Avui vull parlar-vos de un altre poble amb encant, aquesta vegada a Osona, es Sant Julià de Vilatorta, situat al límit de la Plana de Vic amb las Guilleries; al costat de Calldetenes i de Folgueroles.
Antigament, també era conegut com Sant Julià de les Olles, doncs era un important centre de fabricació de ceràmica vidriada; en el segle XVII hi havia 27 forns d’aquesta ceràmica; avui dia, el mes de maig s’hi celebra la Fira del Tupí, (un tupí, era una olleta en la que s’escalfava el vi)
En el seu terme abunden les fonts, la mes coneguda es la font de la Noguera, mes coneguda com Set Fonts, pels set brocs que hi ragen, la font original del segle XVIII, tenia 5 brocs, els altres dos es van afegir el 1933, quan es va construir el parc de las 7 Fonts, un lloc ideal per passejar o anar a prendre alguna cosa a l’ombra dels nombrosos arbres, també s’hi poden veure els safarejos on, antigament, les dones del poble rentaven la roba.
La vila esta documentada des del segle X; per sobre de les Set Fonts, estan les ruïnes del casal fortificat dels Bellpuig, del segle XII, conegut com el Castell dels Moros ; ja en el nucli antic del poble, carrers d’aires medievals, sobretot a la Sagrera, i l’església de Sant Julia d’estils romànic i barroc, construïda el segle XI sobre una anterior del X, i amb modificacions en els segles, XVI, XVII i XIX.
Entre finals del XIX i principi del XX, va ser un lloc d’estiueig per a famílies benestants, per el que es poden veure nombroses cases senyorials, moltes d’elles modernistes i noucentistes; del mateix segle XIX, es el col·legi del Roser, propietat de la Fundació Puig i Sunyer, en un gran edifici modernista que inclou una torre i una capella; o prop del centre, el Casal Nuria, un casalot del segle XVIII, reformat el XX, per el arquitecte local, Josep Pallàs, en estil noucentista, a la façana principal te uns grans balcons de fusta d’estil alpí o nòrdic, amb les galeries decorades amb pintures al fresc; i las façanes laterals amb esgrafiats.
Dins del terme de la vila, destaquen, la Masia l’Albareda, del segle XIII, inclosa en el patrimoni de Catalunya; i al seu costat esta la capella de Sant Roc; també el Castell de Sant Llorenç del Munt, del segle IX, que el segle XI va passar a ser un monestir fortificat; va ser refet en el segle XX .
A tocar de Vilalleons, en el turo de Montagut, o de Puig l’Agulla, s’aixeca el santuari de la Mare de Deu de Puig l’Agulla, del segle XVIII, d’estil barroc, construït en el lloc on la llegenda situa la troballa de la Mare de Deu.
Per Pasqua Florida, es fan les caramelles del Roser, tradició des de 1590, i declarades patrimoni d’interès nacional.
LLEGENDA DE LA MARE DE DEU DE PUIG L’AGULLA, extret de:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-mare-de-deu-de-puig-lagulla
El document més antic que recull la llegenda de la Mare de Déu de Puig-l’agulla és un manuscrit de l’any 1584, escrit per Joan Antoni Marfà, rector de Vilalleons, que explica que va copiar-la d’uns antics documents, dels que no precisa la cronologia.
Segons la llegenda, un ermità de Montagut anomenat Ramon Ferrer, va tenir una revelació al veure, de nit, baixar del cel una intensa claror a la muntanya. Se li va aparèixer un vellet que li va dir que si l’acompanyava li indicaria el lloc on trobaria un gran misteri diví. En arribar a aquest indret, on avui hi ha el santuari, va veure a cinc pacífics lleons que van cavar a terra fins a arribar a un mur de pedra, però no va trobar res. Temps després, Ramon Ferrer va tornar al mateix lloc després de somiar-hi; els lleons van enderrocar el mur de pedra i van trobar la imatge de la Mare de Déu.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 