Categoría: CATALA

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

EL CAMPING TRILLAS

Durant la dècada dels 70’s, el Càmping Trillas, situat a Tamarit, va ser un lloc pel que vam  passar la majoria dels integrants de la “Colla del Club”( almenys els nois); si bé jo no  hi vaig anar fins que vaig tenir cotxe, a partir del 76, em consta que els altres si van estar diversos estius, mentre jo m’anava a França a casa dels meus oncles; de fet la canadenca que portavem a les excursions, la hi van comprar allí, els meus compis, a un “guiri”.                                                                                                                                    Els pares de l’Esteve hi tenien una parcel·la  amb una tenda de campanya familiar, i aprofitàvem la circumstància; el càmping esta als peus de la muntanya de Sant Joan de Tamarit, al costat del castell de Tamarit, i des del camping es pot accedir, d’una banda, a la platja de Tamarit, que és una continuació de la d’Altafulla després de la desembocadura de la riera de Gaia; i d’altra banda, amb un cami una mica mes accidentat, a la cala Jovera, quedant el castell al mig.

TAMARIT                                      PLATJA I CASTELL DE TAMARIT.
No recordo els detalls de les vegades que hi vaig estar, sol fragments; una de les vegades vam anar a passar·hi la revetlla de Sant Joan, i recordo que vam anar fins a la platja de Tamarit a tirar els petards, estabem nosaltres sols, no recordo exactament  qui, es que estava, l’Esteve, la Silvia i jo, i no sé qui més; això sí, quan  vam acabar, vam recollir els trossos de petards de la sorra i els vam tirar a les escombraries, després ens vam ficar a l’aigua, que, recordo, es veia molt negra perquè no hi havia lluna, a mi em va donar una mica de «yu-yu».                                        En una altra ocasió, crec que vam ser els nois sols, i recordo que vam anar a la cala Jovera, també de nit, on hi havia una noia que feia top-*less, però com estava fosc no vam poder veure-la bé, quan va sortir de l’aigua ja s’havia tapat i algun la va reconeixer del Club.                                                                                                                      A l’estiu del 77, hi vaig anar amb en Miquel Esteban i la Montse, l’administrativa del meu treball, quan vam arribar, en Miquel s’en va anar a buscar a uns col·legues que tènia per allí, i la Montse i jo vam anar a banyar-nos a la cala Jovera, després vam menjar al càmping i vam anar a veure els bunquers que hi ha a la muntanya de Sant Joan, només vam poder mig veure un, perquè estaven bastant plens de brossa i com que a l’interior estava molt fosc, no era molt prudent entrar sense llanternes.     Després de la mili, en el 79 i el 80 recordo haver hi anat alguna vegada més, pero no amb qui .
Com a curiositat, adjunto aquestes línies, extretes de TARRAGONA DIGITAL, on es parla dels Bunquers de Tamarit:

La Comissió d’Obres i Fortificacions de la Generalitat de Catalunya va donar l’ordre de construir la bateria de costa, tot i que es desconeix l’any en concret. El relat de la guerra, però, va impedir que mai es posés en funcionament. La falta de pressupost dels republicans, junt amb l’avenç de les tropes per l’Ebre, van provocar que Tamarit no prengués protagonisme.

Els refugis tenen 14 metres de profunditat i la majoria estan connectats entre sí gràcies als passadissos. L’espai comptava amb edificis adjacents com cuina, lavabos i magatzems. Els soldats podien vigilar la costa en tots els punts, atès que la fortificació comptava amb dues ales. El 4 de desembre de 2008, la bateria de costes de Tamarit es va incloure al catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Tarragona.

Categorías
CATALA RECORDS Sin categoría SORTIDES I CELEBRACIONS

CAP D’ANY 77-78, a Lloret

Pels vols de Nadal del 77, una companya de treball, administrativa, anomenada Montse, em va proposar anar amb ella, dues amigues seves i el promes d’una d’elles, a celebrar la nit de cap d’any a un Hotel de Lloret de Mar, on habia sopa, reveillón, allotjament i desdejuni, per un preu molt bo, a més, aquest any coincidia en cap de setmana.
Així que el dissabte 31, a la tarda, vaig passar amb el meu 850, per casa de la Montse per a recollir les tres noies i el noi, i anar cap a Lloret; vam arribar sense novetat a l’Hotel ( no recordo el nom), i després de registrar-nos a recepció vam pujar a les habitacions, una per a les tres noies i una altra per als dos nois; vam deixar les bosses a l’habitació i ens vam reunir a la de les noies, en el passadís vam veure més gent de la nostra edat i alguns també eren de Sabadell; vam sortir a fer un volt fins a la platja, per a fer hora abans de tornar a l’hotel a canviar-nos per al sopar .

platja y castell Lloret - copia                                          PLATJA DE LLORET
A l’hora indicada vam baixar a sopar, no recordo el menú, però sí que estava bastant bé, en sona que hi habia coctel de gambes i no se que mes, després de les postres ens van repartir bosses de cotilló i uns platets amb els 12 grans de raïm, perquè faltava poc per a mitjanit, van posar les campanadas per megafonia i ens van servir cava per a brindar, després de la xerinola desitjant-nos feliç any nou i petonejant-nos entre tots, van anunciar que es podia baixar a la discoteca del soterrani per a seguir la festa.
Quan baixavem a la discoteca, crec que alguns em van mirar malament, perquè anava en pla “macarra”, amb una noia en cada braç (la Montse i la seva amiga), vam agafar lloc en una butaca-raconera on cabíem els cinc, després els dos nois vam anar a la barra a buscar begudes, i després a ballar, quan van posar els lents, vaig haver d’anar alternant-me ballant amb les dues, la veritat és que va ser divertit, no sol·lia tenir tan d’exit en els balls.

Ja de matinada vam anar a les habitacions, passant primer per la de les noies; jo els hi vaig comentar a les dues “solteres”, que podríem deixar que els nuvis s’anessin a l’habitació dels nois, i jo quedar-me en la seva, i els hi va semblar bé; però quan li ho vaig proposar al nuvi, no va acceptar, era molt tallat i timid, i gairebé que s’escandalitza i tot; i jo que ja em veia fent un “menage a trois” amb les altres dues!! ; i  em vaig quedar amb les ganes; així que hala a compartir habitació amb el nen poruc; bo segurament vaig estalviar·me que em partissin la cara, ja ja ja.

El dia 1 ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam recollir les nostres coses de les habitacions i agafan el cotxe, vam tornar tranquil·lament a casa.

Si mai aneu a Lloret a la tardor, a la plaça de l’església  de Sant Romá, trobare  a la castanyera Pilar, que es una molt bona amiga, i fa unes castanyes boníssimes, a mes de boniatos i panotxes .

LA CASTANYERA PILARCASTANYAS I MONIATOS

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

SENSE FRENS A LA COLLADA

Un cap de setmana entre finals del 77 i principis del 78, el meu amic Esteve, em va proposar acompanyar-lo, amb el meu 850, a ell i a la Silvia a Puigcerda on havia reservat una habitació en un Hostal, amb la intenció de passar el diumenge a la Molina.

850 EL 850
Així que el dissabte a la tarda sortim, els tres, rumb a Puigcerda, agafant l’Autovia de l’Ametlla (actual C17) a Mollet, anàvem molt bé fins que, en sortir de Ribes de Fresser, en la primera corba de la Collada de Toses, vaig notar que el cotxe no frenava, vaig pensar que s’hauria quedat sense liquid de frens, com que sàvia que a dalt de la Collada hi havia una estació de servei on podria comprar liquid, i que tot el trajecte fins alla era de pujada, i el fre de mà actuava als dos o tres “clics”, vaig decidir no parar fins a arribar a dalt.

collada VISTA DE LA CERDANYA DESDE LA COLLADA

Quan vam arribar a dalt, ja havia enfosquit, vaig parar a la bencinera, i vaig anar a mirar el dipòsit del liquid de frens, per a la meva sorpresa estava ple, és a dir que el problema no era la falta de liquid, allà dalt no hi havia ni mecànic ni lloc per a quedar-se, i menys un dissabte a la nit, així que vam decidir baixar, a poc a poc, fins a Puigcerda, anar a l’Hostal, i l’endemà, amb llum de dia, mirar si podia solucionar el problema.
Així que baixem cap a Puigcerda, de nit, en segona i canviant a primera en les corbes més tancades i amb mes pendent; per sort no hi havia trànsit, per la qual cosa vam fer el trajecte pràcticament en solitari, de fet, el més problemàtic va ser el tram dins de Puigcerda, per si se’ns creuava algun vianant d’improvís; finalment  vam aconseguir aparcar en una plaça pròxima a l’Hostal, on ens vam dirigir, per a agafar l’habitació, havent sopat i fet una passejada, ens vam anar a dormir.
El diumenge, després de desdejunar, vaig anar fins al cotxe i vaig estar una estona mirant, per a intentar veure quina era la causa del problema, però no vaig veure res d’anormal, després d’assegurar-me que no hi havia cap taller obert en diumenge, vaig suggerir el tornar a casa amb tren, malgrat que no sabia com ho faria perquè em reparessin el cotxe; però l’Esteve em va dir que creia que si havíem arribat fins a Puigcerda des de Ribes, bé podíem arribar fins a casa si anàvem a poc a poc i amb cura, i jo vaig estar d’acord; és ben cert que la joventut no te percepcio del perill.
Així que vam pujar tots tres al cotxe i vam emprendre el viatge de tornada; l’Esteve em va dir que podíem passar per la Molina, que des d’allí hi havia una carretera secundària que pujava a la Collada, i així ho vam fer, després vam baixar fins a Ribes, igual que vam fer la nit anterior per a baixar a Puigcerda, en segona i baixant a primera en alguns moments, vam tenir sort i no hi havia a penes trànsit; passat Ribes vam parar a dinar a la vista d’una bonica cascada prop de la planta de Aigua de Ribes; havent dinat vam tornar a la carretera; passat Ripoll ja vam trobar una mica mes de trànsit i vam formar una mica de cua, perquè en les zones planes i baixades deixava molta distància al vehicle de davant, i anava bastant lent ( segona en les baixades), i només accelerava en els trams de pujada, estic segur que més d’un conductor em va maleir els ossos; finalment vam arribar a Mollet, on, en lloc d’agafar l’Autopista, vam  anar per la carretera de Santiga, per a poder mantenir la baixa velocitat i així vam aconseguir arribar a Sabadell, sans i estalvis, el diumenge a la tarda.

ribes                                      CASCADA PROP DE RIBES.
El dilluns vaig dur el cotxe al mecànic, que va descobrir que la bomba de fre estava avariada, va posar una nova i problema resolt.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES MEMORIAS

CAP D’ANY 76-77,la casa i el montseny

En la segona meitat del 76, entre varis, varem llogar el pis superior d’una casa al Carrer Covadonga, entre el carrer de Quevedo i la plaça de Sant Salvador; no tinc gaires records d’aquesta casa, crec que no hi vaig ser gaire per allí.
Recordo que la planta baixa la tenien llogada un grup d’artistes o de músics, o tots dos; si que tinc bastant clars els primers dies, que vam estar netejant, i pintant amb colors “moderns”, després d’això algunes reunions per a planificar alguna festa o sortida, es van fer varies festes, gràcies a que en Fermí  va dur un vell moble amb tocadiscs; també recordo que hi havia amics que  portaven altres amics que no eren de la colla, i hi havia vegades que et trobaves gent que no coneixies de res, alguns fent activitats poc recomanables; i va acabar havent-hi una mica de mal rotllo; crec que per això tinc tans pocs records d’aquell lloc: la majoria ens vam anar desvinculant de la casa, i jo, crec vaig ser dels primers.
Del que si em recordo bastant, és que vam celebrar la Nit de Cap d’any del 76 allí, amb una festa bastant animada; no sabria dir qui estàvem exactament, nomes recordo a en Fermi, l’Isidre, l’Esteve, i jo, ( és possible que també estiguessin, la Pepi i la Montse Lopez), i que cadascun va dur begudes o menjar, i en Fermi va portar una galleda que vam omplir amb una sagria que passava molt bé, crec que la vam omplir (i buidar) més d’una vegada; també que en el tema música, hi havia tant Heavy, com a Rock i, com no, lents; la veritat és que va ser una de les festes en què més vam beure, almenys jo; una vegada acabada la feste vam veure, des del balcó, com s’anava Fermi cap a casa seva, amb la galleda, pel mitj del carrer bastant “alegre”, al cap d’una estona vam sortir la resta, com jo era l’únic que tènia cotxe, em vaig oferir a portar la gent a casa seva, si mal no recordo vaig fer dos viatges, en el primer vaig duri als que vivien per la Creu Alta, i en el segon a la resta; en un dels dos viatges, en girar a la cantonada de Club Natacio, per a sortir a la Gran Via, em “vaig menjar” la vorada, que allí era bastant alta, com tots anàvem “contents” ens vam partir de riure.
El dia 1, a la tarda, amb un o dos companys que no recordo  qui eren, efectes de la ressaca?, ens vam anar a Montseny ( el poble), perquè allí havíem de reunir-nos amb l’Anna Lafont i la  Pepi i la Montse Lopez, a casa d’una tieta de l’Anna; recordo que vam sortir de Sabadell per la carretera la Salut, i que a l’altura de Polinya vam recollir una auto-stopista que anava a Sant Celoni; ens  va sobtar que, malgrat no anar molt ràpids, les rodes grinyolaven en algunes corbes; però el que ens va sorprendre, és que passat Granollers, a la carretera de Sant Celoni, que té rectes llargues, sentiem que també xisclaven en recta quan agafàvem velocitat; però com, a part d’això no notava gens estrany, no vam parar fins a Sant Celoni, on ens vam acomiadar de la nostra passatgera; vaig aprofitar per a mirar les rodes, i vaig veure que com a conseqüència del” bordillazo” d’aquella matinada , la roda davantera esquerra estava “creuada”, i amb el trajecte que havíem fet s’havia menjat el dibuix del pneumàtic.

montseny                                                 EL POBLE DE MONTSENY.
Retrocedint un parell de quilòmetres, vam agafar el desviament a la carretera de Montseny, arribant al poble sense novetat i dirigint-nos a la casa de la tieta de l’Anna, allí vam trobar  l’Anna, la seva tieta, la Montse, la Pepi i una altra noia que no recordo qui era; vam passar la resta de la tarda al menjador de la casa cantant i fent broma; a la nit, després de explicar unes quantes històries  de bruixes de la zona, al costat de la llar foc, les noies es van ficar al llit a les habitacions, i els nois al terre del menjador amb els sacs de dormir (recordeu que teníem “carabina”).

MONTSE LOPEZ 77 - copia                                                                                                                         LA MONTSE TOCANT LA GUITARRA.
L’endemà després de desdejunar, i canviar la roda del cotxe, ens vam anar ,a l’ermita i l’Hotel de Sant Bernat del Montseny, que esta pròpera al poble en un paratge molt bucòlic i amb bones vistes, malgrat que el temps no acompanyava, hi havia boira i feia bastant fred.
Havent dinat, vam anar a fer un volt pel poble amb les noies, una d’elles, la que no recordo com es deia i el noi que’m va acompañar ( o un d’ells), van desaparèixer una estona; imaginem que per a “estudiar anatomia”, perquè segons les altres, aquella noia era una mica “pendó”.

A  mitja tarda vam tornar cap a Sabadell, crec recordar que la Montse i la Pepi van tornar amb nosaltres. L’endemà vaig dur el cotxe al taller, i em van haver de canviar la mangueta esquerra i els dos pneumàtics que m’havia “menjat”, un a l’anada i l’altre a la tornada.
AGRAÏMENT: Agraeixo a l’amic Fermí per recordar-me un parell de detalls sobre la casa.

BRUIXES DEL MONTSENY
Tot el massís del Montseny és lloc de llegendes de bruixes i bandolers, a continuació, com a curiositat, deixo un fragment que parla sobre elles, extret de la web: Montseny la ruta dels amatistes

      Molt generalitzada antuvi la creença de la seva existència per tot arreu. Felip Graugés ens rescatà del cançoner popular la següent rondalla:

“La nit de Sant Joan  de focs és enjoiada;

dalt del Montseny, les bruixes surten de llurs cataus,

mosseguen les flors tendres, esveren l’ocellada i espanten les masies amb un soroll de claus”

bruixa                                                                     UNA BRUIXA.

Una de les bruixes més famoses va ser la Pallejana, que vivia a Can Fort, al veïnat de la Castanya, i utilitzava les seves males arts per perjudicar els habitants de les finques properes: Can Ribes, la Cortada, l’Isern, el Llançà.

Entre les bruixes eren afeccionades a les transfiguracions, sovint prenien l’aparença de gat o d’ocellot. A la casa Cànoves cada matí, a l’hora d’esmorzar, un gat negre entrava per la finestra. Un bon dia la mestressa de la casa va tirar-li una olla d’aigua bullent i resultà que va escaldar a la veïna, descobrint així que era una bruixa.

Tanmateix en un altre masia cada dia per la festa major es moria un bou. Un any es van fixar que venia un ocellot i començava a picotejar l’esquena del bou. L’home de la casa va agafar l’escopeta i va disparar, l’ocellot va fugir alatrencat, de sobte la seva dona va començar a cridar: Ai, gran plaga, que m’has trencat la cama? – Jo? Respongué l’home esverat – I com? – Amb l’escopetada que m’has tirat. Així va saber que la seva dona era un bruixa.

Faules com aquestes es repeteixen a tot el massís amb unes poques modificacions.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

CADENES DE NEU PETITES

Al desembre del 76 amb el meu Seat 850 Special tunejat, de tercera mà, acabat d’estrenar; juntament amb Isidre Gabarró, Fermi P., Pere Costa, jo i un cinquè component del qual no recordo el nom, decidim anar a passar un diumenge a la neu als Rasos de Peguera.

Així que arribat el dia sortim d’hora, sobre les 6 del matí, i emprenem el meu primer viatge amb cotxe, com a conductor, cap a Berga; tot anava bé fins a arribar a l’encreuament de la carretera de Manresa ( actual C1411) amb l’accés a Sant Vicenç de Castellet, que en aquella època era un punt negre, perquè estava en un canvi de rasant, on la carretera en sentit Manresa feia un petit gir a la dreta, quedant el camí de l’esquerra en diagonal, gairebé de front; pel que tot això unit al fet que encara era fosc, que era la primera vegada que passava per allí, i que anava massa ràpid; vam fer un salt amb el cotxe, creuant el carril del sentit oposat “volant” i anant a parar a la cuneta del camí del costat esquerre de l’encreuament, per sort no hi havia trànsit i nomes ens vam emportar l’esglai; amb el bot que vam donar, va saltar una corretja del motor, i amb ajuda d’un portàtil vaig tornar a posar-la, però no aconseguia deixar-la ben tibada, així que vam reprendre camí, i abans d’arribar a Manresa vam parar a l’estació de servei Sant Jordi, l’hi vaig explicar el problema a l’encarregat i, casualment, el també tenia un 850, i s’havia fabricat un estrí per a tensar les corretges que em va deixar, molt amablement i vaig poder solucionar el problema.

Després de donar-li les gràcies vam seguir camí creuant Manresa, perquè no existia la variant de Bufalvent, i vam agafar la carretera de Berga, que ja coneixia per haver-la recorregut diverses vegades amb autobús i, a més, es va fer de dia; una vegada a Berga, vam anar a la carretera dels Rasos de Peguera, i vam parar a la Font del Guiu, on vam esmorzar i estirar les cames.

ISIDRE I CIA A LA FONT FREDA                                                                   PARADA A LA FONT DEL GUIU

 

Vam tornar a la carretera, i continuar pujant fins que, en tombar una corba, ens vam trobar la carretera amb una bona capa de neu i molts cotxes parats posant les cadenes; també vaig parar, per si de cas havia agafat unes cadenes del 127 del meu pare; en aquella època, posar les cadenes era una mica complicat, perquè la majoria consistien en una “escala” de cadena, de la qual un extrem se subjectava a la roda amb una espècie de grapa i la resta s’estenia al terre davant de la roda, havent de passar la roda per damunt fins a completar la volta, operació difícil, perquè amb la irregularitat del terre nevat es desviava i no hi havia manera de fer coincidir els dos extrems, després d’una bona estona i de diversos intents fallits, em vaig cansar i vaig aixecar la roda amb el gat i posant la cadena a la seva al voltant, m’en vaig donar de l’error, les rodes que portava el 850 eren de 124, que eren més grans que les del 127 , per la qual cosa les cadenes eren petites; vaig poder empalmar les d’aquesta roda amb un tros de cordill que portava, però com no en tènia més, vaig pujar només amb cadenes en la roda esquerra; quan vam arribar a dalt, en baixar del cotxe, van venir els del cotxe de darrere nostre dient-nos que havíem perdut una cadena, je,je; els vaig haver d’explicar que només havia pogut posar una.

CARRETERA DELS RASOS - copia                                                         AIXI VEIEM LA CARRETERA.
Malgrat que cap de nosaltres tenia molta idea d’esquiar, vam anar al punt de lloguer i llogar esquís i botes per als cinc; quan vam sortir amb els esquís, havia canviat el temps, s’havia ennuvolat i baixat bastant la temperatura; una vegada col·locats els esquís, ens vam quedar per la zona propera a l’oficina de lloguer, pujant un tram de pendent,  lliscant per la baixada i tornant a pujar, el problema era frenar en arribar a baix, per molt que intentàvem fer “cunya” amb els esquís, per la qual cosa acabàvem tirant-nos a terre, això quan no quèiem abans; precisament en un moment que estava intentant fer “cunya” per a frenar una mica, se’m van creuar els esquís i vaig caure de “morros”; damunt el dispositiu que deixava anar els esquís s’havia congelat i no es van deixar anar, quedant-me fent una X, amb els esquís vist des de darrere, com no podia deixar anar els esquís, ni tombar-me cap a un costat, em vaig quedar una estoneta en aquesta posició, fins que van venir els meus companys a ajudar-me, però com es partien de riure, no aconseguien aixecar-me, encara sort que va passar un esquiador, “de debò” i amb un sol braç em va retornar a la verticalitat; després, us podeu imaginar la conya que va haver-hi la resta del matí.

ISIDRE & PERE                                          ISIDRE I PERE AMB ELS ESQUÍS.
Ja no va haver-hi més incidents aquell dia, i és per això que no recordo si vam menjar a els Rasos i tornar després, o si vam parar a dinar pel camí de tornada, ja que feia bastant de fret a les pistes.

AGRAÏMENTS: agraeixo al meu company Isidre, corregir-me l’error en el nom de la Font del Guiu.

ALTRES SORTIDES ALS RASOS:
L’any següent, el 77 , vaig tornar als Rasos, amb altres components de la Colla : Anna Lafont, Montse i Pepi Lopez, i un altre noi del que no recordo el nom; i varies vegades entre el 79 i el 82 amb una companya de treball, la meva família i un amic de la família, però en aquestes no va haver-hi incidents com en la que he relatat mes a munt.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA

ELS ROVELLONS DEL COGULLÓ D’ESTELA

Tardor del 76 amb Esteve Sabates, Isidre Gabarro, Climent Jurba, Joan Garcia i jo, decidim aprofitar el pont del Pilar per a pujar el Cogulló d’Estela, un pic pròxim als Rasos de Peguera de 1869 metres d’alaçada

cogullo d'estela                                              EL COGULLÓ D’ESTELA
Així que el primer dia del pont, vam agafar el tren fins a Manresa, i des d’allí ens vam dirigir a Berga amb autobús; una vegada a Berga vam pujar fins a la carretera dels Rasos de Peguera i la vam seguir fins a la zona de Font Freda, en terme de Castellar del Riu, allí en una zona de pícnic al costat de la font que dóna nom al lloc, i vam acampar en una a l’esplanada a l’altre costat del rierol, limitant amb el bosc,( llavors no existia el Càmping Font Freda); una vegada muntada la tenda i instal·lats; no recordo si va ser en Climent o en Joan, que va dur una llum de carbur, amb la intenció que ens servís per a il·luminar la tenda de nit, però la vam descartar, doncs, a part de que va tenir problemes per a encendre-la, ( es fa afegint aigua en un diposit amb Carbur de Calci), el fet que tingués la flama de comportament inestable ( d’aquí el dit: està més boig que una llum de carbur), no vam creure que fos aconsellable usar-la a l’interior de la tenda, així que descartem usar-la; per sort algú, crec que l’Esteve, havia portat un fogó de Càmping-gas, amb l’accessori de llum, que si bé no tenia la camisa en molt bones condicions, amb una mica de manya, vam poder il·luminar la tenda amb ell; per a cuinar ja teníem les brases de la foguera, que en aquell temps estava permès fer.

L’endemà, després de desdejunar, iniciem camí cap al cogulló d’Estela, el pla era pujar durant el matí, i menjar a la tornada, per la qual cosa deixem el menjar dins de la tenda per a portar les motxilles més lleugeres; vam agafar una senda que, després de travessar la carretera, anava en la direcció adequada, al cap d’un bon tros la vam  deixar per a pujar cap una carena, a la zona del Cinglet, poc després de caminar per la carena, vam trobar un niu de rovellons, com jo portava la motxilla gairebé buida, vaig repartir el que portava amb els companys, i els vam anar dipositant en el fons d’aquesta, no havíem avançat tres metres i trobem un altre niu, i una mica més enllà un altre i un altre, de manera que en poca estona ja tenia el fons de la motxilla amb tres o quatre capes de rovellons, així que vaig agafar una bossa plàstica gran, que portava per tapar·me si plovia, per a continuar ficant bolets que no paraven d’aparèixer, al final vam deixar d’agafar-los perque ja havíem omplert gairebé un terç de la bossa i s’estaven trencant pel pes; vam seguir l’ascensió repartint-nos el portar la bossa que pesava el seu, i finalment aconseguim arribar al cim.                    Per no tornar sobre els nostres passos,vam baixar pel vessant de la carena que donava sobre la carretera dels Rasos, al cap d’una estona vam desembocar a una tartera que vam voregar, i al final vam arribar a una senda que anava en direcció a la Fontfreda.

rovellons                                            EN JOAN, CLIMENT, ISIDRE,ESTEVE I ELS ROVELLONS  ( a la bossa els trencats)

Quan arribem al costat de la tenda, vam veure que a pocs metres hi havia una caravana, que havia d’haver arribat mentre estàvem fore; ens vam posar a separar els bolets sencers dels trencats, i una vegada fets els dos munts, ens vam repartir els sencers i vam posar els trossos en la bossa de plastic, part d’aquests decidim que els faríem a la brasa per a l’hora de dinar, quan estàvem començant a rostir-los, van arribar els ocupants de la caravana, una família amb dos fills ( o filles, no em recordo), que es van sorprendre de veure la quantitat de rovellons que teníem, i xerrant amb ells vam fer un tracte, els vam canviar un grapat de bolets per uns trossos de carn, amb la que vam completar el nostre menú.
Cap a ultima hora de la tarda va canviar el temps i va baixar la temperatura, a més es va posar a ploure, segons sembla el preu que s’havía de pagar per acampar en la zona de Berga, era passar una nit gelats de fred; l’endemà continuava plovent, així que vam quedar xops només de recollir el campament, i encara ens faltava caminar sota la pluja fins a arribar a Berga i poder agafar el bus; per sort va passar un bon Samarità amb un Citröen Break, i ens va baixar fins a la parada del bus  de Berga a Manresa, i d’allí, amb tren fins a casa; això si cadascun amb la seva bona part del botí de rovellons.

AGRAÏMENTS:                                                                                                                          Vull agrair als meus amics, Esteve Sabates i Isidre Gabarró l’ajuda rebuda, per a recordar alguns detalls que havia oblidat i rectificar un parell d’errors

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

DE MONTSERRAT A SANT JERONI

Amb la colla del club, també vam fer, almenys, una excursió a Montserrat, va ser una excursió tan multitudinària, que gairebé semblava la d’un col·legi, perquè es va fer en un moment de l’any 75 (crec), en què, ocasionalment, ens ajuntàvem gran quantitat d’amics i amics d’amics. Realment d’aquesta excursió recordo poca cosa, perquè no va ocórrer  res remarcable en ella, l’única particularitat va ser la quantitat de participants; perquè vam ser l’Esteve Sabatés., l’Isidre Gabarró, Manel Rabadan., Joan G., Marius G. ; Fermi P., Marta Martinez, Cecilia G., Tere i Pili L., Montse i Vicki S., Anna P. i jo, i és possible que em deixi a algú.

ESCALAS A SANT JERONI                                         PART DELS INTEGRANTS A LES ESCALES DE SANT JERONI

Mes o menys va transcórrer de la següent manera:  Quedem en l’estació de Renfe per a agafar el tren de Manresa i baixar-nos a la de Castell Vell i el Vilar, i allí vam agafar un autobús que ens va dur fins al monestir de Montserrat; una vegada allí, i després de visitar la Basílica, la plaça que hi ha davant i la zona de botigues de records, ens dirigim per la plaça del Abat Oliva a les Escales dels Pobres, que pugen al Camí Vell de Sant Jeroni, després de passar el Pas dels Francesos, arribem a l’Ermita de Santa Anna , des d’allí el camí és de pendent mes suau, després de passar per sota de la Panxa del Bisbe, entrem en el bosc d’alzines del Pla dels Ocells, al costat del camí albirem alguns bolets, malgrat no ser temporada, passat el bosc vam arribar al Pla dels Escorçons al qual segueix una nova pujada on s’uneixen el nostre camí amb el que ve del funicular de Sant Joan conegut com el Camí Nou de Sant Jeroni, al cap d’un bon tros, arribem a l’Ermita de Sant Jeroni, d’on parteixen unes escales que pugen a la Miranda de Sant Jeroni, el cim de Montserrat a 1245 metres d’altura, i des d’on vam poder gaudir d’unes magnifiques vistes.

ISIDRE , MARTA , ??? I MARIUS A SANT JERONI                                        ISIDRE, MONTSE, MARTA I MARIUS AL CIM DE S, JERONI

Crec recordar que vam dinar a l’esplanada de l’Ermita; havent dinat i esplaiar-nos una estona, vam emprendre el camí de retorn, desfent el d’anada; i ja de tornada a el Monestir, vam agafar l’autobús que ens duia a l’estació de Castellvell i el Vilar, per a agafar el tren de tornada a casa.

Agraïments:                                                                                                 No vull acabar aquest post sense abans agrair a la meva amiga Marta Martinez, per passar-me algunes fotos d’aquesta excursió; i també, a ella, juntament amb l’Esteve Sabates,  l’Isidre Gabarro i la Montse Soler, per recordar-me noms dels presents i alguns detalls de l’excursio..
Moltes Gràcies amics.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MOLA I EL MONTCAU

Entre el 75 i el 77, amb la Colla del Club, vam fer bastantes excursions a la Mola, per la qual cosa se’m fa difícil recordar quines anècdotes i personatges corresponen a qual excursió. No obstant això, sí que, amb l’ajuda dels meus companys, recordo (més o menys) una que vam fer a la fi del 75, potser perquè vam seguir una ruta diferent a l’habitual des de Matadepera; en aquesta pugem pel costat contrari.            A aquesta vam ser Esteve Sabatés , Isidre Gabarró, Paco García, jo , i no recordo si va venir Jordi Lartuna; sortim d’hora, amb la primera Vallesana que sortia de la plaça del mercat en direcció a Sant Llorenç Savall ( crec que a les 6 del matí); i  baixem a El Pont de la Roca, poc abans d’arribar a Sant Llorenç. Des del Pont de la Roca seguim la pista que porta al Marquet de les Roques, la casa d’estiueig de la família de Joan Oliver “ Pere Quart”, quan passem la casa comencem a pujar passant per la Font del Llor, que a aquestes hores estava gelada, igual que alguns trams del camí de pujada, per la qual cosa havíem de mirar on trepitjàvem, finalment arribem a l’entrada de la Cova Simanya, que té bastant amplitud i es pot entrar dempeus bastant tros i amb llum natural, hi havia prou aigua a terre, que queia del sostre en alguns punts; hi ha algun relat que diu que aquesta cova era el veritable cau del Drac de Sant Llorenç; després de tafanejar una estona per la cova, desdejunem devant d’ella.

simanya

Cova Simanya
Després de desdejunar, seguim camí i arribem al Montcau, pugem al cim per a, al cap d’una estona, tornar a baixar i agafa el camí de la Mola; després d’un bon tros arribem a els Obits, una sèrie de coves en una Bauma que, ja en el Neolitic, servia de refugi a pastors i llenyataires, fins i tot, sobre el segle XVIII, es va convertir en una “masia troglodítica” de la qual encara queden restes de les parets; d’allí ens dirigim al Tossal del Drac; i després d’una estona comencem a pujar a la Mola, al monasteri de Sant Llorenç del Munt, on parem a dinar i descansar.

mola                                                       Monestir de Sant Llorenç del Munt
I a primera hora de la tarda, comencem a baixar per la Canal de Can Pobla, una vegada a Can Pobla seguim un tram de la pista que va a Can Robert , fins a agafar la senda que ens porta al Cavall Bernat, i ja a Matadepera agafem el bus a Terrassa i allí un altre fins a Sabadell.

ESTEVE, PACO , JORDI L. , ISIDRE I JO                                                                         Esteve, Paco, Lartuna, Isidre i Jo
De les altres excursions, a la Mola, puc comentar que les vam fer per la ruta clàssica de Matadepera, Cavall Bernat, Can Pobla, Canal de Can Pobla i monestir, algunes seguíem fins al Tosal del Drac, i amb menys freqüència fins als Obits i el Montcau;  i el retorn per la mateixa ruta al inrevés; la variant més important era els components de l’excursió, pràcticament fixos érem Esteve, Isidre i jo, també solia venir en Jordi Lartuna , i en les primeres, en Paco Garcia, en un parell d’ocasions, va poder venir  en Miquel Esteban. D’aquestes recordo una anècdota en una d’elles, anàvem des de els Obits cap al Montcau, i ens vam perdre, i aixo que no era la primera vegada que fèiem aquesta ruta; vam agafar una senda equivocada que a més, cap al final, es desdibuixava enmig d’uns arbustos molt intricats, i a més des de darrere d’ells vènia un so estrany; ens vam acollonir una mica, perquè  vam pensar que podria ser un senglar; però quan creuem els arbustos, ganivet de muntanya en mà,  vam descobrir que sorti am a l’esplanada que hi ha al peu del Montcau i el so era produït per la gent que estava de berenar allí; encara sort que no ens van veure quan sortíem dels arbustos, perquè hauríem fet el ridícul.
AGRAÏMENTS: No vull acabar aquest post sense agrair als meus amics Esteve Sabates i Isidre Gabarro, per l’ajuda en recordar-me alguns detalls i els qui vam ser, a l’excursió via Cova Simanya, que he relatat mes amunt .

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS

LA COVA D’EN MANEL

Any 1974, la colla dels Merinals al complet ( Climent P, Jordi L., Jordi ¿?, les germanes Nuri i Magda Bernaus??,  l’Encarnacio Marti?? i jo, decidim fer una excursió a la Mola, i aprofitar per a fer d’Espeleòlegs en una cova molt popular entre els joves excursionistes, La Cova d’en Manel, que està prop de la Canal de Can Pobla, i que, pràcticament, no té riscos, perquè són galeries de roca solida i amb recorregut pràcticament pla, encara que requereix arrossegar-se i reptar durant un bon tros; l’unic inconvenient és que surts arrebossat en fang.

la mola clemen                                                                                                                                                                                                   PUJANT LA MOLA                                                                                                                             Així que el diumenge següent sortim d’hora per a agafar el bus fins a Terrassa, i allí un altre a Matadepera, on ens encaminem a la urbanització de Cavall Bernat, allí comença l’ascensió a la Mola, passant pel penyal que porta el nom de Cavall Bernat, al cap d’una estona arribem a Can Pobla, a mitja muntanya, allí parem a desdejunar, després seguim per La Canal de Can Pobla, que uneix Can Pobla amb el cim;  una mica més amunt, a la dreta de “La Canal” esta la Cova d’en Manel. Per sort aquest dia hi havia poca gent, doncs, algunes vegades hi havia “cua” per a entrar a la cova; una vegada a l’entrada de la cova ens posem unes robes velles per a protegir la que portem, traiem els lots  de les motxilles (no disposàvem de llum frontal), deixem les motxilles a l’entrada de la cova i comencem a entrar ajupits , al cap de pocs metres ja estàvem reptan, per desgràcia per a nosaltres van començar a fallar-nos les llanternes, arribem a un punt conegut com “el sifó”, perquè hi havia una formació enmig del pas que calia sortejar per damunt, en aquest punt nomes funcionava la meva llanterna, que,a sobre, em va caure en un forat del “sifó”, quedant-nos momentàniament a les fosques, per sort, la llanterna, va reaparèixer per sota, però després de l’esglai decidim tornar enrere, i així acabá la nostra aventura com a espeleòlegs.

mola

MONESTIR DE SANT LLORENÇ DEL MUNT                                               .                   Després de sortir de la cova, llevar-nos les proteccions brutes i recuperar les motxilles, tornem a la Canal i completem el camí fins al cim, allí descansem al costat del monestir de Sant Llorenç del Munt, admirem les vistes i dinem; ja descansats, baixem al Morral de Drac o Cova del Drac, que domina el curs alt del Ripoll, i on compte la llegenda que vivia un drac que terroritzava la comarca.                                                                                                      Despres de tafanejar pels voltants del Morral del Drac, desfem camí fins al monestir i iniciem el descens, una altra vegada per la Canal de Ca Pobla, de alli a Cavall Bernat i Matadepera, a agafar el bus fins a Terrassa i allí un altre a Sabadell, i cadascun a    seva.

drac s llorenc                                                 IMATGE DEL DRAC DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

EL DRAC DE SANT LLORENÇ

Per els que tinguin curiositat, aqui teniu el rel·lat de la llegenda del Drac, extreta del portal Web de l’ajuntament de Castellar del Valles.                                                                 Sembla que als entorns del segle X, quan sembla que són consagrats els dos edificis religiosos que formaven part del nostre municipi (Sant Esteve de Castellar i Sant Feliu de Valrà), va ser el moment en què cal situar la llegenda del Drac de Sant Llorenç.

La història va anar de la següent manera: Corrien temps de sarraïns a Catalunya i per les terres del Vallès. Des de l’Àfrica, aquests van dur un víbria, un tipus de drac d’allò més ferotge, per venjar-se de les seves derrotes davant els cristians. De petita l’alimentaren, a la cova de Santa Agnès, amb bestiar, fins que va adquirir enormes dimensions. Un cop privada de menjar, la víbria es va posar recercar l’aliment per les terres de l’entorn de Sant Llorenç del Munt: Matadepera, Sant Llorenç Savall o Castellar estaven atemorides per la presència del terrible drac que acabava amb els seus ramats, malmetia les collites i matava persones.

De nit, el monstre s’arrecerava al que avui coneixem com la Cova del Drac. Les queixes es van anar aixecant fins que van arribar a les orelles del bon comte de Barcelona Sunifred, que escoltant-les va decidir que el seu gran cavaller Spes anés cap a Sant Llorenç a liquidar la bèstia que atemoria la zona, acompanyat per un escamot d’altres cavallers. Spes va arribar al lloc on la bèstia es trobava, i va ser tal l’espant que va produir els cavalls que l’acompanyaven, que aquests es van precipitar per un dels cingles de la muntanya, que avui es coneix com el Cingle del Cavalls. Desprès del fracàs del cavaller, el mateix comte Sunifred, valent com era, va ser qui va anar a matar el drac, acompanyat per un seguici.

La lluita va començar quan el comte amb un branca de roure, es va acostar a la Cova i el drac s’hi abraonà. Sunifred va trencar la branca que va quedar als peus de la fera en forma de creu, veient-hi un senyal diví. El comte, amb energies renovades, va ferir-lo de mort al ventre amb la seva llança. El drac se’n va anar volant fins al Puig de la Creu, on va anar a caure al que avui en dia coneixem com el Sot d’en Goleres. Amb petites volades va pujar fins al cim, on els crits que feia atemorien la comarca sencera. En Sunifred i els seus homes hi arribaren i allà van rematar la fera.

Categorías
CATALA MEMORIAS SUCCESOS D'EXCURSIONS

ELS LLIGONS DE MONTSERRAT

Meitat del 74, amb la colla dels Merinals, Jordi Lartuna, Clement Picó, Jordi Clusellas i un servidor, decidim fer una excursió a Montserrat; així que el diumenge triat, agafem les motxilles i ens anem a l’estació de Renfe a agafar el tren fins a Castellvell i el Vilar, on baixem, i anem camp a través fins a la Bauma, i d’allí per la carretera de la vora del Llobregat fins a Monistrol de Montserrat, creuem el poble a la recerca del camí que per on passaven les vies de l’antic cremallera de Montserrat, i una vegada alla, comencem a pujar cap al monestir, poc abans d’arribar trobem un túnel que creuem a les fosques, ja a l’altre costat arribem a les escales que pugen al monestir i les que baixen a la “Santa Cova”, on va ser trobada la talla original de “ La Moreneta” , primer baixem fins al camí que porta a la Cova, que segueix un “viacrucis” al peu dels alts penyals, fins a arribar a la cova; allí fem un petit descans.

crist

LARTUNA, CLUSELLAS I PICÓ A LA CREU DEL CAMI DE LA COVA.

Tornem fins a les escales i pugem fins al monestir, ens asseiem a descansar en la plaça que hi ha davant d’aquest; quan portàvem una estona allí , van passar unes noies, a les quals segons sembla els cridem l’atenció, ja qu’es van dirigir a nosaltres, ens van dir que havien vingut a Montserrat amb una excursió del col·legi de monges al qual anaven a Barcelona, i que s’havien despistat del grup, i que si coneixíem el monestir podíem fer-los de guies, així que les acompanyem a visitar l’interior de la Basílica, i en sortir els expliquem la història de com es va trobar “La Moreneta” a la Santa Cova, i que havíem pujat caminant des de l’estació de Castellvell, passant per la Cova, la qual cosa va semblar impressionar-les una mica; visitem una mica els voltants de la Basílica, i gairebé a l’hora de menjar trobem a la resta de les seves companyes, i les monges, en la zona de botigues de records, allí les deixem i ens vam anar a dinar a una zona enjardinada que hi havia darrere del monestir; després d’un bon descans anem a la recerca del camí de baixada i ens creuem amb l’autocar de les “colegialas”, i totes ens van fer adéu amb les mans, la qual cosa ens va pujar la moral per a encarar la caminada de retorn, baixem pel mateix camí per el que varem pujar, fins a Monistrol.

monistrol

MONISTROL DE MONTSERRAT

Allí vam agafar el bus fins a l’estació i a esperar el tren de tornada a Sabadell, i cadascun a la seva casa.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar