Amb la Marisol hem anat diverses vegades a aquest preciós poble de la serra del Cadí; la primera vegada va ser a finals del 83.
CASTELLAR DE N’HUG
Aquell dia vam sortir d’hora cap a Manresa, per a, allí, agafar la carretera de Berga, vam parar a Puig-reig per a esmorzar, i seguir camí cap a Berga, passada aquesta vam seguir fins a Guardiola de Bergueda, i desviar-nos cap a La Pobla de Lillet, d’on surt la revirada carretera que puja a Castellar de N,Hug; i que passa junt als Jardins Artigas i l’antiga Fàbrica Asland del Clot del Moro, on avui dia està el Museu del Ciment; arribats a Castellar, vam aparcar al costat de l’ajuntament, la visita del poble ens va encantar, hi vam comprar alguns records per a la familía.
FONTS LLOBREGAT
. Després vam baixar a veure les fonts del Llobregat, on vam estar una estona; de tornada al poble, com que es veia neu per la part alta, vam agafar el cotxe i vam agafar la carretera de la Molina.;
No ens va fer falta arribar a dalt de tot, a pocs quilòmetres del poble ja vam trobarm neu en els marges de la carretera, i ens vam parar per a tocar-la i jugar amb ella; abans d’arribar a la neu, vam poder veure cavalls en llibertat pels prats.
Com que ja es feia l’hora de dinar, i allà dalt feia a bastanta fresca, vam donar la volta i baixar cap a la Pobla de Lillet, parant en un tranquil prat entre la carretera i el riu, pocs quilòmetres passada la Pobla; després de dinar vam estar una estona per allí; fins que vam tornar cap a casa, xino xano.
Després d’aquesta primera vegada, hem tornat diverses vegades més, fins i tot que no recordo quantes ni les dates exactes; en algunes d’elles vam parar a dinar al costat de la capella de la Mare de Deu de Fatima, per sobre de l’Hostal les Fonts, i una d’aquestes vegades, després de dinar, vam baixar fins a la part posterior d’aquest hostal i vam passegar remuntant el riu fins a arribar gairebé sota de les fonts, és un passeig bonic.
També en altres ocasions vam parar a visitar la Pobla de Lillet i els Jardíns Artigas, que són preciosos.
Adjunto la Llegenda de les Fonts del Llobregat, extret de turismefgc.cat:
Os imagineu què va donar lloc a aquestes precioses cascades? Es diu que n’Hug de Mataplana, senyor de La Pobla i Castellar, escollí per dona una estrangera. El noble senyor era estimat pel poble per la seva bondat, però la seva dona era altiva i orgullosa. Misteriosament, algun temps després del casament, el noble va emmalaltir i morir, explicant-se el poble únicament aquella sobtada mort a causa de la malèfica influència de la seva dona, la qual a més, es trobava a punt de donar a llum.
Com una espècie de càstig per la seva maldat, la filla resultà molt lletja, de cabells vermells com el foc i ulls petits de bestiola. La nena va jugar amb la resta de mainada com una més, però quan es va començar a fer gran, va començar a notar que no gaudia de la mateixa popularitat que les seves amigues per la seva aparença. Llavors, la seva mare, morta d’enveja es va proposar que la seva filla fos la més maca del regne.
Es creia que la reina era una bruixa, i una nit de tempesta, en plena ràbia, passà tota la nit entre llibres de bruixeria. Al dia següent, va desaparèixer tot rastre de la tempesta, no hi havia ni un núvol al cel, però els núvols no eren l’únic que havia desaparegut: Totes les nenes de la comarca havien desaparegut durant la nit, esfumant-se sense deixar rastre, només els llits amb els llençols regirats.
Tot el poble va buscar-les sense descans per tots els racons, sense èxit, fins que escoltaren un remor estrany. Van seguir el soroll fins a una roca, adonant-se finalment que aquell soroll eren planys a llàgrima viva que sortien de la pròpia roca, juntament amb un petit rajolí d’aigua.
Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova on havia ficat totes les nenes innocent i se’n reia d’elles. Però, una nit va deixar d’escoltar els seus planys i va anar a veure què passava. Es va abocar tant al forat on hi eren les petites. les quals ja s’havien convertit en roques, que va relliscar i va caure al interior de la cova ella també. Com si la terra no acceptés a aquella malvada dona, de les profunditats va sorgir un gran riu, de força y cabal descomunals, i va expulsar el cos de la bruixa, convertint-la en un polsim vermellós.
Es creu que les quantioses i eternes llàgrimes de les nenes van fer néixer el riu Llobregat i que la seva sorra és vermellosa encara pel cos de la bruixa.
Per a les vacances del 83, els meus pares van ser convidats per uns amics, la família Vizcaino, que vivien en un poble de Còrdova, Hinojosa del Duque, a la comarca de los Pedroches, on, el meu pare, va estar treballant muntant una fàbrica de tovalloles. Com que jo havia estat una vegada allí amb la meva mare, quan encara era allí el meu pare, per a el casament d’una de les seves filles; em van incloure en la invitació; així que entre tots vam convèncer als pares de la Marisol, perquè la deixessin venir, i ens vam anar els quatre amb el 127 del meu pare. Sortim d’hora, per a agafar l’AP7 en direcció a València, passada aquesta, vam deixar l’autopista a Alzira, per a dirigir-nos a Banyeres de Mariola,(el meu pare també havia treballat allí) prop d’Alcoi, ens va dur a la Venta el Borrego, als afores del poble, a dinar i reservar habitacions per a passar la nit; després de deixar l’equipatge a les habitacions, vam sortir a passejar pels voltants, la posada tenia una bassa-piscina, però no ens hi vam banyar malgrat que feia bastanta calor; més tard, el meu pare, ens va dur a Alcoi a una gelateria que coneixia, per a provar el granissat d’orxata, boníssim; vam passegar una mica per Alcoi, i vam tornar a la Venta per a sopar i ficar-nos al llit.
L’endemà, ens vam aixecar aviat, i després d’esmorzar, seguirem el viatge, per dirigir-nos a la serra de Cazorla i entrar a la província de Jaén, passant per Úbeda, Linares i Andújar, i des d’allí dirigir-nos a Villanueva de Còrdoba i Pozoblanco, on vam parar a dinar en un restaurant que el meu pare coneixia; després de dinar vam fer la resta del camí fins Hinojosa del Duque on vam arribar a casa dels Vizcaino a l’hora de la siesta; després de les salutacions, abraçades i petons de rigor, ens vam instal·lar a les habitacions que ens van assignar, pels meus pares i jo, dues habitacions en el pis de dalt i la Marisol una a la planta baixa; la casa era molt gran, no recordo les habitacions que tènia, però si que tenia dues plantes amb habitacions a dalt i a baix.
SALA DE LAS COLUMNAS MESQUITA.
No recordo l’ordre cronològic dels llocs als que ens va dur el meu pare; però sí que vam anar un dia a visitar Còrdova, on vam visitar la Mesquita-Catedral, el barri de la Juderia, i l’Alcázar dels Reis Cristians, a mig dia ens va dur a dinar a un restaurant de la Juderia anomenat el Caballo Rojo, on vam menjar molt bé.
ALCAZAR DELS REIS CRISTIANS.
Altres dies vam anar als pobles pròxims a Hinojosa, Priego de Còrdoba, Villanueva de Còrdoba i Pozoblanco, en aquest últim la Marisol va comprar·se unes sabates i un “bolso” a joc, molt bonics i bé de preu.
També vam recorrer el poble i els seus voltants, vam anar a la piscina municipal algunes vegades; i la Marisol i jo, a un terreny amb hort que tenien els Vizcaino, als afores del poble, que tenia una bassa-piscina, on ens banyàvem; a les tardes, excepte el dia de Còrdova, fèiem la siesta, i sortíem al vespre, a prendre alguna cosa en algun dels nombrosos bars del poble; hi havia un que tenia unes olives “gegants” boníssimes; també vam anar a un pub i al cinema a l’aire lliure on, crec recordar, feien West Side Story. El retorn a casa, el vam fer d’una tirada, parant només per a anar al lavabo i per a dinar (no recordo on).
Extracte de Wikipedia: Hinojosa del Duque, fundada en els primers anys del segle XIV arran de la repoblació duta a terme pel Consell de Còrdova a la Comarca dels Pedroches, va rebre el seu nom de les característiques particulars del lloc on es va situar. Aquesta zona, en la qual, segons Ramírez i de les Casas-Deza,3 abunda el fonoll, donaria a aquesta població el seu primitiu topònim: Finojosa del Pedroche (1316). La vila del patrimoni reial d’Hinojosa, que a mitjan segle XV passaria de dependre del Comtat de Belalcázar, es coneixeria a partir de 1533 amb l’actual denominació – Hinojosa del Duque- en adquirir la categoria de duc el titular en aquest moment d’aquest comtat, don Francisco de Sotomayor, per casament amb donya Elvira de Zúñiga, III duquessa de Béjar.
Hinojosa ja tènia tradició de manufactura tèxtil; i a la fi dels 70, una empresa tèxtil d’Arenys de Munt, va decidir muntar una fàbrica de tovalloles en aquest poble; amb telers de l’empresa on treballava el meu pare de muntador, sent ell qui va muntar les maquines, posteriorment, quan la seva empresa va fer fallida va estar un temps treballant en aquesta fabrica fent el manteniment d’aquestes maquines; com que una de les filles dels Vizacaino treballava en aquesta fabrica des del principi, li va oferir al meu pare allotjar-se a casa de la seva família, i naixent així l’amistat entre ells; més endavant van venir al nostre casament, i nosaltres vam anar al del seu fill menor.
Al febrer del 83, vaig començar a sortir amb la Marisol, la que ara és la meva esposa; en les primeres sortides fora de Sabadell, portàvem al meu germà Xavi de carabina.
Una d’aquestes sortides va ser a l’abril del 83, en què vam anar a passar el dia a Montjuïc, a Barcelona; al matí vam anar a visitar el Poble Español, veient reproduccions d’edificis i llocs de gairebé tota la geografia espanyola, també vam poder veure diferents artesans treballant, el que més recordo es el bufador de vidre.
Vam sortir d’allí que ja era l’hora de dinar, així que vam agafar els entrepans que havíem portat i vam anar a un dels molts parcs que hi ha per la zona a menjar-los; després de dinar vam anar amb el cotxe fins a l’Av. Miramar, i vam agafar el telefèric fins al Castell de Montjuic; en aquella època, el telefèric, tenia les cistelles descobertes i de color vermell; des del telefèric, vam gaudir de les vistes del parc d’atraccions i de la zona marítima de Barcelona.
Baixant del telefèric vam anar a visitar el castell que, en aquell temps albergava un museu militar, no em sona que entréssim a visitar-lo, si recordo que vam recorrer el pati, les muralles i els canons, el meu germà i jo ens vam enfilar a un.
EL MEU GERMA I JO A UNA BATERIA DE COSTA.
Sortin del castell vam començar a baixar, caminant envoltant el parc d’atraccions, per a tornar a l’Av. Miramar, on teníem el cotxe; quan, prop de la plaça de la Sardana, el meu germà va fer un bot que gairebé se’m puja damunt…, el motiu va ser que gairebé trepitja una fila d’erugues de la procesionaria del pi, a la qual és terriblement al·lèrgic, només amb tenir-les a prop li surt urticària; una vegada passat l’esglai, vam continuar passejant fins a arribar al cotxe i vam tornar a casa.
Al maig del 85, la Marisol i jo, vam tornar a passar un dia a Montjuïc, però aquesta vegada al parc d’atraccions; i això que la Marisol no és molt amant de pujar a les atraccions, però tot i això vam pujar en algunes i al “Castillo del Terror”, o era la Casa?; al migdia ens vam menjar un bocata en el “chiringuito” en forma de balena que hi havia enfront d’aquesta atracció.
PARC D’ ATRACCIONS, ENTRADA SUPERIOR, PLAÇA DE LA SARDANA
El parc d’atraccions va tancar en 1998, ara hi ha els jardins de Joan Brosa, en els quals van quedar algunes de les escultures que hi havia al parc, com la de Charlie Rivel.
Després del viatge pels Alps de les vacances del 81; per a les vacances del 82, vaig pensar que podria preparar una ruta pels Pirineus; així ho vaig proposar, al principi semblava que anàvem a ser els mateixos del viatge pels Alps, però al final només vam quedar la Glòria i jo, amb la particularitat que, a la primavera, havíem trencat com a parella, però continuàvem sent bons amics. La ruta era bàsicament seguir La N-260 “Eix Pirinenc” des del Cap de Creus fins a Jaca i després seguir fins a Pamplona; excepte alguns trams, per a poder fer visites puntuals.
Així que, arribat el dia, carreguem la tenda, un matalàs d’escuma, i les motxilles, en el nou R5 de la Glòria i vam anar a agafar l’autopista direcció Girona, sortint a Figueres, per a dirigir-nos al Port de la Selva, on vam muntar la tenda en un càmping i després vam anar dinar; a la tarda vam pujar al monestir de Sant Pere de Rodes, que llavors estava en plena restauració, després de visitar-lo, vam baixar a Cadaques i Port Lligat; abans de tornar al càmping, ens vam arribar a Llansa, a sopar. L’endemà, vam anar a esmorzar a Roses, i després vam anar a visitar Figueres, després de dinar, a Figueres, ens vam anar fins a Perelada, parant primer a Vilabertran; a Perelada, a més del poble, vam visitar les caves del mateix nom i un petit museu sobre la viticultura i el cava en el mateix edifici, a la sortida ens van oferir una degustació, vam tornar al Port de la Selva, i després d’un passeig i el sopar, al càmping.
L’endemà, vam recollir la tenda i ens vam anar cap a Olot, passant per Figueres i parant a Besalú, per a visitar aquest poble medieval, a Olot vam parar a dinar i visitar el centre de la ciutat; continuant camí cap a Ripoll per la carretera de Vallfogona, vam parar en un càmping prop del Coll de Coubert, a visitar uns parents de la Glòria, als quals es referia com “els panochas”, perquè eren pèl-rojos; després de la visita, vam seguir fins a Ripoll, per a dirigir-nos a la Collada de Toses, per a arribar a Puigcerda, on vam anar a casa d’uns oncles de la Glòria, a sopar i passar la nit.
L’endemà al matí vam anar a la piscina de Puigcerda amb els cosins, i havent dinat a la seva casa, seguim camí cap a la Seu d’Urgell, acampant en un càmping entre Pont de Bar i la Seu, a última hora de la tarda, ens vam arribar fins a la Seu a sopar en el casc antic, i després d’un passeig nocturn de tornada al càmping.
ELS ENCANTATS I SANT MAURICI
L’endemà, vam deixar el càmping, i després d’esmorzar a la Seu, vam anar fins a Adrall, per a dirigir-nos a Sort i des d’allí, remuntant el curs de la Noguera Palleresa, a Llarvorsi, on vam parar a dinar, per a continuar fins a Espot, on vam trobar un càmping a l’entrada del poble; una vegada instal·lats, vam anar fins al Llac de Sant Maurici, al peu dels Encantats, (en aquella època deixaven entrar amb cotxe fins al mateix llac), despres de fer una mica la cabra per allí, vam tornar al càmping i vam anar al poble a sopar.
L’endemà, vam anar cap al Port de la Bonaigua de 2072 metres, passant per la Guingueta i València d’Aneu, entrant en era Vall d’Aran, parant a Tredòs i visitant la zona de Aiguamog, vam parar a dinar a Arties, i a la tarda vam visitar Vielha; desde on, després de prendre’ns unes cerveses, vam tornar a Espot per a sopar.
L’endemà, vam deixar Espot i el càmping per creuar, de nou, el Port de la Bonaigua, i passar per Vielha, per a creuar el túnel de Vielha cap a Vilaller, desviant-nos una mica més endavant per la N260, fins a Castilló de Sos, ja en terres de l’Aragó; a Castilló, ens vam anar fins Benasc, per a veure el massís de la Maladeta i el Aneto, el sostre del Pirineu; vam dinar a Benasc mateix, i tornar a Castilló per a seguir ruta fins a Ainsa i d’allí, seguint el curs del riu Ara i passant per Boltanya, a Torla, on vam trobar un càmping.
TORLA I ORDESA
L’endemà, visitem Broto i alguns pobles pròxims, com Asin de Broto; vam tornar per dinar a Torla, i a la tarda vam entrar al Parc Nacional de Ordesa amb el cotxe fins l’aparcament de la Pradera de Ordesa, i vam anar a visitar una part del parc, remuntant el riu Arazas; la Glòria es va cansar de pujar per la muntanya i es va quedar a reposar, em va dir que seguís jo, i que m’esperaria en l’aparcament, així que vaig continuar en solitari fins a la zona pròxima a la Cua de Cavall, on em vaig refrescar els peus al riu, que tenia l’aigua gelada; després vaig tornar a baixar per a reunir-me amb ella, i després tornar a Broto a sopar, i al càmping.
L’endemà, vam deixar Torla, per a dirigir-nos a Biescas, i des d’allí remuntar la vall de Tena a l’Alt Gállego, passant per Tramacastilla de Tena i Sallent de Gállego, on vam dinar i contemplar l’embassament de Lanuza; després vam pugar fins a Formigal; i després vam desfer camí, tornant a Biescas, per a anar fins a Jaca, on vam anar a instal·lar-nos en un càmping dels voltants; ja amb la tenda muntada, vaig tenir una sorpresa, perquè vaig sentir una veu que preguntava per mi, en girar-me em vaig trobar amb el José Sogero, que havía estat company meu de la mili, tambe “cabo primero”, només que d’un reemplaç anterior al meu; resulta que era l’encarregat del càmping; jo sabia que havia treballat en el càmping Ballena Azul, de Gava, però ni idea que canviés la platja per la muntanya; la qüestió és que ens vam alegrar mútuament de trobar-nos, i ens va convidar a acompanyar-lo al bar del càmping on ens va convidar a unes consumicions, mentre recordàvem “batalletas”, i va donar instruccions perquè ens fessin preu especial si tornàvem a consumir alguna cosa, vam aprofitar per a sopar allí.
L’endemà, al matí, vam visitar Jaca, sortint més tard, cap a Puente la Reina, on vam parar a dinar; seguint després en direcció a Pamplona, passant per “El Mar de Aragón”, a Tiermas, pero aquell any estava gairebé sec; a Pamplona, vam anar cap al Casc Antic, i ens varem sentar a prendre unes cerveses a la Plaza del Castillo; tornant a última hora a Jaca.
L’endemà, era la primera etapa del retorn; així que després d’esmorzar, i acomiadar-nos del meu amic Sogero, vam recollir la tenda, i ens vam posar en ruta cap al port d’Oroel, per dirigir-nos a Santa Cruz de la Seros, per a visitar monestir romànic de Sant Juan de la Peña, qu’esta en una bauma ; després ens vam anar cap a Riglos per a veure els famosos Mallos de Riglos, allí vam dinar amb vistas als Mallos; després de dinar vam anar fins a Osca, i d’aquí a Albelda, passant per Barbastro, Monzón i Binefar.
A Albelda tenien una casa els pares de l’Azucena, i com per aquestes dates passaven uns dies allí, vam passar a visitar-los, i ens vam quedar a dormir,( si no em falla la memòria crec que aquesta visita ja l’havíem acordat amb ells a Sabadell); encara que l’Azucena i el Claudi no estaven aquells dies al poble. I finalment, l’endemà, vam fer l’últim tram fins a casa, sense problemes; no recordo si des de Lleida vam tornar per l’autopista o per la nacional II.
Bé, havíem deixat el relat del viatge pels Alps, al principi del vuitè dia, quan deixàvem el càmping de Interlaken, per a dirigir-nos a Àustria; així que des de Inettkirchen, pugem el Sustenpass de 2224 metres, i baixem cap a Andertmatt, per a situar-nos a la vall de l’alt Rhin, vam parar a dinar prop de Coira, i vam reprendre ruta cap a Liechtenstein, passant per la seva capital, Vaduz; i tot seguit vam entrar a Àustria, creuant el Rhin, a Feldkirch, vam arribar ( y creuar) el Albergstrassentunnel, de 14 quilòmetres de llarg ( crec que en aquell moment era el túnel mes llarg d’Europa) i l’única via de peatge que vam pagar a Àustria; a l’altre costat, en ple Tirol, vam parar a Imst, a prendre unes cerveses, a la terrassa d’un típic restaurant tirolès, les noies volien anar al bany, per la qual cosa li vaig demanar a la cambrera on estava(en alemany), la veritat és que no vaig enterarme de la resposta, però els vaig dir “ al fons a la dreta”, i vaig encertar per casualitat, quedant com un crack amb l’alemany; uns quilòmetres mes endavant vam arribar a Unterperfuss, als afores de Innsbruck, on vam trobar un càmping bastant guay, aquí vaig deixar parlar al Xavi que sabia una mica d’anglès.
GOLDENESS DACHL
L’endemà, vam anar a visitar Innsbruck , capital del Tirol; vam anar a veure el barri antic i el Goldenes Dachl (“tejadillo dorado”), vam comprar barrets tirolesos de record, i també vam entrar a una carnisseria per a comprar uns bistecs, el dependent es va esforçar per entendre’ns i fer-se entendre, ens va encantar el caràcter dels seus habitants, en general molt amables, també ens va cridar l’atenció veure dones amb el vestit típic pel carrer; abans de tornar al càmping a dinar, vam pugar fins el trampolí olímpic de salts d’esquí, des d’on es té una impressionant panoràmica de la ciutat.
Vam tornar al càmping a dinar, i el Xavi va comentar que havia vist que Munic estava, només a cent i escaig de quilòmetres, que podíem acostar-nos aquella tarda per a veure la vila olímpica; així que sense pensar-ho dues vegades vam agafar la carretera que des de Unterperfuss anava cap a la frontera Alemanya; va ser l’unica frontera en la que ens van tenir una estona parats i ens van segellar els passaports; vam entrar a Alemanya per Scharnitz i d’allí vam enfilar cap a Mittenwald, prop de Garmistch-*Partenkirschen; i a uns 30 quilòmetres de München(Munic), vam entrar a una autobahn, l’A95, de quatre carrils, gratuïta i sense límit de velocitat, ens avançaven fins als camions¡¡. Finalment vam arribar a München, però era més gran del que pensàvem i no teníem ni idea d’on estava la vila olímpica, a més, no portàvem marcs alemanys, així que vam parar en una plaça, on vam veure uns taxistes, preguntant si parlaven anglès un va dir que una mica, el Xavi li hi va preguntar per la vila olímpica, i, a part de que no va acabar d’entendre-ho, es veu que des d’on estàvem era una mica complicat arribar, i com a més ja era una mica tard, vam decidir tornar al càmping; vam anar a buscar la sortida de la ciutat (ara no sé, però en aquella època no hi havia molts indicadors dins de la ciutat), i al cap d’una estona vam veure una entrada a l’A8 que indicava direcció a Innsbruck i Salzburg, i alla que vam anar, resulto que si bé donava més volta, podíem arribar a Innsbruck directament per autopista (sense peatge), la qual cosa va ser una sort perquè se’ns va fer de nit pel camí; prop de la frontera ens vam desviar per l’A93, que a la frontera austríaca ( a Kiefersfelden) passava a ser l’A12, que ens deixava a Innsbruck, i d’allí al càmping.
L’endemà, vam recollir las tendas, i vam anar cap a Innsbruck per a agafar l’A13 “Brenner autobahn” que acaba a la frontera italiana en el Brennerpass o passo de Brenero, aquí vam veure un canvi brutal d’un país a l’altre, perquè arribàvem per una autopista, ben asfaltada, que semblava que li treien lluentor a les baranes, i sense peatge, i entravem a una autopista amb baranes rovellades i abonyegades, amb sots i, a menys d’un quilometre de la frontera, un peatge: la autostrada A22; de la que vam sortir a Mülhbach, per a dirigir-nos cap a Brunico i a la zona de les Dolomites, passant per Cortina D’ampezzo, on vam parar a dinar; d’allí ens vam dirigir cap a Vittorio ja a la regió del Veneto, i d’aquí a Mestre, població a la riba de la llacuna de Venècia, allí vam trobar un càmping urbà, on, un cop instal·lats, vaig demanar informació per a anar a Venècia; em van informar que a la porta del càmping hi havia una parada del bus que anava a Venècia, i que podíem comprar els bitllets en la mateixa recepció del càmping. Com a curiositat, comentés que, alguns coneguts que habian estat a Itàlia poc abans que nosaltres, ens van advertir que s’habia que anar amb compte amb els carteristes que et roben sense que t’adonis; asi que em vaig fer una bossa per a posar els diners del fons comú, i portar-la a la roba interior; motiu pel qual la Nuri em deia “picolina d’oro”.
PLAÇA SANT MARC
L’endemà, desdejunem a la cafeteria del càmping, i després vam compra els bitllets i vam anar a esperar el bus; en pujar tènies que presentar els bitllets al conductor, jo portava els dels quatre i vaig pujar el primer juntament amb la Glòria, però entre nosaltres i la Nuri i el Xavi, van pujar dues persones, així que l’hi vaig indicar al conductor qui eren els altres dos, i els va deixar passar sense problemes; però darrere d’ells va pujar una “maruja”, que va pensar que s’havien colat, es va quedar remugant prop de nosaltres; abans d’arribar a Venècia, va pujar el revisor i ella ja s’imaginava que els hi diria alguna cosa al Xavi i la Nuri, però com que tot estava en regla i no els va dir res, va comencar a increpar al revisor i es van posar a discutir, fins que el la va enviar a “dam p’al culo”; amb tot això vam arribar a l’estació d’autobusos de Venècia devant del moll del vaporetto ( el bus aquàtic); va voler anar fins a la plaça de Sant Marc caminant i així veure la ciutat, quan portàvem una estona caminant, i com que no duiem plànol de la ciutat, li vaig demanar a una “signora” que ens indiqués el camí, ens ho va explicar molt amablement, de fet érem a prop; una vegada en la plaça, ens vam sentar a prendre unes birras en una terrassa, ens van sortir caríssimes¡¡. Ja descansats, vam anar al Campanile ( la torre que hi ha enmig de la plaça) i vam pujar a la part superior per a veure les vistes; de tornada a la plaça, vam admirar les góndoles i el palau del Dux , arribant fins al canal posterior per a veure el pont dels sospirs; i després vam entrar a la catedral de San Marcos; a la sortida ens vam tornar a internar pels carrers interiors i vam parar a una pizzeria a dinar, d’allí vam sortir cap el Gran Canal i il Ponte de Rialto, on vam estar visitant les botigues i conversant amb un comerciant que parlava castellà, d’allí vam anar al barri jueu, visitant mes botigues, i on vam comprar uns records de vidre bufat; ja a últimes hores de la tarda, tornant cap a Sant Marc, vam parar en un Ristorante a sopar “fruiti di mare adriattico”; després vam agafar el vaporetto per a tornar a l’estació d’autobusos, per a tornar al càmping, ja de nit, i sense cap “maruja” busca raons.
L’endemà vam anar al centre de Mestre, per a esmorzar, comprar provisions i pasta italiana; després vam tornar al càmping a recollir las tendas, i vam posar rumb a l’oest, per la autostrada A4, passant Padova, Verona i Brescia, on ens vam desviar per l’A21, parant a dinar en una àrea de descans prop de Cremona; després de dinar vam seguir fins a Passalaqua, per a agafar l’A7, rumb a Genova; un tram d’aquesta autostrada encara no estava acabat, per la qual cosa vam anar per una carretera general, bastant dolenta i revirada; arribant a Genova, vam agafar l’A10 en direcció a la frontera francesa, vorejant l’escarpada costa de Ligúria, amb molts túnels i viaductes, passant per Savona i San Remo, fins a Ventimiglia a la frontera, on vam continuar per la autoroute A8( la Provenzale) , ja de nit, passant Menton i Nice, i sortint en Cagnes sur Mer, on vam trobar un càmping.
L’endemà, al matí vam anar a la platja, prop d’Antíbes; a aquella època, a França, era el boom del top less (tetés a l’air), no hi havia una sola dona a la platja amb la part de dalt del bikini, ni les velles¡¡; així que finalment la Glòria i la Nuri també s’el van treure, perquè eren la nota discordant; vam tornar al càmping per a dinar, i a la tarda vam anar a Nice, on vam passejar per la Promenade des Anglais, i ens vam pendre unes cerveses; després ens vam anar fins a Mònaco, on vam visitar el Casino; almenys la part que deixaven visitar si no hi anaves a jugar; i ja de nit vam tornar al càmping.
L’endemà era el del retorn a casa, així que, després d’esmorzar, vam recollir las tendas, i vam posar rumb a Aix en Provence per l’A8(la Provenzale), allí acabava la autoroute i per carretera convencional vam anar cap a Nimes, parant en Tarascon sud Rhone a dinar, després vam creuar el Roina, i, arribant a Nimes, vam agafar l’A9 ( la Llangedoccienne) en direcció a la frontera espanyola, passant Montpeller, Narbona i Perpignan; vam passar la frontera sense problemes, i vam enfilar l’AP7 cap a Barcelona; arribant a Girona, vaig veure que l’indicador de temperatura arribava al vermell, li vaig dir a la Glòria que parés en el voral i obrís el capo, havíem perdut aigua i el electro-ventilador no funcionava; vaig imaginar que fallava el termo-contacte, així que vaig fer un pont, per a deixar el ventilador fixe, i vaig omplir el dipòsit de refrigerant, no vaig poder omplir-lo del tot, així que li vaig dir a la Glòria que no apretes molt l’accelerador i entres a l’àrea de servei següent, allí pujava un’altra vegada la temperatura, vam comprar una garrafa de refrigerant, i vaig acabar d’omplir el dipòsit, vam rependre el camí; però entre Cassa de la Selva i Massanet de la Selva, va tornar a escalfar-se, vam parar, de nou en el voral, prop d’un poste SOS, obrint el capo l’hi vaig dir a la Glòria qu’accelerés, vaig veure que en accelerar sortia l’aigua de la bombona, símptoma de trencament de la junta de culata, per la qual cosa, des del poste SOS, vam demanar una grua; va trigar una mica perquè ja portava un altre cotxe carregat, el nostre el va agafar a remolc fins a Sant Celoni, on va deixar l’altre cotxe i va càrrgar el nostre, arribant finalment a Sabadell.
Un parell de dies mes tard, el germà del Salva, que és mecànic, va desmuntar la culata per a portar-la a comprovar i planejar; jo vaig aconseguir el joc de juntes de culata, filtres, bugies, oli i refrigerant; amb descompte de recambista; i així vam arreglar l’avaria.
Com a punt final, comentar que en aquella època, no existia l’Euro, i a cada país tenien una moneda diferent, i tampoc eren habituals les targetes de crèdit, per la qual cosa abans de sortir de viatge vam haver de canviar una quantitat, per francs francesos i suïssos; i durant el viatge, passar per alguns bancs per a canviar a xilings austríacs, lires italianes i, novament, a francs francesos.
Després la petita pausa de les “històries de la mili”, reprenc els relats de les sortides amb els amics. Estiu del 81, de cara a les vacances d’agost, havíem parlat de fer una ruta pels Alps; pel meu aniversari (al juny), em van regalar un atlas de carreteres d’Europa, perquè preparés l’itinerari, per a visitar els llocs emblemàtics que anavem proposant; també, com qu’em defenso bastant bé en francès i italià, em van nomenar “traductor oficial”, a més l’atlas venia acompanyat amb un llibret, amb les frases més habituals, si vas de turisme, en diversos idiomes. Ja a la fi de juliol, va resultar que només podíem anar la Nuri i el Xavi, casats de feia poc, i la Glòria i jo, que per aquella època tontejavem com a parella; els altres, el Salva, la Rosa, l’Azucena i en Claudi, no podien venir; així que decidim d’anar els quatre en el R5 de la Glòria, al qual l’hi vaig muntar una baca que tènia del 127, per a portar dos matalassos d’escuma i dues tendes canadenques.
El dia d’agost que començaba el viatge, vam anar a agafar la AP7 direcció França, abans de la frontera, vam parar en una àrea de servei per a esmorzar i anar al lavabo, i ja a França vam seguir per l’autopista, passant Perpignan, Narbonne i Montpeller, als voltants d’Orange, vam parar a dinar, i després vam seguir fins a Valence, on vam deixar “l’autoroute” per a seguir per carreteres nacionals i departamentals cap a Chamonix , passant per Voiron i Chambery, on ens va enxampar una tempesta; quan vam arribar a Chamonix, estava plovent, així que vam buscar un càmping i muntar les tendes sota la pluja, vam tenir d’anar al bar del càmping per a sopar, i ens vam ficar al llit, millor dit, als sacs de dormir.
L’endemà, continuava ennuvolat i amb pluja intermitent, per la qual cosa no es podien veure ni l’Aiguille du Midi ni el Montblanc, així que vam canviar els plans, primer un passeig pel poble i comprar provisions; vam veure un lloc un feien pollastres a l’ast i vam decidir comprar·ne un i patates, per a dinar; a la Nuri li va fer molta gràcia quan em va sentir demanar el pollastre ( poulet), i deia que ens anàvem a menjar un piolet…, també li feia gràcia quan demanava el cafè amb llet ( cafè au lait) que sona cafè olé, “cafè olé olé” deia. Després vam anar fins a Geneve (Ginebra), vam aparcar en una avinguda al costat del Llac Ginebra, enfront del característic brollador, “Jet d’eau”, dins del llac, també plovia una mica, per la qual cosa vam haver de menjar-nos el “piolet” dins del cotxe; havent dinat vam fer una passejada per a veure els edificis i botigues, i a la tarda a última hora, tornada al càmping.
El tercer dia seguia encapotat, de les muntanyes només aconseguim veure la part inferior; així que vam recollir després d’esmorzar i vam seguir ruta cap a Suïssa, entrant per Martigny i baixant cap a la vall del Roina, vam parar a dinar a Sion i vam seguir fins a Visp, on ens vam desviar a la dreta, cap a Tasch, on acaba la carretera, habia un càmping al costat de l’entrada del poble, i després de muntar les tendes ens vam anar a un “súper” que vam veure en arribar, per a comprar menjar, la nostra sorpresa va ser que tancaven a les 17 hores, i com eren les 17,45, doncs ens vam quedar amb un pam de nas; aquell vespre vam haver de sopar en el restaurant del càmping.
ZERMATT I EL MATERHORN
L’endemà, per fi va asserenar; el primer que vam fer, després d’esmorzar, va ser anar al súper a comprar provisions; una vegada aprovisionats, ens vam anar a l’estació, a agafar el tren que puja a Zermatt; al peu del Matterhorn, allí vam poder passejar tranquils per un típic poble de muntanya on no circulen automòbils; i gaudir de les vistes del Matterhorn; més tard vam agafar el tren de retorn a Tasch, i volta al càmping.
El següent dia, vam recollir les tendes i deixar Tasch, baixant de nou cap a la vall del Roina, a Visp girem en direcció a Brig i d’allí a Münster pujant el Grimselpass a 2164 m, on, tot i que estàvem a l’agost, hi havia neu al costat de la carretera, vam parar per a trepitjar-la i veure les vistes, per el costat dret vèiem la Glacera del Roina, on neix aquest riu, i a l’esquerra el Grimselsee un gran llac d’alta muntanya; de tornada a la ruta, vam baixar a la regió de Oberland, cap a Innettkirchen, i d’allí a Interlaken, entre els llacs Briensee i Thunersee; on vam trobar un càmping a la vora del riu Aar, que uneix els dos llacs.
El següent dia, després de desdejunar, vam anar a Grindelwald un típic poble suís, amb unes magnifiques vistes de la vertical paret nord del Eiger i de la Jungfrau; des d’aquí vam anar al poble vei de Lauterbrunner, on hi ha una espectacular cascada, després vam tornar al càmping per a dinar. A la tarda vam anar a visitar Bern (Berna), on vam poder veure el fossar dels óssos, que són l’emblema de la ciutat; tornant al càmping al capvespre.
LAUTENBRUNNER
L’endemà, vam anar a visitar Luzern (Luzerna), i el seu característic pont de fusta cobert, a la vora del Vierwaldstatensee ( llac Quatre Cantons) ; després vam anar a envoltar el llac, parant a dinar prop de Altdorf, al costat oposat del llac; i tornant al càmping a mitja tarda.
L’endemà, vam recollir les tendes i deixar el càmping, per a anar cap a Àustria, però ja us ho explicare en el següent post.
A principis de maig del 79, vaig participar a les meves últimes maniobres, eren nomes de companyia, i van ser les que més em van agradar; vam anar a un poblet de la província de Guadalajara; el poble estava en un turó per sobre del riu Jarama; vam muntar el campament a la vora del riu, sota del poble. Per entendre la meva relació amb el sergent del qual parlare, us explico una mica els antecedents: Quan em van nomenar caporal de primera, em van assignar a la secció de “combate”, al càrrec de la qual estava el sergent Losada, jo era el seu adjunt o ajudant; i la veritat és que a pesar que era el sergent mes cabró de la companyia,(l’havien degradat ves a saber per que…) a mi em tractava molt bé; pot ser perquè, si bé, als matins, tènia que donar-nos teorica de combat ( xifrar missatges, nocions d’auto-defensa i atac, etc). ell solia començar la classe i al cap d’una estona s’anava a la cantina de sub-oficials, deixantme a mi al càrrec de la classe, i sempre l’hi habia cobert l’esquena, si vènia algun oficial per l’aula.
COMBATE
Una cop muntat el campament, vam començar a preparar les activitats, l’endemà s’anava a fer una marxa d’orientació d’uns 14 0 15 quilòmetres, per a la qual es formarien dos grups, que la farien en sentits oposats, uns des del campament fins al punt de destí i els altres a l’inrevés; així que havent dinat, vaig anar amb el sergent Losada, ja que era el seu adjunt, i un conductor, a inspeccionar el terreny; realment vam inspeccionar els bars del poble i del poble veí, per sort pagava ell. Aquesta nit em va tocar de sub-oficial de guàrdia, combinat amb el sergent Losada, així que vaig anar amb ell a la tenda-post de guàrdia, però em va dir que m’anés a dormir, que el faria la primera meitat de la nit, i que ja enviaria algú a despertar-me per a rellevar-lo; la meva sorpresa va ser que em va despertar el toc de diana, així que vaig anar ràpidament a veurel i dir-li que no havia vingut ningú a despertar-me, em va contestar que no ho va veure necessari, que la nit va ser molt tranquil·la, que estigués tranquil, que no passava res.
Després de passar llista i del desdejuni, es van formar els dos grups per a la marxa d’orientació, a mi en va tocar amb el que tornava al campament des del punt de destí, així que vam pujar als camions i allà que vam anar; quan vam arribar al lloc, una petita esplanada al costat de la carretera en plena serra, vam baixar dels camions i es va fer formar la tropa, per a repartir instruccions amb l’itinerari, però a mi em van dir que em quedés amb els conductors, a esperar al grup que venia des del campament, perquè no podien quedar-se allí sense cap responsable; així que vaig tornar a deixar la motxilla en el camió i ens vam asseure a esperar; fins que van arribar, bastant fets pols, perquè el terreny era bastant accidentat; després de passar llista per a veure que no s’havia perdut ningú, vam pujar als camions i tornar al campament, a dinar, després de banyar-nos al riu; a la tarda ens van donar permís per a pujar al poble, on ens vam posar a tope de cubatas ( quan era “cabo” en van posar el malnom de “cabo cubatas”…perquè seria? ).
Aquella nit, la guàrdia l’hi va tocar al meu col·lega Arcala“*Manix”, i va pasar el mateix que a mi, no van anar a despertar-lo, però a ell li va caure una repulsa, no sé si és per que quan es va llevar, no va anar a disculpar-se o que, però quan vam tornar a la caserna li va caure un arrest.
El següent dia, va ser més divertit, primer ens van donar un curset practic sobre explosiu plàstic, detonadors i metxes; després vam passar a les demostracions, i finalment, a la part practica, en equips de quatre ens van donar una petita porció de “plastilina” C4, un detonador, un tros de metxa lenta i un encenedor, cadascun portava una cosa i el quart feia un forat a terre, després vam fixar la metxa al detonador, introduïn-lo a l’explosiu, posar-lo al forat, el tapem, vam prendre la metxa i ens allunyem darrere d’unes mates i…BOOM.
BAZOOKA
Despres també, ens van ensenyar a disparar amb un Bazooka (tècnicament un llançagranades), primer amb un adaptador que disparava bales traçadores, per a veure els que tenien més punteria, i després els millors van disparar un projectil de veritat. Com aquest era l’últim dia de maniobres, el sergent de cuina, ens va fer un menú especial, havia comprat uns xais, i va fer preparar una foguera amb llenya, per a fer-los a la brasa, acompanyats amb sangria fresqueta, i a més, podíem repetir, ( des d’aquestes línies, vull agrair al sergent Berrios, de cuina, el bé que ens cuidava, era facil saber quan s’encarregava el de la cuina de la caserna, perquè habia cua al menjador). Despres d’una bacaina, vam recollir el campament i vam tornar a la caserna. Uns dies mes tard, sobre el vint de maig, es llicenciava el meu reemplaç , però com qu’erem d’enginyers i el 30 de maig és el patró d’aquests (Sant Ferran), ens vam haver de quedar fins a aquell dia.
De maniobres de companyia, vam fer bastantes i en diferents llocs: per la zona de la Manxa, per la serra de Guadarrama, a Manzanares el Real, entre Pinto i Valdemoro….; però eren rutinariesl d’enllaçar entre nosaltres amb les emissores.
Normalment els caps de setmana, que no tènia servei anava a casa, però si em tocava algun servei i m’havia de quedar, aprofitava el dia que lliurava per a visitar Madrid; això és el que vaig fer un diumenge de Març del 79, després del desdejuni, vaig sortir de la caserna amb la intenció d’anar al Rastro , menjar per la zona i passejar pel barri antic. Quan sortíem de la caserna, havíem d’anar vestits amb l’uniforme de passeig, lleig i incomode, per això portàvem roba de civil en el “petate” i ens canviàvem en algun lloc; jo, quan em quedava a Madrid, agafava l’autobús que venia de Colmenar Viejo i em deixava en la Plaza Castilla i allí agafava un altre fins a l’estació de Chamartín, on em canviava en els serveis i deixava el “petate” en una consigna, per a fer-ho al revés a la tornada.
Aquell diumenge, una vegada canviat, vaig pujar al bus per a tornar a Plaza Castella a agafar el Metro (en aquella època el Metro no arribava a Chamartín); em vaig asseure en la part del davant, i abans que arrenqués, una noia, oriental, li va preguntar al conductor, si anava al centre, en italià, i el xofer no s’enterava, així que vaig intervenir i li vaig dir que sí; quan va pujar, li vaig explicar que l’autobús no anava al centre, però que ens deixava en l’estació del Metro, li vaig preguntar on anava exactament, perquè jo anava cap a la zona centre i podria indicar-li (li parlava en un popurri de castellà, català, una mica d’italià i a poc a poquet, i almenys m’entenia); em va dir que havia d’anar al locutori de l’edifici de Telefónica, per a poder telefonar a casa d’una amiga de Santander, on es dirigia, per a indicar-li en què tren arribaria (en aquella època no havien mòbils); com tenia temps, em vaig oferir a acompanyar-la i fer d’interpret si era necessari.. Ja en el Metro, ens varem presentar, em va dir que es deia “Chico” ( s’escriu Shieko), que era japonesa, però que vivia en Firenze (Florència), on era professora d’angles; jo, al meu torn, li vaig donar el meu nom, i li vaig explicar què estava fent el servei militar prop de Madrid, però que vivia prop de Barcelona; també li vaig comentar que el seu nom, en espanyol significava el mateix que “boy” en angles, va riure i em va contestar que ja li ho havia dit la seva amiga.
GUIA DEL METRO 1979
Arribats a l’estació de José Antonio ( actualment de Gran Via), vam baixar del Metro i vam sortir a la superfície, ens vam dirigir a l’Edifici Telefónica, a la mateixa Gran Via( llavors Avenida José Antonio), l’entrada al locutori estava en el lateral, i allí vam entrar, hi havia una mica de cua en el taulell, quan ens va tocar el torn, vam tenir la sort de que ens va tocar el funcionari “llest” i va entendre el que la noia li demanava: que li posés una “conferència” amb un numero d’un poble de Santander; li va donar un numero de cabina, i jo mentre em vaig asseure a esperar, però poc després d’haver entrat en la cabina, em va cridar, segons sembla la seva amiga no era a casa, i va agafar el telèfon la seva mare, que no s’assabentava de res ni en angles ni en italià, així que vaig haver de fer d’intèrpret, traduint-li a la senyora el que em deia la noia, i després passar-li la resposta de la senyora. Una vegada solucionat el tema telefònic, i sabent que el seu tren no sortia fins a les 5,30 de la tarda, li vaig proposar que es vingués amb mi al Rastro, i que després podíem menjar en algun restaurant de la zona, la proposta li va encantar; així que vam enfilar la Gran Via fins a la plaza Callao, per a agafar la línia 5 del Metro fins a la Latina, prop del Rastro.
PARADES DEL RASTRO 79
Sortin de l’estació de la Latina, ens vam anar a la Plaza de Cascorro; lloc de referència del Rastro, vam estar una bona estona tafanejant les parades, no recordo si ella va comprar alguna cosa, jo, per descomptat que no; després ens vam anar a buscar un restaurant per la rodalia, vam trobar un carrer en el que n·hi havia varis, vaig triar un que tènia bona pinta i tènia bons preus, per a ser diumenge; no em pregunteu el nom, que no em recordo, com tampoc recordo que vam menjar, em sona que ella va demanar algo de peix; la qüestió és que si recordo que ens va agradar el menjar a tots dos; i que ella va insistir a convidar-me. Havent dinat vam passegar pel vell Madrid, fins a la puerta del Sol, on li vaig explicar que, cada cap d’any retransmetien les campanades des d’allí; com que, ja tenia d’anar a agafar el tren, li vaig parar un taxi i li vaig dir al taxista que la portés a l’estació de Chamartín, i ens vam acomiadar, jo vaig passegar una estona, fins a un cinema, i a la sortida vaig menjar alguna cosa per a sopar; després vaig agafar el Metro per a tornar a Plaza Castella i d’allí a l’estació a vestir-me una altra vegada de “romano” i tornar a la caserna; un dia rodó. Abans de sortir del restaurant, li vaig donar la meva adreça de la caserna, perquè em fes saber que havia arribat bé a casa de la seva amiga; i efectivament, uns dies mes tard vaig rebre una carta, en angles, on després de fer-la traduir ( a les hores no en sabia ni papa), em deia que havia arribat sense novetat, i em donava les gràcies, per l’ajuda i per haver-la acompanyat aquell dia; que s’ho estava passant molt bé a Santander; i em donava la seva adreça de Firenze, per si volia escriure-li; ho vaig fer , però en italià, per a això em vaig comprar un diccionari, per a buscar les paraules que no sabia; vam mantenir correspondència una temporada fins a un temps després de llicenciar-me.
A principi d’octubre del 78, quan encara era caporal, es van fer unes maniobres de tota la Brigada, al camp de tir i maniobres de San Gregorio a Saragossa; arribat el dia de sortida, van carregar els vehicles (tancs, camions, ATP, Toas, i Jeeps), material i tropes, en un tren militar a l’estació del Goloso, i a la tarda vam sortir cap a Saragossa, vam fer el viatge de nit, i amb aturades, perquè calia donar prioritat de pas als trens convencionals, menys freqüents de nit. A priori, no m’ho anava a passar massa bé, perquè m’havien assignat a maniobres nocturnes, i per a començar em va tocar estar de “cabo de guàrdia” en una llarga parada que vam fer en l’estació de Calataiud, mentre els meus companys dormien dins del tren; vaig haver d’espantar un parell de gamberros borratxos, que volien pujar-se al tren; el matí següent vam baixar a una estació de mercaderies de Saragossa, una vegada descarregats els vehicles, ens vam anar cap el camp de maniobres, un terreny desèrtic de 34000 hectàrees; vam muntar un campament al peu d’un pujol, també es va muntar una gran tenda-cantina, on li va tocar “currar” al meu col·lega Manolo Arcala”*Manix”.
ELS CAPORALS ARCALA I BALDÓ A SAN GREGORIO.
Al final va resultar que, per seguretat, es van suspendre les maniobres nocturnes, així que vaig quedar lliure de servei; i vaig quedar com una espècie de comodí, aquella tarda em van enviar a ajudar a “Manix”, a acabar d’instal·lar la cantina; l’endemà em van donar una emissora-motxilla, i em van enviar a acompanyar al general de la brigada, a inspeccionar el terreny, en un Land Rover, a l’hora de dinar ja estava de tornada en el campament, i la tarda lliure, avorrit, perquè no podíem sortir d’allí, i no hi havia ni tele ni lectura, només podia anar a la cantina a passar l’estona amb el meu amic “Manix”, i esperar que tornessin la resta dels companys. El següent dia, em van fer pujar al cim del pujol, al peu d’una antena vertical HF, que habian montat uns companys, amb una emissora i un telèfon de campanya ( una caixa de fusta amb auricular/micro de baquelita negra i una manivela ), que els meus companys de telefonia havien connectat a la central de comunicacions mòbil, instal·lada en un camió al peu del pujol, al costat del campament; la meva missió era retransmetre per telèfon qualsevol informació que rebés per l’emissora destinada al centre de comandament, i passar-los les instruccions que rebés com a resposta; un avorriment, doncs, si no recordo malament, només en van contactar un parell o tres de vegades; ara això si com que en el centre de comunicacions estava, d’operador, un company, i estaven connectats amb la xarxa nacional de telefònica, a l’hora de dinar, mentre els comandaments no estaven, em van posar amb casa meva, així vaig poder parlar amb la meva mare des d’enmig d’un camp, abans que existissin els mòbils; per cert, el menjar me la van pujar i vaig dinar en pla pic-*nic. El següent dia vaig seguir de “retransmissor”, amb l’emissora i el telèfon en el pujol, fins despres de dinar, que des del centre de comandament, es van donar per finalitzades les maniobres. L’ultim dia vam estar desmantellant tot l’embull, recollir l’antena, desmuntar la tendeixi-cantina, desmuntar el campament…. I a la tarda un’altra vegada al tren i retorn a la caserna; per sort aquesta nit l’hi va tocar de “cabo de guàrdia” a un altre.
No recordo en quina data va ser, possiblement entre finals del 80 i primera meitat del 81; però si crec que era un dia laborable a la tarda, després de plegar, que ens vam reunir a casa de Gloria, no recordo exactament els qui estàvem, però sí que alguna de les noies va dir alguna cosa d’anar a prendre alguna cosa a un lloc del “Bulevard Rosa”, a Barcelona; no tots estaven d’acord, i al final vam quedar la Rosa, la Nuri, la Glòria, la Montse “Rat”( una integrant de l’equip de volei) i jo; la resta dels nois, i no sé si alguna noia més, no van voler anar·hi; així que ens vam anar les quatre noies i jo, amb el meu 127 cap a Barcelona.
EL MEU 127
Vam anar pel lateral de la B30, i després vam entrar per la diagonal, passant pel Camp Nou i carrer de Sants, sortint a Plaza España i Paralel, encara que sembli rar, vam enxampar tots els semàfors en verd, i no vam parar fins a la rotonda del monument a Còlom, però en aturar-nos es va parar el motor i no arrencava, així que vaig posar primera i amb el “demarré” vaig aconseguir moure’l fins a acostar-lo a la vorera; vaig obrir el capó, i connectar una llum portàtil, vaig desmuntar el filtre de l’aire i vaig veure que la palometa del carburador estava tancada, la qual cosa va fer que el motor “s’ofegués”; el primer que vaig pensar és que se m’havia passat treure el “starter”( en aquella època, la majoria dels cotxes de gasolina, per a arrencar en fred, tenien un cable, d’accionament manual, que tancava la palometa del carburador limitant l’entrada d’aire, i provocant una mescla més rica en gasolina, la qual cosa facilitava l’arrencada ( starting en angles)), però quan vaig mirar el comandament, vaig veure que si que l’havia tret, per la qual cosa calia buscar un altra causa del problema; per sort per a mi, la “Rat” tenia el pare mecànic, i a vegades l’ajudava en el taller, així que, mentre jo accionava el comandament del “starter”, ella observava en el carburador, i va poder descobrir que s’havia deixat anar un suport del cable i no accionava la palometa; una vegada descoberta la causa del problema, i atès que jo, en aquella època només entenia de motors Dièsel, res de carburadors, em va dir que per a tornar arrencar el motor, calia eliminar l’excés de gasolina de la cubeta del carburador, i netejar les bugies; així que, mentre la “Rat” netejava les bugies, jo vaig desmuntar, amb penes i treballs, la tapa del carburador; una vegada aconseguit vaig treure la gasolina acumulada a la cubeta i vaig tornar a muntar la tapa i les bugies, vaig tornar a fixar el suport del cable de “starter”, que s’havia deixat anar, i arrencar el motor, per a alegria nostra, va funcionar, així que vaig tornar a muntar el filtre d’aire, i ens vam anar fins a la plaça Catalunya- Passeig de Gràcia, i vam deixar el cotxe en un pàrquing.
Entre que vam sortir tard, i el temps perdut amb l’avaria, ja era al voltant de mitjanit, i quan vam arribar al Bulevard Rosa, estava tancat, així que vam decidir baixar per les Rambles, buscant un lloc per fer un mos. En aquella època, l’ambient nocturn a les Rambles, no era molt bo, encara no s’havia fet la “rentada de cara olímpica”; pel que, veient els elements que hi havia per allí, no estava jo molt tranquil, amb quatre noies…, se m’havien posat dues a cada costat i jo al mig…i pensava: si algun “macarra” d’aquests es fique amb elles i intervens, et foten una pallissa, i si no fas res, després te la foten elles; vaja que anava “acollonido”. Curiosament, només se’ns va acostar una meuca, que va venir directament a mi, per a demanar-me foc. Finalment vam trobar un bar o restaurant, no ho recordo bé, una mica“decent”, obert i vam entrar, no recordo que vam demanar, però no hi vam estar molta estona; després ens vam anar a buscar el cotxe i de tornada a casa.
Amb la colla “del Volei”, formada per: la Rosa, la Nuri, la Glòria, l’Azucena, el Claudi, el Xavi, el Salva i jo; vam fer mes sortides, tant excursions (a Banyoles, a Ciurana, a Albelda ( el poble dels pares de l’Azucena, pròxim a Lleida))…, com a esdeveniments esportius (a animar al Sabadell contra el Alaves a Alava, a partits de volei..); i també sortides a la platja..; però no recordo els detalls, suposo que perquè en aquestes sortides no va passar res d’especial.
Recordo algun detall, com, que a Banyoles vam llogar una barca i vam crear l’Estany; o que a Albelda vam anar al cinema a Lleida, crec que vam veure una pel·lícula de “destape” de les de l’època; o que una vegada, a la platja, vam llogar un “pedalo” o potser dos?. Tampoc recordo si a totes vam anar els vuit o si en alguna mancaba algú, o si hi venia algú més.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 