Arran de diverses troballes arqueològiques, fetes en les excavacions per fer els fonaments de nous edificis al centre de la ciutat, sobre tot, entre 2020 i 2021 al Raval, en que s’han trobat restes de la muralla i el fossar i d’un casal gòtic, a mes de restes mes petites, com un segell i una ballesta; sabem mes coses sobre la historia medieval de Sabadell.

Com molts ja sabreu, al marge esquerra del Ripoll prop de la Salut, estava el nucli iberoromà d’Arrahona, el nom va perdurar i encara dona nom a un turo pròxim, on el segle X, es va edificar el castell del senyor d’Arrahona; des de, almenys, principis del segle XI, al marge dret del Ripoll, els dissabtes, se celebrava un mercat al voltant de l’església de “Santo Salvatore”(avui Sant Felix), que depenia del senyor d’Arrahona, (a les hores un membre de la família dels Odena).

De meitat del XI, es la primera referència escrita a “Sabadello” en referir-se a la via que unia “Sabadello” amb “Sanctus Cucufato”; actualment es creu que el nom de la vila ve del mot “Sabbatum”, dissabte en llatí, en referència al dia que es celebrava el mercat; com en el cas de Martorell, “martoris” (dimarts), o Vendrell “Veneris”(divendres); l’ imatge de la ceba, no va aparèixer fins el segle XV,  en que, segurament, ja s’havia perdut la noció del origen del nom.

A principi del XII, es documenten les primeres cases edificades prop de l’ església de Sant Salvador, i al voltant de la plaça mercadal; en aquest mateix  segle XII, els senyors d’ Arrahona, pasan a ser de la saga dels Montcada; i a finals del mateix segle, l’ església i la vila, van ser cedides al Monestir de Santa Maria de l’Estany, que fundà una pabordia.

La implantació del nucli urbà al voltant del mercat, va tenir in fort impacte en el seu entorn, va comportar un creixement de les terres conreades, per tal d’abastir el mercat; els masos del voltant, van diversificar la producció, cereals, farratge, vinya, oliveres, arbres fruiters i horts, lli i canem per fer teixits, arbres per fusta, i també bestiar, ovelles, cabres i porcs; també van sorgir el “horts de seca”, al voltant de la muralla i, fins i tot, dins la vila, que tenien que extreure l’aigua de pous.    

Des el segle XIII, que a la riba del Ripoll, esta documentada la “Orta Maiori villa Sabadelli”, situada, mes o menys, a l’actual Horta Vella, sota la Cobertera; i dos molins fariners, que han arribat fins els nostres dies, aixo si reconvertits en molins drapers, son el Moli Xic i el d’en Fontanet; un altra horta, coneguda com el Pedregar, entre el segles XIV i XV, correspon amb l’actual Horta del Romeu, i el camí per anar-hi partia del actual carrer del Pedregar, evident, no?.  

Tant els pagesos d’aquestes hortes, com la resta dels habitants de la vila,  estaven sota el domini dels “Senyors de Sabadell”, es a dir, el senyor d’Arrahona (els Montcada) i la Pabordia de Sant Salvador, però també hi tenien participació els monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Sant Cugat, els Togores i els Sentmenat.

Fou així fins el 1366, en que va ser venuda a la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere III, llavors va passar a dependre de la Corona d’Aragó, cosa que va portar avantatges per la vila; mes tard va passar a mans de l’Infant Marti, que en 1391 la va vendre, o empenyorar, a la ciutat de Barcelona, va ser regida per el Consell de Cent fins el 1473, en que va ser retornada a la Corona, passant a  ser patrimoni reial de les reines d’ Aragó.

Des de finals del segle XI, que, a la vila, havia producció tèxtil, que, a finals del segle XIV, va rebre un augment de producció; fins a l’extrem de reconvertir els molins fariners del Ripoll, en molins drapers, començant per els de la Horta Major.

A meitat del segle XIV, va arribar la Pesta Negre, que va reduir la població a la meitat, la muralla que envoltava la vila es d’aquella època, pel que sembla que era mes per defensar-se de la epidèmia que d’algun possible enemic; de fet, l’epidèmia, va ser clau per la prevalença de la vila de Sabadell per sobre del nucli poblacional d’Arrahona ( entre la Salut i Torre Romeu), ja que aquest últim va quedar, pràcticament, despoblat, fins i tot la seva parròquia de Sant Feliu, va ser traslladada a la vila, substituint a la de Sant Salvador; la que abans era l’església de Sant Feliu d’Arrahona, es la que ara coneixem com Sant Nicolau. 

Tot i que la troballa de la Mare de Deu de la Salut, es del segle XVII, si que, Sant Iscle, com es coneixia en aquell temps, era l’ indret, era on, durant l’epidèmia de pesta, confinaven els malalts,

  L’Aplec de la Salut

La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.

En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.

L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.