Categoría: LLEGENDES

Categorías
CATALA LLEGENDES POBLES AMB ENCANT RUTES I ITINERARIS VISITES PATRIMONI VISITES RECOMENABLES

VISITANT L’ALTA RIBAGORÇA

Aquí, vull proposar-vos una ruta per conèixer l’Alta Ribagorça, una petita comarca del Pirineu de Lleida, al marge esquerra de la Noguera Ribagorçana, que fa de límit amb l’Aragó; constituïda el any 1988, segregant-la del Pallars Jussà, nomes te tres municipis: Pont de Suert, Vall de Boí i Vilaller, que estan compostos per petits poblets.

S’hi pot accedir des de Lleida per la N230, passant per la Franja de Ponent, des de Vielha també per N230 i Túnel  de Vielha o des de la Pobla de Segur, al Pallars, per la N260 “Eix Pirinenc”, jo proposo aquest ultima ruta.

Entrant per la N260, entrem en el terme municipal del Pont de Suert, el primer poble que trobem es VIU DE LLEVATA, en trobem l’església romànica de Santa Mª de Viu, del XII, i las restes del Castell i l’església de Stª Llúcia.

Passant un túnel, trobem el trencant cap a MALPÁS, un antic poble miner;tornant a la N260, arribarem a CASÓS, amb les esglésies Sant Roma de Casós, romànica del XII, i la de Sant Salvador de Casós del XVII.

En arribar a la confluència de la N260 amb la N230, al extrem nord del pantà d’Escales, entrem a PONT DE SUERT cap de municipi i capital comarcal; te un bonic casc antic amb cases de pedra, amb pòrtics i porxades, i l’església de Santa Mª romànica del XII amb parts barroques del XVIII; al centre del poble, al costat de la carretera trobem l’església de l’Assumpció, de meitats del XX, del arquitecta Torroja ( avi de l’Ana Torroja de Mecano), també trobem una piscifactoria i la fabrica Dies, de peçes de llana de finals del XIX; al altre costat de la Noguera Ribagorçana, esta el barri de les cases d’Aragó, dit així per que a tot el llarg de la comarca el marge dret del riu pertany al Aragó, excepte en el tros de Pont de Suert; cap a la sortida nord del poble, trobem la Colònia ENHER, aixecada a meitats del XX per aquesta empresa per allotjar els treballadors de les centrals hidroelèctriques.

Sortint de Pont de Suert, per la N230/N260 direcció nord, al cap de pocs quilometres, a la dreta, trobem el trencall cap a la Vall de Boí, per la L500,que remunta la Noguera de Tor, primer, arribem a CASTILLÓ DE TOR, que també pertany al municipi de Pont de Suert, aquí podrem veure l’església de Sant Esteve , de origen romànic popular, i un pont medieval.

Seguint per la mateixa L500, arribarem, a l’esquerra, a un altre poble que pertany a Pont de Suert, LLESP, on destaca l’església de Sant Marti de Llesp, romànica del XII, però modificada el XIX en neoclàssic.

Seguint la mateixa L500 entrem en el terme municipal de Vall de Boí, creat com a tal el 1996, el primer poble que trobem es BARRUERA, cap del municipi, on podrem veure l’església de Sant Feliu de Barruera, romànica del XI, i, dalt d’un turo, l’església de Sant Salvador, també romànica però no e te documentació del any que va ser edificada.

De Barruera, a la dreta, surt una pista que ens dura a DURRO I SARAIS, on veurem l’església de la Nativitat de Durro, i la de Sant Quric de Durro,  romàniques del XII, i las restes de la de Sant Llorenç de Sarais.

Tornem a Barruera i seguim a la dreta per L500, uns quilometres mes enllà, a l’esquerra, trobem el trencant cap a ERILL LA VALL, on podrem visitar l’església de Santa Eulalia d’Erill, romànica del XI .

Tornem a la L500, i tot seguit trobem, a la dreta, el trencant cap a BOÍ, que, des de 1996 dona nom a la vall i al municipi, aquí podrem visitar l’església de Sant Joan Baptista, romànica del XI, el nucli emmurallat, on esta la Casa del Parc, centre d’interpretació del Parc Nacional d’Aigüestortes i llac de Sant Maurici, el portal i la font de la muralla, davant del portal hi ha la parada i l’oficina dels taxis 4X4, per anar visitar el Parc; i també hi ha un pont medieval.

REPRODUCCIO PINTURES SANT CLIMENT DE TAÜLL.

Una mica mes amunt esta TAÜLL, amb les esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, una mica separada del poble, on es pot veure un interessant audiovisual, i al centre del poble, la de Santa Maria de Taüll, les dues del XII, i també l’ermita de Sant Quiric de Taüll, també del XII.

Tornem a la L500, que arriba fins a CALDES DE BOÍ, abans d’arribar, a la dreta, veurem la pista que puja fins al PARC NACIONAL D’AIGÜES TORTES I LLAC DE SANT MAURICI, amb vehicle privat nomes es pot pujar fins a l’entrada del parc, els taxis si poden entrar fins el aparcament que hi ha al Pla del Sant Esperit, a 1800 mts d’alçada, i allà agafar la senda que va paral·lela al riu de Sant Nicolau, fins l’Estany Llong, envoltats de cims d’entre 2500 i mes de 3000 mts.

PLA DEL SANT ESPIRIT, AIGËSTORTES.

A CALDES DE BOÍ, veurem el santuari i la caseria del XVIII,  un balneari i una planta embotelladora d’aigua.

Tornem enrere, cap a la N230/N260, que agafarem cap a la dreta (nord), entrant a la VALL DE BARRAVÉS, on encara trobarem dos petits poblets pertanyents a Pont de Suert; al cap de poc, a la dreta, trobem el trencant cap a SARROQUETA DE BARRAVÉS, de 14 habitants;,  i, on es tornen a separar la N260 de la N230, LES BORDES,  amb 12 habitants, aquí la N260 entra al Aragó, i nosaltres seguim per la N230 cap el nord entrant al terme municipal de Vilaller.

A VILALLER, fundada l’any 1118, podrem veure l’església de Sant Climent de Vilaller, del XI però reconstruïda el XVIII en estil barroc, també un pont gòtic , les cabanes troglodítiques de les Comes, i les tombes antropomòrfiques, medievals de Riu Pedrós.

Mes amunt, passant un túnel, a la dreta trobem el trencant a SENET DE BARRAVÉS, que pertany al terme de Vilaller, i esta a la confluència de la Vall de Besiberri amb la de Barravés, aquí trobem l’església de Santa Cecilia de Senet, del IX reformada a romànic el XI.

Senet es l’últim poble abans d’arribar al Túnel de Viella, però, entre aquest i Senet hi ha un bon tram de carretera, amb alguns túnels , el Pantà de Senet, i unes bones vistes del Pirineu Axial.

LLEGENDA DE LES BRUIXES DE VILALLER.

Les bruixes de Vilaller  vivien als Carantos, unes escletxes de roca a la muntanya de davant del poble pel costat de llevant, molt a prop d’on els xicots abans baixaven les falles la nit de Sant Joan. Quan plovia, les bruixes treien la roba bruta de dintre de les coves i l’estenien a fora perquè s’eixarravés. Feien com les formigues, que després de ploure estenen tot el menjar que han emmagatzemat fora del formiguer, perquè s’eixugui i no se’ls grilli. Un cop havia passat el sol, les bruixes s’afanyaven a amagar el seu tresor dintre del forat.

A la mitjanit, quan tot el poble dormia, les bruixes dels Carantos baixaven a la plaça de Vilaller i ballaven la Bolangera. No es deixaven sorprendre mai per ningú: tan aviat com ensumaven que algú s’atansava per espiar-les, tocaven el dos cap als seus foradots. Només un home del poble, el fuster Xep de Veleta, les havia enxampades una vegada ballant a la plaça.

La cosa va anar així. Un dia, Josep de Pepe va encarregar una reu al fuster:
 – No tinc fusta –es va excusar l’arreuaire-. Ja saps que es necessita un tronc especial, que faci corba per un cap.
– Això rai, home! A les Vinyasses, sota mateix dels Carantos, hi ha un freixe molt bo. Fa dies que me’l tinc mirat. Hi vas, el talles i me’n fas l’arreu.
– I l’amo? Bé deu tenir amo, suposo…
– Vés-hi de nit i no ho sabrà ningú. Només et poden veure les bruixes, però no els en facis cas…
Després de sopar, Xep de Veleta va agafar la destral i cap a les Vinyasses. Com que hi havia un bon tall de lluna, no li va costar gaire trobar el freixe. El talla, esporga les branques, el neteja de la pela i es carrega el tronc al coll. Arriba al poble sense fer soroll i, al tombar la cantonada de la plaça, es troba amb les bruixes que feien les seues ballarugues. El pobre Xep es va quedar sense sang a les butxaques. Ell que llença el tronc al mig del ball i gira cua cap amunt, pel camí dels Escamps. Al veure’s sorpreses, les bruixes ho van donar a la cama darrere l’arreuaire. Durant una estona el pobre Xep es pensava que el perseguien i ja s’encomanava a tots els sants. En realitat, però, les donotes l’estalonaven perquè fugien, pel mateix camí, cap als seus amagatalls dels Carantos.
Xep de Veleta, doncs, va ser l’única persona del poble que va veure ballar les bruixes dels Carantos a la plaça de Vilaller. El fuster explicava que aquelles dones feien molt de goig: duien una cabellera fins a mitja esquena i vestien unes faldilles bigarrades.
Altres persones de Vilaller havien tingut tractes amb les bruixes. A casa Marieta, van estar uns quants anys desesperats ja que se’ls morien les criatures poc després de batejar-les.
Se’ls va morir tres nens seguits, un darrere l’altre. Una nit van anar a demanar consell a les bruixes dels Carantos. La més vella els va dir:
– Quan en tingueu un altre i el porteu a batejar, no el baixeu per l’escala. Fiqueu-lo dins d’un cistell i traieu-lo per la finestra.
Ho van fer així i la criatura va campar. Al cap de poc, van tornar a visitar les bruixes:
– Que hi tenim alguna cosa dolenta, a l’entrada de casa? –van preguntar els de Marieta.
– I ben dolenta! –va dir la bruixa més vella. A l’indret on comença el primer esglaó, hi veureu una pedra més grossa que les altres. Doncs bé, estoveu-la i trobareu a sota una metxa de cabells. Cremeu-los i no tingueu por que us passi cap més desgràcia.
Efectivament, en arribar a casa, van trobar el metxot de cabells on els havia indicat la bruixa i el van tirar al foc. Amb els anys, els hereus de Marieta van tenir més fills, i els van poder recuperar tots.»


Font de la informació:Les Bruixes del Carantos de Pep Coll

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES Sin categoría

EL BALL DE LA MORISCA

Les llegendes que envolten aquesta dansa la situen en temps remots, a lèpoca del domini musulmà per terres de Catalunya. Nexisteixen tres versions diferents; luna diu que la protagonista fou la filla de lalcalde de Gerri que, abans de ser feta presonera pels moros, volgué acomiadar-se dels seus amb una dansa. Però, després dun acord previ amb la resta de vilatans, quan en un moment determinat del ball ella picà amb el taló a terra, la gent del poble sortí a empaitar els moros que estaven embadalits tot mirant-se la noia. La seva sorpresa fou tant gran que es pensaven que eren atacats per les tropes del Comte de Pallars, i fugiren a corre-cuita de la contrada. Per celebrar la victòria, la gent de Gerri de la Sal cada any representa de bell nou la mateixa dansa.

Una altra versió ens parla duna reina cristiana captiva dun cabdill moro que nestava enamorat. Ella, valent-se de la seva habilitat per la dansa, aprofità per escapar-se del captiveri arrencant a córrer enmig de les evolucions del ball.

La darrera versió coneguda inverteix els papers i ens diu que la captiva era una mora que tan aviat com es separà de la mà del ballador, o de la vigilància del cristià, provà descapar-se però en tombar-se el ballador, quedà captiva una altra vegada. Amb tot, totes tres versions ens parlen duna noia que balla molt lleugera enfront dun enemic que la vol captiva.

Tota la informació que tenim sobre la dansa diu que per ballar una Morisca cal repetir 13 vegades la tornada. És doncs, clar que a Gerri la tarda del tercer dia de la Festa Major era del tot dedicada a ballar Morisques, i que tot el poble hi participava fent coincidir el màxim de soroll possible amb el cop de peu a terra que dóna la balladora en lúltima nota.

Es manté la tradició de començar ballant amb una sola parella, amb els habituals desplaçaments cap als extrems de la plaça, i shi ha incorporat una segona ballada amb la participació general de la gent del poble. Els trets descopeta continuen acompanyant els darrers taló i punta de cada tirada, i també es manté el vell costum de tirar caramels que la mainada agafa de terra.

Actualment es fa la representació de ladaptació de la llegenda de la Morisca, feta per lescriptor pallarès Pep Coll i amb la participació dels habitants del poble.

El Ball de la Morisca es realitza el tercer diumenge d’agost.

Extret de: https://baixpallars.ddl.net

Categorías
CATALA LLEGENDES

EL SERPENT DE MANLLEU

LA LLEGENDA DEL SERPENT, de http://www.serpentmanlleu.cat:

Manlleu. Festa del Serpent. Foto: GFM – Xevi Vilaregut. ULL! Aquestes fotos han estat cedides per l’organització de la festa però NOMÉS TENIM PERMÍS PER A PUBLICAR-LES SI VAN SIGNADES AMB LES SIGLES GFM I EL NOM DE L’AUTOR.

 El Serpent de Manlleu és un relat llegendari propi de la ciutat de Manlleu
que descriu com, en temps reculats, un serpent vivia al bosc de la devesa, prop del nucli urbà, al altre banda del Ter; un serpent no es pas una serpota qualsevol. Ai ca! Un serpent es una bestiasa gran com un casa de pagès, proveïda d’una abundosa cabellera qu corona un diamant gros i lluent, que només es treia per anar a beure al riu.
Un vailet que volia aconseguir el diamant va estudiar els costums de
l’animal i quan el serpent va deixar el diamant, el va agafar i va sortir corrents.
Veient que el serpent el perseguia va entrar dins d’una casa; el serpent no trigà a arribar devant el portal, i començà a pocar la porta amb la inmensa cua.                                               L’animalas va aconseguir esbotzar la porta, mentrestant el sagal va amagar
el diamant sota d’un morter,perquè el serpent no el pogués agafar.
Llavors l’animal va entrar a la casa i es va enrotllar al morter estrenyent-lo
fins que va morir exhaust per l’esforç.                                                                                                                                                                                                                                             Com a penitencia, el diamant va ser ofert a la Mare de Deu de la Font, i restà allí fins que els francesos el van robar.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FIRES I MERCATS LLEGENDES VISITES PATRIMONI

SETMANA MEDIEVAL DE MONTBLANC

La Setmana Medieval de Montblanc és una celebració única que transforma la vila en un autèntic escenari medieval, amb un ampli programa d’activitats culturals, espectacles i recreacions històriques.  Cada any, els carrers i places s’omplen de vida amb el mercat medieval, el mercat de vins i caves, la mostra d’oficis, les comitives i les actuacions de petit format, amb la representació de la llegenda de Sant Jordi com a acte central.

El Mercat Medieval

LLUITES DE CAVALLERS.

Durant els dos caps de setmana de la festa es poden veure espectacles teatrals de petit format pels carrers i places de la vila. També s’hi podren trobar les comitives de cases nobles, soldats a cavall i a la muralla de Sant Jordi s’instal·la el campament de poble.

Un dels actes destacats és el mercat medieval, que estarà obert entre les 10.00 h del matí i les 20.00 h de la tarda, amb desenes d’artesans vinguts d’arreu i mostra d’oficis. La DO Conca de Barberà, amb els cellers,  fereixen l’oportunitat de tastar els seus vins i caves. Altres espectacles són l’Escola Cavalleresca, La Bevenda i les Rondes Trobadoresques que precedeixen el Sopar Medieval.

El Sopar Medieval

L’església de Sant Francesc acull, anualment, un sopar en honor de la família reial. És imprescindible anar vestit de l’època de l’edat mitjana, amb l’acord de la comissió de vestuari de l’Associació Medieval de Sant Jordi. Enguany, les entrades s’han esgotat pocs minuts després de la seva posada a la venda.

La Llegenda de Sant Jordi

La Representació de la Llegenda de Sant Jordi és l’espectacle més antic i emblemàtic de la festa. L’obra de gran format i producció pròpia de l’Associació Medieval porta a escena unes 400 persones i inclou projeccions de mappings a la muralla del segle XIV. La representació té dues sessions acostumades i és retransmesa per la televisió.

Torneig Medieval Nocturn

Un altre espectacle de gran format és el Torneig Medieval Nocturn, que es celebra a la vila de Montblanc, en un marc incomparable i únic, que deixa una estampa medieval nocturna que no pot oferir cap altre vila de Catalunya.

Dracum Nocte i Nits Malignes

Per últim, una altra de les grans propostes nocturnes de la Setmana Medieval és l’espectacle de la invocació del Drac i les forces del mal, renovat des de l’edició anterior amb una nova història, nous personatges i espectaculars videoprojeccions a la muralla. En aquest espectacle hi poden haver escenes de violència i llenguatge malsonant.

També, els caps de cartell de les Nits Malignes 2025 serà l’actuació de la Fúmiga i el Dj. Òscar Sámchez.

Extret de Tarragona Digital.

Categorías
CATALA LLEGENDES NATURA POBLES AMB ENCANT RUTES I ITINERARIS VISITES RECOMENABLES

UN PASSEIG PER EL BAIX TER

Avui proposo un passeig per el Baix Ter, al Baix Empordà, es una plana entre el Montgrí i les muntanyes de Begur i  les Gavarres i la Badia de Pals, acull el Parc Natural del Baix Ter, el massís del Montgrí i el de les Illes Medes, en aquesta plana coincideixen els últims trams dels rius Ter i Daró, que desguassen en un delta conjunt a la Badia de Pals, la part propera a la costa havien estat aiguamolls “els Aiguamolls del Baix Empordà” però, la major part, ara son camps d’arròs.

CARRERO DE PALS.

El començament d’aquesta ruta seria arribant des de Palafrugell o de la Bisbal, en direcció Torroella de Montgrí, el primer que trobem, a la dreta, es el poble de Regencós on podrem veure l’església de Sant Vicenç de Regencós, del segle XIX, i restes de la muralla amb dues torres, reprenem la carretera de Torruella i tot seguit trobem, a l’esquerra, el trencall a Pals, poble, medieval, al que ja l’he dedicat un article, però remarcarem els punt mes interessants, començant per la Torre de les Hores,  del s. XI-XIII, dalt de tot del poble, la muralla, amb quatre torres quadrades del XIV, l’Església de Sant Pere, romànica del XII, el Barri Gòtic , ( tot el nucli antic), les Tombes medievals del carrer Major, i els Masos de les rodalies.

Reprenem la carretera de Torroella, i al cap de poc trobarem un trencall, a l’esquerra, cap a Peratallada, però primer passem per Palau-Sator, un petit nucli medieval que inclou Fontclara i Boada; aquí trobem, el Castell de Palau-Sator, del segles X i XI, l’Església de Sant Pere,  romànica, del XII-XIII, el Monestir de Sant Pau, a Fontclara, romànic del XI, l’església mossàrab de Sant Julia de Boada, del X , l’església de Sant Feliu de Boada, del gòtic tarda del XVI, però amb origen romànic, i al Mas Pou el Museu d’estris del camp; seguim fins a Peratallada, integrada, al 1977, a Vulpellac, Fonteta i Forrallac; amb un bonic Conjunt Històric medieval, on destaquen, les restes del Castell de Peratallada, romànic i gòtic, d’entre el X i el XVII, amb la Torre mestre, rectangular, restes de les muralles i el Palau, que es pot admirar des de la Plaça del Castell; l’església romànica de Sant Esteve, del XII i la de Sant Climent, barroca, es molt agradable passejar per els seus carrerons estrets entre cases de pedra i porxades.

Seguim per la mateixa carretera, que acaba al petit nucli de Canapost, que pertany a Forrelac; anirem cap a la dreta fins a Ullastret, amb un nucli medieval originat al segle IX, del seu castell no queda res, però si resten muralles dels segles XII i XIII i una llotja gòtica; però el mes important son les dues viles ibèriques, Indicetes, una al Puig de Sant Andreu, i l’altre a l’Illa d’en Reixach; seguim en la mateixa direcció i arribem a Serra d’Aró, amb l’Església de Santa Maria, del segle XI refeta el XIX; a aquí trobem la carretera que ve de Torruella (a la dreta), anirem en direcció contraria (esquerra) fins a Parlavà, amb l’Església gòtica de Sant Feliu, del XV; i també diversos masos dels segles XVI-XVII i XVIII; aquí girem a l’esquerra, direcció a Verges, passant per Ultramort, amb l’Església romànica de Santa Eulalia, dels XIII i XIV, i també la masia fortificada el Castell de Finestres, dels segles XVI i XVII; finalment arribem a Verges, amb l’Església de Sant Julia i Santa Basilissa, que conserva un absis romànic del XII, la resta es neogòtica del XVII i el campanar neoclàssic del XIX; del castell romànic del segle XI, nomes resta la paret nord; si que podrem veure part de les muralles i 6 torres, de la vila d’entre els segles XII al XIV, un abeurador i un rentador medievals; també destaca el moli arrosser de Can Punton, neoclàssic del XIX; però el poble es famós per la DANSA DE LA MORT, que es representa per Setmana Santa.

Deixarem Verges per anar fins a Torroella de Montgrí, situada  als peus del Montgrí i del Castell de Montgrí, dels segles XIII i VIV, restaurat recentment; al poble destaca la Vila Vella, amb el Palau Reial, (La Cellera)gòtic del XIV, que acull un Hotel, l’església de Sant Genis Gòtica del XVI amb elements barrocs del XVIII i el campanar inacabat, també queden restes de la muralla i 2 torres; la Capella de Sant Antoni , amb elements romànics del XIII, gòtics del XIV i barrocs del XVIII, un parrell de casalots, el Palau Solterra, gòtic del XV-XVI, i la Casa Galibern, modernista del XIX; i no oblidem el Museu Mediterrani a Can Quintana; tot seguit anirem fins l’Estartit, que depèn de Torruella, fundat al segle XVII, aquí destaquen l’església parroquial de Santa Anna del XX, el port i les Illes Medes, que formen part del Parc Natural; al voltant de la població es troben bastants càmpings; seguint la llarga Platja del Estartit, podem arribar fins a la Gola del Ter la desembocadura del Ter.

Tornem cap a Torroella i agafem la carretera direcció Pals i Begur, mes o menys a l’alçada del trencall cap a Peratallada, a l’esquerra, veurem un trencall cap a Serra de Pals  i el Golf, que entra cap els Arrossars de Pals, prop dels que esta el Moli de Pals o Castell de Sant Miquel del segle XV, per aquest lloc també veurem les Basses d’en Coll, que son el curs final del riu Daró; al costat esta el Càmping Platja Brava, i arribem a la llarga platja de Pals, de 2,8 kilòmetres de sorra fina, delimitada per dunes; seguint per el Carrer del Golf, mes al sud passa a dir-se carretera de la  platja del Reco, semi- urbana, als afores de Begur, amb 326 metres de llarg; una mica mes enllà esta la platja de l’illa Roja, o cala Moreta, es una platja nudista; seguim en la mateixa direcció, i arribarem a Sa Riera, una preciosa cala amb un poblet de pescadors; continuem resseguint la costa per el carrer S’Antiga, i  arribarem  a la urbanització Sa Nau Mar,  i al antic i bonic Hotel Cap Sa Sal, que va funcionar entre 1969 i 1973; seguim per la mateixa ruta, que ara es diu carrer Cap Sa Sal, i arribarem al accés a la Cala d’Aiguafreda, reprenem la ruta i arribem al Camí vell de Sa Tuna, un altre preciosa cala en el barri de pescadors de Begur.

VISTA DEL POBLE I EL CASTELL DE BEGUR.

Tornem a la cruïlla, agafarem la Carretera de Sa Tuna, que ens dura fins a Begur,  enfilada al turó del mateix nom, que ha estat habitat des de la prehistòria, i pels ibers, el segle XI es va construir el Castell de Begur, reconstruït el segle XV, va estar actiu fins el 1810 en que va ser destruït, el segle XX ha estat reformat; al segle XIV es va crear la Baronia de Begur, a la vila queden cinc Torres de defensa, dels segles XVI i XVII, i també es poden veure nombroses Cases d’indians, moltes en estil modernista, edificades per els que van emigrar a Cuba i van fer fortuna; a principis de setembre es celebra la festa dels indians; podem sortir de Begur per la carretera de Palafrugell, fins al trencall a Aiguablava, passarem primer per l’accés a la Platja Fonda, que es per escales; després arribarem a Aiguablava, que te una platja poc fonda que la fa ideal per el bany; allà, sobre la Punta des Mut esta el Parador d’Aiguablava, inaugurat el 1966 i renovat l’any 2000.

Aquí acabem aquest itinerari, podem tornar seguint fins a Palafrugell, direcció Barcelona, o tornar a Begur i anar cap a la Bisbal i Girona, passant per Pals.

LLEGENDA DELS GEGANTS DEL MONTGRÍ

De Jaume Bassa Pasqual, extret de Emporion, diari digital.

Diu la llegenda que tota la muntanya del Montgrí és un gran monument funerari, on es varen erigir els tres elements màgics de les cultures antigues: el triangle a la muntanya d’Ullà, el cercle a la de Santa Caterina i el quadrat a la Muntanya Gran. La intenció va ser que els tres símbols es veiessin de ben enllà tant si es mirava de la banda de tramuntana com de migdia. També diu que tot el monument és travessat per multitud de túnels laberíntics a l’estil de les piràmides d’Egipte, i que és més o menys d’aquella mateixa època. Segons sembla, el varen construir uns homes gegantins que habitaven les vores del Ter. Gegantins, però senzills i amants de la pau. I diu que aquells colossos varen veure amb estupor com s’acostaven a les seves terres, venint del sud, unes gents desconegudes que s’establien a Ullastret i que tot ho dominaven al seu voltant, i que per mar unes altres arribaven en estols de grans velers a Empúries, al nord, disposades a quedar-s’hi i a fer-hi una gran ciutat. Els gegants i gegantesses, pacífics com eren, veient venir que anirien maldades, varen decidir de construir el gran mausoleu de les muntanyes del Montgrí, ple de passadissos i de cambres mortuòries, i s’hi varen enterrar tots abans de deixar-se subjugar.

Categorías
CATALA LLEGENDES POBLES AMB ENCANT VISITES PATRIMONI VISITES RECOMENABLES

VISITA AL 9 DE COPES, GUIMERÀ

A prop de Tàrrega, al Urgell,  enfilant-se per un turo a tocar del riu Corb trobem la vila de Guimerà, que rep el malnom de nou de copes per que, vista des de l’altra costat del riu es un amuntegament de cases unes damunt les altres, als peus del castell i l’església; el nucli del poble es una bona mostra de vila medieval, amb carrers entortolligats, porxades, portalades, cases-pont, passadissos; moltes cases tenen portes i finestres renaixentistes.

VISTA DES DE EL APARCAMENT MUNICIPAL.

Per visitar-lo, venint de Tàrrega, cal creuar el pont sobre el riu i, tot seguit, a la dreta, esta l’aparcament municipal, en un descampat, des d’on es veu una bona panoràmica del poble; tornem a creuar el pont, a peu, agafarem el carrer de la dreta, que va paral·lel al riu, i girem a l’esquerra per el pas de la Capella, arribarem al carrer de la Capella, una mica cap a l’esquerra trobarem un edifici que sobresurt cap el carrer, es la Capella de Sant Esteve, del segle XIV que conté dues taules de retaule gòtic; al costat mateix hi ha un edifici renaixentista,  Cal Manseta, delsegle XVI-XVII, antiga Casa Hospital; seguim en la mateixa direcció i arribarem a una cruïlla, a la dreta tindrem una porxada d’on surt una escala, a l’esquerra el carrer de la Font, que surt a la carretera i davant veurem el portal que dona a la Plaça Major, entrem a la plaça, just a la dreta veurem l’entrada al petit Museu de Guimerà la Cort del Batlle, petit però interesant, el encarregat es molt amable i si no hi ha mes gent os farà una petita visita guiada, hi veureu fragments de capitells romànics i gòtics, de creus de terme, alguns sarcòfags i escultures de la que destacaria la de un cavaller jacent, informació sobre les excavacions al Monestir de Vallsanta,  uns audiovisuals sobre el poble, l’església i el castell;  tornem a la plaça on hi ha una botiga de queviures amb embotits de la terra, i un forn de pa i coques de poble; per sobre del forn veurem unes porxades els Aubalços, per on passa el carrer de la Goleta, al que accedim al final de la plaça Major girant a la dreta; el carrer va pujant fins arribar a un revolt a l’esquerra i som al carrer Cendra, al final del mateix veurem un dels portals de la muralla, el Portal de Tàrrega, reculem fins agafar el passatge d’Angel Guimerà, esquerra, cap amunt, fins al carrer del Estudi, dreta, amunt fins a la bifurcació del carrer del Nord, esquerra, fins a un passadís a l’esquerra, que puja fins el carrer de l’Església, cap a la dreta arribarem a la Plaça de l’Església,  aquí podrem visitar l’Església de Santa Maria, gòtica de transició amb elements romànics, del segle XIV, amb ampliacions i reformes els XVIII-XIX i XX, te un retaule gòtic del XV i un de modernista del XX de Jujol.

ELS AUBALÇOS.

Sortim de l’església i passem per el Portal dels senyors d’Évol, sortirem fora la muralla, davant veurem la Carretera de dalt i una Creu de Terme de Pedró, a l’esquerra veurem les restes del Castell de Guimerà, originaris del segle XI, a partir d’una torre de guaita, al voltant de la que es van anar aixecant las diferents dependències del castell, que primer va ser una Baronia, fins a arribar a ser capçalera del Comptat de Guimerà, el segle XVI va ser transformat en palau residencial; actualment el títol de compte de Guimerà esta en mans del Duc d’Hixer, des d’el segle XVII; l’únic del castell que es manté mitjanament dempeus, es la torre, a la que es pot pujar fins dalt de tot per una escala exterior.

Aquí podrem donar la visita per acabada, si no volem tornar sobre les nostres passes, podem baixar o be seguint la carretera de dalt extramurs, cap a l’esquerra, o recular fins el carrer del Nord i seguir-lo passant per sota l’església, on gira cap avall per el carrer Pere Vila  fins al Carrer Cendra (un altre tram), esquerra, baixant fins a carrer de la Capella, dreta, i tot seguit a l’esquerra per el carrer de les Piques, que baixa cap el riu tot passant per el Moli de Baix, antic moli d’oli del segle XIX, actualment seu del Casal de Guimerà; arribarem al carrer del riu que surt a la carretera.

Fora el poble, encara hi tenim dos llocs d’interès, les restes del Monestir de Santa Maria de Vallsanta, romànic del segle XIII, que va acollir una congregació de monges, a tocar de la carretera de Tàrrega a uns dos kilòmetres del poble; i el Santuari de Santa Maria de Bovera, del segle XV però que conserva el claustre d’un antic monestir del Cister del XII; i al costat una ermita del segle XVIII, que estan situats per damunt de Vallsanta, al altre costat de la carretera, per accedir i s’ha d’agafar el camí de Bovera ; des de la Creu de Terme del Pedró  surt un camí fins a la Creu de terme de Bovera, i, cap a l’esquerra, per el camí de la Boverafins al santuari hi han dos kilòmetres.

També es un bon lloc per comprar oli, s’hi fa oli verge d’olives arbequines, tant a la cooperativa com a Olis Cal Jan, tots dos a peu de la Carretera de Tarrega.

Mes informació al tel 659090413 o a http://www.guimera.info

LLEGENDA DE LA TROBALLA DE LA MARE DE DEU DE LA BOVERA.

Segons la llegenda, la imatge de la Mare de Deu va ser trobada per un pastor de Cal Duard, que pasturava els bous per el lloc on ara esta l’ermita, va veure que un bou sempre anava sota una alzina i no es movia d’allí, encuriosit va anar a mirar i va trobar la imatge de la Verge, la va embolicar i la dur a casa, però quan volia ensenyar-la a la família i veïns, havia desaparegut; l’endemà va tornar a mirar sota l’alzina i la va tornar a trobar, però es va tornar a repetir la desaparició en arribar a casa, i així fins a tres vegades, fins que van decidir aixecar una ermita en aquell paratge.

Font, Guimera Blog.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS LLEGENDES VISITES GUIADES VISITES RECOMENABLES

VISITA AL CIARGA I CASTELL DE PENYAFORT

Santa Margarida i els Monjos, al Penedès, a tocar de Vilafranca; a priori sembla que no sigui un lloc interesant per visitar, però, a mes de l’església, neoclàssica, i un petit jardí botànic, te un parell de llocs molt interesants per visitar: el CIARGA, i el Castell de Penyafort.

El Ciarga (Centre d’Interpretació de l’aviació republicana i la guerra aèria) és una construcció que imita els antic hangars de la Guerra Civil espanyola; esta situat al parc de la memòria, davant la Masia del Serral, on, a la Guerra Civil hi havia un aeròdrom militar; acull un espai museogràfic de referència a Catalunya sobre el paper de l’aviació republicana durant la Guerra Civil Espanyola i l’empremta del conflicte sobre la població civil.

HANGAR DEL CIARGA, RESPIRADORS DEL REFUGI I MASIA DEL SERRAL.

Al costat del Ciarga, es troba també el refugi del Serral, un dels refugis antiaeris de la Guerra Civil lligats a l’aeròdrom; el del Serral és el més gran dels refugis que es conserven, està situat a uns 10 metres sota terra i té capacitat per acollir un centenar de persones.

Es una visita molt recomanable, les guies ofereixen una visita guiada molt ben explicada, al espai museístic que acull fotografies, maquetes i també uniformes dels aviadors, també es pot veure un audiovisual, i es complerta amb una visita al refugi.

El Castell de Penyafort és un conjunt arquitectònic del s.XI. El complex inclou elements d’origen medieval, barroc i neoclàssic. Els seus inicis es troben al voltant d’una torre de defensa circular, amb algunes dependències annexes, on va néixer sant Raimon de Penyafort, al s.XIII.

CASTELL I CONVENT DE PENYAFORT.

Aquest fet provocà que tot just començar el segle XVII l’ordre dels dominics hi fundà un convent; a partir de l’any 1836, amb la desamortització de Mendizábal, l’edifici passà a mans de la família Puig i poc després fou heretat pel fill de la família, Josep Puig i Llagostera, qui va reformar l’edifici completament fins a donar-li la imatge que presenta actualment.

Durant la Guerra Civil Espanyola, l’edifici acollí una presó per els aviadors del bàndol franquista, les cel·les estaven ubicades a les capelles laterals de l’església;( es pot incloure en la visita del Ciarga). Després de la guerra civil, passà per diverses mans privades, incloses les de un Yanquee, que la va espoliar i es va endur els objectes a Estats Units, fins que l’any 2002 fou adquirit per l’Ajuntament, actualment s’hi estan fent obres de restauració.

Els elements més remarcables del complex són les dimensions excepcionals del conjunt arquitectònic: el pati d´accés davant la façana principal, l´església d´una sola nau i les sis capelles laterals amb el seu portal de frontó trencat amb fornícula, la torre de planta circular, amb les parets de més d´un metre i mig de gruix i les dependències conventuals, també es visitable independentment del Ciarga; disposa d’una oficina d’informació en el edifici residencial.

Part d’aquesta informació esta extreta de la web de Penedès turisme.

EL MIRACLE DE SANT RAIMON DE PENYAFORT

A sant Raimon de Penyafort se li atribueix una de les gestes més sobrenaturals de les descrites en totes les llegendes àuries. Segons el relat hagiogràfic, sant Raimon de Penyafort va creuar la Mediterrània des de l’illa de Mallorca fins a Barcelona agenollat damunt de la seva capa. D’aquest fenomen se’n diu transfretació. El diccionari Alcover-Moll el descriu com «passar a l’altra vorera de la mar». Per a aquesta virtut, alguns graciosos han atribuït a sant Raimon de Penyafort el patronatge del windsurf.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS LLEGENDES VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

EL PALAU DE LA ALJAFERIA.

Amb l’estanca que vam fer a Saragossa, vam tenir l’oportunitat de visitar un monument, poc conegut pels que no som d’allà, es tracta del castell -palau de la Aljaferia.

MURALLA EST, PONT I PORTA D’ACCES.

La Aljaferia, es un castell andalusí, que va fer construir el sultà Abu Jàfar Ibn Hud Al Múqtadir, el segle XI (Qasr Al-Jafariyya, significa Palau de Jàfar), com a residencia de la dinastia dels Banu Hud de Saraqusta, situat al pla de l’Almozara, extramurs de la medina de Saraqusta, també era nomenat com Qasr Al-Surur ( palau de l’alegria); on es va construir ja hi havia una torre de defensa, quadrada de cinc pisos, del segle IX, que va quedar integrada al conjunt i que rep el nom de la Torre del Trovador.

Al segle XII, Alfons I, va conquistar Saraqusta, i va instal·lar en el castell la residencia dels reis d’Aragó; va patir reformes, en estil mudèjar, els segles XII, XIII, XIV, la mes important, el XV per els Reis Catòlics, que van aixecar un segon pis a la part nord; tant mateix, es van anar fent reformes fins el segle XX, en que el 1980 passà a ser propietat del ajuntament, i cinc anys desprès acull les Corts d’Aragó;  el 2001 va ser declarat patrimoni de la humanitat.

El castell esta situat al extrem  sud est del Parque de la Aljaferia, i te tot el perímetre envoltat per un ampli fossar, la porta d’accés esta a la muralla est i s’hi arriba per un pont de pedra, entrant en un pati des d’on s’accedeix al Palau Andalusí, d’estil oriental abbàssida – persa.

PORTADA ACCES PALAU ANDALUSÍ.

 EL PALAU ANDALUSÍ, s’hi accedeix per unes escales i un portal que dona al Patio de Santa Isabel, un pati típic andalusí, rectangular, amb flors, tarongers i, originàriament amb dos estanys, un a cada extrem, ara nomes queda el del extrem sud, a la part nord es pot veure un gran pòrtic amb arcs polilobulats, per el que s’accedeix al saló del tron, o “saló daurat”, que, al extrem est, comunica amb una petita mesquita oratori octogonal, dos pòrtics mes petits donaven accés a la resta d’estàncies reials; al extrem sud del pati també hi ha un pòrtic amb arcs polilobulats i ornamentats que donava accés a la resta d’estàncies del palau; el sector de ponent del castell era el alcasser, on hi ha un altra pati, el de San Martin.

EL PALAU MUDÈJAR, a partir del segle XII, es van fer modificacions, en estil mudèjar, per adaptar-lo com a palau dels reis d’Aragó, però la mes important va ser l’ampliació del segle XIV manada per Pere IV el Cerimoniós, amb tres sales sobre el sector nord del palau a diferents nivells, i amb uns sostres mudèjars de fusta, i l’edificació de l’església de San Martin al nord oest del pati del mateix nom.

EL PALAU DELS REIS CATÒLICS, el segle XV, van fer la reforma mes important, aixecant un segon pis sobre el palau preexistent, al que s’accedeix per una escala noble d’estil gòtic mudèjar, amb finestrals que donen al pati de Santa Isabel; aquest segon pis esta compost per les sales dels passos perduts, amb uns sostres molt treballats amb simbolisme dels Reis Catòlics ( el jou, les fletxes, i el nus); i el saló del tron, de grans dimensions, i amb una galeria superior a tot el seu voltant, el sostre es una obra d’art amb uns grans cassetons molt treballats; en el lloc on estaven els trons, hi ha un gran tapis amb l’escut d’Aragó.

Entre els segles XV i XVIII, va acollir el tribunal del Santo Oficio (Inquisició).

LES CORTS D’ARAGÓ; les dependencies utilitzades per les Corts d’Aragó, s’estenen des de la part nord oest, fins tota la part sud, passant per l’oest; del que vam poder veure, darrera el pòrtic andalusí, que dona al sud del pati de Santa Ines, hi ha una sala amb algunes reproduccions d’arcs d’estil andalusí, i la resta son estàncies funcionals d’estil modern majoritàriament recobertes de fusta; el Hemicicle del Parlament d’Aragó, esta situat al sud est.

La visita costa 5€, (1€ els jubilats)i pot ser guiada o lliure (el preu es el mateix), i es recomana reservar-la , sobre tot si volem fer la guiada, es paga en el moment de recollir a la guixeta esta en una garita en el camí d’accés al pont d’entrada :

https://reservaonline.aljaferia.com

Llegenda sobre la construcció de la Aljaferia, extret de :   https://historiaragon.com/2016/11/04/la-aljaferia

Hoy vamos a hablar un poco de una leyenda musulmana. En la Saraqusta (Zaragoza) de finales del siglo XI, una de las taifas más poderosas de toda al-Andalus, la gente se maravillaba con la historia del gran palacio de la alegría, o palacio de la Aljafería, cuya leyenda decía que había sido construido en una sola noche.

Antes de la construcción de dicho palacio, los reyes de la taifa se alojaban en el alcázar de la Zuda, del cual tan sólo ha llegado hasta nuestros días el torreón situado junto al puente de Santiago. En el alcázar se alojaba un príncipe de la taifa, Ben Alfaje, que cuando anochecía acostumbraba a salir a pasear por la orilla del río Ebro.

Un día, el príncipe se encontraba dando su paseo, y había llegado hasta la zona que los musulmanes conocían como al-Musara (Almozara), maravillándose de nuevo por lo bello de la zona, un auténtico vergel lleno de campos, feraces huertas y sotos bañados por las aguas del Ebro. En ese momento, Ben Alfaje susurró uno de sus más fervientes deseos:

“Qué hermoso sería construir en este vergel el alcázar más bonito jamás construido: estucados de pórfido y nácar, hermosas fuentes, altas torres, suelos de mármol, zócalos de alabastro, techos de oro, yeserías de los mejores maestros, limoneros con la mejor alberca del mundo…”.

Pero de lo que el joven príncipe no se había dado cuenta era de que alguien había escuchado su deseo. De pronto escuchó que a sus espaldas alguien susurraba su nombre. Ben Alfaje se dio la vuelta, y para su sorpresa se encontró con un anciano de larga barba encanecida, vestido con una toga de lana blanca y con una corona de algas en su cabeza.

-¿Qué se le ofrece, anciano?- le preguntó Ben Alfaje.

El anciano se presentó como el padre Ebro, el espíritu del gran río, y le dijo que había escuchado su deseo cada noche que paseaba junto a sus orillas.

-Yo haré realidad tus deseos si a cambio me entregas a tu esclava favorita, la bella Hanifa.

-Dámelos y es tuya-, le contestó el príncipe.

Tras sellar su pacto, un gran cansancio se apoderó de Ben Alfaje, cayendo este dormido. A la mañana siguiente despertó, convencido de haber tenido un extraño sueño. Pero al despejarse, vio que se encontraba en un fabuloso palacio, lleno de color, de un salón dorado, de alfombras persas, de sedas de Oriente, del más maravilloso de los jardines inundado de olor a limoneros, naranjos y jazmín, y todo ello rodeado por las ricas huertas de la al-Musara. Ben Alfaje no cabía en sí de gozo, y jamás volvió a pensar en su favorita Hanifa, que había desaparecido misteriosamente esa misma noche. Aún así, todavía hay gente que dice que los días en los que el cierzo sopla con mucha fuerza, se escucha por las riberas al padre Ebro llamando a su amada Hanifa.

Sergio Martínez Gil

Lcdo. en Historia por la Univ. de Zaragoza

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FIRES I MERCATS LLEGENDES

MERCAT MEDIEVAL DE LLORET

Els dies 12 i 13 de novembre, el centre de Lloret de Mar, al voltant de l’església de Sant Romà, retorna a l’època medieval, gracies a la celebració del seu Mercat Medieval. 

Els carrers i places s’ompliran de cabanes d’artesans i mercaders, ambientades en aquella època, que ens oferiran, artesania, licors, remeis naturals…; y demostracions d’oficis antics, com el picapedrer, el llauner o el bufador de vidre.

LLUITA DE CAVALLERS.

També podrem veure actuacions teatralitzades com lluites de cavallers,  joglars…; números de circ, musica i dansa, malabars…. i, com no, jocs infantils.

LA CASTANYERA PILAR.

A la plaça de l’esglesia, trobareu la cabana de la Castanyera Pilar, on podreu degustar bones castanyes, boniatos i panotxes.

La llegenda d’en Pere Galí i Sant Ferriol de Lloret, extret de http://www.lloret.cat

A les terres del terme de Lloret més properes a la mar, només hi havia barraques de pescadors i eren indrets pràcticament deshabitats.                      Al dir de la llegenda, una de les primeres cases d’obra que es van edificar arran de mar era la d’un pescador que es deia Pere Galí i Galí; aquella casa es trobava just a davant de la roca de Sa Caravera i feia molt de goig; en Pere Galí se l’havia anat construint ell mateix, a poc a poc, tot invertint en la seva edificació els guanys que obtenia de la venda de peix que pescava.

 Aquell pescador tan espavilat posava el peix en senalles que carregava a la seva somera i tot xino-xano anava de Lloret a diversos pobles i viles de l’interior per vendre el gènere que havia acabat de pescar.

Un dia en Pere tornava cap a casa tot content. Venia de Vidreres, on hi havia guanyat molts diners fruit de la venda del seu peix i pensava que amb tots aquells cèntims podria acabar de construir la casa que s’estava fent. Vesprejava i feia molta estona que no veia ni una ànima; i tot de sobte es va aturar, sobresaltat, en Pere va sentir veus enmig de la boscúria que l’envoltava i una mica més endavant del camí va veure una estampa que no li va fer gens de bona espina; una colla d’homes de mala jeia, bruts i plens de cicatrius, vestits de qualsevol manera, cridaners i renegaires, armats amb dagues i punyals esmolats.

-Mala negada! Qui són aquets? Una quadrilla de lladres de camí ral! I sembla que són des que gasten males puces! -exclamà en Pere Galí, ben esporuguit per la presència de mitja dotzena de malfactors mig amagats entre els arbres, a poca distància d’on era-. Aquesta colla me fotran es diners que he gonyat venent es peix a Vidreres. Això si no me deixen mig mort en un marge des camí.

En Pere Galí, davant del perill de ser descobert pels bandits, es va amagar amb la somera al darrere d’una mata de bruc ben grossa, i així es va estar una bona estona fins que va veure que aquella colla de trinxeraires anaven en la direcció on es trobava amagat.

-Ara sí que sóc home mort! -mussità el pobre Pere-. Quan aquets botxins arribin a n’aquí me voran de seguida i me faran la pell. Estic ben perdut… Només un miracle me pot salvar.

I aleshores, mentre els bandits s’acostaven més i més al seu amagatall es va posar a xiuxiuejar en cerca d’una intercessió divina que el tragués d’aquell embolic.

-Sant Ferriol gloriós, Sant Ferriol gloriós! Salveu-me! No permeteu que caigui a les grapes d’aquesta colla de malànimes.

Aleshores es produí un fet insòlit, en Pere es va veure arrossegat per una força invisible que l’empenyia cap a un costat i va caure a dins d’un sot molt gros que devia tenir el seu origen en les pluges fortes que els darrers temps havien caigut a Lloret i els seus voltants; allí va quedar tapat per un aloc que havia crescut espontàniament a dins del forat, de manera que els bandits, quan van arribar, no el van poder veure.

-Goiteu bé per aquí! Hem de trobar l’home que hem vist fa no-res! -cridà un dels bandolers-.

I els malfactors van començar a donar tombs per aquells verals per si veien el protagonista d’aquesta història, sense èxit, en Pere Galí encara era al fons del sot, ben tapat per l’aloc que providencialment hi havia crescut i s’hi havia fet ben gros; d’allí estant sentia els renecs dels bandits provocats per la impotència de no trobar-lo per enlloc.

-On carat es deu haver amagat, aquet paio? –féu un dels bandolers, a qui tothom anomenava en Gascons, perquè era un immigrant occità de la regió de la Gascunya, un de tants que fa segles s’establí a Catalunya. Molts d’aquests immigrants gascons es van fer bandolers-. Sembla que se l’hagi empassat la terra!

–Prou raó que tens, Gascons -va respondre un dels seus companys, en Pep Regull, que duia per motiu Caragirat-. S’ha fet ben fonedís!

–Què fem? Fotem el camp? Jo ja estic cansat de tant de donar voltes pes bosc -demanà en Caragirat, adreçant-se als seus companys-.

-Va, sí, escampem la boira abans no se mos fagi fosc a mig de bosc –va dir, concloent, en Met Martí-.

D’aquesta faisó, els sis bandits se’n van anar amb la cua entre cames, sense haver pogut robar ni un cèntim a en Pere Galí. El pescador, que era ben amagat a sota de l’aloc, va trigar encara una estona en sortir del seu amagatall. Tenia por que la quadrilla de bandits fos encara per allà, tot esperant el moment que aparegués per fugir amb la somera. Tanmateix, els sis lladres de camí ral ja eren ben lluny. Però no veia la seva vella i fidel somereta per enlloc. A ella sí que se l’havia empassada la terra de debò, va pensar en Pere Galí. I amb ella els diners que havia aconseguit de la venda del peix a Vidreres i que eren a dins de les senalles que duia la bestiola.

I en Pere Galí va enfilar el camí que duia a Lloret. Quan va ser a davant de casa la seva sorpresa va ser majúscula, allà al davant hi havia la seva somera, amb les senalles i tots els seus diners. Sorprès, alleujat, content i agraït amb l’ajut que havia obtingut per intercessió divina, va fer col·locar un plafó de rajoles de ceràmica amb la imatge del sant a la façana de la casa que s’estava fent.

Més endavant, quan l’heroi d’aquesta història es va casar, va posar de nom Ferriol al seu primer fill. I no només això. Del miracle de Sant Ferriol amb en Pere Galí se’n va parlar molts anys, a la nostra vila, fins al punt que la gent de Lloret la va voler commemorar cada any. Així, tots els anys, per la diada de Sant Ferriol, el 18 de setembre, es va celebrar a Lloret la festa de Sant Ferriol. Es resava el rosari i es feien balls amb música de flabiol i tamborí. La festa acabava amb el cant dels goigs de sant Ferriol de Lloret, que deien així:

Ja que Déu us revestí / de sa gràcia singular, / de lladres i de pirates / lliureu a Lloret de Mar. / En est carrer, San Furriol, / vostra imatge és col·locada. / De lladres i de pirates / deslliureu Lloret de Mar. / En lo jorn de vostra festa / aquest carrer és enramat / i davant vostra capella / resa el rosari el veïnat, / per lo vot d’un pescador / que en greu perill es trobava. / Acudí a Vós, consirós, / la vida poguent salvar / que ab lo cor ple d’esperança / les gràcies vos ve a implorar, / que de lladres i pirates / lliureu a Lloret de Mar.

I així acaba la llegenda d’en Pere Galí i Sant Ferriol de Lloret de Mar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquesta llegenda s’ha acabat! 

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FIRES I MERCATS LLEGENDES

FIRA DE LA CASTANYA DE VILADRAU.

Els dies 22 i 23 d’octubre,  al poble de Viladrau, al Montseny, celebren la FIRA DE LA CASTANYA,  que des del 1995 promociona les castanyes del Montseny, que havien estat les preferides de les antigues castanyeres de Barcelona.

LAS PARADETES DE LA FIRA.

A part del típic mercat de paradetes amb productes artesans, no tots relacionats amb les castanyes, es faran diverses activitats; Espectacles sobre Serrallonga, les paitides i les castanyeres; titelles, cercavila amb gegants i bandolers; exposicions: Castells del Montseny; el Montseny, cuina de reserva; y Viladrau 1961.

També un Espai gastronòmic, amb degustacions de plats amb base de productes de tardor i, sobre tot, castanyes, preparats per els restaurants de la zona; i el Espai Montseny on es projectaran audiovisuals sobre les bruixes, les paitides i els bandolers; també estaran disponibles diverses sortides guiades pel Montseny i els boscos de Viladrau.

TORRANT CASTANYES A LA PLAÇA.

A mes, un concurs fotogràfic a Instagram i un trenet turístic.

I la nit del 31, el Ball de Bruixes.

Podeu informar-vos a: firadelacastanya@viladrau.cat , o al telèfon 938848035. 

Llegenda de La font de l’Or i les Dones d’aigua de Viladrau                         Extret de: https://fontsaigua.wordpress.com/2015/12/04/la-llegenda-de-la-font-de-lor-i-les-dones-daigua-de-viladrau/

La nit de Sant Joan varen sortir, cap al torrent de Sant Segimon, tres nois de Viladrau, un de Can Bosc, un de la Sala i l’altre de Can Gat.

Deien els més vells, que en aquell indret i en una nit com la de Sant Joan, sortien les Fades d’aigua a cantar belles cançons com ningú les ha sentides mai.

El tres nois del poble, al punt de les dotze, estant allà ben amagats, veieren sortir del fons d’una balma les encantades, que anaven estenent roba pels marges del torrent que aquí neix.

Tot d’una van sortir a corre-cuita i agafaren una peça de roba.De sobte desaparegueren les encantades i la resta de roba. La roba presa es va anar allargant fins a no poder més, els nois se la repartiren i cada tros es convertí, una vegada arribats a casa en un munt de peces d’or.

Però els entrà l’ambició i decidiren cadascú pel seu cantó
tornar-hi al cap d’un any.

 Aquesta vegada però, del tros de roba agafat, en sortiren moltes i cantelludes pedres de tarter.És possible que el nom de la font de l’or, faci referència a aquesta llegenda…?

Recopilació de la llegenda : Ramon Solé

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar