Categoría: ANECDOTES D’EXCURSIONS

Any 1974, la colla dels Merinals al complet ( Climent P, Jordi L., Jordi ¿?, les germanes Nuri i Magda Bernaus??,  l’Encarnacio Marti?? i jo, decidim fer una excursió a la Mola, i aprofitar per a fer d’Espeleòlegs en una cova molt popular entre els joves excursionistes, La Cova d’en Manel, que està prop de la Canal de Can Pobla, i que, pràcticament, no té riscos, perquè són galeries de roca solida i amb recorregut pràcticament pla, encara que requereix arrossegar-se i reptar durant un bon tros; l’unic inconvenient és que surts arrebossat en fang.

                                                                                                                                                                                                   PUJANT LA MOLA                                                                                                                             Així que el diumenge següent sortim d’hora per a agafar el bus fins a Terrassa, i allí un altre a Matadepera, on ens encaminem a la urbanització de Cavall Bernat, allí comença l’ascensió a la Mola, passant pel penyal que porta el nom de Cavall Bernat, al cap d’una estona arribem a Can Pobla, a mitja muntanya, allí parem a desdejunar, després seguim per La Canal de Can Pobla, que uneix Can Pobla amb el cim;  una mica més amunt, a la dreta de “La Canal” esta la Cova d’en Manel. Per sort aquest dia hi havia poca gent, doncs, algunes vegades hi havia “cua” per a entrar a la cova; una vegada a l’entrada de la cova ens posem unes robes velles per a protegir la que portem, traiem els lots  de les motxilles (no disposàvem de llum frontal), deixem les motxilles a l’entrada de la cova i comencem a entrar ajupits , al cap de pocs metres ja estàvem reptan, per desgràcia per a nosaltres van començar a fallar-nos les llanternes, arribem a un punt conegut com “el sifó”, perquè hi havia una formació enmig del pas que calia sortejar per damunt, en aquest punt nomes funcionava la meva llanterna, que,a sobre, em va caure en un forat del “sifó”, quedant-nos momentàniament a les fosques, per sort, la llanterna, va reaparèixer per sota, però després de l’esglai decidim tornar enrere, i així acabá la nostra aventura com a espeleòlegs.

MONESTIR DE SANT LLORENÇ DEL MUNT                                               .                   Després de sortir de la cova, llevar-nos les proteccions brutes i recuperar les motxilles, tornem a la Canal i completem el camí fins al cim, allí descansem al costat del monestir de Sant Llorenç del Munt, admirem les vistes i dinem; ja descansats, baixem al Morral de Drac o Cova del Drac, que domina el curs alt del Ripoll, i on compte la llegenda que vivia un drac que terroritzava la comarca.                                                                                                      Despres de tafanejar pels voltants del Morral del Drac, desfem camí fins al monestir i iniciem el descens, una altra vegada per la Canal de Ca Pobla, de alli a Cavall Bernat i Matadepera, a agafar el bus fins a Terrassa i allí un altre a Sabadell, i cadascun a    seva.

                                                 IMATGE DEL DRAC DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

EL DRAC DE SANT LLORENÇ

Per els que tinguin curiositat, aqui teniu el rel·lat de la llegenda del Drac, extreta del portal Web de l’ajuntament de Castellar del Valles.                                                                 Sembla que als entorns del segle X, quan sembla que són consagrats els dos edificis religiosos que formaven part del nostre municipi (Sant Esteve de Castellar i Sant Feliu de Valrà), va ser el moment en què cal situar la llegenda del Drac de Sant Llorenç.

La història va anar de la següent manera: Corrien temps de sarraïns a Catalunya i per les terres del Vallès. Des de l’Àfrica, aquests van dur un víbria, un tipus de drac d’allò més ferotge, per venjar-se de les seves derrotes davant els cristians. De petita l’alimentaren, a la cova de Santa Agnès, amb bestiar, fins que va adquirir enormes dimensions. Un cop privada de menjar, la víbria es va posar recercar l’aliment per les terres de l’entorn de Sant Llorenç del Munt: Matadepera, Sant Llorenç Savall o Castellar estaven atemorides per la presència del terrible drac que acabava amb els seus ramats, malmetia les collites i matava persones.

De nit, el monstre s’arrecerava al que avui coneixem com la Cova del Drac. Les queixes es van anar aixecant fins que van arribar a les orelles del bon comte de Barcelona Sunifred, que escoltant-les va decidir que el seu gran cavaller Spes anés cap a Sant Llorenç a liquidar la bèstia que atemoria la zona, acompanyat per un escamot d’altres cavallers. Spes va arribar al lloc on la bèstia es trobava, i va ser tal l’espant que va produir els cavalls que l’acompanyaven, que aquests es van precipitar per un dels cingles de la muntanya, que avui es coneix com el Cingle del Cavalls. Desprès del fracàs del cavaller, el mateix comte Sunifred, valent com era, va ser qui va anar a matar el drac, acompanyat per un seguici.

La lluita va començar quan el comte amb un branca de roure, es va acostar a la Cova i el drac s’hi abraonà. Sunifred va trencar la branca que va quedar als peus de la fera en forma de creu, veient-hi un senyal diví. El comte, amb energies renovades, va ferir-lo de mort al ventre amb la seva llança. El drac se’n va anar volant fins al Puig de la Creu, on va anar a caure al que avui en dia coneixem com el Sot d’en Goleres. Amb petites volades va pujar fins al cim, on els crits que feia atemorien la comarca sencera. En Sunifred i els seus homes hi arribaren i allà van rematar la fera.