Retrocedeixo en el temps, per a repassar lo poc que recordo de les excursions que vaig fer en el col·le.
De primària nomes recordo, vagament, una que vam fer quan anava als nacionals, debia de ser a la segona meitat dels 60; sé que vam sortir, caminant, del col·legi, a els Merinals, passant per la font de Can Rull, on vam fer una parada, i seguint cap al que avui és Can Llong i després cap a l’estació de Castell Arnau, per on vam travessar les vies, per a anar cap a Sant Juliá d’Altura, crec que ens vam quedar allí a dinar i a la tarda vam tornar cap al col·le.
FLOQUET DE NEU.
Ja a l’institut, en el 1º curs 68-69, vam fer un excursió al Zoo de Barcelona, organitzada per el profe de ciències, pero si no recordo malament, a 1º i 2º, el teniem un profe masculí y coix, y jo recordo que venia una profe; ens van portar en autocar fins al Parc de la Ciutadella; i mig record que ens van fer formar en dues files, al costat d’un edifici de la ciutadella, que tènia porxades, abans d’entrar al Zoo; se que vam veure en Folquet de Neu, y els dofins, pero no recordo més detalls d’aquesta visita al Zoo.
Crec que en curs següent, 69-70, ens van dur a la Mola, novament organitzat per el/la profe de ciències, i crec que també va venir la de geografia, si no recordo malament, vam anar en autocar fins a les proximitats de Can Robert, i vam pujar pel camí carreter de Can Poble, on vam parar una estona a esmorzar, i després vam seguir pel camí de les mules per pujar fins al monestir, em sona que pel camí ens van explicar la formació del massís de Sant Llorenç i del Montcau, així com el tipus de roques que el formen; també recordo que, de baixada, ens vam apropar a veure la boca d’un avenc, prop del camí, amb la consegüent explicacio de la profe.
SANT LLORENÇ DEL MUNT.
Amb l’institut, també anàvem, cada any, a la Mola en una Marxa de regularitat, a la que hi anava tot l’institut, i que organitzava el professor de FEN (Formación de Espiritu Nacional), falangista convençut, amb la col·laboració d’alguns “fletxes” del Frente de Juventudes o de la OJE.
SANT MIQUEL DEL FAI.
El següent curs, 70-71, ha de ser el que ens van portar a Sant Miquel del Fai, també amb la profe de ciències; ens van portar en autocar fins a un punt de la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles; des d’on vam seguir, a peu, per un camí forestal, que arribaba fins a l’entrada del Monestir; pel camí recollíem minerals, i algun, fins i tot, va trobar algun fòssil. Arribats a Monestir, gotic, del S XV, després de travessar un pòrtic entre dues parets de roca, la majoria vam quedar impressionats pel que vam veure, ja que el Monestir de Sant Miquel del Fai esta “penjat” als Cingle de Bertí, en una paret des de la qu’el torrent Rossinyol es precipita sobre el replà ocupat pel monestir; l’església romànica de Sat Miquel, que es va establir en el S X, està dins d’una bauma, i davant d’ella hi ha una bassa on es recull l’aigua del Rossinyol, que torna a caure cap a la vall de Sant Miquel formant el Salt del Rossinyol, una bonica cascada sota el monestir, darrere de la qual hi ha una cova visitable amb formacions calcàries; al Monestir vam menjar·nos els entrepans que portàvem per dinar, i vam estar jugant una estona, després vam continar caminant, per a passar per darrere del Salt del Tenes, que és la cascada que es veu des de l’entrada del Monestir; des d’allí surt el camí que baixa fins al poble de Riells del Fai, on ens esperava l’autocar.
EXCURSIO A EMPURIES.
En el curs 71-72, crec que va ser el que vam anar amb la profe d’història, a visitar, primerament les ruïnes del poblat ibèric d’Ullastret, d’entre el VI i l’II A. C.; em corre per la memòria, el record d’unes cisternes i unes sitges circulars, excavats a terre; a la part alta d’un pujol, el Puig de Sant Andreu. Des d’allí ens van dur fins a Sant Martí d’Empúries, a L’Escala; on es va establir el primer assentament grec de Emporion, la Paleapolis, l’autocar ens va deixar al costat de l’església de gòtic-tardá, de Sant Martí, del XVI, des d’on vèiem les restes del “Malecon” del port greco-romà; allí vam dinar i a la tarda vam anar, caminant, fins a les ruïnes de la Neapolis de Emporion, on vam visitar el museu, i part de les excavacions. Sant Martí d’Empúries, va ser la primera capital del Comtat d’Empúries en el S IX.
L’últim curs, 72-73, vam fer una excursió a la Catalunya central, crec que venien diverses profes, no sabria dir quines, podrien ser la d’història i la Fisica, però no n’estic segur; passant per Manresa i Suria, vam parar a Cardona, i d’allí vam anar al Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el terme de Riner, al Solsones, declarat bé cultural d’interès nacional; està compost per diversos edificis; l’església, del XVII, que alberga un retaule barroc del XVIII,i un altre gòtic-renaixentista del XVI, en una Capella; la Casa Gran ,de gòtic civil del XVI, que feia la funció d’alberg; les Cases d’Acolliment edificades en el XX; el Monestir Benedictí del XIX, i la Font de la Mare de Déu; allí vam dinar, i després vam anar fins a Solsona, on, ens van organitzar per equips, per a jugar a una divertida “Cerca del Tresor” pel barri antic de la ciutat, amb la complicitat d’alguns comerciants.
CATEDRAL DE SOLSONA.
De retorn a casa, l’autocar va parar a la carretera, que abans passava per sota del castell de Cardona, en un lloc on hi havia afloraments de sal, (crec que de Silvina), perquè recollíssim alguns trossos.
És possible que féssim alguna excursió més, però aquestes són les que recordo.
On avui hi ha la capella de Sant Miquel, un bou, tot pasturant hi va trobar una imatge del sant patró. Era daurada, però la cama per on la va agafar el bou, va quedar negra. El pastor recollí la imatge i li va fer una capella rústica amb branques i pedres. Atrets per la notícia, uns varons hi van fundar un convent amb el títol de «solitaris de sant Víctor». Aquests, volien fer daurar la cama negra, però fracassaren. La seva fama fou tanta, que fins i tot el fill de Berenguer Ramon I, Guillem Berenguer, s’hi afegí.
Després de l’esglai amb els ciclistes, vam decidir sortir en dies laborables, a veure si aixi estavem més tranquils. El dilluns 20 de juliol, vam anar a visitar els Jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, d’estil Nouecentista, disposats en terrasses escalonades, sobre un penya-segat, entre les platges de Fenals i Cala Boadella; estan declarats bé d’interès cultural nacional; també s’hi poden admirar diferents escultures; estaven bastant tranquils, tot i que vam veure algun individu que es llevava la màscareta malgrat les instruccions rebudes en l’entrada.
JARDINS SANTA CLOTILDE, LLORET.
Després de la visita, vam anar a fer una passejada pel centre de Lloret, vam aparcar a l’Av. Rieral, prop de la piscina, i vam anar passejant fins al centre, també allí estava la cosa bastant tranquil·la, ens vam asseure en una terrassa a prendre una cervesa i estàvem nosaltres, un’altra parella i el cambrer; més tard ens vam anar, amb el cotxe, fins a un parc que hi ha darrere de la policia municipal, al costat de la riera, per a dinar en pla pic-nic, i després ja vam tornar cap a casa.
La següent sortida va ser el dimecres 26 d’agost, primerament ens en vam anar fins a Rupit, parant a esmorzar a Tagamanent; una vegada a Rupit, vam deixar el cotxe a l’aparcament, que estava bastant buit; vam fer una passejada pel poble, que també estava molt tranquil, vam passar pel famós pont penjant, nosaltres sols; quan vam acabar la visita del poble era molt d’ora i feia massa calor per a anar a explorar els voltants, així que vam decidir d’anar a visitar el Monestir de Santa María de Ripoll.
MONESTIR SANTA MARIA DE RIPOLL I ESGLESIA DE SANT PERE.
Vam sortir de Rupit tornant cap a Roda de Ter, per a agafar la C25 fins a l’encreuament amb la C17, per anar fins a Ripoll, una vegada allí vam deixar el cotxe a la Ronda de Mas d’en Bosch, vam creuar el pont sobre el Ter, per a passar al centre històric, dirigint-nos directament al Monestir, Monument d’interès nacional, fundat en el segle IX per Gifre el pilós, i ampliat en el XI per l’Abat Oliva, en estil romànic, sent restaurat en el XIX pel bisbe Morgadas; amb l’entrada, podíem anar veure un audiovisual al centre d’interpretació del monestir, que està situat en una capella de la veïna església de Sant Pere, per lo que havíem d’esperar que sortís el grup que hi havia i entrar amb el següent grup, però com la sala no era molt gran, vam preferir no entrar·hi; així que vam anar directament a visitar el Monestir; començant per l’elaborada Portalada del s XII, anomenada l’arc del triomf del cristianisme, amb prop de 90 motius escultòrics sobre la Bíblia i esdeveniments històrics del segle XII; després vam entrar a la Basílica, de cinc naus encapçalades per un ampli creuer amb set absis, dels quals, el central, està presidit per un mosaic del XIII, dedicat a la Mare de Déu; en els dos extrems del creuer esta el Panteó comtal, on es van enterrar els primers comtes de la Casa de Barcelona, destacant el sarcòfag de Ramón Berenguer III, del S XII, en el costat de llevant, i en el de ponent, el de Guifre el Pilós, reposat el 1982; després vam baixar a visitar la necròpoli, tardo-romana o visigótica, descoberta sota el presbiteri, amb 65 tombes de diferents tipus i èpoques; de nou a dalt, vam sortir al claustre, que combina una galeria romànica del XII, amb altres tres gòtiques, posteriors, i les del pis superior que es van acabar en el XVI; entrant de nou en la Basílica, vam visitar la capella de San Eudald, patró de Ripoll, d’estil barroc.
Acabada la visita del Monestir, vam anar a prendre un tallat a un bar que hi havia davant, i de pas al W.C., perquè els del monestir els tenien tancats, pel Covid; després vam anar a buscar el cotxe, i vam tornar a la C17 en direcció a Ribes de Freser, poc abans d’arribar, vam parar davant del balneari Montagut, a Campelles, d’estil vuitcentista, del XIX, també conegut com a Balneari Aigües de Ribes, actualment està tancat, des de fa diversos anys, encara que els propietaris el lloguen per a alguns esdeveniments; vam passejar pels jardins, i vam pujar, per una escala monumental, a l’antiga estació d’Aigües de Ribes, abandonada i mitj enrunada, vam tornar al cotxe i vam tornar en direcció Ripoll, per a parar-nos a dinar, en un ampli voral de la carretera, que havia vist a l’anada, amb una bona ombra d’uns arbres; i després de dinar vam tornar, tranquil·lament, a casa.
La següent sortida, la vam fer el dimecres 16 de setembre, i vam anar a Vilanova i la Geltrú, amb la intenció de visitar el Museu del Ferrocarril; a l’anada vam anar per l’AP7 fins a Vilafranca del Penedes, i allí vam agafar la C15 que porta directe a Vilanova.
MUSEU VICTOR BALAGUER, VILANOVA.
Arribats a Vilanova, ens vam anar cap a la rodalia del Museu del Ferrocarril, però no van trobar aparcament, i després de donar un parell de voltes, finalment vaig trobar aparcament prop de la zona industrial de la carretera de Sitjes; vam caminar un quilometre i escaig, per arribar a la porta del museu, però per a la nostra sorpresa estava tancat, vam trobar una noia que treballava allí, que sortia, i ens va explicar que només obrien al públic en cap de setmana; decebuts, vam anar fins davant de l’estació a buscar un bar per a prendre un tallat; quan vam sortit, vam anar a buscar la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, que és a prop, allí vam tenir més sort, a més amb el carnet de la biblioteca, vam pagar les entrades a meitat de preu; en aquest museu vam poder veure interessants col·leccions: d’escultura, pintura, ceramica i monedes; a mes disposa d’una exposicio permanent de quadres barrocs de Ribera, Murillo i el Greco, cedits pel Museo del Prado; i les col·leccions, egípcia, ( amb una mòmia d’un nen), oriental, filipina i pre-colombina; i a la seva biblioteca hi ha més de 100000 documents i llibres.
Acabada la visita, vam fer una passejada abans d’anar a buscar el cotxe, amb el que vam anar fins a la zona de Roquetes, on coneixia un tranquil descampat al costat de la carretera de Sitjes, amb una alzina que donava ombra, allí vam parar a dinar, després vam anar a buscar la C15 per a tornar cap a Vilafranca, parant abans en una benzinera per comprar uns gelats, que ens vam menjar per a postres; a Vilafranca, vam agafar la N340 per a tornar a casa, passant per l’Ordal.
Aquesta va ser l’última sortida del 2020 , perquè el diumenge següent, 20 de setembre, passejant per Sabadell, vaig sofrir una agressió per part d’un ciclista, per no apartar-me perquè passés per damunt de la vorera, lo que em va produir un hematoma la cuixa esquerra, qu’em va obligar a caminar amb un bastó un mes i escaig, i després ja estàvem en plena segona onada de la Covid.
Llegenda sobre el origen del nom de Ripoll, extreta de la web: elcami.cat/camipedia.
Els ripollesos també tenen la seva manera de contar com esdevingué el nom de la vila: “Un any, en un dia de mercat, una pagesa portava polls a vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més. A mig camí, l’hi pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer caminar els polls. Tots marxaven eixerits, menys un de menut que sempre quedava enrere, i la pagesa, tocant-lo amb la canyeta que portava, li deia: “Arri, poll!, arri, poll!”. Quan la dona feia el camí amb l’aviram va passar un home i li demanà: On aneu mestressa? La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i, com que el poll petit tornava a quedar-se enrere, repetia: “Arri, poll!”. L’home va entendre que anava “a Ripoll” i, atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l’ensenyaren a d’altres, aquests a uns altres i així s’escampà. Vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu”.
L’any 2020, passara a l’història com el “any confinat” pel Covid19; a finals de primavera, després del confinament total, que ens va tenir tancats a casa dos mesos i escaig, va haver-hi una progressiva obertura a la qual anomeno el primer desconfinament, que vam aprofitar per a fer algunes escapades.
Com a prova per a veure com estava la cosa, i per a celebrar els nostres aniversaris, el dissabte 27 de juny, ens en vam anar fins a Olot, vam aparcar a la cèntrica Av. De València, i vam fer una passejada pel barri antic, que estava molt tranquil, vam parar a prendre una cervesa en un bar, on estàvem, només, nosaltres i la propietària, quan ens anàvem va arribar un’altra parella; als vols de la una, vam anar cap els paratges de la Moixina, uns aiguamoixos que formen canals entre roures i falgueres, i qu’estan nodrits per l’aigua de diverses fonts com la font Moixina o la font de la Déu; com a dada curiosa, comentar-vos que les famoses “Patates d’Olot” van ser creades en el restaurant de la Déu, situat en aquest Paratge; també i ha un altre restaurant, un petit hotel, algunes cases de pages i camps de cultiu; vam deixar el cotxe al aparcament de la font Moixina, i ens vam ficar a l’arbreda per a dinar; per allí es veia gent passejant, però com qu’estàvem fora del camí, no ens va molestar ningú, bo algun mosquit, a la Sol; després de dinar vam donar un passeig per el paratge i després vam tornar a casa.
PARATJE DE LA MOIXINA.
El dissabte següent, 4 de juliol, vam anar fins a Camprodón, qu’estava una mica més concorregut, però es podia passejar sense aglomeracions; fins i tot vam trobar un bar en un carrer lateral, amb la terrassa gairebé buida, on vam poder prendre unes cerveses tranquil·lament; com era una mica aviat per a quedar-se a dinar allí, se’m va ocórrer arribar-nos a Beget, el preciós poble rustic, que està a l’Alta Garrocha però que depèn, administrativament, de Camprodón; faltant poc per a arribar, vam començar a creuar-nos amb bastantes motos, i quan arribàvem vam veure que els aparcaments, que hi ha abans d’entrar al poble, estaven acordonats i ocupats per motos, que començaven a anar-se; resulta que hi havia una multitudinària concentració motera; l’aparcament al costat del poble estava a vessar, per la qual cosa vaig provar de seguir per la carretera d’Oix, per a veure si per allí podia parar i dinar, però després d’uns dos o tres quilòmetres, no vam veure cap lloc adequat, per la qual cosa vaig donar la volta resignat a tornar cap a Camprodón; per sort, en l’interval, l’aparcament que queda just damunt del poble, ja l’havien alliberat (quedaven dues o tres motos), i vaig poder parar allí a l’ombra d’uns arbres i treure les cadires per a dinar; després de dinar, vam baixar al poble per a fer una passejada pels seus carrers de pedra, vam poder veure que els restaurants estaven de gom a gom; vam tornar al cotxe, i vam agafar el camí de tornada a casa.
BEGET.
El dissabte següent, 11 de juliol, vaig pensar en anar a Santa Fe del Montseny, ja que és un lloc boscós, amb molta ombra, i es pot visitar l’ermita del S XIII, renovada el XVIII, o l’hotel fundat en 1914; i passejar entre els arbres o al voltant del pantà, construït en els feliços 20; així que al voltant de les 9 del matí, vam sortir per a agafar la C17, parant a esmorzar a Tagamanent; seguint després fins a Tona, on vam agafar la carretera de Seva, i allí la que va a Viladrau, pel camí vam trobar bastants ciclistes, però sense problemes, es posaven en fila índia i s’apartaven a la seva dreta, facilitant l’avançament, quan no vènia ningú de front, perquè la carretera és estreta i revirada; vam arribar a Viladrau, que curiosament és a la comarca d’Osona, però pertany a la província de Girona; vaig aparcar en el passeig de les Farigolas, al costat del Club esportiu, i vam anar a fer una passejada pel poble, que feia temps que no visitàvem, hi havia prou gent, però sense atabalament; vam anar fins a la font del Miquel, amb una aigua molt fresqueta, esta al costat de l’Hostal de la Glòria, i tornant cap a la plaça Major, vam visitar l’Ermita de la Pietat, gòtica del XIV, renovada el XVII, declarada bé cultural d’ambit local; vam tornar al cotxe per seguir camí, vam agafar la carretera de San Celoni, i una mica abans d’arribar a San Marcial, vam començar a veure cotxes aparcats en les cunetes, i que l’aparcament estava a rebentar, seguint cap a Santa Fe, vam continuar trobant ciclistes, però ja no es comportaven com els d’abans, circulaven en paral·lel, o no s’acostaven a la dreta, dificultant avançar-los amb seguretat; un parell de quilòmetres abans d’arribar a Santa Fe, vam tornar a veure cotxes a les cunetes, i quan vam arribar devant de l’entrada al aparcament, vam veure que no hi cabia ni un Smart, a més hi havia moltíssima gent, sense respectar les distàncies i molts sense màscareta, així que vam passar de llarg, cap a San Celoni, amb intenció de parar en algun lloc menys concorregut; a partir d’allí la carretera és de baixada, i amb moltes corbes, amb límit de velocitat entre 50 i 40 quilòmetres per hora, que procurava respectar, al cap de poca estona vaig veure un grup de ciclistes enganxats al cul del cotxe, com si anessin a avançar-me, vaig augmentar la velocitat a entre 55 i 65 quilòmetres per hora, quan en una corba sense visibilitat, dos d’ells em van avançar, donant-me un esglai de mort, i, damunt increpant-me, per sort per a ells no vènia ningú de front, vaig decidir d’afluixar per sota del límit i deixar que passés la resta d’inconscients fins a perdre’ls de vista; per a mi que anaven “mamats” o una cosa pitjor; després de l’esglai, se’ns van treure les ganes de parar en cap lloc, i a San Celoni vam agafar l’autopista per a tornar a casa, sense trobar més ciclistes suïcides.
Viladrau era un poble de bruixes, aquí os deixo una llegenda extreta de la web: elcami.cat/camipedia:
LA BRUIXA.
La suposada bruixa
Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.
Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:
Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:
Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes…! Quina collita de trumfes, noia…!
I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.
En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.
Des que vam ser·hi, en el nostre viatge de noces, que volíem tornar a Paris; les vacances del 2018, van ser el moment propici, vam anar a una agència per a organitzar el viatge i reservar tres nits d’hotel.
El dimecres 20 de Juny, al matí d’hora, vam anar fins al parquing de Aparca & Go, al costat de l’aeroport del Prat, on vam deixar el cotxe i ens van dur en un mini-bus fins a la T2, on després de passar els controls i esmorzar, vam embarcar en un avió de Vueling cap a Paris-Orly.
Arribats a l’aeroport, vam dirigir nos a la sortida, on ens havia d’esperar un “Shutle” per a portar-nos a l’hotel, però no vam veure a ningú esperant-nos; després d’una estona, sense canvis, vam telefonar a l’agència i els vam explicar la situació; al cap de poca estona, ens van trucar ells, i ens van dir que, hi havia problemes per a accedir a l’aeroport, perquè la via d’accés estava en obres, i a més hi havia un avís de bomba, però que el nostre transport estava en camí; de fet, havíem vist moltes patrulles del que em van semblar militars armats; mentre esperava, vaig preguntar a un xofer que venia a recollir altres passatgers, i em va dir que el també arribava tard, i que s’havia assabentat que havien fet explotar una maleta sospitosa, efectivament s’havia sentit un so com d’un petard; finalment va arribar una noia amb un retol amb el meu nom, que, gairebé amb una hora de retard, ens va recollir, a nosaltres i a una noia amb un bebè, per a portar-nos als nostres respectius destins.
Finalment, prop de la una, vam arribem a l’Hotel Saint Jacques, a la rue Ecoles, en el cor del Quartier Latin; com a curiositat, sent allí ens vam assabentar de, qu’en aquest hotel es van rodar escenes de la pel·lícula Xarada, amb Audey Hepburn i Cary Grant; ens van donar una habitació de “pel·lícula”, a la planta baixa i amb un llit extra-gran amb dosser; vam deixar les maletes i vam anar a dinar a un restaurant pròxim, “plat du jour”, pero molt car.
CATEDRAL DE NOTRE DAME
A la tarda, vam sortir a explorar els voltants, vam veure que baixant pel carrer lateral de l’hotel, a uns 300 metres, teniem el Sena a l’altura de la catedral de Notre Dame; així que, passant per devant de la Prefecture de la Police, vam anar fins allí, a la île de la Cité; quan vam veure la quilomètrica cua per a entrar a la Catedral, gòtica d’entre el XII i el XIV, vam optar per visitar l’exterior, així que la vam envoltar i vam tornar al Quartier Latin, on vam seguir la Rue Monge fins a l’Av. des Gobelines, des d’on vam tornar per la rue Mouffetard, potser el carrer més “típic” del barri, amb un petit mercat ambulant de fruita i verdura, vam passar per la place de la Contrescarpe, un altre lloc emblemàtic, i vam arribar al Panthéon, edifici neoclàssic del XVIII, construït en el cim del pujol de Sainte Genevieve; just al davant vam entrar a l’església de Saint Etienne du Mont, amb elements del gòtic flamíger i renaixentistes del XV al XVII, reconstruïda el XIX,i que alberga la tomba de Sainte Genevieve, patrona de Paris; pel camí vam poder veure que els preus dels restaurants s’havien disparat des de la nostra anterior visita, així que ens vam anar a sopar a un Kebab, darrere de l’hotel.
BASILICA SACRE COEUR
El dia 21, vam anar a la propera estació del metro de Cardinal Lemoine, on vam agafar un abonament per a 10 viatges, i vam agafar el metro fins a l’estació de Anvers, a Montmartre, després vam agafar el funicular de Montmartre ( serveix l’abonament del metre), fins a la basílica, neo-bizantina, del Sacre Coeur, del XIX, vam entrar a visitar-la; en sortir vam anar a visitar l’església romànica de Saint Pierre, del XII, que està al costat de la basílica, es diu que en aquesta església es va fundar la Companyia de Jesús; després vam passegar per la típica Plce du Terte, on estan concentrats els pintors i dibuixants de carrer, en els seus voltants hi ha moltes botigues de records, i vam veure algunes mansions antigues; després vam baixar el pujol, passant per le Moulin de la Galette, un molí de vent del XVII; dels molts que hi havian al pujol antigament; ens vam anar a visitar el cementiri de Montmartre (o Cemitiere du Nord), també fundat en el XIX, en ell hi ha tombes importants, com les de Stendhal, Degas, Ampere o la cantant Dalida; en l’entrada del cementiri et faciliten una guia d’aquest.
Sortint del cementiri, ens vam anar cap a la place Pigalle, per a seguir pel Bd. Clichy, on vam veure el famós Moulin Rouge, construït per un terrassenc en el S XIX, vam estar mirant les cartelleres; una mica més amunt vam comprar uns entrepans i aigua, i en un banc, a l’ombra dels arbres del Boulevard, ens vam asseure a dinar; vam continuar passejant veient aparadors de Sex-Shops, la novetat d’aquell any eren els consoladors amb la forma de la Torre Eiffel; al final del boulevard, vam baixar per un animat carrer fins a l’església, neoclàssica, de Notre Dame de Lorette, del XIX, les escalinates estaven plenes de gent dinant; vam seguir en direcció a Saint Lazare, i girant cap a Opera, arribant enfront de l’església, neo-renaixentista, de la Sainte Trinite del XIX, des d’allí vaix trucar al meu pare per a felicitar-lo pel seu sant; vam seguir pel Bd. Haussmann fins a les galeries Lafayette, on vam agafar el metro per a tornar a l’hotel a reposar.
A la tarda vam agafar la Rue Ecoles (la de l’hotel), cap a l’oest, passant per davant del prestigiós Collége de France, fundat en el XVI, vam arribar al Hôtel de Cluny, residència per als frares cluniacenses, fundada el XIV, actualment és el Museu de l’Edat mitjana; vam girar cap al sud en el Bd. Saint Michel, passant entre el Collége de France i l’Observatoire de la Sorbonne; arribant a l’encreuament amb la rue Souffot, vam veure un McDonalds, però els preus no eren els d’aquí, com que no estàvem disposats a pagar 12 € per una trista hamburguesa (a part la beguda), vam passar de llarg i enfront dels Jardins du Louxenbourg, vam trobar una creperíe ambulant, que ens va preparar dues delicioses crepes a bon preu, ens vam anar als jardins a asseure’ns en un banc per a menjar-les; després vam fer una passejada pels extensos jardins, que alberguen le Palais du Louxenbourg, barroc del XVII, i qu’és la seu del Senat frances; a mes, vam poder assistir a uns cants corals, en una glorieta en front del teatre de guinyol, també vam veure les fonts monumentals de Leda del XIX, i la de Marie de Medici del XVII.
De tornada a l’Hotel, vaig rebre un avís de Vueling, en el qual m’avisaven que, a causa d’una vaga de controladors, el vol de tornada s’havia anul·lat; em passaven un enllaç en el que podia canviar-lo per uns altres que si es podrien fer; vaig anar a parlar amb el recepcionista de l’hotel, per a demanar-li si tenien un ordinador des d’on poder connectar-me, tenien un portàtil, però no anava la contrasenya per a entrar en internet, així, que molt amablement, ea va portar fins al del taulell de recepció des d’on vaig poder triar un vol per al mateix dia que l’anul·lat, que sortia a la 1,30 del migdia en comptes de les 8 de la tarda.
El dia 22, acabant d’esmorzar, vaig trucar a l’agència, perquè confirmessin el nou vol, coordinessin el canvi amb el Transfer que havia de recollir-nos, i ens fessin arribar els nous bitllets a l’hotel, via e-mail. Acabat el tramit, vam anar a agafar el metro per a anar a visitar el barri de Le Marais, el seu nom es deu al fet que, en l’antiguitat, aquesta zona, de la dreta del Sena, estava coberta de maresmes; vam baixar a l’estació de Republique, a la plaça del mateix nom, vam agafarel Bd du Temple, girant, despres, cap a le Carreau du Temple, un espai multi-usos instal·lat en un antic mercat cobert del XIX; vam passar enfront del Museu Picasso, i una mica més endevant, vam entrar en el Museu Cognacq-Jay, en el Hôtel Donon del XVI, que en 1929 va fundar Marie Louise Jay, vídua d’Ernest Cognacq, per a exposar la seva col·lecció d’objectes artístics del XVIII; més tard vam anar al Museu Carnevalet, però estava tancat per reformes; vam arribar a la Place des Vosges, una de les més antigues de Paris, S XVII, (llavors era la Place Royale) envoltada de voltes sota d’elegants edificis de maó i pedra, i amb un gran parc central, on ens vam aturar reposar; vam continuar passejant arribant a la Place Bastille, un dels escenaris de la revol·lucio francesa; d’alli vam baixar cap al Sena pel Bd. Henri IV, on vam veure un supermercat en el que vam entrar, allí vam trobem plats cuinats, calents, a bon preu, vam agafar dues cuixes de pollastre amb patates al forn i dues ampolles d’aigua; vam arribar fins al pont de Sully, i en el Quai Henri IV, vam veure uns bancs sota uns arbres, que vam triar per menjar nos el pollastre.
Després de dinar, vam seguir cap a la zona de Sant Paul, passant per devant del Hôtel de Sens des Archeveques, gòtic flamiger, del XV, seu de la Biblioteca Forney; més endavant, a la rue Francois Miron, vam veure les Maisons Enseigne du Faucheau et du Moutons, que segons crec són les cases (d’habitatges) més antigues de París, del XVI; prop d’allí vam veure una pastisseria, on vam comprar unes merengues de maduixa com a postres, vam sortir a la Rue Rivoli, i passant l’església clasicista de San Gervais,del XVII, vam arribar al Hôtel de Ville (ajuntament) en un palau del XIV, reconstruït el XIX en estil neo renaixentista; vam seguir pel Quai Gesures fins al Pont du Change, per on vam passar a l’Illa de la Cité, al tocar de la Conciergerie que és com es coneix al Palais de la Cité, antic palau reial construït entre el X i el XII, en el segle XIV, va deixar de ser el palau reial per a convertir-se en presó, funció que va complir fins a 1914, actualment és la seu del Palais de Justice; entre els seus edificis esta la Sainte Chapelle, gòtica, edificada per Sant Lluís en el XIII, i la tour de l’horloge; vam passar el pont de Saint Michel del XI, sortint a la placa del mateix nom, on vam veure la font monumental de Saint Michel, del XIX, vam pujar un tros del Bd. Saint Michel, i vam girar per la rue Saint Severin, que ens va dur fins a l’església, gòtica, del mateix nom, del XIII; i des d’allí vam tornar a l’hotel a descansar.
Arribats a l’hotel, ens estaven esperant els bitllets de tornada modificats; a la tarda vam agafar el metro fins a l’estacio de Bir-Hakeim, pròxima a la Tour Eiffel; arribats als voltants de la torre, ens vam trobar que estava envoltada per unes tanques, i que només permetien l’entrada al perímetre als que anaven a pujar a la torre, després de passar per diversos controls; com que nosaltres ja havíem pujat en el primer viatge, ens vam conformar amb un selfie; i vam continuar passejant pels Jardins du Champ de Mars, fins a arribar a la place Joffre, enfront de la École Militaire, del XVIII, que esquivem anant cap a l’estació de la Motte Picquet, per a agafar el metro de tornada a l’hotel; vam comprar uns entrepans en un local pròp de la sortida del metro, i vam anar a menjar-los al Square Paul Langevin, un parc pròp del l’hotel.
El dissabte 23, després d’esmorzar, vam preparar les maletes per deixar les a recepció, i vam sortir a fer un últim passeig pel barri, vam anar a visitar l’església de Saint Nicholas de Chardonet, construïda el XIII i reformada el XVII, passant després per la rue Saint Victor, on vam veure unes boniques botigues “vintage”; sobre les 11, vam tornar a l’hotel a esperar que passessin a recollir-nos per a portar-nos a l’aeroport.
Ja a l’aeroport, vam verificar que el vol continuava vigent, i una vegada passats els controls d’accés, vam comprar uns entrepans i aigua, per a dinar abans d’embarcar; el vol va sortir puntual i una vegada al Prat vam anar al punt de recollida del transfer fins a l’Aparca & Go, per a recollir el nostre cotxe i tornar a casa.
Anècdota sobre: L’home que va vendre la torre Eiffel, extreta de http://www.toureiffel.paris: En els anys 20 del segle passat, Victor Lustig va vendre la torre Eiffel a André Poisson, un home poc segur de si mateix que desitjava fer-se lloc en el món dels negocis. Aquesta transacció era una estafa minuciosament preparada i va resultar un èxit per a l’estafador, que es va esfumar una vegada conclòs el tracte. Un mes després, Lustig no va vacil·lar a repetir el frau, però aquesta vegada no va sortir com havia previst: va ser desemmascarat per un comprador menys crèdul. I efectivament, no està en venda!
Per les vacances de l’estiu de 2015, decidim tornar a Era Val d’Aran, vam anar a una agència per a reservar un hotel a Vielha; aquest seria l’últim viatge que faríem amb el Fiat Idea, que ja tenia 10 anys i més de 200000 quilòmetres; de fet abans de sortir de viatge ja havíem tancat la compra del substitut, un Toyota Yaris. El dia de Sant Fermí, ens dirigim cap al Túnel de Vielha, parant a dinar a Lo Pont de Suert, capital de l’Alta Ribagorça, després de dinar vam passegar pel barri antic d’aquest poble, visitant la seva original església de l’Asunció de la Mare de Déu, de finals dels 60; seguim fins a creuar el túnel i una vegada a Vielha e Mijaran, vem anar fins a l’Hotel Spa Acevi, una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer una passejada per Vielha, passant per la glésia de Sent Miquèu, romànica i gòtica, d’entre el XII i el XIV, que alberga la talla romànica d’eth Crist de Mijaran, i una pila baptismal, també romànica; vem arribar al Passég dera Libertat, en el barri d’eth Cap dera Vila, a la riba dreta del arriu Nere, amb diverses cases gòtiques i renaixentistes, com Ço de Rodés del XVII; després vam seguir el riu Nere fins a la seva confluència amb la Garona, arribant al Palau de Gèu (Palau de Gel), tornant per la riba de la Garona fins a l’Hotel, per a sopar.
SENT BERTRAN DE COMENGE.
El dia 8, vam entrar a França per Eth Pont d’et Rei, i ens vam anar fins a Sent Bertran de Comenge (Saint Bertrand de Cominges), a la Nauta Garona, a la part gascona d’Occitania, catalogat en els “plus beaus villages de France” ( els més bells pobles de França), està situat en un pujol enmig de fertils camps de cultiu, coronada per la Catedral de Sainte Marie, amb elements romànics del XII, gòtics del XIV i renaixentistes del XVI, al seu al voltant, el poble, té cases gòtiques i renaixentistes, entre las que destaca la Maison Bridaut, gòtica del XV; acabada la visita, vam tornar cap a l’Aran, parant en Sent Biat (Saint Beat), a la vora de la Garona, a prendre uns cafès amb llet, i fer un petit passeig, en el qual vam veure una Capella Troglodítica, encastada en la roca.
De nou en terra aranesa, vam parar per dinar a Bossòst, a la riba esquerra de la Garona, després de dinar vam fer una passejada pel poble, on vam veure la glésia romànica de la Mair de Diu dera Purificación, del XII; després vam agafar la carretera cap al col d’et Portillon, entrant, de nou en Nauta Garona, arribant a Banhères de Luishon (Bagnères de Luchon), on vam visitar el hall de les Termes de Luchon, i passejar pels seus bonics jardins, després de prendre uns cafès, i fer un petit passeig per el poble, vam tornar cap a Bossòst, però, abans, vam parar per a visitar l’Aran Park, un parc d’animals del Pirineu, en semi-llibertat, (cervols, marmotes, voltors, ossos…), acabda la visita, vam tornar cap a l’hotel per a sopar.
Havent sopat vam sortir a fer una passejada pel centre de Vielha, i vaig rebre una trucada del meu germà, demanant-me si podia passar per casa dels pares, a veure com estaven; perquè, segons sembla, havia parlat amb el meu pare que li va dir que aquell matí havia portat a la meva mare a urgències, perquè li costava respirar, de fet en aquells dies, va fer molta calor a Sabadell; li vaig recordar que estava a Vielha, i em va dir que ja s’acostaria el, l’endemà.
SANT CLIMENT DE TAHÜLL
El dia 9, va començar el dia molt ennuvolat; vam anar fins a Tredòs, amb la intenció d’arribar fins al balneari de Banhs de Tredòs, però, mentre estàvem visitant els voltants del pantà d’Aiguamòg, va empitjorar el temps i va començar a plovisquejar; així que vam donar la volta, tot decidint de provar a l’altre costat del Túnel de Vielha; quan vam sortir del túnel, ens vam trobar un temps assolellat i esplendid; i vam anar cap a la Vall de Boí. Vam arribar al poble de Taüll, parant enfront de l’església romànica de Sant Climent de Taüll, del XII, als afores del poble; després de visitar-la, vam anar fins al poble, per a visitar la de Santa María de Taüll, que es va aixecar al mateix temps que la de Sant Climent; després vam anar a un petit restaurant del poble, a dinar, des d’allí vaig trucar al meu pare, per a veure com seguia la mare, que, de moment, estava estable; després d’un passeig per Taüll, ens vam acostar a Caldes de Boí, on vam veure el balneari i el santuari de La Nostre Senyora de Caldes, del XVIII, al costat de la Noguera de Tor. Cap a mitja tarda vam tornar a Vielha, ja no plovia, però feia fresca, em vaig comprar una jaqueta para vent.
Aquella tarda, vaig rebre una trucada del concessionari Toyota, que ja tenien el cotxe matriculat, vam quedar que l’endemà, divendres, que tornàvem a casa, a la tarda, passaríem a recollir-l’ho.
El dia 10, per a tornar a casa, vam sortir de l’Aran, pel Port de la Bonaigua, i el Pallars, passant per Sort, Tremp i el Collegats, cap a Balaguer i Bellcaire d’Urgell, on vam parar a dinar en restaurant de carretera; d’allí directes a Sabadell, arribant amb el temps just, per a treure les coses del cotxe, per a anar al concessionari, a lliurar-lo i recollir el nou; per a després anar a casa dels pares a veure com estava la mare, segons sembla, aquell matí havia tingut una altra crisi, però aquella tarda ja estava millor, encara que molt toveta.
Aquell cap de setmana, 11 i 12, vam anar els dos dies a casa dels meus pares, també van baixar el meu germà i la meva cunyada; el diumenge, la meva mare, semblava una mica més animada; el dilluns 13, se’m van acabar les vacances, i vaig tornar a la feina, a l’hora de dinar, vaig telefonar a casa dels pares, però no contestava ningú, així que sobre les quatre i escaig de la tarda, vaig tornar a provar, i com que seguien sense respondre, vaig trucar al mòbil del meu pare, qu’em va dir que estaven a urgències del Tauli, però que em penjava perquè venia el metge; al cap d’una estona em va trucar el meu germà, que havia arribat a l’hospital al mateix temps que em penjava el meu pare, i em va dir que plegués i anes cap alla, que la cosa pintava malament; vaig anar a avisar al meu cap, i després de recollir la meva taula, vaig sortir a agafar l’autobús fins a l’estació, just en el moment en que pujava al bus, em va trucar el meu germà dient-me, que la meva mare acabava d’expirar, per una fallada cardio-respiratoria; va ser una fi de vacances trista, però en que vaig poder constatar la gran quantitat de gent que apreciava a la meva mare, que al cel sia. .
Seguint el costum, aquí os deixo una llegenda de la zona. Llegenda de: Les encantàries de la Vall de Boí Extret de: https://escasateva.catalunya.com Diuen que la Vall de Boí era plena d’encantàries. Aquestes petites fades misterioses, o donis d’aigua, que vivien a la vora dels rius i al estanys tenien el poder de regenerar la natura. És podien trobar vora el camí del port de Rus de Taüll, amagades a la cova de la Roca Carrera de Barruera o al barranc donis Corts de Cóll. Els encantàries molt sovint rentaven la roba vora el riu. Una nit, un home que els havia vist, els va prendre d’amagat una tovallola. Quan ho van veure van exclamar: “Tira que tiraràs, si et l’emportes, ni ric ni pobra seràs”. I així va passar. Sembla que en aquella època posseir una peça de roba portava fortuna, però els cuses també podin anar malament. Dues noies que també ho van intentar no van poder sortir de la pobresa per més que treballaven fins que van cremar aquella tovallola.
L’any 2013 em vaig quedar en atur, i a l’estiu del 2014, vam decidir de tornar a Sabadell, i al cap de poc vaig trobar treball en un concessionari de Barcelona; per aquest motiu, ni el 2013 ni el 2014, vam anar de vacances.
Al febrer de 2015, ja vaig poder agafar uns dies en el meu nou treball, i vam decidir d’anar a conèixer Sevilla; vam anar a una agència de viatges, on ens van reservar hotel i bitllets d’anada i tornada en l’AVE; a més, com que la meva cunyada la Noe, va estar un temps treballant allí, ens va deixar una guia de la ciutat, i un abonament “contac-less” per a l’autobús urbà, que es recarregava en quioscos i estancs.
El dia de l’anada, d’hora al matí, vam agafar els FGC fins a l’estació de Provença on vam agafar la L5 del metro fins a Sants, una vegada a l’estació de Sants, vam anar a esmorzar i després ja vam anar cap agafar l’AVE fins a l’estació de Santa Justa de Sevilla, on vam arribar sobre la una i escaig del mig dia.
Sortint de l’estació, el primer que vam fer va ser buscar un lloc per a dinar, per sort, vam trobar un restaurant molt a prop de l’estació; després de dinar vam anar caminant fins a l’hotel, guiant-nos pel planell que ens va deixar la meva cunyada; finalment vam arribar a l’Hotel Macarena, al costat de l’Hospital de las Cinco Llagas, del S XVI, la seu del Parlamento de Andalucia; com a curiositat, comentar-vos que és l’hotel on té l’accident la mare del protagonista de la sèrie “Alli abajo”, és molt gran i bonic.
LA GIRALDA DE NIT.
Una vegada instal·lats, a la tarda vam sortir per a començar a conèixer la ciutat, que té el barri antic més gran d’Espanya; començant per la Muralla Almohade del S XII, que teníem enfront de l’hotel; i d’allí vam anar a visitar la propera Basílica de la Esperanza Macarena, edificada el en el S XX, per a acollir la imatge de la Macarena del XVII o XVIII; després de passar per diversos carrerons del barri de Sant Gil, ens vam encaminar cap a la Giralda; al carrer de San Luís, vam veure l’iglésia de San Luís de los Franceses, barroca del XVIII i la Santa Catalina, gòtica mudèjar del XIII; arribant a la plaza de San Leandro, vam veure l’iglésia de San Ildefonso, neoclasica del XVIII; passant al costat del Museo del baile flamenco, finalment, vam arribar a la Catedral de Santa Mª de la Sede, gòtica, la més gran del món, del XV , i la Giralda, el campanar, construït sobre un minaret almohade del XII; d’allí ens vam anar cap al carrer Mateo Gagos a triar un dels seus nombrosos locals per a sopar, per, després, tornar a l’hotel.
L’endemà, vam tornar fins a la catedral, per a veure-la amb llum de dia, ens vam dedicar a admirar el seu exterior, perquè hi havia molta cua per a entrar i vam desistir, vam veure, també el Palacio Arzobispal, renaixentista i barroc de XVI i XVIII; i vam anar a visitar els Reales Alcazares, un gran complex palatí amb elements islàmics del S XI, gòtics del XIII i mudèjars del XIV, després de visitar el seu interior, vam sortir als extensos Jardines del Alcázar, arribant fins a la Galeria del Grutesco, un tram de muralla almohade transformada en una loggia manierista en el S XVII, que imita roques amb pintures al fresc.
Sortint de los Alcázares vam passar per l’Archivo de Índias del XVIII, i vam anar a buscar un lloc per a dinar, darrere de l’Hospital de la Caridad; després de dinar ens vam acostar al riu, i al costat de la Torre del Oro, almohade del XIII, vam veure els vaixells turístics que recorren el riu, i després de regatejar el preu del bitllet, vam pujar en un d’ells, va ser un passeig agradable, passant al costat de la Isla Mágica, i l’Isla de la Cartuja, on es va instal·lar la Expo; passat el Puente de la Barqueta vam donar la volta, i vam arribar fins al Muelle de las Delícias, on atraquen els creuers; poc abans del port comercial, vam donar la volta i vam tornear al costat de la Torre del Oro; de nou en terra ferma, vam agafar el camí de tornada a l’hotel, parant a sopar a una jamonería.
PLAZA DE ESPAÑA.
L’endemà, vam estrenar la targeta del bus, que ja habiem carregat, agafant un fins al Parque del Prado de San Sebastian, on hi havia una noria, creuant aquest parc vam arribar al Parque de Mª Luisa, entrant per un accés de la galeria que hi ha entre les torres de la Plaza de España, com a curiositat, comentar-vos que aquesta plaça i el seu canal amb barques apareix en un episodi de Star Wars; després de recórrer aquesta plaça, ens vam internar als jardins del parc, passant per diverses glorietes, vam poder veure la Isla de los Patos (o de los Pajaros), i també la “montaña Gurugú”, un monticle artificial, amb una casacada, des del seu cim es domina tot el parc; vam veure el pavelló Mudèjar, i arribem fins a la Plaza de America, al costat del museu arqueològic, després del que vam trobar el pavelló de Mèxic, des d’allí, vam anar cap el Paseo de las Delícias, per a tornar cap al barri de Santa Cruz, passant devant del Costurero de la Reina, una caseta de guarda en forma de Castell Neo mudèjar del XIX; vam arribar fins al palacio de San Telmo, Barroc d’entre el XVII i el XVIII, seu de la Junta de Andalucia; i d’allí vam anar cap a la zona de la Giralda, per a anar a dinar.
Després de dinar, vam tornar cap a l’Hotel, passant per la Plaza Nueva i l’ajuntament, instal·lat en un edifici d’estil plateresc del XVI, i per la calle Sierpes, que concentra gran quantitat de comerços, com la botiga de la Vicky Martin Berrocal; més endavant vam trobar la plaza de la Encarnación, més coneguda com la plaza de las Setas, a causa de les construccions metàl·liques que hi fan de parasol; per a arribar al carrer de San Luís, vam passar, per l’isglésia de San Pedro Apóstol, gòtica-mudèjar del XIV, i pel Palacio de las Dueñas, de la Duquessa d’Alba, renaixentista del XV; prop d’allí, ens vam creuar amb el Luchino, dels Vitorio i Luchino; arribats a l’hotel, vam reposar fins al vespre.
Cap el vespre, vam agafar un autobús per a anar fins al Centro Comercial Antigua Estación de Cordoba; sortint d’allí vam anar fins al Puente de Isabel II, més conegut com el Puente de Triana, pel que vam creuar per a anar a veure aquest famós barri, passejant per diversos dels seus carrers, entre les quals no podíem deixar-nos la calle Betis; de tornada a l’altra riba, vam passar per la plaça de toros, barroca del XVIII, de la Real Maestranza; i d’allí ens vam anar cap a la zona de la Catedral a provar un altre local per a sopar “tortilla de camarones”; i tornar passejant fins a l’hotel.
El següent dia era el retorn a casa, com que teníem el tren a la tarda, quan vam deixar l’hotel, vam agafar un bus per a anar a l’estació de Santa Justa, per a deixar les maletes en una consigna; i després vam anar a passejar fins a l’hora de dinar; arribant fins als Jardines de Murillo, que estan darrere dels Reales Alcazares, allí vam veure el monumento a Cristobal Colon, després vam entrar p’els carrerons del Barrio de Santa Cruz, al costat de la paret nord de los Alcázares, desembocant en l’encantadora Plaza de Doña Elvira, tornant cap a l’estació vam parar a dinar; i després vam anar, tranquil·lament ,a buscar les maletes i a l’AVE; arribats a l’estació de Sants, vam agafar un tren fins a Sabadell Centre; i de camí a casa,vam parar per sopar al Viena de l’ajuntament.
Leyenda de la Calle Sierpes:
En tiempos de reconquista, esta calle se llamaba calle de Espaderos, ya que en ésta había un hospital y hermandad que hacían espadas.
A finales del S. XV empezaron a suceder una serie de desapariciones de niños y no se volvían a saber más de ellos. Desaparecían durante la noche al dormir o mientras jugaban en la calle, y ya no se volvían a ver ni vivos ni muertos.
A raíz de estos sucesos las madres preocupadas llevaban a sus hijos pegados a sus faldas todo el tiempo y los dormían en sus brazos por temor a que pudiese ocurrirles algo. Corrían rumores de todo tipo: que los niños eran robados por judíos, por piratas turcos, etc.
Pero un día, Alfonso de Cárdenas, que regentaba la ciudad por aquel entonces, fue alertado por un preso fugitivo quien de momento no quiso dar su nombre, ofreciéndole a Don Alfonso información sobre el robo de los niños a cambio de su libertad. Al firmar el acuerdo se supo que ese esclavo era Melchor de Quintana y Argüeso, condenado por participar en una rebeldía contra el Rey.
Melchor condujo a Don Alfonso hacia el autor de las desapariciones de niños. Era una enorme serpiente, gruesa como un hombre y de más de 20 pies de largo, la cual tenía una daga clavada en el cuerpo y fue el mismo Melchor quién le propició la muerte a ese condenado monstruo.
El animal fue expuesto en la calle Espaderos y venían a verlo desde todos los barrios de Sevilla, borrando de la memoria el nombre de Espaderos y hablando de la calle como la calle de la Sierpe
Al juliol del 2012, la Sol i jo, vam celebrar les noces de plata convidant als nostres pares, el meu germà i cunyada, i els pares d’aquesta, en el mateix restaurant on vam celebrar les noces; ens hagués agradat repetir el viatge a Paris, però la butxaca no donava per a tant, així que, a l’agost, vam agafar un viatge organitzat, en autocar, a Euskal Herria (País Basc). El dia de sortida, va venir a recollir-nos un taxi per casa, aquesta vegada entrava amb el viatge, per a dur-nos fins a Granollers, on ens recollia l’autocar, que venia des de Girona, vam estar a punt de perdre’l per una confusió, perquè vam anar a l’estació d’autobusos, i ens esperava en la de tren, per sort estan a prop l’una de l’altra, a la mateixa avinguda, i el taxista va reaccionar a temps.
Una vegada a l’autocar, vem anar fins a Barcelona, a la central de l’agència que organitzava el viatge (Viatges Continental), allí va pujar la resta de viatgers i la guia; vam sortir de Barcelona, i encara vam fer una altra parada, a Martorell, on van pujar més passatgers; ja tots a bord, va agafar l’A2 cap a la Panadella, on vam parar a esmorzar; després vam seguir fins a Lleida, on va agafar l’AP2 fins a Saragossa, i allí l’AP68 cap a Tudela, fent una parada tècnica en l’àrea de Sobrádiel; passat Tudela ens vam desviar per l’AP15, (gratis per als autocars i camions), fins a Pamplona (Iruña), on ens allotjaríem durant tot el viatje, a l’Hotel Blanca de Navarra, a l’Av. Pio XII; allí una vegada repartides les habitacions, vam passar al menjador per dinar. (A partir d’aquí, nomenare les poblacions amb el seu nom oficial en euskera, i entre parèntesi en espanyol)
Ens van donar la tarda per a visitar Iruña (Pamplona), per lliure; sortint de l’hotel vam seguir l’Av. Pío XII, en direcció al barri antic, passant pel Parc de la Taconera creat en el S XX, on hi ha restes de les muralles, i la Puerta Taconera; i vam agafar el carrer Major, que passant per l’església de San Saturnino, gòtica del XIII, ens va dur devant l’ajuntament, barroc del XVIII, des d’on es tira el chupinazo que inicia els Sanfermines; d’allí vam anar fins a la catedral de Santa María, gòtica del XIII al XIV; tornant a l’ajuntament, per a agafar el carrer Estafeta, per on corren els mozos als encierros; arribant a la plaça de toros, des d’allí vam anar a la Av Carles III, on ens vam trobar amb alguns companys de viatge, amb els que vam anar a la plaza del Castillo, on vam veure el quiosc de pedra, i vam anar a prendre alguna cosa al típic Bar Iruña, des d’allí vam tornar fins a l’ajuntament, pel carrer Chapitela; i tornar a l’hotel.
EL PUPPI DEL GUGGENHEIM
El segon dia, ens van portar a Bilbo (Bilbao), al Museu Guggenheim, que visitem amb àudio-guia, a la sortida ens va venir a recollir el bus enfront del Puppi, una enorme figura d’un gosset completament coberta de flors; ens van acostar fins al casc antic, on optem per fer la visita per lliure ( en les diferents ciutats es podia optar a una visita guiada, però es pagava a part); vam passar per la plaza Barria, i pel carrer Gurutze Kalea, arribant a la Catedral de Santiago, gotica del XIV al XV, que vam entrar a visitar, seguint per la Dendari kalea, vam sortir a a la Eribera Kalea, que voreja el Nervión, allí vam veure la San Anton Eliza (església de Sant Antón), vam trobar-nos altres companys que també van fer la visita per lliure, vam anar plegats fins on ens esperava l’autocar.
Vam sortir de Bilbo per a anar fins a Bermeo, poble costaner de la comarca Biscaïna de Busturialdea, situada en l’embocadura de la Ria de Gernica; on ens van portar a dinar un local típic, on ens van oferir Marmitako, típic de la zona; després de dinar, vam fer una passejada pel poble, arribant al costat de la Torre Ercilla del XV, seu del Museu del pescador, des d’on hi ha una bona vista de l’illa de Izaro, i del port, o ports, perquè en un costat està el port comercial, i a l’altre l’esportiu; vam baixar fins al port, on en el moll Artza, enfront de la comandància, hi ha una reproducció d’un vaixell ballener del S XVII. Prop d’allí, ens va recollir l’autocar per a portar-nos, fins a Gernica, a la vora del riu Oka, que desemboca en la ria de Gernica; el nom real de la població és Gernica-Lumo; allí vam visitar la Casa de Juntas, l’edifici actual és del S XIX, vam fer una visita guiada, en català; i vam poder fotografiar-nos enfront del mític Arbol de Gernica, sota el que juren el càrrec els Lehendakaris; (antigament, també havien de jurar els reis espanyols, en qualitat de Senyors de Biscaia); l’arbre actual, del segle XX, és un “fill” del Arbol Viejo del XVIII, del qual encara es pot veure el tronc en un templet, i aquest era “fill” del Arbol Padre del XIV; acabada la visita, vam anar a passejar pel parc de los Pueblos de Europa, on vam veure escultures de Chillida i d’Henry Moore; al costat del parc ens va recollir l’autocar per a portar-nos de tornada a l’hotel.
El tercer dia, ens van portar a Donostia (San Sebastian), capital de Guipúscoa; on, amb alguns companys, vam fer la visita per lliure, hi havia una parella, crec que eren els de Martorell, que ja havia estat una altra vegada i es van oferir a fer-nos de guies; també vènia una parella de Girona; l’autocar ens va deixar al costat del Palau de Congressos del Kursaal, on se celebra el festival de cinema; des d’allí vam travessar el riu Urumea, pel pont del Kursaal, a l’altra riba vam poder admirar el teatre Victoria Eugenia i l’hotel María Cristina, tots dos de principis del XX; vam seguir, després, pel BulebarZumandia, on hi ha una oficina de turisme, on vam agafar plànols de la ciutat; ens vam desviar per la Getaria kalea, i ens dirigim a la catedral del Buen Pastor, del XIX, en la que vam entrar, no és molt gran; sortint d’allí, per la Hernani kalea, vam anar al casc antic, on vam passejar per diferents carrers, fins a arribar a la Konstituzio plaza, envoltada d’edificis singulars; després vam anar a un bar de la Abutzuaren kalea, a prendre’ns uns pinxos amb xacolí, boníssims, sortint d’allí ens vam creuar amb el grup que feia la visita guiada; passant al costat de l’ajuntament, en un bonic edifici que va ser un Casino en el S XIX, vam anar fins al Kontxa Pasaelekua (Passeig de la Concha), des d’on vam poder admirar aquesta famosa platja donostiarra, de 1350 metres de longitud entre el monte Igeldo i el Urgull, i que, al costat del passeig alberga el Balneario La Perla de 1912, i el Club Nàutic; allí ens va recollir l’autocar.
PLATJA DE LA CONXA.
Ens van dur a dinar a Azpeitia, on està el Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola), barroc xurrigesc d’entre el S XVII i XVIII; construït al costat de la casa on va néixer Sant Ignasi de Loyola, fundador de la Companyia de Jesús; després de dinar, ens van portar a fer la visita guiada del santuari i la casa. Acabada la visita, vam tornar a l’autocar, que ens va dur per la costa Guipuscoana, passant per Zumaia, Getaria i Zarautz, on vam parar, per a anar a veure el restaurant de Karlos Arguiñano, al costat de la platja; després vam tornar a l’hotel.
El quart dia, ens van portar a Vitòria-Gasteiz, (la seva denominació oficial combina el nom espanyol: Vitòria, i el basc: Gasteiz), capital administrativa d’Euskadi; com que nosaltres l’havíem visitat el 2006, ens vam oferir a guiar als nostres companys, amb els que vam visitar Donostia; l’autocar ens va deixar al costat del Florida Parkea (Parc de la Florida), prop de la Katedrana Berria (Catedral Nova), de María Inmaculada, neogòtica del XX, des de la qual vam anar fins a la plaça de la Virgen Blanca, al costat de la San Migel eliza (església), gòtica renaixentista del XIV al XVI ; i d’allí a la Espania plaza, porticada del XVIII, on està l’ajuntament, després vam pujar cap el casc medieval per la Eskola kalea veient edificis amb pintures murals; arribant al costat de la Catedral Vella, de Santa María, gòtica del XIV , que estava en obres, i no es podia visitar; vam arribar al Portal d’Arriaga, prop del que vem anar a un bar a prendre alguna cosa; vam tornar a entrar al casc antic, per la Errenmentari kalea on vam veure la San Pedro eliza, gòtica del XIV ; tornant cap a la plaça de la Virgen Blanca, i d’allí al Florida Parkea, passant pels jardins del Obispo Fernández, on vam veure unes escultures d’un cocodril i un rinoceront a grandària natural; allí ens esperava l’autocar, per a portar-nos a dinar a un restaurant de l’extraradi.
A la tarda ens van dur a Oñati (Oñate), a la comarca guipuscoana de l’Alto Deva; feia molta calor, vam fregar els 40°; allí ens va rebre una guia local, enfront de l’edifici de l’ajuntament, barroc del XVIII, per a fer la visita de la San Migel eliza, gòtica del XV, amb un interessant retaule barroc; per sota del seu claustre, passa el riu Ubao; i la Universitat Sancti Spiritus, renaixentista del XVI, la primera d’Euskadi; gairebé en acabar, visitant el claustre de la universitat, a la Sol li va donar una lipotímia per la calor, vam haver de refrescar-la i portar-la a l’autocar, on el conductor li va donar una beguda carbonatada i fresqueta, perquè es recuperés; en arribar a Pamplona, a dos cuarts de nou del vespre, el termòmetre encara marcava 38°, per sort a l’hotel teníem aire condicionat. El cinquè dia ens van portar a visitar la muntanya de Larrun ( La Rhune, en francès), de 905 metres d’altura, pròp del litoral del Golf de Biscaia, situada en el límit de Lapurdi (Labort) i Nafarroa (Navarra); per a això vam anar fins a Behobia, per a entrar a França i dirigir-nos a Ascain, des d’on surt el “Petit Train de la Rhune” un tren cremallera que ens va dur fins al cim de la muntanya, durant el viatge, vam poder veure grups de Pottoka ( petits cavalls típics de la zona) i d’ovelles de cara negre; i ja en el cim, vam poder contemplar les magnifiques vistes en 360º, malgrat que pel costat de la mar només vèiem un mar de núvols.
Després de baixar de la muntanya, ens van portar fins a Donibane Lohizune (San Juan de Luz), a Lapurdi (Pirinées Atlantiques), situada a la riba dreta del estuari del riu Urdazuri (Nivelle), y al voltant d’una petita badia; allí ens van dur a dinar a un restaurant prop de la platja gran ; després de dinar ens van donar temps lliure per a visitar el poble, fins a dos quarts de quatre; vam anar a veure la platja i la badia, i després ens vam internar pels estrets carrerons, veient les seves peculiars cases amb portes i finestres de colors, arribant fins al port instal·lat en l’embocadura del riu, on a més de les embarcacions, podiem vèure les cases de Ziburu (Ciboure), el poble de la riba esquerra; entre les tres i les quatre de la tarda, havíem de trobar-nos en un punt del port, per a pujar a un vaixell turístic, que ens va dur a fer una travessia per a veure els penya-segats de la costa coneguda com la Corniche basca, també vam poder admirar la badia i el Fort Socoa, una fortalesa costanera de Ziburu, des del mar, també vam poder veure unes enormes coves en el penya-segat; de nou a terra ferma ens va recollir l’autocar i vam tornar a Espanya, parant a Hondarribia (Fuenterrabía), a la riba esquerra de l’estuari del Bidasoa, que forma la Txingudikobadia, allí vam fer un petit passeig admirant la badia, i la localitat francesa d’Hendaia en la riba oposada , i després de prendre un refrigeri, vam tornar l’autocar per a retornar a l’hotel.
El sisè dia tornàvem a casa, per la qual cosa ens van donar més temps després d’esmorzar per a poder recollir-ho tot; vam sortir cap a Zaragoza, on van deixarnos al costat de la plaça del Pilar, i d’allí vam anar caminant fins a un restaurant pròxim, per a dinar i celebrar la fi del viatge; després d’això ens van donar una estona per a passejar pel centre de Zaragoza; de tornada a l’autocar; vam parar en la Panadella, i després ja vam deixar als companys de Martorell, i d’allí vam anar a la central de Barcelona, on van baixar la guia i la meitat del passatge; els següents a baixar vam ser nosaltres, a Granollers, on ens esperava el taxi per a portar-nos a casa a Manlleu.
Mari és una deessa-geni de la mitologia basca, aquí transcric un resum extret de Wikipedia:
Mari, personificación de la madre tierra, es reina de la naturaleza y de todos los elementos que la componen. Generalmente se presenta con cuerpo y rostro de mujer, elegantemente vestida (generalmente de verde), pudiendo aparecer también en forma híbrida de árbol y de mujer con patas de cabra y garras de ave rapaz, o como una mujer de fuego, un arco iris inflamado o un caballo que arrastra las nubes. En su forma de mujer aparece con abundante cabellera rubia que peina, al sol, con un peine de oro. Conocida también como la «Dama de Aketegi» o «Aketegiko Dama»). Dicen que cada siete años cambia de morada, y en ese cambio se le puede ver surcar los cielos en un carro de fuego; dependiendo de la cumbre que habite, así será el tiempo que haga, lluvioso o seco. Otra característica es su larga cabellera rubia y la costumbre de peinarla al sol con un peine de oro a la entrada de su cueva.
Una de las leyendas más importantes es la que nos cuenta por qué Mari habita y es vista en todos los montes vascos. Mari es la encargada de llevar el buen y el mal tiempo de un lado a otro en el País Vasco, y se dice que cuando Mari está en Anboto llueve, cuando está en Aloña hay sequía y cuando está en la cueva de Supelegor (macizo de Itxina en el Gorbea, en Orozco) las cosechas son abundantes.
A principis de 2012, va morir nostre estimat Nabat, per Setmana Santa, ens vam apuntar a un viatge organitzat en autocar al centre de les Espanyes.
El Divendres Sant, vam haver de matinar, a les 5 i mitja passava un taxi a recollir-nos per a portar-nos a l’estació d’autobusos de Vic, on a les 6 i pico ens recollia, a nosaltres i a un’altra parella, un mini-bus, que també va recollir passatge a Manresa, Terrassa i Sabadell, per a portar-nos a l’àrea de servei de Bellaterra, punt de reunió d’altres punts d’origen( Granollers, Barcelona…), i d’on sortien diversos autocars amb diferents destinacions; una vegada reunits tots, ens van anar distribuint segons destinació, vam poder triar seients en l’autocar, perquè anava a mig passatge; com a curiositat, comentar que el xofer era rus, es deia Mihail.
Una vegada tots a bord de l’autocar, es va posar en ruta, a la buscar l’AP2 direccio Lleida i Zaragoza; vam parar a esmorzar a l’àrea de Montblanc; passat Zaragoza vam fer una altra parada “tècnica” en una zona de servei de l’A2; vam parar a dinar en un hotel a l’entrada de Calatayud, i una altra parada “tècnica” en l’àrea KM103, ja a la província de Guadalajara; com que vam arribar a Madrid abans del previst, i vam fer una parada curta, per a veure el temple de Demod, regal del govern egipci, per la col·laboració d’Espanya en el trasllat d’Abu Simbel per la construcció de la presa d’Assuan; també vam poder passejar pel parc adjunt al temple; després ens van dur fins a Las Rozas, al l’hotel Campanile, on ens van repartir les habitacions, per a, un cop instal·lats, baixar a sopar i fer una mica de sobretaula amb els companys de viatge i la guia.
El Dissabte Sant, després d’esmorzar, ens van dur a San Lorenzo de l’Escorial, per a visitar el Real Monasterio del Escorial, manat edificar per Felipe II, el S XVI en estil renaixentista; i declarat Patrimoni de la Humanitat; estava molt ennuvolat i feia fred, les muntanyes pròperes estaven enfarinades de neu; vam fer una passejada per l’exterior, fins a arribar a l’entrada del Palau Real de Felipe II, on ens esperava un guia per a fer la visita guiada, a mes del Palau, vam visitar la biblioteca, la Basílica, el Panteón, amb les sepultures dels reis d’Espanya, acabant la visita al Patio de los Reyes; per culpa del fred, els jardins, ens vam conformar amb veure’ls des de diferents finestres del recorregut.
Acabada la visita, ens va recollir l’autocar, per a dur-nos a Segòvia, ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat, passant pel túnel de Guadarrama; ens va deixar davant d’un restaurant, prop de l’Església de San Millán del S XI al XII, després de dinar, ens van donar la tarda lliure per a visitar la ciutat; ens vam anar cap al centre del barri antic, passant per davant de l’església de San Millán, i a continuació per la de San Clemente, S XII, arribant a la plaça de Azoguejo, on està l’Aqüeducte romà del S II, i la famosa Casa Cándido, des d’allí vam anar pel carrer de Juan Bravo en direcció a l’Alcázar, palau real del S XII, amb afegits posteriors, passant per l’església de San Martín, S XII, i arribem a la plaza Mayor, al costat de la Catedral gòtica de Santa María, seguim fins a la plaça de la Merced on va començar a plovisquejar aigua-neu; davant de l’església de San Andrés del S XII, trobem a uns companys de viatge que venien de l’Alcázar, sense poder visitar-l’ho perquè hi havia molta cua; junts vam decidir de tornar cap a la plaça de Azoguejo, pero entrant a la primera cafeteria que vam trobar pel camí, perquè apretaban la pluja i el fred, després de prendre’ns uns cafès amb llet bén calents, i de xerrar una estona, vam veure que afluixava la pluja i vam repredre camí, al passar per davant de la Casa de los Picos del S XV, vam veure, en el termòmetre d’una farmàcia pròxima, que la temperatura havia baixat fins als 5°; arribant, de nou devant de l’aqüeducte, al costat oposat de la Casa Cándido, vam veure l’oficina de turisme, on vam entrar a tafanejar; per darrere d’aquesta oficina vam veure les muralles; van estar passegant un mica per la zona, doncs a l’altre banda de l’aqüeducte, vindria a recollir-nos l’autocar, al costat del monument de la Lloba Capitolina; tornant a l’hotel, vam veure que fins a passar el túnel, els camps estaven nevats.
El Diumenge de Glòria, que va començar amb sol, al mati, ens van dur a Toledo, però vam fer una parada en el Real Lugar y Villa de Aranjuez, situat en la confluència dels rius Jarama i el Tajo, lloc declarat patrimoni històric artístic; ens van donar temps lliure per a visitar els jardins d’Isabel II, el de la Isla i el del Parterre, on, a més de les cuidades espècies botàniques, vam poder admirar nombroses fonts monumentals, com la de Nereida, la d’Hèrcules o la del Niño de la espina; també vam veure, per fora, el Palau Real del S XVII; de tornada a l’autocar, vam seguir ruta fins a Toledo.
VISTA DE TOLEDO DESDE EL MIRADOR DEL VALLE.
Arribats a Toledo, ciutat patrimoni de la humanitat, capital dels visigots, ciutat imperial de Carles I, i actual capital de Castilla-la Mancha, coneguda com a ciutat de les tres cultures, està situada en un pujol envoltat per un meandre del Tajo, primer vam envoltar la ciutat, seguint el meandre, per a fer la “visita panoràmica”; passant al costat del Puente de Alcántara, d’origen romà, entre el castell de San Servando i l’Alcázar, vam parar en el Mirador del Valle, des d’on es veu tota la ciutat, seguint la circumval·lació fins a l’altre costat, vam passar p’el costat del puente de San Martín, gòtic del S XIII, ens van deixar enfront de la Puerta Nueva de Bisagra, d’allí vam anar, a peu, fins a la plaza Zocodover, on ens esperava el guia local, que ens va dur a visitar el Museu Hospital de Stª Cruz, un edifici del XVI, sortint d’allí vam passar per una arcada al costat d’una estàtua de Cervantes, arribant al carrer Comerç, que va fins a la Catedral de Santa María, gòtica del XIII, al costat del Palau Episcopal, seguim fins a l’església de Santo Tomé, mudèjar del XII, al carrer Juan de Dios, per el que vam arribar al Museu Sefardita instal·lat a la sinagoga del Tránsito, S XIV, enfront de la que vam parar a prendre un refresc i descansar una mica, vam seguir pel carrer Reyes Católicos, que ens va dur fins al Monasterio de San Juan de los Reyes, gòtic isabelí del XV, al costat de les muralles, que vam seguir per a arribar al puente de San Martín, al costat del qu’ens esperava l’autocar per a portar-nos a dinar a un hotel de la part moderna.
LA OSA Y EL MADROÑO
A la tarda ens van dur a visitar la “Villa” de Madrid, primer en una “visita panoràmica” des de l’autocar, passant per la Puerta de Toledo, l’estació d’Atocha, agafant la Castellana, passant per la fuente de Neptúno, la Cibeles, la puerta de Alcalá, el Retior, la carrera de San Jerònimo, el Congréso de los Diputados, i acabant a la Puerta del Sol, on ens esperava el guia local, que era el mateix de Toledo, allí vam veure “la osa” i el madroño, i el quilometro 0, després ens va dur per la calle Postas, veient la Posada del Peine, un dels hostals més antics d’Espanya, desde S XVII, vam entrar a la Plaza Mayor, on vam estar una estona, per a sortir-ne per el Arco de Cuchilleros, seguint el calle Cuchilleros, arribem a la Casa Botín, l’hostatgeria, en funcionament, més antiga del món, desde el S XVII; passem per el Mercado de San Miguel, de principis del XX; seguim per la calle Sacramento, on vam veure la Basílica, barroca, de San Miguel, del XVIII, coneguda com l’església de Opus, i l’església del Sacramento, anomenada la catedral del Ejercito, també barroca del XVIII; arribant a la calle Mayor i finalment a la Catedral de la Almudena i el Palacio Real; allí ens va recollir l’autocar per a tornar a l’hotel.
El Dilluns de Pasqua, tornada a casa, parant a dinar a Alfacharín (Alfajarín) prop de Zaragoza; després de dinar encara vam poder visitar l’Església de San Miguel,d’estil mudèjar del XIII, amb afegits barrocs, on a més d’aquest arcàngel, també hi ha una capella de la “Pilarica” i una altra de Sant Jordi; arribats a l’àrea de Bellaterra, van tornar a repartir-nos en diferents mini-busos per a dur-nos als diferents punts d’origen; nosaltres vam tenir la sort de que la parella que va pujar amb nosaltres a Vic, havien tornat el diumenge, i vam poder convèncer al xofer que ens deixés a Manlleu, estalviant-nos el taxi de Vic a Manlleu.
Origen de la frase “ Noche Toledana” extret de leyendasdetoledo.com .
Una de las leyendas más famosas de Toledo y que ha dado lugar a la frase que muchos pronunciamos en todas partes: “¡Vaya noche toledana que he pasado!”, frase que usamos cuando, sobre todo, no hemos pasado una buena noche, nos ha costado conciliar el sueño por algún motivo…
En el paseo de San Cristóbal, lugar privilegiado con la judería a sus pies, encontramos esta leyenda que debes conocer si te acercas a la ciudad.
En la ciudad, en el año 190 de la hégira, Jusuf-ben-Amru, déspota y cruel con todos los toledanos, múltiples fechorías cometía amparándose en su poder: raptaba doncellas, y daba muerte a todo aquél que se oponía a sus terribles métodos. Todos habitantes de la ciudad estaban descontentos por la forma de gobernar que estaba llevando a cabo.
Una noche, una revuelta popular, decidió acabar con este amargo regente. Un grupo de personas se colaron al interior de la alcazaba donde se encontraba y acabaron con la vida de Jusuf, poniendo fin a las atrocidades que estaba llevando a cabo.
Pero cuando todos pensaban que el problema había terminado, el gobernador que vino a la ciudad para ocupar el puesto dejado por Jusuf fue su padre. Todos los toledanos empezaron a temblar de miedo, pensando que lo primero que haría sería vengar la muerte de su hijo. Aunque, para su sorpresa, intentó llevar un gobierno tranquilo, dando a entender que había olvidado lo que hicieron con su hijo y que quería que hubiera paz en la ciudad.
Al cabo del tiempo, parece ser, que los que le rodeaban en su alcazaba le empezaron a envenenar sus pensamientos, a hacerle ver que tenía que vengar la muerte de su hijo, del que todos los toledanos se habían reído que tan cruelmente cuando acabaron con su vida.
Asi que, aprovechando que el hijo del Califa Albderramán III iba a pasar por Toledo al dirigirse a Zaragoza, decide celebrar una cena e invitar a muchos nobles de la ciudad de Toledo. El problema fue que, llegada esa noche, cuando los nobles se acercaron al palacete con sus mejores galas y, pensando que iban a llenarse el estómago con buena comida, al atravesar unos amplios cortinajes que daban acceso al patio donde iba a tener lugar la cena, unos cuchillos afilados les iban cortando la cabeza, que fueron colgadas en lo más alto del palacio para que, al verlas ahí, el resto de la ciudad tuviera un importante escarmiento por la dolorosa muerte de su hijo.
Esa noche nadie pegó ojo, temiendo que sus puertas fueran abiertas para continuar pasando a cuchillo al resto de la ciudad como justa venganza por lo que hicieron con su hijo. De ahí la famosa frase que todos usamos.
Per la Setmana Santa del 2011, que aquell any, venia a finals d’abril, la Sol va anar a una agència de viatges que hi havia al costat de casa, i va reservar 2 nits a l’hotel Prado de Peníscola (Peñíscola). El Divendres Sant, és el sant de la Sol, i vam baixar a Sabadell per a celebrar-lo amb els seus pares; el dissabte al matí, vam anar a deixar al Nabat a la guarderia; i vam sortir cap a Peníscola, baixant fins a Parets per la C17, per a agafar l’AP7 fins a la sortida de Peníscola; estava ennuvolat, i a partir de Tarragona plovisquejava intermitentment; en arribar, vam buscar l’hotel, que sabíem que estava prop de la platja, en la zona moderna de la població; una vegada instal·lats a l’habitació, amb vistas a la platja i el castell, vam baixar a dinar.
VISTA DEL CASC VELL I EL CASTELL.
Peníscola, està situada a la comarca castellonenca del Baix Maestrat, i el seu Casc Vell, en una península (d’aquí el nom), està inscrit en la llista de Pobles més Bonics. Aquella tarda, vam aprofitar una estona que no plovia, per a fer una passejada per la zona moderna: l’Ullal de l’Estany i la Av del Papa Lluna.
El diumenge, era Sant Jordi; va començar molt ennuvolat i ventós; vam anar a visitar el Casc Vell, als peus del castell, amb carrers costeruts i estrets, on vam veure l’ajuntament, la parròquia de Stª María i el carrer Major, per on vam arribar al Baluard del Príncep, sobre el penya-segat, allí vam visitar el Museu de la Mar, més avall , vam veure “El Bufador”, una cova en la qu’entra l’onatge quan la mar esta picada, com aquell dia; i que sona i esquitxa per un forat a la roca a l’altre costat del carrer; també vam veure nombroses botigues d’artesania i records; al migdia vam tornar a l’hotel a dinar (bufet lliure); i a la tarda vam tornar a la península per a visitar el Castell del Papa Lluna, que havia estat construït pels Templers, en estil romànic, el S XIII, sobre les restes de la alcazaba dels musulmans; de fet vam poder visitar una exposició sobre el Temple en els baixos del castell, i també un àudio-visual amb la història del castell, que va ser usat com Palau Papal per Benet XIII “el Papa Lluna” en el S XV; per a pujar al castell, vam passar per les muralles de Felip II del S XVI i per l’ermita de la Verge de la Ermitana, barroca del XVIII, adossada al castell. El dilluns vam tornar a Manlleu, passant a recollir al Nevat per la guarderia.
Llegenda de les escales del Papa Luna:
A la zona est de la fortificació, a 45 metres sobre el nivell del mar, trobem una escala que dóna directament al mar, i que s’adapta a les roques del penya-segat. L’escala té més de cent esglaons, i l’última part està tallada en la roca.
La tradició i la llegenda atribueixen la realització de l’escala a Benet XIII, que l’hauria construït, miraculosament, en una sola nit. Trist i descoratjat per la deslleialtat dels seus va decidir descendir directament fins al mar i, una vegada allí, va estendre el seu mantell pontifici sobre les ones i es va recolzar al seu bàcul; surant, es va traslladar a Roma per a entrevistar-se amb els seus enemics i es va presentar davant el pontífex romà per a exclamar: “El vertader papa sóc jo!”
Per les vacances del 2010, vam decidir d’anar a visitar Cantàbria i part d’Astúries, vaig reservar habitació a l’hotel El Tejo, de Comillas, on podíem anar amb el Nabat.
vam sortir de Manlleu per la C25 fins a agafar l’A2 a Cervera, on vemparar en una zona de descans per esmorzar; vam fer una altra parada a Soses; a Fraga, on acaba l’autovia, vam entrar en l’AP2 , cap a Zaragoza, parant a dinar a l’àrea de Casablanca; envoltant Zaragoza vam agafar l’AP68, fins a Miranda de Ebro, parant l’àrea de San Felices, a l’alçada d’Haro , des d’on hi ha una bona vista sobre les Conchas de Haro, un congost excavat per l’Ebre, en la seva entrada a la Rioja; en Miranda vam agafar la N I, fins a Pancorbo, on ens vam desviar per la N232, direcció a Santander, però a Vllalain vaig patir un “despiste”, per falta d’indicadors, i em vaig ficar a la N629, que va a Laredo, lo que em va costar fer marrada d’uns 70 quilòmetres, fregant la província de Biscaia, a més en el Alto de los Tronos, vam trobar boira; arribant a Colindres vam veure l’indicador a Santander per l’A8, que vam agafar fins a el Astillero, on es convertia en la N634, arribant a Torrelavega, on re-apareixia l’A8, que vam agafar fins a Cabezón de la Sal, per a arribar, per fi, a Comillas, on per sort, hi havia indicadors per a arribar als diferents hotels.
Comillas és a la comarca de la Costa Occidental de Cantàbria, està qualificada com a Vila conjunt històric-monumental, perquè alberga nombrosos edificis catalogats, tant en el seu barri antic, amb cases porticades, l’església de San Cristobal, barroca del S XVII, o l’ajuntament del XVIII, a la Plaça Major, on també hi ha la Fuente de los Tres Caños, d’estil modernista; en aquest estil també hi ha diversos edificis, com el Capricho, de Gaudí, o l’antiga Universidad Pontifícia, actualment un campus de la universitat de Cantàbria; també destaca el Palau de Sobrellano, del marquès de Comillas, neogòtic del XIX que a més compta amb una capella-panteó del mateix estil, i extensos jardins amb coves artificials; també hi ha un petit port que havia estat balener, i una platja; per a arribar a l’hotel el Tejo, vam creuar tot el poble, i vam veure que estava al costat d’una gran zona verda que hi ha sota el Palau de Sobrellano, enfront de la Universidad Pontifícia, al costat del camí que pujava al palau, hi havia un tancat on pasturaven cavalls; ens van donar una habitació en la planta baixa, amb sortida al jardí de l’hotel.
PALACIO DE SOBRELLANO, COMILLAS.
L’endemà vam sortir de Comillas cap a l’est, per la CA131, que ens va dur a Santillana del Mar, a la mateixa comarca de la Costa Occidental, declarada conjunt històric artístic, i inclosa a la llista de “els pobles més bonics d’Espanya”, a més en el seu terme municipal, estan les Cuevas de Altamira; vam aparcar en un descampat pròxim al centre, (actualment és un aparcament de pagament), i per el carrer del Rio vam arribar davant de la Col·legiata romànica de Santa Juliana, S XII, i darrere d’aquesta vam veure el Palau de Velarde, gòtic-renaixentista del XVI; envoltant la Col·legiata, vam tornar a entrar al poble, passant per davant de les Casas del Àguila y la Parra dels S XVI-XVII, arribant a la plaza Mayor, o Mercadal, de forma triangular, on ens van asseure en una terrassa a prendre un cafè, enfront de la Torre del Merino del S XIV; també vam veure la Casa de los Quevedo i la Torre de Don Borja.
Vam seguir ruta fins a Barreda per a agafar l’A67 fins a Santander, la capital de Cantàbria, on vam aparcar prop del Paseo Pereda, on estaven els antics molls; vam passar per davant de la Catedral de Nuestra Sra de la Asunción S XIII-XIV, restaurada en el XX, de l’Ajuntament, i de l’edifici central del Banc Santander ; visitant la Plaza del Príncepe, i la Plaza Pombo, que té una glorieta; vam asseurens a dinar en una terrassa prop del Puerto Chico, amb vistas a la Badia; després de dinar vam anar cap el cotxe, i volíem anar a veure el Palacio de la Magdalena, edifici d’estil barroc, però edificat en el S XX, en un pujol sobre el mar; però hi havia un esdeveniment i no vam poder accedir, així que vam tornar a Comillas.
A la tarda vam sortir cap a l’oest, per la CA236, per a anar a San Vicente de la Barquera, el poble d’en Bustamante; passant pel parc natural de Oyambre, on està la Ria de la Ràbia, que alberga nombrosos ocells aquàtics; també hi ha algunes dunes i la Playa de Oyambre; arribem a San Vicente, situat a l’estuari de la Ria de San Vicente, que vem creuar pel Puente de la Maza del S XV, amb 28 arcs i mig quilometre de longitud; ja al poble vam aparcar a l’Avenida Miramar, prop del port, pel que vam anar a passejar, i des d’on vèiem el Castillo del Rey, del S XIII sobre un del S VIII, i l’església de Stª Mª de los Angeles, d’estil gòtic; vam tornar a Comillas per l’interior, agafant la N634, que puja fins a Revilla, des d’on hi ha una bona vista sobre la Ria, que estava en marea alta, el poble i els Picos de Europa.
El següent dia vam anar a fer la part asturiana del viatge; sortint de Comillas fins a San Vicente de la Barquera, aquesta vegada vam veure la ria en baixamar, allí vam agafar la N634 fins a Unquera, i d’allí, per la N621 a Panes, ja en terra asturiana, on vam agafar l’AS114, que voreja els Pics d’Europa, per la zona de Cabrales; arribant fins a Soto de Cangas, on ens vam desviar per l’AS262, que puja a Cuadonga (Covadonga), en ple Parque Nacional de los Picos de Europa, i pertanyent al Concellu de Cangues; vam deixar el cotxe en un aparcament prop dels Jardines del Príncepe, i vam pujar fins a la Basílica de Stª Mª la Real, neo-romanica del S XIX, en la que vam entrar, primer la Sol i després jo, perquè un s’havia de quedar fora amb el Nabat; admirant el paisatge i l’estàtua de Don Pelayo, després ens vam dirigir als peus de la Santa Cova, on en una capella neo-romànica, esta la talla de la “Santina”, una reproducció del SXVI, perquè l’original va ser destruïda en un incendi; estaven oficiant missa, i no vam pujar, veient·la desde el marge del estany “el Pozón” alimentat per el Chorrón, una cascada que surt de sota mateix de la Cova; també està la tomba de Don Pelayo; al costat de l’accés a la cova esta el monestir de San Pedro i la Casa Capitular; ens va fallar la visita als Lagos de Covadonga, perquè no es podia pujar en vehicle privat, i el Nabat no podia pujar al bus.
PUENTE ROMANO, CANGUES D’ONÍS
Acabada la visita, vam baixar a Soto de Cangas, i d’allí vam anar a Cangues D’Onís,(Cangas de Onís) la primera capital del Regne d’Astúries, en el S VIII; situada en la confluència dels rius Sella i Güeña; on vam parar a dinar una bona fabada; després vam fer una passejada pel poble, vam anar a veure el Puente Romano, que en realitat és medieval del S XIV, del que, en el seu ull central, penja una reproducció de la Cruz de la Victoria, símbol d’Astúries, creuem per aquest pont, i vam anar a una espècie de parc, al costat del riu, on vam veure un hórreo asturià, tornant a creuar el riu per un pont de fusta; vam agafar el cotxe i, per la N625, vam anar fins a Arriondas, on vam agafar la N634 per a tornar per la costa; parant a Llanes, que fins al S XIII es deia Puebla de Aguilar; té un petit port pesquer en la ria del riu Carrocedo, al voltant de la que esta el nucli del poble, declarat conjunt històric; a més del port, vam veure restes de les muralles i el casino; en un bar, al costat del port, vaig demanar una infusió, perquè la fabada m’estava pesant a la panxa; en el terme municipal de Llanes està la playa de las Cuevas del Mar, declarada paisatge protegit; de camí a Comillas vam trobar caravana abans d’arribar a Unquera, per unes obres; aquella nit, a l’hotel, vaig demanar un sopar lleuger.
El següent dia vam anar a visitar el vessant càntabre dels Picos de Europa, així que vam repetir la primera part de la ruta del dia anterior, fins al poble asturià de Panes, on vam seguir per la N621, que ja en terres càntabres, s’interna en el Congosto de la Hermida, remuntant el curs del riu Deva, durant 21 quilòmetres, pel massís de Andara, entre parets gairebé verticals de fins a 600 metres; a mitj creuar el congost, va començar a plovisquejar, al final del Congosto, vam arribar a Potes, a la comarca de Liébana, a la confluència dels rius Deva i Quiviesa; el primer que vam fer en baixar del cotxe, va ser anar a comprar un paraigua, i després a fer una passejada per aquest poble, declarat conjunt històric; vam poder veure les dues esglésies de San Vicente, l’antiga d’entre els S XIV i el XVIII, gòtica-renaixentista, monument historicoartístic, i la nova, l’actual parròquia, del S XX; la Torre del Infantado de XIV, actualment sala d’exposicions; la plaza del Capitan Palacios, amb una bella glorieta de pedra; en els voltants d’aquesta plaça, aprofitant que va parar de ploure, ens vam asseure a la terrassa d’un restaurant a dinar uns bons “chuletones”; després de dinar, vam continuar visitant el poble; vam veure un pati en el que, semblava, haver-hi un ruc i unes oques, però van resultar ser figures a grandària natural, també vam passar per un carrer en el que hi havia una figura d’una espècie de bruixot o embruixador. En tornar al cotxe, vam pujar per la CA185 fins a Fuente De, on hi ha un telefèric que puja fins al Mirador del Cable, a 1926 metres d’altura, des d’on hi ha bones vistes dels Picos de Europa, i l’antic circ glacial on neix el Deva, i punt de sortida de nombroses rutes muntanyenques; però amb prou feines vam veure el telefèric, perquè hi havia una espessa boira cobrint les muntanyes; tornant cap a Comillas, vam parem a meitat del Congosto de la Hermida, en un area de descans on hi ha un monument al salmó.
I va arribar el dia del retorn a casa, un dia ennuvolat i fresc, a la nit havia plogut; abans de deixar Comillas, vaem passar a veure la platja i el port, que encara no els havíem vist, després vam anar fins a l’A8, per a arribar fins a Torrelavega on vam agafar l’A67,que es dirigeix cap a l’interior de la península, a Reinosa vam sortir de l’autovia, per a vorejar el Embalse del Ebro per la CA171, a Orzales, (Campoo de Yuso), vam parar, al costat de l’església romànica de San Román, per a canviar una bombeta d’encreuament, que s’havia fos; aprofitant per a estirar les cames, tot i que plovisquejava i feia fred; com a curisitat, prop d’allí hi ha un altre poble que es diu Bustamante; vam seguir fins a l’encreuament amb la N232, que va fins a Zaragoza; malgrat ser una nacional aquest tram fins a Villalain, (on em vaig despistar a l’anada) sembla una comarcal i de les dolentes; seguint per aquesta carretera, vam arribar a Briones, ja a la Rioja, on vam parar a dinar en un restaurant de carretera a la sortida del poble, des d’on es veia el castell de San Vicente de la Sonsierra(el poble de la meva àvia); parant, de nou, a Calahorra per a estirar les cames; ja prop de Tudela vam agafar l’A68, fins a Saragossa, on vam agafar l’AP2 fins a Lleida, parant a Pina de Ebro; a Lleida sortim a l’A2, fins a Cervera, per a agafar la C25 a Manlleu, fent una paradeta a Tarrega.
Leyenda de la Osa de Andara, fuente: Wikipedia:
La llamada Osa de Andara de la mitología cántabra, es una mujer-osa (una mujer con apariencia de osa, o una osa con aspecto de mujer). Su rostro era el de una mujer madura sin serlo y algo desdibujadas las facciones, cuando se enfada bizquea; tiene unas manos enormes de color oscuro, es brava y forzuda, pero rara vez demuestra su agresividad.
Si algo destaca la Osa de Andara es que es un ser que está a medio camino entre la leyenda y la realidad, pues al parecer fue una mujer real, que vivió en esta región de Picos de Europa, en la región de Andara, en la segunda mitad del siglo XIX. Su leyenda, presente entre las gentes de la Montaña, es recogida por varios autores y ya está pasando a formar parte de la mitología montañesa.
Allá sobre el año 1875 el escritor Joaquín Fusté Garcés narra la existencia de una extraña mujer-osa que habitó en las cuevas de La Hermida: “Vive en el Grajal y Mancondio, en verano, y las cavernas de la entrada de Ujo, por la parte de la Hermida, en invierno. Leche, castañas, raíces y maíz crudo son su ordinario alimento. Excepción hecha de algunas crías que reserva para que no mengüe su pequeño rebaño, se regala en la primavera y el otoño comiéndose crudos los cabritos que paren sus reses, la conozco mucho, y tanto, que sólo de mí hace caso, y no siempre, esta fiera.” Al parecer era una mujer huidiza con el ser humano, de costumbres toscas y salvajes pero a la vez capaz de criar y cuidar un rebaño de ovejas y rebecos que domesticaba desde su nacimiento. Su forma era de mujer, pero su cuerpo estaba cubierto de pelo, sus cabellos eran largos y morenos, sus manos ásperas y se cubría con un jubón.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 