Autor: Jordi Baldó Padró

Recambista con cuarenta años de experiencia , actualmente en paro a la espera de jubilación .

Categorías
CATALA VISITES PATRIMONI

RUTA INDUSTRIAL PER SABADELL

L’oficina de turisme de Sabadell, ha preparat un itinerari de dos quilometres per el centre de la vila per visitar alguns dels edificis industrials o relacionats amb l’industria tèxtil de finals del segle XIX i principis del XX.

El recorregut comença a Cal Sampere, al carrer Jardí amb Sallarès i Pla, construïda al 1912, des del principi va funcionar amb electricitat, el tret mes distintiu que te es la curiosa torre del rellotge al mig del pati.

CAL SAMPERE.

Seguint el carrer Tres Creus direcció Gran Via, arribem al carrer Blasco de Garay, on trobem lo que resta del Vapor Codina (dues naus i la Xemeneia), del 1880; va ser un dels vapors que es van dedicar a llogar les seves naus i l’energia de la maquina de vapor, a petits fabricants; actualment, acull alguns serveis municipals, com Vimusa.

Al altre costat del carrer Tres Creus, davant mateix de la cantonada amb Blasco de Garay, esta el Vapor Badia, del 1867; es un dels mes ben conservats, malgrat que la casa de maquines i la xemeneia es van enderrocar degut a un incendi; actualment es la seu de la Biblioteca Municipal Central.

Passat el Vapor Badia, a l’esquerre, veurem l’antiga estació del Nord, un edifici del 1889, peça clau per rebre carbó i llana, i per les anades i arribades de comerciants; actualment acull l’estació d’autobusos i l’associació Valles-Fer.

Davant mateix de l’estació, a la cantonada amb el carrer de l’Industria, veurem l’Hotel Suïs, bonic edifici modernista del 1902, acollia els viatjants de comerç que arribaven amb el tren.

Seguint per el carrer de l’Industria, a la cantonada amb el carrer Concepció, esta la fabrica Sallares i Deu, un edifici modernista del 1914, avui dia es la seu de la companyia d’aigües de Sabadell i el museu del aigua.

Continuem al carrer de l’Industria, i ja prop del final trobem el Despatx Lluch, un altre edifici modernista que havia estat on es venien (despatxaven) las teles fabricades per la família Lluch; actualment es l’Oficina d’Atenció Ciutadana; en aquest carrer passarem per davant de algunes mansions dels fabricants, com la Casa Ponsa, actual seu del arxiu històric de la ciutat.

Al final del carrer de l’Industria sortim al Carrer de Sant Joan, tot i que no esta inclosa en aquesta ruta, si anem a la dreta uns 150 metres arribarem a la Casa-Fàbrica Turull, de la que ja os he parlat en un altre post, que acull el Museu d’Art de la ciutat.

Seguin la ruta prevista, es a dir a l’esquerra, arribarem al carrer de la República i el seguirem (a la dreta) fins a la Rambla, on a la cantonada amb el carrer de Sant Pere veurem l’antic Hotel Espanya, que com l’Hotel Suïs, era per acollir els viatjants que venien a comprar teixits a la ciutat; a la postguerra va ser la caserna de la Policia Armada (els “grisos”), actualment acull diferents comerços.

Baixant per la Rambla veurem algunes cases dels burgesos, com les Voltes de l’Oliver (casal Pere Quart); i mes avall, a la dreta (nº 84 a 114), cases unifamiliars de dos pisos, dels treballadors del segle XIX .

Agafem el carrer d’Alemanya, i en arribar a la cantonada del carrer del Sol trobem el Vapor Pissit, un dels mes antics, de 1843, encara es conserva la maquinaria, el embarrat i las cardes, però no la xemeneia, que va que ser enderrocada, doncs tenia l’estructura malmesa.

Seguim el carrer d’Alemanya fins al carrer de Sant Pau, que agafarem cap a l’esquerra, i arribant al carrer de Cervantes trobem el Vapor Buxeda Vell, de 1852, i del que ja he parlat en un post anterior, doncs esta convertit en un petit museu tèxtil de la llana, i s’hi fan visites guiades.

MAQUINA DE VAPOR BUXEDA VELL

Recentment s’ha estrenat una nova ruta, relacionada amb aquesta, que es la Ruta de les Xemeneies, de la que ja os parlaré mes endavant.

Per mes informació podeu dirigir-vos a Servei de Turisme 937453150, o per mail: turisme@ajsabadell.cat

  Sabeu el que es un compte fils?

En el món del tèxtil no hi ha ningú que no conegui els comptapasses o comptafils, segons a qui ho preguntis.

. Aquest estri desplegable, en forma de lupa portable, servia per comptar els fils o les passades d’un teixit, com si fos un microscopi de la indústria tèxtil, i analitzar-ne les mostres.

A totes les empreses tèxtils i despatxos hi havia comptafils, i també en tenien els teòrics del tèxtil. De totes maneres, els comptapasses servien per a qui, simplement, volgués veure algun objecte de més a prop, fos filador, joier o es dediqués a la numismàtica i n’hi havia de diferents mides.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FIRES I MERCATS LLEGENDES

FIRA DE LA CASTANYA DE VILADRAU.

Els dies 22 i 23 d’octubre,  al poble de Viladrau, al Montseny, celebren la FIRA DE LA CASTANYA,  que des del 1995 promociona les castanyes del Montseny, que havien estat les preferides de les antigues castanyeres de Barcelona.

LAS PARADETES DE LA FIRA.

A part del típic mercat de paradetes amb productes artesans, no tots relacionats amb les castanyes, es faran diverses activitats; Espectacles sobre Serrallonga, les paitides i les castanyeres; titelles, cercavila amb gegants i bandolers; exposicions: Castells del Montseny; el Montseny, cuina de reserva; y Viladrau 1961.

També un Espai gastronòmic, amb degustacions de plats amb base de productes de tardor i, sobre tot, castanyes, preparats per els restaurants de la zona; i el Espai Montseny on es projectaran audiovisuals sobre les bruixes, les paitides i els bandolers; també estaran disponibles diverses sortides guiades pel Montseny i els boscos de Viladrau.

TORRANT CASTANYES A LA PLAÇA.

A mes, un concurs fotogràfic a Instagram i un trenet turístic.

I la nit del 31, el Ball de Bruixes.

Podeu informar-vos a: firadelacastanya@viladrau.cat , o al telèfon 938848035. 

Llegenda de La font de l’Or i les Dones d’aigua de Viladrau                         Extret de: https://fontsaigua.wordpress.com/2015/12/04/la-llegenda-de-la-font-de-lor-i-les-dones-daigua-de-viladrau/

La nit de Sant Joan varen sortir, cap al torrent de Sant Segimon, tres nois de Viladrau, un de Can Bosc, un de la Sala i l’altre de Can Gat.

Deien els més vells, que en aquell indret i en una nit com la de Sant Joan, sortien les Fades d’aigua a cantar belles cançons com ningú les ha sentides mai.

El tres nois del poble, al punt de les dotze, estant allà ben amagats, veieren sortir del fons d’una balma les encantades, que anaven estenent roba pels marges del torrent que aquí neix.

Tot d’una van sortir a corre-cuita i agafaren una peça de roba.De sobte desaparegueren les encantades i la resta de roba. La roba presa es va anar allargant fins a no poder més, els nois se la repartiren i cada tros es convertí, una vegada arribats a casa en un munt de peces d’or.

Però els entrà l’ambició i decidiren cadascú pel seu cantó
tornar-hi al cap d’un any.

 Aquesta vegada però, del tros de roba agafat, en sortiren moltes i cantelludes pedres de tarter.És possible que el nom de la font de l’or, faci referència a aquesta llegenda…?

Recopilació de la llegenda : Ramon Solé

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FIRES I MERCATS LLEGENDES

FIRA DE SANT LLUC, OLOT

Els dies 15 i 16 d’octubre, a Olot, celebren la Fira de Sant Lluc o Fira de Tardor;  es una fira amb solera, amb origen al segle XIV, com a fira ramadera.

Enguany ofereix nombroses activitats repartides per diferents espais de la vila.

Al Firal: l’espai tast, i el mercat d’artesania.

Al Firal Petit: la Fira ramadera, recordant els orígens, tindrà diferents corrals, amb vaques, ovelles, cabres, porcs, ases, cavalls i aviram; i parades amb productes carnis i lactis.

FIRA RAMADERA.

Al Firalet:  exposició de tractors antics, i la fira de vehicles d’ocasió.

A la Plaça Clarà: la Fira del Dibuix, a les Voltes, ja que Sant Lluc es el patró dels artistes; també i tindran lloc les puntaires.

FIRA DEL DIBUIX.

A la Plaça Balmes: el Mercat extraordinari de roba, amb una setantena de parades.

Als espais Crater i Sant Esteve, també es faran diverses activitats.

Per a la quitxalla, es faran activitats en diferents espais;  com la Grangeta del Gall Zoti, a la plaça 1 d’octubre; atraccions al Passeig de la Muralla;  tres espais de Tasta jocs, al Claustre del Carme, a la plaça Clarà, i a la Plaça Campdenmas, on també es farà el ball del porc i el xai, i El Bike Party.

Per informarvos, podeu trucar al Dinamig: 972260152, o per mail, a:  fires@dinamig.cat

Llegenda de la gorga dels dimonis, extret de Llegendarium:

La somiadora pubilla de Sant Ferriol no tenia amics, ni família que pogués trobar-la a faltar. I malgrat que una fortíssima tempesta d’agost va escombrar tot Olot, va posar-se les seves botes i va sortir desafiant calor, fang i llamps. Res del món la separaria del seu amor.

Però quan era a prop de la gorga del Fluvià, més enllà del mas Morató, va sentir una estranya flaire entrant fins al moll dels seus ossos.                        Era com si estiguessin cremant cabell sobre ferro.

 I en arribar al lloc convingut, entre les ombres, va veure al seu estimat bocaterrosa amb els braços estesos en creu i la mirada en blanc. Al seu voltant hi havia sis persones, homes i dones, emboçades amb llargues túniques negres i silents màscares blanques. «Què voleu? Qui sou?» S’hi enfrontà la noia, veient que el seu promès era estès i potser ferit.

Les sis ombres no es mogueren. Solament la llàntia que portava la pubilla les il·luminava, somortes.

Quan la ferum es féu més intensa i la gorga començà a remoure’s des de dins, un vent ardent l’envoltà i sentí com el cap començà a fer-li voltes. De dins de l’aigua va sorgir: elegant, ulls totalment negres, guants de pell negra i dits anormalment llargs; de la seva boca regalimava un rajolí fosc i pudent però embriagador; la pubilla va córrer a la vora del seu estimat i intentà reanimar-lo, cridant-lo i sacsejant-lo. Res, era mort?

 I una llum que no venia d’enlloc la cegà; tancà els ulls i, quan els obrí, era al damunt d’un cavall roig menat per l’Home Negre. «No t’espantis», va dir-li amb veu llunyana.

No eren sobre terra però tampoc eren al cel; cavalcaven. I les mans de les sis figures l’hi esgarrapaven les cames i el coll. Cavalcaven. «No t’espantis», va repetir-li l’Home Negre amb veu perduda. «Vols venir amb mi?», li preguntà.

Ella cridà dins seu: no! Però, breu carícia a l’espatlla, volia dir que sí. «Vols tenir una vida feliç? Lluny de solituds i tristeses, on solament hi seràs tu i els qui són com tu?» Ella tornà a cridar a dins seu: no! Però aleshores uns llavis freds i càlids alhora la besaren.

El petó li entrà com una suau llança fins al moll de l’ànima; les mans li esgarrapaven el cos amb dolçor. Eren a dalt i eren a baix; volaven trencant aigües fosques; i alguna cosa desconeguda s’obrí com una flor en el seu pit. «Seria tan fàcil dir que sí», pensà.                                                                     I quan obrí els llavis per dir «sí», escoltà un suau miol que li deia «no». Dormia? Tot era un somni? I quan obrí els llavis per proclamar que sí, el seu cor bategà com una tempesta i cridà fort: «No! Valga’m la Verge dels Desemparats, no!» El cavall roig sotragà i el vol va caure en picat dins l’aigua negra; cavall i genet s’enfonsaren en la gorga i quan ella obrí els ulls, solament hi havia el seu promès, inconscient. El seu vestit esquinçat i els seus llavis vermells, de passió i somnis perduts.

Així els trobaren una bona gent d’Olot, pescadors i bugaderes, que els acompanyaren a la seva casa del carrer de Sant Ferriol.                              Diuen que les males gents no tornaren a veure’s per aquells encontorns, però la gorga passà a ser coneguda pels olotins com «la gorga dels dimonis».

Categorías
CATALA LLEGENDES POBLES AMB ENCANT VISITES RECOMENABLES

LA SEU D’URGELL

Un altre vila amb historia, per la, que quasi segur, que hi hem passat per anar a Andorra, però que molts pocs l’hem visitat.

La Seu d’Urgell, (antigament Urgell), seu del Bisbat d’Urgell , cap del antic comtat d’Urgell, i actualment capital de la comarca de l’Alt Urgell.

Segons la tradició va ser fundada l’any 1699 a.c., per Hèrcules l’Egípcia; però l’origen històric el trobem en un assentament de finals de l’edat del bronze al turó de Castellciutat, i posteriorment al poblat ibèric d’Arse d’Urgi, que seria l’Orgellia romana, que va ser destruïda per els sarraïns al VIII, el que va propiciar la construcció de la Vicus Sedis Urgelli, on avui s’aixeca la vila actual; al turó de Castellciutat es va construir i fortificar el Castell de Ciutat (d’aquí el nom), on els comtes d’Urgell van fixar la seva residencia. 

Passejant per la vila, podrem visitar la Catedral romànica de Santa Maria del XII, feta aixecar per el bisbe Sant Ot, es la 4ª de una sèrie de catedrals construïdes entre el segle V i el XII;  en la seva façana sud trobarem el claustre i l’església  romànica de Sant Miquel, del XI.

Plaça dels oms, catedral i casa consistorial.

A tocar de la catedral, esta la plaça dels Oms, on trobem l’antic hospital del segle XV i la Casa Consistorial, sobre unes restes romanes i adossada a l’església de Stª Eulalia, romànica, del segle XI; també val la pena passejar per  els carrers Major i el dels Canonges, amb dos porticats, essent el dels Canonges, que passa pel darrera del Palau Episcopal, es el mes antic; en el carrer Major trobarem el Portal d’Andorra, del XIII, que com el seu nom indica, era la sortida per agafar el camí que duia a Andorra.

Porxos del carrer Major.

També es poden visitar, l’església gòtica de Sant Domènec, del XV, que, actualment, acull una sala d’exposicions; la Biblioteca de Sant Agustí a l’església gòtica del mateix nom del XVI, on es combina l’arquitectura moderna de vidre i acer amb la gòtica; o el  Palau Episcopal, gòtic del XV, residencia del bisbe i copríncep d’Andorra.

La vila, tanmateix,  es la seu de una important industria lletera: la fabrica de formatges i mantegues “Cadí”.

Podeu ampliar informació a la oficina de turisme : 973351511, o per mail info@turismeseu.com

   La llegenda de «La pixarrada del diable» :

Fa molts anys, quan el bisbe Ermengol va prendre possessió del Bisbat d´Urgell a la Seu d´Urgell, es va dedicar a la construcció de camins i ponts per millorar les comunicacions. Va fer arreglar el camí que va des de la Seu a Oliana i va fer construir els ponts del congost que hi ha prop d’Organyà, on una roca té una taca verda que s’accentua els dies d’humitat i que es coneguda com «La pixarrada del diable.» Volia construir tres ponts per poder travessar bé el riu Segre en aquell indret i va portar fusters i mestres d’obra de tots els voltants. Es van beneir els llocs on s’havien de construir les pilastres i van començar a fer feina. Al dia següent de fer-les apareixien enderrocades sense cap motiu explicable. El bisbe va pensar que això podia ser obra del dimoni i juntament amb els canonges de la Seu d’Urgell, una nit van anar a veure que passava. Hi va haver una tempesta forta i després va venir la calma. A mitjanit va aparèixer una figura horrible, vermella com una brasa amb una capa de fum i una barrina de foc. El bisbe Ermengol li ordenà que es rendís en nom de Déu. El diable llençà la barrina i va caure sobre un gingebre. L’agafen i el pengen en una roca al final del congost on moltes persones el van a veure mentre duren els treballs. El dia de Nadal es van inaugurar els ponts amb la presència de molt personatges importants: senyors , canonges… Quan va començar a passar la gent, el diable va pensar que si creixia el riu Segre seria la seva venjança. Per això va fer una gran pixarrada, però solament va quedar una ratlla marcada a la roca com a senyal de la seva ràbia. Ges 2 Temes i Mites tema 3 7 Des d’aquells moments, aquesta ratlla verdosa i humida que es veu a la penya que marca les acaballes del Congost dels Tres Ponts, anant cap a la Seu, es coneguda amb el nom de La Pixarrada del Diable.

Categorías
CATALA FIRES I MERCATS LLEGENDES

FIRA INTERNACIONAL DE BRUIXERIA

DE SANT JOAN LES FONTS

El primer cap de setmana d’octubre, enguany 1 i 2 d’octubre, a Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa, celebren la 16ª Fira Internacional de Bruixeria.

BALL DE BRUIXES.

El escenari principal de la Fira es El Clot del Infern, prop de la zona esportiva, dividit en els espais del Foc, l’Aire,l’Aigua i la Terra; allà estarà instal·lat el mercat esotèric, i es faran diferents activitats i espectacles, com tir amb arc, un taller de destil·lació, ball de bruixes i gegants,  màgia, un espectacle màgic el dissabte al vespre…i rituals com el d’obertura, el dissabte al mati; o la salutació al sol, el diumenge.

UNA BRUIXA AMB VISITANTS.

Un altre escenari, es el Castell de Juvinyà, on tindran lloc xerrades i conferencies sobre màgia i bruixeria.

Per mes informació, podeu dirigir-vos a l’oficina municipal de turisme, telèfon: 972290507, o per mail turisme@santjoanlesfonts.cat

Llegenda de la Pesanta:

La Pesanta, originària de la Garrotxa perquè “sembla ser que es va despertar dels terratrèmols que va haver-hi allí en l’Edat mitjana”. Aquest geni “pervertit”, relata l’autor, es colava a les cases a la nit i es posava sobre el pit dels que dormien per a alimentar-se de les seves angoixes, la qual cosa els provocava terribles malsons.

Afortunadament, la llegenda conta que existeix una manera per a evitar-la: deixar unes llavors de mill en l’ampit de la finestra. “La Pesanta té les mans foradades, com els follets, i vol recollir el mill, però li cau de les mans, d’aquesta manera, la hi té entretinguda i no entra a casa”.

Se la sol representar com una espècie de gos negre molt gros, o, també, amb aspecte de dona monstruosa.

Categorías
CATALA LLEGENDES POBLES AMB ENCANT VISITES RECOMENABLES

MONTFALCÓ MURALLAT

Si os agraden les viles medievals, no podeu deixar de visitar Montfalcó Murallat, al terme de Les Oluges, comarca de la Segarra; la mostra mes ben conservada de una vila closa medieval a Catalunya.

CARRER PORXAT, AL FONS LA PLAÇA.

S’aixeca sobre un turo per sobre de la confluència del riu Sió i la riera de Vergós; construïda el segle XI, d’estil romànic, el seu nom original era Montfalcó d’Oluja, i junt amb el castell d’Oluja, era part de la Marca de Berga, territori fronterer amb els musulmans, pertanyent al Comtat de Cerdanya, i que el segle XII passa a dependre dels comtes de Barcelona.

La vila, envoltada per la muralla de 8 metres d’alt, te un únic portal d’accés, del que parteix un carrer que dona a la plaça, envoltada per les 15 cases de pedra, i de la que parteixen els altres carrers de la vila,que disposava d’un forn i una cisterna comunitaris; en un extrem de la vila, s’aixeca l’església, romànica, de Sant Pere, del segle XII, molt modificada en el decurs dels anys. 

CUBICOL DEL FORN COMUNAL.

Si voleu mes informació, o sol·licitar una visita guiada, podeu adreçar-vos a l’oficina comarcal de turisme de la Segarra, a Cervera; al tel: 973531303, o per mail:   turisme@ccsegarra.cat

Llegenda del setge de Montfalcó.

Aquest poble té la seva pròpia llegenda. Es diu que els habitants de Montfalcó Murallat van sofrir un setge després de perdre una batalla en camp obert i refugiar-se dins de la fortificació. La població va resistir, per això els assetjadors van optar per enganyar-los amb una curiosa estratègia que consistia a llançar missatges amb els seus catapultes. Aquests missatges subversius anaven lligats a pans, amb l’objectiu de sembrar la discòrdia entre els assetjats, tal com havia fet de manera reeixida el Cid Campeador a València.

No obstant això, la resposta de Montfalcó va ser enviar missatges encara més desafiadors lligats a peixos frescos. Veient això, els assetjadors es van resignar a continuar assetjant i van aixecar el cèrcol sobre la vila. La llegenda conta que aquests peixos havien arribat a la fortificació a través d’un túnel que arribava fins a Les Oluges, amb el qual se subministraven de queviures.

Categorías
CATALA LLEGENDES POBLES AMB ENCANT VISITES RECOMENABLES

CALAF I EL SEU MERCAT.

Avui vull parlar-vos de un  altre poble interessant, Calaf, a la sub-comarca de l’Alta Segarra, a l’Anoia.

Calaf es un nom d’origen amazic, amb el que va ser batejat el pla on s’aixeca la vila duran la dominació musulmana; territori que va ser reconquistat, possiblement, per Guifre el Pilós, a finals del segle IX; i va aixecar el castell, termener, de Calaf; durant el segle XI es va anar formant la vila al voltant del castell, i entre el XII i XIII es va anar consolidant el Mercat de Calaf, del que segur heu sentit parlar, i que en el XVII consolida la vila com un important centre de comerç.

Del castell, semi enrunat, queden tres portals de la muralla, tot i que van ser modificats el segle XV.

L’església parroquial, dedicada a Sant Jaume, es d’estil renaixentista, del segle XVII, s’aixeca al centre de la vila, i conte la cripta amb las restes de Santa Calamanda, patrona de la vila; també del segle XVII es la ermita de Sant Sebastià, aixecada al punt mes alt de la vila, per celebrar la fi de la pesta.  

També, a la part alta de la vila, trobem l’antic hospital, gòtic, del XVI, adossat a la muralla de la vila, avui dia reconvertit en centre cívic.

LA PLAÇA GRAN.
  • En el centre del poble trobem la Plaça Gran, porxada, i originaria del segle XIII, on, des del segle XIII fins a meitat del XX, s’hi celebrava el mercat; en la mateixa plaça, en la primera meitat del segle XX, van arribar a obrir fins 40 botigues, de les que, actualment, s’han restaurat i museïtzat 8, que es poden visitar amb visita guiada, prèvia reserva; aquestes son: l’escola infantil, una impremta, una bodega, una pastisseria/colmado » Cal Mestres», dues merceries, «Garriga» i «Cal Cisteller», un “colmado”»Cal Sala» i un “ultramarinos”»Cal Feu».
BOTIGA HISTORICA.

També, en el casc antic, podrem veure algunes cases senyorials, com la Casa Abadal, del XVII, també coneguda com ca la Practicanta, o Can Cortadellas, edifici neoclàssic del XVIII; i, repartides per la vila, diverses escultures de les trobades internacionals d’escultors que van començar a finals de segle XX, com la Twister Seat.

Si voleu informar-vos millor podeu trucar a l’oficina de turisme 938680833, o per mail: calaf.turisme@calaf.cat

Llegenda del Mercat de Calaf, extret de :                           http://www.xtec.cat/crp-anoia/anoiaguapa/altasega/titol4.htm

Han passat bastants segles des que el vescomte de Cardona atorgà a Calaf el «privilegi» de cel·lebrar mercat el dissabte de cada setmana.

Va assolir gran renom per la concorrença de marxants i compradors, però degut a un fet llegendari ha esdevingut conegut a tot el país:

Un dia boirós i fred de l’hivern succeí un fet llegendari…

Ningú sap en quin any s’escaigué, peró la tradició oral s’ha encarregat de fer-ho arribar als nostres dies:

La Plaça Gran de la vila era plena de gom a gom . Era dissabte, dia de mercat i els vilatans parlàven. El fred tan intens que glaçava les paraules tot just sortides de les boques i només es sentia el silenci.

Al migdia, quan el sol va fer acte de presència, totes les paraules es desglaçaren alhora i ompliren tots els racons de la plaça d’una cridòria i un xivarri mai vistos.

Des d’aleshores, s’ha fet popular l’utilització de la següent dita per anomenar els llocs on es produeix un gran xivarri:

«Sembla el Mercat de Calaf!»

Categorías
CATALA LLEGENDES POBLES AMB ENCANT VISITES RECOMENABLES

SANT JULIÀ DE VILATORTA

Avui vull parlar-vos de un  altre poble amb encant, aquesta vegada a Osona, es Sant Julià de Vilatorta, situat al límit de la Plana de Vic amb las Guilleries; al costat de Calldetenes i de Folgueroles.

Antigament, també era conegut com Sant Julià de les Olles, doncs era un important centre de fabricació de ceràmica vidriada; en el segle XVII hi havia 27 forns d’aquesta ceràmica; avui dia, el mes de maig s’hi celebra la Fira del Tupí, (un tupí, era una olleta en la que s’escalfava el vi)

MONUMENT AL TERRISSAIRE.

En el seu terme abunden les fonts, la mes coneguda es la font de la Noguera, mes coneguda com Set Fonts, pels set brocs que hi ragen, la font original del segle XVIII, tenia 5 brocs, els altres dos es van afegir el 1933,  quan es va construir el parc de las 7 Fonts, un lloc ideal per passejar o anar a prendre alguna cosa a l’ombra dels nombrosos arbres, també s’hi poden veure els safarejos on, antigament, les dones del poble rentaven la roba.

La vila esta documentada des del segle X; per sobre de les Set Fonts, estan les ruïnes del casal fortificat dels Bellpuig,  del segle XII, conegut com el Castell dels Moros ; ja en el nucli antic del poble, carrers d’aires medievals, sobretot a la Sagrera, i l’església de Sant Julia d’estils romànic i barroc, construïda el segle XI sobre una anterior del X, i amb modificacions en els segles, XVI, XVII i XIX.

CASAL NURIA.

Entre finals del XIX i principi del XX, va ser un lloc d’estiueig per a famílies benestants, per el que es poden veure nombroses cases senyorials, moltes d’elles modernistes i noucentistes; del mateix segle XIX, es el col·legi del Roser, propietat de la Fundació Puig i Sunyer, en un gran edifici modernista que inclou una torre i una capella; o prop del centre, el Casal Nuria, un casalot del segle XVIII, reformat el XX, per el arquitecte local, Josep Pallàs, en estil noucentista, a la façana principal te uns grans balcons de fusta d’estil alpí o nòrdic, amb les galeries decorades amb pintures al fresc; i las façanes laterals amb esgrafiats.

Dins del terme de la vila, destaquen, la  Masia l’Albareda, del segle XIII, inclosa en el patrimoni de Catalunya; i al seu costat esta la capella de Sant Roc; també el Castell de Sant Llorenç del Munt, del segle IX, que el segle XI va passar a ser un monestir fortificat; va ser refet en el segle XX .

A tocar de Vilalleons, en el turo de Montagut, o de Puig l’Agulla, s’aixeca el santuari de la Mare de Deu de Puig l’Agulla, del segle XVIII, d’estil barroc, construït en el lloc on la llegenda situa la troballa de la Mare de Deu.

Per Pasqua Florida, es fan les caramelles del Roser, tradició des de 1590, i declarades patrimoni d’interès nacional.

LLEGENDA DE LA MARE DE DEU DE PUIG L’AGULLA, extret de:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-mare-de-deu-de-puig-lagulla

El document més antic que recull la llegenda de la Mare de Déu de Puig-l’agulla és un manuscrit de l’any 1584, escrit per Joan Antoni Marfà, rector de Vilalleons, que explica que va copiar-la d’uns antics documents, dels que no precisa la cronologia.

Segons la llegenda, un ermità de Montagut anomenat Ramon Ferrer, va tenir una revelació al veure, de nit, baixar del cel una intensa claror a la muntanya. Se li va aparèixer un vellet que li va dir que si l’acompanyava li indicaria el lloc on trobaria un gran misteri diví. En arribar a aquest indret, on avui hi ha el santuari, va veure a cinc pacífics lleons que van cavar a terra fins a arribar a un mur de pedra, però no va trobar res. Temps després, Ramon Ferrer va tornar al mateix lloc després de somiar-hi; els lleons van enderrocar el mur de pedra i van trobar la imatge de la Mare de Déu.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA FETS HISTORICS RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA TRAVESSIA DELS RASOS

Els que heu llegit els meus relats des del principi, segurament, recordareu aquest, doncs, va ser un dels primers que vaig penjar, però he trobar unes diapositives, d’aquesta excursió, a casa, i vaig descobrir que, vam anar-hi cinc, en comptes de quatre com jo pensava i vaig escriure, així que l’he modificat i he afegit un parell de fotos de las que vaig trobar.

A principi del 76, se’ns va ocórrer de fer la primera excursió “seriosa” aprofitant la setmana santa, fer la travessia des de Berga als Rasos de Peguera, fins i tot, algú, va proposar d’ arribar a la serra d’En Sija, axis que, en Jordi, l’Esteve “Estevet”, l’Isidre, en Joan “Joanet”  i jo, varem sortir,  el Dijous Sant, amb tren cap a Manresa i allí, després d’esmorzar, vam agafar un Bus fins a Berga; passat Puig-reig, veiem la muntanya i no hi ha gairebé neu, lo que provoca que en Jordi  es queixés de que quan arribaríem a dalt ja no quedaria neu.

 Una vegada arribats a Berga, varem comprar alguns queviures mes, beguda i una ampolla de conyac; i vam començar el camí per a començar  a pujar cap al Coll de l’Oreller, on vam dinar uns entrepans, per continuar pujant; cap el tard, vam acampar en una esplanada propera al Coll de Tagast, desprès de plantar la tenda, vam preparar una foguera on vam cuinar patates i tall per a sopar, just quan començàvem a fer el sopar va començà a nevar, per la qual cosa vam tenir que protegir el foc, per que no s’apagués, desprès de sopar, ens vam ficar a la tenda i a dins dels sacs, desprès d’una estona fent broma sobre el fred que feia, amb l’ajuda de l’ampolla de conyac i apilats uns amb els altres, ens vam adormir.     

AL COSTAT DEL ARBRE SEC, RASOS DE BAIX

 L’endemà, ens varem despertar glaçats i vam trobar una capa de glaç sobre les botes, dins de la tenda, i en sortir de la tenda estava tot nevat, el que li va donar una alegria al Jordi, però feia un matí assolellat…; vam esmorzar i, desprès, vam començar a recollir mentre es fonia la neu; una vegada aixecat el campament, vam continuar pujant fins a la Collada dels Rasets, quan vam arribar a dalt, vam veure tot el Pla de Rasets nevat i, en fer el primer pas, ens vam enfonsar a la neu fins a mitja cama; com és lògic amb tal quantitat de neu, no es distingia cap sendera, així que vam tenir de calcular la ruta a ull; al cap d’una bona estona avançant penosament, ens va semblar veure una torre de tele-arrossegament davant nostre, i cap a allí ens varem encaminar, però quan estàvem arribant, vam veure quera un arbre pelat, arribant  fins allí, vam veure que estava a prop d’un estimbat i que per sota passava la carretera que puja a els Rasos;  estàvem a un costat d’una carena en V a la zona dels Rasos de Baix i per a seguir la ruta correcta cap als Rasos de Peguera, teníem que recular un tros per a arribar a l’altre costat  de la V, pe postres, va ennuvolar-se i va baixar, bastant, la temperatura; a més, al recollir el campament, ens havíem adonat de que només ens quedava menjar per a un dia mes.

PLA DE RASETS NEVAT.

                                        
Finalment, esgotats i gelats, vam arribar a la capçalera d’una de les pistes d’esquí dels Rasos; quan anàvem baixant ens va semblar sentir que cridaven “Estevet, Estevet”, vam pensar que eren al·lucinacions, però conforme baixàvem ho sentíem més clar, i vam veure, que a baix, a l’estació d’esquí estaven els pares de l’Esteve, ens vam reunir amb ells, i ens van explicar, que com havien anunciat nevades per a aquell dia i el següent, havien decidit venir a buscar-nos per si teníem problemes, així que vam pujar a la furgoneta i ens van baixar a una zona pròxima al Refugi dels Rasos, on havien acampat; havent dinat en condicions,  vam plantar la nostra tenda i vam passar la tarda amb ells, i ens van dir, que l’endemà ens pujarien a l’estació d’esquí per a passar el matí allí.


L’endemà, tal com ens havien dit la tarda anterior, ens van pujar a l’estació d’esquí, on vam llogar un únic parell d’esquís; l’únic que tenia nocions d’esquiar era en Esteve, que va dedicar-se a ensenyar-nos als altres, be, més aviat a intentar-ho perquè estàvem mes temps pel terra que sobre els esquís, però va ser divertit; al cap d’una estona es va posar a nevar, així que vam anar a tornar els esquís, i vam tornar al “campament base”; vam dinar aviat i després vam recollir la tenda, carregant-la a la furgoneta junt amb les motxilles i nosaltres mateixos, ens van dur fins a l’estació de Manresa, on vam agafar un tren fins a Sabadell, però sense la tenda i les motxilles que se les van emportar en la furgoneta,  ja les vam recollir a casa de l’Esteve l’endemà.                                                                                                                                                                                

HISTORIA SOBRE L’ORIGEN DE L’ESTACIO DELS RASOS.  Extret de: https://www.nevasport.com/reportajes/art/31967/Historia-de-la-estacion-de-esqui-de-Rasos-de-Peguera/

Orígens: Els orígens de l’estació d’esquí de Rasos de Peguera es remunten a principis de segle XX, ja que en ella coincideix l’inici de l’esquí a Catalunya.

En 1908, uns socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), en un passeig matinal pel Desert de Sarrià suggereixen la idea d’assajar a Catalunya la pràctica d’esports de neu.

L’increment aconseguit per l’excursionisme en totes les èpoques de l’any i les dificultats de franquejar les altes serres a l’hivern unit a uns certs fracassos ocorreguts en intentar-lo, van portar a alguns membres del Centre a buscar la manera d’organitzar-los.

En aquells dies només es tenia una vaga idea del que eren els esports de neu. El viatge del soci del CEC Albert Santamaría al segon Concurs Internacional d’Esports d’Hivern celebrat en Chamonix al gener de 1908 va ser el pas decisiu per a impulsar aquella idea i formalitzar les gestions necessàries dins de la Junta Directiva del CEC de cara a constituir la “Secció d’Esports de Muntanya”.

El 21 d’agost de 1908 la Junta Directiva del CEC accepta i confirma l’acord de constitució de la “Secció d’Esports de Muntanya” adoptada el dia 7 d’agost del mateix any.

Seguidament es cursa una petició de material a la casa Staub de Zurich i en el Butlletí de desembre de 1908 es publica la següent notícia: “Secció d’Esports de Muntanya”: “havent arribat ja de Zurich els trineus, esquís, raquetes, piolets i altre material d’esports d’hivern, a la fi d’aquest mes celebrarà aquesta Secció la inauguració de les seves activitats amb una excursió als Rasos de Peguera i una altra al Montseny, a les quals seguiran unes altres que tindran per objecte practicar i implantar al més aviat possible en la nostra terra aquests esports, tan coneguts i popularitzats en altres països”.

Rasos de Peguera va ser el lloc triat per a estrenar el material rebut.

Tan aviat com els que estaven a punt de ser els primers esquiadors van rebre de Suïssa el material esportiu que havien encarregat, es van precipitar a buscar la prima capa de neu de principis de l’hivern. Una vintena de socis es van reunir en el Santuari de Corbera.

Hi havia una excitació contagiosa per provar tota aquella varietat d’útils. El material consistia en uns pocs parells d’esquís, model 1908, juntament amb alguns trineus i raquetes per a la neu. Es començava amb els trineus, després amb els esquís, posteriorment amb les raquetes, pràctiques amb el piolet i volta a començar.

Les dificultats, afortunadament, no van influir molt. La febre per l’esport d’hivern creixia per moments. Els debutants de la neu van demostrar una gran activitat que els va fer visitar gairebé totes les pistes que durant molts anys posteriors van continuar sent la referència de l’esquí a Catalunya. Així ho demostra la llista d’excursions d’aquells anys, que va ser la següent:

Nadal de 1908: Excursió als Rasos de Peguera
Any Nou de 1909: Excursió al Matagalls
14-17 de Gener de 1909: Excursió a la Vall de la Molina
31 de Gener de 1909: Excursió a Núria
Primers de Febrer: Excursió a Santa Fe del Montseny
21 de Febrer de 1909: Excursió a Ulldeter

És cert que ja des de les primeres sortides van quedar descoberts els Rasos de Peguera, el Montseny i les valls de Núria i La Molina però les fotografies que es conserven de tan memorables expedicions demostren que els pioners dels esports de neu no van acabar de penetrar a fons en els terrenys que van visitar.

En efecte, en els Rasos de Peguera es van limitar a esquiar sobre la primera neu que van trobar més enllà del Santuari de Corbera. Si en totes aquestes sortides poguéssim conèixer les distàncies fetes amb els esquís als peus i les realitzades amb els esquís a l’esquena veuríem la quantitat irrisòria d’esquiades que cadascun d’aquests entusiastes va realitzar en les primeres escapades. Sigui com sigui, si és cert que en el camp dels descobriments es van apuntar honorablement un lloc distingit.

Moltes vegades Corbera feia de refugi i les evolucions tenien lloc llavors en els Rasets, i quan s’efectuava la travessia al revés, el poble de Peguera acollia amorosament als admirats esquiadors, que si decidien passar un parell de dies en ell, ja no s’allunyaven molt d’aquest, com tement perdre la calor d’aquell lloc de foc i menjador ple de fum, típicament muntanyenc. Això van ser els començaments de l’esquí en Rasos de Peguera.
Llàstima que no hi hagués un mal refugi en els Rasos per a pernoctar i aixoplugar-se del fred!!
Un dia del mes de maig de 1932 els diaris de Manresa anunciaven de manera seriosa que molt aviat, la “Secció d’Esports de Muntanya” del “Centri Excursionista Montserrat” començaria la construcció d’un refugi en el massís de Rasos de Peguera, a la vall de Calders.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS

EL SABADELL MEDIEVAL

Arran de diverses troballes arqueològiques, fetes en les excavacions per fer els fonaments de nous edificis al centre de la ciutat, sobre tot, entre 2020 i 2021 al Raval, en que s’han trobat restes de la muralla i el fossar i d’un casal gòtic, a mes de restes mes petites, com un segell i una ballesta; sabem mes coses sobre la historia medieval de Sabadell.

RESTES DE LA MURALLA, VIA MASSAGUE.

Com molts ja sabreu, al marge esquerra del Ripoll prop de la Salut, estava el nucli iberoromà d’Arrahona, el nom va perdurar i encara dona nom a un turo pròxim, on el segle X, es va edificar el castell del senyor d’Arrahona; des de, almenys, principis del segle XI, al marge dret del Ripoll, els dissabtes, se celebrava un mercat al voltant de l’església de “Santo Salvatore”(avui Sant Felix), que depenia del senyor d’Arrahona, (a les hores un membre de la família dels Odena).

De meitat del XI, es la primera referència escrita a “Sabadello” en referir-se a la via que unia “Sabadello” amb “Sanctus Cucufato”; actualment es creu que el nom de la vila ve del mot “Sabbatum”, dissabte en llatí, en referència al dia que es celebrava el mercat; com en el cas de Martorell, “martoris” (dimarts), o Vendrell “Veneris”(divendres); l’ imatge de la ceba, no va aparèixer fins el segle XV,  en que, segurament, ja s’havia perdut la noció del origen del nom.

A principi del XII, es documenten les primeres cases edificades prop de l’ església de Sant Salvador, i al voltant de la plaça mercadal; en aquest mateix  segle XII, els senyors d’ Arrahona, pasan a ser de la saga dels Montcada; i a finals del mateix segle, l’ església i la vila, van ser cedides al Monestir de Santa Maria de l’Estany, que fundà una pabordia.

La implantació del nucli urbà al voltant del mercat, va tenir in fort impacte en el seu entorn, va comportar un creixement de les terres conreades, per tal d’abastir el mercat; els masos del voltant, van diversificar la producció, cereals, farratge, vinya, oliveres, arbres fruiters i horts, lli i canem per fer teixits, arbres per fusta, i també bestiar, ovelles, cabres i porcs; també van sorgir el “horts de seca”, al voltant de la muralla i, fins i tot, dins la vila, que tenien que extreure l’aigua de pous.    

Des el segle XIII, que a la riba del Ripoll, esta documentada la “Orta Maiori villa Sabadelli”, situada, mes o menys, a l’actual Horta Vella, sota la Cobertera; i dos molins fariners, que han arribat fins els nostres dies, aixo si reconvertits en molins drapers, son el Moli Xic i el d’en Fontanet; un altra horta, coneguda com el Pedregar, entre el segles XIV i XV, correspon amb l’actual Horta del Romeu, i el camí per anar-hi partia del actual carrer del Pedregar, evident, no?.  

Tant els pagesos d’aquestes hortes, com la resta dels habitants de la vila,  estaven sota el domini dels “Senyors de Sabadell”, es a dir, el senyor d’Arrahona (els Montcada) i la Pabordia de Sant Salvador, però també hi tenien participació els monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Sant Cugat, els Togores i els Sentmenat.

Fou així fins el 1366, en que va ser venuda a la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere III, llavors va passar a dependre de la Corona d’Aragó, cosa que va portar avantatges per la vila; mes tard va passar a mans de l’Infant Marti, que en 1391 la va vendre, o empenyorar, a la ciutat de Barcelona, va ser regida per el Consell de Cent fins el 1473, en que va ser retornada a la Corona, passant a  ser patrimoni reial de les reines d’ Aragó.

Des de finals del segle XI, que, a la vila, havia producció tèxtil, que, a finals del segle XIV, va rebre un augment de producció; fins a l’extrem de reconvertir els molins fariners del Ripoll, en molins drapers, començant per els de la Horta Major.

FAÇANA CASA DURAN, CARRER DEL PEDREGAR.

A meitat del segle XIV, va arribar la Pesta Negre, que va reduir la població a la meitat, la muralla que envoltava la vila es d’aquella època, pel que sembla que era mes per defensar-se de la epidèmia que d’algun possible enemic; de fet, l’epidèmia, va ser clau per la prevalença de la vila de Sabadell per sobre del nucli poblacional d’Arrahona ( entre la Salut i Torre Romeu), ja que aquest últim va quedar, pràcticament, despoblat, fins i tot la seva parròquia de Sant Feliu, va ser traslladada a la vila, substituint a la de Sant Salvador; la que abans era l’església de Sant Feliu d’Arrahona, es la que ara coneixem com Sant Nicolau. 

Tot i que la troballa de la Mare de Deu de la Salut, es del segle XVII, si que, Sant Iscle, com es coneixia en aquell temps, era l’ indret, era on, durant l’epidèmia de pesta, confinaven els malalts,

  L’Aplec de la Salut

La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.

En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.

L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar