Categoría: LLEGENDES

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS LLEGENDES

FIRA DEL ABAD, MONACALIA.

Els dies 12 i 13 d’abril, a Navarcles, celebren la Fira del Abad, Monacalia, que recrea l’historia de la relació (no gaire bona a partir del s XVII) entre el poble i el monestir de Sant Benet, de qui depenia des de la fundació del poble al segle XI, fins a mitjans del XIX.

Els fets es recreen en diferents representacions teatralitzades, com la de la prohibició dels carnavals, per part de l’Abad, en el segle XVII, o el desig de la vila de passar a dependre de la Corona, en comptes del Monestir, del XIX. 

BALL DE LES BUGADERES.

També es faran diferents balls, com el de zíngares, el de les bugaderes, el de la verema, i de gegants.

A la plaça de Sant Valentí, les bugaderes, ens mostraran feines de casa d’abans, com: fer: bugada, lleixiu, sabó, perfum, melmelada, o mitja, i desgranar blat de moro.

PREPARANT MENJAR.

Per tot el nucli antic podrem veure, parades d’artesania: figures religioses, bijuteria, ceràmica, heràldica…; de llaminadures: xocolata, fruita confitada, licors… i també mostres d’oficis antics: fer ceràmica amb torn, bufar vidre , fer cistells o sabates d’espart.

També es podrà anar a la Taverna Monacal,  a la plaça de la Cervesa, amb vermuts i musica en directe, gastronomia i cervesa a dojo; y a la plaça del Vi, mostra, venda, i degustació de vins, no en va el poble esta a la D.O. Pla de Bages.

Per els menuts, també tindran diverses activitats, com un trenet dels Amics del Ferrocarril, o una tirolina i tallers de circ, a la plaça Aguilar, i el dia 2 al vespre, un gran espectacle de circ a la plaça de l’Església.

Per mes informació, podeu trucar al Ajuntament: 938310011.

La llegenda de: El ‘cristall de Sant Valentí’, extret de:https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-sant-benet


Una curiosa peça de relíquia per contacte ja desapareguda estava relacionada amb sant Valentí, venerat antigament al monestir  de Sant Benet de Bages. Era l’anomenat, precisament, el “cristall” de Sant Valentí, format per una bola semiesfèrica transparent degudament engalzada amb filigrana d’orfebreria i pedres precioses.

Joan Amades explicava l’origen llegendari d’aquest objecte: en una època de secada molt forta que un frare, que no semblava gaire entenimentat, va prometre acabar amb una relíquia. Així, es va apropar a Tolosa (França) on va robar les relíquies de sant Valentí; els habitants del lloc el van empaitar fins a trobar que un riu barrava el pas al lladre; aleshores, les aigües es van obrir i el van deixar passar; després d’aquest prodigi ja no el van seguir més; camí enllà, cap al seu destí, el frare va passar pel Pont de Cabrianes on, al molí que hi havia, la molinera anava de part i estava a punt de morir; aleshores, deia Amades, “el monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt va convertir-se en un vidre transparent i cristal·lí”.

El monjo va ensenyar aquest cristall a la partera que va poder infantar ràpidament. “Aquell vidre –seguia el folklorista-, fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts, i diverses vegades, quan la reina havia d’infantar, l’havien portat al palau reial junt amb moltes d’altres relíquies”.

 Aquest devia ser un costum ben arrelat ja que el periòdic Eco de la Montaña del darrer dia de 1863, editat a Vic, apareix la notícia que mossèn Blas Preciado, familiar del bisbe de Vic, havia anat a Madrid a dur el ‘cristall’, amb motiu d’un altre part d’Isabel II que es preveia en les setmanes següents. La notícia assenyala que “el cristal de S. Valentin se veneraba de muy antiguo en la iglesia de los monjes Benedictinos de S. Benito de Bages, habiendo sido posesor de dicha preciosa alhaja el M. R. Padre Guerrich, último Abad del antiguo é histórico monasterio de Bages, que entendemos la legó al Ilmo. Sr. Obispo de Vich en su testamento.

 Vino á esta ciudad tan venerada joya en el dia de la solemnisima fiesta de S. Miquel de los Santos del pasado año [1862] llevada por dicho sacerdote, que la entregó, ignorando todavía a la sazon todo el aprecio que de ella se hacía por nuestras Soberanas”.

 La relíquia devia fer el seu efecte ja que el 12 de febrer de 1864 va néixer l’infanta María Eulalia de Borbón amb una llarga vida: va viure 94 anys.
D’aquest cristall en parlaven, també els goigs. Els més antics diuen:

“Aquell cristall miraglós
que formàreu de aigua pura
fins entre ls’ Reys assegura
quan ab Déu sou poderós;
puig per Ell ajudau Vos
á las donas en son part…”

I els de 1945 relataven:

“Si us reclama la partera
l’escolteu benignament
sia reina o molinera
té de vostre ajut esment.
El cristall és la senyal
d’estar vós atent allí”

En la biografia del bisbe vigatà Josep Torras i Bages es recull una referència a aquesta relíquia: “Relacionada amb sant Valentí hi ha l’altra relíquia coneguda per ‘Cristall de sant Valentí’, objecte ovalat, de la mida d’un ou de gallina […]

 Ens temps passats era portat devotament a les dones parteres de la comarca, i àdhuc per al mateix fi fou presentat a la Casa Reial.

Foragitats els monjos de Sant Benet, el Cristall, per desig del darrer abat, és confiat al bisbe de Vic, i al palau el troba el Doctor Torras.

 I en ocasió que la família propietària del Pont de Cabrianes desitja utilitzar-lo en la forma dita, Sa Senyoria no té inconvenient a fer-li’n cessió, acompanyat d’una carta, en la qual diu al senyor Joaquim Bertran [propietari de la masia] que confia de la seva prudència que no ha de fer-ne un ús indiscret”.

Categorías
CATALA LLEGENDES VISITES PATRIMONI

PALAU MARICEL, SITGES.

A finals de gener del 2022, vam anar a Sitges per visitar el Palau Maricel,  que també es coneix com Maricel de Terra.

Aquest edifici forma part del conjunt artístic, noucentista, Maricel, compost per aquest palau i per el Maricel  de Mar o Museu Maricel, un a cada banda de carrer i units per un pont sobre el carrer, al costat del Cau Ferrat; els va fer construir, entre el 1910 i el 1918, en Charles Deering un magnat americà, mecenes de les arts, per exposar la seva extensa col·lecció d’art i com a la seva residencia.

El Palau va ser edificat, entre 1913 i 1916 sobre l’antic Hospital de Sant Joan Baptista del S.XIV, amb elements, medievals, extrets de diferents llocs d’Espanya; al 1921, en Deering el va deixar i es va endur tota la seva col·lecció, va restar buit fins al 1932, que el va passar a mans de la Junta de Museus de Barcelona; y al 1970 va passar al Ajuntament i la Diputació, a mes de visitar-lo, també s’hi fan activitats culturals o es llogan espais per congressos, casaments…  

La porta d’entrada esta situada en el lloc conegut com el Reco de la Calma, un cop passada la porta ens trobem en un petit pati quadrangular del que parteix una escala, al estil dels palaus gòtics, per l’escala s’accedeix a la planta noble; entrant a la Avantsala, una sala que feia las funcions de rebedor dels visitants; en ella s’exposa una col·lecció d’esmalts (son reproduccions, tot i que també hi ha alguna peça original); las finestres estan envitrallades.

LLAR DE FOC D’ALABASTRE, SALÓ D’OR.

La següent estança es el gran saló de festes principal, o saló d’Or, entrant, a la dreta, passant per sota d’una galeria, s’entra a la Sala Capella, amb una reproducció d’un retaule barroc, presidit per una talla de la Mare de Deu del cor; en la mateixa sala també s’exposa una col·lecció de ceràmiques de Manises i Talavera (copies), i un piano; retornant al Saló d’Or, amb decoració neo-barroca, destaca la gran llar de foc d’alabastre blanc provinent de Jaca, també es podem fixar en algunes peces del mobiliari, com un cadirat de cor, un rentamans, escriptoris…

Del Saló d’Or, surt una escala que accedeix a la galeria que el separa de la Sala Capella, i des de la que s’agafen les escales que pugen a les terrasses, on hi havien hagut uns jardins i sortidors, actualment desapareguts; però si que es poden veure les ceràmiques que recobreixen les parets, i les vistes sobre part del poble i el mar.

ELS CLAUSTRES.

Per l’altre extrem de les terrasses, s’accedeix a un altre escala per la que es baixa als Claustres, un dels espais mes bonics del palau, son una barreja de claustre medieval i d’impluvium de domus romana, i per la part exterior te una balustrada que dona al Maricel de Mar i al mar mateix; els capitells son d’origen medieval, possiblement de Silos; i les rajoles que cobreixen les parets, potser, de la cuina de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Se surt dels claustres per una escala que baixa al Saló Blau, que també era nomenat com Sala dels Retaules, actualment, s’utilitza per celebrar-hi reunions, cursos, tallers…; acull una exposició de fotos antigues del palau; en un extrem del saló, uns esglaons comuniquen amb el Saló d’Or, i al extrem oposat hi ha un petit orgue.

El Saló Blau es l’ultima estància del recorregut, per unes altres escales s’arriba a l sortida del palau, a tocar de l’esglesia.

Llegenda de la Malvasia de Sitges.

Diuen que en els temps que Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà, com a grumet, un minyó de Sitges.                                                                                          I aquell minyó, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar gregas; fins que, ferit en una d’aquelles conteses, el grumet sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía, a la península del Peloponès.                         

 Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper a on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells que, procedissin de països on també es cultives el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi.                                                                                   

  Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el grumet sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic grumet va convertir-se en  jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, aparegueren  les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria; dels baixells catalans, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores espases i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurar-se de la cruel fúria dels corsaris catalans.                                                                                                                    Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria; quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall; oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho; un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa.                              

   Tot seguit de trobar-se en terra ferma, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic grumet s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS LLEGENDES

LA FIRA DE L’AIXADA, MANRESA.

Els dies 26 i 27 de febrer, de 10 a 20,30 h, a Manresa, celebren la Fira de l’Aixada, quès el mercat medieval de les festes de la Llum, que van començar el dia 12.

La Fira de l’aixada es ve celebrant des del 1997, i ens trasllada al any 1345, en que, el 21 de febrer, va ocórrer el misteri de la llum, que provinent de Montserrat, va penetrar a l’església del Carme; posant fi a la polemica de la construcció de la Sèquia de Manresa, per dur l’aigua del Llobregat.

GUARDIA REIAL

Aigua i llum son els símbols d’una festa que retorna el barri antic de Manresa al segle XIV, entre la Basílica de Santa Maria y la muralla del Carme, amb l’ambientació dels carrers, que s’omplen d’artesans d’oficis antics, funambulismes, joglars, cavallers, tornejos i altres atraccions, duran tot el cap de setmana.

Enguany, el acte central de la Fira, la representació teatralitzada dels fets, tindrà lloc a la plaça Major, en dues parts, la primera, titulada L’inici de tot, a les 12,30, i la segona, L’aigua es llum, a las 19,30; a mes es representarà l’obertura de portes als Portals del Carme, de Sobrerroca i de Sant Miquel, a les 10’30; 11’00 i 11’20 respectivament; i el canvi de guàrdia, als mateixos portals , a les 17’35, 16’45 i 19’00.

ESPECTACLE MEDIEVAL.

També es podran veure espectacles de dansa al Parc de la Seu, i ales places de Sant Ignasi, Major, Puig mercadal, d’Europa i de L’om;  duels víkings a la plaça del Milcentenari; esgrima a la plaça Gispert;  teatre a la Casa Amigant, i es muntaran punts d’informació al Parc de la Seu, la Plaça Major i la de L’om.

Tant mateix estarà obert el carrer del Balç, un carrer semi-soterrani, on es faran actuacions a la Sala Quinti; i es podran fer visites teatralitzades a la Seu.

Al final de la festa es reviu el mite de la Llum amb la projecció d’un laser que travessa la rosassa de l’església del Carme.

També, el 6 de març, te lloc la Transèquia, un recorregut resseguint la sèquia, des de Balsareny fins el Parc de l’Agulla, a Manresa, passant per Sallent, Santpedor i Sant Fruitós del Bages. (Es pot fer caminant o corrent).

En principi las restriccions per Covid, seran mínimes, però millor informar-se a www.aixada.cat , o al Ajuntament tel: 938753423.

Història de la Séquia y llegenda de la misteriosa llum, extret de:

https://www.historiesmanresanes.cat/2008/06/el-gran-misteri-de-manresa-la.html


Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa.

Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artés, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una séquia, -avui un transvasament-, al terme municipal de Balsareny.

Però hi va haver un problema amb les terres que el bisbatde Vic tenia al termedeSallent. La idea que aquest transvasament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua  que disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic.

L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs, Manresa durant cinc anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la séquia. Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta). Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reprenen les obres de construcció de la séquia que acabaran el 1383.

El mite i la llegenda

Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les calendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella”.

La segona relació de la Llum parla de què: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) […], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat […], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.”

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

EL CAU DE BRUIXES I LES CENT TEIES.

Entre els dies 8 i 13 de febrer, es celebra, a Centelles, la festa del Cau de bruixes, creat el 1998, encara que la majoria d’activitats seran el dissabte 12.

Des de fa segles, tota la zona del Montseny, i el poble mateix, tenien fama de ser zona de bruixes, d’aquí les dites: “de Centelles bruixes totes elles”, o “Centelles terra de bruixes”; fins i tot, des del 2007, els gegants del poble són la Cent, una Bruixa jove i maca, i el Teies, un home amb cap de boc.

LA CENT EL TEIES I LES BRUIXES.


Aquesta festa es recolza en la tradició de les Bruixes Blanques o Dones Sàvies; en ella sol haver-hi un mercat màgic, conferències d’esoterisme, màgia, carrers temàtics, espectacles de carrer, música…i el dissabte, a partir de mitja tarda, es pot veure nens i grans disfressats de bruixes i bruixots, fins i tot hi ha tallers de maquillatge, alguns amb treballs realment impressionants; es faran diversos concursos, com el de carrers guarnits, el de racons embruixats; el de fotos per Instagram….

UNA BRUIXA MODERNA.


El dijous 10, a les 7,30 de la tarda, conferència Les dones sàvies a Catalunya.
El divendres 11, a les 7,30 de la tarda, Xerrada La bruixa de dins, la màgia de fore; i a les 9 de la nit tindrà lloc el Sopar Embruixat i ritual.
El dissabte 12, a partir de les 10 del matí, el Mercat Màgic, i una activitat dirigida als nens i joves, el Sketchcrawl, un recorregut pels carrers dibuixant la festa (hi haurà un concurs de dibuix); a partir de les 11, l’escola de bruixeria, cercaviles i espectacles ( la venjança de la bruixa, i Temps de revoltes); a la tarda s’obriran els carrers temàtics; i a la nit es proclamarà la Bruixa de l’Any, entre les dones del poble.

Durant  tot el cap de setmana hi haurà un espectacle interactiu, d’esglais i sobresalts, titulat la Payrona, amb freqüents sessions cada dia.


Amb el tema del Covid, l’any passat no es va celebrar, i aquest es farà amb les restriccions que marqui el Procicat, en principi, aforament limitat, mantenir distàncies i ús de mascareta..
Abans d’anar-hi recomano trucar a l’ajuntament per a informar-se,  tel 938810375, o consultar a http://www.centelles.cat/caudebruixes

Tot seguit os deixo una versió de la llegenda de les Cent teies; extret de:

Gegants Nous de Centelles

Revisant els arxius, els geganters van trobar una llegenda que diu que totes les dones de Centelles, sols pel fet d’haver nascut a la població, tenen més facilitat que d’altres per aprendre a conèixer les herbes remeieres i las seves propietats, per això, en altre temps eren anomenades bruixes.

.

Una altra proposta fou estudiar llegenda d’on provenia el nom de Centelles. Estant ocupat el castell de Sant Martí pels moros, una nit els habitants de las rodalies lligaren una teia encesa a cada banya de 50 moltons o bocs i els enviaren muntanya amunt fent molt de soroll. Els moros, pensant que els atacava un gran exèrcit, fugiren deixant el castell abandonat. I el nom del poble ve precisament de les cent teies que duien aquests bocs.

I així fou com el gegant triat seria un boc.

S’encarregà del disseny dels gegants el centellenc Marc Morera. Un cop fets els esbossos, els artistes d’Alma Cubrae van confeccionar els motlles per tal d’acabar d’escollir la forma definitiva.

El gegant porta calça vermella i va amb el tors un; llueix una trinxa i cinturó negre rematat amb l’escut de Centelles, mentre que a les mans porta una teia encesa.

La geganta té una figura juvenil i esvelta, amb cabell llarg fins a mitja esquena; no és una bruixa dolenta d’encanteris i maleficis, sinó que és una bona remeiera que sap d’ungüents i pomades, del poder de les herbes medicinals per guarir els mals d’amor i desencisos; porta faldilla i brusa blava ajustada al cos, força escotada i sense mànigues. A la mà dreta porta una serp, símbol del seu poder sobre els rèptils, i a la mà esquerra una bossa d’herbes medicinals collides la nit de St. Joan, tal com diu la tradició.

Els gegants són fets de poliester i el disseny de la roba va anar a càrrec de l’Alba Aiz; la confecció dels vestits la varen fer les dones de la colla, sota la direcció de la modista Dolors Mas.

A finals de 2006 els gegants gairebé estaven enllestits. La primera idea fou estrenar-los el 31 de Desembre, diada de Santa Coloma que és la patrona del poble.

Però no va ser fins el 21 d’abril de 2007 que es van presentar a la plaça Major de Centelles. Per votació popular se’ls posaren els noms de Cent a la geganta i Teies al gegant, recordant la llegenda del nom del poble.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS LLEGENDES VACANCES VISITES PATRIMONI

CARCASSONA I DAMA CARCAS

Els nadals del 2021, els vam passar per terres del Midi frances, precisament el dia de Nadal, vam fer la nostra segona visita a la ciutat medieval de Carcassona; la primera vegada va ser a l’estiu del 2007, com ja vaig exposar en el relat del “País Càtar”.

LA «CITÉ» DE CARCASSONA.


La ciutadella actual és fruit d’una reconstrucció a la segona meitat del segle XIX a càrrec de Eugene Viollet Le Duc, que es va pendre algunes llibertats en fer-la; el seu emplaçament té segles d’història, està situat sobre un pujol, a la dreta del riu Aude, primer va haver-hi un enclavament protohistòric; després, en el 100 a.c., la ciutat Gal-romana de Carcaso; mes endevant, en el S V, va ser una fortalesa visigoda, que en el S VIII va ser ocupada per les tropes sarraïnes, i reconquerida, 30 anys més tard, pel rei franc Pipí el Breu,( tot i que la llegenda parla de Carlemany); va arribar a ser la capital del comtat, occità, de Carcassona; i en el segle XIII, va ser conquerida per les tropes del rei de França, a la croada albigesa, contra els catars, resultant mort el vescomte Ramón Roger de Trencavell.

PORTA DE NARBONA, I L’ESTATUA DE LA DAMA CARCAS.


Està envoltada per una doble muralla de 3 quilòmetres; amb nombroses torres, i 4 portes amb barbacana: la de Narbona, a l’est, actualment és la principal, perquè està en la part més plana del pujol, on també hi ha un cementiri de finals del XIX o principis del XX; al sud està la de Sant Nazari, pròxima a la basílica; a l’oest la de l’Aude, sobre el riu, és la que té l’accés més escarpat, la seva barbacana no va ser reconstruïda; i al nord està la del Burg.


L’interior, té l’aspecte de les ciutats medievals europees, amb carrers recargolats i estrets, té diferents barris amb gremis d’artesans, nombrosos restaurants i un hotel, a més del Castell Comtal i la Basílica de Sant Nazari.

EL CASTELL COMTAL.


El Castell Comtal, està situat al costat de la muralla oest, per sobre de la porta de l’Aude; va ser fet construir el 1130, pel vescomte Bernat Aton IV de Trencavell, en substitució d’un castell anterior situat a l’est, possiblement on està la Porta de Narbona; una estacada separa el castell de la ciutat, a la fi del SXII, s’incorporá la barbacana, un fossat amb pont llevadís, i la porta franquejada per dues torres; a la part nord del castell esta la capella, romànica, de Santa María.
La Basílica de Sant Nazari, originàriament, en el S XI, era una església romànica, ampliada en el XII; entre el XIII i el XIV, els francesos la van convertir en la catedral de Carcassona, d’estil gòtic francès; en la restauració del XIX, va ser modificada, i va deixar de ser la catedral, que va ser traslladada a l’altre costat de riu, a la ciutat nova; el 1908, el seu claustre va ser transformat en teatre a l’aire lliure.


Als peus del pujol, entre la ciutat i el Pont Vell, esta la ciutat Baixa o Bastida de Sant Lluís, fundada pels conqueridors francesos; i a l’altre costat del riu, la ciutat moderna.

Llegenda de la Dama Carcas, i del origen del nom de Carcassona, extret de Vikipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dame_Carcas

La llegenda té lloc al segle viii, durant les guerres entre cristians i musulmans al sud-oest d’Europa. En aquella època, Carcassona estava sota el regnat sarraí i l’exèrcit de Carlemany n’era a les portes per reconquerir la ciutat pels francs. Una princesa sarraïna anomenada Carcas va governar la ciutat després de la mort del seu marit.

El setge va durar cinc anys; a principis del sisè any, l’aliment i l’aigua s’acabaven; Carcas va fer un inventari de totes les reserves restants; els vilatans li van portar un porc i un sac de blat.

 A continuació, va tenir la idea d’alimentar amb blat el porc i després tirar-lo de la torre més alta de les muralles de la ciutat.

Carlemany va aixecar el setge, creient que la ciutat tenia prou de menjar fins al punt de perdre porcs alimentats amb blat. Alegrada per l’èxit del seu pla, Carcas va decidir fer sonar totes les campanes de la ciutat. Un dels homes de Carlemany exclamà: «Carcas sona!». D’aquí el nom de la ciutat.

Categorías
CATALA LLEGENDES VISITES PATRIMONI

PALS I LES SIRENES.

El 10 de juny del 2021, vam fer una escapada al Baix Empordà, per anar a visitar la vila medieval de Pals, que està situada en el parc natural del Montgri i el Baix Ter, sobre un pujol que s’eleva enmig d’uns antics aiguamolls de la desembocadura del Ter, de fet el nom de Pals, ve del llatí Palus, que significa aiguamoll; el cultiu de l’arròs era la seva principal font d’ingressos abans del turisme.

TORRE DE LES HORES.


El castell de Pals està documentat des de l’any 889, amb el nom de Castrum Montis Asperum; i l’església de Sant Pere des del 994, en un document per el qual era cedida al bisbe de Girona.
Actualment, del castell només queda la torre romànica, circular, coneguda com a Torre de les Hores, a la part més alta de la vila, ja que va ser destruït a la guerra civil catalana del segle XV, i la seves pedres es van aprofitar per a reconstruir l’església i les muralles de la vila.

CARRER DE PALS.


La part nova de la vila esta en el pla al voltant del pujol, i als peus d’aquest podem trobar diverses zones per a deixar el cotxe; internant-nos, despres, en el barri antic, extramurs, per a arribar a la Plaça Major, on està l’ajuntament i l’oficina de turisme, al costat de la plaça veurem un arc de mig punt que dona accés a l’interior de la vila gòtica, pel carrer Major, de recorregut sinuós i costerut, a banda i banda del que veurem carrers encantadors, tots empedrats, amb arcs de mig punt, escales i profusió de flors i plantes en cases molt ben conservades; arribant a la part més alta podrem veure la Torre de les Hores, allí on estava el castell; allí, extramurs, es troba el Mirador de Josep Pla, des d’on es domina els camps del Baix Empurdà, amb una bona panoràmica del Montgri i de les Illes Medes.

ESGLESIA DE SANT PERE.


Baixant una mica per a tornar al carrer Major, arribem a la plaça de l’Església, enjardinada i amb escales, devant de l’església de Sant Pere, el temple actual és Gòtic del S.XV, amb alguns elements romànics de l’església anterior, del XII-XIII; la portada és d’estil barroc; l’interior és bastant auster, l’absis està presidit per tres finestrals gòtics.
Des del Mirador es pot agafar el passeig arqueològic que discorre per la part exterior de la muralla, podent veure les quatre torres quadrades del segle XIV, i arribar al peu del pujol i a la zona d’aparcaments.


Si bé la població és petita, el seu terme municipal s’estén fins a la riba de la mar, a la Platja de Pals, que s’estén des del Mas Pinell, al sud del la Gola de Ter, fins a la Platja de l’Illa Vermella, prop del cap de Begur; a mig camí de la mar, hi ha un altre petit nucli de població, els Masos de Pals.


Llegenda de les Sirenes de la Torre Mora: Extret de la revista del Baix Empordà.


A la Platja de Pals, prop de la de l’Illa Vermella, hi ha una antiga torre de guaita, coneguda com la Torre Mora, en la que, conta una llegenda, una nit a l’any, a l’hivern, es reunien totes les sirenes del mon al seu voltant, no sense abans treures el seu vel blau, que deixaven a la riba, els pescadors de Pals, que ho sabien, s’amagaven darrere de les dunes, amb l’esperança d’agafar un d’aquests vels, perquè així, la sirena a la qual pertanyia, s’havia de casar amb ell, convertint-lo en un home ric; segons diuen aquest és el motiu perquè, ara, no hi ha pescadors a Pals, perquè amb tantes sirenes, tard o d’hora tots van aconseguir un vel, i sent rics qui necessita sortir a pescar??
També conta una llegenda, que les sirenes acudien a aquest lloc perquè la seva reina, la més bella d’elles, vivia en pròperes illes Formigues, i que un pastor que la va veure, es va enamorar d’ella i va baixar de la muntanya, i ella va sortir de la mar, per a reunir-se, tots dos al Empordà.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FIRA DE NADAL DE CALDES DE MONTBUI

Els dies 26-27 i 28 de novembre, i 3-4-5-6-7 i 8 de desembre, a Caldes de Montbui, celebran la Fira de Nadal, que és la primera celebració nadalenca en el nostre territori, tradicionalment vènia celebrant-se el primer cap de setmana de desembre, però enguany s’estén des de l’últim cap de setmana de novembre, fins al pont de la Puríssima; la fira comença amb l’encesa de l’arbre de nadal el divendres 26 a la tarda.

L’OLLA GEGANT DEL BROU.


Paral·lelament també es celebra un mercat d’artesans, tots dos esdeveniments es celebren en el marc dels carrers del centre històric de la vila i a l’emblemàtica plaça de la Font del Lleó, amb la seva aigua a 74º; en aquesta plaça es duu a terme el fet més singular d’aquesta fira, la preparació del brou de Nadal amb carn d’olla en una gran olla de 1,5 metres de diàmetre i 1600 litres de capacitat, amb aigua termal i en foc de llenya; per a la seva elaboració, col·laboren diversos restaurants, carnisseries, xarcuteries i botigues de verdures locals; enguany està previst fer dues olles de brou, per la qual cosa seran més de 3000 litres de brou; tots els dies de la fira es podrà degustar i comprar brou, fins a la fi d’existències, es recomana portar got propi.

PARADETES DE CARRER.


Repartides pel centre històric es trobaran unes 150 parades amb objectes nadalencs, artesania, antiguitats, alimentació i cuina sobre rodes.
També hi haurà activitats dedicades a la quitxalla, com fer cagar el tió (els diumenges a mig dia), diversos espectacles i tallers nadalencs.
També es podran visitar diverses exposicions, com la de diorames de pessebres, a l’espai l’Olla.


En principi les mesures anti-Covid, seran les que dicti el Procicat, segurament  l’ús de la màscareta i algun tipus de control d’aforament.
Per a més informació, podeu consultar a l’oficina de turisme, (tel 938654140) o al mail: fires@caldesdemontbui.cat

Llegenda del Fort Farell, extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Fort_Farell

En Fort Farell, conegut també amb el nom del Gegant del Pi, és el més popular gegant de la mitologia catalana. Això es deu principalment a la fama que va assolir, puix que va anar absorbint llegendes que originàriament pertanyien a altres gegants.


Diuen que era nascut a Caldes de Montbui, a una masia que es deia CanFarell però de tan fort que era tothom li deia Fort Farell; era tan alt i gros que de vegades feia servir un pi com a bastó per caminar, d’aquí li vingueren els sobrenoms.

Era pagès i un dia, mentre sembrava, una persona li demanà per un camí i, de tan gros i fort com era, va aixecar els bous i l’arada per assenyalar-li’l.

S’explica que quan en Colom va anar a Barcelona de tornada del seu viatge de les Amèriques ho va fer acompanyat d’uns indis negres enormes que van deixar meravellats els Reis Catòlics; la gent catalana, però, va dir que no estava pas tan impressionada, ja que ben a la vora hi havia un home que era més gros que tots aquells indis. Com que els presents no s’ho creien, el van avisar i en arribar volien que pagués la taxa de llenya, atès que no hi havia deixat el pi, però ell se’n va desempallegar llençant-lo per sobre de la muralla sense cap esforç. Per demostrar com n’era de superior al negre portat per en Colom, el va agafar tot cridant: «Aparteu-vos, gent d’Amèrica, que allí on caurà tot ho aixafarà!», i a força de músculs el va llançar amb tanta força que el negre va arribar fins a les Amèriques.

Una altra llegenda explica que en assabentar-se que Barcelona, havia caigut sota el poder dels moros es va enrabiar tant que va arrencar un pi de soca-rel i amb unes poques passes es va plantar davant de la ciutat; tot seguit va demanar al moro que governava la ciutat, popularment conegut com el Gegant de la Ciutat, de lluitar-hi, i ho varen fer; el va guanyar d’un cop de pi ben clavat, i així va quedar alliberada la ciutat.

Hi ha una cançó molt popular que ho narra, la primera estrofa explica com s’acosta el Gegant del Pi a la ciutat i la segona com el Gegant de la Ciutat se n’escapa corrents per les teulades de Barcelona:

El Gegant del Pi,

ara balla, ara balla,

el Gegant del Pi,

ara balla pel camí.

El Gegant de la Ciutat,

ara balla, ara balla,

el Gegant de la Ciutat,

ara balla pel Terrat.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

EL CASTELL DE MONTESQUIU.

Aquest castell el vam visitar el 2009; està situat gairebé en el límit d’Osona amb el Ripollés, a la sub-comarca de Besora, en el terme del poble omonim, sobre un pujol que domina el riu Ter i la carretera C17; la primera referència escrita sobre ell, data de l’any 1285 i es refereix a ell com a “domus” (casa forta), que, possiblement, abans, en el segle IX va ser una torre de vigilància del camí de Ripoll a Barcelona; formava un triangle defensiu juntament amb els castells de Besora i de Saderra.

EL CASTELL DE MONTESQUIU, foto de pdiba.cat


La família Besora el va habitar des del S XIV fins al XVII en què els nous marquesos de Besora, els Descatllar, el van sotmetre a una reforma; en el XVIII passá als Santa Coloma, i ja en el XIX a la família Juncadella de Barcelona, que va tornar a reformar-lo en profunditat, afegint, entre altres coses, el segon pis amb els merlets que li donen l’aspecte de castell, denominació que se li aplica des de llavors, també van afegir l’escala gòtica i el jardí, que seria l’embrió del Parc del Castell de Montesquiu, creat en 1986 per la Diputació de Barcelona, propietària del castell des de 1972, per donació, en compliment dels desitjos d’Emili Juncadella qu’el va habitar; formant part dels edificis del parc, al costat del castell esta la Cabanya del Castell, que s’usava per a guardar el bestiar i les collites, i que ara és una exposició d’art; i també La Masoveria, actual oficina del parc.


El castell és un edifici de planta quadrada, d’aspecte massís, amb planta baixa i dos pisos; la visita comença a l’àmpla sala de l’entrada, des d’on s’accedeix a una dependència on es projecta un àudio-visual amb l’història del castell, narrada pel fantasma del gos Quiu, i la intervenció d’altres quatre fantasmes que van viure en ell; després vam accedir a la planta noble del primer pis, per l’escala gòtica; allí vam veure el saló principal, presidit per una gran taula i la xemeneia, després visitem diferentes habitacions, la que més recordo era una espècie de despatx dedicat a recordar els viatges a l’Àfrica i Àsia d’el Emili Juncadella; i el balcó des del que es pot admirar el jardí i part del parc que l’envolta.
A la segona planta està situat un centre de recursos, utilitzat per a conferències, cursos, reunions de treball…. De tornada a la planta baixa, vam visitar la petita capella del segle XVII, dedicada a Santa Barbará, que esta adossada al costat sud del castell.


A més, el Parc del Castell de Montesquiu, també ofereix diferents rutes i activitats, algunes molt adequades si aneu amb nens.
Per a més informació o reserves, a l’oficina del parc, telèfon: 938529234, o e-mail: p.montesquiu.bisaura@diba.cat

A continuació us deixo la LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL.Extret d’un recull de llegendes del Castell de Montesquiu.

Fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona del castell de Montesquiu es va suïcidar un 31 de Juliol a la nit, llençant-se daltabaix d’una finestra del castell, encara que no se sap el motiu.

El cas és que, cada any, en arribar la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze diuen que, a mitjanit, es pot sentir uns crits esgarrifosos privinents del castell de Montesquiu, de sota la finestra on s’havia suicidad la minyona.

Segons expliquen, aquest plany es podia escoltar per tot el Bisaura, i que son els laments d’aquella minyona, tot i que sembla que en realitat era algú del poble per espantar als crèduls, als que havien motivat per anar a visitar el castell aquella nit.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FESTA DE LA RATAFIA, SANTA COLOMA DE FARNERS

Entre els dies 6 al 14 de novembre, en Santa Coloma de Farners, se celebra la 40a edició de la Festa de la Ratafia, amb tota una sèrie d’actes i mostres de productes al voltant d’aquest licor de nous i herbes.

La ratafia és un licor tradicional de les terres catalanes amb més de mil anys d’antiguitat. Reconeguda com a denominació geogràfica, es diu popularment que, com que cada casa de pagès feia la seva, n’hi ha una multitud de receptes.

Aquest licor s’elabora a partir de nous tendres mesclades amb diverses plantes aromàtiques. La mescla macera durant almenys dos mesos; després es decanta el líquid resultant, i s’hi afegeix sucre, alcohol i aigua, per envellir en bótes de fusta tres mesos més. El resultat final és una beguda alcohòlica amb una graduació propera a trenta graus, de coloració de caramel, de gust dolç però amb un toc lleugerament amargant.

Sobre l’origen del nom, diu la llegenda, segons mossèn Cinto Verdaguer, que la ratafia fou inventada per un pagès català que la va oferir a tres bisbes en un brindis per segellar un pacte. «Rata fiat» és una expressió llatina que significa «queda firmat».

VISTA DE LA VELA, AMB L’EXPOSICIO DE PRODUCTES.


Els dies 6 i 7 de novembre, en la vela de la plaça Farners, tindrà lloc la mostra de Ratafias de Santa Coloma, amb la presentació de la “Ratafia Volem”, elaborada especialment per a commemorar aquesta 40a edició; el dia 6, a més, s’efectuara la presentació de la Festa, i la primera fase del concurs de Ratafias casolanes, on 45 experts jurats triaran, entre més de 200 ratafías, les 3 millors de Catalunya i una nominació per a la millor d’elaboració local; també hi haurà una visita guiada, prèvia inscripció, a l’obrador de la Sobirana Cooperativa ; un concert-vermut al migdia, i a la nit…castanyada!!!.


Els dies 10 i 11 s’inauguran les diverses exposicions, entre elles la “Volem Ratafia”, a la Casa de la Paraula, on s’explica la relació de Santa Coloma amb la ratafia, i es presentara la col·lecció de 40 postals commemoratives de les 40 edicions, que estaran a la venda, individualment en 40 establiments de la vila.


El dia 11 tindrà lloc l’inici oficial de la festa, amb la processó de la Confraria de la Ratafia per anar a buscar el pendó, seguit d’un acte litúrgic del Llibre de la Ratafia , i la Ruta de la Ratafia, amb l’acompanyament dels gegants, capgrossos , una batucada, trabucaires i circ de carrer; acabant amb un concert.


El dia 12 es celebrara la Gala de la Ratafia, i la final del concurs, en el pavelló de la Noria, també es nomenara el confrare d’honor d’enguany.
I els dies 13 i 14, en la vela de la Plaça Farners, es celebrara la Fira de les Ratafias i productes artesans, on es podran comprar i degustar totes les ratafias comercials, (per a degustar cal comprar ticquet i un got a l’estand oficial); també es farà una demostració de la destil·lació del licor.


A la Plaça Firal, estarà el Ratafiarium, una fira d’aliments preparats amb ratafia: Xuxos, bunyols, xocolates, coques, melmelades…
També, el dia 13, hi haurà un taller de cuina amb ratafia, una cercavila amb els gegants, i actuació del ball de diables; a més, en el casal d’avis, tindrà lloc el V congrés de licors i aiguardents casolans, reservat a productors i elaboradors.

BUNYOLS DE RATAFIA.


El dia 14, una plantada de castells, un taller de rebosteria amb ratafia, i a la nit, a la plaça Farners, es celebrara la litúrgia de clausura de la festa.
També, durant el cap de setmana, tindran lloc diversos espectacles infantils, jocs, visites guiades a exposicions, xerrades, activitats esportives i concerts; els restaurants oferiran, en la seva carta, plats elaborats amb ratafia, i les pastisseries xocolates i pastissos amb ratafia.


En principi les restriccions pel Covid, seran el control d’aforament, reserva prèvia per a espectacles, visites guiades i xerrades, màscareta i desinfecció de mans; de tota manera l’última paraula la té el PROCICAT; per a més informació o consultas podeu contactar amb la Confraria de la Ratafia en la seva web www.ratafia.cat/contacte/

O amb l’ajuntament de la vila, Tel. 972840808, o el mail ajuntament@scf.cat  

  Adjunto una llegenda de Santa Coloma:

LLEGENDA DEL FILL DEL CASTELL, extreta de: http://www.xtec.cat/serveis/crp/b7990112/llegend/coloma1.htm.

Conten que una noia de Cal Sobirà de Santa Creu, va tenir una relliscada amb el seu promès, motiu pel qual els seus pares la van fer fora de casa. D’amagat, però, els promesos es van casar a l’ermita de Sant Miquel de Cladells, i el matrimoni es quedà a viure amb l’ermità. Tos tres eren feliços. Van transcórrer uns mesos i, sense saber-se mai com va anar, un dia la noia trobà assassinats el marit i el bon ermità. La jove vídua no pogué tornar a casa seva, ja que l’únic testimoni del seu matrimoni no existia ja i els seus pares no l’haurien acollida. Així és que optà per marxar d’aquells indrets.                                              Li faltava ben poc perquè el fill del seu amor li naixés i, per por que la gent malpensés de la seva virtut, davant la impossibilitat de testificar el seu casament, s’adreçà envers el castell de Farners per reposar i arrecerar-se a les seves ruïnes. Un cop hi arribà, mirà envers l’ermita de la Mare de Déu de Farners, erigida als peus de la fortalesa, demanant ajut a la Verge en el seu infortuni. Al punt succeí un prodigi : Els murs del castell quedaren il·luminats amb una potent resplendor i tot seguit se li acostà una dama bellíssima envoltada de claror, que l’ajudà a desocupar i es féu càrrec de la criatura que acabava de néixer. En aquell moment, va passar un bon home, i la Mare de Déu (que no era altra la bella dama) li preguntà on anava. Ell va respondre que la seva muller havia tingut un infant mort, i cercava una criatura per a alletar. Llavors la Verge li lliurà el nen de la vídua, dient-li que passats dos anys el tornés allí mateix i li seria pagat el didatge.

Aquell matrimoni es féu càrrec del nin, al qual crià amorosament, i al cap de dos anys tornaren al castell de Farners amb la criatura.

Para la falda (digué la Mare de Déu a la dona). I la hi ompli de quelcom molt pesant. -No mireu què és fins que arribeu a casa vostra. Sereu rics per sempre més.

Dit això, va desaparèixer amb el nen.

La dida i el seu home se’n tornaren a casa seva força amoïnats; però la dona no va tenir espera i, pel camí aixecà una punta del davantal. Amb gran sorpresa i ràbia comprovà que era sorra, i la llençà allà mateix. Molt disgustats arribaren a casa i, en treure’s el davantal, li va caure a terra una engruna de la sorra que havia quedat en un doblec del voraviu, la qual es convertí de sobte en una unça d’or.                     Si haguessin fet cas del que els havia dit la Senyora, haurien estat rics per tota la vida.

La filla del Sobirà es va fer monja. El seu noi va créixer fort, valent i caritatiu, i fou conegut arreu pel sobrenom de «El fill del Castell».

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS LLEGENDES

FIRA DE BRUIXES SANT FELIU SASSERRA.

Entre el 29 d’octubre i l’1 de novembre, a Sant Feliu Sasserra, es celebra la Fira de les Bruixes; fira que es celebra en aquesta vila del Lluçanes des de l’any 2001, en substitució de l’anterior Fira de Tots els Sants.

AKELARRE DE LES BRUIXES I EL MASCLE CABRÓ.


Amb aquesta fira es commemora la caça de bruixes, que va tenir lloc el segle XVII, en la que  400 dones catalanes van ser ajusticiades; entre 1618 i 1648; a Sant Feliu, per mitjà del caçador de bruixes, Cosme Soler “Tarragó””, van ser processades 23 dones per bruixeria, 6 de les quals van ser penjades en el Serrat de les Forques, (al Lluçanes aquests processos els duia a terme la justícia ordinària, en lloc de la Inquisició, per això es qu’eren penjades en comptes de cremades).


Enguany estan previstos els següents actes: el dia 29, a les 18 hores, una sessió de lectura de contes i llegendes de bruixeria, a la biblioteca de Sant Pere; el dia 30, una visita guiada a la casa del consell i els jurats, i un concert al carrer Països Catalans; el 31, a la tarda, teatre de titelles Bruxinel-lis, i a la nit, entre les 18 i les 22 h, es celebra la Festa Bruixa, amb diverses actuacions; i el dia 1, en el nucli antic, es munta la Fira de les Bruixes, pròpiament dita, amb parades de productes artesans, esotèrics, del comerç local, i com no… BRUIXES!!!

AMBIENTACIO DELS VEINS PER LA FIRA.


Aquest dia es podrà fer una visita guiada, prèvia reserva, al Centre d’Interpretació de la Bruixeria, completada amb un passeig pel nucli antic de la vila, acabant en el Serrat de les Forques; i també es podrà veure alguna de les recreacions teatrals que es duran a terme al carrer Països Catalans, des de les 11 fins a les 18 hores.

REPRESENTACIO A LA FIRA, Foto de Josep M. Montaner.


Les mesures anti-covid previstes, seran les habituals, control d’aforament, reserva prèvia per a actuacions i espectacles, màscareta…; de tota manera, davant canvis d’última hora, aconsello consultar amb el Centre d’Interpretació de la Bruixeria, al telèfon 697463076 o per e-mail : firabruixes@gmail.com . (També per a reservar)

-LA BRUIXA DE BADIA, DE SANT FELIU SASSERRA: Extret de, https://sites.google.com/site/bruixesosona/llegendes-de-bruixes-d-osona/bruixa-de-badia

Badia, és una casa situada al municipi de Sant Feliu Sasserra, actualment en runes. Es diu que fa molts anys hi vivia una bruixa. La seva jove, deia que quan se’n anava de casa i passava tot el dia a fora es moria una bèstia que hi havia a la casa, però cada cop una de diferent. Era molt misteriosa i per on passava sempre hi havia animals que emmalaltien o morien.

Un dia, la bruixa Badia, va sortir quan despuntava per anar a visitar el poble de la Torre d’Oristà. A mitja tarda ja tornava cap a casa. Quan passava per la casa de la Farigola (Sant Feliu – Torre d’Oristà), es va parar a parlar amb la mestressa de la casa i paral·lelament va començar a garrinar una truja. Després d’una bona estona de xerrameca, va reprendre un altre cop el camí. Al cap de deu minuts, la truja va començar a mossegar els garrins acabats de néixer. La mestressa de la Farigola es va esverar, ja que allò no ho havia fet mai, i ja va sospitar que allò era cosa de la bruixa que havia passat. La pagesa va anar a buscar uns escapularis beneïts el dia del novenari i aigua beneïda del salpàs. Els va penjar al coll de la truja i la va ruixar amb aigua beneïda. Automàticament, la bèstia ja no va matar a cap més garrí ja que l’aigua beneïda era una protecció contra les bruixes.

Va morir a Sant Feliu Sasserra, els seus familiars en tenien cura però vivia sola. El dia en que es va posar molt malalta i els seus familiars van veure que li quedava poc, la van abandonar, ja que la creença era que quan moria una bruixa, els seus poders passaven al familiar més proper, però si no havia estat al costat en la seva mort, passava a la següent i així successivament, començant per les noies. En cas que ningú agafi els poders, es moren amb la bruixa. La seva mort, va ser assistida per uns veïns que en veure que es moria, van avisar al capellà. Aquest va socórrer la dona amb el sagrament de l’extreumació. Quan va arribar, va fer la cerimònia d’imposició dels sants olis. Per fer-li la unció als peus, s’havia de treure les mitges, però no hi va haver manera perquè no es movia, només repetia: Qui el vol? El mossen va recomanar als assistents que ningú pronunciés: jo el vull, ja que si algú ho feia, es convertiria en bruixa. El capella només contestava: Torneu-lo a qui us el va donar. Després d’unes hores, la dona va dir: el qui el vulgui és a la xemeneia. Va morir.

El gat de la bruixa:

Aquesta, tenia un gat negre molt gros i amb pelatge fi i lluent. Sempre estava al costat de la porta i mai menjava. Un dia un veí li va dir: Ja veuràs aquest com marxa d’aquí. Li va tirar una galleda d’aigua al damunt, però aquest no es va immutar ni se li va mullar el pèl. El dia que la mestressa va morir, ell va desaparèixer, era un ésser molt estrany. Es deia que el gat i la bruixa eren el mateix ésser. Deien, també, que la dona va créixer com tothom però que un dia va fer un pacte amb el dimoni i li va donar poders per fer malifetes i perquè la gent no sabés que era ella, agafava la forma de gat. La gent es preguntava com ho feia per ser als dos llocs alhora i la resposta era simple: el gat era el mateix dimoni. Des del moment de la mort, el dimoni havia perdut tots els poders sobre el cos sense vida i ningú va agafar-los, en canvi si algú hagués dit: Jo el vull, llavors el gat hauria estat el costat d’aquesta persona.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar