Categoría: ANECDOTES D’EXCURSIONS

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA FETS HISTORICS RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA TRAVESSIA DELS RASOS

Els que heu llegit els meus relats des del principi, segurament, recordareu aquest, doncs, va ser un dels primers que vaig penjar, però he trobar unes diapositives, d’aquesta excursió, a casa, i vaig descobrir que, vam anar-hi cinc, en comptes de quatre com jo pensava i vaig escriure, així que l’he modificat i he afegit un parell de fotos de las que vaig trobar.

A principi del 76, se’ns va ocórrer de fer la primera excursió “seriosa” aprofitant la setmana santa, fer la travessia des de Berga als Rasos de Peguera, fins i tot, algú, va proposar d’ arribar a la serra d’En Sija, axis que, en Jordi, l’Esteve “Estevet”, l’Isidre, en Joan “Joanet”  i jo, varem sortir,  el Dijous Sant, amb tren cap a Manresa i allí, després d’esmorzar, vam agafar un Bus fins a Berga; passat Puig-reig, veiem la muntanya i no hi ha gairebé neu, lo que provoca que en Jordi  es queixés de que quan arribaríem a dalt ja no quedaria neu.

 Una vegada arribats a Berga, varem comprar alguns queviures mes, beguda i una ampolla de conyac; i vam començar el camí per a començar  a pujar cap al Coll de l’Oreller, on vam dinar uns entrepans, per continuar pujant; cap el tard, vam acampar en una esplanada propera al Coll de Tagast, desprès de plantar la tenda, vam preparar una foguera on vam cuinar patates i tall per a sopar, just quan començàvem a fer el sopar va començà a nevar, per la qual cosa vam tenir que protegir el foc, per que no s’apagués, desprès de sopar, ens vam ficar a la tenda i a dins dels sacs, desprès d’una estona fent broma sobre el fred que feia, amb l’ajuda de l’ampolla de conyac i apilats uns amb els altres, ens vam adormir.     

AL COSTAT DEL ARBRE SEC, RASOS DE BAIX

 L’endemà, ens varem despertar glaçats i vam trobar una capa de glaç sobre les botes, dins de la tenda, i en sortir de la tenda estava tot nevat, el que li va donar una alegria al Jordi, però feia un matí assolellat…; vam esmorzar i, desprès, vam començar a recollir mentre es fonia la neu; una vegada aixecat el campament, vam continuar pujant fins a la Collada dels Rasets, quan vam arribar a dalt, vam veure tot el Pla de Rasets nevat i, en fer el primer pas, ens vam enfonsar a la neu fins a mitja cama; com és lògic amb tal quantitat de neu, no es distingia cap sendera, així que vam tenir de calcular la ruta a ull; al cap d’una bona estona avançant penosament, ens va semblar veure una torre de tele-arrossegament davant nostre, i cap a allí ens varem encaminar, però quan estàvem arribant, vam veure quera un arbre pelat, arribant  fins allí, vam veure que estava a prop d’un estimbat i que per sota passava la carretera que puja a els Rasos;  estàvem a un costat d’una carena en V a la zona dels Rasos de Baix i per a seguir la ruta correcta cap als Rasos de Peguera, teníem que recular un tros per a arribar a l’altre costat  de la V, pe postres, va ennuvolar-se i va baixar, bastant, la temperatura; a més, al recollir el campament, ens havíem adonat de que només ens quedava menjar per a un dia mes.

PLA DE RASETS NEVAT.

                                        
Finalment, esgotats i gelats, vam arribar a la capçalera d’una de les pistes d’esquí dels Rasos; quan anàvem baixant ens va semblar sentir que cridaven “Estevet, Estevet”, vam pensar que eren al·lucinacions, però conforme baixàvem ho sentíem més clar, i vam veure, que a baix, a l’estació d’esquí estaven els pares de l’Esteve, ens vam reunir amb ells, i ens van explicar, que com havien anunciat nevades per a aquell dia i el següent, havien decidit venir a buscar-nos per si teníem problemes, així que vam pujar a la furgoneta i ens van baixar a una zona pròxima al Refugi dels Rasos, on havien acampat; havent dinat en condicions,  vam plantar la nostra tenda i vam passar la tarda amb ells, i ens van dir, que l’endemà ens pujarien a l’estació d’esquí per a passar el matí allí.


L’endemà, tal com ens havien dit la tarda anterior, ens van pujar a l’estació d’esquí, on vam llogar un únic parell d’esquís; l’únic que tenia nocions d’esquiar era en Esteve, que va dedicar-se a ensenyar-nos als altres, be, més aviat a intentar-ho perquè estàvem mes temps pel terra que sobre els esquís, però va ser divertit; al cap d’una estona es va posar a nevar, així que vam anar a tornar els esquís, i vam tornar al “campament base”; vam dinar aviat i després vam recollir la tenda, carregant-la a la furgoneta junt amb les motxilles i nosaltres mateixos, ens van dur fins a l’estació de Manresa, on vam agafar un tren fins a Sabadell, però sense la tenda i les motxilles que se les van emportar en la furgoneta,  ja les vam recollir a casa de l’Esteve l’endemà.                                                                                                                                                                                

HISTORIA SOBRE L’ORIGEN DE L’ESTACIO DELS RASOS.  Extret de: https://www.nevasport.com/reportajes/art/31967/Historia-de-la-estacion-de-esqui-de-Rasos-de-Peguera/

Orígens: Els orígens de l’estació d’esquí de Rasos de Peguera es remunten a principis de segle XX, ja que en ella coincideix l’inici de l’esquí a Catalunya.

En 1908, uns socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), en un passeig matinal pel Desert de Sarrià suggereixen la idea d’assajar a Catalunya la pràctica d’esports de neu.

L’increment aconseguit per l’excursionisme en totes les èpoques de l’any i les dificultats de franquejar les altes serres a l’hivern unit a uns certs fracassos ocorreguts en intentar-lo, van portar a alguns membres del Centre a buscar la manera d’organitzar-los.

En aquells dies només es tenia una vaga idea del que eren els esports de neu. El viatge del soci del CEC Albert Santamaría al segon Concurs Internacional d’Esports d’Hivern celebrat en Chamonix al gener de 1908 va ser el pas decisiu per a impulsar aquella idea i formalitzar les gestions necessàries dins de la Junta Directiva del CEC de cara a constituir la “Secció d’Esports de Muntanya”.

El 21 d’agost de 1908 la Junta Directiva del CEC accepta i confirma l’acord de constitució de la “Secció d’Esports de Muntanya” adoptada el dia 7 d’agost del mateix any.

Seguidament es cursa una petició de material a la casa Staub de Zurich i en el Butlletí de desembre de 1908 es publica la següent notícia: “Secció d’Esports de Muntanya”: “havent arribat ja de Zurich els trineus, esquís, raquetes, piolets i altre material d’esports d’hivern, a la fi d’aquest mes celebrarà aquesta Secció la inauguració de les seves activitats amb una excursió als Rasos de Peguera i una altra al Montseny, a les quals seguiran unes altres que tindran per objecte practicar i implantar al més aviat possible en la nostra terra aquests esports, tan coneguts i popularitzats en altres països”.

Rasos de Peguera va ser el lloc triat per a estrenar el material rebut.

Tan aviat com els que estaven a punt de ser els primers esquiadors van rebre de Suïssa el material esportiu que havien encarregat, es van precipitar a buscar la prima capa de neu de principis de l’hivern. Una vintena de socis es van reunir en el Santuari de Corbera.

Hi havia una excitació contagiosa per provar tota aquella varietat d’útils. El material consistia en uns pocs parells d’esquís, model 1908, juntament amb alguns trineus i raquetes per a la neu. Es començava amb els trineus, després amb els esquís, posteriorment amb les raquetes, pràctiques amb el piolet i volta a començar.

Les dificultats, afortunadament, no van influir molt. La febre per l’esport d’hivern creixia per moments. Els debutants de la neu van demostrar una gran activitat que els va fer visitar gairebé totes les pistes que durant molts anys posteriors van continuar sent la referència de l’esquí a Catalunya. Així ho demostra la llista d’excursions d’aquells anys, que va ser la següent:

Nadal de 1908: Excursió als Rasos de Peguera
Any Nou de 1909: Excursió al Matagalls
14-17 de Gener de 1909: Excursió a la Vall de la Molina
31 de Gener de 1909: Excursió a Núria
Primers de Febrer: Excursió a Santa Fe del Montseny
21 de Febrer de 1909: Excursió a Ulldeter

És cert que ja des de les primeres sortides van quedar descoberts els Rasos de Peguera, el Montseny i les valls de Núria i La Molina però les fotografies que es conserven de tan memorables expedicions demostren que els pioners dels esports de neu no van acabar de penetrar a fons en els terrenys que van visitar.

En efecte, en els Rasos de Peguera es van limitar a esquiar sobre la primera neu que van trobar més enllà del Santuari de Corbera. Si en totes aquestes sortides poguéssim conèixer les distàncies fetes amb els esquís als peus i les realitzades amb els esquís a l’esquena veuríem la quantitat irrisòria d’esquiades que cadascun d’aquests entusiastes va realitzar en les primeres escapades. Sigui com sigui, si és cert que en el camp dels descobriments es van apuntar honorablement un lloc distingit.

Moltes vegades Corbera feia de refugi i les evolucions tenien lloc llavors en els Rasets, i quan s’efectuava la travessia al revés, el poble de Peguera acollia amorosament als admirats esquiadors, que si decidien passar un parell de dies en ell, ja no s’allunyaven molt d’aquest, com tement perdre la calor d’aquell lloc de foc i menjador ple de fum, típicament muntanyenc. Això van ser els començaments de l’esquí en Rasos de Peguera.
Llàstima que no hi hagués un mal refugi en els Rasos per a pernoctar i aixoplugar-se del fred!!
Un dia del mes de maig de 1932 els diaris de Manresa anunciaven de manera seriosa que molt aviat, la “Secció d’Esports de Muntanya” del “Centri Excursionista Montserrat” començaria la construcció d’un refugi en el massís de Rasos de Peguera, a la vall de Calders.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES DISSABTES

L’any 2020, passara a l’història com el “any confinat” pel Covid19; a finals de primavera, després del confinament total, que ens va tenir tancats a casa dos mesos i escaig, va haver-hi una progressiva obertura a la qual anomeno el primer desconfinament, que vam aprofitar per a fer algunes escapades.


Com a prova per a veure com estava la cosa, i per a celebrar els nostres aniversaris, el dissabte 27 de juny, ens en vam anar fins a Olot,  vam aparcar a la cèntrica Av. De València, i vam fer una passejada pel barri antic, que estava molt tranquil, vam parar a prendre una cervesa en un bar, on estàvem, només, nosaltres i la propietària, quan ens anàvem va arribar un’altra parella; als vols de la una, vam anar cap els paratges de la Moixina, uns aiguamoixos que formen canals entre roures i falgueres, i qu’estan nodrits per l’aigua de diverses fonts com la font Moixina o la font de la Déu; com a dada curiosa, comentar-vos que les famoses “Patates d’Olot” van ser creades en el restaurant de la Déu, situat en aquest Paratge; també i ha un altre restaurant, un petit hotel, algunes cases de pages i camps de cultiu; vam deixar el cotxe al aparcament de la font Moixina, i ens vam ficar a l’arbreda per a dinar; per allí es veia gent passejant, però com qu’estàvem fora del camí, no ens va molestar ningú, bo algun mosquit, a la Sol; després de dinar vam donar un passeig per el paratge i després vam tornar a casa.

PARATJE DE LA MOIXINA.


El dissabte següent, 4 de juliol, vam anar fins a Camprodón, qu’estava una mica més concorregut, però es podia passejar sense aglomeracions; fins i tot vam trobar un bar en un carrer lateral, amb la terrassa gairebé buida, on vam poder prendre unes cerveses tranquil·lament; com era una mica aviat per a quedar-se a dinar allí, se’m va ocórrer arribar-nos a Beget, el preciós poble rustic, que està a l’Alta Garrocha però que depèn, administrativament, de Camprodón; faltant poc per a arribar, vam començar a creuar-nos amb bastantes motos, i quan arribàvem vam veure que els aparcaments, que hi ha abans d’entrar al poble, estaven acordonats i ocupats per motos, que començaven a anar-se; resulta que hi havia una multitudinària concentració motera; l’aparcament al costat del poble estava a vessar, per la qual cosa vaig provar de seguir per la carretera d’Oix, per a veure si per allí podia parar i dinar, però després d’uns dos o tres quilòmetres, no vam veure cap lloc adequat, per la qual cosa vaig donar la volta resignat a tornar cap a Camprodón; per sort, en l’interval, l’aparcament que queda just damunt del poble, ja l’havien alliberat (quedaven dues o tres motos), i vaig poder parar allí a l’ombra d’uns arbres i treure les cadires per a dinar; després de dinar, vam baixar al poble per a fer una passejada pels seus carrers de pedra, vam poder veure que els restaurants estaven de gom a gom; vam tornar al cotxe, i vam agafar el camí de tornada a casa.

BEGET.


El dissabte següent, 11 de juliol, vaig pensar en anar a Santa Fe del Montseny, ja que és un lloc boscós, amb molta ombra, i es pot visitar l’ermita del S XIII, renovada el XVIII, o l’hotel fundat en 1914; i passejar entre els arbres o al voltant del pantà, construït en els feliços 20; així que al voltant de les 9 del matí, vam sortir per a agafar la C17, parant a esmorzar a Tagamanent; seguint després fins a Tona, on vam agafar la carretera de Seva, i allí la que va a Viladrau, pel camí vam trobar bastants ciclistes, però sense problemes, es posaven en fila índia i s’apartaven a la seva dreta, facilitant l’avançament, quan no vènia ningú de front, perquè la carretera és estreta i revirada; vam arribar a Viladrau, que curiosament és a la comarca d’Osona, però pertany a la província de Girona; vaig aparcar en el passeig de les Farigolas, al costat del Club esportiu, i vam anar a fer una passejada pel poble, que feia temps que no visitàvem, hi havia prou gent, però sense atabalament; vam anar fins a la font del Miquel, amb una aigua molt fresqueta, esta al costat de l’Hostal de la Glòria, i tornant cap a la plaça Major, vam visitar l’Ermita de la Pietat, gòtica del XIV, renovada el XVII, declarada bé cultural d’ambit local; vam tornar al cotxe per seguir camí, vam agafar la carretera de San Celoni, i una mica abans d’arribar a San Marcial, vam començar a veure cotxes aparcats en les cunetes, i que l’aparcament estava a rebentar, seguint cap a Santa Fe, vam continuar trobant ciclistes, però ja no es comportaven com els d’abans, circulaven en paral·lel, o no s’acostaven a la dreta, dificultant avançar-los amb seguretat; un parell de quilòmetres abans d’arribar a Santa Fe, vam tornar a veure cotxes a les cunetes, i quan vam arribar devant de l’entrada al aparcament, vam veure que no hi cabia ni un Smart, a més hi havia moltíssima gent, sense respectar les distàncies i molts sense màscareta, així que vam passar de llarg, cap a San Celoni, amb intenció de parar en algun lloc menys concorregut; a partir d’allí la carretera és de baixada, i amb moltes corbes, amb límit de velocitat entre 50 i 40 quilòmetres per hora, que procurava respectar, al cap de poca estona vaig veure un grup de ciclistes enganxats al cul del cotxe, com si anessin a avançar-me, vaig augmentar la velocitat a entre 55 i 65 quilòmetres per hora, quan en una corba sense visibilitat, dos d’ells em van avançar, donant-me un esglai de mort, i, damunt increpant-me, per sort per a ells no vènia ningú de front, vaig decidir d’afluixar per sota del límit i deixar que passés la resta d’inconscients fins a perdre’ls de vista; per a mi que anaven “mamats” o una cosa pitjor; després de l’esglai, se’ns van treure les ganes de parar en cap lloc, i a San Celoni vam agafar l’autopista per a tornar a casa, sense trobar més ciclistes suïcides.

Viladrau era un poble de bruixes, aquí os deixo una llegenda extreta de la web: elcami.cat/camipedia:

LA BRUIXA.

   La suposada bruixa

Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.

Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:

Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:

Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes…! Quina collita de trumfes, noia…!

I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.

En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES RECORDS

VALLESPIR PUNXATS Y REMULLATS

Un dissabte de tardor de 2009, vam anar a passar el dia a Prats de Molló, amb la intenció de pujar al Fort la Guàrdia, que domina la vila, per una galeria subterrània que l’ho uneix amb el poble; ens vam emportar al Nabat, i el dinar.


Sortint de Manlleu per la C17,vem anar fins a Ripoll, on vam agafar la C26 fins a Sant Joan de les Abadesses, i allí la C38 cap a Camprodón, parant a prendre un cafè en Sant Pau de Seguries, allí vaig aparcar a la mateixa carretera en uns encaixos, rectangulars, que hi ha a la vorera per a això; en sortir vaig calcular malament el gir i vaig picar la roda de derrera amb el canto del bordó, vaig  parar a mirar però no vaig veure res d’extrany, així que vam seguir la ruta, passant Camprodón  ens vam dirigir cap a la frontera francesa, al Coll d’Ares, al començar a baixar, ja a la D115 francesa, vaig notar que duia una roda punxada, així que, en un tram recte, vaig parar al costat d’un prat per a canviar la roda, que a conseqüència del “bordillazo” tenia un tall en el flanc del pneumàtic, per on perdia aire.

VISTA DE PRATS DE MOLLÓ


Canviada la roda, vam arribar, per fi, a Prats de Molló, vam deixar el cotxe en un aparcament de la Vila baixa, que és un dels barris de Prats de Molló, capital de l’Alt Vallespir, a la Catalunya Nord, esta a la capçalera de la vall del Tec, als peus del massís del Canigó; a l’edat mitjana havia format part del Comtat de Besalú, però amb el tractat dels Pirineus, va passar a mans franceses; agafant la motxilla amb el dinar i al Nabat, ens vam dirigir a la Vila alta, cap a l’església romànica de Stª Justa i Stª Rufina, del S XIII remodelada el XVII; passant entre l’església i el cementiri, darrere del qual vam trobar l’entrada a la galeria que puja fins a la fortalesa, vam entrar al túnel que estava molt fosc, perquè només entra llum per uns petits finestrons cada x metres, i a més, estava nuvol; vam començar a pujar, i a mig camí el terre es va fer més costerut, i ens costava avançar, quasi a cuatre grapes, per fi vam arribar a l’últim tram, que són uns graons que surten a la superfície, en una espècie de pati al peu d’una torre, del que sortia una altra escala que anava al camí que cubreix els últims metres fins a la fortalesa; però quan vam fer els primers passos per aquest camí, vam sentir un tro molt gran, que ens va fer aixecar la vista, veient que pel costat del Canigó, estava molt negre, i queien gotes, així que vam fer mitja volta, i vam tornar sobre els nostres passos, tornant a baixar a la galeria, per a tornar al poble sense mullar-nos; va ser una baixada difícil, per el fort pendent, havíem d’agafar-nos per les parets, per a no baixar rodant, fins i tot el Nabat, arrossegava el cul per terre, però, al final, vam aconseguir  arribar a baix, quan vam sortir del túnel, queie un plugim fi, vam aconseguir arribar al cotxe sense mullar-nos massa.


Una vegada al cotxe, ens vam treure les jaquetes mullades i ens vam assecar el cap i el Nabat, amb un drap net; tot seguit va començar a caure un bon aiguat, que ens va fer tancar les finestretes; ja que estàvem asseguts, vam aprofitar i ens vam posar a dinar dins del cotxe, mentre queia la cortina d’aigua; quan vam acabar de dinar, va escampar la pluja, així que vem  sortir a fer una passejada per la Vila Baixa, passant per davant de l’ajuntament i de la graciosa ermita de Stª Justa i Stª Rufina; vam aprofitar que el sol va treure el nas, per a asseure’ns en un bar de la plaça major a prendre cafè; en una taula veina, vam veure a l’escriptor i periodista,  Qim Monzó, que crec tènia, o té, una casa per allí; després vam anar al cotxe per a tornar a Manlleu, parant a Sant Joan de les Abadesses, per a prendre un cafè amb llet i fer una passejada; i d’allí cap a casa.
L’endemà vaig dur el cotxe a canviar el pneumàtic..

Llegenda del Os de Prats de Molló, extret de Wikipedia.

     Conta la llegenda que, fa temps, quan els ocells tenien dents, un ós va raptar una bella fadrina de Prats de Molló i la va recloure a la seva cova. Cada dia li duia les millors fruites i els millors anyells, que caçava especialment per a ella, i li feia insinuacions lascives. Però la noia rebutjava, una i altra vegada, tots els intents de la bèstia, invocant la Mare de Déu de les Salines. El dia de la Candelera, quan complia el novè dia de captiveri, la noia va aconseguir fugir i retornar a casa seva. Quan l’ós va tornar a la cova i va veure que la formosa donzella s’havia escapat, va udolar amb tanta ràbia que els crits van retrunyir per totes les valls dels Pirineus.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

TUIXENT I LES PUNXADES

Crec que era la primavera del 82, que estant reunits, un dissabte cap el tard, la Glòria, la Rosa, la Nuri, l’Azucena, el Xavi, el Salva, el Claudi i jo, a casa de la Glòria, que algú va parlar de Tuixent, i en Claudi va comentar que el Club Falcons, al qual ell pertanyia, tenia un refugi prop d’allí, i que podia aconseguir la clau; així que decidim anar cap a allí, i ens vam anar a buscar les motxilles i els sacs de dormir, i amb el Claudi vam anar a les Casas d’en Garcia, a buscar la clau del refugi, mentre que les noies agafaven provisions; i tornàvem a ajuntar-nos a casa de la Glòria.

VISTA DE TUIXENT


Allí ens vam repartir en dos cotxes, dos R5, el de la Glòria i el de la Rosa; entre unes coses i altres ja era al voltant de les deu de la nit, quan anàvem a sortir, el pare de la Glòria ens va dir que “se’ns havia fet aigua en el comptador”, per sortir a aquestes hores per a anar tan lluny.
Quan, per fi, sortim, vam posar rumb a Manresa, per a des d’allí agafar la carretera de Cardona i Solsona, on vam agafar la carretera a Sant Llorenç dels Morunys; poc abans d’arribar a aquesta població, vam punxar una roda del cotxe de la Glòria, així que vam haver de parar a canviar-la; una vegada canviada, vam seguir la marxa, però poc després de passar La Coma i la Pedra, vam tornar a punxar un’altre roda del cotxe de la Glòria, per sort el de la Rosa era el mateix model, i vam poder agafar la seva roda de recanvi; finalment vam arribar al refugi prop de Tuixent, passada la mitjanit.


L’endemà, diumenge, ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam visitar el poble i els seus voltants, gaudint de les vistes de les muntanyes; al migdia, vam dinar en el refugi, i després de recollir i deixar-lo net, ens vam anar cap a la Coma i La Pedra, a prop d’on hi ha la font sulfurosa de la Puda, vam anar a veure-la i comprovar que realment empestava a ous podrits; també vam visitar les pròperes fonts del Cardoner.

FONT DE LA PUDA


Ja a últimes hores de la tarda vam agafar el camí de retorn; però, quan estàvem creuant Manresa, ja enfosquit, vam punxar de nou, aquesta vegada el cotxe de la Rosa; en un primer moment, ens vam veure perduts, sense roda de recanvi i diumenge a última hora de la tarda….; però després vaig recordar que a les ciutats grans, solia haver-hi algun servei de pneumàtics 24 Hores; així que vam preguntar a un senyor que passava per allí, i ens va dir que a unes tres travessies hi havia un servei Michelin obert; així que amb el cotxe de la Glòria, ens en vam anar fins a aquest taller, i vam aconseguir que ens reparés una de les rodes punxades, i així poder posar-la en el cotxe de la Rosa, i poder tornar a casa aquella nit.


Lògicament el dilluns vam fer reparar els altres pneumàtics a Sabadell.

LES TREMENTINARES
A la Vall de la Vansa era normal que les dones exercissin l’ofici de Trementinaires, de fet actualment, a Tuixent, es pot visitar el Museu de les trementinaires; tot seguit adjunto un text extret de la Vikipedia, que parla sobre aquestes dones:

Aquesta activitat, exercida durant el segle xix i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l’agricultura i la ramaderia en un context d’autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d’una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, neta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l’acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l’aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s’hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d’herbes i remeis. D’aquesta manera, a més d’aportar uns diners per a la família i el mas, durant els mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s’allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Història:

L’activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire en actiu fou Sofia Montaner (1908-1996), que realitzà el seu darrer viatge l’any 1984.

Càndida Majoral, nascuda a Cornellana (La Vansa i Fórnols, Alt Urgell), en el si d’una família dedicada a la collita i la venda d’herbes remeieres, va morir als 100 anys d’edat l’11 de gener del 2018.[2]

Productes:

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d’avet i de ginebró, a més d’un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.

Trementina:                                                                       La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d’una substància que s’obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d’aquesta trementina se n’obtenia dos productes: l’essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d’aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.

Pega negra:

La pega negra s’obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d’oliva, s’utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s’aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

RUPIT I EL FALLO

Novembre del 79, decidim visitar el poble de Rupit, així que un dissabte a la tarda, l’Esteve, la Silvia, la Cecilia, jo i no recordo els qui mes, vam agafar el meu 127 i el R5 de l’Esteve, i ens vam posar de camí cap a Vic, des d’allí cap a la carretera d’Olot, que travessa el Collsacabra; passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigros, i, ja de nit, vam arribar a Rupit; en aquella època no existia l’aparcament que hi ha a la dreta de la carretera, abans d’entrar al poble, només un petit descampat a l’esquerra de l’entrada del poble, enfront del Forn de Pa l’Era, i allí vam deixar els cotxes.

rupit                                                                                                                                                         VISTA DE RUPIT
Vam agafar la tenda, les motxilles i les llanternes, i vam anar per un camí que anava cap als afores del poble, vam trobar un tros de terreny pla que estava per sobre del camí, al qual s’accedia per una petita rampa, i allí vam plantar la tenda, una vegada muntada,vam  repassar tots els vents, per a verificar que estaven ben subjectes, jo vaig descobrir un solt, a la part del darrere, i exclamant “aquí hi ha un fallo”, vaig fer un pas enrere, sense veure que darrere meu hi havia un entrant del marge que donava al camí, i vaig caure per allí, els meus companys que s’havien girat a mirar en sentir-me, just van veure com desapareixia cap avall, van venir corrent cap a allí i em van trobar dempeus en el camí, amb la llanterna en una mà i el martell en l’altra i amb cara d’esbalaït; per sort havia caigut dempeus d’una alçaria de poc més d’un metre i no en vaig fer res; però ja vam tenir la conya per a tota la nit.

TENDA - copia                                                         EL LLOC PER ON VAIG CAURE.
L’endemà, ens despertem amb bastant de fred, en sortir de la tenda vam veure tot el terreny cobert de gel i gebre; vam esmorzar i vam sortir a visitar el preciós poble i els seus voltants; vam visitar l’esglesia de Sant Miquel de Rupit, d’estil barroc, en aquella epoca,  la clau la tenia una veina del devant, que molt amablement ens la va deixar, l’anécdota es que a l’interior estaba molt fosc i havia un retòl que deia  Il·luminació del retaule, i calia posar-hi una moneda, ho vam fer i es va disparar un relotge “toc toc toc..” i es va encendre una triste bombeta, ens van fer un fart de riure; tampoc no podia faltar creuar el pont penjant, amb el consegüent balanceig; de retorn, vam tornar a creuar la riera per un lloc dels afores, en el qu’havien unes pedres per a passar a l’altre costat sense mullar-se els peus, com que vaig veure que no hi havia molta aigua i que la riera, allí, tenia menys d’un metre d’amplària, vaig anar de “chulo” i en comptes de fer cua per a creuar, vaig decidir saltar-lo, el que no sabia era que, a l’altra riba, el que semblava terra humida coberta de fulles, en realitat era llot tou, així que quan vaig aterrar, em vaig enfonsar mes d’un pam al fang, perdent l’equilibri i deixant els pantalons i les botes plens de fang; amb el consegüent atac de riure dels meus companys. Com que de tornada a la tenda passavam per davant d’on havíem deixat els cotxes, vaig agafar una eina del maleter, per a rascar el fang dels pantalons i les botes.

FANG - copia                                                                                              RASCANT EL FANG.
En arribar a la tenda, ens vam endur una altra sorpresa, perquè malgrat ser al voltant de la una del migdia, seguia tot el camp gelat; segons sembla havíem acampat en el lloc més fret de la zona; per a fer-vos una idea, d’uns esbarzers pròpers a la tenda, penjaven unes candelas de més d’un pam, fins a l’oli que portàvem per a fer el menjar estava gelat de tal manera que, el càmping-gas que teníem només va poder escalfar el del centre de la paella, per la qual cosa vam haver de fer els llibrets de llom d’un en un, i de la meva cantimplora, que l’havia deixat a la tenda, no es podia beure, perquè tenia l’aigua congelada .
Ja a la tarda vam tornar cap a casa, vam arribar que ja era fosc, i en treure les motxilles del maleter, vam comprovar que l’aigua de la cantimplora encara tenia gel.

Tinc que agraïr a la Cecilia el recordar-me l’anécdota de l’esglesia, que jo habia oblidat.

Descripcio de Rupit per Josep Maria De Sagarra, extret de www.rupit.cat :

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això, un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català, amb uns pagesos muts que duen barretina i unes noietes de cara vermella i ulls esparverats.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

 

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EL CANAL DEL FRESER

A la segona meitat del 79, després de mes de 14 mesos, per la “Mili”, vaig tornar a sortir amb els meus amics de la Colla del Club, almenys amb alguns, perquè també els anava tocant fer la “Mili”.
A principis de tardor, amb l’Esteve Sabatés, decidim fer una excursió al Refugi de Coma de Vaca, entre Núria i Ulldeter; aixi que el dia acordat, despres de dinar, l’Esteve, la Silvia Zanuy, la Espe Pardo, la Cecilia Gonzalez i jo, ens vam posar en camí per la N152 ( actual C17) en direcció a Ripoll i Ribes de Freser; aquesta vegada anàvem en dos cotxes, el meu 127 “heretat” del meu pare, i el R5 de l’Esteve.
Una vegada a Ribes, ens vam anar cap el poble de Queralbs, i vam deixar el cotxes aparcats en l’entrada del poble, els hi vaig treure el cable de la bobina al delco, a manera d’antirobatori, i me’ls vaig guardar a la motxilla; vam baixar per la carretera d’accés al poble, fins a la corba al costat de l’alberg dels Maristes ”La Farga”, allí vam agafar la pista que porta a la central elèctrica de Daio de Baix, a partir d’allí comença el camí a Coma de Vaca, gairebé tot de pujada més o menys forta; poc després de passar la central va començar a fer·se fosc, per la qual cosa vam fer part del camí amb llanternes, passat el Salt del Grill, vam arribar a una esplanada, per sobre de les Gorges del Freser, on vam acampar, sopar i ens vam preparar per a dormir amb els sacs.

canal fresser                                                        VISTA DEL CANAL DEL FRESER
El matí següent, mentre ens menjàvem els entrepans, vam estar contemplant els voltants i fent algunes fotos; després del desdejuni, vam recollir el campament  i, seguin camí, vam arribar al pont de Marrades, mes una passera que un pont, per a creuar el Freser, passat el qual ve la pujada forta, però, al cap d’un tros, hi havia hagut un despreniment que va fer desaparèixer aquest tram del camí; després de mirar d’una banda i  d’un altre, vam veure una senda, a l’altre costat del  riu, que pujava pel vessant de la muntanya, així que vam pensar que per allí podríem arribar a Coma de Vaca, així que vam començar a pujar fins que vam arribar a una espècie de sendera bastant plana i estrete (un metre ), que anava seguint el vessant del marge dre del rui; quan ja havíem recorregut un bon tros vam arribar a un punt, on a la nostra dreta hi havia la paret de roca de la muntanya i a la nostra esquerra un precipici amb una alçarie considerable ( uns 100 metres), per a complicar la cosa ens vam trobar amb unes cabres que venien en sentit contrari, per sort això va ser en un punt on, a la dreta, hi havia un marge accesible per a apartar-nos; al cap d’una estona vam veure que anàvem per sobre del camí que havíem seguit, però en sentit contrari i que com la senda que seguíem anava gairebé plana, el camí era cada vegada mes a valll; més tard vam saber que aquella sendera, en realitat, era la cobertura del Canal del Freser; finalment, prop del migdia, vam trobar una sendera que baixava cap al camí, i vam decidir baixar per allí.

CECI EXCURSIO COMA DE VACA                                                                                         PASSANT UN TORRENT
Després d’una estona  baixant, vam arribar al camí, en una zona mes a vall de les Gorges del Freser, i pròpera al Salt del Grill; vam buscar un lloc per a encendre foc per a fer carn a la brasa, i vam trobar una petita esplanada a la riba del riu; mentre recollíem llenya per a encendre el foc,vam descobrir que ningú havia portat la graella, així que anava a ser una mica complicat fer la carn a la brasa, vam veure una gran pedra plana al riu, a uns 30 o 40 centímetres de la riba, així que se’ns va ocórrer fer el foc a sobre la pedra, perquè s’escalfés i fer carn a la pedra; la veritat és que no va funcionar del tot, però algun tros de carn vam poder menjar·nos, això si llevant-li les cendres enganxades; l’avantatge va ser que, una vegada acabat, per apagar el foc, només vam haver de tirar les brases al riu; quan estàvem acabant de menjar, va començar a plovisquejar, així que vam recollir ràpid i ens vam posar els impermeables.
Vam reprendre el camí de tornada, sota la pluja i, quan arribàvem a la central de Daio de baix, ens vam trobar una parella de la Guàrdia Civil, que ens van preguntar si havíem vist gent acampada prop del riu, els hi vam contestar que no, però que més amunt de la Gorges no ho sabíem.
Ja de tornada a Queralbs, vam ficar, els impermeables, les motxilles i la tenda als maleters dels cotxes, vaig tornar a connectar els cables d’encesa, i ens vam anar d’allí; passant per Ripoll, l’Esteve em va fer senyals de que tenia algun problema, segons sembla el cable d’encesa no feia bon contacte i fallava el motor, el vaig apretar una mica i es va arreglar; i vam arribar a casa sense novetat.
Per si us interessa, a continuació, passo informació sobre el Canal del Freser, extreta de la WEB del Consorci del Ter, que n’es el titular.:
El Canal del Freser és una conducció d’aigua construïda entre 1900 i 1902, per a portar aigua a la central elèctrica de Daio de Baix i moure les seves turbines; comença en la resclosa dreta del Freser Superior, a la zona de Marrades, i discorre pel vessant de la muntanya situada a la dreta del Freser, a una alçarie constant de 1700 m, la part superior està coberta, a l’actualitat, per taulons de fusta, conformant un camí practicable d’un metre d’amplària, (en aquella època crec que la coberta era de pedra o formigó, perquè no recordo haver caminat sobre taulons), en alguns trams, pròxims al final, passa per l’interior de la muntanya, no sent practicable com a camí i obligant a fer marrada; quan es creua amb el  riu de Núria, desguassa en una canonada de gran diàmetre que salva el desnivell fins a Daio de baix ( uns 400 mts).

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES MEMORIAS

CAP D’ANY 76-77,la casa i el montseny

En la segona meitat del 76, entre varis, varem llogar el pis superior d’una casa al Carrer Covadonga, entre el carrer de Quevedo i la plaça de Sant Salvador; no tinc gaires records d’aquesta casa, crec que no hi vaig ser gaire per allí.
Recordo que la planta baixa la tenien llogada un grup d’artistes o de músics, o tots dos; si que tinc bastant clars els primers dies, que vam estar netejant, i pintant amb colors “moderns”, després d’això algunes reunions per a planificar alguna festa o sortida, es van fer varies festes, gràcies a que en Fermí  va dur un vell moble amb tocadiscs; també recordo que hi havia amics que  portaven altres amics que no eren de la colla, i hi havia vegades que et trobaves gent que no coneixies de res, alguns fent activitats poc recomanables; i va acabar havent-hi una mica de mal rotllo; crec que per això tinc tans pocs records d’aquell lloc: la majoria ens vam anar desvinculant de la casa, i jo, crec vaig ser dels primers.
Del que si em recordo bastant, és que vam celebrar la Nit de Cap d’any del 76 allí, amb una festa bastant animada; no sabria dir qui estàvem exactament, nomes recordo a en Fermi, l’Isidre, l’Esteve, i jo, ( és possible que també estiguessin, la Pepi i la Montse Lopez), i que cadascun va dur begudes o menjar, i en Fermi va portar una galleda que vam omplir amb una sagria que passava molt bé, crec que la vam omplir (i buidar) més d’una vegada; també que en el tema música, hi havia tant Heavy, com a Rock i, com no, lents; la veritat és que va ser una de les festes en què més vam beure, almenys jo; una vegada acabada la feste vam veure, des del balcó, com s’anava Fermi cap a casa seva, amb la galleda, pel mitj del carrer bastant “alegre”, al cap d’una estona vam sortir la resta, com jo era l’únic que tènia cotxe, em vaig oferir a portar la gent a casa seva, si mal no recordo vaig fer dos viatges, en el primer vaig duri als que vivien per la Creu Alta, i en el segon a la resta; en un dels dos viatges, en girar a la cantonada de Club Natacio, per a sortir a la Gran Via, em “vaig menjar” la vorada, que allí era bastant alta, com tots anàvem “contents” ens vam partir de riure.
El dia 1, a la tarda, amb un o dos companys que no recordo  qui eren, efectes de la ressaca?, ens vam anar a Montseny ( el poble), perquè allí havíem de reunir-nos amb l’Anna Lafont i la  Pepi i la Montse Lopez, a casa d’una tieta de l’Anna; recordo que vam sortir de Sabadell per la carretera la Salut, i que a l’altura de Polinya vam recollir una auto-stopista que anava a Sant Celoni; ens  va sobtar que, malgrat no anar molt ràpids, les rodes grinyolaven en algunes corbes; però el que ens va sorprendre, és que passat Granollers, a la carretera de Sant Celoni, que té rectes llargues, sentiem que també xisclaven en recta quan agafàvem velocitat; però com, a part d’això no notava gens estrany, no vam parar fins a Sant Celoni, on ens vam acomiadar de la nostra passatgera; vaig aprofitar per a mirar les rodes, i vaig veure que com a conseqüència del” bordillazo” d’aquella matinada , la roda davantera esquerra estava “creuada”, i amb el trajecte que havíem fet s’havia menjat el dibuix del pneumàtic.

montseny                                                 EL POBLE DE MONTSENY.
Retrocedint un parell de quilòmetres, vam agafar el desviament a la carretera de Montseny, arribant al poble sense novetat i dirigint-nos a la casa de la tieta de l’Anna, allí vam trobar  l’Anna, la seva tieta, la Montse, la Pepi i una altra noia que no recordo qui era; vam passar la resta de la tarda al menjador de la casa cantant i fent broma; a la nit, després de explicar unes quantes històries  de bruixes de la zona, al costat de la llar foc, les noies es van ficar al llit a les habitacions, i els nois al terre del menjador amb els sacs de dormir (recordeu que teníem “carabina”).

MONTSE LOPEZ 77 - copia                                                                                                                         LA MONTSE TOCANT LA GUITARRA.
L’endemà després de desdejunar, i canviar la roda del cotxe, ens vam anar ,a l’ermita i l’Hotel de Sant Bernat del Montseny, que esta pròpera al poble en un paratge molt bucòlic i amb bones vistes, malgrat que el temps no acompanyava, hi havia boira i feia bastant fred.
Havent dinat, vam anar a fer un volt pel poble amb les noies, una d’elles, la que no recordo com es deia i el noi que’m va acompañar ( o un d’ells), van desaparèixer una estona; imaginem que per a “estudiar anatomia”, perquè segons les altres, aquella noia era una mica “pendó”.

A  mitja tarda vam tornar cap a Sabadell, crec recordar que la Montse i la Pepi van tornar amb nosaltres. L’endemà vaig dur el cotxe al taller, i em van haver de canviar la mangueta esquerra i els dos pneumàtics que m’havia “menjat”, un a l’anada i l’altre a la tornada.
AGRAÏMENT: Agraeixo a l’amic Fermí per recordar-me un parell de detalls sobre la casa.

BRUIXES DEL MONTSENY
Tot el massís del Montseny és lloc de llegendes de bruixes i bandolers, a continuació, com a curiositat, deixo un fragment que parla sobre elles, extret de la web: Montseny la ruta dels amatistes

      Molt generalitzada antuvi la creença de la seva existència per tot arreu. Felip Graugés ens rescatà del cançoner popular la següent rondalla:

“La nit de Sant Joan  de focs és enjoiada;

dalt del Montseny, les bruixes surten de llurs cataus,

mosseguen les flors tendres, esveren l’ocellada i espanten les masies amb un soroll de claus”

bruixa                                                                     UNA BRUIXA.

Una de les bruixes més famoses va ser la Pallejana, que vivia a Can Fort, al veïnat de la Castanya, i utilitzava les seves males arts per perjudicar els habitants de les finques properes: Can Ribes, la Cortada, l’Isern, el Llançà.

Entre les bruixes eren afeccionades a les transfiguracions, sovint prenien l’aparença de gat o d’ocellot. A la casa Cànoves cada matí, a l’hora d’esmorzar, un gat negre entrava per la finestra. Un bon dia la mestressa de la casa va tirar-li una olla d’aigua bullent i resultà que va escaldar a la veïna, descobrint així que era una bruixa.

Tanmateix en un altre masia cada dia per la festa major es moria un bou. Un any es van fixar que venia un ocellot i començava a picotejar l’esquena del bou. L’home de la casa va agafar l’escopeta i va disparar, l’ocellot va fugir alatrencat, de sobte la seva dona va començar a cridar: Ai, gran plaga, que m’has trencat la cama? – Jo? Respongué l’home esverat – I com? – Amb l’escopetada que m’has tirat. Així va saber que la seva dona era un bruixa.

Faules com aquestes es repeteixen a tot el massís amb unes poques modificacions.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

CADENES DE NEU PETITES

Al desembre del 76 amb el meu Seat 850 Special tunejat, de tercera mà, acabat d’estrenar; juntament amb Isidre Gabarró, Fermi P., Pere Costa, jo i un cinquè component del qual no recordo el nom, decidim anar a passar un diumenge a la neu als Rasos de Peguera.

Així que arribat el dia sortim d’hora, sobre les 6 del matí, i emprenem el meu primer viatge amb cotxe, com a conductor, cap a Berga; tot anava bé fins a arribar a l’encreuament de la carretera de Manresa ( actual C1411) amb l’accés a Sant Vicenç de Castellet, que en aquella època era un punt negre, perquè estava en un canvi de rasant, on la carretera en sentit Manresa feia un petit gir a la dreta, quedant el camí de l’esquerra en diagonal, gairebé de front; pel que tot això unit al fet que encara era fosc, que era la primera vegada que passava per allí, i que anava massa ràpid; vam fer un salt amb el cotxe, creuant el carril del sentit oposat “volant” i anant a parar a la cuneta del camí del costat esquerre de l’encreuament, per sort no hi havia trànsit i nomes ens vam emportar l’esglai; amb el bot que vam donar, va saltar una corretja del motor, i amb ajuda d’un portàtil vaig tornar a posar-la, però no aconseguia deixar-la ben tibada, així que vam reprendre camí, i abans d’arribar a Manresa vam parar a l’estació de servei Sant Jordi, l’hi vaig explicar el problema a l’encarregat i, casualment, el també tenia un 850, i s’havia fabricat un estrí per a tensar les corretges que em va deixar, molt amablement i vaig poder solucionar el problema.

Després de donar-li les gràcies vam seguir camí creuant Manresa, perquè no existia la variant de Bufalvent, i vam agafar la carretera de Berga, que ja coneixia per haver-la recorregut diverses vegades amb autobús i, a més, es va fer de dia; una vegada a Berga, vam anar a la carretera dels Rasos de Peguera, i vam parar a la Font del Guiu, on vam esmorzar i estirar les cames.

ISIDRE I CIA A LA FONT FREDA                                                                   PARADA A LA FONT DEL GUIU

 

Vam tornar a la carretera, i continuar pujant fins que, en tombar una corba, ens vam trobar la carretera amb una bona capa de neu i molts cotxes parats posant les cadenes; també vaig parar, per si de cas havia agafat unes cadenes del 127 del meu pare; en aquella època, posar les cadenes era una mica complicat, perquè la majoria consistien en una “escala” de cadena, de la qual un extrem se subjectava a la roda amb una espècie de grapa i la resta s’estenia al terre davant de la roda, havent de passar la roda per damunt fins a completar la volta, operació difícil, perquè amb la irregularitat del terre nevat es desviava i no hi havia manera de fer coincidir els dos extrems, després d’una bona estona i de diversos intents fallits, em vaig cansar i vaig aixecar la roda amb el gat i posant la cadena a la seva al voltant, m’en vaig donar de l’error, les rodes que portava el 850 eren de 124, que eren més grans que les del 127 , per la qual cosa les cadenes eren petites; vaig poder empalmar les d’aquesta roda amb un tros de cordill que portava, però com no en tènia més, vaig pujar només amb cadenes en la roda esquerra; quan vam arribar a dalt, en baixar del cotxe, van venir els del cotxe de darrere nostre dient-nos que havíem perdut una cadena, je,je; els vaig haver d’explicar que només havia pogut posar una.

CARRETERA DELS RASOS - copia                                                         AIXI VEIEM LA CARRETERA.
Malgrat que cap de nosaltres tenia molta idea d’esquiar, vam anar al punt de lloguer i llogar esquís i botes per als cinc; quan vam sortir amb els esquís, havia canviat el temps, s’havia ennuvolat i baixat bastant la temperatura; una vegada col·locats els esquís, ens vam quedar per la zona propera a l’oficina de lloguer, pujant un tram de pendent,  lliscant per la baixada i tornant a pujar, el problema era frenar en arribar a baix, per molt que intentàvem fer “cunya” amb els esquís, per la qual cosa acabàvem tirant-nos a terre, això quan no quèiem abans; precisament en un moment que estava intentant fer “cunya” per a frenar una mica, se’m van creuar els esquís i vaig caure de “morros”; damunt el dispositiu que deixava anar els esquís s’havia congelat i no es van deixar anar, quedant-me fent una X, amb els esquís vist des de darrere, com no podia deixar anar els esquís, ni tombar-me cap a un costat, em vaig quedar una estoneta en aquesta posició, fins que van venir els meus companys a ajudar-me, però com es partien de riure, no aconseguien aixecar-me, encara sort que va passar un esquiador, “de debò” i amb un sol braç em va retornar a la verticalitat; després, us podeu imaginar la conya que va haver-hi la resta del matí.

ISIDRE & PERE                                          ISIDRE I PERE AMB ELS ESQUÍS.
Ja no va haver-hi més incidents aquell dia, i és per això que no recordo si vam menjar a els Rasos i tornar després, o si vam parar a dinar pel camí de tornada, ja que feia bastant de fret a les pistes.

AGRAÏMENTS: agraeixo al meu company Isidre, corregir-me l’error en el nom de la Font del Guiu.

ALTRES SORTIDES ALS RASOS:
L’any següent, el 77 , vaig tornar als Rasos, amb altres components de la Colla : Anna Lafont, Montse i Pepi Lopez, i un altre noi del que no recordo el nom; i varies vegades entre el 79 i el 82 amb una companya de treball, la meva família i un amic de la família, però en aquestes no va haver-hi incidents com en la que he relatat mes a munt.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA

ELS ROVELLONS DEL COGULLÓ D’ESTELA

Tardor del 76 amb Esteve Sabates, Isidre Gabarro, Climent Jurba, Joan Garcia i jo, decidim aprofitar el pont del Pilar per a pujar el Cogulló d’Estela, un pic pròxim als Rasos de Peguera de 1869 metres d’alaçada

cogullo d'estela                                              EL COGULLÓ D’ESTELA
Així que el primer dia del pont, vam agafar el tren fins a Manresa, i des d’allí ens vam dirigir a Berga amb autobús; una vegada a Berga vam pujar fins a la carretera dels Rasos de Peguera i la vam seguir fins a la zona de Font Freda, en terme de Castellar del Riu, allí en una zona de pícnic al costat de la font que dóna nom al lloc, i vam acampar en una a l’esplanada a l’altre costat del rierol, limitant amb el bosc,( llavors no existia el Càmping Font Freda); una vegada muntada la tenda i instal·lats; no recordo si va ser en Climent o en Joan, que va dur una llum de carbur, amb la intenció que ens servís per a il·luminar la tenda de nit, però la vam descartar, doncs, a part de que va tenir problemes per a encendre-la, ( es fa afegint aigua en un diposit amb Carbur de Calci), el fet que tingués la flama de comportament inestable ( d’aquí el dit: està més boig que una llum de carbur), no vam creure que fos aconsellable usar-la a l’interior de la tenda, així que descartem usar-la; per sort algú, crec que l’Esteve, havia portat un fogó de Càmping-gas, amb l’accessori de llum, que si bé no tenia la camisa en molt bones condicions, amb una mica de manya, vam poder il·luminar la tenda amb ell; per a cuinar ja teníem les brases de la foguera, que en aquell temps estava permès fer.

L’endemà, després de desdejunar, iniciem camí cap al cogulló d’Estela, el pla era pujar durant el matí, i menjar a la tornada, per la qual cosa deixem el menjar dins de la tenda per a portar les motxilles més lleugeres; vam agafar una senda que, després de travessar la carretera, anava en la direcció adequada, al cap d’un bon tros la vam  deixar per a pujar cap una carena, a la zona del Cinglet, poc després de caminar per la carena, vam trobar un niu de rovellons, com jo portava la motxilla gairebé buida, vaig repartir el que portava amb els companys, i els vam anar dipositant en el fons d’aquesta, no havíem avançat tres metres i trobem un altre niu, i una mica més enllà un altre i un altre, de manera que en poca estona ja tenia el fons de la motxilla amb tres o quatre capes de rovellons, així que vaig agafar una bossa plàstica gran, que portava per tapar·me si plovia, per a continuar ficant bolets que no paraven d’aparèixer, al final vam deixar d’agafar-los perque ja havíem omplert gairebé un terç de la bossa i s’estaven trencant pel pes; vam seguir l’ascensió repartint-nos el portar la bossa que pesava el seu, i finalment aconseguim arribar al cim.                    Per no tornar sobre els nostres passos,vam baixar pel vessant de la carena que donava sobre la carretera dels Rasos, al cap d’una estona vam desembocar a una tartera que vam voregar, i al final vam arribar a una senda que anava en direcció a la Fontfreda.

rovellons                                            EN JOAN, CLIMENT, ISIDRE,ESTEVE I ELS ROVELLONS  ( a la bossa els trencats)

Quan arribem al costat de la tenda, vam veure que a pocs metres hi havia una caravana, que havia d’haver arribat mentre estàvem fore; ens vam posar a separar els bolets sencers dels trencats, i una vegada fets els dos munts, ens vam repartir els sencers i vam posar els trossos en la bossa de plastic, part d’aquests decidim que els faríem a la brasa per a l’hora de dinar, quan estàvem començant a rostir-los, van arribar els ocupants de la caravana, una família amb dos fills ( o filles, no em recordo), que es van sorprendre de veure la quantitat de rovellons que teníem, i xerrant amb ells vam fer un tracte, els vam canviar un grapat de bolets per uns trossos de carn, amb la que vam completar el nostre menú.
Cap a ultima hora de la tarda va canviar el temps i va baixar la temperatura, a més es va posar a ploure, segons sembla el preu que s’havía de pagar per acampar en la zona de Berga, era passar una nit gelats de fred; l’endemà continuava plovent, així que vam quedar xops només de recollir el campament, i encara ens faltava caminar sota la pluja fins a arribar a Berga i poder agafar el bus; per sort va passar un bon Samarità amb un Citröen Break, i ens va baixar fins a la parada del bus  de Berga a Manresa, i d’allí, amb tren fins a casa; això si cadascun amb la seva bona part del botí de rovellons.

AGRAÏMENTS:                                                                                                                          Vull agrair als meus amics, Esteve Sabates i Isidre Gabarró l’ajuda rebuda, per a recordar alguns detalls que havia oblidat i rectificar un parell d’errors

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MOLA I EL MONTCAU

Entre el 75 i el 77, amb la Colla del Club, vam fer bastantes excursions a la Mola, per la qual cosa se’m fa difícil recordar quines anècdotes i personatges corresponen a qual excursió. No obstant això, sí que, amb l’ajuda dels meus companys, recordo (més o menys) una que vam fer a la fi del 75, potser perquè vam seguir una ruta diferent a l’habitual des de Matadepera; en aquesta pugem pel costat contrari.            A aquesta vam ser Esteve Sabatés , Isidre Gabarró, Paco García, jo , i no recordo si va venir Jordi Lartuna; sortim d’hora, amb la primera Vallesana que sortia de la plaça del mercat en direcció a Sant Llorenç Savall ( crec que a les 6 del matí); i  baixem a El Pont de la Roca, poc abans d’arribar a Sant Llorenç. Des del Pont de la Roca seguim la pista que porta al Marquet de les Roques, la casa d’estiueig de la família de Joan Oliver “ Pere Quart”, quan passem la casa comencem a pujar passant per la Font del Llor, que a aquestes hores estava gelada, igual que alguns trams del camí de pujada, per la qual cosa havíem de mirar on trepitjàvem, finalment arribem a l’entrada de la Cova Simanya, que té bastant amplitud i es pot entrar dempeus bastant tros i amb llum natural, hi havia prou aigua a terre, que queia del sostre en alguns punts; hi ha algun relat que diu que aquesta cova era el veritable cau del Drac de Sant Llorenç; després de tafanejar una estona per la cova, desdejunem devant d’ella.

simanya

Cova Simanya
Després de desdejunar, seguim camí i arribem al Montcau, pugem al cim per a, al cap d’una estona, tornar a baixar i agafa el camí de la Mola; després d’un bon tros arribem a els Obits, una sèrie de coves en una Bauma que, ja en el Neolitic, servia de refugi a pastors i llenyataires, fins i tot, sobre el segle XVIII, es va convertir en una “masia troglodítica” de la qual encara queden restes de les parets; d’allí ens dirigim al Tossal del Drac; i després d’una estona comencem a pujar a la Mola, al monasteri de Sant Llorenç del Munt, on parem a dinar i descansar.

mola                                                       Monestir de Sant Llorenç del Munt
I a primera hora de la tarda, comencem a baixar per la Canal de Can Pobla, una vegada a Can Pobla seguim un tram de la pista que va a Can Robert , fins a agafar la senda que ens porta al Cavall Bernat, i ja a Matadepera agafem el bus a Terrassa i allí un altre fins a Sabadell.

ESTEVE, PACO , JORDI L. , ISIDRE I JO                                                                         Esteve, Paco, Lartuna, Isidre i Jo
De les altres excursions, a la Mola, puc comentar que les vam fer per la ruta clàssica de Matadepera, Cavall Bernat, Can Pobla, Canal de Can Pobla i monestir, algunes seguíem fins al Tosal del Drac, i amb menys freqüència fins als Obits i el Montcau;  i el retorn per la mateixa ruta al inrevés; la variant més important era els components de l’excursió, pràcticament fixos érem Esteve, Isidre i jo, també solia venir en Jordi Lartuna , i en les primeres, en Paco Garcia, en un parell d’ocasions, va poder venir  en Miquel Esteban. D’aquestes recordo una anècdota en una d’elles, anàvem des de els Obits cap al Montcau, i ens vam perdre, i aixo que no era la primera vegada que fèiem aquesta ruta; vam agafar una senda equivocada que a més, cap al final, es desdibuixava enmig d’uns arbustos molt intricats, i a més des de darrere d’ells vènia un so estrany; ens vam acollonir una mica, perquè  vam pensar que podria ser un senglar; però quan creuem els arbustos, ganivet de muntanya en mà,  vam descobrir que sorti am a l’esplanada que hi ha al peu del Montcau i el so era produït per la gent que estava de berenar allí; encara sort que no ens van veure quan sortíem dels arbustos, perquè hauríem fet el ridícul.
AGRAÏMENTS: No vull acabar aquest post sense agrair als meus amics Esteve Sabates i Isidre Gabarro, per l’ajuda en recordar-me alguns detalls i els qui vam ser, a l’excursió via Cova Simanya, que he relatat mes amunt .

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar