Els pròpers dies 6 a 8 de desembre, és a dir el pont de la Puríssima, de 10 a 20 hores, es fará el Mercat Medieval a Vic, en el qu’els carrers del centre històric, la Rambla i la Plaça Major, retrocedeixen en el temps per a transformar-se en un poblat medieval, ple de mercaders, artesans, tavernes, firaires i espectacles de carrer; amb 323 parades i unes 200 actuacions.
CAMPAMENT DE TIR AMB ARC.
A les parades dels mercaders es podrà trobar: bosses i complements, cremes i sabons, mel i herbes medicinals, embotits, formatges, coques i pastissos, xocolates, conserves…i a les tavernes, begudes i menjà, com a pernil, botifarras i xai a la brasa, pop, crepes, xurros, entrepans… També hi haurà mostres d’oficis antics: ferrers, fusters, escrivans, forners…; activitats infantils a la zona de les adoberías, música, balls i espectacles a l’aire lliure, com l’assalt del Altarriba, un recorregut teatral per diversos punts de la ciutat, amb recreació d’alguns fets històrics del segle XV, durant la guerra civil catalana.
ACTORS ITINERANTS.
Aquest any degut, al Covid, hi haurà alguns canvis, a més dels protocols que dicti el Procicat, que en principi seran el control d’aforament i l’ús de màscareta en aglomeracions; les parades es traslladaran a la part exterior del barri antic i fora de muralla, per a evitar les aglomeracions en els carrers estrets; les ubicacions es repartiran pels parcs de Jaume Portell i de Jaume Balmes, les zones de la Atlántida i de les Adoberías, les Rambles, la Plaça del Carbó, el Carrer Soletat i Hospital del Cloquer.
També l’Assalt del Altarriba patirà un canvi de format, passant a dir-se la Trifulga del Altarriba, serà un espectacle de carrer, amb menys actors, que encarneran uns nous personatges, uns comediants que relataran els fets 50 anys després, i que es mouran amb carro des de la Plaça Gaudí fins a l’arbreda de la Atlántida, amb una nova escenografia que inclourà titelles i música en directe. Hi haurà programació cultural a Vic Punt Zero i al Museu Episcopal. Podeu informar-vos millor a l’oficina de Fires i Mercats de l’Ajuntament (OFIM), telèfon 938833100, o per mail a: fires@vic.cat
Adjunt un extracte d’un relat sobre la presencia, a Vic, de la plaga medieval per excel·lència:
Eduard Junyent en la seva obra La ciutat de Vic i la seva història hi dedica un apartat i assegura que “el 1348 fou l’any fatídic de l’aparició de la pesta negra que infestà tot Europa i que, en revingudes successives, deixà la població reduïda als dos terços”.
A Vic, l’epidèmia hi aparegué el mes d’agost d’aquell any i va causar 244 morts fins a finals d’any. L’any següent es produïren 281 defuncions i els rebrots se succeïren fins al 1397.
El descens de la població va fer que el rei Joan I concedís la llibertat d’establir-se a la capital d’Osona a tothom que volgués, per tal de pal·liar aquesta disminució demogràfica. Segons ens explica Junyent, el rei català va autoritzar a venir a Vic a qualsevol persona, fins i tot si aquesta arribava fugint d’algun compte pendent amb la justícia. El municipi, per la seva part, concedia als nouvinguts deu anys de perdó de tributs.
Les conseqüències de la pesta foren catastròfiques no només per a Vic sinó per a tots els pobles de la comarca, perquè es despoblaren i els camps foren abandonats.
En una societat bàsicament agrària i autàrquica, és a dir amb intercanvis comercials limitats, les males collites o la impossibilitat de conrear els sembrats més propers a les zones habitades sovint significaven l’aparició de la fam. Proliferaren, per tant, els robatoris i també el que en aquella època s’anomenava “les bandositats”, això és la presència de grups de persones que es dedicaven a assaltar els pocs viatgers que s’atrevien a circular pels camins.
Malgrat tot, el mateix Junyent diu que a finals del segle XIV, la “vitalitat ciutadana” reprengué el progrés amb la presència de gent vinguda de fora que va dinamitzar els oficis i l’activitat econòmica comarcal. Tanmateix, els episodis epidèmics de pesta s’anaren succeint a Osona fins al segle XVII, amb el seu corol·lari de defuncions, misèria i inseguretat.
Els dies 26-27 i 28 de novembre, i 3-4-5-6-7 i 8 de desembre, a Caldes de Montbui, celebran la Fira de Nadal, que és la primera celebració nadalenca en el nostre territori, tradicionalment vènia celebrant-se el primer cap de setmana de desembre, però enguany s’estén des de l’últim cap de setmana de novembre, fins al pont de la Puríssima; la fira comença amb l’encesa de l’arbre de nadal el divendres 26 a la tarda.
L’OLLA GEGANT DEL BROU.
Paral·lelament també es celebra un mercat d’artesans, tots dos esdeveniments es celebren en el marc dels carrers del centre històric de la vila i a l’emblemàtica plaça de la Font del Lleó, amb la seva aigua a 74º; en aquesta plaça es duu a terme el fet més singular d’aquesta fira, la preparació del brou de Nadal amb carn d’olla en una gran olla de 1,5 metres de diàmetre i 1600 litres de capacitat, amb aigua termal i en foc de llenya; per a la seva elaboració, col·laboren diversos restaurants, carnisseries, xarcuteries i botigues de verdures locals; enguany està previst fer dues olles de brou, per la qual cosa seran més de 3000 litres de brou; tots els dies de la fira es podrà degustar i comprar brou, fins a la fi d’existències, es recomana portar got propi.
PARADETES DE CARRER.
Repartides pel centre històric es trobaran unes 150 parades amb objectes nadalencs, artesania, antiguitats, alimentació i cuina sobre rodes. També hi haurà activitats dedicades a la quitxalla, com fer cagar el tió (els diumenges a mig dia), diversos espectacles i tallers nadalencs. També es podran visitar diverses exposicions, com la de diorames de pessebres, a l’espai l’Olla.
En principi les mesures anti-Covid, seran les que dicti el Procicat, segurament l’ús de la màscareta i algun tipus de control d’aforament. Per a més informació, podeu consultar a l’oficina de turisme, (tel 938654140) o al mail: fires@caldesdemontbui.cat
En Fort Farell, conegut també amb el nom del Gegant del Pi, és el més popular gegant de la mitologia catalana. Això es deu principalment a la fama que va assolir, puix que va anar absorbint llegendes que originàriament pertanyien a altres gegants.
Diuen que era nascut a Caldes de Montbui, a una masia que es deia CanFarell però de tan fort que era tothom li deia Fort Farell; era tan alt i gros que de vegades feia servir un pi com a bastó per caminar, d’aquí li vingueren els sobrenoms.
Era pagès i un dia, mentre sembrava, una persona li demanà per un camí i, de tan gros i fort com era, va aixecar els bous i l’arada per assenyalar-li’l.
S’explica que quan en Colom va anar a Barcelona de tornada del seu viatge de les Amèriques ho va fer acompanyat d’uns indis negres enormes que van deixar meravellats els Reis Catòlics; la gent catalana, però, va dir que no estava pas tan impressionada, ja que ben a la vora hi havia un home que era més gros que tots aquells indis. Com que els presents no s’ho creien, el van avisar i en arribar volien que pagués la taxa de llenya, atès que no hi havia deixat el pi, però ell se’n va desempallegar llençant-lo per sobre de la muralla sense cap esforç. Per demostrar com n’era de superior al negre portat per en Colom, el va agafar tot cridant: «Aparteu-vos, gent d’Amèrica, que allí on caurà tot ho aixafarà!», i a força de músculs el va llançar amb tanta força que el negre va arribar fins a les Amèriques.
Una altra llegenda explica que en assabentar-se que Barcelona, havia caigut sota el poder dels moros es va enrabiar tant que va arrencar un pi de soca-rel i amb unes poques passes es va plantar davant de la ciutat; tot seguit va demanar al moro que governava la ciutat, popularment conegut com el Gegant de la Ciutat, de lluitar-hi, i ho varen fer; el va guanyar d’un cop de pi ben clavat, i així va quedar alliberada la ciutat.
Hi ha una cançó molt popular que ho narra, la primera estrofa explica com s’acosta el Gegant del Pi a la ciutat i la segona com el Gegant de la Ciutat se n’escapa corrents per les teulades de Barcelona:
Aquest castell el vam visitar el 2009; està situat gairebé en el límit d’Osona amb el Ripollés, a la sub-comarca de Besora, en el terme del poble omonim, sobre un pujol que domina el riu Ter i la carretera C17; la primera referència escrita sobre ell, data de l’any 1285 i es refereix a ell com a “domus” (casa forta), que, possiblement, abans, en el segle IX va ser una torre de vigilància del camí de Ripoll a Barcelona; formava un triangle defensiu juntament amb els castells de Besora i de Saderra.
EL CASTELL DE MONTESQUIU, foto de pdiba.cat
La família Besora el va habitar des del S XIV fins al XVII en què els nous marquesos de Besora, els Descatllar, el van sotmetre a una reforma; en el XVIII passá als Santa Coloma, i ja en el XIX a la família Juncadella de Barcelona, que va tornar a reformar-lo en profunditat, afegint, entre altres coses, el segon pis amb els merlets que li donen l’aspecte de castell, denominació que se li aplica des de llavors, també van afegir l’escala gòtica i el jardí, que seria l’embrió del Parc del Castell de Montesquiu, creat en 1986 per la Diputació de Barcelona, propietària del castell des de 1972, per donació, en compliment dels desitjos d’Emili Juncadella qu’el va habitar; formant part dels edificis del parc, al costat del castell esta la Cabanya del Castell, que s’usava per a guardar el bestiar i les collites, i que ara és una exposició d’art; i també La Masoveria, actual oficina del parc.
El castell és un edifici de planta quadrada, d’aspecte massís, amb planta baixa i dos pisos; la visita comença a l’àmpla sala de l’entrada, des d’on s’accedeix a una dependència on es projecta un àudio-visual amb l’història del castell, narrada pel fantasma del gos Quiu, i la intervenció d’altres quatre fantasmes que van viure en ell; després vam accedir a la planta noble del primer pis, per l’escala gòtica; allí vam veure el saló principal, presidit per una gran taula i la xemeneia, després visitem diferentes habitacions, la que més recordo era una espècie de despatx dedicat a recordar els viatges a l’Àfrica i Àsia d’el Emili Juncadella; i el balcó des del que es pot admirar el jardí i part del parc que l’envolta. A la segona planta està situat un centre de recursos, utilitzat per a conferències, cursos, reunions de treball…. De tornada a la planta baixa, vam visitar la petita capella del segle XVII, dedicada a Santa Barbará, que esta adossada al costat sud del castell.
A més, el Parc del Castell de Montesquiu, també ofereix diferents rutes i activitats, algunes molt adequades si aneu amb nens. Per a més informació o reserves, a l’oficina del parc, telèfon: 938529234, o e-mail: p.montesquiu.bisaura@diba.cat
A continuació us deixo la LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL.Extret d’un recull de llegendes del Castell de Montesquiu.
Fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona del castell de Montesquiu es va suïcidar un 31 de Juliol a la nit, llençant-se daltabaix d’una finestra del castell, encara que no se sap el motiu.
El cas és que, cada any, en arribar la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze diuen que, a mitjanit, es pot sentir uns crits esgarrifosos privinents del castell de Montesquiu, de sota la finestra on s’havia suicidad la minyona.
Segons expliquen, aquest plany es podia escoltar per tot el Bisaura, i que son els laments d’aquella minyona, tot i que sembla que en realitat era algú del poble per espantar als crèduls, als que havien motivat per anar a visitar el castell aquella nit.
Amb aquest relat, estreno una nova categoria, la de les visites guiades a edificis i llocs emblemàtics; aprofitant que, recentment, ens hem apuntat a una sèrie de visites guiades a edificis patrimonials de la ciutat, organitzades per l’oficina de turisme de l’ajuntament, començant per la Casa Duran, visita que se sol fer per la Festa Major, però que no l’havíem pogut fer.
FAÇANA DEL CARRER PEDREGAR.
La Casa Duran, està situada a la cantonada dels carrers Sant Joan i Pedregar, és una de les més antigues de la ciutat; i té la particularitat de combinar les funcions de casa senyorial burgesa amb la d’explotació agrícola; no esta clar quan es va iniciar la construcció de la planta baixa, la dedicada a la part agrícola, però sí que, el 1578, Feliu Duran va fer construir la planta noble del primer pis, d’estil renaixentista, construcció que va durar fins a l’any 1606; la casa, va rebre una reforma i ampliació en el segle XVIII. La família Duran, propietària de la casa fins al segle passat, es va establir a Sabadell en 1443, i arran de successius enllaços amb filles d’altres famílies riques de la ciutat, va anar augmentant la seva fortuna i patrimoni, com a terratinents i comerciants; Feliu Duran tènia explotacions agràries i tallers de teixits, i a més era Procurador Reial i Jurat del Consell de la Vila.
L’edifici consta de tres nivells, la planta baixa, que albergava les cavallerissas, el celler, les zones de processament agrícola i industrial i la sala d’entrada, al costat de la qual està el cel obert amb l’escala que puja al primer pis, on està la planta noble amb la residència dels senyors; damunt aquesta les golfes que servia de magatzem de la producció agrària, a més de servir d’aïllament entre la teulada i l’habitatge.
La visita, a càrrec d’una simpàtica guia, comença a la sala de l’entrada, que servia per a guardar els carros, allí, al costat de la porta d’entrada es va descobrir una petita escala que baixa a un subterrani, que es creu que havien d’utilitzar per a ocultar objectes o persones; d’allí passem a les cavallerisses, o encara es veuen els pessebres on mengaven las besties; i al magatzem de gra, amb sis sitges que disposaven d’un enginyós dispensador en la part inferior; després vam baixar al celler, on es feia tot el procés d’elaboració del vi, des del trepitjat del raïm, fins a la venda del vi, en ella hi ha més d’una quinzena de botes que havien contingut vi de diferents qualitats, també hi ha una premsa bastant ben conservada; sortint d’allí ens van explicar que també hi havia hagut una zona dedicada a la producció d’oli d’oliva, de la que no en queda més que un recipient usat per a decantar o filtrar l’oli; ens vam dirigir al costat oposat del saló de l’entrada i vam entrar en una zona situada sota tres arcades, on havia estat situada la fàbrica de sabó, de la qual vam poder veure el forn sobre el que s’escalfava la mescla de productes per a aconseguir el sabó i el lleixiu; i també la zona dedicada al tint.
De tornada al saló de l’entrada, vam pujar per l’escala a la planta noble per a visitar l’habitatge, sobre la porta d’entrada vam poder veure la “benedicció” en la que, al costat de l’anagrama JHS, es llegeix el nom de Feliu Duran i l’any: 1593; de l’interior de la casa, va desaparèixer pràcticament tot el mobiliari durant el passat segle, fins i tot algunes habitacions també van ser malmeses, no obstant això es va efectuar una bona feina de restauració; vam passar a veure una de les quatre habitacions de solter, en la que ens van ensenyar i explicar com funcionava el “festejador”, dos seients d’obra al costat de la finestra, en els que s’havien d’asseure’s, un enfront de l’altre, els nuvis, i sempre amb una “carabina”; després passem a una de les habitacions de matrimoni, en la que vam poder veure els dos tipus de pintura al fresc, en capes superposades en que estaba pintada, i les motllures decoratives, qu’ens van explicar qu’eren de color blanc, perquè els últims inquilins les havien arrencat i tirat a un contenidor, i un veí les va rescatar “in extremis”, els hi havien llevat la pintura, que possiblement seria daurada.
JARDI I POU.
D’aquí vam sortir al jardí, que està situat sobre el celler, la qual cosa és una mostra de la solidesa de la construcció amb volte catalana, perquè té diversos arbres, dues fonts ornamentals, i un pou al costat de l’accés a la cuina, després vam passar al gran saló principal, amb una decoració barroca del XVIII, allí ens van ensenyar l’armari dissimulat en una de les parets, en el que guardaven la vaixella de ceràmica decorada; abans del Covid, en aquest saló se solien celebrar alguns actes de l’ajuntament; passant per un altre saló més petit vam accedir a altres dues habitacions de matrimoni, en millor estat que la que havíem vist abans, en aquestes hi havia llits, fins i tot que no eren originals de la casa, despres vam anar a una habitació gran, que havia estat la cuina, de la que no quedava cap resta, només les quatre parets, l’accés al pou del jardí i una obertura que comunicava amb la capella, perquè el personal pogués seguir la missa sense barrejar-se amb els senyors, que accedien a la mateixa des del jardí; se sap que la capella havia tingut un retaule renaixentista de la Mare de Déu, avui dia desaparegut.
Vam tornar a la planta baixa i sortint al pati posterior, (el que limita amb el carrer Sant Joan), ens van ensenyar uns forats en la paret de les golfes que quedava damunt de la zona de tint, que eren paranys per agafar coloms i els seus ous; també vam veure un tros de mur de la casa que és una resta de la muralla medieval de la ciutat; vam tornar al saló de l’entrada, on vam donar per acabada la visita.
El mes de febrer del 1944 esclatà la polèmica sobre la conservació de la Casa Duran arran de l’entrevista publicada al diari Sabadell al regidor de Foment de l’Ajuntament de Sabadell presidit per Josep Maria Marcet. L’entrevistat va exposar el projecte consistent en reformar el centre històric de la ciutat amb dos objectius: d’una banda, millorar la seva imatge; de l’altra, ordenar el trànsit de vehicles. Per això, es preveia enderrocar la Casa Duran per construir un vial doble de 30 metres d’amplada que comuniqués el carrer de la Indústria (llavors anomenat de Calvo Sotelo) amb el passeig de la Plaça Major (aleshores del general Primo de Rivera). També es contemplava crear una petita plaça i aparcaments.
La notícia desfermà una gran polèmica i un debat que es perllongà durant 14 anys. Hem de tenir compte que aquest projecte estava precedit per la destrucció del bosc de Can Feu, l’enderroc del Pedregar i el quiosc modernista del Jardinets, obra de l’arquitecte Josep Renom. Andreu Castells qualifica la destrucció del Pedregar com “una barrabassada urbanística organitzada per gent considerada docta, avalada per brillants títols acadèmics. Va destruir totalment el que Sabadell podia exhibir del nucli central de la plaça Major”. Així doncs, el pla d’enderrocar la Casa Duran fou la gota que va fer vessar el got i provocà la divisió de les elits de la ciutat en dos blocs antagònics: els “conservadores y derribadores o conservistas o derribistas”, per emprar la termologia de Marcet que, al seu parer, no pagava la pena conservar aquesta peça patrimonial quan s’havia obert el carrer de la Indústria i s’havia enderrocat el Pedregar per a bastir el passeig de la Plaça Major. La Casa Duran “cortaba de lleno este lógico enlace entre ambas importantes vías de circulación.
Els partidaris de conservar la Casa Duran van elaborar l’any 1944 un projecte alternatiu que volia compaginar la preservació de la mansió senyorial amb els plans “modernitzadors” de l’Ajuntament. El proposta consistia en la demolició de l’annex i del pati que dona al carrer Sant Joan i l’obertura d’un vial a la banda de la façana nord que connectaria el carrer de la Indústria amb el passeig de la Plaça Major i permetria absorbir la circulació rodada.
En aquest projecte, un cop eliminat el cos annex, es podien veure els balcons de la planta noble. D’altra banda, l’enderroc del patí feia possible l’obertura de les arcades que “volverían a lucir en forma de galería porticada”.
Referèndum frustrat
L’Ajuntament no va prendre en consideració aquesta proposta i el tema va quedar en el congelador durant 13 anys. L’any 1957 la qüestió va reprendre’s arran d’una carta oberta del pintor Antoni Vila Arrufat va adreçar a l’alcalde Marcet i que aquest reprodueix íntegrament en les seves memòries, així com la seva resposta.
Marcet, per tal de desencallar la qüestió, va plantejar una solució que a l’època va causar sensació. L’alcalde feu aprovar a la ComissióPermanent de l’Ajuntament la convocatòria d’un referèndum sobre el tema amb “todas las garantías de seriedad y sinceridad”. A tal efecte i abans de celebrar-se la consulta, els tècnics municipals elaboraren dos projectes que contemplaven tots els aspectes urbanístics, tècnics i econòmics amb l’objectiu que la ciutadania pogués votar amb coneixement de causa i que serien exposats en un local obert al públic.
En el marc de la campanya del referèndum es celebrà un col·loqui públic que va tenir un ressò extraordinari dins i fora de la ciutat i que Castells qualifica com “el primer acte polític i públic d’oposició que es realitzarà després de la guerra.”
El resultat del debat fou una gran victòria dels partidaris de la conservació com ho reflecteix el corresponsal de La Vanguardia que va cobrir l’acte, tot indicant que entre les rotllanes que es formaren a l’acabar el col·loqui la majoria dels comentaris recollits eren favorables a la conservació de l’edifici. Tant és així que després d’aquest acte, que va servir per a copsar l’estat de l’opinió pública, Marcet va decidir no convocar el referèndum.
El desenllaç
Paral·lelament, els partidaris de la conservació de la Casa Duran van utilitzar totes les seves influències. El 1951, la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Barcelona, sol·licità a Lluís Mas, director del Museu de Sabadell, una relació d’edificis susceptibles de ser declarats monuments històrics-artístics. El 3 de juny, en una reunió del junta directiva del Museu, s’elaborà una llista que incloïa la Casa Duran amb una nota on s’indicava que l’edifici es trobava “en inminente peligro por una importante reforma urbana” i que la seva conservació era “de máximo interés para la ciudad”.
L’any 1955, les entitats culturals de Sabadell i Barcelona adreçaren respectius informes a Pere Benavent, membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Mesos després aquesta institució, juntament amb la Comisaría General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, recolzaren la proposta de salvar la Casa Duran.
Finalment, el juny de 1958, el ConsejodeMinistros, a petició del Ministerio deEducación Nacional, aprovà la declaració de monument históric-artístic de la Casa Duran, un “magnífico ejemplo de típica mansión campesina del siglo XVI”. Això implicà la definitiva paralització del projecte municipal.
D’aquesta manera va salvar-se una de les peces més notables del patrimoni de la ciutat que no tornaria a estar en perill fins l’any 1995, essent alcalde Antoni Farrés. Llavors es desfermà una altra polèmica pel projecte de reforma amb l’objectiu de fer de la Casa Duran la seu de la FundacióInstitut del Vitrall que també preveia la instal·lació d’un restaurant. Tanmateix, el projecte va quedar aturat al comprovar-se que s’havien destrossat certs elements patrimonials de la mansió senyorial.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 