Autor: Jordi Baldó Padró

Recambista con cuarenta años de experiencia , actualmente en paro a la espera de jubilación .

Categorías
Sin categoría

ANDORRA I VILADRAU 88

  Un any després de casar-nos, al juliol del 88, la Sol i jo vam anar de vacances a Andorra, on havia reservat un Hotel a Encamp; evidentment, ja havia estat altres vegades a país dels Pirineus, però aquesta va ser la primera que anàvem de vacances mes d’un dia.


Per a l’anada, vam anar per la ruta: Manresa-Solsona-Oliana-La Seu d’Urgell-Andorra; una incidència d’aquest viatge d’anada, va ser que, com havia de passar la ITV del 127, vaig reservar per a primera hora d’aquell dia, a la ITV de Terrassa, que llavors estava en el polígon que hi ha a la sortida cap a Manresa, ja que passava per davant, però quan vaig arribar allí, tenien tancat per festa local, encara sort que havia reservat hora!!!; per sort poc abans de la Seu, vaig veure una ITV al costat de la carretera, i veient que no hi havia cua, vaig preguntar si podia passar-la allí, i me la van passar sense problema.


Arribats a l’Hotel Rosaleda, vam veure que estava en un bon lloc, on era fàcil aparcar, al costat del riu Valira i amb bones vistes d’Encamp; a més d’estar en un edifici pintoresc; una vegada instal·lats, vam baixar a dinar;  i després a reposar del viatje: a la tarda vam anar a banyar-nos a la piscina de l’Hotel, però s’havia espatllat el sistema que escalfava l’aigua, que captava directament del Valira, per la qual cosa estava gelada, només s’hi van banyar la Sol i una nena francesa, que venia de Paris.
Després del bany vam anar a explorar el poble d’Encamp, i vam tornar a l’hotel per a sopar.


L’endemà, vam anar a visitar el santuari de Maritxell; i després vam pugar fins al Port d’Envalira a 2409 metres d’alçaria, passant per Canillo i Soldeu; vam baixar a dinar, i a la tarda vam baixar a la zona comercial d’Andorra la Vella a veure botigues.

PONT A LA ZONA D’ORDINO.


El següent dia, baixant fins les Escaldes, vam dirigir-nos a visitar la Massana, i d’allí a Ordino; tornant a dinar a l’hotel, i a la tarda de botigues a les Escaldes.
El següent dia vam anar al llac de Engolasters, i després a veure l’ermita, romànica, pròxima, baixant després a Andorra la Vella a dinar i passejar, tornant a l’hotel a mitjan tarda.


No recordo quin dia d’estada va ser, però el director de l’hotel ens va convidar a xampany , doncs, com la resta dels hostes eren francesos, celebraven el 14 de juliol; també recordo que per l’hotel corrien un parell de gatets, que a la Sol li feien molta gràcia; i que per darrere del hotel, prop del riu, habian gallines, ànecs i, crec recordar que, una mica d’hort, no se si de l’hotel, o d’algú aliè.


L’endemà, vam deixar l’hotel; però, la tornada, la vam fer pel Pas de la Casa, passant el Port d’Envalira, entrant a França, passant el col de Puymorens (1920 mts), cap a la Tour de Carol, Bourg-Madame, Puigcerda, i la Collada de Toses(1790 mts), i arribant a Vic, ens vam desviar cap a Viladrau, on vivia una cosina de la meva mare, la Roser Padró, amb el seu marit Pepet Rodó, i els seus fills, Josep, Roser, Salvador, Tina, Jordi i Gemma, que estaven de masovers en una masia dels afores, a l’est del poble.

LA MASIA A VILADRAU.


Ens vam quedar a fer nit amb ells a la masia; l’endemà al matí vam anar a banyar-nos a la bassa-piscina que tenien, i com que tenien dos cavalls, que calia treure a fer un volt, el Jordi em va animar a que muntés un i l’acompanyés en el passeig, va ser divertit, però em van fer mal els engonals dos dies; havent dinat,  vam tornar a casa, i vam donar per acabades les vacances

.
Aquesta no va ser la primera vegada,( ni la ultima), que vaig estar a Viladrau; la primera, crec que va ser abans de la mili, i ells estaven de masovers en un casalot mes pròper al poble, i vam anar juntament amb les germanes de la Roser, la Dolors i l’Angelina, i les seves respectives famílies.


Més tard, ja de novios amb la Marisol, vam anar algunes vegades de visita, i despres, de casats, vam anarr a passar alguns caps de setmana; allí vam passar molt bones estones, fent broma amb el Josep i el Salvador, i la Sol conversava molt amb la Roser filla, el que més recordo, eren algunes tardas al costat de la llar de foc, fent torradas i explicant històries de bruixes; una tarda vam anar amb la Gemma a Santa Fe del Montseny, i  vam passejar per la riba del llac; alguna vegada  vam anar amb ells, i algun amic/amiga seva, a una discoteca a Seva, el dissabte nit.


Ja amb alguns fills casats, la Roser  amb el Martí, la Tina amb el Ramón, i crec que també el Josep amb la Carme, van deixar la masia, i es van mudar a un pis al mateix Viladrau, per, anys més tard, amb la mort del Pepet, deixar el poble, perquè la Roser mare va anar a viure a Centelles, amb la Roser filla, vivint, la Tina a Espinelves, el Josep a Tona, el Salvador a Granollers, la Gemma, crec que a Barcelona, i el Jordi…, doncs no ho sé.


Entre el 2005 i el 2014, que vam estar vivint a Manlleu, vam tornar algunes vegades mes a Viladrau, sobretot per la Festa de la Castanya.

Com tota la zona del Montseny, Viladrau te nombroses llegendes de bruixes, paitides (Dones d’aiguia) i bandolers; a titol de curiositat adjunto un extracte de Wikipedia, de la biografia del famós bandoler Joan de Serrallonga, nascut a Viladrau,:

  Serrallonga va ser fill del nyerro Joan Sala i de Joana Ferrer, va néixer al mas La Sala de Viladrau el 21 d’abril de 1594. Als quatre anys, el 18 de gener de 1598, quedà orfe de mare, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de Tona, que esdevingueren sogra i nora l’una de l’altra. Va treballar a can Tarrés de Sant Hilari Sacalm, cosa que li donà l’oportunitat de conèixer Margarida Tallades Serrallonga, la pubilla del mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Joan Sala i Margarida es casaren, més endavant, a l’església de Sant Martí de Querós i tingueren cinc fills: Elisabet, Antoni, Mariana, Josep Baltasar i Isidre.

L’any 1627, perseguit pels soldats de Felip IV, fugí un any al Rosselló, que encara no havia estat annexionat a França, amb la complicitat de molts catalans, entre els quals els seus assalts als carruatges reials que recollien els imposts despertaven molta simpatia.

L’any 1633, refugiat al Ripollès, troba Joana Massissa, la segresta i vaguen sols per Catalunya i França.

Categorías
Sin categoría

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA

Hago una pausa en el orden más o menos cronológico de los relatos, para dar un salto atrás y hablaros de San Vicente de la Sonsierra.

San Vicente, es el pueblo natal de mi abuela paterna, Teresa García Peciña, está en la Rioja Alta, cerca de Haro; el pueblo creció en la edad media a la sombra del castillo,  que formaba parte de las guarniciones fronterizas del Reino de Navarra, con el de Castilla, siendo este el castillo más grande de esa frontera; según algunos allí está la “Milla de Oro”, de los vinos de Rioja, pues su microclima y la composición del suelo, favorecen una gran calidad en su vinos; he estado diversas veces allí.

VISTA DE PARTE DEL PUEBLO Y EL CASTILLO AÑOS 70

La primera vez, fue en verano del 66, fui con mis padres, en la moto con sidecar de mi padre, hicimos el viaje en tres etapas; la primera, hasta Zaragoza, la hicimos conjuntamente con Valeriano Sanz y su esposa e hijo, en esta etapa, yo, iba con ellos en su coche, un Citröen 7cv;  fuimos por la NII, pues todavía no había autopistas, ni siquiera el Túnel del Bruc, y la carretera parecía una comarcal de las de ahora; ya podéis imaginar lo largos que se hacían los viajes en esa época; en Zaragoza hicimos noche en un Hotel.

Al día siguiente seguimos viaje con la moto, yo iba en el sidecar y mi madre de “paquete”; poco antes de Tudela se pincho una rueda, y por suerte paso la Guardia Civil de Tráfico, y la llevaron a reparar a un taller en el siguiente pueblo, pero nos hizo perder varias horas, motivo por el cual tuvimos que hacer noche en Tudela, y terminar el viaje el día siguiente.

 De esa primera vez, lo que más me suena es la llegada al pueblo, desde Briones, cruzando el Ebro y viendo el castillo por encima nuestro ocultando el pueblo, y que cuando llegamos a la casa de los tíos de mi padre, Victorino García y Esther Álvarez, fue por la parte de atrás, donde tenían la cuadra, la vivienda estaba encima, y cuando se asomo la tía Esther, para ver quien llamaba, la casa, se me antojo altísima (como si fuera una torre del castillo) ; la casa tenia la entrada por la calle de arriba, al nivel de la vivienda; en aquella época tenía  la puerta del tipo de establo, (las divididas horizontalmente) y un gran poyo de piedra junto a la misma; los tíos tenían tres hijas, Marivi, Mari Carmen y Charo, que en esa época todavía vivían con ellos, y que actualmente viven en Barcelona, siendo Mari Carmen la primera en venir, el año 67 , siguiéndola después sus hermanas; también recuerdo que fuimos a ver a mi bisabuelo Eliseo Garcia, que vivía en casa de su otro hijo, David García, casado con Remedios “Reme” Lizaranzu,  esta casa estaba un poco más arriba, junto al acceso al castillo; al que, por cierto, el abuelo subía más ligero que nosotros; los tíos David y Reme tenían tres hijos, Alberto, que hoy en día vive en Bilbao, donde es maestro, Angelito, que vive en Haro, y Mari Tere que sigue en San Vicente.

La siguiente vez que fui, no estoy seguro, pero creo que fue el año 68; se que nos llevo un vecino, Jaume Prat, que tenía una furgoneta DKW, en la que llevábamos la cuna de mi hermano, y venían sus esposa e hijas, Encarna, Rosa María y Elvira, creo que mis padres iban en la moto y mi hermano y yo en la furgoneta; recuerdo que los vecinos fueron a dormir a un caserón que era de los padres de la tía Esther, al que llamaban la casa del barrio de abajo, era muy grande con habitaciones que parecían salones, y al día siguiente Jaume nos conto que la luz era una bombilla colgada en el techo, de las que se encendían y apagaban tirando de un cordelito, y que por la noche estuvo un rato, a oscuras, subido en la cama dando manotazos al aire buscando el dichoso cordelito para encender la luz para ir al lavabo, lo que provoco que todos nos riéramos.

La siguiente vez, creo que fue el año 69 o 70, en Semana Santa, fui con mi abuela Teresa y mi prima Mª José; fuimos en tren, y tuvimos un problema, resulta que el tren que cogimos iba a Galicia ( creo recordar que los habituales le llamaban Shangai expres), pero no pasaba por la Rioja, si no por Madrid, nosotros tendríamos que haber hecho transbordo en Zaragoza; pero, según mi abuela, cuando compro los billetes, no se lo advirtieron, como tampoco nos dijo nada el revisor del tren; la abuela se extraño cuando pasamos por Calatayud, y fue en busca del revisor, el cual viendo el error, hizo parar el tren en Ateca, e informo al jefe de estación, que nos arreglo unos billetes para volver a Zaragoza y allí poder coger un tren que nos llevase a Briones, la estación más próxima a San Vicente; como dicho tren no salía de Zaragoza hasta la mañana siguiente, hicimos noche en un hotel o pensión junto a la estación; poco más recuerdo de este viaje, solo que mi prima era un coñazo, se paso todo el viaje quejándose y lloriqueando por todo; y que la vuelta, también en tren, la hicimos sin transbordos hasta Barcelona, saliendo de Briones de noche, y que la locomotora era de vapor.

EL PUENTE Y EL EBRO DESDE EL CASTILLO.

La siguiente vez fue en verano del 71 o 72, no recuerdo como fuimos, si que mi padre tuvo que volver al trabajo, y que, mi madre, mi hermano y yo, nos quedamos unos días más  hasta que vino un vecino, que tenía un R12, a buscarnos; de esta vez, gracias a las fotos, recuerdo que fuimos a bañarnos al rio Ebro, en una “playa” que había aguas abajo del puente, con las primas Mari Carmen y Charo; por esa época, el tío Victorino se estaba construyendo una casa “moderna” enfrente de la parte trasera de la vieja.

Tengo otros recuerdos más generales; como que el tío Victorino tenía un “macho” llamado Catalán y un burrito llamado Jaime, en el burro me había montado alguna vez; o que tenía una huerta donde había una gran morera, que daba unas moras enormes y buenísimas; recuerdo también que el tío me llevo una vez, en el carro, a unas tierras que tenia junto a la ermita de Santa María de la Piscina, románica del S XII, junto a la que se descubrió una necrópolis de entre el S X y el XIV, lo que no recuerdo era si, allí, tenia viñas o remolachas, si que recuerdo que en el trayecto el Catalán iba solo en algunos tramos, sin que el tío lo guiara, y que si veía otro mulo delante, apretaba el paso.                                      Al menos una de las veces fuimos a casa de Mari Tere y su marido Ángel “Angelito” Ramirez; como en muchas casas antiguas de pueblo, en casa de los tíos, no había WC, las necesidades se hacían en la cuadra, en la casa de la tía Reme sí que tenían, así que yo aprovechaba ir a ver al bisabuelo para “visitar al Roca”; recuerdo que delante de la entrada de la casa, la tía Reme, tenia gallinas sueltas, y recuerdo que, el año 71, mi hermano no quería ir allí, porque decía que las gallinas le atacaban.                                                                                       

       También recuerdo una bebida que en el pueblo llamaban “limonada”, la hacia la tía Esther, con vino, zumo de limón y azúcar, y se la daban a los críos, y  estaba buenísima, pero no te podías beber mucha, porque si no….; y hablando de vino, como podéis imaginar, la mayor parte de la población de San Vicente, se han dedicado, y se dedican, a la viña y a la elaboración del vino, muchos de ellos tienen pequeñas bodegas, para  producción de uso propio, algunas de ellas, antiquísimas, son subterráneas y están situadas en la ladera que hay entre el pueblo y el castillo, (entre ellas la de mi bisabuelo Eliseo), por cierto que en esa ladera, por encima de las bodegas, debía haber algunas tumbas, pues, a veces, afloraban huesos.                            La siguiente, y de momento, ultima vez que volví, fue en 2006, con Marisol, y fue parte de la ruta de vacaciones de ese año, que ya os explicare en otro post.

En la época de las primeras veces que estuve por allí, a parte de la de uso particular, se llevaba la uva a la Cooperativa Virgen del Remedio (hoy en día Bodegas Sonsierra) para comercializar el vino, (creo que la marca era Fino Sonsierra); en la actualidad hay, en el pueblo, mas de 30 bodegas que comercializan su vino, pero en esos años, a parte de la Cooperativa, creo que no había ninguna, si acaso podría ser, Eguren, Sierra Cantabria.

Los primos que quedan allí, Ángel y Mari Tere, con sus Hijos Jésus Ángel y David, venden sus uvas a diferentes bodegas, y las sobrantes las usan para producción propia, en la bodega del Bisabuelo, debidamente reformada.

De todas esas bodegas comerciales, la única, mínimamente relacionada con la familia, es Bodega Valdeloyo, pues la madre de los fundadores, Carmen Peciña, era prima de mi abuela y sus hermanos.

Solo me resta, dar las gracias, desde estas líneas, a la prima Mari Carmen, por la información que me ha facilitado, y las dudas que me ha aclarado; y a mi prima Mª José, por advertirme que la que era un coñazo era ella y no mi otra prima Lydia, como había puesto primero.    

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA

Vaig a parlar-vos de San Vicente de la Sonsierra.
San Vicente, és el poble natal de la meva àvia paterna, Teresa García Peciña, està a la Rioja Alta, prop d’Haro i de Briones; el poble va créixer a l’edat mitja a l’ombra del castell, que formava part de les guarnicions frontereres del Regne de Navarra, amb el de Castella, sent aquest el castell més gran d’aquesta frontera; segons alguns alla està la “Milla d’Or”, dels vins de Rioja, ja que, el seu microclima i la composició del seu sòl, afavoreixen una gran qualitat en el seu vins; he anat diverses vegades.

VISTA DE PART DEL POBLE I EL CASTELL ANYS 70


La primera vegada, va ser a l’estiu del 66, hi vaig anar amb els meus pares, amb la moto amb sidecar del meu pare, vam fer el viatge en tres etapes; la primera, fins a Saragossa, la vam fer conjuntament amb el Valeriano Sanz , un amic del meu pare, la seva esposa i el seu fill, en aquella etapa, jo, anava amb ells en el seu cotxe, un Citröen 7cv; vam ser per la NII, perquè encara no hi havia autopistes, ni tan sols el Túnel del Bruc, i la carretera semblava una comarcal de les d’ara; ja podeu imaginar el llargs que es feien els viatges en aquella època; a Saragossa vam fer nit en un Hotel.


L’endemà vam seguir viatge amb la moto, jo anava en el sidecar i la meva mare de “paquet”; poc abans de Tudela vam punxar una roda, i per sort va passar la Guàrdia Civil de Trànsit, i la van portar a reparar a un taller en el següent poble; però ens va fer perdre diverses hores, motiu pel qual vam haver de fer nit a Tudela, i acabar el viatge l’endemà.
D’aquesta primera vegada, la cosa més em sona és l’arribada al poble, des de Briones, creuant l’Ebre i veient el castell per damunt nostre tapant el poble, i que quan vam arribar a casa dels oncles del meu pare, Victorino García i Esther Álvarez, (que al cel sian), vam anar per la part de darrere, on tenien la quadra, l’habitatge estava sobre, i quan va treure el cap la tia Ester, per a veure qui trucaba, a mi en va semblar altíssima (com si fos una torre del castell) ; la casa tènia l’entrada pel carrer de dalt, al nivell de l’habitatge; a aquella època tenia la porta del tipus d’estable, ( les dividides horitzontalment) i un gran “poyo” de pedra al costat d’aquesta; els oncles tenien tres filles,la  Marivi,  la Mari Carmen i la Charo, que en aquella època encara vivien amb ells, i que actualment viuen a Barcelona, sent la Mari Carmen la primera a venir, l’any 67 , seguint-la després les seves germanes; també recordo que vam anar a veure al meu besavi Eliseo Garcia, que vivia a casa del seu altre fill, David García, casat amb Remedios “Reme” Lizaranzu, aquesta casa estava una mica més amunt al mateix carrer, al costat de l’accés al castell; al qual, per cert, l’avi pujava més lleuger que nosaltres; els oncles David i Reme, tenien tres fills, l’Alberto, que avui dia viu a Bilbao, on és mestre, el Angelito, que viu a Haro, i la Mari Tere que segueix a San Vicente.

EL PONT SOBRE EL EBRE DESDE EL CASTELL.


La següent vegada que hi vaig anar, no n’estic segur, però crec que va ser l’any 68; ens hi va dur un veí, en Jaume Prat, que tenia una furgoneta DKW, en la que duiem el bressol del meu germà, i venien les seves dona i filles, l’Encarna, la Rosa María i l’Elvira, crec que els meus pares anaven amb la moto i el meu germà i jo a la furgoneta; recordo que els veïns van anar a dormir a un casalot que era dels pares de la tia Esther, a la que anomenaven la casa del barrio de abajo, era molt gran amb habitacions que semblaven salons, i l’endemà el Jaume ens explicaba que la llum de l’ahabitacio era una bombeta penjada del sostre, de les que s’encenien i apagaven tirant d’un cordillet, i que a la nit va estar una estona, a les fosques, pujat al llit donant manotades a l’aire buscant el ditxos cordillet per a encendre la llum, per a anar al lavabo, tots ens vam posar a riure.


La següent vegada, crec que, va ser l’any 69 o 70, per Setmana Santa, vaig anar amb la meva àvia Teresa i la meva cosina Mª Josepa; vam anar amb tren, i vam tenir un problema, resulta que el tren que vam agafar anava a Galícia ( crec recordar que els habituals li deien Shangai expres), però no passava per la Rioja, si no per Madrid, nosaltres hauríem d’haver fet transbord a Saragossa; però, segons la meva àvia, quan va comprar els bitllets, no li ho van advertir, com tampoc ens va dir res el revisor del tren; l’àvia es va estranyar quan vam passar per Calatayud, i va anar a veure el revisor, el qual veient l’error, va fer parar el tren a Ateca, i  va informar el cap d’estació, que ens va arreglar uns bitllets per a tornar a Saragossa i allí poder agafar un tren que ens portés a Briones, l’estació més pròxima a San Vicente; com aquest tren no sortia de Saragossa fins al matí següent, vam fer nit en un hotel o pensió al costat de l’estació; poc més recordo d’aquest viatge, només que la meva cosina Mª Josepa era una fleuma, es va passar tot el viatge queixant-se i ploriquejant per tot, i per acabaro d’adobar, va veure la processo de «los Picaos», i l’hi va afectar molt veure aquells encaputxats flagelanse l’esquena al mes pur estil medieval; i que el retorn, també amb tren, el vam fer sense transbords fins a Barcelona, que vam sortir de Briones de nit, i que la locomotora era de vapor.


La següent vegada va ser a l’estiu del 71 o 72, no recordo com vam anar hi, si que el meu pare va haver de tornar al treball, i que, la meva mare, el meu germà i jo, ens vam quedar uns dies més fins que va venir un veí, que tenia un R12, a buscar-nos; d’aquesta vegada, gràcies a les fotos, recordo que vam anar a banyar-nos al riu Ebre, en una “platja” que hi havia aigües avall del pont, amb les cosines Mari Carmen i Charo; ; per aquesta època, el tío Victorino s’estava construint una casa “moderna” enfront de la part posterior de la vella.


Tinc altres records més generals, que no puc associar amb un viatje concret; com que el tio Victorino tenia un “macho” anomenat “Catalán” (era d’un tipus de «macho» d’origen catalá) i un ruquet anomenat Jaime, en el ruc m’havia muntat alguna vegada; o que tenia una “huerta” on hi havia una gran morera, que donava unes mores enormes i boníssimes; recordo també que l’oncle en va dur una vegada, amb el carro, a unes terres que tènia al costat de l’ermita de Santa María de la Piscina, romànica del S XII, al costat de la qual es va descobrir una necròpoli d’entre el S X i el XIV, el que no recordo era si, allí, tènia vinyes o remolatxes, si que recordo que en el trajecte el “Catalán” anava, alguns trams, sense que l’oncle el guiés, i que si veia un altre mul davant, apretaba el pas.                 Almenys una de les vegades vam anar a casa de la Mari Tere i el seu marit Ángel “Angelito”; també que, com en moltes cases antigues de poble, a casa dels oncles, no hi havia WC, les necessitats es feien a la quadra, a la casa de la tia Remi si que en tenien, així que jo aprofitava anar a veure al besavi per a “visitar al Roca”; recordo que davant de l’entrada de la casa, la tia Reme, tènia gallines soltes, i que, l’any 72, el meu germà no volia anar allí, perquè deia que les gallines li atacaven.

També recordo una beguda que al poble deien “limonada”, la feia la tia Esther, amb vi, suc de llimona i sucre,  la hi donaven a les criatures, i estava boníssima, però no t’en podies beure molta, perquè si no….; i parlant de vi, com podeu imaginar, la majoria de la població de San Vicente, s’han dedicat, i es dediquen, principalment a la vinya i a l’elaboració del vi, molts d’ells tenen petits cellers, per a producció d’ús propi, alguns d’ells, antiquíssims, són subterrànis i estan situats en el vessant que hi ha entre el poble i el castell, (entre elles la del meu besavi Eliseo), per cert que en aquest vessant, per sobre dels cellers, havia d’haver-hi algunes tombes, doncs, a vegades, afloraven ossos.

 La següent, i de moment, ultima vegada que vaig tornar, va ser el 2006, amb la  Marisol, i va ser part de la ruta de vacances d’aquell any, que ja us explicare  en un altre post.


A  l’època de les primeres vegades que vaig estar per allí, a part de per l’ús particular, es portava el raïm a la Cooperativa Virgen del Remedio (avui dia Bodegas Sonsierra) per a comercialitzar el vi, (crec que la marca era Fino Sonsierra); a l’actualitat hi ha, al poble, uns 30 cellers que comercialitzen el seu vi, dels que destaquen: Hacienda Lopez de Haro, Castillo de Mendoza, Hermanos Peciña, bodegas Ramirez de la Piscina, bodegas Contador, Viña Ane Monge Garbati, Teodoro Ruiz Monge, bodegas Sonsierra, Señorio de San Vicente, Lagar de Zabala…, que son les que ofereixen visites guiades; però en aquells anys, a part de la Cooperativa, crec que no n’hi havia cap, en tot cas potser podria ser, Eguren, Sierra Cantàbria.
Els cosins que queden allí, l’Ángel i la Mari Tere, amb els seus Fills Jésus Ángel i David, venen el seu raïm a diferents cellers, i el sobrant per a producció pròpia, en el celler del Besavi, degudament reformat.


De tots aquests cellers comercials, els únics, mínimament relacionats amb la família, és Bodegas Valdeloyo, perquè la mare dels fundadors, Carmen Peciña, era cosina de la meva àvia i els seus germans; i bodegas Hnos Peciña, que també tenen algun parentiu amb la familia de la meva besavia.


Només em queda, donar les gràcies, des d’aquestes línies, a la cosina Mari Carmen, per la informació que m’ha facilitat, i els dubtes que m’ha aclarit; y a la cosina Mª Josepa, per aclarir-me que la «fleuma» era ella i no la Lydia.

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

AL ZOO DE BARCELONA

A la Marisol i a mi, ens encanten els animals, i si bé preferim que puguin viure en llibertat, som conscients que alguns d’ells, només és possible veure’ls engabiats en un zoològic; i per això havíem visitat diverses vegades el Zoològic de Barcelona.
De fet jo ja hi havia anat diverses vegades de petit, amb els meus pares i la meva àvia Antonia, i una vegada amb l’institut, (crec que en primer).
Estant de novios amb la Marisol, vam anar hi un parell o tres de vegades.


La primera vegada, crec que va ser finals del 83 o principi del 84, vam anar una tarda al Zoo; visites obligades, Floquet de Neu, i la piscina dels dofins a l’aquari, i el reptilari, (a la Marisol li fascinen les serps) i clar, també la resta d’animals; per cert que, no sé si va ser aquesta vegada o la següent que, en el reptilari, algunes serps estaven exposades en uns terraris sobre una espècie de plataformes sobre potes, i amb uns faldons que cobrien la part inferior, la qüestió, és que es s’hi va colar un gat, i des de sota dels faldons, amb la cua va fregar les cames d’un noi que hi havia prop nostre, no vegis l’esglai que es va patir, pensant que s’havia escapat una serp i que li pujava per les cames, je,je,je.

FLOQUET DE NEU.


L’any 85, vam tornar, però aquesta vegada vam  passar hi el dia sencer; primer vam estar passejant pel Parc de la Ciutadella, veient la Cascada, el Mamut, el llac, el Desconsol…; i després vam entrar al zoo, novament vam anar a veure al Floquet de Neu; a l’hora de dinar, ho vam fer en un dels xiringuitos que hi ha al zoo, prop de la Dama del Paraigua; per cert que aquesta vegada, recordo que habia grups de pintades soltes, pels camins del zoo, que si picaves a terra amb el peu, venien a picar-te’l; i a la tarda vam anar a veure l’actuació de l’Orca Ulisses, al Acuarama.

ORCA ULISES SALTANT


Ja després de casats, vam tornar alguna vegada, però des que van traslladar l’Orca Ulisses, l’any 94, ja no vam tornar fins al 2016, una tarda en la que hi vam dur la meva sogra; però ja no era el mateix sense el Floquet ni l’Ulisses, a més, estaven fent obres a la zona dels grans herbívors africans i no es podia visitar, i vam trobar a faltar alguns animals mes; i per postres, no es van quedar amb la sogra ja, ja, ja.


Adjunto un extracte d’unes declaracions d’un ex cuidador de l’Orca Ulisses, en una entrevista sobre la seva opinió sobre els zoològics, perque coincideixo amb la seva opinió: 

 Per a posar un exemple, els nens només saben identificar animals com a goril·les, lleons o girafes, en canvi, no saben res de la fauna autòctona. Però la gent no va a un zoo a veure orenetes o ratapinyades. Els pares no saben què fer amb els seus fills i els porten al zoo, quan podrien anar plegats a Collserola i veure les formigues, els escarabats, els ocells rapaços, etc. Si vols ensenyar la natura al teu fill, hi ha llocs millors que un zoo.

A continuació, adjunto informació extreta de la Viquipedia sobre el Floquet de Neu:

Floquet de Neu (Guinea Equatorial, c. 1964 – Barcelona, 24 de novembre de 2003) era un goril·la occidental (Gorilla gorilla), de la subespècie goril·la de les planes occidental (G. g. gorilla). Va ser la principal atracció del Parc Zoològic de Barcelona per ser l’únic goril·la albí conegut. Es calcula que havia nascut cap al 1964 i va morir per eutanàsia el 24 de novembre del 2003 a Barcelona. Tenia uns 39 anys al moment de la seva mort, força més que la mitjana de 25 anys que sol viure un goril·la en llibertat.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

COSTA DAURADA

Tot i que no som molt de platja, mentre festejàvem amb la Marisol, vam anar diverses vegades per la costa Daurada, entre el 84 i el 86.
La majoria de les vegades anàvem a Comarruga, perquè ella hi havia anat amb els seus cosins; sobretot li agradava la zona de l’Estany i el Riuet, també coneguda com L’Aigua Dolça, que és una deu d’aigua termo-medicinal, (indicada per a problemes reumàtics), que brolla a uns 20º tot l’any; fins i tot fa un segle es va construir un balneari, avui en dia reconvertit en un Hotel balneari de 4 estrelles.

ROC DE SANT GAIETA


A la tardor del 84, vam anar a veure el Roc de Sant Gaieta, prop de Roda de Bará, on l’any 64 es va construir una urbanització, reproduint l’estil dels pobles de pescadors; fent un especie de Poble Espanyol, amb una barreja d’estils d’aire mediterrani, (de la zona, andalús, àrab, mudèjar, fins i tot de Sardenya); a més de la urbanització, també la costa allí és bonica, ja que conjunta platja de sorra amb zones rocoses, fins i tot amb una cova on entra el mar, coneguda  com la Roca Foradada.

CASTELL DE TAMARIT


Després vam anar fins a la platja deTamarit, al costat del càmping Trillas, del que ja he parlat en un altre relat; vam veure el castell i els búnquers de la costa; d’aquí vam anar a la veïna Altafulla, on vam passejar pel barri antic, veient el castell i al seu costat l’església, amb el campanar inacabat, ja que, segons la llegenda, quan s’estava construint, les nombroses bruixes de la població, a la nit, desfeien el que es construïa durant el dia.


I per a acabar el dia ens vam acostar  a Tarragona, on vam anar a veure l’amfiteatre romà.


També havíem anat algunes vegades a Torredembarra; una que recordo, a visitar a un antic encarregat del taller de Pegaso, el Sr. Herrera, ja jubilat, que tenia una caseta allí; i una altra, ja de casats, a un bufet lliure que hi havia i del qual ens havien parlat molt bé.


A continuació, i a títol de curiositat, adjunto una de les moltes llegendes sobre les bruixes d’Altafulla, extret de la Web Tarragona.cat:

A Altafulla hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gusi i desapareixien.
Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit, i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gusi ben arraulit, ben quietó.
A mitja nit arriben les tres bruixes, hi salten a dins, i una d’elles crida al gusi: «-Vara per tres!» Però el gusi no es mou. «-Vara per tres», torna a cridar-li; però el gusi no vara. A la tercera vegada de cridar-li, i després de veure que no dóna senyal d’obeir, ella que fa : «-Quina en fóra que una de nosaltres estigués embarassada sense saber-ho?» «També podria ésser» respon una altra. Aleshores ella que crida: «-Vara per quatre!» I tot seguit el gusi es llança al mar i se’n va mar endins brunzent com una bala.
Entretant, el pobre home s’estava arraulit en el seu amagatall, que ni gosava a respirar.
En un obrir i tancar d’ulls el gusi va ésser a l’altra banda del mar, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n… podeu pensar que a fer malifetes de les seves.
Abans no claregés,van tornar a saltar un altre cop al gusi, i li criden: «-Vara per quatre!» I el gusi arrenca a córrer com un llamp, i abans de fer-se dia ja tornava a ésser a Altafulla.
Les tres bruixes, com qui no fa res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però quan el bon pescador va arribar-hi, va agarrar a la seva dona i va apallissar-la de tal manera, que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses.

APEL·LES MESTRES.
(Arxiu de Tradicions Populars)

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

CASTELLAR DE N’HUG

Amb la Marisol hem anat diverses vegades a aquest preciós poble de la serra del Cadí; la primera vegada va ser a finals del 83. 

                             

CASTELLAR DE N’HUG

Aquell dia vam sortir d’hora cap a Manresa, per a, allí, agafar la carretera de Berga, vam parar a Puig-reig per a esmorzar, i seguir camí cap a Berga, passada aquesta vam seguir fins a Guardiola de Bergueda, i desviar-nos cap a La Pobla de Lillet, d’on surt la revirada carretera que puja a Castellar de N,Hug; i que passa junt als Jardins Artigas i l’antiga Fàbrica Asland del Clot del Moro, on avui dia està el Museu del Ciment; arribats a Castellar, vam aparcar al costat de l’ajuntament, la visita del poble ens va encantar, hi vam comprar alguns records per a la familía.

FONTS LLOBREGAT

  .
Després vam baixar a veure les fonts del Llobregat, on vam estar una estona; de tornada al poble, com  que es veia neu per la part alta, vam agafar el cotxe i vam agafar la carretera de la Molina.;

 No ens va fer falta arribar a dalt de tot, a pocs quilòmetres del poble ja vam trobarm neu en els marges de la carretera, i ens vam parar per a tocar-la i jugar amb ella; abans d’arribar a la neu, vam poder veure cavalls en llibertat pels prats.

Com que ja es feia l’hora de dinar, i allà dalt feia a bastanta fresca, vam donar la volta i baixar cap a la Pobla de Lillet, parant en un tranquil prat entre la carretera i el riu, pocs quilòmetres passada la Pobla; després de dinar vam estar una estona per allí; fins que vam tornar cap a casa, xino xano.

Després d’aquesta primera vegada, hem tornat diverses vegades més, fins i tot que no recordo quantes ni les dates exactes; en algunes d’elles vam parar a dinar al costat de la capella de la Mare de Deu de Fatima, per sobre de l’Hostal les Fonts, i una d’aquestes vegades, després de dinar, vam baixar fins a la part posterior d’aquest hostal i  vam passegar remuntant el riu fins a arribar gairebé sota de les fonts, és un passeig bonic.


També en altres ocasions vam parar a visitar la Pobla de Lillet i els Jardíns  Artigas, que són preciosos.

Adjunto la Llegenda de les Fonts del Llobregat, extret de turismefgc.cat: 

Os imagineu què va donar lloc a aquestes precioses cascades? Es diu que n’Hug de Mataplana, senyor de La Pobla i Castellar, escollí per dona una estrangera. El noble senyor era estimat pel poble per la seva bondat, però la seva dona era altiva i orgullosa. Misteriosament, algun temps després del casament, el noble va emmalaltir i morir, explicant-se el poble únicament aquella sobtada mort a causa de la malèfica influència de la seva dona, la qual a més, es trobava a punt de donar a llum.

Com una espècie de càstig per la seva maldat, la filla resultà molt lletja, de cabells vermells com el foc i ulls petits de bestiola.  La nena va jugar amb la resta de mainada com una més, però quan es va començar a fer gran, va començar a notar que no gaudia de la mateixa popularitat que les seves amigues per la seva aparença. Llavors, la seva mare, morta d’enveja es va proposar que la seva filla fos la més maca del regne.

Es creia que la reina era una bruixa, i una nit de tempesta, en plena ràbia, passà tota la nit entre llibres de bruixeria. Al dia següent, va desaparèixer tot rastre de la tempesta, no hi havia ni un núvol al cel, però els núvols no eren l’únic que havia desaparegut: Totes les nenes de la comarca havien desaparegut durant la nit, esfumant-se sense deixar rastre, només els llits amb els llençols regirats.

Tot el poble va buscar-les sense descans per tots els racons, sense èxit, fins que escoltaren un remor estrany. Van seguir el soroll fins a una roca, adonant-se finalment que aquell soroll eren planys a llàgrima viva que sortien de la pròpia roca, juntament amb un petit rajolí d’aigua.

Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova on havia ficat totes les nenes innocent i se’n reia d’elles. Però, una nit va deixar d’escoltar els seus planys i va anar a veure què passava. Es va abocar tant al forat on hi eren les petites. les quals ja s’havien convertit en roques, que va relliscar i va caure al interior de la cova ella també. Com si la terra no acceptés a aquella malvada dona, de les profunditats va sorgir un gran riu, de força y cabal descomunals, i va expulsar el cos de la bruixa, convertint-la en un polsim vermellós.

Es creu que les quantioses i eternes llàgrimes de les nenes van fer néixer el riu Llobregat i que la seva sorra és vermellosa encara pel cos de la bruixa.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

CORDOBA 83

Per a les vacances del 83, els meus pares van ser convidats per uns amics, la família Vizcaino, que vivien en un poble de Còrdova, Hinojosa del Duque, a la comarca de los Pedroches, on, el meu pare, va estar treballant muntant una fàbrica de tovalloles.
Com que jo havia estat una vegada allí amb la meva mare, quan encara era allí el meu pare, per a el casament d’una de les seves filles; em van incloure en la invitació; així que entre tots vam convèncer als pares de la Marisol, perquè la deixessin venir, i ens vam anar els quatre amb el 127 del meu pare.
Sortim d’hora, per a agafar l’AP7 en direcció a València, passada aquesta, vam deixar l’autopista a Alzira, per a dirigir-nos a Banyeres de Mariola,(el meu pare també havia treballat allí) prop d’Alcoi, ens va dur a la Venta el Borrego, als afores del poble, a dinar i reservar habitacions per a passar la nit; després de deixar l’equipatge a les habitacions, vam sortir a passejar pels voltants, la posada tenia una bassa-piscina, però no ens hi vam banyar malgrat que feia bastanta calor; més tard, el meu pare, ens va dur a Alcoi a una gelateria que coneixia, per a provar el granissat d’orxata, boníssim; vam passegar una mica per Alcoi, i vam tornar a la Venta per a sopar i ficar-nos al llit.


L’endemà, ens vam aixecar aviat, i després d’esmorzar, seguirem el viatge,  per dirigir-nos a la serra de Cazorla i entrar a la província de Jaén, passant per Úbeda, Linares i Andújar, i des d’allí dirigir-nos a Villanueva de Còrdoba i Pozoblanco, on vam parar a dinar en un restaurant que el meu pare coneixia; després de dinar vam fer la resta del camí fins Hinojosa del Duque on vam arribar a casa dels Vizcaino a l’hora de la siesta; després de les salutacions, abraçades i petons de rigor, ens vam instal·lar a les habitacions que ens van assignar, pels meus pares i jo, dues habitacions en el pis de dalt i la Marisol una a la planta baixa; la casa era molt gran, no recordo les habitacions que tènia, però si que tenia dues plantes amb habitacions a dalt i a baix.

SALA DE LAS COLUMNAS MESQUITA.


No recordo l’ordre cronològic dels llocs als que ens va dur el meu pare; però sí que vam anar un dia a visitar Còrdova, on vam visitar la Mesquita-Catedral, el barri de la Juderia, i l’Alcázar dels Reis Cristians, a mig dia ens va dur a dinar a un restaurant de la Juderia anomenat el Caballo Rojo, on vam menjar molt bé.

ALCAZAR DELS REIS CRISTIANS.


Altres dies vam anar als pobles pròxims a Hinojosa, Priego de Còrdoba, Villanueva de Còrdoba i Pozoblanco, en aquest últim la Marisol va comprar·se unes sabates i un “bolso” a joc, molt bonics i bé de preu.


També vam recorrer el poble i els seus voltants, vam anar a la piscina municipal algunes vegades; i la Marisol i jo, a un terreny amb hort que tenien els Vizcaino, als afores del poble, que tenia una bassa-piscina, on ens banyàvem; a les tardes, excepte el dia de Còrdova, fèiem la siesta, i sortíem al vespre, a prendre alguna cosa en algun dels nombrosos bars del poble; hi havia un que tenia unes olives “gegants” boníssimes; també vam anar a un pub i al cinema a l’aire lliure on,  crec recordar,  feien West Side Story.
El retorn a casa, el vam fer d’una tirada, parant només per a anar al lavabo i per a dinar (no recordo on).


Extracte de Wikipedia: Hinojosa del Duque, fundada en els primers anys del segle XIV arran de la repoblació duta a terme pel Consell de Còrdova a la Comarca dels Pedroches, va rebre el seu nom de les característiques particulars del lloc on es va situar. Aquesta zona, en la qual, segons Ramírez i de les Casas-Deza,3 abunda el fonoll, donaria a aquesta població el seu primitiu topònim: Finojosa del Pedroche (1316). La vila del patrimoni reial d’Hinojosa, que a mitjan segle XV passaria de dependre del Comtat de Belalcázar, es coneixeria a partir de 1533 amb l’actual denominació – Hinojosa del Duque- en adquirir la categoria de duc el titular en aquest moment d’aquest comtat, don Francisco de Sotomayor, per casament amb donya Elvira de Zúñiga, III duquessa de Béjar.


Hinojosa ja tènia tradició de manufactura tèxtil; i a la fi dels 70, una empresa tèxtil d’Arenys de Munt, va decidir muntar una fàbrica de tovalloles en aquest poble; amb telers de l’empresa on treballava el meu pare de muntador, sent ell qui va muntar les maquines, posteriorment, quan la seva empresa va fer fallida va estar un temps treballant en aquesta fabrica fent el manteniment d’aquestes maquines; com que una de les filles dels Vizacaino treballava en aquesta fabrica des del principi, li va oferir al meu pare allotjar-se a casa de la seva família, i naixent així l’amistat entre ells; més endavant van venir al nostre casament, i nosaltres vam anar al del seu fill menor.

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

UN DIA A MONTJUIC

    Al febrer del 83, vaig començar a sortir amb la Marisol, la que ara és la meva esposa; en les primeres sortides fora de Sabadell, portàvem al meu germà Xavi de carabina.

Una d’aquestes sortides va ser a l’abril del 83, en què vam anar a passar el dia a Montjuïc, a Barcelona; al matí vam anar a visitar el Poble Español, veient reproduccions d’edificis i llocs de gairebé tota la geografia espanyola, també vam poder veure diferents artesans treballant, el que més recordo es el bufador de vidre.


Vam sortir d’allí que ja era l’hora de dinar, així que vam agafar els entrepans que havíem portat i vam anar a un dels molts parcs que hi ha per la zona a menjar-los; després de dinar vam anar amb el cotxe fins a l’Av. Miramar, i vam agafar el telefèric fins al Castell de Montjuic; en aquella època, el telefèric, tenia les cistelles descobertes i de color vermell; des del telefèric, vam gaudir de les vistes del parc d’atraccions i de la zona marítima de Barcelona.


Baixant del telefèric vam anar a visitar el castell que, en aquell temps albergava un museu militar, no em sona que entréssim a visitar-lo, si recordo que vam recorrer el pati, les muralles i els canons, el meu germà i jo ens vam enfilar a un.

EL MEU GERMA I JO A UNA BATERIA DE COSTA.


Sortin del castell vam començar a baixar, caminant envoltant el parc d’atraccions, per a tornar a l’Av. Miramar, on teníem el cotxe; quan, prop de la plaça de la Sardana, el meu germà va fer un bot que gairebé se’m puja damunt…, el motiu va ser que gairebé trepitja una fila d’erugues de la procesionaria del pi, a la qual és terriblement al·lèrgic, només amb tenir-les a prop li surt urticària; una vegada passat l’esglai, vam continuar passejant fins a arribar al cotxe i vam  tornar a casa.


Al maig del 85, la Marisol i jo, vam tornar a passar un dia a Montjuïc, però aquesta vegada al parc d’atraccions; i això que la Marisol no és molt amant de pujar a les atraccions, però tot i això vam pujar en algunes i al “Castillo del Terror”, o era la Casa?; al migdia ens vam menjar un bocata en el “chiringuito” en forma de balena que hi havia enfront d’aquesta atracció.

PARC D’ ATRACCIONS, ENTRADA SUPERIOR, PLAÇA DE LA SARDANA


El parc d’atraccions va tancar en 1998, ara hi ha els jardins de Joan Brosa, en els quals van quedar algunes de les escultures que hi havia al parc, com la de Charlie Rivel.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

TRANS PIRINEU

  Després del viatge pels Alps de les vacances del 81; per a les vacances del 82, vaig pensar que podria preparar una ruta pels Pirineus; així ho vaig proposar, al principi semblava que anàvem a ser els mateixos del viatge pels Alps, però al final només vam quedar la Glòria i jo, amb la particularitat que, a la primavera, havíem trencat com a parella, però continuàvem sent bons amics.
La ruta era bàsicament seguir La N-260 “Eix Pirinenc” des del Cap de Creus fins a Jaca i després seguir fins a Pamplona; excepte alguns trams, per a poder fer visites puntuals.


Així que, arribat el dia, carreguem la tenda, un matalàs d’escuma, i les motxilles, en el nou R5 de la Glòria i vam anar a agafar l’autopista direcció Girona, sortint a Figueres, per a dirigir-nos al Port de la Selva, on vam muntar la tenda en un càmping i després vam anar dinar; a la tarda vam pujar al monestir de Sant Pere de Rodes, que llavors estava en plena restauració, després de visitar-lo, vam baixar a Cadaques i Port Lligat; abans de tornar al càmping, ens vam arribar a Llansa, a sopar.
L’endemà, vam anar a esmorzar a Roses, i després vam anar a visitar Figueres, després de dinar, a Figueres, ens vam anar fins a Perelada, parant primer a Vilabertran; a Perelada, a més del poble, vam visitar les caves del mateix nom i un petit museu sobre la viticultura i el cava en el mateix edifici, a la sortida ens van oferir una degustació, vam tornar al Port de la Selva, i després d’un passeig i el sopar, al càmping.


L’endemà, vam recollir la tenda i ens vam anar cap a Olot, passant per Figueres i parant a Besalú, per a visitar aquest poble medieval, a Olot vam parar a dinar i visitar el centre de la ciutat; continuant camí cap a Ripoll per la carretera de Vallfogona, vam parar en un càmping prop del Coll de Coubert, a visitar uns parents de la Glòria, als quals es referia com “els panochas”, perquè eren pèl-rojos; després de la visita, vam seguir fins a Ripoll, per a dirigir-nos a la Collada de Toses, per a arribar a Puigcerda, on vam anar a casa d’uns oncles de la Glòria, a sopar i passar la nit.


L’endemà al matí vam anar a la piscina de Puigcerda amb els cosins, i havent dinat a la seva casa, seguim camí cap a la Seu d’Urgell, acampant en un càmping entre Pont de Bar i la Seu, a última hora de la tarda, ens vam arribar fins a la Seu a sopar en el casc antic, i després d’un passeig nocturn de tornada al càmping.

ELS ENCANTATS I SANT MAURICI


L’endemà, vam deixar el càmping, i després d’esmorzar a la Seu, vam anar fins a Adrall, per a dirigir-nos a Sort i des d’allí, remuntant el curs de la Noguera Palleresa, a Llarvorsi, on vam parar a dinar, per a continuar fins a Espot, on vam trobar un càmping  a l’entrada del poble; una vegada instal·lats, vam anar fins al Llac de Sant Maurici, al peu dels Encantats, (en aquella època deixaven entrar amb cotxe fins al mateix llac), despres de fer una mica la cabra per allí, vam tornar al càmping i vam anar al poble a sopar.


L’endemà, vam anar cap al Port de la Bonaigua de 2072 metres, passant per la Guingueta i València d’Aneu, entrant en era Vall d’Aran, parant a Tredòs i visitant la zona de Aiguamog, vam parar a dinar a Arties, i a la tarda vam visitar Vielha; desde on, després de prendre’ns unes cerveses, vam tornar a Espot per a sopar.


L’endemà, vam deixar Espot i el càmping per creuar, de nou, el Port de la Bonaigua, i passar per Vielha, per a creuar el túnel de Vielha cap a Vilaller, desviant-nos una mica més endavant per la N260, fins a Castilló de Sos, ja en terres de l’Aragó; a Castilló, ens  vam anar fins Benasc, per a veure el massís de la Maladeta i el Aneto, el sostre del Pirineu; vam dinar a Benasc mateix, i tornar a Castilló per a seguir ruta fins a Ainsa i d’allí, seguint el curs del riu Ara i passant per Boltanya, a Torla, on vam trobar un càmping.

TORLA I ORDESA


L’endemà, visitem Broto i alguns pobles pròxims, com Asin de Broto; vam tornar per dinar a Torla, i a la tarda vam entrar al Parc Nacional de Ordesa amb el cotxe fins l’aparcament de la Pradera de Ordesa, i vam anar a visitar una part del parc, remuntant el riu Arazas; la Glòria es va cansar de pujar per la muntanya i es va quedar a reposar, em va dir que seguís jo, i que m’esperaria en l’aparcament, així que vaig continuar en solitari fins a la zona pròxima a la Cua de Cavall, on em vaig refrescar els peus al riu, que tenia l’aigua gelada;  després vaig tornar a baixar per a reunir-me amb ella, i després tornar a Broto a sopar, i al càmping.


L’endemà, vam deixar Torla,  per a dirigir-nos a Biescas, i des d’allí remuntar la vall de Tena a l’Alt Gállego, passant per Tramacastilla de Tena i Sallent de Gállego, on vam dinar i contemplar l’embassament de Lanuza; després vam pugar fins a Formigal; i després vam desfer camí, tornant a Biescas, per a anar fins a Jaca, on vam anar a instal·lar-nos en un càmping dels voltants; ja amb la tenda muntada, vaig tenir una sorpresa, perquè vaig sentir una veu que preguntava per mi, en girar-me em vaig trobar amb el José Sogero, que havía estat company meu de la mili, tambe “cabo primero”, només que d’un reemplaç anterior al meu; resulta que era l’encarregat del càmping; jo sabia que havia treballat en el càmping Ballena Azul, de Gava, però ni idea que canviés la platja per la muntanya; la qüestió és que ens vam alegrar mútuament de trobar-nos, i ens va convidar a acompanyar-lo al bar del càmping on ens va convidar a unes consumicions, mentre recordàvem “batalletas”, i va donar instruccions perquè ens fessin preu especial si tornàvem a consumir alguna cosa, vam aprofitar per a sopar allí.


L’endemà, al matí, vam visitar Jaca, sortint més tard, cap a Puente la Reina, on vam parar a dinar; seguint després en direcció a Pamplona, passant per “El Mar de Aragón”, a Tiermas, pero aquell any estava gairebé sec; a Pamplona, vam anar cap al Casc Antic, i ens varem sentar a prendre unes cerveses a la Plaza del Castillo; tornant a última hora a Jaca.


L’endemà, era la primera etapa del retorn; així que després d’esmorzar, i acomiadar-nos del meu amic Sogero, vam recollir la tenda, i ens vam posar en ruta cap al port d’Oroel, per dirigir-nos a Santa Cruz de la Seros, per a visitar monestir romànic de Sant Juan de la Peña, qu’esta en una bauma ; després ens vam anar cap a Riglos per a veure els famosos Mallos de Riglos, allí vam dinar amb vistas als Mallos; després de dinar vam anar fins a Osca, i d’aquí a Albelda, passant per Barbastro, Monzón i Binefar.


A  Albelda tenien una casa els pares de l’Azucena, i com per aquestes dates passaven uns dies allí, vam passar a visitar-los, i ens vam quedar a dormir,( si no em falla la memòria crec que aquesta visita ja l’havíem acordat amb ells a Sabadell); encara que l’Azucena i el Claudi no estaven aquells dies al poble.
I finalment, l’endemà, vam fer l’últim tram fins a casa, sense problemes; no recordo si des de Lleida vam tornar per l’autopista o per la nacional II.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

RUTA DELS ALPS II

2ªPART, TIROL, VENECIA, COSTA BLAVA

Bé, havíem deixat el relat del viatge pels Alps, al principi del vuitè dia, quan deixàvem el càmping de Interlaken, per a dirigir-nos a Àustria; així que des de Inettkirchen, pugem el Sustenpass de 2224 metres, i baixem cap a Andertmatt, per a situar-nos a la vall de l’alt Rhin, vam parar a dinar prop de Coira, i vam reprendre ruta cap a Liechtenstein, passant per la seva capital, Vaduz; i tot seguit vam entrar a Àustria, creuant el Rhin, a Feldkirch, vam arribar ( y creuar) el Albergstrassentunnel, de 14 quilòmetres de llarg ( crec que en aquell moment era el túnel mes llarg d’Europa) i l’única via de peatge que vam pagar a Àustria; a l’altre costat, en ple Tirol, vam parar a  Imst, a prendre unes cerveses, a la terrassa d’un típic restaurant tirolès, les noies volien anar al bany, per la qual cosa li vaig demanar a la cambrera on estava(en alemany), la veritat és que no vaig enterarme de la resposta, però els vaig dir “ al fons a la dreta”, i vaig encertar per casualitat, quedant com un crack amb l’alemany; uns quilòmetres mes endavant vam arribar a Unterperfuss, als afores de Innsbruck, on vam trobar un càmping bastant guay, aquí vaig deixar parlar al Xavi que sabia una mica d’anglès.

GOLDENESS DACHL


L’endemà, vam anar a visitar Innsbruck , capital del Tirol; vam anar a veure el barri antic i el Goldenes Dachl (“tejadillo dorado”), vam comprar barrets tirolesos de record, i també vam entrar a una carnisseria per a comprar uns bistecs, el dependent es va esforçar per entendre’ns i fer-se entendre, ens va encantar el caràcter dels seus habitants, en general molt amables, també ens va cridar l’atenció veure dones amb el vestit típic pel carrer; abans de tornar al càmping a dinar, vam pugar fins el trampolí olímpic de salts d’esquí, des d’on es té una impressionant panoràmica de la ciutat.


Vam tornar al càmping a dinar, i el Xavi va comentar que havia vist que Munic estava, només a cent i escaig de quilòmetres, que podíem acostar-nos aquella tarda per a veure la vila olímpica; així que sense pensar-ho dues vegades vam agafar la carretera que des de Unterperfuss anava cap a la frontera Alemanya; va ser l’unica frontera en la que ens van tenir una estona parats i ens van segellar els passaports; vam entrar a Alemanya per Scharnitz i d’allí vam enfilar cap a Mittenwald, prop de Garmistch-*Partenkirschen; i a uns 30 quilòmetres de München(Munic), vam entrar a una autobahn, l’A95, de quatre carrils, gratuïta i sense límit de velocitat, ens avançaven fins als camions¡¡. Finalment vam arribar a München, però era més gran del que pensàvem i no teníem ni idea d’on estava la vila olímpica, a més, no portàvem marcs alemanys, així que vam parar en una plaça, on vam veure uns taxistes, preguntant si parlaven anglès un va dir que una mica, el Xavi li hi va preguntar per la vila olímpica, i, a part de que no va acabar d’entendre-ho, es veu que des d’on estàvem era una mica complicat arribar, i com a més ja era una mica tard, vam decidir tornar al càmping; vam anar a buscar la sortida de la ciutat (ara no sé, però en aquella època no hi havia molts indicadors dins de la ciutat), i al cap d’una estona vam veure una entrada a l’A8 que indicava direcció a Innsbruck i Salzburg, i alla que vam anar, resulto que si bé donava més volta, podíem arribar a Innsbruck directament per autopista (sense peatge), la qual cosa va ser una sort perquè se’ns va fer de nit pel camí; prop de la frontera ens vam desviar per l’A93, que a la frontera austríaca ( a Kiefersfelden) passava a ser l’A12, que ens deixava a Innsbruck, i d’allí al càmping.


L’endemà, vam recollir las tendas, i vam anar cap a Innsbruck per a agafar l’A13 “Brenner autobahn” que acaba a la frontera italiana en el Brennerpass o passo de Brenero, aquí vam veure un canvi brutal d’un país a l’altre, perquè arribàvem per una autopista, ben asfaltada, que semblava que li treien lluentor a les baranes, i sense peatge, i entravem a una autopista amb baranes rovellades i abonyegades, amb sots i, a menys d’un quilometre de la frontera, un peatge: la autostrada A22; de la que vam sortir a Mülhbach, per a dirigir-nos cap a Brunico i a la zona de les Dolomites, passant per Cortina D’ampezzo, on vam parar a dinar; d’allí ens vam dirigir cap a Vittorio ja a la regió del Veneto, i d’aquí a Mestre, població a la riba de la llacuna de Venècia, allí vam trobar un càmping urbà, on, un cop instal·lats, vaig demanar informació per a anar a Venècia; em van informar que a la porta del càmping hi havia una parada del bus que anava a Venècia, i que podíem comprar els bitllets en la mateixa recepció del càmping.
Com a curiositat, comentés que, alguns coneguts que habian estat a Itàlia poc abans que nosaltres, ens van advertir que s’habia que anar amb compte amb els carteristes que et roben sense que t’adonis; asi que em vaig fer una bossa per a posar els diners  del fons comú, i portar-la a la roba interior; motiu pel qual la Nuri em deia “picolina d’oro”.

PLAÇA SANT MARC


L’endemà, desdejunem a la cafeteria del càmping, i després vam compra  els bitllets i vam anar a esperar el bus; en pujar tènies que presentar els bitllets al conductor, jo portava els dels quatre i vaig pujar el primer juntament amb la Glòria, però entre nosaltres i la Nuri i el Xavi, van pujar dues persones, així que l’hi vaig indicar al conductor qui eren els altres dos, i els va deixar passar sense problemes; però darrere d’ells va pujar una “maruja”, que va pensar que s’havien colat, es va quedar remugant prop de nosaltres; abans d’arribar a Venècia, va pujar el revisor i ella ja s’imaginava que els hi diria alguna cosa al Xavi i la Nuri, però com que tot estava en regla i no els va dir res, va comencar a increpar al revisor i es van posar a discutir, fins que el la va enviar a “dam p’al culo”; amb tot això vam arribar a l’estació d’autobusos de Venècia devant del moll del vaporetto ( el bus aquàtic); va voler anar fins a la plaça de Sant Marc caminant i així veure la ciutat, quan portàvem una estona caminant, i com  que no duiem plànol de la ciutat, li vaig demanar a una “signora” que ens indiqués el camí,  ens ho va explicar molt amablement, de fet érem a prop; una vegada en la plaça, ens vam sentar a prendre unes birras en una terrassa,  ens van sortir caríssimes¡¡.            Ja descansats, vam anar al Campanile ( la torre que hi ha enmig de la plaça) i vam pujar a la part superior per a veure les vistes; de tornada a la plaça, vam admirar les góndoles i el palau del Dux , arribant fins al canal posterior per a veure el pont dels sospirs; i després vam entrar a la catedral de San Marcos; a la sortida ens vam tornar a internar pels carrers interiors i vam parar a una pizzeria a dinar, d’allí vam sortir cap el Gran Canal i il Ponte de Rialto, on vam estar visitant les botigues i conversant amb un comerciant que parlava castellà, d’allí vam anar al barri jueu, visitant mes botigues, i on vam comprar uns records de vidre bufat; ja a últimes hores de la tarda, tornant cap a Sant Marc,  vam parar en un Ristorante a sopar “fruiti di mare adriattico”;  després vam agafar el vaporetto per a tornar a l’estació d’autobusos, per a tornar al càmping, ja de nit, i sense cap “maruja” busca raons.


L’endemà vam anar al centre de Mestre, per a esmorzar, comprar provisions i pasta italiana; després vam tornar al càmping a recollir las tendas, i vam posar rumb a l’oest, per la autostrada A4, passant Padova, Verona i Brescia, on ens vam desviar per l’A21, parant a dinar en una àrea de descans prop de Cremona; després de dinar vam seguir fins a Passalaqua, per a agafar l’A7, rumb a Genova; un tram d’aquesta autostrada encara no estava acabat, per la qual cosa vam anar per una carretera general, bastant dolenta i revirada; arribant a Genova, vam agafar l’A10 en direcció a la frontera francesa, vorejant l’escarpada costa de Ligúria, amb molts túnels i viaductes, passant per Savona i San Remo, fins a Ventimiglia a la frontera, on vam continuar per la autoroute A8( la Provenzale) , ja de nit, passant Menton i Nice, i sortint en Cagnes sur Mer, on vam trobar un càmping.


L’endemà, al matí vam anar a la platja, prop d’Antíbes; a aquella època, a França, era el boom del top less (tetés a l’air), no hi havia una sola dona a la platja amb la part de dalt del bikini, ni les velles¡¡; així que finalment la Glòria i la Nuri també s’el van treure, perquè eren la nota discordant; vam tornar al càmping per a dinar, i a la tarda vam  anar a Nice, on vam passejar per la Promenade des Anglais, i ens vam pendre unes cerveses; després ens vam anar fins a Mònaco, on vam visitar el Casino; almenys la part que deixaven visitar si no hi anaves a jugar; i ja de nit vam tornar al càmping.


L’endemà era el del retorn a casa, així que, després d’esmorzar, vam recollir las tendas, i vam posar rumb a Aix en Provence per l’A8(la Provenzale), allí acabava la autoroute i per carretera convencional vam anar cap a Nimes, parant en Tarascon sud Rhone a dinar, després vam creuar el Roina, i, arribant a Nimes, vam agafar l’A9 ( la Llangedoccienne) en direcció a la frontera espanyola, passant Montpeller, Narbona i Perpignan; vam passar la frontera sense problemes, i vam enfilar l’AP7 cap a Barcelona; arribant a Girona, vaig veure que l’indicador de temperatura arribava al vermell, li vaig dir a la Glòria que parés en el voral i obrís el capo, havíem perdut aigua i el electro-ventilador no funcionava; vaig imaginar que fallava el termo-contacte, així que vaig fer un pont, per a deixar el ventilador fixe, i vaig omplir el dipòsit de refrigerant, no vaig poder omplir-lo del tot, així que li vaig dir a la Glòria que no apretes molt l’accelerador i entres a l’àrea de servei següent, allí pujava un’altra vegada la temperatura,  vam comprar una garrafa de refrigerant, i vaig acabar d’omplir el dipòsit, vam rependre el camí; però entre Cassa de la Selva i Massanet de la Selva, va tornar a escalfar-se, vam parar, de nou en el voral, prop d’un poste SOS, obrint el capo  l’hi vaig dir a la Glòria qu’accelerés, vaig veure que en accelerar  sortia l’aigua de la bombona, símptoma de trencament de la junta de culata, per la qual cosa, des del poste SOS, vam demanar una grua; va trigar una mica perquè ja portava un altre cotxe carregat, el nostre el va agafar a remolc fins a Sant Celoni, on va deixar l’altre cotxe i va càrrgar el nostre, arribant finalment a Sabadell.


Un parell de dies mes tard, el germà del Salva, que és mecànic, va desmuntar la culata per a portar-la a comprovar i planejar; jo vaig aconseguir el joc de juntes de culata, filtres, bugies, oli i refrigerant; amb descompte de recambista; i així vam arreglar l’avaria.


Com a punt final, comentar que en aquella època, no existia l’Euro, i a cada país tenien una moneda diferent, i tampoc eren habituals les targetes de crèdit, per la qual cosa abans de sortir de viatge vam haver de canviar una quantitat, per francs francesos i suïssos; i durant el viatge, passar per alguns bancs per a canviar a xilings austríacs, lires italianes i, novament, a francs francesos.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar