Categoría: FETS HISTORICS

Categorías
CATALA FETS HISTORICS FIRES I MERCATS POBLES AMB ENCANT

FIRA DEL AVET D’ESPINELVES.

Entre el 6 i el 14 de desembre, al poble d’Espinelves, celebren la Fira del Avet; que a passat a ser una de les visites “obligades” per el pont de la Puríssima.

Espinelves es un bonic poble situat a les Guilleries, prop del Coll de Revell, per l’autovia C25, des de la que tenim una bonica panoràmica del poble, amb l’església al cap de munt.

AVETS DARRERA L’ESGLESIA DE SANT VICENÇ.

Com ja indica el nom, aquesta fira va començar el 1981, com un mercat d’avets de Nadal, criats a la contrada (Masjoanis i Excelsia), però degut a la elevada concurrència, a anat sumant activitats, i ara també podrem trobar d’altres productes nadalencs, com figuretes de pessebre, i tota mena de guarniments, productes d’alimentació, i una mostra d’artesania i d’oficis. 

A mes s’hi faran activitats per els mes joves, com taller de màgia, taller de flors, decoració de galetes, tir amb arc i passejades amb poni.

Es podran visitar exposicions de pintures, de fotos… i de caganers.

Els dies 3, 4, 6, 8, 9, 10 i 11, a les 12 i les 17, es podran veure espectacles itinerants, i el dia 5 cantada de nadales.

Podeu informar-vos a L’Ajuntament , 938849230, o al mail : ajuntament@espinelves.cat

Historia d’Espinelves, extret de: http://www.espinelves.cat/poble-i-entorn/historia/

La primera notícia històrica sobre Espinelves és de l’any 943, època en què hi havia una església i parròquia en funcionament, dedicada a Sant Vicenç, i segons sembla, es trobava en una vila o gran explotació rural anomenada Espinelves.

El nom d’Espinelves sembla derivar d’Espines albes, és a dir, Espines blanques.

El poble d’Espinelves va a cavall de la història de l’església. És un dels pocs pobles del romànic que encara es conserven a Catalunya, i on hi podem trobar peces úniques de l’art d’aquella época i en un perfecte estat de conservació

La silueta del campanar de l’església romànica dóna una fisonomia inconfusible al poble, que enfilat a l’esquerra de la riera se’ns presenta petit i acollidor. La localitat ha guardat amb cura un aspecte net i agradable, amb les cases d’ estructura de pedra, els carrers pavimentats amb lloses i les edificacions més modernes que armonitzen amb el conjunt. La història d´Espinelves gira al voltant de la seva església: Sant Vicenç d´Espinelves.Original del segle XI-XII, fou ampliada amb una segona nau i absis al S.XVII

Cal destacar el seu magnífic campanar de planta cuadrada, de tres pisos, amb finestres bessones i capitells trapezoidals, i també la Verge, del S.XV, dedicada al Roser.

El retaule de l´anomenat mestre d´Espinelves és actualment al Museu Episcopal de Vic. Fa pocs anys fou objecte d´una acurada restauració

Els primitius termes parroquials estaven adscrits o assignats a un dels grans termes dels castells amb que es va repartir el país es del moment de la seva restauració pel comte Guifré el Pilós, a partir de 879. El terme d’Espinelves estava adscrit al territori del castell de Sant Llorenç i després, al de Meda.

Un document de 1133 ens diu clarament que s’edificà al Puig de Castellar d’Espinelves una fortalesa amb el seu castell i vivenda, que el cavaller Bertran de Merola, amb la seva muller Beatriu i els seus fills varen cedir a Pere Udalard de Sentfores.

Es tractava d’un castell secundari, sotmès al de Meda, però que comptava amb drets propis i edificacions de les que forçosament n’ha quedat rastre. Desapareixeria molt aviat car no es parla mai d’ell en la documentació a partir dels segles XIII i XIV.

Els Masos i la Jurisdicció d’Espinelves

Coneixem les notícies més antigues sobre els masos gràcies a la domcumentació de Sant Llorenç del Munt. Els priors de Sant Llorenç posseïen a 1337 varis masos d’Espinelves. Es pot dir que el prior de Sant Llorenç del Munt passà a ésser el senyor efectiu del terme. Segons un fogatge del segle XIV, en aquests temps, en ple despoblament, la parròquia d’Espinelves tenia 11 famílies, totes elles de domini eclesiàstic.

En canvi, la jurisdicció de la justícia del lloc va passar a mans dels vescomtes de Cabrera, creats comtes d’Osona, el 1356, quan el rei li va donar tots els drets reials d’Osona.

A finals del segle XV Espinelves s’havia unit a Sant Sadurní d’Osomort i els dos llocs formaven una sola batllia.

A principis del segle XIX es va fer la divisió provisional de Catalunya en províncies. Espinelves es vegé directament afectada en aquest moment car es va incloure a la província de Girona i el partit judicial de Santa Coloma de Farnes, trencant així la seva tradicional adscripció a la vegueria i després al corregiment de Vic.

L’estancament de la població a la primera meitat del segle XX i la forta davallada dels darrers anys són deguts a la manca de mitjans de vida que ofereix la població, sobretot pel jovent.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA FETS HISTORICS RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA TRAVESSIA DELS RASOS

Els que heu llegit els meus relats des del principi, segurament, recordareu aquest, doncs, va ser un dels primers que vaig penjar, però he trobar unes diapositives, d’aquesta excursió, a casa, i vaig descobrir que, vam anar-hi cinc, en comptes de quatre com jo pensava i vaig escriure, així que l’he modificat i he afegit un parell de fotos de las que vaig trobar.

A principi del 76, se’ns va ocórrer de fer la primera excursió “seriosa” aprofitant la setmana santa, fer la travessia des de Berga als Rasos de Peguera, fins i tot, algú, va proposar d’ arribar a la serra d’En Sija, axis que, en Jordi, l’Esteve “Estevet”, l’Isidre, en Joan “Joanet”  i jo, varem sortir,  el Dijous Sant, amb tren cap a Manresa i allí, després d’esmorzar, vam agafar un Bus fins a Berga; passat Puig-reig, veiem la muntanya i no hi ha gairebé neu, lo que provoca que en Jordi  es queixés de que quan arribaríem a dalt ja no quedaria neu.

 Una vegada arribats a Berga, varem comprar alguns queviures mes, beguda i una ampolla de conyac; i vam començar el camí per a començar  a pujar cap al Coll de l’Oreller, on vam dinar uns entrepans, per continuar pujant; cap el tard, vam acampar en una esplanada propera al Coll de Tagast, desprès de plantar la tenda, vam preparar una foguera on vam cuinar patates i tall per a sopar, just quan començàvem a fer el sopar va començà a nevar, per la qual cosa vam tenir que protegir el foc, per que no s’apagués, desprès de sopar, ens vam ficar a la tenda i a dins dels sacs, desprès d’una estona fent broma sobre el fred que feia, amb l’ajuda de l’ampolla de conyac i apilats uns amb els altres, ens vam adormir.     

AL COSTAT DEL ARBRE SEC, RASOS DE BAIX

 L’endemà, ens varem despertar glaçats i vam trobar una capa de glaç sobre les botes, dins de la tenda, i en sortir de la tenda estava tot nevat, el que li va donar una alegria al Jordi, però feia un matí assolellat…; vam esmorzar i, desprès, vam començar a recollir mentre es fonia la neu; una vegada aixecat el campament, vam continuar pujant fins a la Collada dels Rasets, quan vam arribar a dalt, vam veure tot el Pla de Rasets nevat i, en fer el primer pas, ens vam enfonsar a la neu fins a mitja cama; com és lògic amb tal quantitat de neu, no es distingia cap sendera, així que vam tenir de calcular la ruta a ull; al cap d’una bona estona avançant penosament, ens va semblar veure una torre de tele-arrossegament davant nostre, i cap a allí ens varem encaminar, però quan estàvem arribant, vam veure quera un arbre pelat, arribant  fins allí, vam veure que estava a prop d’un estimbat i que per sota passava la carretera que puja a els Rasos;  estàvem a un costat d’una carena en V a la zona dels Rasos de Baix i per a seguir la ruta correcta cap als Rasos de Peguera, teníem que recular un tros per a arribar a l’altre costat  de la V, pe postres, va ennuvolar-se i va baixar, bastant, la temperatura; a més, al recollir el campament, ens havíem adonat de que només ens quedava menjar per a un dia mes.

PLA DE RASETS NEVAT.

                                        
Finalment, esgotats i gelats, vam arribar a la capçalera d’una de les pistes d’esquí dels Rasos; quan anàvem baixant ens va semblar sentir que cridaven “Estevet, Estevet”, vam pensar que eren al·lucinacions, però conforme baixàvem ho sentíem més clar, i vam veure, que a baix, a l’estació d’esquí estaven els pares de l’Esteve, ens vam reunir amb ells, i ens van explicar, que com havien anunciat nevades per a aquell dia i el següent, havien decidit venir a buscar-nos per si teníem problemes, així que vam pujar a la furgoneta i ens van baixar a una zona pròxima al Refugi dels Rasos, on havien acampat; havent dinat en condicions,  vam plantar la nostra tenda i vam passar la tarda amb ells, i ens van dir, que l’endemà ens pujarien a l’estació d’esquí per a passar el matí allí.


L’endemà, tal com ens havien dit la tarda anterior, ens van pujar a l’estació d’esquí, on vam llogar un únic parell d’esquís; l’únic que tenia nocions d’esquiar era en Esteve, que va dedicar-se a ensenyar-nos als altres, be, més aviat a intentar-ho perquè estàvem mes temps pel terra que sobre els esquís, però va ser divertit; al cap d’una estona es va posar a nevar, així que vam anar a tornar els esquís, i vam tornar al “campament base”; vam dinar aviat i després vam recollir la tenda, carregant-la a la furgoneta junt amb les motxilles i nosaltres mateixos, ens van dur fins a l’estació de Manresa, on vam agafar un tren fins a Sabadell, però sense la tenda i les motxilles que se les van emportar en la furgoneta,  ja les vam recollir a casa de l’Esteve l’endemà.                                                                                                                                                                                

HISTORIA SOBRE L’ORIGEN DE L’ESTACIO DELS RASOS.  Extret de: https://www.nevasport.com/reportajes/art/31967/Historia-de-la-estacion-de-esqui-de-Rasos-de-Peguera/

Orígens: Els orígens de l’estació d’esquí de Rasos de Peguera es remunten a principis de segle XX, ja que en ella coincideix l’inici de l’esquí a Catalunya.

En 1908, uns socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), en un passeig matinal pel Desert de Sarrià suggereixen la idea d’assajar a Catalunya la pràctica d’esports de neu.

L’increment aconseguit per l’excursionisme en totes les èpoques de l’any i les dificultats de franquejar les altes serres a l’hivern unit a uns certs fracassos ocorreguts en intentar-lo, van portar a alguns membres del Centre a buscar la manera d’organitzar-los.

En aquells dies només es tenia una vaga idea del que eren els esports de neu. El viatge del soci del CEC Albert Santamaría al segon Concurs Internacional d’Esports d’Hivern celebrat en Chamonix al gener de 1908 va ser el pas decisiu per a impulsar aquella idea i formalitzar les gestions necessàries dins de la Junta Directiva del CEC de cara a constituir la “Secció d’Esports de Muntanya”.

El 21 d’agost de 1908 la Junta Directiva del CEC accepta i confirma l’acord de constitució de la “Secció d’Esports de Muntanya” adoptada el dia 7 d’agost del mateix any.

Seguidament es cursa una petició de material a la casa Staub de Zurich i en el Butlletí de desembre de 1908 es publica la següent notícia: “Secció d’Esports de Muntanya”: “havent arribat ja de Zurich els trineus, esquís, raquetes, piolets i altre material d’esports d’hivern, a la fi d’aquest mes celebrarà aquesta Secció la inauguració de les seves activitats amb una excursió als Rasos de Peguera i una altra al Montseny, a les quals seguiran unes altres que tindran per objecte practicar i implantar al més aviat possible en la nostra terra aquests esports, tan coneguts i popularitzats en altres països”.

Rasos de Peguera va ser el lloc triat per a estrenar el material rebut.

Tan aviat com els que estaven a punt de ser els primers esquiadors van rebre de Suïssa el material esportiu que havien encarregat, es van precipitar a buscar la prima capa de neu de principis de l’hivern. Una vintena de socis es van reunir en el Santuari de Corbera.

Hi havia una excitació contagiosa per provar tota aquella varietat d’útils. El material consistia en uns pocs parells d’esquís, model 1908, juntament amb alguns trineus i raquetes per a la neu. Es començava amb els trineus, després amb els esquís, posteriorment amb les raquetes, pràctiques amb el piolet i volta a començar.

Les dificultats, afortunadament, no van influir molt. La febre per l’esport d’hivern creixia per moments. Els debutants de la neu van demostrar una gran activitat que els va fer visitar gairebé totes les pistes que durant molts anys posteriors van continuar sent la referència de l’esquí a Catalunya. Així ho demostra la llista d’excursions d’aquells anys, que va ser la següent:

Nadal de 1908: Excursió als Rasos de Peguera
Any Nou de 1909: Excursió al Matagalls
14-17 de Gener de 1909: Excursió a la Vall de la Molina
31 de Gener de 1909: Excursió a Núria
Primers de Febrer: Excursió a Santa Fe del Montseny
21 de Febrer de 1909: Excursió a Ulldeter

És cert que ja des de les primeres sortides van quedar descoberts els Rasos de Peguera, el Montseny i les valls de Núria i La Molina però les fotografies que es conserven de tan memorables expedicions demostren que els pioners dels esports de neu no van acabar de penetrar a fons en els terrenys que van visitar.

En efecte, en els Rasos de Peguera es van limitar a esquiar sobre la primera neu que van trobar més enllà del Santuari de Corbera. Si en totes aquestes sortides poguéssim conèixer les distàncies fetes amb els esquís als peus i les realitzades amb els esquís a l’esquena veuríem la quantitat irrisòria d’esquiades que cadascun d’aquests entusiastes va realitzar en les primeres escapades. Sigui com sigui, si és cert que en el camp dels descobriments es van apuntar honorablement un lloc distingit.

Moltes vegades Corbera feia de refugi i les evolucions tenien lloc llavors en els Rasets, i quan s’efectuava la travessia al revés, el poble de Peguera acollia amorosament als admirats esquiadors, que si decidien passar un parell de dies en ell, ja no s’allunyaven molt d’aquest, com tement perdre la calor d’aquell lloc de foc i menjador ple de fum, típicament muntanyenc. Això van ser els començaments de l’esquí en Rasos de Peguera.
Llàstima que no hi hagués un mal refugi en els Rasos per a pernoctar i aixoplugar-se del fred!!
Un dia del mes de maig de 1932 els diaris de Manresa anunciaven de manera seriosa que molt aviat, la “Secció d’Esports de Muntanya” del “Centri Excursionista Montserrat” començaria la construcció d’un refugi en el massís de Rasos de Peguera, a la vall de Calders.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS

EL SABADELL MEDIEVAL

Arran de diverses troballes arqueològiques, fetes en les excavacions per fer els fonaments de nous edificis al centre de la ciutat, sobre tot, entre 2020 i 2021 al Raval, en que s’han trobat restes de la muralla i el fossar i d’un casal gòtic, a mes de restes mes petites, com un segell i una ballesta; sabem mes coses sobre la historia medieval de Sabadell.

RESTES DE LA MURALLA, VIA MASSAGUE.

Com molts ja sabreu, al marge esquerra del Ripoll prop de la Salut, estava el nucli iberoromà d’Arrahona, el nom va perdurar i encara dona nom a un turo pròxim, on el segle X, es va edificar el castell del senyor d’Arrahona; des de, almenys, principis del segle XI, al marge dret del Ripoll, els dissabtes, se celebrava un mercat al voltant de l’església de “Santo Salvatore”(avui Sant Felix), que depenia del senyor d’Arrahona, (a les hores un membre de la família dels Odena).

De meitat del XI, es la primera referència escrita a “Sabadello” en referir-se a la via que unia “Sabadello” amb “Sanctus Cucufato”; actualment es creu que el nom de la vila ve del mot “Sabbatum”, dissabte en llatí, en referència al dia que es celebrava el mercat; com en el cas de Martorell, “martoris” (dimarts), o Vendrell “Veneris”(divendres); l’ imatge de la ceba, no va aparèixer fins el segle XV,  en que, segurament, ja s’havia perdut la noció del origen del nom.

A principi del XII, es documenten les primeres cases edificades prop de l’ església de Sant Salvador, i al voltant de la plaça mercadal; en aquest mateix  segle XII, els senyors d’ Arrahona, pasan a ser de la saga dels Montcada; i a finals del mateix segle, l’ església i la vila, van ser cedides al Monestir de Santa Maria de l’Estany, que fundà una pabordia.

La implantació del nucli urbà al voltant del mercat, va tenir in fort impacte en el seu entorn, va comportar un creixement de les terres conreades, per tal d’abastir el mercat; els masos del voltant, van diversificar la producció, cereals, farratge, vinya, oliveres, arbres fruiters i horts, lli i canem per fer teixits, arbres per fusta, i també bestiar, ovelles, cabres i porcs; també van sorgir el “horts de seca”, al voltant de la muralla i, fins i tot, dins la vila, que tenien que extreure l’aigua de pous.    

Des el segle XIII, que a la riba del Ripoll, esta documentada la “Orta Maiori villa Sabadelli”, situada, mes o menys, a l’actual Horta Vella, sota la Cobertera; i dos molins fariners, que han arribat fins els nostres dies, aixo si reconvertits en molins drapers, son el Moli Xic i el d’en Fontanet; un altra horta, coneguda com el Pedregar, entre el segles XIV i XV, correspon amb l’actual Horta del Romeu, i el camí per anar-hi partia del actual carrer del Pedregar, evident, no?.  

Tant els pagesos d’aquestes hortes, com la resta dels habitants de la vila,  estaven sota el domini dels “Senyors de Sabadell”, es a dir, el senyor d’Arrahona (els Montcada) i la Pabordia de Sant Salvador, però també hi tenien participació els monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Sant Cugat, els Togores i els Sentmenat.

Fou així fins el 1366, en que va ser venuda a la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere III, llavors va passar a dependre de la Corona d’Aragó, cosa que va portar avantatges per la vila; mes tard va passar a mans de l’Infant Marti, que en 1391 la va vendre, o empenyorar, a la ciutat de Barcelona, va ser regida per el Consell de Cent fins el 1473, en que va ser retornada a la Corona, passant a  ser patrimoni reial de les reines d’ Aragó.

Des de finals del segle XI, que, a la vila, havia producció tèxtil, que, a finals del segle XIV, va rebre un augment de producció; fins a l’extrem de reconvertir els molins fariners del Ripoll, en molins drapers, començant per els de la Horta Major.

FAÇANA CASA DURAN, CARRER DEL PEDREGAR.

A meitat del segle XIV, va arribar la Pesta Negre, que va reduir la població a la meitat, la muralla que envoltava la vila es d’aquella època, pel que sembla que era mes per defensar-se de la epidèmia que d’algun possible enemic; de fet, l’epidèmia, va ser clau per la prevalença de la vila de Sabadell per sobre del nucli poblacional d’Arrahona ( entre la Salut i Torre Romeu), ja que aquest últim va quedar, pràcticament, despoblat, fins i tot la seva parròquia de Sant Feliu, va ser traslladada a la vila, substituint a la de Sant Salvador; la que abans era l’església de Sant Feliu d’Arrahona, es la que ara coneixem com Sant Nicolau. 

Tot i que la troballa de la Mare de Deu de la Salut, es del segle XVII, si que, Sant Iscle, com es coneixia en aquell temps, era l’ indret, era on, durant l’epidèmia de pesta, confinaven els malalts,

  L’Aplec de la Salut

La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.

En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.

L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS FIRES I MERCATS

FIRA DEL VAPOR, SANT VICENÇ DE CASTELLET.

Els propers 31 de maig i 1 de juny, a Sant Vicenç de Castellet, celebren la Fira del Vapor, una fira modernista, que recorda el pas del mon rural al mon industrial, que va tenir aquest poble, amb la arribada del ferrocarril i la energia del vapor, entre finals del segle XIX i principis del XX.

El ferrocarril hi va arribar el 1859, i el 1868 van començar les primeres fabriques tèxtils, que van fer créixer el poble de Sant Vicenç de Castellet, amb la arribada de treballadors, la construcció d’habitatges,  y la creació de serveis, com botiges, fleques, farmàcia, sabater, església, escola, i llocs d’esbarjo, com cafès, cinema, ball…

CARRER GUARNIT I AMB PARADETES.

En aquesta fira, es podrà gaudir del mercat d’artesans, mostres d’oficis, jocs tradicionals, exposicions i espectacles recordant l’època entre el 1868 i el 1923.

Es faran les representacions històriques:  Olors de fabrica i Colors de verema; i es faran cercaviles en dues modalitats, històric ( amb participació dels assistents que vagin vestits d’època) i Fil·loxera; també es podrà gaudir d’un concert i del ball d’envelat.

ALGUNS PARTICIPANTS VESTITS D’EPOCA.

També es faran concursos: el de Balcons Florals, el de Vestits d’època, i el de fotos per Instagram; tot plegat sense oblidar-nos de la gastronomia, els restaurants de la vila oferiran plats amb receptes centenàries, i es podrà fer la Ruta de la Tapa, per els bars del poble (tapa mes beguda 4€); ah, i també un tast de vins amb D.O. Pla de Bages.

Per informació, podeu trucar a l’organització: 936930611, o be per e-mail: info@firadelvapor.cat

Llegenda de la troballa de la Mare de Deu de Castellet, extret de:             https://bisbatsolsona.cat/wp-content/uploads/2017/05/21-de-maig-de-2017.pdf

La llegenda explica que, en reconstruir el castell després de les lluites amb els musulmans, els treballadors que retiraven la runa d’una de les torres laterals van veure una gran lluentor en una de les parets laterals. Es van afanyar creient que trobarien un gran tresor. De sobte es presentà una gran tempesta que els obligà a aturar la feina; però, un cop restablerta la calma i en tornar a la feina, van trobar una gran llosa que tapava la boca d’una cisterna de la qual sortia una llum i es desprenia una olor suau. Aleshores descobriren, recolzada a la paret, la imatge de la Mare de Déu. Van avisar de la troballa al senyor de Castellet, que va interpretar que la Mare de Déu volia ser venerada en aquell lloc. Per això, sobre la cisterna va fer erigir una capella.

 El seu santuari, ens diu la història, es va fer al segle XII amb les pedres de l’antic castell de Castellet i probablement sobre les restes d’una antiga ermita pre-romànica. Durant els segles, les poblacions del voltant han invocat la Mare de Déu en sequeres i còleres, i li han fet romiatges fins al dia d’avui, quan se celebra el seu aplec al voltant del 8 de setembre. Han estat diverses les imatges venerades sota el títol de Ntra. Sra. de Castellet: la romànica, que es conserva a la masia de les Vives, la que fou destruïda l’any 1936 i l’actual, obra de Camps i Arnau, beneïda en 1950.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS FIRES I MERCATS

MERCAT MEDIEVAL DE PALAU SOLITÀ I PLEGAMANS.

Els dies 10 i 11 de maig, a Palau Solità i Plegamans, celebren el mercat medieval.

Tindrà com escenari central el Castell de Plegamans i els seus voltants, el parc de Plegamans i el carrer de Sant Lluis.

EL CASTELL DE PLEGAMANS.

Per tot el mercat es podran veure personatges amb vestits medievals; s’hi faran demostracions d’oficis antics, com treballar el cuir o el forn de pa; i tallers, com el de forja, la cota de malla d’anelles o el de vestir a la dama i al cavaller; també demostracions i explicacions de d’utilització d’eines, armes i armadures; i explicacions de com eren els combats i la vida medievals; a mes d’espectacles com, el Torneig de Cavalls o la lluita de cavallers.

PARADETES DEL MERCAT.

També es faran visites guiades al castell; i activitats per la quitxalla, com l’Escola de Cavallers, el “Soft Combat” i els cavallets gronxadors.

Per informació, podeu trucar a l’Ajuntament : 938648056, o per e-mail: info@palauplegamans.cat.

Els Templers a Palau Solità i Plegamans, extret de:

https://www.catalunyamedieval.es/capella-de-santa-magdalena-palau-solita-i-plegamans-valles-occidental

Santa Magdalena forma part de les primeres comandes del Temple a Catalunya, la de Palau del Vallès. Al 1163, Berenguer de Sant Vicenç signava com a mestre i preceptor de la comanda del Palau del Vallès i també de la vigatana, on també hi tenia cases i béns que depenien de la comanda de Palau.

 En aquest temps i ja a l’any 1171 era considerada com a una de les comandes més poderoses, fins i tot en algun moment més que la de Barcelona, tot i que aquesta ja era documentada al 1150.

Prova del seu renom i poder fou comptar entre els seus consellers o assessors amb Jaume I.

El 22 de març de 1312, cedint a les pressions del rei de França Felip IV el Formós, el Papa Climent V declarà una Butlla per la supressió de l’ordre dels Templers. Com a conseqüència d’això, l’any 1319, el Palau del Vallès passà a l’àmbit dels Hospitalers del Gran Priorat de Catalunya.

 A finals del segle XVII, els feligresos, davant la devoció a Santa Magdalena, li dediquen l’ermita.

L’església, amb la desamortització de Mendizabal de 1835, passà a mans de l’Estat. Al 1870 serà adquirida per un particular (Arxiu Diocesà de Barcelona, Carpeta Doc. Palau Solitar).

 Al 1879 és comprada de nou. A partir d’aleshores hi va desaparèixer el culte juntament amb els objectes més preuats, com eren el retaule de la Santa (cremat en 1936), la taula de l’altar i la campana, que passaren a la parròquia de Santa Maria (1846).”

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS FIRES I MERCATS

FIRA MODERNISTA DEL PENEDÈS.

Entre el 26 i el 27 d’abril, a L’Arboç del Penedès, celebren la Fira Modernista del Penedès.

Aquesta vila malgrat no ser molt gran, conta amb mes d’una vintena d’edificis modernistes, com ara : l’edifici Les Amèriques, Cal Gallart, la pastisseria la Confiança, o el Castell Bellesguard.

SENYORES D’EPOCA.

Duran la fira, pel nucli antic, principalment al carrer Major,  es podran veure personatges vestits d’època, com els Amics del rei Josep o “Las chicas de oro”; i també las puntaires, que son tota una institució d’aquesta vila, on conten amb l’escola de puntaires i el Museu de puntes de coixí; a mes, es farà una gimcana per els edificis modernistes, i a la casa de cultura es podran visitar dues exposicions del col·leccionista local Josep Plana; una il·lustracions de Ramón Mir, i l’altre de cartells i segells de les fires de Barcelona i Sevilla del 1929.

El dissabte 26, al mati, es podrà veure una exposició de cotxes i motos antics a la Rambla Gener.

El diumenge 27 de maig, al mati, es podran fer visites guiades a La Giralda, i a la Masia de Cal Gallart (escola Joliu), a carreg dels alumnes del Camp Joliu, que també presentaran el projecte “racons de L’Arboç”.

LA GIRALDA DEL ARBOÇ.

Duran  els dos dies, es faran, el  mercat modernista, tallers infantils, i una marató d’espectacles al carrer, amb, concerts, exhibicions de dansa, números musicals, titelles, màgia i teatre de carrer, amb la participació de La Baldufa, Xarop de Canya, L’Elenc i L’embruix, entre d’altres.

Per informacio podeu trucar a l’ajuntament: 977670083, o per e-mail a: turisme@arbocenc.cat

Les puntes de coixí i L’Arboç, extret de:

https://larbocturistic.cat/museu-de-puntes-al-coixi

La introducció de la punta al coixí al nostre país es pot afirmar amb certesa que fou en el transcurs del segle XIII-XIV, segurament al cap de poc temps d’iniciar-se a França o Itàlia.

De ben segur fou també en aquest segle XIV en el qual es va iniciar la confecció de les puntes al coixí a l’Arboç; les primeres referències escrites que trobem de la confecció de punta al coixí a l’Arboç daten del l’any 1498, on trobem en uns capítols matrimonials que la núvia deixa com a dot uns “llançols randats”, és a dir, fets de punta al coixí; la qual cosa es fa suposar que si al segle XV la punta al coixí va assolir prou rellevància econòmica com per a generar referències escrites, significa que en aquell moment ja hi havia una tradició i ja feia temps que aquest art es practicava a l’Arboç. Per tant, per deducció històrica, es por afirmar que aproximadament durant el segle XIV, es va iniciar a l’Arboç la pràctica i perfeccionament d’aquesta artesania.

També es desconeix de quina manera va arribar i qui va portar aquest art a l’Arboç; pel context històric i pels moviments migratoris succeïts durant els segles XIV i XV es de suposar que a l’Arboç hi arribés una o varies famílies procedents de Flandes (actual Bèlgica) o de Venècia, (actual Itàlia) que el practicaven. En veure la població local que les puntes al coixí podien ser una font d’ingressos amb una certa importància, de seguida molts arbocencs van aprendre aquest art.

Durant els segles XVII i XVIII la punta al coixí, poc a poc, va esdevenint una font d’ingressos cada cop més important per a moltes famílies arbocenques. De fet, ja a finals del segle XVIII es pot afirmar que la punta al coixí s’havia consolidat com a una indústria artesana i una font d’ingressos molt important per a molts nuclis familiars.

Així, la indústria de la punta al coixí a l’Arboç, que ja es troba plenament consolidada a finals del segle XVIII, es professionalitza i s’internacionalitza durant el primer quart del segle XIX; tant es així que l’any 1827 una delegació d’arbocencs van anar a l’exposició de Paris a mostrar les seves puntes amb una clara intenció d’obrir mercats.

Va ser així, superant les circumstàncies, amb molt esforç i fent les coses molt ben fetes des del punt de vista estratègic, econòmic i artesà que la indústria de la randa arbocenca esdevé un referent a nivell nacional.

Durant tot el segle XIX i fins al primer terç del segle XX l’Arboç es converteix en un centre de distribució de puntes i els randers de l’Arboç venen el seu gènere arreu.

L’any 1920 es considera un dels punts àlgids de la indústria de la randa a l’Arboç, ja que s’organitza al poble la “I Exposició Local de Puntes al Coixí”, on els randers més importants del moment (p.e. Casa Rosa Cinta, Vives, etc) hi van exposar els seus productes com un aparador que va atraure a nombrosos empresaris del sector.

Les puntes de l’Arboç eren conegudes per tres qualitats bàsiques, la seva finor, la seva delicadesa i la originalitat dels seus motius ornamentals. 

A l’Arboç es feien les peces més difícils i complicades que només les mans més expertes podien teixir. La fama que van agafar les puntes de l’Arboç va fer que avui es pugui afirmar que no hi ha cap casa reial europea ni cap governant del segle XX que no tingui una punta al coixí feta a l’Arboç; moltes puntes fetes a l’Arboç decoren encara molts palaus i estan incorporades als tresors nacionals de molts països.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS FIRES I MERCATS

FIRA MEDIEVAL D’HOSTALRIC

Del 18 al 20 d’abril, es a dir, del Divendres Sant fins el Diumenge de Pasqua, a Hostalric, celebren la seva fira Medieval.

Amb aquesta fira, es recrea l’època de quan la vila era cap i casal del vescomtat de Cabrera, amb un gran mercat, i personatges i activitats d’aquells temps.                   

Aquesta fira esta dividida en dos espais:

PORTAL DE BARCELONA.

El Nucli antic emmurallat, on estarà el mercat d’artesania, (ceràmica, orfebreria, confecció…)  i alimentació, (embotits, dolços, caramels, formatges…), mostra de cuina medieval, musica medieval i atraccions; ocupant el carrer Major, entre la porta de Barcelona i la torre dels Frares, i el carrer Raval; també es podrà passejar per el camí de ronda de la muralla.

I la Fortalesa, al cap de munt del poble, amb un campament medieval, i un altre de templers, exposició d’estris i armes medievals, combats de cavallers, ambientacions històriques, mostres d’oficis antics, visites guiades per la fortalesa, demostracions i torneig d’arqueria, i als vespres, espectacle de foc al fossar.

ELS GEGANTS D’HOSTALRIC.

També es faran, tallers infantils, com el de malabars o l’escola de cavallers; cercaviles musicals amb bufons, ball de gegants, teatre de carrer (Etili el soldat, el carro dels matasans, el Vescomtat de Cabrera…), titelles (El cavaller d’Hostalric, la llegenda de Sant Jordi, el fantasma del castell…) i circ.

El començament de la fira, el marcarà la desfilada dels vescomtes de Cabrera i el seu seguici, des del convent fins el castell; i el punt i final, serà un espectacle de clausura a la plaça de la Vila.

Per informar-vos podeu trucar a l’oficina de turisme : 972874165, o al mail: turisme@hostalric.cat.

Origens d’Hostalric, extret de: https://www.turismehostalric.cat/ca/hostalric/historia.

Sembla que el nom d’Hostalric va tenir el seu origen en un hostal testimoniat des del segle XI, però no és fins al 1106 que veiem documentat el nom de la vila, i al 1145 ja es parla del castell.

Al 1242 Jaume I el Conqueridor atorga al vescomte de Cabrera la llicència per a la celebració del mercat setmanal i un any més tard la vila obté la carta de poblament amb l’objectiu d’afavorir la creació d’un nucli de població estable prop del castell.

A Bernat I de Cabrera se li deu el primer emmurallament de la vila i amb els seus descendents, Hostalric es va convertir en la capital administrativa dels extensos territoris del vescomtat.

El recinte emmurallat, segueix el traçat de l’antic camí Ral i data del segle XIV. Se’n conserven uns 600 metres i va ser construït amb la pedra basàltica extreta del turó del castell.

La muralla és alta i acaba amb merlets quadrats. Darrera d’aquesta hi havia el camí de ronda que comunicava les torres (200 metres de muralla passejable). Les torres són cilíndriques i semicilíndriques i se’n conserven deu, incloses la del Convent i la dels Frares. El Portal de Barcelona és una de les quatre entrades a la vila emmurallada.

La Torre dels Frares és una de les construccions medievals més importants d’Hostalric, amb una alçada i un volum major respecte a la resta de les torres. La torre fa uns 33 metres d’alçada, té tres plantes museïtzades i un mirador. L’estructura es fonamenta sobre la roca, amb una base més ampla que el mur superior.

Cronològicament data del segle XIII i es troba fora del recinte emmurallat. Rep el seu nom del convent de Pares Mínims que tenia davant, l’actual ajuntament. Pel que fa a les característiques constructives s’utilitzà la pedra basàltica de l’aflorament del castell i la calç extreta de les muntanyes del Montnegre.

Aquesta torre de defensa militar estava dividida en 3 plantes i una terrassa; la primera planta era la cisterna, la segona on estaven els soldats i la tercera el magatzem de queviures i armament. 

Les lluites feudals van tenir ressó a la vila d’Hostalric i l’any 1462 la guerra dels Remences deixava la seva empremta quan els habitants de la vila es resistien a obrir les portes a les tropes de la Generalitat, que tallant vinyes i camps de blat amenaçaven per entrar al recinte emmurallat.

En conseqüència es decidí modernitzar les fortificacions de la vila, i durant la guerra dels Segadors es dugueren a terme les primeres obres de campanya, amb terraplens de terra i feixines que protegien el castell i les muralles medievals.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS LLEGENDES

FIRA DEL ABAD, MONACALIA.

Els dies 12 i 13 d’abril, a Navarcles, celebren la Fira del Abad, Monacalia, que recrea l’historia de la relació (no gaire bona a partir del s XVII) entre el poble i el monestir de Sant Benet, de qui depenia des de la fundació del poble al segle XI, fins a mitjans del XIX.

Els fets es recreen en diferents representacions teatralitzades, com la de la prohibició dels carnavals, per part de l’Abad, en el segle XVII, o el desig de la vila de passar a dependre de la Corona, en comptes del Monestir, del XIX. 

BALL DE LES BUGADERES.

També es faran diferents balls, com el de zíngares, el de les bugaderes, el de la verema, i de gegants.

A la plaça de Sant Valentí, les bugaderes, ens mostraran feines de casa d’abans, com: fer: bugada, lleixiu, sabó, perfum, melmelada, o mitja, i desgranar blat de moro.

PREPARANT MENJAR.

Per tot el nucli antic podrem veure, parades d’artesania: figures religioses, bijuteria, ceràmica, heràldica…; de llaminadures: xocolata, fruita confitada, licors… i també mostres d’oficis antics: fer ceràmica amb torn, bufar vidre , fer cistells o sabates d’espart.

També es podrà anar a la Taverna Monacal,  a la plaça de la Cervesa, amb vermuts i musica en directe, gastronomia i cervesa a dojo; y a la plaça del Vi, mostra, venda, i degustació de vins, no en va el poble esta a la D.O. Pla de Bages.

Per els menuts, també tindran diverses activitats, com un trenet dels Amics del Ferrocarril, o una tirolina i tallers de circ, a la plaça Aguilar, i el dia 2 al vespre, un gran espectacle de circ a la plaça de l’Església.

Per mes informació, podeu trucar al Ajuntament: 938310011.

La llegenda de: El ‘cristall de Sant Valentí’, extret de:https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-sant-benet


Una curiosa peça de relíquia per contacte ja desapareguda estava relacionada amb sant Valentí, venerat antigament al monestir  de Sant Benet de Bages. Era l’anomenat, precisament, el “cristall” de Sant Valentí, format per una bola semiesfèrica transparent degudament engalzada amb filigrana d’orfebreria i pedres precioses.

Joan Amades explicava l’origen llegendari d’aquest objecte: en una època de secada molt forta que un frare, que no semblava gaire entenimentat, va prometre acabar amb una relíquia. Així, es va apropar a Tolosa (França) on va robar les relíquies de sant Valentí; els habitants del lloc el van empaitar fins a trobar que un riu barrava el pas al lladre; aleshores, les aigües es van obrir i el van deixar passar; després d’aquest prodigi ja no el van seguir més; camí enllà, cap al seu destí, el frare va passar pel Pont de Cabrianes on, al molí que hi havia, la molinera anava de part i estava a punt de morir; aleshores, deia Amades, “el monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt va convertir-se en un vidre transparent i cristal·lí”.

El monjo va ensenyar aquest cristall a la partera que va poder infantar ràpidament. “Aquell vidre –seguia el folklorista-, fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts, i diverses vegades, quan la reina havia d’infantar, l’havien portat al palau reial junt amb moltes d’altres relíquies”.

 Aquest devia ser un costum ben arrelat ja que el periòdic Eco de la Montaña del darrer dia de 1863, editat a Vic, apareix la notícia que mossèn Blas Preciado, familiar del bisbe de Vic, havia anat a Madrid a dur el ‘cristall’, amb motiu d’un altre part d’Isabel II que es preveia en les setmanes següents. La notícia assenyala que “el cristal de S. Valentin se veneraba de muy antiguo en la iglesia de los monjes Benedictinos de S. Benito de Bages, habiendo sido posesor de dicha preciosa alhaja el M. R. Padre Guerrich, último Abad del antiguo é histórico monasterio de Bages, que entendemos la legó al Ilmo. Sr. Obispo de Vich en su testamento.

 Vino á esta ciudad tan venerada joya en el dia de la solemnisima fiesta de S. Miquel de los Santos del pasado año [1862] llevada por dicho sacerdote, que la entregó, ignorando todavía a la sazon todo el aprecio que de ella se hacía por nuestras Soberanas”.

 La relíquia devia fer el seu efecte ja que el 12 de febrer de 1864 va néixer l’infanta María Eulalia de Borbón amb una llarga vida: va viure 94 anys.
D’aquest cristall en parlaven, també els goigs. Els més antics diuen:

“Aquell cristall miraglós
que formàreu de aigua pura
fins entre ls’ Reys assegura
quan ab Déu sou poderós;
puig per Ell ajudau Vos
á las donas en son part…”

I els de 1945 relataven:

“Si us reclama la partera
l’escolteu benignament
sia reina o molinera
té de vostre ajut esment.
El cristall és la senyal
d’estar vós atent allí”

En la biografia del bisbe vigatà Josep Torras i Bages es recull una referència a aquesta relíquia: “Relacionada amb sant Valentí hi ha l’altra relíquia coneguda per ‘Cristall de sant Valentí’, objecte ovalat, de la mida d’un ou de gallina […]

 Ens temps passats era portat devotament a les dones parteres de la comarca, i àdhuc per al mateix fi fou presentat a la Casa Reial.

Foragitats els monjos de Sant Benet, el Cristall, per desig del darrer abat, és confiat al bisbe de Vic, i al palau el troba el Doctor Torras.

 I en ocasió que la família propietària del Pont de Cabrianes desitja utilitzar-lo en la forma dita, Sa Senyoria no té inconvenient a fer-li’n cessió, acompanyat d’una carta, en la qual diu al senyor Joaquim Bertran [propietari de la masia] que confia de la seva prudència que no ha de fer-ne un ús indiscret”.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS VISITES PATRIMONI

LA SEU D’ÈGARA.

A principis de febrer d’enguany, vam anar a visitar el conjunt episcopal de la Seu d’Ègara, aprofitant que era dia de visita gratuïta.

Situat a tocar del Parc del Vallparadis, es un lloc arqueòlogic que ha tingut activitat ininterrumpidament, des de l’època ibèrica (V a.c.) fins el dia d’avui, va ser declarat monument nacional el 1931, i el 1985, be de interès històric i artístic, actualment es part del museu de Terrassa.

Situat  a on va estar la antiga vila iberoromana d’Ègara, s’hi ha trobat restes ibèriques i romanes des de el V a.c., fins el III d.c., sobre tot sitges i enterraments.

TEMPLE DE SANT MIQUEL I BASÍLICA DE Stª MARIA.

També s’han trobat estructures paleocristianes del S.IV, i restes del Bisbat visigot  d’entre el V al VIII, en que es va començar a construir el complex episcopal, primer, al sud del recinte, en el lloc on actualment esta la Basílica de Santa Maria, es va construir una basílica que mes endavant va ser ampliada per fer la Catedral.

Catedral d’Ègara: L’antiga catedral ocupava el espai de la Basílica de Santa Maria i de la Rectoria, incloïa les residencies eclesiàstiques; queden restes dels murs, la base del baptisteri, el absis de la capçalera i fragments de mosaic del paviment. 

La Rectoria: Situada al cantó sud-oest del recinte, actualment es el punt d’entrada per fer la visita i on es troba el centre d’interpretació, on s’hi exposa el retaule gotic de Sant Pere (incomplert); al seu subsòl estan les restes del Baptisteri de la Catedral del S. V, a partir del X hi  va haver-hi residencies religioses, i va mantindre la funció de rectoria fins el 1800.  

MARTIRI DE S. TOMAS BECKET.

Basílica de Santa Maria: Acabada la visita a la Rectoria, i al centre d’interpretació, (audiovisual inclòs), es pot visitar aquesta Basílica; que, com ja he explicat abans, en el seu lloc havia estat la Catedral; l’edifici que veiem ara, molt mes petit, es del segle XII, d’estil romànic, amb campanar de dos pisos a sobre del cimbori al creuer; el absis de la capçalera  era de la Catedral, així com algunes seccions dels murs, al seu subsòl,s’han trobat lapides sepulcrals romanes i medievals, i també una pedra d’altar del segle X; el altar de la basílica es alt medieval i darrera seu es pot veure una talla gòtica de la Mare de Deu del XIV,  i les pintures murals de la Passió de Crist, del X; en una absidiola lateral esta representat el martiri de Sant Thomas Becket, del XI; i al altre cantó, els retaules gòtics, de Sant Miquel, i dels Sants Abdó i Senen.

Temple de Sant Miquel: Esta entre les dues esglésies, tot i haver estat restaurat  entre el S.X i XI, es el que mes conserva el disseny original, del segle VI, planta quadrada de creu grega, l’absis es d’exterior poligonal (8 cares),  el cimbori central esta sostingut per 8 columnes de les que 4 tenen capitells tardo romans, y el paviment es original del VI, al absis es poden veure pintures murals dels segles VI-X i XI; la façana sud va ser reconstruïda al XVII.                                                                                                   Era un temple funerari, tot i que, al segle XIX, es pensava quera un baptisteri; te una cripta (la de Sant Celoni), amb capella absidal trilobada, la tomba va ser profanada; es creu que va ser panteó d’un Sant no identificat.

Al voltant de Sant Miquel hi ha tombes episcopals del S.VI, i carolíngies del IX.

Església parroquial de Sant Pere: Actualment, es l’edifici mes gran del complex; desd’el principi va ser edificada com església parroquial d’Ègara, per reservar la Catedral per litúrgies importants, i actualment continua com església parroquial del barri de Sant Pere, antigament el poble de Sant Pere de Terrassa.

L’edifici actual es romànic, del segle XII, però mante algun mur original del VI, i l’absis, preromànic del IX, que conserva pintures preromàniques, ocultes per un retaule de pedra del X; en el mur nord, es poden veure pintures gòtiques del XIV, i en aquest lateral , estan afegides la capella de Sant Valentí, amb un retaule barroc del XVII, i la capella del Santíssim del XIX. 

Font de Sant Nebridi: Darrera l’església de Sant Pere, esta la font de Sant Nebridi, construïda el 1950, per commemorar els 1500 anys del bisbat.

Tot seguit, os deixo la llista dels bisbes d’Ègara coneguts, extreta de la Viquipedia:

  • Ireneu fou el primer bisbe de la nova diòcesi d’Ègara, cap al 450. (v. 450 – d. 465)
  • Nebridi, segon bisbe, esmentat per Isidor de Sevilla(a. 516 – d. 540)
  • Taür (segle vi, a. 546)
  • Sofroni (segle vi, a. 589 – d. 592)
  • Tigridi (segle vi, v. 589)
  • Ilergi (segle vii, a. 599 – d. 610)
  • Eugeni (segle vii, a. 633)
  • Vicenç (segle vii, a. 653)
  • Ilergi (599, a. 610)
  • Joan, el darrer bisbe egarenc conegut, que assistí al Concili de Toledo del 693 (a. 683 – d. 693)

I una mini biografia de Sant Nebridi, de la mateixa font:

    Sant Nebridi (final del s. V – ca. 545) va ser el segon bisbe d’Ègara.

Procedia d’una família il·lustre que va donar quatre bisbes.                                                         El 6 de novembre de 516 signa les actes del concili de Tarragona en últim lloc, la qual cosa indica que feia poc que havia estat consagrat bisbe d’Ègara. També assistí al Concili de Girona (517) i el II Concili de Toledo del 527 . Probablement assistí al Concili de Barcelona de 540, però el 546, al Concili de Lleida, ja trobem el bisbe Taür.

Durant el seu episcopat es van construir tres esglésies noves com a seu, antecessores de les actuals esglesies de Sant Pere de Terrassa. Isidor diu que va ser escriptor eclesiàstic, però la seva obra no es conserva.

Venerat com a sant, figura així en tots els documents posteriors, com en santorals i llibres litúrgics visigòtics, tot i que no se sap res de la seva canonització

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS LLEGENDES

LA FIRA DE L’AIXADA, MANRESA.

Els dies 26 i 27 de febrer, de 10 a 20,30 h, a Manresa, celebren la Fira de l’Aixada, quès el mercat medieval de les festes de la Llum, que van començar el dia 12.

La Fira de l’aixada es ve celebrant des del 1997, i ens trasllada al any 1345, en que, el 21 de febrer, va ocórrer el misteri de la llum, que provinent de Montserrat, va penetrar a l’església del Carme; posant fi a la polemica de la construcció de la Sèquia de Manresa, per dur l’aigua del Llobregat.

GUARDIA REIAL

Aigua i llum son els símbols d’una festa que retorna el barri antic de Manresa al segle XIV, entre la Basílica de Santa Maria y la muralla del Carme, amb l’ambientació dels carrers, que s’omplen d’artesans d’oficis antics, funambulismes, joglars, cavallers, tornejos i altres atraccions, duran tot el cap de setmana.

Enguany, el acte central de la Fira, la representació teatralitzada dels fets, tindrà lloc a la plaça Major, en dues parts, la primera, titulada L’inici de tot, a les 12,30, i la segona, L’aigua es llum, a las 19,30; a mes es representarà l’obertura de portes als Portals del Carme, de Sobrerroca i de Sant Miquel, a les 10’30; 11’00 i 11’20 respectivament; i el canvi de guàrdia, als mateixos portals , a les 17’35, 16’45 i 19’00.

ESPECTACLE MEDIEVAL.

També es podran veure espectacles de dansa al Parc de la Seu, i ales places de Sant Ignasi, Major, Puig mercadal, d’Europa i de L’om;  duels víkings a la plaça del Milcentenari; esgrima a la plaça Gispert;  teatre a la Casa Amigant, i es muntaran punts d’informació al Parc de la Seu, la Plaça Major i la de L’om.

Tant mateix estarà obert el carrer del Balç, un carrer semi-soterrani, on es faran actuacions a la Sala Quinti; i es podran fer visites teatralitzades a la Seu.

Al final de la festa es reviu el mite de la Llum amb la projecció d’un laser que travessa la rosassa de l’església del Carme.

També, el 6 de març, te lloc la Transèquia, un recorregut resseguint la sèquia, des de Balsareny fins el Parc de l’Agulla, a Manresa, passant per Sallent, Santpedor i Sant Fruitós del Bages. (Es pot fer caminant o corrent).

En principi las restriccions per Covid, seran mínimes, però millor informar-se a www.aixada.cat , o al Ajuntament tel: 938753423.

Història de la Séquia y llegenda de la misteriosa llum, extret de:

https://www.historiesmanresanes.cat/2008/06/el-gran-misteri-de-manresa-la.html


Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa.

Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artés, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una séquia, -avui un transvasament-, al terme municipal de Balsareny.

Però hi va haver un problema amb les terres que el bisbatde Vic tenia al termedeSallent. La idea que aquest transvasament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua  que disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic.

L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs, Manresa durant cinc anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la séquia. Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta). Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reprenen les obres de construcció de la séquia que acabaran el 1383.

El mite i la llegenda

Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les calendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella”.

La segona relació de la Llum parla de què: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) […], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat […], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.”

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar