Un altre vila amb historia, per la, que quasi segur, que hi hem passat per anar a Andorra, però que molts pocs l’hem visitat.

La Seu d’Urgell, (antigament Urgell), seu del Bisbat d’Urgell , cap del antic comtat d’Urgell, i actualment capital de la comarca de l’Alt Urgell.

Segons la tradició va ser fundada l’any 1699 a.c., per Hèrcules l’Egípcia; però l’origen històric el trobem en un assentament de finals de l’edat del bronze al turó de Castellciutat, i posteriorment al poblat ibèric d’Arse d’Urgi, que seria l’Orgellia romana, que va ser destruïda per els sarraïns al VIII, el que va propiciar la construcció de la Vicus Sedis Urgelli, on avui s’aixeca la vila actual; al turó de Castellciutat es va construir i fortificar el Castell de Ciutat (d’aquí el nom), on els comtes d’Urgell van fixar la seva residencia. 

Passejant per la vila, podrem visitar la Catedral romànica de Santa Maria del XII, feta aixecar per el bisbe Sant Ot, es la 4ª de una sèrie de catedrals construïdes entre el segle V i el XII;  en la seva façana sud trobarem el claustre i l’església  romànica de Sant Miquel, del XI.

A tocar de la catedral, esta la plaça dels Oms, on trobem l’antic hospital del segle XV i la Casa Consistorial, sobre unes restes romanes i adossada a l’església de Stª Eulalia, romànica, del segle XI; també val la pena passejar per  els carrers Major i el dels Canonges, amb dos porticats, essent el dels Canonges, que passa pel darrera del Palau Episcopal, es el mes antic; en el carrer Major trobarem el Portal d’Andorra, del XIII, que com el seu nom indica, era la sortida per agafar el camí que duia a Andorra.

També es poden visitar, l’església gòtica de Sant Domènec, del XV, que, actualment, acull una sala d’exposicions; la Biblioteca de Sant Agustí a l’església gòtica del mateix nom del XVI, on es combina l’arquitectura moderna de vidre i acer amb la gòtica; o el  Palau Episcopal, gòtic del XV, residencia del bisbe i copríncep d’Andorra.

La vila, tanmateix,  es la seu de una important industria lletera: la fabrica de formatges i mantegues “Cadí”.

Podeu ampliar informació a la oficina de turisme : 973351511, o per mail info@turismeseu.com

   La llegenda de «La pixarrada del diable» :

Fa molts anys, quan el bisbe Ermengol va prendre possessió del Bisbat d´Urgell a la Seu d´Urgell, es va dedicar a la construcció de camins i ponts per millorar les comunicacions. Va fer arreglar el camí que va des de la Seu a Oliana i va fer construir els ponts del congost que hi ha prop d’Organyà, on una roca té una taca verda que s’accentua els dies d’humitat i que es coneguda com «La pixarrada del diable.» Volia construir tres ponts per poder travessar bé el riu Segre en aquell indret i va portar fusters i mestres d’obra de tots els voltants. Es van beneir els llocs on s’havien de construir les pilastres i van començar a fer feina. Al dia següent de fer-les apareixien enderrocades sense cap motiu explicable. El bisbe va pensar que això podia ser obra del dimoni i juntament amb els canonges de la Seu d’Urgell, una nit van anar a veure que passava. Hi va haver una tempesta forta i després va venir la calma. A mitjanit va aparèixer una figura horrible, vermella com una brasa amb una capa de fum i una barrina de foc. El bisbe Ermengol li ordenà que es rendís en nom de Déu. El diable llençà la barrina i va caure sobre un gingebre. L’agafen i el pengen en una roca al final del congost on moltes persones el van a veure mentre duren els treballs. El dia de Nadal es van inaugurar els ponts amb la presència de molt personatges importants: senyors , canonges… Quan va començar a passar la gent, el diable va pensar que si creixia el riu Segre seria la seva venjança. Per això va fer una gran pixarrada, però solament va quedar una ratlla marcada a la roca com a senyal de la seva ràbia. Ges 2 Temes i Mites tema 3 7 Des d’aquells moments, aquesta ratlla verdosa i humida que es veu a la penya que marca les acaballes del Congost dels Tres Ponts, anant cap a la Seu, es coneguda amb el nom de La Pixarrada del Diable.

Si os agraden les viles medievals, no podeu deixar de visitar Montfalcó Murallat, al terme de Les Oluges, comarca de la Segarra; la mostra mes ben conservada de una vila closa medieval a Catalunya.

S’aixeca sobre un turo per sobre de la confluència del riu Sió i la riera de Vergós; construïda el segle XI, d’estil romànic, el seu nom original era Montfalcó d’Oluja, i junt amb el castell d’Oluja, era part de la Marca de Berga, territori fronterer amb els musulmans, pertanyent al Comtat de Cerdanya, i que el segle XII passa a dependre dels comtes de Barcelona.

La vila, envoltada per la muralla de 8 metres d’alt, te un únic portal d’accés, del que parteix un carrer que dona a la plaça, envoltada per les 15 cases de pedra, i de la que parteixen els altres carrers de la vila,que disposava d’un forn i una cisterna comunitaris; en un extrem de la vila, s’aixeca l’església, romànica, de Sant Pere, del segle XII, molt modificada en el decurs dels anys. 

Si voleu mes informació, o sol·licitar una visita guiada, podeu adreçar-vos a l’oficina comarcal de turisme de la Segarra, a Cervera; al tel: 973531303, o per mail:   turisme@ccsegarra.cat

Llegenda del setge de Montfalcó.

Aquest poble té la seva pròpia llegenda. Es diu que els habitants de Montfalcó Murallat van sofrir un setge després de perdre una batalla en camp obert i refugiar-se dins de la fortificació. La població va resistir, per això els assetjadors van optar per enganyar-los amb una curiosa estratègia que consistia a llançar missatges amb els seus catapultes. Aquests missatges subversius anaven lligats a pans, amb l’objectiu de sembrar la discòrdia entre els assetjats, tal com havia fet de manera reeixida el Cid Campeador a València.

No obstant això, la resposta de Montfalcó va ser enviar missatges encara més desafiadors lligats a peixos frescos. Veient això, els assetjadors es van resignar a continuar assetjant i van aixecar el cèrcol sobre la vila. La llegenda conta que aquests peixos havien arribat a la fortificació a través d’un túnel que arribava fins a Les Oluges, amb el qual se subministraven de queviures.

Avui vull parlar-vos de un  altre poble interessant, Calaf, a la sub-comarca de l’Alta Segarra, a l’Anoia.

Calaf es un nom d’origen amazic, amb el que va ser batejat el pla on s’aixeca la vila duran la dominació musulmana; territori que va ser reconquistat, possiblement, per Guifre el Pilós, a finals del segle IX; i va aixecar el castell, termener, de Calaf; durant el segle XI es va anar formant la vila al voltant del castell, i entre el XII i XIII es va anar consolidant el Mercat de Calaf, del que segur heu sentit parlar, i que en el XVII consolida la vila com un important centre de comerç.

Del castell, semi enrunat, queden tres portals de la muralla, tot i que van ser modificats el segle XV.

L’església parroquial, dedicada a Sant Jaume, es d’estil renaixentista, del segle XVII, s’aixeca al centre de la vila, i conte la cripta amb las restes de Santa Calamanda, patrona de la vila; també del segle XVII es la ermita de Sant Sebastià, aixecada al punt mes alt de la vila, per celebrar la fi de la pesta.  

També, a la part alta de la vila, trobem l’antic hospital, gòtic, del XVI, adossat a la muralla de la vila, avui dia reconvertit en centre cívic.

• En el centre del poble trobem la Plaça Gran, porxada, i originaria del segle XIII, on, des del segle XIII fins a meitat del XX, s’hi celebrava el mercat; en la mateixa plaça, en la primera meitat del segle XX, van arribar a obrir fins 40 botigues, de les que, actualment, s’han restaurat i museïtzat 8, que es poden visitar amb visita guiada, prèvia reserva; aquestes son: l’escola infantil, una impremta, una bodega, una pastisseria/colmado » Cal Mestres», dues merceries, «Garriga» i «Cal Cisteller», un “colmado”»Cal Sala» i un “ultramarinos”»Cal Feu».

També, en el casc antic, podrem veure algunes cases senyorials, com la Casa Abadal, del XVII, també coneguda com ca la Practicanta, o Can Cortadellas, edifici neoclàssic del XVIII; i, repartides per la vila, diverses escultures de les trobades internacionals d’escultors que van començar a finals de segle XX, com la Twister Seat.

Si voleu informar-vos millor podeu trucar a l’oficina de turisme 938680833, o per mail: calaf.turisme@calaf.cat

Llegenda del Mercat de Calaf, extret de :                           http://www.xtec.cat/crp-anoia/anoiaguapa/altasega/titol4.htm

Han passat bastants segles des que el vescomte de Cardona atorgà a Calaf el «privilegi» de cel·lebrar mercat el dissabte de cada setmana.

Va assolir gran renom per la concorrença de marxants i compradors, però degut a un fet llegendari ha esdevingut conegut a tot el país:

Un dia boirós i fred de l’hivern succeí un fet llegendari…

Ningú sap en quin any s’escaigué, peró la tradició oral s’ha encarregat de fer-ho arribar als nostres dies:

La Plaça Gran de la vila era plena de gom a gom . Era dissabte, dia de mercat i els vilatans parlàven. El fred tan intens que glaçava les paraules tot just sortides de les boques i només es sentia el silenci.

Al migdia, quan el sol va fer acte de presència, totes les paraules es desglaçaren alhora i ompliren tots els racons de la plaça d’una cridòria i un xivarri mai vistos.

Des d’aleshores, s’ha fet popular l’utilització de la següent dita per anomenar els llocs on es produeix un gran xivarri:

«Sembla el Mercat de Calaf!»

Avui vull parlar-vos de un  altre poble amb encant, aquesta vegada a Osona, es Sant Julià de Vilatorta, situat al límit de la Plana de Vic amb las Guilleries; al costat de Calldetenes i de Folgueroles.

Antigament, també era conegut com Sant Julià de les Olles, doncs era un important centre de fabricació de ceràmica vidriada; en el segle XVII hi havia 27 forns d’aquesta ceràmica; avui dia, el mes de maig s’hi celebra la Fira del Tupí, (un tupí, era una olleta en la que s’escalfava el vi)

En el seu terme abunden les fonts, la mes coneguda es la font de la Noguera, mes coneguda com Set Fonts, pels set brocs que hi ragen, la font original del segle XVIII, tenia 5 brocs, els altres dos es van afegir el 1933,  quan es va construir el parc de las 7 Fonts, un lloc ideal per passejar o anar a prendre alguna cosa a l’ombra dels nombrosos arbres, també s’hi poden veure els safarejos on, antigament, les dones del poble rentaven la roba.

La vila esta documentada des del segle X; per sobre de les Set Fonts, estan les ruïnes del casal fortificat dels Bellpuig,  del segle XII, conegut com el Castell dels Moros ; ja en el nucli antic del poble, carrers d’aires medievals, sobretot a la Sagrera, i l’església de Sant Julia d’estils romànic i barroc, construïda el segle XI sobre una anterior del X, i amb modificacions en els segles, XVI, XVII i XIX.

Entre finals del XIX i principi del XX, va ser un lloc d’estiueig per a famílies benestants, per el que es poden veure nombroses cases senyorials, moltes d’elles modernistes i noucentistes; del mateix segle XIX, es el col·legi del Roser, propietat de la Fundació Puig i Sunyer, en un gran edifici modernista que inclou una torre i una capella; o prop del centre, el Casal Nuria, un casalot del segle XVIII, reformat el XX, per el arquitecte local, Josep Pallàs, en estil noucentista, a la façana principal te uns grans balcons de fusta d’estil alpí o nòrdic, amb les galeries decorades amb pintures al fresc; i las façanes laterals amb esgrafiats.

Dins del terme de la vila, destaquen, la  Masia l’Albareda, del segle XIII, inclosa en el patrimoni de Catalunya; i al seu costat esta la capella de Sant Roc; també el Castell de Sant Llorenç del Munt, del segle IX, que el segle XI va passar a ser un monestir fortificat; va ser refet en el segle XX .

A tocar de Vilalleons, en el turo de Montagut, o de Puig l’Agulla, s’aixeca el santuari de la Mare de Deu de Puig l’Agulla, del segle XVIII, d’estil barroc, construït en el lloc on la llegenda situa la troballa de la Mare de Deu.

Per Pasqua Florida, es fan les caramelles del Roser, tradició des de 1590, i declarades patrimoni d’interès nacional.

LLEGENDA DE LA MARE DE DEU DE PUIG L’AGULLA, extret de:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-mare-de-deu-de-puig-lagulla

El document més antic que recull la llegenda de la Mare de Déu de Puig-l’agulla és un manuscrit de l’any 1584, escrit per Joan Antoni Marfà, rector de Vilalleons, que explica que va copiar-la d’uns antics documents, dels que no precisa la cronologia.

Segons la llegenda, un ermità de Montagut anomenat Ramon Ferrer, va tenir una revelació al veure, de nit, baixar del cel una intensa claror a la muntanya. Se li va aparèixer un vellet que li va dir que si l’acompanyava li indicaria el lloc on trobaria un gran misteri diví. En arribar a aquest indret, on avui hi ha el santuari, va veure a cinc pacífics lleons que van cavar a terra fins a arribar a un mur de pedra, però no va trobar res. Temps després, Ramon Ferrer va tornar al mateix lloc després de somiar-hi; els lleons van enderrocar el mur de pedra i van trobar la imatge de la Mare de Déu.