Autor: Jordi Baldó Padró

Recambista con cuarenta años de experiencia , actualmente en paro a la espera de jubilación .

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MATAGALLS-MONTSERRAT

L’any 1980, per a mi, va ser un any de canvi de companys de “colla”: l’Esteve, recent casat amb la Silvia, s’anava a la mili aquell any, en Miquel ja estava llicenciat però festejava a Saragossa, en Lartuna es llicenciava aquell any, però juntament amb, l’Isidre, la Marta, l’Espe i la Cecilia, els vaig perdre del “radar”; d’altra banda, l’Azucena, havia portat al seu promes Claudi, acabat de llicenciar, i ell, a la Glòria Torras, una amiga de la seva colla anterior; aquesta jugava al Volei a l’equip del Club, i ens va presentar a la seva millor amiga i companya d’equip Nuri Trepat, la germana d’aquesta, la Rosa ( al cel sia)i els seus respectius promesos, Xavi i Salva; així que comencem a quedar i a sortir els vuit.
En el mes de setembre, ens trobem un dissabte havent dinat i el Caludi ens va parlar de la Travessa Matagalls-Montserrat que es feia aquella mateixa tarda, i que un amic seu, conegut com “el de la motxilla”, perquè corria maratons amb ella a l’esquena, li havia proposat participar; com sigui, ens va convèncer al Xavi i a mi i vam anar a la UES a inscriure’ns; després de passar per casa per a equipar-nos, ens trobem a l’hora indicada en la plaça Marcet, per a agafar un bus que ens portaria fins a Coll Formic, al costat del cim del Matagalls.

matagalls
CREU DEL MATAGALLS
Allí vam esperar que arribés la resta de participants, i una vegada tots reunits es va donar la sortida, quan ja estava enfosquint; creuem el Pla de la Calma i ja de nit, iniciem el descens cap a Aiguafreda; com que davant nostre havien passat molts participants, calia anar amb compte perquè hi havia molta terra i pedretas solts; i aquest va ser el meu problema, perquè jo no calçava botes de muntanya, si no Xirucas i a més bastant usades, per la qual cosa van acabar cedint, i se’m van obrir per davant, entrant terra i pedres a dins, el que em provoca nafres en les plantes de tots dos peus; quan vam arribar a Aiguafreda, en prou feines podia caminar pel que vaig decidir retirar-me i dirigir-me a l’estació per a agafar un tren i tornar a casa; el Claudi i el Xavi, em van acompanyar i van decidir retirar-se també, malgrat que vaig insistir perquè seguissin, que ja me les apanyaria; sempre m’ha quedat la “espineta”, de pensar que per culpa meva no van poder acabar la prova.

Ja a l’estació d’Aiguafreda, ens assabentem que no hi havia trens fins a l’endemà, per la qual cosa vam haver de passar la nit  l’estació.
Poc després de l’alba del diumenge, per fi, va passar un tren, que ens va dur fins a Montcada Bifurcacio, on vam fer transbord per a arribar a Sabadell; una vegada a Sabadell, em van acompanyar fins al centre, per a agafar l’autobús per a arribar a la casa meva ; els vaig dir que com l’autobús em deixava davant de casa no feia falta que vinguessin, que ja havien fet bastant, i allí ens vam acomiadar.                          Una vegada a casa, la meva àvia em va neterjar i fer la primera cura dels peus, vaig estar més d’una setmana per a poder caminar normal.
A la Primavera següent, amb el Claudi, i el Xavi, vam anar a fer un tram del recorregut, un diumenge ben d’hora, vam agafar un autobús fins a Caldas i allí el que va a Moia, vam baixar a els Pinars de Badó, prop de Sant Quirze Safaja, i des d’allí vam seguir l’itinerari pels boscos, fins a Sant Llorenç Savall, on vam agafar un autobús de tornada a Sabadell.

matagallmontse

Vull deixar aquí el meu agraïment a en Claudi i en Xavi , per la seva gran mostra d’amistat envers a la meva persona.

Extret de la Vikipedia:

La Travessa Matagalls-Montserrat és una caminada de resistència no competitiva, tot i que és cronometrada, que organitza anualment el Club Excursionista de Gràcia des de 1972. La travessa discorre per camins de muntanya entre la serralada del Montseny i el massís de Montserrat. A partir del 2015 es surt des de El Brull, fins al 2014 es sortia de Coll Formic, al peu del Matagalls i l’arribada és al davant del Monestir de Montserrat.[1]

L’objectiu consisteix a realitzar en menys de 24 hores el recorregut que cobreix una distància que varia segons l’any, en les darreres edicions entre 81,4 km i 87,1 km.

 

 

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

MANOSCA I PEIRAVERT

Entre meitat dels 70 i principi dels 90, vaig fer diversos viatges, (a més dels ja publicats, del “calenton” del 850 i del viatge de nuvis), gairebé sempre al juliol, a  Manosca,  primer, i al poble veí de Peiravert , després,(noms en Occitá de Manosque i Pierrevert en frances) al departament d’Alps de l’Alta Provença; llocs de residència dels meus tiets Pepe i Leonor.

manosque                                        PORTE SONERIE, MANOSCA

Les primeres vegades, i fins que vaig tenir cotxe l’any 77, vaig anar en autocar de línia regular Barcelona-Marseille, al principi amb la meva àvia materna, a Marsella ens recollia el meu oncle i ens portava amb cotxe fins al seu pis a Manosca; i ens tornava a portar fins a Marsella per a agafar el bus de retorn.
En aquesta època, els meus oncles tenien una petita gelateria en el centre del poble, i a més el meu oncle era representant de la marca de Gelats (no recordo el nom), , i m’havia dut amb ell, a visitar i repartir als seus clients dels pobles de la zona, d’aquesta manera vaig visitar: Valensole, Greoux les Bains, Digne, Esparron sur Verdon, Sainte Croix du Verdon, Oraison, Volx, Chateau Arnoux, Forcalquier i altres pobles més petits; i també a la fàbrica de Gelats a Marsella a recollir producte.

El meu oncle també feia d’encarregat d’una empresa de neteges, crec que es deia Onet, i a les tardes anava a algunes empreses grans a portar i recollir netejadores, ell solia fer les vidrieres; d’entre aquestes empreses hi havia una, fora del poble, en una muntanya pròxima, que es deia Geostock, qu’era un dipòsit subterrani de petroli en grutes de sal, crec que pertanyia a la Shell, i m’havia portat amb ell per a ensenyar-me les instal·lacions, fins i tot m’havia deixat conduir la furgoneta 4F per les pistes d’allí dins.
Els dissabtes a la tarda soliem anar a fer la compra per a la setmana, visitant diferents Supermercats, i algun Hiper, em va sobtar que podies entrar amb el gosset si el ficaves dins del carret.

FAMILIA DELGADO                                                PART DE LA FAMILIA DE FRANÇA
Els diumenges, em solien dur a veure a les meves cosines casades, Mary i Leonor, o a passar el dia en algun lloc turístic, com Savines le Lac al costat del llac de Serre Ponçon, on ens vam banyar; aquest mateix dia vam anar a veure les Demoiselles coiffes, unes curioses formacions rocoses en Le Sauze ,un altre poble a la riba del llac; altres vegades vam anar a la platja, a Le Lavandou prop de Toulon; tambe em van portar a Sisteron, a Draguignan; o al Plateau de Valensole a veure els camps de Lavanda i comprar mel de lavanda; a Moustiers Sainte Marie un bonic poble a l’inici de les Gorges du Verdon; o de pic-nic a la vora d’algun riu…
No recordo si el 75 o el 76, vaig anar-hi amb el meu amic Jordi Lartuna, ens ho vam passar bastant bé, la cosa que recordo mes bé, és que va fer sensació a la piscina del poble, sobretot amb les nenes, com era nedador del Club Natacio es creuava la piscina sencera per sota de l’aigua i, a més, com estava “cachas”, el prenien per alemany; a aquesta piscina i a una altra, coberta que van obrir més tard, també solia anar-hi amb el meu cosí Yvan, i allí ens ajuntàvem amb els seus amics.
Després de la Mili, anava amb el meu 127,  els meus oncles ja vivian en la seva nova casa en Peiravertt; moltes vegades hi anava jo sol; allí sortíem amb el meu cosí, en el meu cotxe, a les nits, a  pendre alguna cosa, o a discoteques i boîtes dels voltants; entre el 82 i el 87 ja no hi anava tant, va haver-hi vegades que vaig anar per dur al meu germà, deixar-lo allí i tornar a casa l’endemà.
Després de casat només vaig tornar una vegada, en el 91 , llavors tenia un Ibiza de la 1ª serie, hi vam anar la Marisol i jo i la nostra gosseta Laika, que per cert ens va donar un esglai, perquè en una parada que vam fer abans de dinar, en tornar a pujar al cotxe va baixar abans de tancar la porta sense que ens adonéssim, encara sort que en tornar a la carretera, vaig mirar pel retrovisor i la vaig veure allí asseguda, per sort no hi havia trànsit i vaig poder recular per a recollir-la; més endavant vam parar a dinar en un restaurant al costat de la carretera, ens van donar taula en un pati/terrassa, i vam veure que hi havia clients amb gossos, així que vaig anar a buscar a la Laika al cotxe i la vaig fer posar-se sota la taula, li van dur un cassó amb aigua, abans de servir-nos a nosaltres; ja a casa dels meus oncles, va fer “migas” amb la gossa de la meva cosina Mireille, una collie preciosa.

LAVANDA                                                                       CAMP DE LAVANDA I BLAT AL PLATEAU DE VALENSOLE

Durant la nostra estada vam visitar diversos pobles de la comarca amb el meu cotxe, Digne,( la capital del departament); Valensole, Moustiers…, i el cap de setmana el meu oncle ens va dur a veure La Fontaine de Vaucluse, una bonica deu( la mes cabalósa de França) que raja d’una gruta de mes de 300 metres de fondaria, al poble del mateix nom.
Aquest va ser l’últim viatge a casa dels meus oncles, perquè vam dedicar les següents vacances a visitar racons de Catalunya i Espanya, a més, ja començaven a ser grans i no volíem donar-los  la feina de tenir-nos a casa seva a tot confort.

Extret de la Vikipedia:

El departament dels Alps de l’Alta Provença és un dels vuitanta-tres departaments originals creats el 4 de març de 1790, en aplicació de la llei del 22 de desembre de 1789, durant la Revolució Francesa. Va ser creat a partir de la part nord de la Provença.

El nom inicial del departament va ser el de Baixos Alps, nom que portà fins a l’any 1970, en què adoptà la denominació actual.

 

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA RECORDS

SETMANA SANTA SENSE PLANS

Setmana Santa del 80, el Dijous Sant abans de plegar del treball, els companys em van preguntar on aniria, i els hi vaig contestar que a enlloc, perquè no tenia plans; però en sortir al carrer em vaig trobar al Claudi i l’Azucena amb la Gloria Torras, que m’estaven esperant, per  veure si m’en volia anar un parell de dies a la Costa Brava, de camping, amb ells.
Així que  vaig preparar la motxilla, em vaig anar a recollir-los a casa de l’Azucena, i ens vam posar en camí; vam ser a un càmping de la zona de Begur, però no recordo exactament en quina població.

cap-sa-sal-002-1HOTEL CAP SA SAL
El Divendres Sant, recordo que no feia molt bon temps, molt d’aire i la mar estava molt picada; malgrat això varem visitar diverses cales,i trams del cami de ronda: Sa Tuna, Sa Riera, Aiguafreda, Cap sa sal…, per cert , vam veure el luxós Hotel Cap sa sal abandonat i buit, crec que avui dia són apartaments.
El Dissabte Sant, seguia el mal temps i vam decidir anar-nos més amunt, així que,amb pluja part del camí, vam arribar a Cadaques, i almenys va deixar de ploure i vam poder visitar aquest preciós poble i també Port-Lligat, ja a última hora de la tarda vam tornar a Sabadell, arribant de nit; m’esperava l’Esteve per a proposar-me anar amb ell i la Silvia, casats recentment, a Andorra, no em recordo exactament perquè; com que volien sortir aviat, li vaig dir que d’acord, però que a l’anada conduiria ell, perquè jo estava cansat.

VISTA EST ANDORRAVISTA DESDE ANDORRA LA VELLA
Així que el Diumenge de Glòria, em vaig anar a buscar-los a la casa seva, l’Esteve es va posar al volant i jo em vaig agafar el seient del derrera, que vaig aprofitar per a trencar el son; vam anar per la ruta de Puigcerda, via Collada de Toses,( no hi havia Tunel del Cadi), una vegada a Andorra la Vella, ens vam anar un càmping que hi havia prop del riu Valira, a una caravana, crec que de lloguer del propi càmping, la vam trobar coberta de neu, perquè el dissabte havia nevat.
A la tarda vam passegar per l’Avinguda Maritxell, no recordo que vam comprar, però m’hi jugaria que, tabac, sucre i wisky; el Dilluns de Pasqua, a mitj matí vam tornar, també via Puigcerda, em sona que vam parar a dinar a un restaurant de carretera entre Martinet i Puigcerda, i de alli directes a casa.
Amb aquest relat, queda clar com poden canviar les coses en un moment, com heu pogut veure vaig passar de no tenir plans per a aquests quatre dies, a gairebé faltar-me hores per a poder fer-ho tot.

AGRAÏMENTS: Agraeixo a l’Azucena i el Claudi, per recordar-me el detall que també vènia la Glòria.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

RUPIT I EL FALLO

Novembre del 79, decidim visitar el poble de Rupit, així que un dissabte a la tarda, l’Esteve, la Silvia, la Cecilia, jo i no recordo els qui mes, vam agafar el meu 127 i el R5 de l’Esteve, i ens vam posar de camí cap a Vic, des d’allí cap a la carretera d’Olot, que travessa el Collsacabra; passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigros, i, ja de nit, vam arribar a Rupit; en aquella època no existia l’aparcament que hi ha a la dreta de la carretera, abans d’entrar al poble, només un petit descampat a l’esquerra de l’entrada del poble, enfront del Forn de Pa l’Era, i allí vam deixar els cotxes.

rupit                                                                                                                                                         VISTA DE RUPIT
Vam agafar la tenda, les motxilles i les llanternes, i vam anar per un camí que anava cap als afores del poble, vam trobar un tros de terreny pla que estava per sobre del camí, al qual s’accedia per una petita rampa, i allí vam plantar la tenda, una vegada muntada,vam  repassar tots els vents, per a verificar que estaven ben subjectes, jo vaig descobrir un solt, a la part del darrere, i exclamant “aquí hi ha un fallo”, vaig fer un pas enrere, sense veure que darrere meu hi havia un entrant del marge que donava al camí, i vaig caure per allí, els meus companys que s’havien girat a mirar en sentir-me, just van veure com desapareixia cap avall, van venir corrent cap a allí i em van trobar dempeus en el camí, amb la llanterna en una mà i el martell en l’altra i amb cara d’esbalaït; per sort havia caigut dempeus d’una alçaria de poc més d’un metre i no en vaig fer res; però ja vam tenir la conya per a tota la nit.

TENDA - copia                                                         EL LLOC PER ON VAIG CAURE.
L’endemà, ens despertem amb bastant de fred, en sortir de la tenda vam veure tot el terreny cobert de gel i gebre; vam esmorzar i vam sortir a visitar el preciós poble i els seus voltants; vam visitar l’esglesia de Sant Miquel de Rupit, d’estil barroc, en aquella epoca,  la clau la tenia una veina del devant, que molt amablement ens la va deixar, l’anécdota es que a l’interior estaba molt fosc i havia un retòl que deia  Il·luminació del retaule, i calia posar-hi una moneda, ho vam fer i es va disparar un relotge “toc toc toc..” i es va encendre una triste bombeta, ens van fer un fart de riure; tampoc no podia faltar creuar el pont penjant, amb el consegüent balanceig; de retorn, vam tornar a creuar la riera per un lloc dels afores, en el qu’havien unes pedres per a passar a l’altre costat sense mullar-se els peus, com que vaig veure que no hi havia molta aigua i que la riera, allí, tenia menys d’un metre d’amplària, vaig anar de “chulo” i en comptes de fer cua per a creuar, vaig decidir saltar-lo, el que no sabia era que, a l’altra riba, el que semblava terra humida coberta de fulles, en realitat era llot tou, així que quan vaig aterrar, em vaig enfonsar mes d’un pam al fang, perdent l’equilibri i deixant els pantalons i les botes plens de fang; amb el consegüent atac de riure dels meus companys. Com que de tornada a la tenda passavam per davant d’on havíem deixat els cotxes, vaig agafar una eina del maleter, per a rascar el fang dels pantalons i les botes.

FANG - copia                                                                                              RASCANT EL FANG.
En arribar a la tenda, ens vam endur una altra sorpresa, perquè malgrat ser al voltant de la una del migdia, seguia tot el camp gelat; segons sembla havíem acampat en el lloc més fret de la zona; per a fer-vos una idea, d’uns esbarzers pròpers a la tenda, penjaven unes candelas de més d’un pam, fins a l’oli que portàvem per a fer el menjar estava gelat de tal manera que, el càmping-gas que teníem només va poder escalfar el del centre de la paella, per la qual cosa vam haver de fer els llibrets de llom d’un en un, i de la meva cantimplora, que l’havia deixat a la tenda, no es podia beure, perquè tenia l’aigua congelada .
Ja a la tarda vam tornar cap a casa, vam arribar que ja era fosc, i en treure les motxilles del maleter, vam comprovar que l’aigua de la cantimplora encara tenia gel.

Tinc que agraïr a la Cecilia el recordar-me l’anécdota de l’esglesia, que jo habia oblidat.

Descripcio de Rupit per Josep Maria De Sagarra, extret de www.rupit.cat :

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això, un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català, amb uns pagesos muts que duen barretina i unes noietes de cara vermella i ulls esparverats.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

 

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EL CANAL DEL FRESER

A la segona meitat del 79, després de mes de 14 mesos, per la “Mili”, vaig tornar a sortir amb els meus amics de la Colla del Club, almenys amb alguns, perquè també els anava tocant fer la “Mili”.
A principis de tardor, amb l’Esteve Sabatés, decidim fer una excursió al Refugi de Coma de Vaca, entre Núria i Ulldeter; aixi que el dia acordat, despres de dinar, l’Esteve, la Silvia Zanuy, la Espe Pardo, la Cecilia Gonzalez i jo, ens vam posar en camí per la N152 ( actual C17) en direcció a Ripoll i Ribes de Freser; aquesta vegada anàvem en dos cotxes, el meu 127 “heretat” del meu pare, i el R5 de l’Esteve.
Una vegada a Ribes, ens vam anar cap el poble de Queralbs, i vam deixar el cotxes aparcats en l’entrada del poble, els hi vaig treure el cable de la bobina al delco, a manera d’antirobatori, i me’ls vaig guardar a la motxilla; vam baixar per la carretera d’accés al poble, fins a la corba al costat de l’alberg dels Maristes ”La Farga”, allí vam agafar la pista que porta a la central elèctrica de Daio de Baix, a partir d’allí comença el camí a Coma de Vaca, gairebé tot de pujada més o menys forta; poc després de passar la central va començar a fer·se fosc, per la qual cosa vam fer part del camí amb llanternes, passat el Salt del Grill, vam arribar a una esplanada, per sobre de les Gorges del Freser, on vam acampar, sopar i ens vam preparar per a dormir amb els sacs.

canal fresser                                                        VISTA DEL CANAL DEL FRESER
El matí següent, mentre ens menjàvem els entrepans, vam estar contemplant els voltants i fent algunes fotos; després del desdejuni, vam recollir el campament  i, seguin camí, vam arribar al pont de Marrades, mes una passera que un pont, per a creuar el Freser, passat el qual ve la pujada forta, però, al cap d’un tros, hi havia hagut un despreniment que va fer desaparèixer aquest tram del camí; després de mirar d’una banda i  d’un altre, vam veure una senda, a l’altre costat del  riu, que pujava pel vessant de la muntanya, així que vam pensar que per allí podríem arribar a Coma de Vaca, així que vam començar a pujar fins que vam arribar a una espècie de sendera bastant plana i estrete (un metre ), que anava seguint el vessant del marge dre del rui; quan ja havíem recorregut un bon tros vam arribar a un punt, on a la nostra dreta hi havia la paret de roca de la muntanya i a la nostra esquerra un precipici amb una alçarie considerable ( uns 100 metres), per a complicar la cosa ens vam trobar amb unes cabres que venien en sentit contrari, per sort això va ser en un punt on, a la dreta, hi havia un marge accesible per a apartar-nos; al cap d’una estona vam veure que anàvem per sobre del camí que havíem seguit, però en sentit contrari i que com la senda que seguíem anava gairebé plana, el camí era cada vegada mes a valll; més tard vam saber que aquella sendera, en realitat, era la cobertura del Canal del Freser; finalment, prop del migdia, vam trobar una sendera que baixava cap al camí, i vam decidir baixar per allí.

CECI EXCURSIO COMA DE VACA                                                                                         PASSANT UN TORRENT
Després d’una estona  baixant, vam arribar al camí, en una zona mes a vall de les Gorges del Freser, i pròpera al Salt del Grill; vam buscar un lloc per a encendre foc per a fer carn a la brasa, i vam trobar una petita esplanada a la riba del riu; mentre recollíem llenya per a encendre el foc,vam descobrir que ningú havia portat la graella, així que anava a ser una mica complicat fer la carn a la brasa, vam veure una gran pedra plana al riu, a uns 30 o 40 centímetres de la riba, així que se’ns va ocórrer fer el foc a sobre la pedra, perquè s’escalfés i fer carn a la pedra; la veritat és que no va funcionar del tot, però algun tros de carn vam poder menjar·nos, això si llevant-li les cendres enganxades; l’avantatge va ser que, una vegada acabat, per apagar el foc, només vam haver de tirar les brases al riu; quan estàvem acabant de menjar, va començar a plovisquejar, així que vam recollir ràpid i ens vam posar els impermeables.
Vam reprendre el camí de tornada, sota la pluja i, quan arribàvem a la central de Daio de baix, ens vam trobar una parella de la Guàrdia Civil, que ens van preguntar si havíem vist gent acampada prop del riu, els hi vam contestar que no, però que més amunt de la Gorges no ho sabíem.
Ja de tornada a Queralbs, vam ficar, els impermeables, les motxilles i la tenda als maleters dels cotxes, vaig tornar a connectar els cables d’encesa, i ens vam anar d’allí; passant per Ripoll, l’Esteve em va fer senyals de que tenia algun problema, segons sembla el cable d’encesa no feia bon contacte i fallava el motor, el vaig apretar una mica i es va arreglar; i vam arribar a casa sense novetat.
Per si us interessa, a continuació, passo informació sobre el Canal del Freser, extreta de la WEB del Consorci del Ter, que n’es el titular.:
El Canal del Freser és una conducció d’aigua construïda entre 1900 i 1902, per a portar aigua a la central elèctrica de Daio de Baix i moure les seves turbines; comença en la resclosa dreta del Freser Superior, a la zona de Marrades, i discorre pel vessant de la muntanya situada a la dreta del Freser, a una alçarie constant de 1700 m, la part superior està coberta, a l’actualitat, per taulons de fusta, conformant un camí practicable d’un metre d’amplària, (en aquella època crec que la coberta era de pedra o formigó, perquè no recordo haver caminat sobre taulons), en alguns trams, pròxims al final, passa per l’interior de la muntanya, no sent practicable com a camí i obligant a fer marrada; quan es creua amb el  riu de Núria, desguassa en una canonada de gran diàmetre que salva el desnivell fins a Daio de baix ( uns 400 mts).

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

EL CAMPING TRILLAS

Durant la dècada dels 70’s, el Càmping Trillas, situat a Tamarit, va ser un lloc pel que vam  passar la majoria dels integrants de la “Colla del Club”( almenys els nois); si bé jo no  hi vaig anar fins que vaig tenir cotxe, a partir del 76, em consta que els altres si van estar diversos estius, mentre jo m’anava a França a casa dels meus oncles; de fet la canadenca que portavem a les excursions, la hi van comprar allí, els meus compis, a un “guiri”.                                                                                                                                    Els pares de l’Esteve hi tenien una parcel·la  amb una tenda de campanya familiar, i aprofitàvem la circumstància; el càmping esta als peus de la muntanya de Sant Joan de Tamarit, al costat del castell de Tamarit, i des del camping es pot accedir, d’una banda, a la platja de Tamarit, que és una continuació de la d’Altafulla després de la desembocadura de la riera de Gaia; i d’altra banda, amb un cami una mica mes accidentat, a la cala Jovera, quedant el castell al mig.

TAMARIT                                      PLATJA I CASTELL DE TAMARIT.
No recordo els detalls de les vegades que hi vaig estar, sol fragments; una de les vegades vam anar a passar·hi la revetlla de Sant Joan, i recordo que vam anar fins a la platja de Tamarit a tirar els petards, estabem nosaltres sols, no recordo exactament  qui, es que estava, l’Esteve, la Silvia i jo, i no sé qui més; això sí, quan  vam acabar, vam recollir els trossos de petards de la sorra i els vam tirar a les escombraries, després ens vam ficar a l’aigua, que, recordo, es veia molt negra perquè no hi havia lluna, a mi em va donar una mica de «yu-yu».                                        En una altra ocasió, crec que vam ser els nois sols, i recordo que vam anar a la cala Jovera, també de nit, on hi havia una noia que feia top-*less, però com estava fosc no vam poder veure-la bé, quan va sortir de l’aigua ja s’havia tapat i algun la va reconeixer del Club.                                                                                                                      A l’estiu del 77, hi vaig anar amb en Miquel Esteban i la Montse, l’administrativa del meu treball, quan vam arribar, en Miquel s’en va anar a buscar a uns col·legues que tènia per allí, i la Montse i jo vam anar a banyar-nos a la cala Jovera, després vam menjar al càmping i vam anar a veure els bunquers que hi ha a la muntanya de Sant Joan, només vam poder mig veure un, perquè estaven bastant plens de brossa i com que a l’interior estava molt fosc, no era molt prudent entrar sense llanternes.     Després de la mili, en el 79 i el 80 recordo haver hi anat alguna vegada més, pero no amb qui .
Com a curiositat, adjunto aquestes línies, extretes de TARRAGONA DIGITAL, on es parla dels Bunquers de Tamarit:

La Comissió d’Obres i Fortificacions de la Generalitat de Catalunya va donar l’ordre de construir la bateria de costa, tot i que es desconeix l’any en concret. El relat de la guerra, però, va impedir que mai es posés en funcionament. La falta de pressupost dels republicans, junt amb l’avenç de les tropes per l’Ebre, van provocar que Tamarit no prengués protagonisme.

Els refugis tenen 14 metres de profunditat i la majoria estan connectats entre sí gràcies als passadissos. L’espai comptava amb edificis adjacents com cuina, lavabos i magatzems. Els soldats podien vigilar la costa en tots els punts, atès que la fortificació comptava amb dues ales. El 4 de desembre de 2008, la bateria de costes de Tamarit es va incloure al catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Tarragona.

Categorías
CATALA RECORDS Sin categoría SORTIDES I CELEBRACIONS

CAP D’ANY 77-78, a Lloret

Pels vols de Nadal del 77, una companya de treball, administrativa, anomenada Montse, em va proposar anar amb ella, dues amigues seves i el promes d’una d’elles, a celebrar la nit de cap d’any a un Hotel de Lloret de Mar, on habia sopa, reveillón, allotjament i desdejuni, per un preu molt bo, a més, aquest any coincidia en cap de setmana.
Així que el dissabte 31, a la tarda, vaig passar amb el meu 850, per casa de la Montse per a recollir les tres noies i el noi, i anar cap a Lloret; vam arribar sense novetat a l’Hotel ( no recordo el nom), i després de registrar-nos a recepció vam pujar a les habitacions, una per a les tres noies i una altra per als dos nois; vam deixar les bosses a l’habitació i ens vam reunir a la de les noies, en el passadís vam veure més gent de la nostra edat i alguns també eren de Sabadell; vam sortir a fer un volt fins a la platja, per a fer hora abans de tornar a l’hotel a canviar-nos per al sopar .

platja y castell Lloret - copia                                          PLATJA DE LLORET
A l’hora indicada vam baixar a sopar, no recordo el menú, però sí que estava bastant bé, en sona que hi habia coctel de gambes i no se que mes, després de les postres ens van repartir bosses de cotilló i uns platets amb els 12 grans de raïm, perquè faltava poc per a mitjanit, van posar les campanadas per megafonia i ens van servir cava per a brindar, després de la xerinola desitjant-nos feliç any nou i petonejant-nos entre tots, van anunciar que es podia baixar a la discoteca del soterrani per a seguir la festa.
Quan baixavem a la discoteca, crec que alguns em van mirar malament, perquè anava en pla “macarra”, amb una noia en cada braç (la Montse i la seva amiga), vam agafar lloc en una butaca-raconera on cabíem els cinc, després els dos nois vam anar a la barra a buscar begudes, i després a ballar, quan van posar els lents, vaig haver d’anar alternant-me ballant amb les dues, la veritat és que va ser divertit, no sol·lia tenir tan d’exit en els balls.

Ja de matinada vam anar a les habitacions, passant primer per la de les noies; jo els hi vaig comentar a les dues “solteres”, que podríem deixar que els nuvis s’anessin a l’habitació dels nois, i jo quedar-me en la seva, i els hi va semblar bé; però quan li ho vaig proposar al nuvi, no va acceptar, era molt tallat i timid, i gairebé que s’escandalitza i tot; i jo que ja em veia fent un “menage a trois” amb les altres dues!! ; i  em vaig quedar amb les ganes; així que hala a compartir habitació amb el nen poruc; bo segurament vaig estalviar·me que em partissin la cara, ja ja ja.

El dia 1 ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam recollir les nostres coses de les habitacions i agafan el cotxe, vam tornar tranquil·lament a casa.

Si mai aneu a Lloret a la tardor, a la plaça de l’església  de Sant Romá, trobare  a la castanyera Pilar, que es una molt bona amiga, i fa unes castanyes boníssimes, a mes de boniatos i panotxes .

LA CASTANYERA PILARCASTANYAS I MONIATOS

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

SENSE FRENS A LA COLLADA

Un cap de setmana entre finals del 77 i principis del 78, el meu amic Esteve, em va proposar acompanyar-lo, amb el meu 850, a ell i a la Silvia a Puigcerda on havia reservat una habitació en un Hostal, amb la intenció de passar el diumenge a la Molina.

850 EL 850
Així que el dissabte a la tarda sortim, els tres, rumb a Puigcerda, agafant l’Autovia de l’Ametlla (actual C17) a Mollet, anàvem molt bé fins que, en sortir de Ribes de Fresser, en la primera corba de la Collada de Toses, vaig notar que el cotxe no frenava, vaig pensar que s’hauria quedat sense liquid de frens, com que sàvia que a dalt de la Collada hi havia una estació de servei on podria comprar liquid, i que tot el trajecte fins alla era de pujada, i el fre de mà actuava als dos o tres “clics”, vaig decidir no parar fins a arribar a dalt.

collada VISTA DE LA CERDANYA DESDE LA COLLADA

Quan vam arribar a dalt, ja havia enfosquit, vaig parar a la bencinera, i vaig anar a mirar el dipòsit del liquid de frens, per a la meva sorpresa estava ple, és a dir que el problema no era la falta de liquid, allà dalt no hi havia ni mecànic ni lloc per a quedar-se, i menys un dissabte a la nit, així que vam decidir baixar, a poc a poc, fins a Puigcerda, anar a l’Hostal, i l’endemà, amb llum de dia, mirar si podia solucionar el problema.
Així que baixem cap a Puigcerda, de nit, en segona i canviant a primera en les corbes més tancades i amb mes pendent; per sort no hi havia trànsit, per la qual cosa vam fer el trajecte pràcticament en solitari, de fet, el més problemàtic va ser el tram dins de Puigcerda, per si se’ns creuava algun vianant d’improvís; finalment  vam aconseguir aparcar en una plaça pròxima a l’Hostal, on ens vam dirigir, per a agafar l’habitació, havent sopat i fet una passejada, ens vam anar a dormir.
El diumenge, després de desdejunar, vaig anar fins al cotxe i vaig estar una estona mirant, per a intentar veure quina era la causa del problema, però no vaig veure res d’anormal, després d’assegurar-me que no hi havia cap taller obert en diumenge, vaig suggerir el tornar a casa amb tren, malgrat que no sabia com ho faria perquè em reparessin el cotxe; però l’Esteve em va dir que creia que si havíem arribat fins a Puigcerda des de Ribes, bé podíem arribar fins a casa si anàvem a poc a poc i amb cura, i jo vaig estar d’acord; és ben cert que la joventut no te percepcio del perill.
Així que vam pujar tots tres al cotxe i vam emprendre el viatge de tornada; l’Esteve em va dir que podíem passar per la Molina, que des d’allí hi havia una carretera secundària que pujava a la Collada, i així ho vam fer, després vam baixar fins a Ribes, igual que vam fer la nit anterior per a baixar a Puigcerda, en segona i baixant a primera en alguns moments, vam tenir sort i no hi havia a penes trànsit; passat Ribes vam parar a dinar a la vista d’una bonica cascada prop de la planta de Aigua de Ribes; havent dinat vam tornar a la carretera; passat Ripoll ja vam trobar una mica mes de trànsit i vam formar una mica de cua, perquè en les zones planes i baixades deixava molta distància al vehicle de davant, i anava bastant lent ( segona en les baixades), i només accelerava en els trams de pujada, estic segur que més d’un conductor em va maleir els ossos; finalment vam arribar a Mollet, on, en lloc d’agafar l’Autopista, vam  anar per la carretera de Santiga, per a poder mantenir la baixa velocitat i així vam aconseguir arribar a Sabadell, sans i estalvis, el diumenge a la tarda.

ribes                                      CASCADA PROP DE RIBES.
El dilluns vaig dur el cotxe al mecànic, que va descobrir que la bomba de fre estava avariada, va posar una nova i problema resolt.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES MEMORIAS

CAP D’ANY 76-77,la casa i el montseny

En la segona meitat del 76, entre varis, varem llogar el pis superior d’una casa al Carrer Covadonga, entre el carrer de Quevedo i la plaça de Sant Salvador; no tinc gaires records d’aquesta casa, crec que no hi vaig ser gaire per allí.
Recordo que la planta baixa la tenien llogada un grup d’artistes o de músics, o tots dos; si que tinc bastant clars els primers dies, que vam estar netejant, i pintant amb colors “moderns”, després d’això algunes reunions per a planificar alguna festa o sortida, es van fer varies festes, gràcies a que en Fermí  va dur un vell moble amb tocadiscs; també recordo que hi havia amics que  portaven altres amics que no eren de la colla, i hi havia vegades que et trobaves gent que no coneixies de res, alguns fent activitats poc recomanables; i va acabar havent-hi una mica de mal rotllo; crec que per això tinc tans pocs records d’aquell lloc: la majoria ens vam anar desvinculant de la casa, i jo, crec vaig ser dels primers.
Del que si em recordo bastant, és que vam celebrar la Nit de Cap d’any del 76 allí, amb una festa bastant animada; no sabria dir qui estàvem exactament, nomes recordo a en Fermi, l’Isidre, l’Esteve, i jo, ( és possible que també estiguessin, la Pepi i la Montse Lopez), i que cadascun va dur begudes o menjar, i en Fermi va portar una galleda que vam omplir amb una sagria que passava molt bé, crec que la vam omplir (i buidar) més d’una vegada; també que en el tema música, hi havia tant Heavy, com a Rock i, com no, lents; la veritat és que va ser una de les festes en què més vam beure, almenys jo; una vegada acabada la feste vam veure, des del balcó, com s’anava Fermi cap a casa seva, amb la galleda, pel mitj del carrer bastant “alegre”, al cap d’una estona vam sortir la resta, com jo era l’únic que tènia cotxe, em vaig oferir a portar la gent a casa seva, si mal no recordo vaig fer dos viatges, en el primer vaig duri als que vivien per la Creu Alta, i en el segon a la resta; en un dels dos viatges, en girar a la cantonada de Club Natacio, per a sortir a la Gran Via, em “vaig menjar” la vorada, que allí era bastant alta, com tots anàvem “contents” ens vam partir de riure.
El dia 1, a la tarda, amb un o dos companys que no recordo  qui eren, efectes de la ressaca?, ens vam anar a Montseny ( el poble), perquè allí havíem de reunir-nos amb l’Anna Lafont i la  Pepi i la Montse Lopez, a casa d’una tieta de l’Anna; recordo que vam sortir de Sabadell per la carretera la Salut, i que a l’altura de Polinya vam recollir una auto-stopista que anava a Sant Celoni; ens  va sobtar que, malgrat no anar molt ràpids, les rodes grinyolaven en algunes corbes; però el que ens va sorprendre, és que passat Granollers, a la carretera de Sant Celoni, que té rectes llargues, sentiem que també xisclaven en recta quan agafàvem velocitat; però com, a part d’això no notava gens estrany, no vam parar fins a Sant Celoni, on ens vam acomiadar de la nostra passatgera; vaig aprofitar per a mirar les rodes, i vaig veure que com a conseqüència del” bordillazo” d’aquella matinada , la roda davantera esquerra estava “creuada”, i amb el trajecte que havíem fet s’havia menjat el dibuix del pneumàtic.

montseny                                                 EL POBLE DE MONTSENY.
Retrocedint un parell de quilòmetres, vam agafar el desviament a la carretera de Montseny, arribant al poble sense novetat i dirigint-nos a la casa de la tieta de l’Anna, allí vam trobar  l’Anna, la seva tieta, la Montse, la Pepi i una altra noia que no recordo qui era; vam passar la resta de la tarda al menjador de la casa cantant i fent broma; a la nit, després de explicar unes quantes històries  de bruixes de la zona, al costat de la llar foc, les noies es van ficar al llit a les habitacions, i els nois al terre del menjador amb els sacs de dormir (recordeu que teníem “carabina”).

MONTSE LOPEZ 77 - copia                                                                                                                         LA MONTSE TOCANT LA GUITARRA.
L’endemà després de desdejunar, i canviar la roda del cotxe, ens vam anar ,a l’ermita i l’Hotel de Sant Bernat del Montseny, que esta pròpera al poble en un paratge molt bucòlic i amb bones vistes, malgrat que el temps no acompanyava, hi havia boira i feia bastant fred.
Havent dinat, vam anar a fer un volt pel poble amb les noies, una d’elles, la que no recordo com es deia i el noi que’m va acompañar ( o un d’ells), van desaparèixer una estona; imaginem que per a “estudiar anatomia”, perquè segons les altres, aquella noia era una mica “pendó”.

A  mitja tarda vam tornar cap a Sabadell, crec recordar que la Montse i la Pepi van tornar amb nosaltres. L’endemà vaig dur el cotxe al taller, i em van haver de canviar la mangueta esquerra i els dos pneumàtics que m’havia “menjat”, un a l’anada i l’altre a la tornada.
AGRAÏMENT: Agraeixo a l’amic Fermí per recordar-me un parell de detalls sobre la casa.

BRUIXES DEL MONTSENY
Tot el massís del Montseny és lloc de llegendes de bruixes i bandolers, a continuació, com a curiositat, deixo un fragment que parla sobre elles, extret de la web: Montseny la ruta dels amatistes

      Molt generalitzada antuvi la creença de la seva existència per tot arreu. Felip Graugés ens rescatà del cançoner popular la següent rondalla:

“La nit de Sant Joan  de focs és enjoiada;

dalt del Montseny, les bruixes surten de llurs cataus,

mosseguen les flors tendres, esveren l’ocellada i espanten les masies amb un soroll de claus”

bruixa                                                                     UNA BRUIXA.

Una de les bruixes més famoses va ser la Pallejana, que vivia a Can Fort, al veïnat de la Castanya, i utilitzava les seves males arts per perjudicar els habitants de les finques properes: Can Ribes, la Cortada, l’Isern, el Llançà.

Entre les bruixes eren afeccionades a les transfiguracions, sovint prenien l’aparença de gat o d’ocellot. A la casa Cànoves cada matí, a l’hora d’esmorzar, un gat negre entrava per la finestra. Un bon dia la mestressa de la casa va tirar-li una olla d’aigua bullent i resultà que va escaldar a la veïna, descobrint així que era una bruixa.

Tanmateix en un altre masia cada dia per la festa major es moria un bou. Un any es van fixar que venia un ocellot i començava a picotejar l’esquena del bou. L’home de la casa va agafar l’escopeta i va disparar, l’ocellot va fugir alatrencat, de sobte la seva dona va començar a cridar: Ai, gran plaga, que m’has trencat la cama? – Jo? Respongué l’home esverat – I com? – Amb l’escopetada que m’has tirat. Així va saber que la seva dona era un bruixa.

Faules com aquestes es repeteixen a tot el massís amb unes poques modificacions.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

CADENES DE NEU PETITES

Al desembre del 76 amb el meu Seat 850 Special tunejat, de tercera mà, acabat d’estrenar; juntament amb Isidre Gabarró, Fermi P., Pere Costa, jo i un cinquè component del qual no recordo el nom, decidim anar a passar un diumenge a la neu als Rasos de Peguera.

Així que arribat el dia sortim d’hora, sobre les 6 del matí, i emprenem el meu primer viatge amb cotxe, com a conductor, cap a Berga; tot anava bé fins a arribar a l’encreuament de la carretera de Manresa ( actual C1411) amb l’accés a Sant Vicenç de Castellet, que en aquella època era un punt negre, perquè estava en un canvi de rasant, on la carretera en sentit Manresa feia un petit gir a la dreta, quedant el camí de l’esquerra en diagonal, gairebé de front; pel que tot això unit al fet que encara era fosc, que era la primera vegada que passava per allí, i que anava massa ràpid; vam fer un salt amb el cotxe, creuant el carril del sentit oposat “volant” i anant a parar a la cuneta del camí del costat esquerre de l’encreuament, per sort no hi havia trànsit i nomes ens vam emportar l’esglai; amb el bot que vam donar, va saltar una corretja del motor, i amb ajuda d’un portàtil vaig tornar a posar-la, però no aconseguia deixar-la ben tibada, així que vam reprendre camí, i abans d’arribar a Manresa vam parar a l’estació de servei Sant Jordi, l’hi vaig explicar el problema a l’encarregat i, casualment, el també tenia un 850, i s’havia fabricat un estrí per a tensar les corretges que em va deixar, molt amablement i vaig poder solucionar el problema.

Després de donar-li les gràcies vam seguir camí creuant Manresa, perquè no existia la variant de Bufalvent, i vam agafar la carretera de Berga, que ja coneixia per haver-la recorregut diverses vegades amb autobús i, a més, es va fer de dia; una vegada a Berga, vam anar a la carretera dels Rasos de Peguera, i vam parar a la Font del Guiu, on vam esmorzar i estirar les cames.

ISIDRE I CIA A LA FONT FREDA                                                                   PARADA A LA FONT DEL GUIU

 

Vam tornar a la carretera, i continuar pujant fins que, en tombar una corba, ens vam trobar la carretera amb una bona capa de neu i molts cotxes parats posant les cadenes; també vaig parar, per si de cas havia agafat unes cadenes del 127 del meu pare; en aquella època, posar les cadenes era una mica complicat, perquè la majoria consistien en una “escala” de cadena, de la qual un extrem se subjectava a la roda amb una espècie de grapa i la resta s’estenia al terre davant de la roda, havent de passar la roda per damunt fins a completar la volta, operació difícil, perquè amb la irregularitat del terre nevat es desviava i no hi havia manera de fer coincidir els dos extrems, després d’una bona estona i de diversos intents fallits, em vaig cansar i vaig aixecar la roda amb el gat i posant la cadena a la seva al voltant, m’en vaig donar de l’error, les rodes que portava el 850 eren de 124, que eren més grans que les del 127 , per la qual cosa les cadenes eren petites; vaig poder empalmar les d’aquesta roda amb un tros de cordill que portava, però com no en tènia més, vaig pujar només amb cadenes en la roda esquerra; quan vam arribar a dalt, en baixar del cotxe, van venir els del cotxe de darrere nostre dient-nos que havíem perdut una cadena, je,je; els vaig haver d’explicar que només havia pogut posar una.

CARRETERA DELS RASOS - copia                                                         AIXI VEIEM LA CARRETERA.
Malgrat que cap de nosaltres tenia molta idea d’esquiar, vam anar al punt de lloguer i llogar esquís i botes per als cinc; quan vam sortir amb els esquís, havia canviat el temps, s’havia ennuvolat i baixat bastant la temperatura; una vegada col·locats els esquís, ens vam quedar per la zona propera a l’oficina de lloguer, pujant un tram de pendent,  lliscant per la baixada i tornant a pujar, el problema era frenar en arribar a baix, per molt que intentàvem fer “cunya” amb els esquís, per la qual cosa acabàvem tirant-nos a terre, això quan no quèiem abans; precisament en un moment que estava intentant fer “cunya” per a frenar una mica, se’m van creuar els esquís i vaig caure de “morros”; damunt el dispositiu que deixava anar els esquís s’havia congelat i no es van deixar anar, quedant-me fent una X, amb els esquís vist des de darrere, com no podia deixar anar els esquís, ni tombar-me cap a un costat, em vaig quedar una estoneta en aquesta posició, fins que van venir els meus companys a ajudar-me, però com es partien de riure, no aconseguien aixecar-me, encara sort que va passar un esquiador, “de debò” i amb un sol braç em va retornar a la verticalitat; després, us podeu imaginar la conya que va haver-hi la resta del matí.

ISIDRE & PERE                                          ISIDRE I PERE AMB ELS ESQUÍS.
Ja no va haver-hi més incidents aquell dia, i és per això que no recordo si vam menjar a els Rasos i tornar després, o si vam parar a dinar pel camí de tornada, ja que feia bastant de fret a les pistes.

AGRAÏMENTS: agraeixo al meu company Isidre, corregir-me l’error en el nom de la Font del Guiu.

ALTRES SORTIDES ALS RASOS:
L’any següent, el 77 , vaig tornar als Rasos, amb altres components de la Colla : Anna Lafont, Montse i Pepi Lopez, i un altre noi del que no recordo el nom; i varies vegades entre el 79 i el 82 amb una companya de treball, la meva família i un amic de la família, però en aquestes no va haver-hi incidents com en la que he relatat mes a munt.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar