de les degustacions, l’acte més vistós és la matança (realment  escorxat, perquè per llei cal sacrificar-los en un escorxador regulat) i el rustit en foc de llenya, de porcs de qualitat, que després se serveixen per a dinar o sopar, en una carpa habilitada com a menjador, prèvia compra del corresponent tiquet; així com l’elaboració d’embotits, sobretot botifarra del perol, a la vista del públic; al costat de l’obrador d’embotits, s’instal·la un mercat d’embotits i productes de proximitat, a càrrec de paradistas del mercat municipal, i algunes xarcuteries emblemàtiques del poble, com Can Cerilles.


També es duen a terme diverses activitats gastronòmiques, com a tallers de cuina per a grans i petits, concursos de receptes, concurs de la llonganissa de la fira, concurs de la cervesa artesana de la fira, concurs d’Instagram…


Al voltant de la plaça hi ha un bon numero d’estands on comercialitzen cerveses, que també es poden degustar acompanyant entrepans de botifarra, xistorra, cansalada viada….; també podem trobar zones de joc per als nens, espectacles i concerts gratuïts.

LA FESTA DEL PORC I LA CERVESA, 2018.


La primera Festa del Porc i la Cervesa

Per Joan Arimany, publicat a El Ter, portal d’Osona, el 2017.

L’any que ve s’escauran els 25 anys de la celebració de la Festa del Porc i la Cervesa. El 1992 se’n va celebrar la primera edició. Per a Manlleu, aquell va ser un any de contrastos…

Sortíem d’un estiu imbuïts de l’exaltació olímpica de Barcelona, que tot el país va sentir en més o menys mesura, però estàvem en un angoixant i descarnat procés de desindustrialització que acabaria amb la desaparició de les empreses locals dedicades al tèxtil. Aquells mesos van ser un cop dur per a moltes famílies. La gent de Manlleu es va mobilitzar col·lectivament com poques vegades, públicament, amb una manifestació multitudinària. Enmig d’aquest procés, com una petita llum que espurnejava tot mirant el futur, va sorgir la festa que encara celebrem.

Si cal recordar i esmentar algú, amb agraïment, pel mèrit de provocar la gestació i el naixement de la Festa del Porc i la Cervesa –i crec que cal- aquest és Pau Portús i Parés. Empleat municipal que va dedicar gran part de la seva vida a l’Administració pública local,  va impulsar diverses activitats de tipus cultural, esportives i lúdiques –recordem el cinema que, precisament, duia el seu nom-, i va manllevar de l’Oktoberfest costaner una proposta diferent. Transportada a Osona, terra d’embotits, la cervesa que regava la festa d’origen alemany també havia de ser-hi ben present. No es tractava del beure per beure, sinó del tast mesurat que combina beguda i els productes elaborats a partir de la carn de porc. Havien de passar alguns anys per viure l’esclat de la cervesa artesana, però l’art d’elaborar llonganisses i altres productes del mateix origen animal ja formava part de l’essència de la nostra terra. Per tant, porc i cervesa, van fer una excel·lent parella.

El primer cartell, obra de Ramon Paracolls, insinuava plenament el sentit de la festa. Lluny dels dissenys digitals posteriors, transmetia la frescor del dibuixant de rotring sobre paper.

Un fet que pocs coneixen, i que va estar a punt d’esborrar la festa abans de néixer, és la tensió que el mateix dia de l’estrena va viure l’equip de govern d’aquell moment. La referència explícita a la cervesa en el mateix nom de la festa, va fer témer que fos anul·lada per instàncies superiors. Alguna notícia s’havia rebut sobre el tema, però, per alleujament dels organitzadors, la notificació no es va emetre. I al vespre, al punt de les 9 del 16 d’octubre de 1992, es va procedir a la protocol·lària punxada del primer barril.

Recordo les primeres edicions en les quals les atraccions envoltaven de gresca, llum i color, les parades de cervesa i embotits. Gairebé sempre, dalt d’un entarimat, alguna actuació artística reclamava les mirades dels presents. Sens dubte, la imatge que sempre associaré a aquella etapa inicial de la festa és l’actuació, el 1993, de la banda bavaresa de Fred Köhler, vinguda de Tirol. El seu ritme transportava els presents al lloc originari de la festa.

La fórmula va arrelar. Fins i tot, quan se li va canviar el nom per “Festa de tardor”, els mateixos promotors del canvi es van adonar de l’error. En poques edicions, la Festa del Porc i la Cervesa de Manlleu havia assolit entitat pròpia. 

Amb els anys, ja en són vint-i-quatre, la festa ha canviat i s’ha transformat d’acord amb els temps. La festa va esdevenir popular en ser capaç d’adequar-se a noves sensibilitats i acollir nous al·licients per convertir-la en una fira gastronòmica de primer nivell. A dia d’avui –que no en el moment de crear-se-, sorgeix una reflexió que fa d’aquesta festa –o fira- una paradoxa: Com persisteix quan gairebé una quarta part dels manlleuencs tenen prescrit no ingerir alcohol ni carn de porc? Aquesta pregunta comporta llargues reflexions que, en qualsevol cas, s’haurien de tenir en compte…

Podria haver esperat a fer aquest article coincidint amb el quart de segle, d’aquí a un any, però m’ha semblat més adequat fer-ho ara. I la raó és perquè m’agradaria –un desig ben personal- que en escaure’s l’efemèride, a l’edició de 2017, es tingui un fugisser –o no tan fugisser- record per a Pau Portús. Si no hagués estat per ell, ho puc ben assegurar, aquests dies no estaríem de festa, sinó que Manlleu entraria, com cíclicament pertoca, a la melangiosa tardor.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

BARCELONA AMB L’AVIA ANTONIA

Un altre lloc al qual la meva àvia solia portar-me era a Barcelona, moltes vegades a passar la tarda; generalment, per proximitat a casa, agafàvem els FGC (l’Elèctric, com l’anomenava ella), però jo em marejava en les corbes de les Planes, altres vegades anàvem en RENFE (el del Nord), encara que això implicava agafar l’autobús fins al centre; amb un o amb  l’altre, baixàvem a Plaça Catalunya, on, en aquella època, era costum donar menjar als coloms, hi havia venedors de bossetes de besc per als coloms; moltes vegades, també, vènia la meva mare,( i a principis dels 70s també duiem el meu germa Xavi),  anàvem a visitar grans magatzems, com c’al Jorba, el Sepú, l’Àguila, o el Corte Inglés, aquest ultim es va obrir més tard; a mi m’encantava visitar la planta de joguines, on em quedava embadalit i havien de tirar de mi; i alguna vegada havíem anat a comprar algun rellotge o transistor, a uns basars que hi havia en la zona de “Les Set Portes” prop del port; això sí, abans d’agafar el tren de tornada, paràvem a berenar, en un bar del carrer Pelai, el Porto Cristo, crec que es deia, jo sempre demanava “Cacacola amb bolivas reyenas”, i encanvi ara no suporto la Coca-Cola; l’àvia, a mes, em demanava alguna cosa una mica més consistent, com alguna pasta, o uns popets a la planxa que recordo que m’agradaven molt; també ens paràvem a l’aparador d’una botiga de trens elèctrics, del mateix carrer, que m’encantaba.

DONANT BESC ALS COLOMS.


Altres vegades baixàvem per les Rambles fins al port i agafàvem la “Golondrina” fins al “rompeolas”, on hi havia un xiringuito en el quel menjàvem musclos; d’altres vegades passejàvem pel port, una vegada vam anar a visitar la rèplica de la carabela d’en Colom que hi havia allí, i una altra vegada vam pujar a un vaixell de guerra que deixaven visitar, també recordo haver vist un submarí que em va semblar molt lleig i petit; també vam anar al Museu de Cera i, diverses vegades, al Cinerama, que hi havia en el Paral·lel, allí recordo haver vist La Conquista del Oeste; i és que, a l’àvia, malgrat ser sorda, li agradava molt el cinema, de fet, mentre va funcionar el cine Rex, davant de casa, anàvem gairebé tots els dijous.


Alguns diumenges anàvem a passar tot el dia; m’havia dut al Parc de la Ciutadella i al Zoo, a la Sagrada Família, a la muntanya de Montjuic, on pujàvem amb el funicular des del Paral·lel, i passejàvem fins a Miramar, allí estaven els estudis de la TVE a Barcelona, on, una vegada, passant per davant, vam veure sortir a l´Herta Frankel i al Franz Johan, que tenien un programa dedicat als nens que m’agradava molt, sortia una marioneta d’una caniche anomenada Marilín, i quan els vam veure portaven una d’igualeta però de carn i ossos; també havíem anat al Poble Espanyol, i al parc d’atraccions de Montjuic; i, almenys una vegada, vam agafar l’aeri des de Miramar fins a la Barceloneta.

AL PARC D’ATRACCIONS.


Precisament a la Barceloneta li agradava molt anar a menjar a un dels desapareguts xiringuitos al costat de la platja, Can Costa; un altre lloc que recordo haver-hi anat a menjar amb ella, era als Caracoles, que crec estava en el barri gòtic.


També m’havia dut diverses vegades al parc d’atraccions del Tibidabo, amb el famós tramvia blau i el funicular; i a la fira de mostres de Monjuic; algunes vegades havíem anat a visitar a un parents, crec que oncles seus, els coneixia com els oncles de Barcelona, vivien en un pis de la Carretera de la Bordeta, tocant a la Gran Via, eren una parella gran, la veritat és que allí m’avorria bastant, però, almenys ens posaven de berenar; crec que van morir gairebé consecutivament, cuan jo havia de tenir entre vuit i nou anys.


Breu biografia de l’Herta Frankel, extreta de la Wikipedia:
Herta es va iniciar en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Més tard va continuar la seva carrera en el món de la interpretació, fent també les seves incursions com a cantant. Va arribar a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical, i es va establir a Barcelona des de 1945, igual que altres tres membres de la seva companyia d’espectacles “Els Vienesos”, Artur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan. En 1948 debuta amb marionetes en Grans Artistes en Petita Grandària dins de la revista Somnis de Viena, en el Teatre Espanyol de Barcelona, amb un èxit extraordinari. En totes les revistes posteriors combinarà el ball amb les marionetes.
Va ser molt popular en els primers anys de “Televisión española” com a titellaire, manejant ninots de mà i de corda en els programes infantils en el per aquell temps monopoli estatal televisiu. Els seus ninots més famosos van ser La Gosseta Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres ninots que van cobrar vida a les mans de Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la tia Cristina. El seu primer programa televisiu va ser:”Lo que cuenta la tia Cristina”, però no va aconseguir la fama fins a l’aparició de la gosseta Marilín en el programa Día de Fiesta. El 1960 se li va concedir el Premi Ondas (en l’apartat de premis nacionals de televisió). Entre 1973 i 1976 va actuar en el «Scala Barcelona».
Amb la incorporació de Pilar Gálvez i Fernando Gómez el 1985 es constitueix la “Compañia de marionetas Herta Frankel”. El 1995 realitzen l’exposició Herta Frankel i les seves Marionetes a Lleida i Barcelona on Herta Frankel rep un espontani i impressionant homenatge, per part d’un públic que viu un esdeveniment ple d’emoció i simpatia. La Companyia de Marionetes Herta Frankel continua donant vida a les seves marionetes en el Marionetarium que es pot visitar al Parc d’atraccions del Tibidabo..

Categorías
CATALA FESTES POPULARS

FIRA MERCAT MODERNISTA CANET DE MAR

Entre el 17 i el 19 de setembre, a Canet de Mar, es celebra la Fira-mercat modernista, que ja va per la seva 13a edició, ja que es va començar a celebrar el 2008.


Són uns dies, en què el centre històric es transforma per a rememorar aquella època de principis del segle passat, comptant amb la col·laboració dels comerciants, que es vesteixen d’època, i ambienten els seus establiments; també alguns restaurants ofereixen plats d’aquella època; a més, als seus carrers es celebren diferents activitats lúdiques i artístiques, com a espectacles de carrer a càrrec de grups de teatre itinerant degudament caracteritzats, sobretot dirigits als més petits, però també de recreació històrica; també hi ha un mercat d’artesania, amb mostres d’oficis i costums de l’època; diverses exposicions, i la ruta guiada pel patrimoni arquitectònic modernista.

ESPECTACLE ITINERANT.


Aquesta ruta modernista, que també es fa un dissabte al mes, amb una durada aproximada de 1,30 hores; té el seu punt de reunió a la Casa Museu de Luis Domenech i Montaner, construïda entre 1918 al 19, és museu des de 1998, per a anar cap a la Riera de San Domench, on està la Casa Roura, o Ca La Bianga, construïda per Domenech i Montaner entre 1891 al 92, avui dia alberga un restaurant; a la confluència de la Riera de San Domenech i el carrer Ample, està l’Ateneu Canetenc, construït entre 1885 al 87, també per Domenech i Montaner, ha estat casino i ateneu obrer, actualment alberga una biblioteca pública; la ruta segueix pel carrer Ample, on està l’Ajuntament d’estil historicista, i altres edificis remarcables com a Ca Puxan, modernista de 1913; segueix pel carrer Castañer, la Plaça Macià, les Escales del Sant Crist de 1913, el carrer de l’Església, que desemboca en la plaça de l’Església, gotíca del XVI; la Riera Buscarons, que també té diversos edificis remarcables, com el Mercat i la Casa Renau , noucentistas o la Guarderia de la Fabrica Jover modernista; i tornada a la Casa Museu.

CASA ROURA.


A part d’aquesta ruta, hi ha altres rutes en les que es poden veure altres edificis interessants, modernistes, com la Fabrica Jover, i d’altres estils, noucentistas, historicistas…, perquè compta amb nombroses cases dels “americanos”, les que es van fer construir els que van fer fortuna a Amèrica, especialment a Cuba; també hi ha una ruta que inclou una visita al cementiri, que compta amb diverses tombes modernistes, algunes dissenyades pel propi Domenech i Montaner.


Enguany, amb les mesures Covid, cal fer reserva prèvia per a les rutes i espectacles, tots amb aforament limitat, a l’oficina de turisme, a partir del 3 de setembre.


També és interessant, visitar el Castell de Santa Florentina, situat al nord de la població, construït, sobre les restes d’una fortificació romana, en el segle XI com el Domus de Canet, un casal fortificat d’estil romànic; va ser reformat en el segle XV en estil gòtic, i finalment, a principis del XX, Domenech i Montaner, va fer una nova reforma, incorporant elements modernistes i gòtics; com a curiositat, comentar que s’hi van rodar escenes de Joc de Trons.

Extracte de http://www.castelldesantaflorentina.com

El Castell de Santa Florentina és un lloc meravellós amagat entre la verdor del bosc semblant a la descripció que feia George R. Martin en la seva exitosa sèrie “Una cançó de gel I foc”. No és estrany que el castell fos elegit com una de les localitzacions per al rodatge d’una de les series de televisió més exitosa “Joc de Trons”. Poden gaudir de l’episodi a on el castell es converteix en Horn Hill, en el sisè capítol de la sisena temporada.

Gràcies a la feina dels decoradors professionals, el castell es va convertir en el patrimoni familiar de la Casa Tarly en només 9 dies. La decoració era increïble afegint un autèntic estil gòtic al castell.

Molts professionals i creatius van treballar al castell durant els tres dies del procés de filmació, entre ells un director de cinema i televisió americà, el productor de televisió Jack Bender que ha produït series de televisió tan famoses com “Lost”, “Under La Cúpula” i “Los Soprano”. Un guionista americà, productor de televisió i co-creador de Joc de Trons David Benioff també va treballar-hi. Actors famosos com James Faulkner (Randyll Tarly), Samantha Spiro (Melessa Tarly), John Bradley-West (Samwell Tarly), Hannah Murray (Gilly), William & James Wilson (Sam) Freddie Stroma (Dickon Tarly), Rebecca Benson (Talla Tarly) van crear un ambient emocionant i creatiu durant el rodatge. Va ser un plaer tenir un equip tan professional i experimentat. També agraïm a l’ajuntament de Canet de Mar la seva col·laboració en tot el procés de gravació al Castell.

El Castell de Santa Florentina es va convertir en part integral de la historia de la sèrie Joc de Trons. Visiti’ns i descobriran tots els detalls i secrets del procés de gravació , i podrà gaudir també de tots els espais a on es v filmar. Oferim també experimentar l’ambient de Joc de Trons celebrant qualsevol dels seus esdeveniments privats amb l’estil de la sèrie, al Castell.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar