Perdut en la serra de Campelles o d’Odèn , en el terme municipal d’Odèn, al Solsonès, estan les instal·lacions del Zoo del Pirineu, una lloable iniciativa d’uns joves que, sense cap ajuda de les administracions, es dediquen a la recuperació de animals salvatges, principalment aus, ferits o lesionats, orfes i discapacitats.
NEN AGUANTANT L’OLIBA.
Intenten retornar tots els que poden a la natura, (enguany uns 300), però els que, per algun motiu, no podrien sobreviure en llibertat, es queden al refugi, alguns d’aquests son els que utilitzen en las exhibicions que es poden veure en la visita, guiada, al parc, i els altres resten en tancats i gàbies, que també es veuen en la visita guiada, en la que expliquen les histories de com van arribar molts d’aquests animals al refugi, la majoria per causa dels humans.
ALIGA DAURADA EN VOL RAS.
Com ja he dit mes amunt, no reben ajudes de les administracions; el finançament el aconsegueixen mitjançant la venda d’entrades i marxandatge, cursos de cetreria, donatius, socis i apadrinament d’animals.
Per informació podeu contactar per e-mail : zoopirineu@gmail.com , o trucar al 610750224.
Llívia es un bonica vila de la Cerdanya, que te la particularitat de que esta situat en territori francès, però que pertany a Espanya, l’explicació d’aquest fet la trobem al segle XVII, quan es va firmar el tractat dels Pirineus, per el que Espanya cedia a França, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya (el que anomenem l’Alta Cerdanya), en el tractat parlava de pobles (villages) i Ciutats (cites), però Llívia es va poder escapar adduint que era una vila (ville), que no s’esmentaven en el tractat.
VISTA PARCIAL DE LA VILA I EL PUIG DEL CASTELL.
El poble actual esta als peus del Puig del castell, on havia estat el castell, des d’el segle IX fins el XV , tot i que, des de l’època romana, en que van fortificar un castrum (Castrum Libyae), que hi van haver fortificacions allí dalt, se sap de un castell roquer, visigòtic del segle VII, que van reforçar i ampliar el musulmans en la seva curta estada de 50 anys, i van canviar el nom per Medinet el Bab; al segle XIII va ser, novament, ampliat i reformat; i al segle XV, va ser destruït per ordre del rei de França; actualment nomes queden restes de muralles i les bases d’alguna torre.
El nucli antic de la vila esta qualificat com Conjunt Històric, amb carrers empedrats i costeruts; esta presidit per l’església, fortificada de Nostre Senyora dels Àngels, d’estil gòtic tarda d’entre els segles XVI i XVII, al exterior disposa de dues torres rodones a banda i banda de la façana; i a l’interior te 5 capelles laterals, dues a la dreta i tres a l’esquerra; el recinte de l’església estava, també, fortificat, encara resta part de la muralla i la torre de Bernat de So, del XIV, i refeta el XVI.
ESGLESIA, MUR EXTERIOR I TORRE DE BERNAT DE SO.
Davant de l’església esta la Casa de la Vila, seu del Museu Municipal, i també del Museu de la Farmàcia, a la que va ser la Farmàcia Esteve, que va funcionar des de finals del segle XIV o principi del XV, fins el 1926, essent una de las mes antigues d’Europa, conté una col·lecció de pots de ceràmica, blaus i blancs, dels segles XVI i XVIII, i caixes renaixentistes.
A l’esplanada de l’església, es veu una creu de ferro sobre una base de pedra, es la Creu de Toret, una creu de terme del segle XVIII, que estava a les afores de la vila, sobre una columna de pedra.
La part moderna de la vila esta bastant orientada al comerç de cara als francesos, amb botigues de licors i altres productes que a França son mes cars.
El refugi del Niu de l’Àliga esta situat a 2520 metres, a la Tosa d’Alp, de 2536 metres, al extrem est del Moixeró, al Parc Natural Cadí-Moixeró entre la Cerdanya i el Berguedà; pertany al terme municipal de Baga.
INTERIOR RESTAURANT.
Es el refugi guardat mes alt del Pirineu Oriental, i en ell, a mes, de 27 places per dormir-hi (en lliteres), trobem servei de bar i restaurant; i des dels miradors, que estan a pocs metres de distancia, es pot gaudir d’unes bones vistes del Berguedà i la Cerdanya; i si pugeu fins el cim, gaudireu de vistes 360º del Berguedà, la Cerdanya i el Ripollès.
ESTACIO SUPERIOR DEL TELECABINA.
S’hi pot pujar a peu des de la Molina, en 2’30 hores; o des de Alp o Baga, en 3,30; però nosaltres vam triar una manera mes còmode, el telecabina des de la Molina, amb el que es fa un transbord a la cota 2350, agafant el que puja fins el mateix refugi; un cop a dalt es pot triar, tornar amb el telecabina o a peu (o esquiant al hivern).
Com cada any, del 15 al 21 d’agost, se celebra la Festa Major de Gracia, una festa major, de les mes populars de Catalunya, que requereix 6 mesos de preparació, amb la implicació majoritària dels veïns, sobre tot, amb la decoració de 23 carrers del barri, i la preparació de 900 activitats.
CARRER GUARNIT DEL FONS DEL MAR.
La festa te mes de 200 anys de historia; va ser l’any 1817 que, amb el creixement de la, a les hores, poble de Gracia, va passar a celebrar-se pels vols del 15 d’agost, en comptes del 15 de maig (Sant Isidre); i va anar perdent el caire religiós, passant a ser mes lúdic, amb balls i jocs tradicionals.
L’any 1850, amb la proclamació com a Vila, es va guarnir la façana del ajuntament, a partir de les hores, les societats gracienques, guarnien els seus jardins per la festa.
El 1877 s’estrenen el concurs de guarnir botigues, i els jocs florals, també es col·loquen arcs florals als carrers mes populars; el concurs de carrers guarnits, no es va incorporar fins els anys 20 del segle passat, en que també s’hi van afegir els castellers i activitats per a la mainada; el 1935 es va fer el concurs de cartells.
Desprès de la Guerra Civil es va reprendre la celebració, i es va arribar a guarnir fins 70 carrers i 5 places; però, cap a finals dels 60s, es va anar perdent empenta i cap a meitat dels 70s nomes es van guarnir 5 carrers; per sort, amb la arribada de la democràcia, l’Organització va passar a mans dels veïns del barri, recuperant la seva esplendor.
ENTRADA CARRER BERGA, DECORAT COM A GRANJA. Edicio 2015.
Podeu informar-vos, trucant a la Fundació Festa Major de Gracia, tel: 934593080; o per e-mail : info@festamajordegracia.cat.
Per Corpus, a la Garriga, com en d’altres poblacions, es tradició guarnir els carrers amb catifes florals, enguany la aquesta celebració tindrà lloc el dissabte de 21 de juny, (el dia de Corpus es el dijous 19).
Tot i el significat religiós de la celebració, les catifes florals son una exaltació a la primavera, i ja se’n feien en temps dels romans i pot ser abans i tot.
CARRER CARDEDEU.
A la Garriga,se celebra des de 1816, i enguany, a mes dels 28 carrers “alfombrats” amb flors, es fan d’altres activitats, com aixecada de 3 altars de flors, un mural floral al barri de dalt, i l’ou com balla a la plaça de l’Església, i a mes, aixecada de castells, ballades de sardanes i el Ball de Corpus, a la plaça de Can Dachs; i la processo, que, a mes del seguici religiós, també i van els gegants, els nans, els Diables i els balls de bastons i de cintes.
CARRER BANYS.
Aquesta diada, també es fan “portes obertes” a nombrosos llocs de la vila: com Can Raspall, el Jardí de la Casa Barbey, la Fundació Mauri, Hotel Balneari Termes Blancafort, Hotel Balneari Termes la Garriga, Hotel Boutique Edelweiss, el Refugi antiaeri de l’Estació, o l’església de la Doma.
La festa finalitza amb la tradicional “Clavellada”.
Les catifes són obres d’art efímer que tradicionalment s’elaboren amb pètals de flors, flors senceres i herbes, per bé que ja fa uns quants anys que s’experimenta amb més materials, com ara llavors, serradura o marro de cafè. Poden representar motius molt diversos, però els més freqüents solen anar lligats a la religiositat pròpia de Corpus, a la primavera, a temes locals o simplement representar motius geomètrics.
De la mateixa manera que les enramades, en trobem l’origen més remot en les decoracions amb flors i herba que es feien a les llars romanes en època primaveral. També cal assenyalar que les decoracions florals són un tret molt comú a totes les cultures.
Les catifes no són exclusives de la festa de Corpus, per bé que és en aquesta data quan la manifestació es fa més visible. A la primeria, tenien la funció de transformar l’espai festiu i, al mateix temps, servien per a perfumar l’ambient, sobretot quan les flors eren trepitjades per la processó.
Algunes poblacions han aconseguit molt de renom gràcies a les catifes. És el cas de Sitges, la Garriga o Arbúcies, però n’hi ha moltes més on n’elaboren.
Normalment els catifaires s’organitzen en agrupacions locals, de carrers i places que a més competeixen entre elles. L’any 2005 va constituir-se la Federació d’Entitats Catifaires de Catalunya amb l’objectiu d’unir esforços per mantenir i difondre la tradició i alhora avançar en la millora d’aquest art.
Desprès de la fira modernista de Terrassa, vull proposar-vos una ruta per els edificis modernistes d’aquesta ciutat.
Com a punt inicial, proposo el Parc de Sant Jordi, doncs trobareu lloc per deixar el cotxe en el pàrquing de la propera plaça del Progrés, o en algun carrer dels voltants.
El Parc de Sant Jordi, en ple centre de Terrassa, es un espai enjardinat, amb un estany, un amfiteatre, glorietes, un xiringuito i la Masia Freixa, del 1905-1910, d’inspiració gaudiniana, sobre la fabrica tèxtil d’en Josep Freixa, que hi va fixar la seva residencia familiar; actualment es la seu del Síndic de Greuges de Terrassa i de la Oficina de Turisme.
Sortiu del parc per el carrer de Volta, fins a la Rambla, i tombeu a l’esquerra, arribareu al Vapor Aymerich, del 1907; actualment seu de Museu Nacional de la Ciència i la Técnica de Catalunya.
Reculeu per la Rambla, per l’esquerra, dues travessies, i pugeu per el carrer de la Rasa, en pocs metres veureu la Quadra i la xemeneia de la fabrica Izard, aquesta Quadra,del 1921, era la nau de tints de la fabrica, actualment, acull la Sala Moncunill; seguint per el mateix carrer de la Rasa, arribareu a la fabrica i magatzem Marcet i Poal, de 1914 i 1920, que acull l’escola Lanapa; i un xic mes enllà, la Quadra del Vapor Ventalló, del 1897, l’única que resta en peus de les tres que havia.
Sortireu a la plaça Saragossa, on veureu el magatzem de Joaquim Alegre, del 1904, que acull el arxiu Tobella; seguiu per el carrer del Camí Fondo, fins a la plaça Verdaguer, on veureu el Magatzem Corcoy, del 1900, reformat el 2019.
Reculeu fins la plaça Saragossa, i a la cantonada del carrer de Sant Pere, veureu el magatzem Torras o Cal Sastre d’Olesa, com es coneixia popularment, del 1914; a la vorera contraria del carrer Sant Pere, una mica mes avall, veureu l’Hotel Peninsular, també dit Hotel Pompidor, per el nom els propietaris, del 1903, i al costat el Círcol Egarenc, antic casino de 1887, que compartia alguns salons amb l’hotel.
Torneu a la plaça Saragossa, i agafeu el carrer del Teatre (a la dreta), i veureu el Teatre Principal, l’edifici es de 1911, reformat el 2011, però el original era del 1866; i una mica mes enllà la Casa Jacint Bosch, del 1912, actualment seu dels Minyons de Terrassa.
Al final del carrer del Teatre esta la cruïlla amb el de Sant Pau, tombeu a la dreta, i veureu el magatzem de Pasqual Sala, de 1893, actualment seu del Institut Industrial; mes avall veureu el magatzem d’Emili Matalonga, del 1904.
CASES CONCEPCIÓ MONTSET I BALTASAR GORINA.
Sortireu al carrer de la Font Vella, gireu a l’esquerra, i, a la vorera de dreta, veureu el Gran Casino del Foment, del 1920, actualment ocupat per una botiga d’Abacus; a davant esta la Casa Concepció Montset, del 1907, i just al costat la Casa Baltasar Gorina del 1902, que actualment es la seu d’una empresa de seguretat.
Aneu cap a la Mutua de Terrassa, i passeu per el pont del Passeig, des on podreu veure part del parc de Vallparadis, just passat el pont, a l’esquerra de l’ Avinguda Jacquard, veureu la Casa Baumann, del 1913, seu del Servei de Joventut i Lleure Infantil; darrera seu podreu veure la Cartoixa de Vallparadis, gòtica i romànica; seguiu per l’Avinguda Jacquard, i al final, a la confluència amb carrer Colom i Carretera de Castellar, esta l’edifici de l’Escola Industrial, del 1907, també conegut com el Palau d’indústries, actualment es l’escola d’enginyeria de la UPC.
GALERIA VITRALLADA, CASA ALEGRE DE SAGRERA.
Torneu a recular fins al carrer de la Font Vella, i aneu en direcció a la Plaça Vella, aproximadament a la meitat del carrer, a la dreta, veureu la Casa Alegre de Sagrera, de principis del XIX, però reformada al modernisme el 1911, actualment forma part del Museu de Terrassa.
Seguiu fins a la Plaça Vella i tombeu a la dreta per el carrer dels Gavatxons, sortireu a la plaça de la Font Trobada, on veureu el Magatzem Cortés i Prat del 1897, d’estil eclèctic, actualment els baixos estan ocupats per botigues; aneu a l’esquerra cap el Raval de Montserrat, a l’esquerra, fent cantonada amb el carrer Cremat, esta l’edifici, neoclàssic, del antic Ajuntament, original del 1835, i reformat els 1901 i 1904, mes tard va ser institut industrial i seu de l’associació excursionista de Terrassa.
Per el mateix carrer Cremat , gireu a la dreta al carrer Joan Corominas, i sortireu davant d’un Viena que esta instal·lat en l’edifici de la Societat General d’Electricitat, del 1908; torneu cap el Raval de Montserrat , davant del actual Ajuntament, un edifici neogòtic del 1900-1902; en el mateix Raval, en direcció a la Rambla, veureu el Mercat de la Independència, del 1903-1906, que separa el Raval del carrer de la Goleta, i que encara esta en funcionament; en el mateix Raval, davant del mercat estan la Casa Joaquim Freixa de 1894, d’estil Historicista, i la Confiteria de la Vídua Carné, del 1908, que actualment es la Farmàcia Albinyana; seguin el carrer una mica mes avall, sortireu a la Rambla, on podreu donar per acabat el “tour”.
El dilluns següent al segon cap de setmana de maig, a Sabadell, celebrem l’Aplec de la Salut, enguany serà el 15 de maig, tot i que el diumenge 14 ja es faran activitats lúdiques.
SANTUARI DE LA SALUT.
S’hi faran activitats diverses,com, el cercavila i actuacions de gegants i caps grossos, bastoners, castellers i la banda municipal de musica; ballada de sardanes, diferents tallers, com el d’orientació, amb recerca de fites.., jocs i contes per la mainada; i es muntaran taules per qui vulgui dinar de pic nic; el pujar a peu, des de la Plaça de la Sardana, també esta contemplat com una de les activitats,(la majoria puja amb vehicle privat, o amb el bus F4), t’has d’inscriure a l’UES, i et donaran coca i xocolata abans de sortir.
També es faran algunes activitats a la ciutat, com sardanes a la plaça de Sant Roc.
En els aplecs que jo recordo, de la meva infantesa, la majoria de la gent pujàvem a peu, doncs eren pocs els que tenien cotxe, alguns pujaven amb el bus de Sentmenat, que parava a l’entrada del parc del santuari, o amb el de Polinyà que parava al cementiri; a les hores vivíem als Merinals, i m’hi duia la meva avia, agafàvem el bus del 4, per anar a “Sabadell”, que es com en dèiem d’anar al centre, i des de allí a peu, per el carrer de la Salut fins passar la via del tren, baixant les escales cap el pont de la Salut i pujant per el Raval d’Amalia; el que no recordo es si anàvem tot el dia i dinàvem allà, o nomes a la tarda, per berenar-hi.
Una de les primeres sortides amb la colla del club= a l’Aplec 75??
Ja, de adolescent, recordo haver anat, almenys una vegada, amb la colla dels Merinals,(crec que nomes els nois), també a peu, des dels Merinals, anar i tornar; i amb la colla del Club, també, a peu des del centre, anar i tornar.
En aquells temps, el jovent, dúiem entrepans, i ens els menjàvem en qualsevol lloc, asseguts a terra, en una pedra o muret, o drets; els grans duien menjar en carmanyoles i seien en una manta a terra, o els mes preparats en taules i cadires de càmping; d’activitats, recordo els gegants, davant el santuari; sardanes, entre els pins; concurs de cant d’ocells a la zona de la font….i recordo haver vist fer missa fora, al lateral del santuari, en un altar de pedra en mig dels pins, que crec que encara hi es, el jovent i la quitxalla, jugàvem entre els pins, als jocs de l’època, tocar i parar, a la goma, al cavall fort, lladres i serenos, al “escondite”… i com no, a pilota.
La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita de Sant Iscle, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.
En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.
La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i, al 1813, la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, es va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.
El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.
El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.
Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.
Els propers dies 9,10 I 11 de Maig, a Terrassa, celebren la fira Modernista, que, enguany arriba a la vintidosena edició; es una de les mes importants de la seva temàtica, i amb gran nombre d’activitats.
PARELLA EN UNA PARADETA.
Enguany estarà especialment dedicada a la dansa; però també es faran diferents espectacles, tant itinerants, com localitzats, (alguns d’ells amb reserva prèvia); musica, recreacions històriques, conferencies, exposicions, tallers d’arts aplicades, visites guiades (amb reserva prèvia); també activitats esportives, mostra i desfilada d’autos i motos d’època, mostres gastronòmiques, activitats i tallers infantils, el clàssic mercadet de paradetes d’artesania i gastronomia; tot amb personatges amb vestits com els d’aquella època.
ELS AUTOS D’EPOCA.
Podeu infirmar-vos a l’oficina de turisme, tel: 937397019, o al e-mail : turisme@terrassa.cat
Al mig de la Plana de Vic, trobarem la ciutat que li dona nom, i que, a mes, es la capital de la comarca d’Osona; segons el seu propi lema, es ciutat de fires i mercats; i també com la ciutat dels sants, segons la novel·la homònima.
Havia estat l’Àusa Iberoromana, i mes tard l’Àusona visigòtica, sobre el segle VIII, va estar destruïda per els musulmans i nomes es va reconstruir un barri “vicus” en llatí, i va rebre el nom de Vicus Ausonensis, d’aquí deriva el nom de Vic; també va ser la seu d’un dels primers bisbats, que al principi depenia del de Tarragona; el bisbe mes conegut va estar l’Abad Oliba; a l’època medieval, la part alta de la vila estava sota control dels comtes, i la part baixa dels bisbes.
De tot això a resultat un interessant casc antic, que podreu visitar deixant el cotxe en algun dels aparcaments de la zona universitària o dels voltants de l’estació, podeu entrar cap el centre vila, per el carrer Arquebisbe Alemany, per el que arribareu davant del museu de l’Art de la Pell, (entrada 3’50€), instal·lat en el antic convent del Carme, barroc del XVII; des d’allí tombeu la cantonada del carrer de Gurb, on, en un carreró lateral, veureu l’estàtua del Carquinyoli, un personatge local, desprès sortireu a la Rambla del Carme, just a la cantonada, a la vostra dreta, esta l’entrada a l’església, barroca, del Carme. La Rambla del Carme, es un tram de las rambles que envolten el casc antic de la vila, tot resseguint el perímetre de l’antiga muralla medieval, (sota de la Rambla del Carme i de la del Passeig, hi ha un pàrquing de pagament).
LA PLAÇA MERCADAL, A LA DRETA, L’AJUNTAMENT.
Creuant la Rambla del Carme, entrareu a la part alta de la vila medieval per el carrer de la Mare de Deu de les Neus, que dona a la Plaça Mercadal, on es celebra des de “sempre” el mercat del dissabte; es una gran plaça porxada sense pavimentar, en una cantonada de la plaça esta el Ajuntament en un edifici gòtic, amb campanar, del XIV; tanmateix, la plaça esta envoltada de casals importants de diferents èpoques i estils: la Casa Beuló, gòtica i barroca del XVI; la Casa Moixó, renaixentista; la Casa Tolosa, barroca, del XVIII; la Casa Cortina, modernista, del XIX, o la Casa Costa, modernista, del XX; en un reco de la plaça, el que dona accés al carrer Argenters, esta la estàtua del Cap de Llúpia, un dels cap grossos festius de la vila, també conegut com el Merma.
Entreu als carrerons medievals sortint de la plaça per el costat de l’ajuntament, sortireu a la Plaça del Pes, on esta l’Oficina de Turisme; seguiu cap a l dreta fins a la Plaça de Sant Felip, davant de l’església Barroca de Sant Felip, del XVIII; si seguiu avall per el carrer de Corretgers passareu davant de la Casa del Veguer Sala i Saçala, un personatge destacat en la guerra dels nou anys, contra els francesos el segle XVII, i que també va ser batlle; el edifici barreja elements gòtics del XV i barrocs del XVIII; gireu a l’esquerra, i arribareu a la Plaça de la Pietat.
Estareu davant de la façana barroca de l’església de la Pietat, del XVII, que en el seu lateral de ponent, (carrer Sant Sadurní), conserva els portals de Sant Sadurní, romànic del XII, i de Sant Liborí, barroc del XVII; si continueu per aquest carrer, sortireu a la Plaça Paradís on podreu veure la Casa Domènech, modernista, del XX; seguiu cap a la dreta per el carrer Argenters, i torneu a girar a la dreta al carrer Pare Xifre, i arribareu davant del Temple Romà, del segle II, on, actualment, s’hi fan exposicions d’art; aquest temple va estar molt de temps amagat al interior del Palau, romànic, dels Montcada, del XI-XII; i va sortir a la llum al enderrocar aquest palau, del que es poden veure unes restes al costat nord del temple.
Davant del Temple Romà esta la part posterior de la casa Puigsec i Masferrer, del XIX , modernista,eclèctica i historicista; si l’envolteu cap a l’esquerra, veureu els esgrafiats de la façana a la plaça Miquel Clariana; en aquesta ombrejada plaça, també podreu veure l’estàtua del Estudiant de Vic; al costat de l’estàtua, esta la casa Clariana,, barroca amb elements gòtics, del XVI-XVII, va ser residencia de la cort del veguer, actualment son habitatges; gairebé davant esta la casa Plantalamor, renaixentista amb elements romànics, del XVII.
Continueu per el carrer Dues soles, i sortireu al extrem de llevant de la Rambla del Passeig, i a la plaça de Santa Teresa, girant cap a la Rambla dels Montcada, on, a l’esquerra veureu el Convent de clausura de Santa Teresa, barroc, del XVII; per banda dreta, podreu resseguir un bon tram de la Muralla de Pere III el cerimoniós, del XIV, en la que s’obre el portal dels Montcada, mes conegut com el Portalet, flanquejat per una torre del XIV.
Cap el final de la Rambla dels Montcada, ja a la part baixa de la vila, a l’esquerra, veureu un carreró que baixa cap el riu, es el carrer de les Adoberies, que travessa aquest barri entre el Meder i la Rambla, on, en el segle XVIII, es van concentrar els adobers i d’altres artesans de la pell; avui dia s’està treballant per recuperar-lo; al costat podreu veure el Pont romànic de Queralt del XI, que creua el riu.
Tornant al costat dret de la Rambla que, a partir del pont, ja es la Rambla del Bisbat, veureu la Plaça de Santa Elisabet, per on s’agafa el carrer dels Dolors, on, a la dreta podreu veure l’església barroca dels Dolors, que, a mes del seu propi retaule barroc, n’alberga un quants, provinents d’altres esglésies; i al costat esquerra podreu veure un edifici romànic adossat al darrera de la Catedral, es l’Albergueria, edificada el segle XI com hospital pels pobres.
Al final del carrer dels Dolors, veureu la paret sud del Museu Episcopal (MEV), amb una important mostra d’art medieval, romànic i gòtic; tombant a l’esquerra arribareu a la plaça del Bisbe Oliba, presidida per una moderna estàtua d’aquest bisbe, i per la façana i entrada al Museu, que va ser fundat el 1891 per el bisbe Morgades al claustre de la catedral; l’any 1949 va se traslladat a l’actual ubicació, i el 1995 es va començar la remodelació actual, que va durar fins el 2002.
CAMPANAR DE LA CATEDRAL.
Al cantó sud de la plaça, s’aixeca el imponent campanar romànic de la Catedral de Sant Pere, amb 46 metres d’alt, del segle XI; la Catedral de Sant Pere, va ser refeta el segle XIX en estil neoclàssic, conserva, però, a mes del campanar, el claustre gòtic del XIV, i diverses capelles barroques, en el seu interior es poden veure 22 murals pintats per Josep Mª Sert; davant la façana esta la Plaça de la Catedral, on, al paviment, veurem marcat el contorn de l’antiga catedral romànica de Santa Maria la Rodona, del IX, ampliada el XI, i enderrocada el XIX ; al costat sud de la plaça, al carrer de Santa Maria, esta la Casa Ricart, modernista del XX; te una capella adossada, que han convertit en el restaurant La Ciutat dels Sants; el seu pati dona a la Rambla de Sant Domènec.
Al altra banda de la rambla, estan el convent i claustre de Sant Domènec, del XVII, actualment es la seu de l’escola d’art; la seva església barroca es la mes gran, desprès de la catedral; i tornant a travessar la rambla, al carrer de Sant Antoni Maria Claret, esta el temple/sepulcre de Sant Antoni Maria Claret, d’estil academicista del XX, annexa esta el museu Claretià.
Pujant per la rambla arribareu davant de l’església del antic Hospital de la Santa Creu, barroca, del XVIII, (a partir d’aquí, la rambla es la Rambla del Hospital); a continuació, i fen cantonada amb el carrer del Doctor Junyent, esta el que resta del antic edifici del hospital, gòtic del XIV, actualment acull l’escola doctoral; davant veureu el edifici dels jutjats, al començament del carrer Bisbe Morgades, si avanceu per aquest carrer, a l’esquerra veureu l’edifici, modernista, de La Farinera, del XIX, va començar com a fabrica d’embotits, al llarg del temps ha tingut múltiples usos, actualment es el Centre d’Arts Visuals.
Continueu per el carrer Morgades, fins arribar al carrer de Jacint Verdaguer, on si aneu a la dreta, tornareu a la Plaça Major, i a l’esquerra, sortireu davant l’estació del tren.
Per mes informació, o per fer visites guiades, podeu contactar amb l’oficina de turisme: 938862091, o al mail turisme@vic.cat
Aquest cap de setmana, 15 i 16 de març, a Caldes de Montbui, se celebra el Mercat de l’Olla, amb l’olla mes gran de Catalunya.
VISTA DEL MERCAT DEVANT LES TERMES.
Durant aquest cap de setmana es repartiran més de 6.000 racions de llegums cuites en aigua termal; enguany, com a novetat, els cigrons s’acompanyaran amb botifarra del perol i llardons.
Aquest Mercat va néixer fa uns anys sota el lema “Fem bullir l’olla” amb l’objectiu de singularitzar i posar en valor els productes de proximitat i de qualitat i els productes típics calderins, cuinats amb aigua termal.
El Mercat és un homenatge a la gastronomia més propera i a l’esforç per la qualitat dels productors catalans; tot plegat sota l’ambient festiu i familiar d’una fira que ofereix parades de productes gastronòmics i productes artesans i activitats i tallers familiars com la de convertir-se en un petit xef de cuina amb l’elaboració de diferents receptes culinàries.
L’OLLA MES GRAN DE CATALUNYA.
L’olla més gran de Catalunya, amb capacitat per a 1.600 litres de caldo, és la protagonista del Mercat de l’Olla; en aquesta edició, està previst que es facin diverses coccions per repartir més de 6.000 racions de llegums cuits en aigua termal; en total, està previst cuinar 265 Kg de llegums, 100 Kg de llenties i 165 Kg de cigrons. A més, com a novetat, aquest any els cigrons s’acompanyaran amb botifarra del perol i llardons, i un bon raig d’oli d’oliva.
Durant tot el cap de setmana el centre històric de Caldes de Montbui s’omplirà amb un centenar de parades de productes gastronòmics i productes artesans, així com també diverses foodtrucks; el programa es completa amb un ampli ventall d’activitats i tallers per a tota la família; les parades s’instal·laran a les places de l’Església, U d’Octubre, de la Font del Lleó i de Can Rius, i pels carrers del Forn, Samsó i del Pont.
Els restaurants de Caldes de Montbui participen al Mercat de l’Olla amb la proposta “Se’ns en va l’olla” amb l’objectiu d’oferir diferents exemples de gastronomia tradicional i termal. Aquesta proposta consisteix en la creació d’un plat estrella a mans dels restauradors calderins que s’inclourà en cada una de les seves cartes. La desena de restaurants que participen de la iniciativa proposaran un plat singular inspirat en la cuina termal i tradicional, que ha de ser un homenatge a la cuina de proximitat i de qualitat.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 