Santa Margarida i els Monjos, al Penedès, a tocar de Vilafranca; a priori sembla que no sigui un lloc interesant per visitar, però, a mes de l’església, neoclàssica, i un petit jardí botànic, te un parell de llocs molt interesants per visitar: el CIARGA, i el Castell de Penyafort.
El Ciarga (Centre d’Interpretació de l’aviació republicana i la guerra aèria) és una construcció que imita els antic hangars de la Guerra Civil espanyola; esta situat al parc de la memòria, davant la Masia del Serral, on, a la Guerra Civil hi havia un aeròdrom militar; acull un espai museogràfic de referència a Catalunya sobre el paper de l’aviació republicana durant la Guerra Civil Espanyola i l’empremta del conflicte sobre la població civil.
HANGAR DEL CIARGA, RESPIRADORS DEL REFUGI I MASIA DEL SERRAL.
Al costat del Ciarga, es troba també el refugi del Serral, un dels refugis antiaeris de la Guerra Civil lligats a l’aeròdrom; el del Serral és el més gran dels refugis que es conserven, està situat a uns 10 metres sota terra i té capacitat per acollir un centenar de persones.
Es una visita molt recomanable, les guies ofereixen una visita guiada molt ben explicada, al espai museístic que acull fotografies, maquetes i també uniformes dels aviadors, també es pot veure un audiovisual, i es complerta amb una visita al refugi.
El Castell de Penyafort és un conjunt arquitectònic del s.XI. El complex inclou elements d’origen medieval, barroc i neoclàssic. Els seus inicis es troben al voltant d’una torre de defensa circular, amb algunes dependències annexes, on va néixer sant Raimon de Penyafort, al s.XIII.
CASTELL I CONVENT DE PENYAFORT.
Aquest fet provocà que tot just començar el segle XVII l’ordre dels dominics hi fundà un convent; a partir de l’any 1836, amb la desamortització de Mendizábal, l’edifici passà a mans de la família Puig i poc després fou heretat pel fill de la família, Josep Puig i Llagostera, qui va reformar l’edifici completament fins a donar-li la imatge que presenta actualment.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’edifici acollí una presó per els aviadors del bàndol franquista, les cel·les estaven ubicades a les capelles laterals de l’església;( es pot incloure en la visita del Ciarga). Després de la guerra civil, passà per diverses mans privades, incloses les de un Yanquee, que la va espoliar i es va endur els objectes a Estats Units, fins que l’any 2002 fou adquirit per l’Ajuntament, actualment s’hi estan fent obres de restauració.
Els elements més remarcables del complex són les dimensions excepcionals del conjunt arquitectònic: el pati d´accés davant la façana principal, l´església d´una sola nau i les sis capelles laterals amb el seu portal de frontó trencat amb fornícula, la torre de planta circular, amb les parets de més d´un metre i mig de gruix i les dependències conventuals, també es visitable independentment del Ciarga; disposa d’una oficina d’informació en el edifici residencial.
Part d’aquesta informació esta extreta de la web de Penedès turisme.
EL MIRACLE DE SANT RAIMON DE PENYAFORT
A sant Raimon de Penyafort se li atribueix una de les gestes més sobrenaturals de les descrites en totes les llegendes àuries. Segons el relat hagiogràfic, sant Raimon de Penyafort va creuar la Mediterrània des de l’illa de Mallorca fins a Barcelona agenollat damunt de la seva capa. D’aquest fenomen se’n diu transfretació. El diccionari Alcover-Moll el descriu com «passar a l’altra vorera de la mar». Per a aquesta virtut, alguns graciosos han atribuït a sant Raimon de Penyafort el patronatge del windsurf.
Aquí descriure una visita de Palerm,(Palermo en italià i castellà, Palermu en sicilià) capital de Sicília; però primer veurem la seva historia, per situar-nos una mica.
Sicília, com totes les illes de la mediterrània, ha estat colonitzada per totes les civilitzacions que hi navegaven, primer van ser els fenicis que hi van establir una colònia, a la zona de Palerm, de la que no se sap segur el nom, però que podria ser Machanat; desprès van ocupar l’illa els grecs, però no Palerm, al que l’hi deien Panormos; al segle VI a.c. amb la caiguda de Fenícia a mans dels perses, va passar a mans dels cartaginesos, i al segle II, en la primera guerra púnica, va ser conquerida, amb el reste de l’illa, per els romans que l’hi van dir Panormus; al segle V van arribar els Ostrogots, i el VI la van conquerir els bizantins,fins al IX que va passar a mans dels musulmans aglàbides primer i fatimites mes tard, fins que a principis del XI s’hi va instaurar un emirat república, i a finals del mateix segle va se conquerida per els normands, passant a mans catalanes el segle XIII, integrant-se a la corona catalanoaragonesa; i al segle XVII a la hispano austríaca; al XVIII a la España dels Borbons i finalment al XIX a Itàlia.
Palerm esta situada al nord del extrem occidental de l’illa, en la badia a la que dona el nom; el recorregut (circular) que aquí proposo, es fa a peu aprofitant que la ciutat es molt plana; el punt de sortida es a la entrada del port, i agafant la Via (carrer) E.Amari, que desprès de creuar la Via Roma, du a la Piazza Ruggero Settimo, just davant del Teatro Politeama Garibaldi, un edifici neoclàssic, del s.XIX, de forma circular amb una gran portalada frontal, en forma d’arc triomfal.
Al altre extrem de la plaça, esta el carrer del mateix nom, agafeu-lo cap a l’esquerra, i arribareu a la plaça de Giuseppe Verdi, on podreu veure el Teatro Massimo Vittorio Emanuelle, el teatre mes gran d’Itàlia i el tercer d’Europa, un edifici neoclàssic de finals del XIX.
TEATRO MASSIMO.
La continuació de la Via Ruggero Settimo, passada la plaça G.Verdi, es la Via Maqueda, continueu per ella i a la primera travessia agafeu a l’esquerra, es la Via Orologio, un carreró amb establiments de restauració, que os dura a la Piazza Olivella, on a l’esquerra veureu el Museu Arqueòlogic Antonio Salinas, (Tot i que sobre la porta diu Museo Nazionale), instal·lat en el antic convent de Sant Filippo Neri; al costat mateix, en front de la Via Orolgio, veureu la chiesa de Sant Ignazio all Olivella, barroca del 1622; i al costat, a la Via Monteleone, el Oratorio de Santa Caterina d’Alessandria, també barroc del 1638.
Gireu a l’esquerra per Via Epicarmo, que passant pel costat del Palazzo della poste, dels anys 20 i estil racionalista, us dura a la Via Roma, agafeu-la cap a la dreta, i arribareu a la Piazza Sant Domenico, al mig de la plaça veureu la Colonna della Inmaculata, i al fons de la plaça, la chiesa de Sant Domenico, barroca del 1726, es l’església mes gran, desprès de la catedral, i, a mes, es el panteó dels sicilians il·lustres; mirant cap a l’església, a la dreta de la plaça surt un carreró, la Via Macheronai, que baixa fins il Mercato della Vucciria, un dels populars mercats al aire lliure que hi ha a Palerm, aquest era un antic mercat de carn (bucheria), d’origen àrab, actualment encara s’hi pot comprar carn, però també tota mena de comestibles; allí agafeu la Via Argenteria, direcció al port, i arribareu a la Loggia dei Catalani (Llotja dels Catalans), actualment es la seu del Instituto Cervantes a Palerm, al seu interior esta el que queda de la Chiesa di Santa Eulalia dei Catalani, dessacralitzada, però que conserva dues capelles dedicades a la Verge de Montserrat.
Torneu a la Vucciria, i veureu una escala, (Discesa caracciolo ingreso Vucciria) que puja a la Via Roma, per un lateral de la chesia di Sant’Antonio Abate, del segle XIII i estil gòtic; aneu a la Via Roma, i agafeu-la cap a l’esquerra, creuareu la Via Vittorio Emanuelle, i al cap d’un tros, per la dreta, arribareu a un carreró, la Discesa dei Giudici, agafeu-lo i arribareu a la Piazza Bellini, on estareu envoltats per, el teatro Bellini, la chiesa Santa Maria dil Almiraglio, del 1143, on es barregen els estils bizantí, normand i barroc (d’aquest últim es la façana del 1740), es una parròquia italoalbanesa de ritus ortodox; al costat mateix, la chiesa di Sant Cataldo, d’estil àrab normand del segle XII, amb tres curioses cúpules vermelles, esta dessacralitzada; i al altra costat de la plaça,veureu el Monestir de Santa Caterina d’Alessandria, del 1311, amb l’exterior renaixentista i el interior barroc; es pot visitar; separat del monestir per un carreró, veureu la façana posterior del Palazzo Pretorio, o Palazzo delle Aquile, del 1463 però reformat el 1875 en estil neo-renaixentista, actualment acull l’ajuntament.
Tot seguit pugueu per el carreró i sortireu a la Piazza Pretoria, davant de la façana principal del palazzo/ajuntament, el centre de la plaça, esta ocupat per una gran font monumental, la Fontana Pretoria o de Florència, feta construir per Don Pedro de Toledo, virrei de Nàpols, per el jardí de la seva casa de Florència; però el 1552 va ser portada a Palerm, la font te nombroses escultures, d’animals i dones nues (per aquest motiu la plaça va rebre el renom de plaça de la vergonya); els altres tres costats de la plaça estan ocupats per el monestir de Santa Caterina; el Palazzo Bonocore, neoclàssic del XVI, enfront del ajuntament; i, separat de la plaça per la Via Maqueda, la Chiesa di Sant Giuseppe Padri Teatini, barroca del 1645.
Si torceu a la dreta per la Via Maqueda, arribareu al encreuament d’aquesta amb la de Vittorio Emanuelle, que forma una petita placeta octogonal, la Piazza Villena o Quattro Canti, la façana de cada un d’aquests “canti”, en estil barroc, te estàtues en tres nivells, el nivell inferior dedicat a les quatre estacions; el nivell entremig, als reis Carles V, Felip II, Felip III i Felip IV; i el nivell superior a les quatre verges palermitanes; torceu a l’esquerra per la Via Vittorio Emanuelle, també coneguda com il Cassaro, es el carrer mes antic de Palerm, de origen fenici, i que, en aquest tram, es per vianants, i esta farcit de botigues, bars i restaurants.
Al cap d’uns metres, al costat esquerra veureu la Piazza Bologni, perfectament quadrada, i presidida per una estàtua de bronze del emperador Carles V de 1566, i flanquejada per dos palaus; una mica mes enllà, veureu la Chiesa del Santissimo Salvatore, del 1682 en barroc sicilià; i desprès veureu el Palazzo Castrone Santa Ninfa, del segle XVI i estil renaixentista, amb el portal barroc i un bonic pati interior; finalment arribareu als jardins davant la Catedral, amb una barreja d’estils, doncs, inicialment, al segle VI, va ser una basílica amb estil romà d’orient, amb la dominació musulmana va passar a mesquita, i al segle XII, amb l’arribada dels normands, es comença la catedral en estil àrab (fatimita)i normand, passant per el gòtic i el classicisme.
DETALL DE LA CATEDRAL CAMPANAR I PALAU EPISCOPAL.
Per la mateixa Via Vittorio Emanuelle, passada la catedral, travesseu la piazza Vittoria i arribareu davant la porta de ponent o Porta Nuova, una espècie d’arc del triomf barroc aixecada el XVI per la visita del emperador Carles V, reconstruïda el 1669; cap a l’esquerra veureu el Palazzo dei Normandi, del XII, va ser el palau reial, el primer d’Europa; en el seu interior es troba la Capella Palatina, d’estil àrab normand i bizantí; actualment acull l’Assemblea Regional.
Retorneu fins la Catedral, i aneu a la part del darrera , a la Piazza Sett’Angeli, des on es poden veure els absis amb ceramiques arabs; i en el carrer que baixa per el lateral de la catedral veureu la façana de la església i convent de clarisses de la Madonna di Monte Oliveto, barroca del 1512; continueu per la Via Santa Agata alla Guilla, que mes enllà canvia de nom a Via Beati Paoli, i arribareu al Mercato dil Capo, on torna a canviar el nom per Via Carini, es un mercat al aire lliure, sobre tot de productes alimentaris, sobre tot peix i marisc, també pasta i especies, i s’hi troben bastants restaurants i llocs per picar; al final del mercat esta la Porta Carini, refeta en seu aspecte actual el 1782, fa cantonada amb la Via Volturno, una avinguda amb arbres, que, a l’esquerra, mena al Palazzo de Justicia, i, a la dreta, al Teatro Massimo, on podeu acabar la visita; un altra opció: la via Carini, al seu començament, fa cantonada amb la Via Sant’Agostino, on, en direcció mar, estan las parades de roba i teixits, que arriba fins la Via Maqueda, que, cap a l’esquerra os porta al Teatro Massimo.
Per parlar-vos de l’actual capital de Malta, La Valeta (Valletta), tinc que parlar-vos primer del Gran Port de Malta (Il-Port il-Kbyr) i de les Tres Ciutats.
La zona del Gran Port, es un port natural que ja van aprofitar els fenicis, grecs i, sobre tot, els romans; el marge esquerra d’aquest port , format per petites penínsules i badies, es conegut com Las Tres Ciutats o Kottonera, que son, Il-Birgu (Vittoriosa), Bormla o Bir-Mula (Cospicua) i Isla (Senglea); Valletta esta al marge dret, davant de les tres ciutats.
D’aquestes tres ciutats, la mes antiga es il-Birgu; on ja s’hi van establir els fenicis, i mes tard els romans, que ja hi van aixecar un castell, com demostren las restes d’una torre; però el creixement mes important va ser a partir del 1530 amb la arribada dels Cavallers de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem (Hospitalers), que mes tard serien coneguts com de l’Ordre de Malta, que van traslladar la capital de Mdina a Birgu, que van fortificar, amb el Fort de San Angel ( San Anglu), conjuntament amb Isla, amb el Bastió de Sant Miquel (San Michelle)(1551), i també van aixecar el Fort deSant Elm (1533), a la punta nord de la península de Scebberras, al lloc on havia una antiga torre de vigilància; cosa que els va permetre resistir el setge a que els van sotmetre el turcs l’any 1565, tot i que Sant Elm va caure, va fer perdre molt de temps als turcs, cosa que va permetre l’arribada de la ajuda de la marina catalana-aragonesa; havent derrotat als turcs, el gran mestre Jean Parrisot de la Valette, l’any 1566 va fer construir la nova capital a l’altra banda del Gran Port, a la península de Scebberras, de 56 mts d’altura, entre el Gran Port i Marsamxett, completament fortificada, i refent el Fort de Sant Elm; en el seu honor la van batejar com a Valletta, traslladant-hi el l govern l’any 1571.
Van rebatejar a Il-Birgu com a Vittoriosa i a L’Isla com a Citta Invicta o Senglea; i, ja en el segle XVII, van ampliar Bormla i la van rebatejar com a Senglea, tot i que els autòctons les continuen dient per el se nom original; també en el segle XVII, es va aixecar una línea defensiva per la part terrestre per protegir les tres ciutats anomenada Línea Cottonera; i al embocament del port , enfrontat amb el Fort de Sant Elm, van aixecar el Fort Rikasoli (Forti Rikazli in Karkala)(1670); i ja en el 1723, el Gran Mestre Manoel de Vilhena, va fer construir una fortalesa a la Illa Manoel per controlar l’accés al port de Marsamxett: el Fort Manoel.
Desprès del “rollo” històric que vos he clavat, faré la descripció de la visita a La Valeta (Valletta); esta construïda a la meitat nord de la península de Scebberras, a llevant esta el Gran Port (IL-Port IL-Kbir), a ponent el port de Marsamxett, i la meitat sud (la que connecta amb la resta de l’illa), esta ocupada per un suburbi anomenat Floriana (Il-Furjana), per tant per arribar-hi amb vehicle s’ha de travessar aquest suburbi, i agafar el Triq(carrer) Sarria, que arriba prop de la entrada a Valetta, a la dreta d’aquest carrer veureu l’església de Sant Publi (Publiju)(1768), i a l’esquerra el passeig il-Mall i el parc de la independència, al final del carrer veureu el monumet a l’Independència, i la plaça de la font dels Tritons, (il-Funtana tat-Tritoni), una font monumental amb tres tritons de bronze, del 1955; a prop estan diversos aparcaments, l’estació d’autobusos i l’oficina de turisme; i en línea recte, passada la font, esta el accés a la Bieb il Belt (Porta de la Ciutat) d’entrada a La Valetta, situada a la cortina de murallade la Porta Real; traspassant la porta estareu al Triq Republika, el carrer mes important, que arriba fins el Fort de Sant Elm; a la dreta veureu un edifici modern que es el Parlament de Malta, com a curiositat comentar-vos que els panells decoratius del sostre estan fets a Torelló; al costat del Parlament, veureu la plaça del Teatre Real (Pjazza Teatru Rjal), on podreu veure les restes del teatre de l’Opera, bombardejat a la segona guerra mundial, actualment s’hi fan actuacions al aire lliure al estiu; al costat esquerra davant mateix de la plaça del teatre, veureu un gran palau, d’estil venecià, amb balconades verdes, es il Palazzo Ferreria, del XIX, aixecat on estava l’antiga ferreria dels cavallers.
PARLAMENT DE MALTA.
Seguiu pel mateix carrer i a l’esquerra veureu el Museu Arqueòlogic,(1959) instal·lat al antic il-Berga ta’Provenza (alberg de Provença)(1574, refet en estil barroc el XVII) un dels 8 albergs que tenien els Cavallers segons la llengua que parlaven.
Uns metres mes enllà, a la dreta trobareu la Kon-Katidral ta’San Gwan (cocatedral de Sant Joan)(1577) que, a mes era l’església conventual dels Cavallers, es un edifici barroc amb exterior bastant sobri, però, per amb un interior del barroc mes recarregat, amb parets folrades d’or, compta amb una capella per cada grup lingüístic dels Cavallers,(8 en total) i amb un Oratori no menys ornamentat, on s’exposen dues obres de Caravaggio, la Decapitació de Sant Joan Baptista i Sant Jeroni escrivint; la catedral te la façana principal a la Pjazza ta’Katidral, a la dreta del Triq Republika, però l’acces, (de pagament i amb controls de seguretat) es fa per una porta lateral, al mateix carrer Republika.
Seguint per el mateix carrer, arribareu a una gran plaça al bell mig de la ciutat, es la Misrah San Gorg (Plaça Sant Jordi), a la dreta veureu el Palazz tal’Gran Mastru (Palau del Gran Mestre), (1574) d’estil manierista; actualment es la seu del President del Govern; i a l’esquerra en un altre gran edifici del XVII, Il Istituto Italiano di cultura del XX.
Una mica mes avall, a l’esquerra veureu l’església i Monasteru santa Katerina del XVIII; i davant mateix, un altre palau, conegut com Casa Rocca Piccola, del 1580, actualment es un museu; prop del final del carrer, guireu a la dreta per el North Street fins al Triq it Tramuntana, on podreu veure la Sacra infermeria, el antic hospital dels Hospitalers de 1574 , actualment es el Palau de congressos Mediterrani.
Des de allà, a l’esquerra, agafeu el carrer Saint Elmo Place, passareu per davant del Fort San Elmo , ( 1533, 1567)on es pot visitar el museu de la guerra; actualment es l’acadèmia de policia; davant del fort esta la Misrah San Elmo (plaça Sant Elm); seguiu per el mateix carrer i passareu pel costat de la French Courtain (cortina francesa (muralla)) just on comença la Saint Elmo Bay; al altre costat de la badia el carrer gira a la dreta i pren el nom de San Bastjan, i allà, a ma esquerra podreu veure Il-Berga ta’Bavaria (Alberg de la llengua Anglo-Bavara)1696, actualment es la Lands Autority.
El Triq San Bastjan acaba a Marsamxett Road, amb bones vistes del port de Marsamxett i la illa Manoel; en aquest carrer, al costat esquerra, trobareu la House of Catalunya (no es un error es així, mig angles mig català); un conjunt de tres cases, per acollir el Priorat de Catalunya, a part del Alberg d’Aragó, des d’el 1692, actualment acull el Ministeri d’economia; per el lateral del edifici, passa un carreró, el Triq l’Arcisqof, que surt a la Misrah Independenzia, on veureu il Berga ta’Aragón,(alberg de la llengua d’Aragó, Navarra i Catalunya)( sona curiós que els aplegessin per la llengua, per que ara a l’Aragó es parla castellá i a Navarra eusquera, pero a l’edat mitjana eran aragones medieval i navarres medieval, amb dos molt similars al catalá i el occitá), es el mes antic, del 1571, i l’únic que conserva l’estil manierista; actualment es la seu del ministeri per l’ igualtat; al costat, ja en el Triq Punent, es pot veure l’església del Pilar.
Seguiu per el Triq Punent en sentit sud, i a la cantonada amb Old Theatre street, veureu la Katidral ta’San Pawlu (Catedral (anglicana) de Sant Pau) de 1844; edificada sobre el terreny que ocupava el Berga ta’Germania (Alberg d’Alemanya) de 1575; continueu el carrer Old Theatre cap a llevant, i de seguida veureu la Basílica del Karmel del 1570, en estil neoclàssic; i mes endavant el Manoel Teatru, del que agafa el nom el carrer, barroc de 1731; una mica mes endavant sortireu a la Misrah San Gorg, passeu el Palau del Gran Mestre, i sortireu al Triq Il Merkanti (carrer dels Mercaders).
En el carrer Merkanti, cap a l’esquerra (sentit nord) trobareu moltes botigues i parades de tot tipus; cap a la dreta (sentit sud) desprès de passar per les terrasses de diversos bars i restaurants, arribareu davant del il Berga ta’Italja (alberg d’Itàlia) del 1571, reformat el XVIII en estil barroc, i actual seu del Museu Nacional de Belles Arts, i davant mateix esta il Palazzo Parisio , barroc del 1740; a continuació del alberg d’Itàlia, i fen cantonada amb la plaça Jean de la Vallette, esta la Knisja santa Katerina tal Iltalja (l’església de santa Caterina d’Itàlia); al final del carrer esta la Knisja tal Vittorja (església de la Victoria) la mes antiga de 1570; al seu costat (a la dreta) esta la seu de l’Associació de l’Ordre de Malta.
A la cantonada esquerra del final del Triq Merkanti, esta il Berga ta’Kastilja (alberg de la llengua de Castella, Lléo i Portugal) del 1573 reformat en estil Barroc el 1740, actualment acull l’oficina del primer ministre; davant del alberg esta la Misrah Kasilja (plaça Castella), si la travesseu cap a llevant, arribareu als Upper Barrakka Gardens, creats el 1661 per els cavallers italians, pero no van ser d’us public fins el 1864; alli veureu el Mirador new Huevones, i davant d’aquest la Saluting Battery , una bateria amb vuit canons, que cada dia a les 12 fan una salva de salutació; des d’aquest mirador es te una magnifica vista del Gran Port i de la Cottonera; a la part dreta del mirador hi ha un ascensor (de peatge), que baixa fins a l’entrada del port.
VISTA DEL GRAN PORT DESDE UPPER BARRAKKA GARDENS.
Un cop a baix, veureu l’entrada al moll del ferry i el de creuers, i una mica mes a l dreta el accés a Valletta water front, uns edificis repartits en tres blocs las Pinto Stores, l’església d’Egipte i las Furni Stores, actualment son restaurants i llocs d’esbarjo; malgrat el seu nom estareu en el terme de Floriana.
Del Port surten ferrys per anar a la Cottonera, amb preus econòmics, (també s’hi pot anar amb el bus línea 1, que surt de l’estació d’autobusos davant de l’entrada a la ciutat i va fins a Senglea), las tres ciutats estant juntes com si fossin una sola, allí podreu visitar: la Basílica de Maria Bambina, els Gardjolas Gardens, i el Fort Sant Michelle a Senglea; l’església de la Immaculada, la St Helen’s Gate i la Línea Margherita a Cospicua; i el Fort de San Anglu, l’alberg de França, el palau del inquisidor, i el War museum a Birgu.
Malta es un país de la Unió Europea, situat en un arxipèlag al sud de l’illa de Sicília; l’illa principal, amb el nom del país, ha estat habitada des de la prehistòria, i ocupada per quasi totes les civilitzacions que van navegar per la mediterrània: fenicis, grecs, cartaginesos, romans, bizantins, àrabs, normands, sicilians, catalano-aragonesos, que el 1530 la van cedir als cavallers de l’ordre de Sant Joan (hospitalers), que mes tard seria l’ordre de Malta, fins el 1798 en que Napoleó la va espoliar i incorporar a França, fins el 1800 que va ser alliberada per els britànics, que el 1814 la van incorporar al seu imperi, fins que el 1964 l’hi van concedir la independència.
De resultes d’aquesta barreja de civilitzacions, el idioma maltès esta basat en l’àrab amb quelcom d’italià i d’angles.
La ciutat de Mdina (Medina) esta situada a la part central de l’illa, i va ser fundada pels fenicis l’any 770 a.c. amb el nom de Maleth (refugi), va ser la capital de l’illa fins el 1530, en que els hospitalers van traslladar la capital a Birgu, a la costa; l’any 1693 va ser parcialment destruïda per un terratrèmol, i els hospitalers van reconstruir la ciutat, amb edificis barrocs, van reforçar la muralla que l’envolta i van eixamplar el fossar.
PORTA DE VILHENA, CARA INTERIOR, escut de vilhena i figures de Sant Pau, Sant Publi i Santa Agatha.
Per visitar aquesta ciutat, s’ha de travessar la ciutat veïna de Rabat (Suburbi en àrab), i passant una rotonda amb una estàtua de Sant Pau (san Pawl) arribem als jardins Howard, davant l’entrada a la ciutat emmurallada, travessem el fossar (enjardinat), per un pont de pedra, que abans era un pont llevadís, i arribem a la porta de Vilhena o dels cavallers, doncs nomes ells estaven autoritzats a entrar o sortir per aquesta porta, (la resta tenien que fer-ho per la Brama Grecka (porta greca), que esta dins del fossar, i que podríem considerar com la porta de servei).
Passada la porta de Vilhena, a la dreta veureu l’entrada al Palazzo Vilhena o Palazzo Pretorio, que es va fer construir aquest gran mestre d’origen portugues, al fer reformar la muralla i la porta d’acces; actualment es la seu del museu nacional d’història natural, i també disposa d’una oficina de turisme; al seu costat estan les dependencies de la policia, i l’ajuntament.
Davant de la policia s’ha de girar a la dreta i la primera a l’esquerra, agafant el Triq (carrer) il Villegaignon, a la cantonada veureu la capella de santa Agatha de S. XV, anexa al St. Peter’s monastery, un convent de monges benedictines; passat el convent , a la dreta esta el Palazzo Testaferratta, actualment seu d’un banc, i a l’esquerra el Palazzo Prelato, seu d’un hostal; i novament a la dreta el Palazzo Magisteriale o casa del Magistrat.
Al costat de la Casa del Magistrat s’obre la Pjazza San Pawl (plaça Sant Pau), i al fons d’aquesta veureu la Kon Katidral’ta San Pawl (con catedral de Sant Pau), edificada entre 1697 i 1702, amb dues torres, estil barroc, (com tots els edificis rellevants de la vila), i un interior esplèndid amb nombroses pintures a sostres i parets, unes ornamentades capelles laterals, un preciós orgue del segle XVIII, i un terra format per acolorides lapides de cavallers i prelats.
CAPELLA DE SANT PUBLI , CATEDRAL DE S. PAWL.
Al costat dret de la plaça veureu el Museu de la Catedral, en un antic seminari jesuïta, amb una important col·lecció d’art religiós; i al costat esquerre, el Palazzo Gourgion i el Bishops Palace, (palau episcopal); al altre costat del Triq il Villegaignon esta el Palazzo Santa Sofia; seguiu per el mateix carrer i, a la següent travessia, veureu, a la dreta la capella de San Rokku (sant Roc), i a l’esquerra, una escultura de la Madonna del Carmel col·locada a la cantonada de la Knisja ta Lonzjata Madona ( església de la Anunciació de la Verge).
Seguiu per el mateix carrer, i a la dreta veureu el Palazzo Falzon, un edifici medieval de dos pisos, que acull la fundació Gollcher; a l’esquerra esta la Casa Tesoriere amb una petita plaça, si seguiu endavant arribareu al final del carrer i la muralla, resseguiu-la cap a l’esquerra i estareu al Triq l’Imhazen que va paral·lel al carrer per el que havíeu vingut, però arran de la muralla, on trobàreu el Museu d’Història dels Cavallers de Malta; a l’esquerra veureu la Casa Isabella, i uns metres enllà el Triq San Pietru, agafeu-lo i, desprès el primer a la dreta, que es el Triq San Nikola, seguiu-lo fins arribar a la capella de San Nikola, que esta a la cantonada amb el Triq Mesquita, agafeu-lo cap a l’esquerra i sortireu a la Pjazza Mesquita, una plaça amb palmeres, seguin per el mateix carrer, sortireu a la cantonada amb el carrer principal (Triq il Villegaignon), tombeu a la dreta i tornareu a la Porta de Vilhena.
Per la part exterior de la ciutat, podeu visitar el jardins Howard, on podeu llogar carruatges de cavalls per visitar l’entorn, o passejar per ells fins arribar a la rotonda de l’estàtua de sant Pau, i al altre banda, ja en el terme de Rabat, podreu visitar les restes d’un Domus Roma, pertanyent a la vila romana de Melite, que també era el nom de la illa en aquells temps; també es pot visitar Rabat amb una gran quantitat de esglésies i catacumbes.
Llívia es un bonica vila de la Cerdanya, que te la particularitat de que esta situat en territori francès, però que pertany a Espanya, l’explicació d’aquest fet la trobem al segle XVII, quan es va firmar el tractat dels Pirineus, per el que Espanya cedia a França, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya (el que anomenem l’Alta Cerdanya), en el tractat parlava de pobles (villages) i Ciutats (cites), però Llívia es va poder escapar adduint que era una vila (ville), que no s’esmentaven en el tractat.
VISTA PARCIAL DE LA VILA I EL PUIG DEL CASTELL.
El poble actual esta als peus del Puig del castell, on havia estat el castell, des d’el segle IX fins el XV , tot i que, des de l’època romana, en que van fortificar un castrum (Castrum Libyae), que hi van haver fortificacions allí dalt, se sap de un castell roquer, visigòtic del segle VII, que van reforçar i ampliar el musulmans en la seva curta estada de 50 anys, i van canviar el nom per Medinet el Bab; al segle XIII va ser, novament, ampliat i reformat; i al segle XV, va ser destruït per ordre del rei de França; actualment nomes queden restes de muralles i les bases d’alguna torre.
El nucli antic de la vila esta qualificat com Conjunt Històric, amb carrers empedrats i costeruts; esta presidit per l’església, fortificada de Nostre Senyora dels Àngels, d’estil gòtic tarda d’entre els segles XVI i XVII, al exterior disposa de dues torres rodones a banda i banda de la façana; i a l’interior te 5 capelles laterals, dues a la dreta i tres a l’esquerra; el recinte de l’església estava, també, fortificat, encara resta part de la muralla i la torre de Bernat de So, del XIV, i refeta el XVI.
ESGLESIA, MUR EXTERIOR I TORRE DE BERNAT DE SO.
Davant de l’església esta la Casa de la Vila, seu del Museu Municipal, i també del Museu de la Farmàcia, a la que va ser la Farmàcia Esteve, que va funcionar des de finals del segle XIV o principi del XV, fins el 1926, essent una de las mes antigues d’Europa, conté una col·lecció de pots de ceràmica, blaus i blancs, dels segles XVI i XVIII, i caixes renaixentistes.
A l’esplanada de l’església, es veu una creu de ferro sobre una base de pedra, es la Creu de Toret, una creu de terme del segle XVIII, que estava a les afores de la vila, sobre una columna de pedra.
La part moderna de la vila esta bastant orientada al comerç de cara als francesos, amb botigues de licors i altres productes que a França son mes cars.
El dilluns següent al segon cap de setmana de maig, a Sabadell, celebrem l’Aplec de la Salut, enguany serà el 15 de maig, tot i que el diumenge 14 ja es faran activitats lúdiques.
SANTUARI DE LA SALUT.
S’hi faran activitats diverses,com, el cercavila i actuacions de gegants i caps grossos, bastoners, castellers i la banda municipal de musica; ballada de sardanes, diferents tallers, com el d’orientació, amb recerca de fites.., jocs i contes per la mainada; i es muntaran taules per qui vulgui dinar de pic nic; el pujar a peu, des de la Plaça de la Sardana, també esta contemplat com una de les activitats,(la majoria puja amb vehicle privat, o amb el bus F4), t’has d’inscriure a l’UES, i et donaran coca i xocolata abans de sortir.
També es faran algunes activitats a la ciutat, com sardanes a la plaça de Sant Roc.
En els aplecs que jo recordo, de la meva infantesa, la majoria de la gent pujàvem a peu, doncs eren pocs els que tenien cotxe, alguns pujaven amb el bus de Sentmenat, que parava a l’entrada del parc del santuari, o amb el de Polinyà que parava al cementiri; a les hores vivíem als Merinals, i m’hi duia la meva avia, agafàvem el bus del 4, per anar a “Sabadell”, que es com en dèiem d’anar al centre, i des de allí a peu, per el carrer de la Salut fins passar la via del tren, baixant les escales cap el pont de la Salut i pujant per el Raval d’Amalia; el que no recordo es si anàvem tot el dia i dinàvem allà, o nomes a la tarda, per berenar-hi.
Una de les primeres sortides amb la colla del club= a l’Aplec 75??
Ja, de adolescent, recordo haver anat, almenys una vegada, amb la colla dels Merinals,(crec que nomes els nois), també a peu, des dels Merinals, anar i tornar; i amb la colla del Club, també, a peu des del centre, anar i tornar.
En aquells temps, el jovent, dúiem entrepans, i ens els menjàvem en qualsevol lloc, asseguts a terra, en una pedra o muret, o drets; els grans duien menjar en carmanyoles i seien en una manta a terra, o els mes preparats en taules i cadires de càmping; d’activitats, recordo els gegants, davant el santuari; sardanes, entre els pins; concurs de cant d’ocells a la zona de la font….i recordo haver vist fer missa fora, al lateral del santuari, en un altar de pedra en mig dels pins, que crec que encara hi es, el jovent i la quitxalla, jugàvem entre els pins, als jocs de l’època, tocar i parar, a la goma, al cavall fort, lladres i serenos, al “escondite”… i com no, a pilota.
La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita de Sant Iscle, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.
En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.
La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i, al 1813, la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, es va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.
El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.
El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.
Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.
Un altra vila interessant de la província de Saragossa, es Calatayud, que per habitants, es la segona ciutat de la província, a uns 80 quilometres de Saragossa, en direcció a Madrid, a la riba del riu Jalón.
Si bé a prop estan las restes ibero romanes de Bilbilis, la ciutat va néixer al voltant del castell musulmà, aixecat per el emir Ayyub Ibn Habib Al Lajmi, de fet el nom deriva de Qal at Ayyub ( castell d’Ayyub); aquest castell es coneix avui amb el nom de Castillo de Doña Martina.
Sortint de la A2, entrareu per l’antiga NII, passant per davant de la Academia de Logistica de exercit de terra, un cop entreu a la vila, veureu, a la dreta, la plaça de braus, el Coso de Margarita, del segle XIX; uns metres mes endavant, a la dreta, podeu girar per el Paseo San Nicolas de Francia, que passa per davant del Hotel Monasterio, que com es pot endevinar per el nom, esta instal·lat en un antic monestir; i una mica mes enllà veureu el pàrquing públic del Sepulcro, un bon lloc per deixar el cotxe.
Seguint a peu per el mateix passeig, s’arriba a la Puerta de Zaragoza, una de les portes de la muralla del segle XIX, quan tenia el nom de Puerta de Sonajas; passant per aquesta porta, s’entra a la plaça del Sepulcro, davant de la Colegiata del Santo Sepulcro, barroca del XVII, però que encara conserva part del claustre mudèjar del XIV; seguint cap el sud oest, arribareu a la plaça del Carmen, i agafant el carrer Sancho y Gil, arribareu a la plaça de los Mesones, on veureu el famós Mesón de la Dolores, fundat el 1800 com a posada de San Anton, en un edifici del XVI.
MESON DE LA DOLORES.
Seguiu uns metres mes i sortireu a la Plaça de España, i seguint per el carrer Vicente de la Fuente, arribareu a la plaça de Santa Maria, davant la Colegiata de Santa Maria la Mayor, de estil mudèjar d’entre els segles XII i XIV, amb una portada renaixentista del XVI; a la part del darrera, on esta el claustre mudèjar, al 2006, es va instal·lar el museu de la Colegiata, (entrada 2€); una mica mes amunt, per el carrer Desamparados, arribareu a l’església mudèjar de San Andres, del XV; una mica mes enllà veureu el Teatro Capitol, que també es cinema.
Des de allà arrenca el carrer de la Cuesta de San Andres, que es l’accés al antic barri jueu, que es correspon amb l’actual barri de la Consolación; aquest barri va creixa al voltant de castell d’ Ayyud o de Doña Martina, doncs els jueus es van arribar junt amb els musulmans, d’aquí neix un altre teoria sobre l’origen del nom de la vila: (Qal at yahud vol dir castell dels jueus); no es va constituir en Aljama fins el segle XI, i va ser la segona “juderia” en importància de l’Aragó, nomes superada per la de Saragossa, va arribar a tenir fins 7 sinagogues, de las que queden restes de tres; la Sinagoga Mayor, es va reconvertir en la ermita de la Consolación; la part alta del barri estava delimitada per la muralla amb la porta d’accés al castell de Torremocha.
PUERTA DEL TERRER.
Si baixeu per la Ronda Puente Seco, arribareu a la plaça de la Fuente de los 8 caños del XVI i d’estil renaixentista, davant mateix de la Puerta del Terrer, també renaixentista, de finals del XVI, amb dues torres cilíndriques unides per un arc de mig punt, actualment es la seu del Centro de estudios Bilbilitanos; estareu, novament, a la antiga NII, i, al altra banda veureu el Museu de Calatayud, instal·lat, des del 2007, en el convent de las Carmelites, un edifici barroc del XVII.
Per la mateixa NII antiga, una mica mes avall veureu una benzinera, passada aquesta, al altra banda, desemboca el carrer Barazar, si l’agafeu , tornant a entrar al casc antic de la vila, passareu dues places, Marcial i Dario Perer, i estareu a l’Avenida de San Juan el Real, on davant del jutjat de 1ª instancia, veureu la església barroca de San Juan el Real, d’entre el XVII i el XVIII; darrera de l’església, esta la plaça del Fuerte, amb un bonic quiosc al mig; travessant-la arribareu a la NII, reconvertida en passeig; si l’agafeu cap a l’esquerra, passant la plaça Del Justicia de Aragón, arribareu al Monasterio de la Inmacualda, i ja estareu a la cantonada del Paseo de San Nicolas de Francia, prop del punt de sortida.
Per informació podeu trucar a la Oficina de Turismo de Calatayud, 976886322.
Informació sobre la famosa Dolores:
María de los Dolores Peinador Narvión (Calatayud, 13 de mayo de 1819-Madrid 12 de agosto de 1894), fue una mujer española convertida en mito popular y protagonista de novelas y dramas teatrales, zarzuelas, operetas y algún poema sinfónico, y películas cinematográficas.
La Dolores fue hija de Blas Peinador (gallego y teniente de los Reales Ejércitos) y de Delfina Manuela Narvión; por su parte, María Dolores, descrita en su mocedad «alta, rubia, de ojos azules, que más por el señorío de su porte y su gentileza, atraía por la sugestión de su mirada».
Citan a un ciego (‘Pascualón’) como autor o al menos cantor-recitador de la primitiva copla popular. Aunque algunos autores relatan el episodio del ciego cuando «una guapa moza, donairosa y alegre» le preguntara en tono cariñoso por la causa de su ceguera y le diera una limosna, los versos equívocos de la copla popular eran: «Si vas a Calatayud, pregunta por la Dolores, que es una chica muy guapa, y amiga de hacer favores» (y el equívoco era ‘qué tipo de’ favores). La versión del texto que recogió Iribarren se publicó en El Español del 13 de octubre de 1945 con el título «Cómo nació la canción de La Dolores», artículo firmado por Gregorio García Arista. Los estudiosos del tema sitúan la aparición de la copla anónima en el Calatayud de mediados del siglo xix, y la consideran responsable de que Dolores Peinador se trasladase a Madrid.
En el últim post, vaig parlar-vos de la Aljaferia, on, si bé s’hi pot anar amb el cotxe propi, doncs hi ha un aparcament a prop, i també amb transport públic, vull proposar-vos una ruta, a peu, visitant diferents llocs del barri “Centro”.
Com a punt de sortida, recomano la Plaza España, davant de la Puerta Cinegia, a la cruïlla del carrer Don Jaime I, carrer del Coso ( que fa de separació entre el Casco i Centro), i el Paseo de la Independencia, on, a les voltes del seu costat esquerra, hi ha la Cafeteria Las Vegas, un local amb solera on tenen un Croissants boníssims, que podeu menjar-vos amb una xocolata, i també un molt bon pernil ibèric; desprès agafeu el primer carrer a l’esquerra, San Miguel, que desemboca a la plaça del mateix nom, on veureu l’església mudèjar de San Miguel de los Navarros, del XIV, de la que, del seu subsòl, parteix un túnel, amb cel·les, que arriba fins a las Tenerias al costat del riu Ebre.
Per la part de darrera, agafeu el següent carrer paral·lel al de San Miguel (Balmes), i arribareu a la Plaza de los Sitios, on, a més del monument de los Sitios de Zaragoza, al mig de la plaça enjardinada; estareu envoltats d’edificis destacats, com el Hospital de la Creu Roja, l’escola d’arts aplicades, la delegació d’Hisenda i el Museo de Zaragoza , d’art i belles arts, un edifici Neo renaixentista, d’entrada gratuïta; si sortiu de la plaça per el carrer Sanclemente, tornareu al paseo de la Independencia, on just davant, veureu las galerias Independencia, conegudes com “el Caracol” per la seva distribució en espiral.
BASILICA DE SANTA ENGRACIA.
Si torneu a la vorera esquerra, una mica mes endavant, veureu la basílica Neo renaixentista de Santa Engracia, del XIX, que conserva la portada renaixentista del XVI, del antic monestir malmès a los sitios; uns metres mes enllà arribareu a la Plaça d’Aragó i tot seguit a la plaça Paraiso, on acaba el paseo de la Independencia, a l’esquerra, creua’n el paseo Constitución, veureu la seu central de la Fundacion Ibercaja, que en el seu interior guarda el Patio de la Infanta, única resta d’un antic palau
renaixentista del XVI, l’accés es per el carrer del darrera (San Iginacio de Loyola) i costa 2€.
MUSEU IAACC PABLO SERRANO.
Torneu cap a la plaça Paraiso, i a la cantonada entre Gran Via i Paseo Pamplona, veureu el Paraninfo Universitari, un edifici neoclàssic regionalista del XIX, que havia estat la facultat de medicina i infermeria, i ara es el museu de ciències naturals; seguiu per el Paseo Pamplona i un parell de travessies mes endavant, veureu, a la dreta, la Puerta del Carmen, neoclàssica del XVIII, molt malmesa a los Sitios; darrera seu comença (o acaba) la Avenida Cesar Augusto; seguiu avançant per el Paseo María Agustín, i arribareu davant del IAACC Pablo Serrano, museu d’art contemporani d’Aragó, en un modern edifici del actual segle; uns metres mes enllà, arribareu al Edificio Pignatelli, que es com es coneix el palau de la Real Casa de Misericordia; del segle XVI, ampliat per Ramón Pignatelli el XVIII, actualment es la seu de la Diputación General de Aragón.
Per poder veure tot l’Edificio Pignatelli, haureu girat al carrer Gómez Salvo que desemboca al carrer Ramón Pignatelli, on podreu veure el Coso de la Misericordia, la plaça de braus, Neo mudèjar del XVIII, que va fer construir Ramón Piganatelli, per donar feina als asilats a la Casa de Misericordia; continueu fins la del Portillo, on veureu l’església barroca de Nuestra Señora del Portillo, del XVIII, que en resultar danyada a los Sitios, va ser reformada en estil Neo clàssic; en aquesta església es pot visitar el Mausoleo de las Heroinas, en homenatge a les dones que van defensar la ciutat dels asetjaments (sitios) napoleònics, entre elles Agustina Zaragoza mes coneguda com Agustina de Aragón.
Desprès agafeu l’Avinguda de Madrid, i en dues travessies estareu davant la Aljaferia, i darrera seu, esta el parc del mateix nom, que es va fer en els terrenys on havia estat una industria química enderrocada als 80s; es un parc d’inspiració àrab, com correspon amb la proximitat del palau, amb palmeres, oliveres, pins, laberints d’arbustos, un estany i dues fonts ornamentals.
Petit extracte sobre Los Sitios de Zaragoza:
Los Sitios de Zaragoza fueron dos asedios sufridos por la ciudad de Zaragoza durante la Guerra de la Independencia en 1808 y 1809. La plaza era clave para garantizar las comunicaciones del noreste y el abastecimiento de las tropas en Cataluña, así como para controlar Aragón.
Por ello, tras la sublevación de la ciudad a consecuencia de los sucesos del Dos de Mayo de 1808, se envió a un ejército a restablecer el control de la ciudad. Aunque las tropas francesas eran superiores en número y armamento, la ciudad resistió.
Sin embargo, a finales de año, los franceses regresaron en mayor número, reanudándose el Sitio. A pesar de la feroz resistencia, inmortalizada por varios cronistas de la época, la ciudad, diezmada por la guerra y las epidemias derivadas del asedio, capituló finalmente el 29 de febrero de 1809.
Los dos asedios a los que fue sometida por los ejércitos de Napoleón Bonaparte y su defensa a ultranza supusieron un duro mazazo, tanto para su población como para su urbanismo. Algunos estudios hablan de que la ciudad pasó de tener alrededor de 50.000 habitantes a apenas 13.000 tras la contienda, además de toda la destrucción material que se produjo. Alrededor del 30% del casco urbano de la ciudad quedó dañado o muy dañado, y algunas zonas quedaron literalmente arrasadas.
Desprovista de defensas dignas de tal nombre, los monasterios y conventos fueron usados como improvisados fortines y algunos de ellos se llevaron la peor parte quedando casi o totalmente destruidos.
Doscientos años no son nada desde el punto de vista histórico. Por eso, Zaragoza todavía guarda vestigios de la gesta de 1808 en multitud de rincones de lo que fue la ciudad de entonces, que ahora es el Centro y el Casco Antiguo.
El 15 de junio de 1808 se presentaron los franceses ante las puertas de Zaragoza lanzando un fuerte ataque simultáneo por tres frentes: la Puerta del Portillo, la Puerta del Carmen y Santa Engracia. Por esta última consiguieron penetrar un pequeño grupo de jinetes, al parecer lanceros polacos, llegando hasta la antigua plaza del Portillo, pero fueron abatidos por valerosas mujeres zaragozanas armadas solamente con piedras y cuchillos. Comenzó aquí el primer Sitio de Zaragoza, con la Batalla de las Eras, llamada así por tener lugar en las Eras del Rey, una explanada que se ubicó en el actual Paseo María Agustín.
El 2 de julio de 1808, vio cómo los franceses habían acabado con toda la defensa zaragozana, dejando una brecha perfectamente abierta en la Puerta del Portillo para entrar en la ciudad. La barcelonesa Agustina Zaragoza y Doménech, tomando la mecha de manos de un artillero herido consiguió disparar un cañón sobre las tropas francesas que corrían sobre la entrada.
Amb l’estanca que vam fer a Saragossa, vam tenir l’oportunitat de visitar un monument, poc conegut pels que no som d’allà, es tracta del castell -palau de la Aljaferia.
MURALLA EST, PONT I PORTA D’ACCES.
La Aljaferia, es un castell andalusí, que va fer construir el sultà Abu Jàfar Ibn Hud Al Múqtadir, el segle XI (Qasr Al-Jafariyya, significa Palau de Jàfar), com a residencia de la dinastia dels Banu Hud de Saraqusta, situat al pla de l’Almozara, extramurs de la medina de Saraqusta, també era nomenat com Qasr Al-Surur ( palau de l’alegria); on es va construir ja hi havia una torre de defensa, quadrada de cinc pisos, del segle IX, que va quedar integrada al conjunt i que rep el nom de la Torre del Trovador.
Al segle XII, Alfons I, va conquistar Saraqusta, i va instal·lar en el castell la residencia dels reis d’Aragó; va patir reformes, en estil mudèjar, els segles XII, XIII, XIV, la mes important, el XV per els Reis Catòlics, que van aixecar un segon pis a la part nord; tant mateix, es van anar fent reformes fins el segle XX, en que el 1980 passà a ser propietat del ajuntament, i cinc anys desprès acull les Corts d’Aragó; el 2001 va ser declarat patrimoni de la humanitat.
El castell esta situat al extrem sud est del Parque de la Aljaferia, i te tot el perímetre envoltat per un ampli fossar, la porta d’accés esta a la muralla est i s’hi arriba per un pont de pedra, entrant en un pati des d’on s’accedeix al Palau Andalusí, d’estil oriental abbàssida – persa.
PORTADA ACCES PALAU ANDALUSÍ.
EL PALAU ANDALUSÍ, s’hi accedeix per unes escales i un portal que dona al Patio de Santa Isabel, un pati típic andalusí, rectangular, amb flors, tarongers i, originàriament amb dos estanys, un a cada extrem, ara nomes queda el del extrem sud, a la part nord es pot veure un gran pòrtic amb arcs polilobulats, per el que s’accedeix al saló del tron, o “saló daurat”, que, al extrem est, comunica amb una petita mesquita oratori octogonal, dos pòrtics mes petits donaven accés a la resta d’estàncies reials; al extrem sud del pati també hi ha un pòrtic amb arcs polilobulats i ornamentats que donava accés a la resta d’estàncies del palau; el sector de ponent del castell era el alcasser, on hi ha un altra pati, el de San Martin.
EL PALAU MUDÈJAR, a partir del segle XII, es van fer modificacions, en estil mudèjar, per adaptar-lo com a palau dels reis d’Aragó, però la mes important va ser l’ampliació del segle XIV manada per Pere IV el Cerimoniós, amb tres sales sobre el sector nord del palau a diferents nivells, i amb uns sostres mudèjars de fusta, i l’edificació de l’església de San Martin al nord oest del pati del mateix nom.
EL PALAU DELS REIS CATÒLICS, el segle XV, van fer la reforma mes important, aixecant un segon pis sobre el palau preexistent, al que s’accedeix per una escala noble d’estil gòtic mudèjar, amb finestrals que donen al pati de Santa Isabel; aquest segon pis esta compost per les sales dels passos perduts, amb uns sostres molt treballats amb simbolisme dels Reis Catòlics ( el jou, les fletxes, i el nus); i el saló del tron, de grans dimensions, i amb una galeria superior a tot el seu voltant, el sostre es una obra d’art amb uns grans cassetons molt treballats; en el lloc on estaven els trons, hi ha un gran tapis amb l’escut d’Aragó.
Entre els segles XV i XVIII, va acollir el tribunal del Santo Oficio (Inquisició).
LES CORTS D’ARAGÓ; les dependencies utilitzades per les Corts d’Aragó, s’estenen des de la part nord oest, fins tota la part sud, passant per l’oest; del que vam poder veure, darrera el pòrtic andalusí, que dona al sud del pati de Santa Ines, hi ha una sala amb algunes reproduccions d’arcs d’estil andalusí, i la resta son estàncies funcionals d’estil modern majoritàriament recobertes de fusta; el Hemicicle del Parlament d’Aragó, esta situat al sud est.
La visita costa 5€, (1€ els jubilats)i pot ser guiada o lliure (el preu es el mateix), i es recomana reservar-la , sobre tot si volem fer la guiada, es paga en el moment de recollir a la guixeta esta en una garita en el camí d’accés al pont d’entrada :
Hoy vamos a hablar un poco de una leyenda musulmana. En la Saraqusta (Zaragoza) de finales del siglo XI, una de las taifas más poderosas de toda al-Andalus, la gente se maravillaba con la historia del gran palacio de la alegría, o palacio de la Aljafería, cuya leyenda decía que había sido construido en una sola noche.
Antes de la construcción de dicho palacio, los reyes de la taifa se alojaban en el alcázar de la Zuda, del cual tan sólo ha llegado hasta nuestros días el torreón situado junto al puente de Santiago. En el alcázar se alojaba un príncipe de la taifa, Ben Alfaje, que cuando anochecía acostumbraba a salir a pasear por la orilla del río Ebro.
Un día, el príncipe se encontraba dando su paseo, y había llegado hasta la zona que los musulmanes conocían como al-Musara (Almozara), maravillándose de nuevo por lo bello de la zona, un auténtico vergel lleno de campos, feraces huertas y sotos bañados por las aguas del Ebro. En ese momento, Ben Alfaje susurró uno de sus más fervientes deseos:
“Qué hermoso sería construir en este vergel el alcázar más bonito jamás construido: estucados de pórfido y nácar, hermosas fuentes, altas torres, suelos de mármol, zócalos de alabastro, techos de oro, yeserías de los mejores maestros, limoneros con la mejor alberca del mundo…”.
Pero de lo que el joven príncipe no se había dado cuenta era de que alguien había escuchado su deseo. De pronto escuchó que a sus espaldas alguien susurraba su nombre. Ben Alfaje se dio la vuelta, y para su sorpresa se encontró con un anciano de larga barba encanecida, vestido con una toga de lana blanca y con una corona de algas en su cabeza.
-¿Qué se le ofrece, anciano?- le preguntó Ben Alfaje.
El anciano se presentó como el padre Ebro, el espíritu del gran río, y le dijo que había escuchado su deseo cada noche que paseaba junto a sus orillas.
-Yo haré realidad tus deseos si a cambio me entregas a tu esclava favorita, la bella Hanifa.
-Dámelos y es tuya-, le contestó el príncipe.
Tras sellar su pacto, un gran cansancio se apoderó de Ben Alfaje, cayendo este dormido. A la mañana siguiente despertó, convencido de haber tenido un extraño sueño. Pero al despejarse, vio que se encontraba en un fabuloso palacio, lleno de color, de un salón dorado, de alfombras persas, de sedas de Oriente, del más maravilloso de los jardines inundado de olor a limoneros, naranjos y jazmín, y todo ello rodeado por las ricas huertas de la al-Musara. Ben Alfaje no cabía en sí de gozo, y jamás volvió a pensar en su favorita Hanifa, que había desaparecido misteriosamente esa misma noche. Aún así, todavía hay gente que dice que los días en los que el cierzo sopla con mucha fuerza, se escucha por las riberas al padre Ebro llamando a su amada Hanifa.
Un altra ruta per el centre de Sabadell, proposada, fa poc, per l’oficina de turisme, es la Ruta de les Xemeneies, que es pot considerar com una continuació de la Ruta Industrial; de la que ja vaig parlar-vos fa unes setmanes; consisteix en fer un passeig per les ubicacions dels antics vapors del tèxtil sabadellenc escampats al voltant del que, a les hores, era el centre de la vila; sovint la xemeneia es l’únic testimoni, que resta dempeus, d’aquelles fabriques.
La Ruta comença a la plaça de les Vaques al mig de la que es pot veure la xemeneia, únic testimoni del Vapor de Cal Molins, de 1901; la plaça es el pati comunitari de uns pisos amb accés des de el carrer d’Arimon.
XEMENEIA FABRICA SAMPERE.
Continuarem per el carrer d’Arimon en direcció a l’estació d’autobusos, i quan hi estem arribant, a ma dreta, trobarem la plaça de Frederic Montpou, on davant del gimnàs municipal veurem la xemeneia de la Fabrica Sampere, del 1904.
Seguirem fins el carrer Tres Creus i agafarem el carrer Blasco de Garay, on a la dreta, entre els blocs de pisos trobarem la plaça de Dolors Miralles, al mig de la qual veurem la xemeneia de la Fabrica Montllor del 1923.
I just davant, al altra banda del carrer Blasco de Garay, esta el Vapor Codina, (ja esmentat a la ruta industrial), on a la part del darrera, a la plaça Bosch i Gimpera esta la seva xemeneia, la mes antiga, del 1880.
Continuarem per el carrer Blasco de Garay, i torçarem a la dreta en el carrer Bosch i Cardellach, per accedir a la plaça Beatriu de Dia, on veurem la xemeneia mes recent de totes, la de la fabrica Garriga Germans del 1962.
Sortirem al carrer Turull que seguirem, sentit Gran Via, fins al carrer Borrell, que agafarem, sentit Rambla, arribarem a la plaça del Vapor Gorina, on veurem l’únic testimoni d’aquell vapor, la seva xemeneia, que data del 1895.
VAPOR BUXEDA VELL.
Continuarem per el carrer Borrell fins arribar a la Rambla, on girarem a la dreta, (sentit centre), fins arribar al carrer Cervantes, que seguirem fins al carrer Sant Pau, on esta el Vapor Buxeda Vell del 1852,(del que ja he parlat en dues ocasions), sobre el que s’aixeca la xemeneia des del 1906, actualment es un punt museístic dedicat al tèxtil .
Just a l’altra banda del carrer Sant Pau, darrera de uns pisos circulars, esta la plaça de Daniel Sanahuja, on s’aixeca la xemeneia del Vapor Gran del Cotó, una de les mes antigues, del 1881.
Retornant al carrer de Sant Pau, el seguirem en direcció al centre, i arribant a la cantonada amb el carrer d’Angel Guimerà, a ma esquerra veurem la plaça de Joan Oliu, presidida per la xemeneia de la fabrica de feltres FYTISA, que ara es el nom del aparcament que esta sota la plaça; la xemeneia data del 1943; aquesta es l’ultima xemeneia de la ruta, però encara n’hi ha moltes mes, encara que no tan cèntriques, com la del Artextil a la Gran Via/Cobertera, la de Llagostera Sampere a Hostafrancs, dintre del supermercat Esclat o la del Vapor Marcet a Gracia, on havien treballat ma mare i la meva avia, i que avui es la seu de la policia municipal.
Aquestes xemeneies, com es lògic tenien que netejar-se, periòdicament, per dintre, i entre finals de segle XIX i principis del XX, aquesta tasca la feien nens (o nenes) que treballaven a les fabriques, fins a l’abolició del treball infantil.
El treball infantil a Sabadell:
A Sabadell, com a la resta de ciutats industrials europees del segle XIX, la vida laboral s’iniciava entre els sis i els deu anys. Malgrat la recomanació estatal d’escolaritzar els nens dels sis als nou anys, la duració de l’escolarització era d’any i mig en el tram dels cinc als sis anys. La curta durada de l’escolarització demostra la necessitat d’obtenir ingressos addicionals. La taxa d’activitat infantil al tèxtil dels nens de cinc a 14 anys era del 25 per cent, semblant a la dels adults. L’aportació dels infants a l’economia domèstica no era un suplement, sinó essencial per a la subsistència económica de la família treballadora. Quan el pare tenia 45 anys els ingressos derivats del treball dels nens representaven el 39,2 per cent de l’ingrés familiar, i als 50 el 44 per cent, una proporció majoritària dels recursos familiars i superior al del cap de família. Quan els pares ja eren grans, els fills, joves i adults, esdevenien l’únic recurs econòmic de la família.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 