Categoría: CATALA

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

SANT PAU DE RIU SEC.

A mitjans de novembre, vam fer la visita a l’església de Sant Pau de Riu Sec; o hauria de dir al paratge arqueològic de Riu Sec ( Rivo Sico segons els documents més antics), ja que dins d’aquesta parcel·la, situada als afores de la ciutat, a la zona de l’actual complex comercial Via Sabadell, al costat de l’Ikea, s’han trobat diferents restes històriques:
Una Vila romana d’època republicana, segle I a.c.; ampliada entre els segles I al III d.c., ja en l’època imperial; i es possible que abans podia haver-hi un assentament ibèric.
Restes d’un assentament carolingi amb una necròpoli dels segles IX al X.

L’ESGLESIA I LA RECTORIA.


La pròpia església, romànica, del S. XI d’una sola nau rectangular, absis reforçat, campanar de poca alçaria amb sostre piramidal i arcs de ferradura, i una finestra geminada a la façana; va ser ampliada en el segle XII, possiblement, en passar a dependre dels templers de la comanda de Palau Solitá, que li van afegir una granja; en el segle XIV, amb la dissolució dels templers, i com la majoria dels béns del Temple, va passar a ser un priorat dels Hospitalaris, de la comanda de Barcelona; en el segle XVIII li van afegir la rectoría, i a principis del XIX, va passar a dependre de l’esglesia de la Puríssima, on està la talla gòtica de la Mare de Déu del Riu sec; i més tard va passar a dependre de Sant Felix.


Excepte els edificis de l’església i la rectoría, que segueixen en peus, les altres restes arqueològiques, romanen enterrades, per a preservar-les, degut a la falta de pressupost per a conservar-les a l’aire lliure.


El terreny del paratge arqueològic està envoltat per un tancat, que té l’entrada en un camí per als vianants darrere del Leroy Merlin; per a fer la visita, el punt de trobada era davant de l’entrada, quan vam arribar no hi havia ningú i estava tancat, però uns minuts abans de l’hora fixada va arribar la guia, que era la mateixa que ens va ensenyar la Casa Duran, acompanyada per una amiga; van obrir l’accés i van anar a encendre les llums de l’església, mentre esperàvem als altres visitants, que no es van presentar, però, en canvi, per casualitat, va venir una parella de Barcelona que visitaven monuments romànics pel Valles, i la guia els va convidar a unir-se a la visita.

L’ABSIS I EL CAMPANAR.


Abans d’entrar a l’església, ens va explicar això de les excavacions de la vila romana i la necròpoli carolíngia; i després vam  observar l’exterior de l’església, on, al lateral, es notava que va ser ampliada, i a la part del derrera, vam veure l’absis i la torre del campanar; també vam veure, al costat sud de la part posterior, les restes d’una bassa d’aigua del S.XIX.


Tot seguit vam entrar a l’església per una porta lateral, l’interior està nu,  ja que l’església va ser desacralitzada en el S.XIX, vam poder observar la volta del sostre, en la que, encara, s’aprecia la impressió del canyis emprat com a encofrat, i el terre ha estat excavat íntegrament,  s’hi han trobat sitges de gra a la meitat davantera; un enterrament antropomorf, (d’un decapitat), en el centre; i una estructura de pedra, com un banc semicircular amb una ”taula” circular al mig, que es creu pertany a un temple paleo-cristià anterior, a la zona del absis.

RESTES PALEO-CRISTIANES ??


Després, per una altra porta lateral, vam sortir al pati de la masovería/rectoría, on vam veure una sitja per a trepitjar el raïm i recollir el most, i un pou; la rectoría no es pot visitar, perquè va estar “okupada”, i cal restaurar l’interior; després vam poder pujar al campanar (sense campanes),(l’escala no és l’original); de tornada a l’interior de l’església, es va donar la visita per acabada.

Extracte de l’historia dels Templres i els Hospitalers a Sant Pau de Riusec,  ( i a Catalunya), extret de:

Templers i hospitalers a Sant Pau de Riu-sec

Els templers a Catalunya i la Corona d’Aragó

A la Península Ibèrica, l’Orde del Temple començà a implantar-se des de Catalunya i la Corona d’Aragó a partir de la dècada del 1130. El 1131, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III demanà entrar a l’Ordre. El 1134, el testament d’Alfons el Batallador cedia el seu regne als templers, juntament amb altres ordes, com els hospitalers o la del Sant Sepulcre. El testament fou revocat pels nobles aragonesos que lliuraren la corona a Ramir II d’Aragó. Tanmateix hagueren de fer moltes concessions perquè els templers hi renunciessin, tant de terres com de drets comercials.

 Els templers esdevingueren custodis del rei Jaume I, el Conqueridor que comptà amb el seu suport en les campanyes de Mallorca, on reberen un terç de la ciutat i altres concessions, i València, on també reberen un terç de la ciutat.

La dissolució de l’Ordre del Temple a Catalunya

 El papa Climent IV adoptà una decisió salomònica entre la majoria del Concili, favorable al manteniment de l’Ordre, i les pressions del rei de França per condemnar-la. Així va decretar no la condemnació, sinó la dissolució.

A Catalunya i la Corona d’Aragó la dissolució de l’ordre va comportar que els seus béns passessin als Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. El nom complet de l’ordre és Ordre Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta. o a d’altres ordres militars ja existents o de nova creació.

Els templers a Sabadell

L’Ordre del Temple disposava d’un patrimoni molt considerable al Vallès que tenia la seva comanda central (termini que designa els territoris, immobles o rendes que pertanyien a les ordres militars) a Palau-Solità i Plegamans, amb possessions a Santa Perpètua de la Moguda, Lliçà  Sentmenat, Gallecs i Parets. Sant Pau de Riu-sec hauria estat un altre dels seus dominis a la comarca.

La primera hipòtesi sobre la presència dels templers a Sant Pau de Riu-sec fou formulada pel primer cronista de la ciutat, Antoni Bosch i Cardellach  a la seva obra Memorias del Sabadell antiguo y su término.

Joan Fuguet, que ha realitzat una exhaustiva investigació històrica i arxivística sobre el tema, cita l’enquesta encarregada al 1759 per fra Francesc de Cahors, prior de l’Ordre dels Hospitalers de Sant Joan, a un grup de juristes sobre les seves pertinences a Catalunya. Encara que no trobessin cap document que acredités la cessió de Sant Pau de Riu-sec per part dels templers, els juristes concloïen el següent: “Era verosimil que [Sant Pau] fuesse porción que en lo antiguo perteneció a la Religión de los templarios y se aplicó en la extinción de estos a la Religión de San Juan de Jerusalén.

D’altra banda, les intervencions arqueològiques realitzades després de la investigació històrica i arxivística de Fuguet semblen donar versemblança a l’existència d’una granja templera a Sant Pau de Riu-sec.

Així va exhumar-se una important edificació civil, entre el costat nord i de llevant de l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec que podria correspondre als templers, encara que no es pot descartar que fos l’hospital de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem. L’edificació consisteix en tres estances, de les quals es conserven els fonaments amb obertures de comunicació. Entre els material trobats destaquen una espasa curta,  un parell de guaspes de beina de ganivet de bronze, elements de ferro, una sivella de bronze i diversos recipients de ceràmica.

Els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem

A diferència de l’escassa o nul·la documentació sobre la ocupació dels templers de Sant Pau de Riu-sec, existeix una relativament abundant documentació sobre el període en que fou possessió dels hospitalers de Sant Joan.

L’Ordre dels Hospitalers es constituí l’any 1048 per iniciativa d’uns mercaders italians del Regne de Nàpols que fundaren un hospital a Jerusalem per als peregrins al costat del Sant Sepulcre i sota l’advocació de Sant Joan Baptista. A partir de llavors construïren tota una sèrie d’hospitals en la ruta de peregrinatge a Terra Santa. A Catalunya, l’Ordre va fundar i administrar nombrosos hospitals. La comanda dels Hospitalers incloïa reis i comtes entre els seus membres, circumstància que els hi suposà importants donacions, privilegis i concessions. Especialment quan van aconseguir que els hi fossin transferits la major part dels béns i propietats dels templers. Les comandes estaven habitades per frares que podien ser cavallers, servents o sacerdots. El comanador era el cap de la comunitat en temes de caràcter administratiu, militar i religiós; a més, li corresponia la gestió dels seus drets i propietats

Els hospitalers i Sant Pau de riu-Sec

En la documentació exhumada per Fuguet, s’aprecia que, des del començament, Sant de Pau Riu-sec fou un priorat dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Es tractava d’una parròquia que no depenia del bisbe, sinó del comanador de l’Ordre de Barcelona. L’historiografia sobre el tema havia afirmat que, al 1325, els hospitalers van deixar Sant Pau i a conseqüència d’això, l’any 1471, el rei Joan II concedí a Sabadell el privilegi d’annexar-se la parròquia.

Tanmateix, les investigacions de Fuquet revelen que els hospitalers van mantenir durant molt de temps un domini sobre algunes parts de Sant Pau de Riu-sec. Així ha rescatat diversos documents dels segles XV, XVI. XVII i XVIII que demostren com el comanador de l’Ordre permutava o arrendava terrenys, cobrava delmes i censos, proves del seu domini parcial sobre el territori de la parròquia.

D’altra banda, al segle XVIII existeixen diversos documents sobre les visites que els comanadors de l’Ordre realitzaren a Sant Pau de Riu-sec. En una d’aquestes visites, al 1775, es redactà un informe on s’afirmava que, a l’anomenada ‘Torre de Sant Pau’ hi havia una església dedicada a Sant Pau de Narbona, que era propietat del comanador i no hi tenia res a veure el bisbe.

Així mateix s’indicava que el comanador de l’Ordre de Sant Joan nomenava al prior de l’església que feia funcions de capellà de la parròquia. En un altre apartat de l’informe d’aquesta visita es refereix a les jurisdiccions, on es diu que en el passat el comanador de l’Ordre de Barcelona tenia plena jurisdicció civil i penal sobre la quadra de Sant Pau, però que des de feia temps aquesta havia passat al batlle de la vila de Sabadell.

Segons Fuguet aquest estatus es mantingué fins a l’abolició del feudalisme amb la revolució liberal al primer terç del segle XIX.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES

EL VAPOR BUIXEDA VELL

Un diumenge de finals d’octubre, ens vam apuntar a la visita teatralitzada del Vapor Buixeda Vell, seu del Museu de la Indústria Tèxtil de Sabadell, situat a la cantonada del carrer Sant Pau amb carrer de Cervantes.
Aquesta fabrica va ser fundada, el 1857, pels germans Miquel i Domingo Buixeda, arribats a Sabadell des de Camprodon l’any 1850; l’any següent van muntar una fabrica amb 6 telers manuals al carrer Jardí, i el 1857 van construir aquesta, amb el nom de Domingo Buixeda i Cia., dotada amb una màquina de vapor, que, mitjançant enbarrats i corretges, accionava les maquines de filatura, el tissatge continuava sent manual, el 1863 va canviar el nom a Buixeda Hermanos; el 1880, ja amb el nom Miguel Buixeda i amb llum elèctrica, era l’empresa més gran de Sabadell; especialitzada en roba d’home de novetat, es feia tot el cicle productiu de la llana: carda, rentat, filatura, aprestos, acabats i tint.
En 1886, va passar a dir-se Víuda e hijos de Miguel Buixeda S.S.C.; el 1889,  una nova màquina de vapor permet mecanitzar el tissatge; i finalment en 1896 es dissol l’empresa, pero, la fabrica, continua funcionant mitjançant l’arrendament de les instal·lacions a petits fabricants.

El 1905 es funda la Mercantil Sabadellense, que segueix amb el sistema d’arrendament a fins 10 empreses diferents, i no sols tèxtils, fins i tot de construccions mecàniques.
El 1908, es va instal·lar una nova màquina de vapor, una Wolf semi-fixa de 300 CV. , el 1914 va començar el procés d’electrificació, i a la post-guerra, entre 1945 i 1954 va tornar a funcionar amb vapor, acoblant la Wolf a uns generadors per subministrar corrent, el 1972 hi havia instal·lades 14 empreses mitjançant arrendament, el 1980 va començar la crisi del tèxtil, i, finalment, el 1994 es va liquidar definitivament l’empresa.

A LA PORTA DE LA FABRICA


Per a la visita, ens van donar cita davant de la fàbrica, al carrer Cervantes; després de “passar llista”, vam entrar a la fàbrica, on ens van rebre dos actors caracteritzats de treballadors de principis del segle XX, el Pep i la Mercé, ens parlaven com si fóssim nous treballadors, que habien de començar l’endemà i ens tenien d’ensenyar el funcionament de la fàbrica, i els seus diferents departaments.


Ens van acompanyar, primer, a un lateral de la nau, al costat de l’entrada, on hi ha disposats uns bancs correguts en tres o quatre files; asseguts allí vam veure un àudio-visual, sobre l’inici de la industrialització del tèxtil a Sabadell, i la implantació del vapor com a força motriu.
Finalitzat l’àudio-visual, ens van mostrar els productes que s’utilitzaven, carbó mineral, llana en brut,  llana neta, cardada i filada, diversos productes per a fer tints, i els mostraris que portaven els viatjants; també ens van ensenyar diferents maquines que estan exposades en aquesta sala, un teler manual (maqueta), el teler de garrot, el teler Jacquard, maquines de vapor vertical i horitzontal, generadors…


Després va començar la visita, baixant, primer, al subterrani, passant al costat de la base de la xemeneia (la caixa de fums), on ens van explicar que utilitzaven els nens com a escura-xemeneies; després vam penetrar cap a la carbonera, passant al costat del pou, i de la descalcificadora d’aigua.
Altre vegada a dalt, vam sortir al pati, on hi ha una gran peça de recanvi de la Wolf, i després vam entrar a la nau on està la màquina de vapor Wolf, semblant a una locomotora sense rodes, ens van explicar que la van portar, desmuntada, amb tren i la van descarregar en el “apeadero” de la Rambla, portant-la en carros fins la fabrica, però que el cos principal de la caldera no passava per la porta, per la qual cosa van haver de tirar una paret per a entrar-la; allí vam poder veure l’embarrat que entrava a la fabrica per a moure les maquines mecànicament amb politges i corretges; i també la roda que accionava, també amb corretja, un gran generador de corrent; vam pujar per una escala que accedia a una sala, on hi havia més generadors, per a generar corrent per a moure les maquines amb electricitat, accionats per corretges connectades a l’embarrat que entrava a la fàbrica; a més de quadres elèctrics.

LA MAQUINA DE VAPOR WOLF.


Baixant de la sala “elèctrica”, vam veure unes fotos dels fundadors de la fàbrica, i d’altres empresaris tèxtils de la ciutat; de tornada a l’entrada, es va donar la visita per acabada.

LES DONES DEL TEXTIL, de Jaume Barbera, extracte de: https://www.diaridesabadell.com/2020/03/09/dones-textil-sabadell-historia/

A la indústria tèxtilde Sabadell, només en els càrrecs directius i en el ram de l’aigua, hi havia més homes que dones, en els processos de preparació, filatura i teixit, el predomini femení era més que evident; des dels inicis del tèxtil, la teòrica docilitat de dones i nens els feia idonis per suportar les dures condicions que es vivien a les fàbriques, a més, eren la mà d’obra més barata; quan es va regular el treball infantil, i es van decretar els 14 anys com a edat mínima, les dones seguien sent majoria a les fàbriques.

A Sabadell es va crear l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis, per tal de preparar la jovenalla per als llocs de treball de les empreses. Però mentre els nens tenien accés a assignatures com dibuix artístic, dibuix lineal, pintura, escultura, matemàtiques, perspectiva, teoria de teixits, mecànica industrial i física i química; les nenes hi anaven a aprendre a cosir peces.

A les empreses tèxtils les dones no havien de suportar feines feixugues ni pesades. S’aprofitava la seva proverbial constància i la destresa de les seves mans –molt més hàbils que les masculines– per a les operacions manuals delicades o per repassar i corregir els errors en les peces de roba fruit d’una maquinària antiga i bastant arcaica. La majoria d’operacions anaven a càrrec de les dones. I així podríem parlar de: canoneres, cosidores, esborradores, escutiadores, metxeres, nuadores, ordidores, passadores, pentinadores, repassadores, rodeteres, sargidores o teixidores. Dins d’aquest llistat també si podrien afegir les cuidantes, que eren, usualment, les encarregades de les cosidores. D’altra banda, hi havia secretàries i en alguns casos, administratives. A més, els treballs més desagradables com netejar vàters i lavabos eren tasca femenina.

No es pot negar el paper que ha jugat el sexe femení dins la indústria tèxtil  i no és exagerat, doncs, parlar de les Dones del Tèxtil.

Aleshores era molt usual veure pels carrers de Sabadell, els carros o camions de determinades fàbriques, repartir peces pels domicilis de les cosidores.      

Les dones sempre s’han endut la pitjor part. A meitat de segle XX, la jornada laboral era de 48 hores setmanals per conveni i el dissabte al matí era laborable. Les dones, després d’haver treballat tota la setmana, cobrant la meitat que els homes per la mateixa feina, no podien permetre’s el luxe d’una tarda d’esbarjo. Mentre els homes eren al cafè o a cal barber, a les dones els tocava fer dissabte. Si podien, havien d’anar a la perruqueria el diumenge al matí.

Davant del tracte immerescut, hi va haver unes dones que van creuar la ratlla. Es van atrevir a lluitar pels seus drets. Van intentar trencar una cadena injusta. Van participar en les reivindicacions obreres i van lluitar per la millora de la vida de les dones treballadores.

Teresa Claramunt, nascuda a Sabadell l’any 1862, va deixar la seva empremta de lluitadora en contra de les desigualtats. La seva neboda Emília Claramunt va participar en la vaga de Cal Seydoux de l’any 1910 i amb la seva amiga Balbina Pi (mare de la cantant Teresa Rebull) varen reivindicar, a més, la lluita feminista. Totes tres eren filadores.

Fidela Renom, nascuda a Sabadell l’any 1891, ordidora d’ofici, va ser la primera Regidora de l’Ajuntament de Sabadell. Totes elles són dignes figures representatives de les dones del tèxtil.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS

MERCAT MEDIEVAL DE VIC

Els pròpers  dies 6 a 8 de desembre, és a dir el pont de la Puríssima, de 10 a 20 hores, es fará el Mercat Medieval a Vic, en el qu’els carrers del centre històric, la Rambla i la Plaça Major, retrocedeixen en el temps per a transformar-se en un poblat medieval, ple de mercaders, artesans, tavernes, firaires i espectacles de carrer; amb 323 parades i unes 200 actuacions.

CAMPAMENT DE TIR AMB ARC.


A les parades dels mercaders es podrà trobar: bosses i complements, cremes i sabons, mel i herbes medicinals, embotits, formatges, coques i pastissos, xocolates, conserves…i a les tavernes, begudes i menjà, com a pernil, botifarras i xai a la brasa, pop, crepes, xurros, entrepans…
També hi haurà mostres d’oficis antics: ferrers, fusters, escrivans, forners…; activitats infantils a la zona de les adoberías, música, balls i espectacles a l’aire lliure, com l’assalt del Altarriba, un recorregut teatral per diversos punts de la ciutat, amb recreació d’alguns fets històrics del segle XV, durant la guerra civil catalana.

ACTORS ITINERANTS.


Aquest any degut, al Covid, hi haurà alguns canvis, a més dels protocols que dicti el Procicat, que en principi seran el control d’aforament i l’ús de màscareta en aglomeracions; les parades es traslladaran a la part exterior del barri antic i fora de muralla, per a evitar les aglomeracions en els carrers estrets; les ubicacions es repartiran pels parcs de Jaume Portell i de Jaume Balmes, les zones de la Atlántida i de les Adoberías, les Rambles, la Plaça del Carbó, el Carrer Soletat i Hospital del Cloquer.


També l’Assalt del Altarriba patirà un canvi de format, passant a dir-se la Trifulga del Altarriba, serà un espectacle de carrer, amb menys actors, que encarneran uns nous personatges, uns comediants que relataran els fets 50 anys després, i que es mouran amb carro des de la Plaça Gaudí fins a l’arbreda de la Atlántida, amb una nova escenografia que inclourà titelles i música en directe.
Hi haurà programació cultural a Vic Punt Zero i al Museu Episcopal.
Podeu informar-vos millor a l’oficina de Fires i Mercats de l’Ajuntament (OFIM), telèfon 938833100, o per mail a: fires@vic.cat

Adjunt un extracte d’un relat sobre la presencia, a Vic, de la plaga medieval per excel·lència:

LA PESTA NEGRA A VIC (1348-1397)

Extret de: https://el9nou.cat/osona-ripolles/actualitat/les-epidemies-a-vic-una-llarga-historia/

Eduard Junyent en la seva obra La ciutat de Vic i la seva història hi dedica un apartat i assegura que “el 1348 fou l’any fatídic de l’aparició de la pesta negra que infestà tot Europa i que, en revingudes successives, deixà la població reduïda als dos terços”.

 A Vic, l’epidèmia hi aparegué el mes d’agost d’aquell any i va causar 244 morts fins a finals d’any. L’any següent es produïren 281 defuncions i els rebrots se succeïren fins al 1397.

 El descens de la població va fer que el rei Joan I concedís la llibertat d’establir-se a la capital d’Osona a tothom que volgués, per tal de pal·liar aquesta disminució demogràfica. Segons ens explica Junyent, el rei català va autoritzar a venir a Vic a qualsevol persona, fins i tot si aquesta arribava fugint d’algun compte pendent amb la justícia. El municipi, per la seva part, concedia als nouvinguts deu anys de perdó de tributs.

 Les conseqüències de la pesta foren catastròfiques no només per a Vic sinó per a tots els pobles de la comarca, perquè es despoblaren i els camps foren abandonats.

 En una societat bàsicament agrària i autàrquica, és a dir amb intercanvis comercials limitats, les males collites o la impossibilitat de conrear els sembrats més propers a les zones habitades sovint significaven l’aparició de la fam.  Proliferaren, per tant, els robatoris i també el que en aquella època s’anomenava “les bandositats”, això és la presència de grups de persones que es dedicaven a assaltar els pocs viatgers que s’atrevien a circular pels camins.

Malgrat tot, el mateix Junyent diu que a finals del segle XIV, la “vitalitat ciutadana” reprengué el progrés amb la presència de gent vinguda de fora que va dinamitzar els oficis i l’activitat econòmica comarcal. Tanmateix, els episodis epidèmics de pesta s’anaren succeint a Osona fins al segle XVII, amb el seu corol·lari de defuncions, misèria i inseguretat.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FIRA DE NADAL DE CALDES DE MONTBUI

Els dies 26-27 i 28 de novembre, i 3-4-5-6-7 i 8 de desembre, a Caldes de Montbui, celebran la Fira de Nadal, que és la primera celebració nadalenca en el nostre territori, tradicionalment vènia celebrant-se el primer cap de setmana de desembre, però enguany s’estén des de l’últim cap de setmana de novembre, fins al pont de la Puríssima; la fira comença amb l’encesa de l’arbre de nadal el divendres 26 a la tarda.

L’OLLA GEGANT DEL BROU.


Paral·lelament també es celebra un mercat d’artesans, tots dos esdeveniments es celebren en el marc dels carrers del centre històric de la vila i a l’emblemàtica plaça de la Font del Lleó, amb la seva aigua a 74º; en aquesta plaça es duu a terme el fet més singular d’aquesta fira, la preparació del brou de Nadal amb carn d’olla en una gran olla de 1,5 metres de diàmetre i 1600 litres de capacitat, amb aigua termal i en foc de llenya; per a la seva elaboració, col·laboren diversos restaurants, carnisseries, xarcuteries i botigues de verdures locals; enguany està previst fer dues olles de brou, per la qual cosa seran més de 3000 litres de brou; tots els dies de la fira es podrà degustar i comprar brou, fins a la fi d’existències, es recomana portar got propi.

PARADETES DE CARRER.


Repartides pel centre històric es trobaran unes 150 parades amb objectes nadalencs, artesania, antiguitats, alimentació i cuina sobre rodes.
També hi haurà activitats dedicades a la quitxalla, com fer cagar el tió (els diumenges a mig dia), diversos espectacles i tallers nadalencs.
També es podran visitar diverses exposicions, com la de diorames de pessebres, a l’espai l’Olla.


En principi les mesures anti-Covid, seran les que dicti el Procicat, segurament  l’ús de la màscareta i algun tipus de control d’aforament.
Per a més informació, podeu consultar a l’oficina de turisme, (tel 938654140) o al mail: fires@caldesdemontbui.cat

Llegenda del Fort Farell, extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Fort_Farell

En Fort Farell, conegut també amb el nom del Gegant del Pi, és el més popular gegant de la mitologia catalana. Això es deu principalment a la fama que va assolir, puix que va anar absorbint llegendes que originàriament pertanyien a altres gegants.


Diuen que era nascut a Caldes de Montbui, a una masia que es deia CanFarell però de tan fort que era tothom li deia Fort Farell; era tan alt i gros que de vegades feia servir un pi com a bastó per caminar, d’aquí li vingueren els sobrenoms.

Era pagès i un dia, mentre sembrava, una persona li demanà per un camí i, de tan gros i fort com era, va aixecar els bous i l’arada per assenyalar-li’l.

S’explica que quan en Colom va anar a Barcelona de tornada del seu viatge de les Amèriques ho va fer acompanyat d’uns indis negres enormes que van deixar meravellats els Reis Catòlics; la gent catalana, però, va dir que no estava pas tan impressionada, ja que ben a la vora hi havia un home que era més gros que tots aquells indis. Com que els presents no s’ho creien, el van avisar i en arribar volien que pagués la taxa de llenya, atès que no hi havia deixat el pi, però ell se’n va desempallegar llençant-lo per sobre de la muralla sense cap esforç. Per demostrar com n’era de superior al negre portat per en Colom, el va agafar tot cridant: «Aparteu-vos, gent d’Amèrica, que allí on caurà tot ho aixafarà!», i a força de músculs el va llançar amb tanta força que el negre va arribar fins a les Amèriques.

Una altra llegenda explica que en assabentar-se que Barcelona, havia caigut sota el poder dels moros es va enrabiar tant que va arrencar un pi de soca-rel i amb unes poques passes es va plantar davant de la ciutat; tot seguit va demanar al moro que governava la ciutat, popularment conegut com el Gegant de la Ciutat, de lluitar-hi, i ho varen fer; el va guanyar d’un cop de pi ben clavat, i així va quedar alliberada la ciutat.

Hi ha una cançó molt popular que ho narra, la primera estrofa explica com s’acosta el Gegant del Pi a la ciutat i la segona com el Gegant de la Ciutat se n’escapa corrents per les teulades de Barcelona:

El Gegant del Pi,

ara balla, ara balla,

el Gegant del Pi,

ara balla pel camí.

El Gegant de la Ciutat,

ara balla, ara balla,

el Gegant de la Ciutat,

ara balla pel Terrat.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

EL CASTELL DE MONTESQUIU.

Aquest castell el vam visitar el 2009; està situat gairebé en el límit d’Osona amb el Ripollés, a la sub-comarca de Besora, en el terme del poble omonim, sobre un pujol que domina el riu Ter i la carretera C17; la primera referència escrita sobre ell, data de l’any 1285 i es refereix a ell com a “domus” (casa forta), que, possiblement, abans, en el segle IX va ser una torre de vigilància del camí de Ripoll a Barcelona; formava un triangle defensiu juntament amb els castells de Besora i de Saderra.

EL CASTELL DE MONTESQUIU, foto de pdiba.cat


La família Besora el va habitar des del S XIV fins al XVII en què els nous marquesos de Besora, els Descatllar, el van sotmetre a una reforma; en el XVIII passá als Santa Coloma, i ja en el XIX a la família Juncadella de Barcelona, que va tornar a reformar-lo en profunditat, afegint, entre altres coses, el segon pis amb els merlets que li donen l’aspecte de castell, denominació que se li aplica des de llavors, també van afegir l’escala gòtica i el jardí, que seria l’embrió del Parc del Castell de Montesquiu, creat en 1986 per la Diputació de Barcelona, propietària del castell des de 1972, per donació, en compliment dels desitjos d’Emili Juncadella qu’el va habitar; formant part dels edificis del parc, al costat del castell esta la Cabanya del Castell, que s’usava per a guardar el bestiar i les collites, i que ara és una exposició d’art; i també La Masoveria, actual oficina del parc.


El castell és un edifici de planta quadrada, d’aspecte massís, amb planta baixa i dos pisos; la visita comença a l’àmpla sala de l’entrada, des d’on s’accedeix a una dependència on es projecta un àudio-visual amb l’història del castell, narrada pel fantasma del gos Quiu, i la intervenció d’altres quatre fantasmes que van viure en ell; després vam accedir a la planta noble del primer pis, per l’escala gòtica; allí vam veure el saló principal, presidit per una gran taula i la xemeneia, després visitem diferentes habitacions, la que més recordo era una espècie de despatx dedicat a recordar els viatges a l’Àfrica i Àsia d’el Emili Juncadella; i el balcó des del que es pot admirar el jardí i part del parc que l’envolta.
A la segona planta està situat un centre de recursos, utilitzat per a conferències, cursos, reunions de treball…. De tornada a la planta baixa, vam visitar la petita capella del segle XVII, dedicada a Santa Barbará, que esta adossada al costat sud del castell.


A més, el Parc del Castell de Montesquiu, també ofereix diferents rutes i activitats, algunes molt adequades si aneu amb nens.
Per a més informació o reserves, a l’oficina del parc, telèfon: 938529234, o e-mail: p.montesquiu.bisaura@diba.cat

A continuació us deixo la LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL.Extret d’un recull de llegendes del Castell de Montesquiu.

Fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona del castell de Montesquiu es va suïcidar un 31 de Juliol a la nit, llençant-se daltabaix d’una finestra del castell, encara que no se sap el motiu.

El cas és que, cada any, en arribar la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze diuen que, a mitjanit, es pot sentir uns crits esgarrifosos privinents del castell de Montesquiu, de sota la finestra on s’havia suicidad la minyona.

Segons expliquen, aquest plany es podia escoltar per tot el Bisaura, i que son els laments d’aquella minyona, tot i que sembla que en realitat era algú del poble per espantar als crèduls, als que havien motivat per anar a visitar el castell aquella nit.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

VISITA A LA CASA DURAN

Amb aquest relat, estreno una nova categoria, la de les visites guiades a edificis i llocs emblemàtics; aprofitant que, recentment, ens hem apuntat a una sèrie de visites guiades a edificis patrimonials de la ciutat, organitzades per l’oficina de turisme de l’ajuntament, començant per la Casa Duran, visita que se sol fer per la Festa Major, però que no l’havíem pogut fer.

FAÇANA DEL CARRER PEDREGAR.


La Casa Duran, està situada a la cantonada dels carrers Sant Joan i Pedregar, és una de les més antigues de la ciutat; i té la particularitat de combinar les funcions de casa senyorial burgesa  amb la d’explotació agrícola; no esta clar quan es va iniciar la construcció de la planta baixa, la dedicada a la part agrícola, però sí que, el 1578, Feliu Duran va fer construir la planta noble del primer pis, d’estil renaixentista, construcció que va durar fins a l’any 1606; la casa, va rebre una reforma i ampliació en el segle XVIII. La família Duran, propietària de la casa fins al segle passat, es va establir a Sabadell en 1443, i arran de successius enllaços amb filles d’altres famílies riques de la ciutat, va anar augmentant la seva fortuna i patrimoni, com a terratinents i comerciants; Feliu Duran tènia explotacions agràries i tallers de teixits, i a més era Procurador Reial i Jurat del Consell de la Vila.


L’edifici consta de tres nivells, la planta baixa, que albergava les cavallerissas, el celler, les zones de processament agrícola i industrial i la sala d’entrada, al costat de la qual està el cel obert amb l’escala que puja al primer pis, on està la planta noble amb la residència dels senyors; damunt aquesta les golfes que servia de magatzem de la producció agrària, a més de servir d’aïllament entre la teulada i l’habitatge.


La visita, a càrrec d’una simpàtica guia, comença a la sala de l’entrada, que servia per a guardar els carros, allí, al costat de la porta d’entrada es va descobrir una petita escala que baixa a un subterrani, que es creu que havien d’utilitzar per a ocultar objectes o persones; d’allí passem a les cavallerisses, o encara es veuen els pessebres on mengaven las besties; i al magatzem de gra, amb sis sitges que disposaven d’un enginyós dispensador en la part inferior; després vam baixar al celler, on es feia tot el procés d’elaboració del vi, des del trepitjat del raïm, fins a la venda del vi, en ella hi ha més d’una quinzena de botes que havien contingut vi de diferents qualitats, també hi ha una premsa bastant ben conservada; sortint d’allí ens van explicar que també hi havia hagut una zona dedicada a la producció d’oli d’oliva, de la que no en queda més que un recipient usat per a decantar o filtrar l’oli; ens  vam dirigir al costat oposat del saló de l’entrada i vam entrar en una zona situada sota tres arcades, on havia estat situada la fàbrica de sabó, de la qual vam poder veure el forn sobre el que s’escalfava la mescla de productes per a aconseguir el sabó i el lleixiu; i també la zona dedicada al tint.


De tornada al saló de l’entrada, vam pujar per l’escala a la planta noble per a visitar l’habitatge, sobre la porta d’entrada vam poder veure la “benedicció” en la que, al costat de l’anagrama JHS, es llegeix el nom de Feliu Duran i l’any: 1593; de l’interior de la casa, va desaparèixer pràcticament tot el mobiliari durant el passat segle, fins i tot algunes habitacions també van ser malmeses, no obstant això es va efectuar una bona feina de restauració; vam passar a veure una de les quatre habitacions de solter, en la que ens van ensenyar i explicar com funcionava el “festejador”, dos seients d’obra al costat de la finestra, en els que s’havien d’asseure’s, un enfront de l’altre, els nuvis, i sempre amb una “carabina”; després passem a una de les habitacions de matrimoni, en la que vam poder veure els dos tipus de pintura al fresc, en capes superposades en que estaba pintada, i les motllures decoratives, qu’ens van explicar qu’eren de color blanc, perquè els últims inquilins les havien arrencat i tirat a un contenidor, i un veí les va rescatar “in extremis”, els hi havien llevat la pintura, que possiblement seria daurada.

JARDI I POU.


D’aquí vam sortir al jardí, que està situat sobre el celler, la qual cosa és una mostra de la solidesa de la construcció amb volte catalana, perquè té diversos arbres, dues fonts ornamentals, i un pou al costat de l’accés a la cuina, després  vam passar al gran saló principal, amb una decoració barroca del XVIII, allí ens van ensenyar l’armari dissimulat en una de les parets, en el que guardaven la vaixella de ceràmica decorada; abans del Covid, en aquest saló se solien celebrar alguns actes de l’ajuntament; passant per un altre saló més petit vam accedir a altres dues habitacions de matrimoni, en millor estat que la que havíem vist abans, en aquestes hi havia llits, fins i tot que no eren originals de la casa, despres vam anar a una habitació gran, que havia estat la cuina, de la que no quedava  cap resta, només les quatre parets, l’accés al pou del jardí i una obertura que comunicava amb la capella, perquè el personal pogués seguir la missa sense barrejar-se amb els senyors, que accedien a la mateixa des del jardí; se sap que la capella havia tingut un retaule renaixentista de la Mare de Déu, avui dia desaparegut.


Vam tornar a la planta baixa i sortint al pati posterior, (el que limita amb el carrer Sant Joan), ens van ensenyar uns forats en la paret de les golfes que quedava damunt de la zona de tint, que eren paranys per agafar coloms i els seus ous; també vam veure un tros de mur de la casa que és una resta de la muralla medieval de la ciutat; vam tornar al saló de l’entrada, on vam donar per acabada la visita.

Extracte sobre la polemica per conservar la Casa Duran (1944-1958). Extret de:    https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/la-polemica-per-conservar-la-casa-duran-1944-1958/

El mes de febrer del 1944 esclatà la polèmica sobre la conservació de la Casa Duran arran de l’entrevista publicada al diari Sabadell al regidor de Foment de l’Ajuntament de Sabadell presidit per Josep Maria Marcet. L’entrevistat va exposar el projecte consistent en reformar el centre històric de la ciutat amb dos objectius: d’una banda, millorar la seva imatge; de l’altra, ordenar el trànsit de vehicles. Per això, es preveia enderrocar la Casa Duran per construir un vial doble de 30 metres d’amplada que comuniqués el carrer de la Indústria (llavors anomenat de Calvo Sotelo) amb el passeig de la Plaça Major (aleshores del general Primo de Rivera). També es contemplava crear una petita plaça i aparcaments.

La notícia desfermà una gran polèmica i un debat que es perllongà durant 14 anys. Hem de tenir compte que aquest projecte estava precedit per la destrucció del bosc de Can Feu, l’enderroc del Pedregar i el quiosc modernista del Jardinets, obra de l’arquitecte Josep Renom. Andreu Castells qualifica la destrucció del Pedregar com “una barrabassada urbanística organitzada per gent considerada docta, avalada per brillants títols acadèmics. Va destruir totalment el que Sabadell podia exhibir del nucli central de la plaça Major”. Així doncs, el pla d’enderrocar la Casa Duran fou la gota que va fer vessar el got i provocà la divisió de les elits de la ciutat en dos blocs antagònics: els “conservadores y derribadores o conservistas o derribistas”, per emprar la termologia de Marcet que, al seu parer, no pagava la pena conservar aquesta peça patrimonial quan s’havia obert el carrer de la Indústria i s’havia enderrocat el Pedregar per a bastir el passeig de la Plaça Major. La Casa Duran “cortaba de lleno este lógico enlace entre ambas importantes vías de circulación.

Els partidaris de conservar la Casa Duran van elaborar l’any 1944 un projecte alternatiu que volia compaginar la preservació de la mansió senyorial amb els plans “modernitzadors” de l’Ajuntament. El proposta consistia en la demolició de l’annex i del pati que dona al carrer Sant Joan i l’obertura d’un vial a la banda de la façana nord que connectaria el carrer de la Indústria amb el passeig de la Plaça Major i permetria absorbir la circulació rodada.

En aquest projecte, un cop eliminat el cos annex, es podien veure els balcons de la planta noble. D’altra banda, l’enderroc del patí feia possible l’obertura de les arcades que “volverían a lucir en forma de galería porticada”.

Referèndum frustrat

L’Ajuntament no va prendre en consideració aquesta proposta i el tema va quedar en el congelador durant 13 anys. L’any 1957 la qüestió va reprendre’s arran d’una carta oberta del pintor Antoni Vila Arrufat va adreçar a l’alcalde Marcet i que aquest reprodueix íntegrament en les seves memòries, així com la seva resposta.

Marcet, per tal de desencallar la qüestió, va plantejar una solució que a l’època va causar sensació. L’alcalde feu aprovar a la Comissió Permanent de l’Ajuntament la convocatòria d’un referèndum sobre el tema amb “todas las garantías de seriedad y sinceridad”. A tal efecte i abans de celebrar-se la consulta,  els tècnics municipals elaboraren dos projectes que contemplaven tots els aspectes urbanístics, tècnics i econòmics amb l’objectiu que la ciutadania pogués votar amb coneixement de causa i que serien exposats en un local obert al públic.

En el marc de la campanya del referèndum es celebrà un col·loqui públic que va tenir un ressò extraordinari dins i fora de la ciutat i que Castells qualifica com “el primer acte polític i públic d’oposició que es realitzarà després de la guerra.”

El resultat del debat fou una gran victòria dels partidaris de la conservació com ho reflecteix el corresponsal de La Vanguardia que va cobrir l’acte, tot indicant que entre les rotllanes que es formaren a l’acabar el col·loqui la majoria dels comentaris recollits eren favorables a la conservació de l’edifici. Tant és així que després d’aquest acte, que va servir per a copsar l’estat de l’opinió pública, Marcet va decidir no convocar el referèndum.

El desenllaç

Paral·lelament, els partidaris de la conservació de la Casa Duran van utilitzar totes les seves influències. El 1951, la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Barcelona, sol·licità a Lluís Mas, director del Museu de Sabadell, una relació d’edificis susceptibles de ser declarats monuments històrics-artístics. El 3 de juny, en una reunió del junta directiva del Museu, s’elaborà una llista que incloïa la Casa Duran amb una nota on s’indicava que l’edifici es trobava “en inminente peligro por una importante reforma urbana” i que la seva conservació era “de máximo interés para la ciudad”.  

L’any 1955, les entitats culturals de Sabadell i Barcelona adreçaren respectius informes a Pere Benavent, membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Mesos després aquesta institució, juntament amb la Comisaría General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, recolzaren la proposta de salvar la Casa Duran.

Finalment, el juny de 1958, el Consejo de Ministros, a petició del Ministerio de Educación Nacional, aprovà la declaració de monument históric-artístic de la Casa Duran, un “magnífico ejemplo de típica mansión campesina del siglo XVI”. Això implicà la definitiva paralització del projecte municipal.

D’aquesta manera va salvar-se una de les peces més notables del patrimoni de la ciutat que no tornaria a estar en perill fins l’any 1995, essent alcalde Antoni Farrés. Llavors es desfermà una altra polèmica pel projecte de reforma amb l’objectiu de fer de la Casa Duran la seu de la Fundació Institut del Vitrall que també preveia la instal·lació d’un restaurant. Tanmateix, el projecte va quedar aturat al comprovar-se que s’havien destrossat certs elements patrimonials de la mansió senyorial.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FESTA DE LA RATAFIA, SANTA COLOMA DE FARNERS

Entre els dies 6 al 14 de novembre, en Santa Coloma de Farners, se celebra la 40a edició de la Festa de la Ratafia, amb tota una sèrie d’actes i mostres de productes al voltant d’aquest licor de nous i herbes.

La ratafia és un licor tradicional de les terres catalanes amb més de mil anys d’antiguitat. Reconeguda com a denominació geogràfica, es diu popularment que, com que cada casa de pagès feia la seva, n’hi ha una multitud de receptes.

Aquest licor s’elabora a partir de nous tendres mesclades amb diverses plantes aromàtiques. La mescla macera durant almenys dos mesos; després es decanta el líquid resultant, i s’hi afegeix sucre, alcohol i aigua, per envellir en bótes de fusta tres mesos més. El resultat final és una beguda alcohòlica amb una graduació propera a trenta graus, de coloració de caramel, de gust dolç però amb un toc lleugerament amargant.

Sobre l’origen del nom, diu la llegenda, segons mossèn Cinto Verdaguer, que la ratafia fou inventada per un pagès català que la va oferir a tres bisbes en un brindis per segellar un pacte. «Rata fiat» és una expressió llatina que significa «queda firmat».

VISTA DE LA VELA, AMB L’EXPOSICIO DE PRODUCTES.


Els dies 6 i 7 de novembre, en la vela de la plaça Farners, tindrà lloc la mostra de Ratafias de Santa Coloma, amb la presentació de la “Ratafia Volem”, elaborada especialment per a commemorar aquesta 40a edició; el dia 6, a més, s’efectuara la presentació de la Festa, i la primera fase del concurs de Ratafias casolanes, on 45 experts jurats triaran, entre més de 200 ratafías, les 3 millors de Catalunya i una nominació per a la millor d’elaboració local; també hi haurà una visita guiada, prèvia inscripció, a l’obrador de la Sobirana Cooperativa ; un concert-vermut al migdia, i a la nit…castanyada!!!.


Els dies 10 i 11 s’inauguran les diverses exposicions, entre elles la “Volem Ratafia”, a la Casa de la Paraula, on s’explica la relació de Santa Coloma amb la ratafia, i es presentara la col·lecció de 40 postals commemoratives de les 40 edicions, que estaran a la venda, individualment en 40 establiments de la vila.


El dia 11 tindrà lloc l’inici oficial de la festa, amb la processó de la Confraria de la Ratafia per anar a buscar el pendó, seguit d’un acte litúrgic del Llibre de la Ratafia , i la Ruta de la Ratafia, amb l’acompanyament dels gegants, capgrossos , una batucada, trabucaires i circ de carrer; acabant amb un concert.


El dia 12 es celebrara la Gala de la Ratafia, i la final del concurs, en el pavelló de la Noria, també es nomenara el confrare d’honor d’enguany.
I els dies 13 i 14, en la vela de la Plaça Farners, es celebrara la Fira de les Ratafias i productes artesans, on es podran comprar i degustar totes les ratafias comercials, (per a degustar cal comprar ticquet i un got a l’estand oficial); també es farà una demostració de la destil·lació del licor.


A la Plaça Firal, estarà el Ratafiarium, una fira d’aliments preparats amb ratafia: Xuxos, bunyols, xocolates, coques, melmelades…
També, el dia 13, hi haurà un taller de cuina amb ratafia, una cercavila amb els gegants, i actuació del ball de diables; a més, en el casal d’avis, tindrà lloc el V congrés de licors i aiguardents casolans, reservat a productors i elaboradors.

BUNYOLS DE RATAFIA.


El dia 14, una plantada de castells, un taller de rebosteria amb ratafia, i a la nit, a la plaça Farners, es celebrara la litúrgia de clausura de la festa.
També, durant el cap de setmana, tindran lloc diversos espectacles infantils, jocs, visites guiades a exposicions, xerrades, activitats esportives i concerts; els restaurants oferiran, en la seva carta, plats elaborats amb ratafia, i les pastisseries xocolates i pastissos amb ratafia.


En principi les restriccions pel Covid, seran el control d’aforament, reserva prèvia per a espectacles, visites guiades i xerrades, màscareta i desinfecció de mans; de tota manera l’última paraula la té el PROCICAT; per a més informació o consultas podeu contactar amb la Confraria de la Ratafia en la seva web www.ratafia.cat/contacte/

O amb l’ajuntament de la vila, Tel. 972840808, o el mail ajuntament@scf.cat  

  Adjunto una llegenda de Santa Coloma:

LLEGENDA DEL FILL DEL CASTELL, extreta de: http://www.xtec.cat/serveis/crp/b7990112/llegend/coloma1.htm.

Conten que una noia de Cal Sobirà de Santa Creu, va tenir una relliscada amb el seu promès, motiu pel qual els seus pares la van fer fora de casa. D’amagat, però, els promesos es van casar a l’ermita de Sant Miquel de Cladells, i el matrimoni es quedà a viure amb l’ermità. Tos tres eren feliços. Van transcórrer uns mesos i, sense saber-se mai com va anar, un dia la noia trobà assassinats el marit i el bon ermità. La jove vídua no pogué tornar a casa seva, ja que l’únic testimoni del seu matrimoni no existia ja i els seus pares no l’haurien acollida. Així és que optà per marxar d’aquells indrets.                                              Li faltava ben poc perquè el fill del seu amor li naixés i, per por que la gent malpensés de la seva virtut, davant la impossibilitat de testificar el seu casament, s’adreçà envers el castell de Farners per reposar i arrecerar-se a les seves ruïnes. Un cop hi arribà, mirà envers l’ermita de la Mare de Déu de Farners, erigida als peus de la fortalesa, demanant ajut a la Verge en el seu infortuni. Al punt succeí un prodigi : Els murs del castell quedaren il·luminats amb una potent resplendor i tot seguit se li acostà una dama bellíssima envoltada de claror, que l’ajudà a desocupar i es féu càrrec de la criatura que acabava de néixer. En aquell moment, va passar un bon home, i la Mare de Déu (que no era altra la bella dama) li preguntà on anava. Ell va respondre que la seva muller havia tingut un infant mort, i cercava una criatura per a alletar. Llavors la Verge li lliurà el nen de la vídua, dient-li que passats dos anys el tornés allí mateix i li seria pagat el didatge.

Aquell matrimoni es féu càrrec del nin, al qual crià amorosament, i al cap de dos anys tornaren al castell de Farners amb la criatura.

Para la falda (digué la Mare de Déu a la dona). I la hi ompli de quelcom molt pesant. -No mireu què és fins que arribeu a casa vostra. Sereu rics per sempre més.

Dit això, va desaparèixer amb el nen.

La dida i el seu home se’n tornaren a casa seva força amoïnats; però la dona no va tenir espera i, pel camí aixecà una punta del davantal. Amb gran sorpresa i ràbia comprovà que era sorra, i la llençà allà mateix. Molt disgustats arribaren a casa i, en treure’s el davantal, li va caure a terra una engruna de la sorra que havia quedat en un doblec del voraviu, la qual es convertí de sobte en una unça d’or.                     Si haguessin fet cas del que els havia dit la Senyora, haurien estat rics per tota la vida.

La filla del Sobirà es va fer monja. El seu noi va créixer fort, valent i caritatiu, i fou conegut arreu pel sobrenom de «El fill del Castell».

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS LLEGENDES

FIRA DE BRUIXES SANT FELIU SASSERRA.

Entre el 29 d’octubre i l’1 de novembre, a Sant Feliu Sasserra, es celebra la Fira de les Bruixes; fira que es celebra en aquesta vila del Lluçanes des de l’any 2001, en substitució de l’anterior Fira de Tots els Sants.

AKELARRE DE LES BRUIXES I EL MASCLE CABRÓ.


Amb aquesta fira es commemora la caça de bruixes, que va tenir lloc el segle XVII, en la que  400 dones catalanes van ser ajusticiades; entre 1618 i 1648; a Sant Feliu, per mitjà del caçador de bruixes, Cosme Soler “Tarragó””, van ser processades 23 dones per bruixeria, 6 de les quals van ser penjades en el Serrat de les Forques, (al Lluçanes aquests processos els duia a terme la justícia ordinària, en lloc de la Inquisició, per això es qu’eren penjades en comptes de cremades).


Enguany estan previstos els següents actes: el dia 29, a les 18 hores, una sessió de lectura de contes i llegendes de bruixeria, a la biblioteca de Sant Pere; el dia 30, una visita guiada a la casa del consell i els jurats, i un concert al carrer Països Catalans; el 31, a la tarda, teatre de titelles Bruxinel-lis, i a la nit, entre les 18 i les 22 h, es celebra la Festa Bruixa, amb diverses actuacions; i el dia 1, en el nucli antic, es munta la Fira de les Bruixes, pròpiament dita, amb parades de productes artesans, esotèrics, del comerç local, i com no… BRUIXES!!!

AMBIENTACIO DELS VEINS PER LA FIRA.


Aquest dia es podrà fer una visita guiada, prèvia reserva, al Centre d’Interpretació de la Bruixeria, completada amb un passeig pel nucli antic de la vila, acabant en el Serrat de les Forques; i també es podrà veure alguna de les recreacions teatrals que es duran a terme al carrer Països Catalans, des de les 11 fins a les 18 hores.

REPRESENTACIO A LA FIRA, Foto de Josep M. Montaner.


Les mesures anti-covid previstes, seran les habituals, control d’aforament, reserva prèvia per a actuacions i espectacles, màscareta…; de tota manera, davant canvis d’última hora, aconsello consultar amb el Centre d’Interpretació de la Bruixeria, al telèfon 697463076 o per e-mail : firabruixes@gmail.com . (També per a reservar)

-LA BRUIXA DE BADIA, DE SANT FELIU SASSERRA: Extret de, https://sites.google.com/site/bruixesosona/llegendes-de-bruixes-d-osona/bruixa-de-badia

Badia, és una casa situada al municipi de Sant Feliu Sasserra, actualment en runes. Es diu que fa molts anys hi vivia una bruixa. La seva jove, deia que quan se’n anava de casa i passava tot el dia a fora es moria una bèstia que hi havia a la casa, però cada cop una de diferent. Era molt misteriosa i per on passava sempre hi havia animals que emmalaltien o morien.

Un dia, la bruixa Badia, va sortir quan despuntava per anar a visitar el poble de la Torre d’Oristà. A mitja tarda ja tornava cap a casa. Quan passava per la casa de la Farigola (Sant Feliu – Torre d’Oristà), es va parar a parlar amb la mestressa de la casa i paral·lelament va començar a garrinar una truja. Després d’una bona estona de xerrameca, va reprendre un altre cop el camí. Al cap de deu minuts, la truja va començar a mossegar els garrins acabats de néixer. La mestressa de la Farigola es va esverar, ja que allò no ho havia fet mai, i ja va sospitar que allò era cosa de la bruixa que havia passat. La pagesa va anar a buscar uns escapularis beneïts el dia del novenari i aigua beneïda del salpàs. Els va penjar al coll de la truja i la va ruixar amb aigua beneïda. Automàticament, la bèstia ja no va matar a cap més garrí ja que l’aigua beneïda era una protecció contra les bruixes.

Va morir a Sant Feliu Sasserra, els seus familiars en tenien cura però vivia sola. El dia en que es va posar molt malalta i els seus familiars van veure que li quedava poc, la van abandonar, ja que la creença era que quan moria una bruixa, els seus poders passaven al familiar més proper, però si no havia estat al costat en la seva mort, passava a la següent i així successivament, començant per les noies. En cas que ningú agafi els poders, es moren amb la bruixa. La seva mort, va ser assistida per uns veïns que en veure que es moria, van avisar al capellà. Aquest va socórrer la dona amb el sagrament de l’extreumació. Quan va arribar, va fer la cerimònia d’imposició dels sants olis. Per fer-li la unció als peus, s’havia de treure les mitges, però no hi va haver manera perquè no es movia, només repetia: Qui el vol? El mossen va recomanar als assistents que ningú pronunciés: jo el vull, ja que si algú ho feia, es convertiria en bruixa. El capella només contestava: Torneu-lo a qui us el va donar. Després d’unes hores, la dona va dir: el qui el vulgui és a la xemeneia. Va morir.

El gat de la bruixa:

Aquesta, tenia un gat negre molt gros i amb pelatge fi i lluent. Sempre estava al costat de la porta i mai menjava. Un dia un veí li va dir: Ja veuràs aquest com marxa d’aquí. Li va tirar una galleda d’aigua al damunt, però aquest no es va immutar ni se li va mullar el pèl. El dia que la mestressa va morir, ell va desaparèixer, era un ésser molt estrany. Es deia que el gat i la bruixa eren el mateix ésser. Deien, també, que la dona va créixer com tothom però que un dia va fer un pacte amb el dimoni i li va donar poders per fer malifetes i perquè la gent no sabés que era ella, agafava la forma de gat. La gent es preguntava com ho feia per ser als dos llocs alhora i la resposta era simple: el gat era el mateix dimoni. Des del moment de la mort, el dimoni havia perdut tots els poders sobre el cos sense vida i ningú va agafar-los, en canvi si algú hagués dit: Jo el vull, llavors el gat hauria estat el costat d’aquesta persona.

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RELAT D'EXCURSIONS VACANCES

SORTIDES I VACANCES FAMILIARS

Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

L’AVIA DEVANT L’AUTOCAR A VALLS.


Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.


També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.


La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

AMB LA MARE A MONTSERRAT.


També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.


I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.


A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.


Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FIRA DE FIRES DE CASTELLTERÇOL

El diumenge 17 de 0ctubre, de 9 a 15 hores, a Castellterçol, celebren la Fira de Fires, en la qual conflueixen quatre fires diferents lligades a la manera de viure del poble:


La Fira Ramadera, amb una mostra d’animals del poble; cavalls, rucs, vedelles, ovelles, porcs, aviram, conills i abelles; amb demostracions d’algun treball antic, com el de ferrer, esquilador de mules, bufador de vidre o filadora de llana amb roda i fus mecanics;  un concurs d’allioli, degustació de mels, i una rua amb ruc per als més petits.

FIRA DE BOLETS. ANY 2016.


La Fira de Bolets, amb exposició de les diferents espècies de bolets i plantes remeieres de la zona, venda de bolets i degustació de plats elaborats amb ells, butifarra, cansalada, pa i aigua; també demostracio de fer cistells de vimec.


La Fira d’Artesania, exposicio i venda de productes de proximitat, pa, coques, embotits, formatges, olives, roba, complements, sabates, joies i decoració; i una zona amb jocs infantils tradicionals.

ZONA DE JOCS.


La Fira de Brocanters, tot un carrer dedicat a la compra i venda d’objectes usats.


Aquestes fires estaran repartides entre, la plaça Prat de la Riba, plaça Vella i plaça dels Estudis.
Com en les fires comentades anteriorment, a causa de la Covid, hi haurà restriccions d’aforament, i les mesures cautelars que dicti el PROCICAT; per a més informació d’última hora, recomano dirigir-se a l’Ajuntament de la vila, al telèfon 938666188, o per e-mail, castelltersol@diba.cat.

Una llegenda de Castellterçol, extret de:  https://blocs.xtec.cat i https://diablesdecastelltersol.org

Fa molt temps hi havia un poble que tenia un castell imponent que dominava tota la contrada. Un estiu va començar una llarga sequera.

Un bon dia va trucar a les portes del castell una dona que portava un estrany recipient de vidre amb quatre brocs a les puntes i un de més gruixut al mig. A dins hi havia un líquid transparent que, per l’agradable olor que desprenia, recordava talment un perfum. Aquella dona no era pas una desconeguda per a la gent de la contrada. Tothom sabia que vivia no gaire lluny del poble, en una casa al mig del bosc, on, segons alguns, cultivava males arts i, segons uns altres, es dedicava a curar persones greument malaltes. Sigui com sigui, els vilatans es malfiaven de la seva incòmoda presència. Aquell objecte que portava tampoc no era desconegut del tot per la gent més gran del poble; alguns recordaven haver-ne vist de semblants a casa dels avis. Els havien explicat que en els balls de festa major s’omplien amb aigua de roses per a festejar les noies i convidar-les a ballar. En deien almorratxa.

.La dona assegurava que el contingut de l’almorratxa era la solució a la greu sequera,.però no se la van creure i la van tancar a les masmorres del castell i l’almorratxa que portava se la va quedar el mossèn. La dona va ser condemnada a morir i la situació anava empitjorant ja que darrera el castell van aparèixer tres sols i de tanta calor i secada el terra semblava brases.

 El senyor va obligar als pagesos a treballar de nit i van veure aparèixer un mussol que volva pel cel del poble. El pare Fruitós va ser l’encarregat d’anar-lo a buscar. L’ocell el va portar fins al graner del castell i va veure que era ple de tots els fruits cultivats amb la suor i l’esforç dels pagesos. En Fruitós ho va explicar al poble i el poble es va revelar contra el senyor del castell.

 El mussol, des de la torre, esguardava la multitud amb una mirada penetrant. De sobte, va girar el cap a banda i banda i va desplegar les ales. Volia que els vilatans el seguissin. Va volar fins a la part més alta de l’església, al campanar, just allà on el mossèn havia amagat l’almorratxa. La va prendre amb les urpes i, de nou volant, va fer que els vilatans tornessin a les terres properes al castell.

Començava a clarejar… Tothom es va adonar, amb sorpresa i alegria, que els tres sols havien desaparegut i que al cel, com per art de màgia, només n’hi apareixia un darrere de la torre del castell, com sempre s’havia vist.   El mussol va començar a escampar el líquid de l’almorratxa per tots els camps i els cultius de la zona, talment com a símbol d’allò que perfuma la vida.

Els vilatans, bocabadats, observaven com tot rebrotava i com els núvols començaven a créixer per darrere del coll de Sant Fruitós. Una pluja generosa regava els camps i, de nou, rieres, rierols, fonts i pous s’omplien d’aigua; gràcies a aquell mussol i a l’almorratxa el poble va tornar a tenir aigua i fruits

Com a agraïment, la gent de la contrada va batejar aquell poble amb el nom de Castellterçol, en record del castell que tantes vegades els havia protegit d’atacs enemics i dels tres sols que havien estat a punt de destruir-los. I des de llavors, els pagesos i les seves famílies no van tornar a passar gana i sempre es van repartir amb justícia i generositat els aliments que la terra els proporcionava..

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar