RUTA DE LES XEMENEIAS DE SABADELL.

Un altra ruta per el centre de Sabadell, proposada, fa poc, per l’oficina de turisme, es la Ruta de les Xemeneies, que es pot considerar com una continuació de la Ruta Industrial; de la que ja vaig parlar-vos fa unes setmanes; consisteix en fer un passeig per les ubicacions dels antics vapors del tèxtil sabadellenc escampats al voltant del que, a les hores, era el centre de la vila; sovint la xemeneia es l’únic testimoni, que resta dempeus, d’aquelles fabriques.

La Ruta comença a la plaça de les Vaques al mig de la que es pot veure la xemeneia, únic testimoni del Vapor de Cal Molins, de 1901; la plaça es el pati comunitari de uns pisos amb accés des de el carrer d’Arimon.

XEMENEIA FABRICA SAMPERE.

Continuarem per el carrer d’Arimon en direcció a l’estació d’autobusos, i quan hi estem arribant, a ma dreta, trobarem la plaça de Frederic Montpou, on davant del gimnàs municipal veurem la xemeneia de la Fabrica Sampere, del 1904.

Seguirem fins el carrer Tres Creus i agafarem el carrer Blasco de Garay, on a la dreta, entre els blocs de pisos trobarem la plaça de Dolors Miralles, al mig de la qual veurem la xemeneia de la Fabrica Montllor del 1923.

I just davant, al altra banda del carrer Blasco de Garay, esta el Vapor Codina, (ja esmentat a la ruta industrial), on  a la part del darrera, a la plaça Bosch i Gimpera esta la seva xemeneia, la mes antiga, del 1880.

Continuarem per el carrer Blasco de Garay, i torçarem a la dreta en el carrer Bosch i Cardellach, per accedir a la plaça Beatriu de Dia, on veurem la xemeneia mes recent de totes, la de la fabrica Garriga Germans del 1962.

Sortirem al carrer Turull que seguirem, sentit Gran Via, fins al carrer Borrell, que agafarem, sentit Rambla, arribarem a la plaça del Vapor Gorina, on veurem l’únic testimoni d’aquell vapor,  la seva xemeneia, que data del 1895.

Continuarem per el carrer Borrell fins arribar a la Rambla, on girarem a la dreta, (sentit centre), fins arribar al carrer Cervantes, que seguirem fins al carrer Sant Pau, on esta el Vapor Buxeda Vell del 1852,(del que ja he parlat en dues ocasions), sobre el que s’aixeca la xemeneia des del 1906, actualment  es un punt museístic dedicat al tèxtil .

Just a l’altra banda del carrer Sant Pau, darrera de uns pisos circulars, esta la plaça de Daniel Sanahuja, on s’aixeca la xemeneia del Vapor Gran del Cotó, una de les mes antigues, del 1881.  

Retornant al carrer de Sant Pau, el seguirem en direcció al centre, i arribant a la cantonada amb el carrer d’Angel Guimerà, a ma esquerra veurem la plaça de Joan Oliu,  presidida per la xemeneia de la fabrica de feltres FYTISA, que ara es el nom del aparcament que esta sota la plaça; la xemeneia data del 1943; aquesta es l’ultima xemeneia de la ruta, però encara n’hi ha moltes mes, encara que no tan cèntriques, com la del Artextil a la Gran Via/Cobertera, la de Llagostera Sampere a Hostafrancs, dintre del supermercat Esclat o la del Vapor Marcet a Gracia, on havien treballat ma mare i la meva avia, i que avui es la seu de la policia municipal.

Aquestes xemeneies, com es lògic tenien que netejar-se, periòdicament, per dintre, i entre finals de segle XIX i principis del XX, aquesta tasca la feien nens (o nenes) que treballaven a les fabriques, fins a l’abolició del treball infantil.

El treball infantil a Sabadell:

A Sabadell, com a la resta de ciutats industrials europees del segle XIX, la vida laboral s’iniciava entre els sis i els deu anys. Malgrat la recomanació estatal d’escolaritzar els nens dels sis als nou anys, la duració de l’escolarització era d’any i mig en el tram dels cinc als sis anys. La curta durada de l’escolarització demostra la necessitat d’obtenir ingressos addicionals. La taxa d’activitat infantil al tèxtil dels nens de cinc a 14 anys era del 25 per cent, semblant a la dels adults. L’aportació dels infants a l’economia domèstica no era un suplement, sinó essencial per a la subsistència económica de la família treballadora. Quan el pare tenia 45 anys els ingressos derivats del treball dels nens representaven el 39,2 per cent de l’ingrés familiar, i als 50 el 44 per cent, una proporció majoritària dels recursos familiars i superior al del cap de família. Quan els pares ja eren grans, els fills, joves i adults, esdevenien l’únic recurs econòmic de la família.