Categoría: LLEGENDES

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RELAT D'EXCURSIONS VACANCES

SORTIDES I VACANCES FAMILIARS

Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

L’AVIA DEVANT L’AUTOCAR A VALLS.


Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.


També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.


La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

AMB LA MARE A MONTSERRAT.


També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.


I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.


A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.


Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FIRA DE FIRES DE CASTELLTERÇOL

El diumenge 17 de 0ctubre, de 9 a 15 hores, a Castellterçol, celebren la Fira de Fires, en la qual conflueixen quatre fires diferents lligades a la manera de viure del poble:


La Fira Ramadera, amb una mostra d’animals del poble; cavalls, rucs, vedelles, ovelles, porcs, aviram, conills i abelles; amb demostracions d’algun treball antic, com el de ferrer, esquilador de mules, bufador de vidre o filadora de llana amb roda i fus mecanics;  un concurs d’allioli, degustació de mels, i una rua amb ruc per als més petits.

FIRA DE BOLETS. ANY 2016.


La Fira de Bolets, amb exposició de les diferents espècies de bolets i plantes remeieres de la zona, venda de bolets i degustació de plats elaborats amb ells, butifarra, cansalada, pa i aigua; també demostracio de fer cistells de vimec.


La Fira d’Artesania, exposicio i venda de productes de proximitat, pa, coques, embotits, formatges, olives, roba, complements, sabates, joies i decoració; i una zona amb jocs infantils tradicionals.

ZONA DE JOCS.


La Fira de Brocanters, tot un carrer dedicat a la compra i venda d’objectes usats.


Aquestes fires estaran repartides entre, la plaça Prat de la Riba, plaça Vella i plaça dels Estudis.
Com en les fires comentades anteriorment, a causa de la Covid, hi haurà restriccions d’aforament, i les mesures cautelars que dicti el PROCICAT; per a més informació d’última hora, recomano dirigir-se a l’Ajuntament de la vila, al telèfon 938666188, o per e-mail, castelltersol@diba.cat.

Una llegenda de Castellterçol, extret de:  https://blocs.xtec.cat i https://diablesdecastelltersol.org

Fa molt temps hi havia un poble que tenia un castell imponent que dominava tota la contrada. Un estiu va començar una llarga sequera.

Un bon dia va trucar a les portes del castell una dona que portava un estrany recipient de vidre amb quatre brocs a les puntes i un de més gruixut al mig. A dins hi havia un líquid transparent que, per l’agradable olor que desprenia, recordava talment un perfum. Aquella dona no era pas una desconeguda per a la gent de la contrada. Tothom sabia que vivia no gaire lluny del poble, en una casa al mig del bosc, on, segons alguns, cultivava males arts i, segons uns altres, es dedicava a curar persones greument malaltes. Sigui com sigui, els vilatans es malfiaven de la seva incòmoda presència. Aquell objecte que portava tampoc no era desconegut del tot per la gent més gran del poble; alguns recordaven haver-ne vist de semblants a casa dels avis. Els havien explicat que en els balls de festa major s’omplien amb aigua de roses per a festejar les noies i convidar-les a ballar. En deien almorratxa.

.La dona assegurava que el contingut de l’almorratxa era la solució a la greu sequera,.però no se la van creure i la van tancar a les masmorres del castell i l’almorratxa que portava se la va quedar el mossèn. La dona va ser condemnada a morir i la situació anava empitjorant ja que darrera el castell van aparèixer tres sols i de tanta calor i secada el terra semblava brases.

 El senyor va obligar als pagesos a treballar de nit i van veure aparèixer un mussol que volva pel cel del poble. El pare Fruitós va ser l’encarregat d’anar-lo a buscar. L’ocell el va portar fins al graner del castell i va veure que era ple de tots els fruits cultivats amb la suor i l’esforç dels pagesos. En Fruitós ho va explicar al poble i el poble es va revelar contra el senyor del castell.

 El mussol, des de la torre, esguardava la multitud amb una mirada penetrant. De sobte, va girar el cap a banda i banda i va desplegar les ales. Volia que els vilatans el seguissin. Va volar fins a la part més alta de l’església, al campanar, just allà on el mossèn havia amagat l’almorratxa. La va prendre amb les urpes i, de nou volant, va fer que els vilatans tornessin a les terres properes al castell.

Començava a clarejar… Tothom es va adonar, amb sorpresa i alegria, que els tres sols havien desaparegut i que al cel, com per art de màgia, només n’hi apareixia un darrere de la torre del castell, com sempre s’havia vist.   El mussol va començar a escampar el líquid de l’almorratxa per tots els camps i els cultius de la zona, talment com a símbol d’allò que perfuma la vida.

Els vilatans, bocabadats, observaven com tot rebrotava i com els núvols començaven a créixer per darrere del coll de Sant Fruitós. Una pluja generosa regava els camps i, de nou, rieres, rierols, fonts i pous s’omplien d’aigua; gràcies a aquell mussol i a l’almorratxa el poble va tornar a tenir aigua i fruits

Com a agraïment, la gent de la contrada va batejar aquell poble amb el nom de Castellterçol, en record del castell que tantes vegades els havia protegit d’atacs enemics i dels tres sols que havien estat a punt de destruir-los. I des de llavors, els pagesos i les seves famílies no van tornar a passar gana i sempre es van repartir amb justícia i generositat els aliments que la terra els proporcionava..

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RECORDS

VAMOS A LA PLAYA OH,OH,OH

La platja, el mar, la sorra…; a l’estiu a la meva mare i a l’àvia Antonia, els encantava anar a la platja, malgrat la dificultat per a desplaçar-s’hi als anys 50s, sense vehicle propi i un transport públic limitat, la que tenien mes a má era la Barceloneta, tren fins a Barcelona, y despres en tranvia.

Ja de petit van començar a portar-me a mi també, com és lògic, de les primeres vegades no em recordo, però si que he vist fotografies en les quals aparec ben petit, en algunes apareix, fins i tot, la meva besàvia Laieta, en unes altres estem amb el meu tiet Quimet i la tieta Anita, i també n’hi ha amb la tieta Carmeta i el tiet Servando, pel fons que es veu en les fotos, era a la platja de la Barceloneta; també hi ha fotos amb companyes de la fàbrica de l’àvia,( Cal Marcet), però no crec que em portessin en aquestes, possiblement ni hauria nascut.

A LA BARCELONETA, PRINCIPIS DELS 60


Precisament a la platja de la Barceloneta, recordo haver anat alguna vegada amb l’àvia, recordo que hi havia vestuaris per a canviarte la roba per el vestit de bany; el record més antic que tinc d’anar a la platja, és d’una vegada que vam anar a Montgat, amb els meus pares i uns veïns, la família Prat,en  Jaume, l’Encarna i la Rosa María,( la filla menor, l’Elvira, no recordo si havia nascut), crec que tenien uns parents allí, al costat de la carretera nacional, per la qual cosa només calia travessar la carretera i la via del tren per a arribar a la platja; si no m’enganya la memòria crec que era prop del túnel de Montgat, i havia de ser entre 1962 o 1963; possiblement vam anar amb l’autobús de línia; també tinc un record difuminat, d’haver anat a la platja de Mataró, o d’una localitat pròxima, recordo que hi havia barques de pesca encallades a la platja, i diria que hi vaig anar amb els meus pares.


La platja a la que més vam anar era la de Castelldefels, hi havia una agència d’autocars, viatges Leyca (encara existeix a Terrassa), on l’àvia agafava passatge per les excursions a Castelldefels, que feien els diumenges, sortint de Terrassa, ens recollien en la carretera, devant del Rosaleda,i recollia la resta del passatje a l’agència de Sabadell, al costat del “Apeadero”, a l’Av. José Antonio Primo de Rivera (actual Av. Barbera), i ens deixaven al costat de la platja; per a tornar a principi de la tarda; una vegada també hi vam anar amb l’autobús de línia de l’empresa Mohn, des de Barcelona, però no era practic, vam haver d’agafar el tren fins a Barcelona (plz Catalunya), i anar fins a la plaça Universitat a agafar el bus, que, a més anava molt ple, i el procés invers a la volta; a mitjans dels 60s, el meu pare es va comprar una moto amb sidecar, i amb ella també anàvem, ell, la meva mare i jo, a Castelldefels, normalment tornàvem a dinar a casa; almenys una vegada també va venir el fill d’uns veïns, en Paquito Yelamos, anàvem ell i jo en el sidecar, cosa impensable avui dia, i la meva mare de “paquet”; recordo que, ja a la platja, el Paquito, ens va donar un bon ensurt, va agafar una pilota de platja com a flotador, i, sense adonar-se, el corrent el va anar allunyant de la riba, encara sort que ens vam adonar i el meu pare va poder arribar nedant i rescatar-lo.


Amb els autocars de viatges Leyca i viatges Codina, l’àvia, també en va dur a les platges de Torredembarra, Tossa de mar i Salou.
A principis dels 70s, entre el 71 i el 73, amb la furgoneta de la família Prat,  haviem anat plegats, ells, els meus pares, el meu germà i jo (no recordo si vènia l’àvia), a la platja de San Salvador, al Vendrell, en una de les ocasions, el meu germà, que tindria entre 4 i 6 anys, ens va donar un bon esglai; després d’esmorzar, veníem, el meu pare, el Jaime, el meu germà i jo, portant-lo jo de la mà, de passejar per la vora de l’aigua, i en arribar al costat del para-sol on estaven la meva mare, l’Encarna, la Rosa i l’Elvira, el vaig deixar anar de la mà, i li vaig dir alguna cosa a me mare, no havia passat un minut que ens vam adonar que no estava amb nosaltres, espantats vam començar a buscar-lo en totes direccions, preguntant a la gent si l’havien vist, finalment, no recordo si el meu pare o el Jaume, el va trobar, a Comarruga, a més d’un kilometre d’on estàvem, el portaven una parella que l’havia trobat, buscant la “cabanya dels indis”( el para-sol), anaven preguntant a la gent per si sabien de qui era aquell nen, de tota manera, ell,  ja els havia donat el seu nom i adreça.
També, en la primera meitat dels 70s, una parella, amiga de l’àvia, que tenien un 600, ens portaven, a l’àvia i a mi, a la platja de la Punta de la Mora, prop de Tarragona, enfront de la Tomba dels Escipions.

CASTELL I PLATJA DE TAMARIT.


A la fi dels 70s i principis dels 80s , ja amb carnet i cotxe propi, vaig començar a anar amb el meu vehicle; com ja vaig comentar en el post del Càmping Trilles, vaig anar diverses vegades, amb amics de la colla del Club, a la platja d’aquest càmping a Tamarit; també m’agradava la platja de Sa Conca, a S’Agaro, no recordo amb qui anava però si que hi vaig anar diverses vegades; també recordo haver anat, almenys una vegada, amb els meus amics en Claudi, L’Azucena i la Gloria, no recordo exactament a quina platja, però era entre Sant Feliu de Guixols i Calonge, recordo que vam llogar un pedalo per a anar una mica mar endins.                            

 Ja amb la Marisol,hi  havíem anat, procurant cambiar de platja a, Comarruga, Castelldefels, Platja d’Aro, l’Escala,Tamarit, Sa Riera, Blanes, Pineda…; a partir de finals dels 80s, moltes vegades, trovabem retencions per a arribar a la platja, i com nosaltres no som de prendre el sol, si no d’arribar, banyar-nos un parell de vegades, assecar-nos i marxar, no ens agrada estar més estona a la carretera que a la platja, així que, a poc a poc, vam anar deixant d’anar a la platja .

Llegenda del Drac Gar i Got, extret de http://www.escasateva.catalunya.com

    El Drac Gar i Got de Castelldefels:

Fa molts i molts anys, un drac molt bo i amb dos caps -un per vigilar el mar i l’altre, la muntanya- va baixar de la muntanya perquè se sentia sol i va arribar a Castelldefels, on es va quedar. Es deia Gar i Got i es dedicava a defensar la vila de les invasions pirates. Però un mal dia una bruixa va aparèixer per ressuscitar les forces del mal: Llucifer i les seves guardianes malèfiques. A partir de llavors, tot va ser destrucció i obscuritat a la comarca. Per posar fi a aquesta situació i tornar l’alegria a la vila, el cavaller Guifré el Pelós, amb l’ajuda del drac, s’hi va enfrontar. En Guifré va quedar malferit i, en veure’l, el drac va anar a buscar corrents les dones d’aigua, que vivien a les fonts i estanys propers, perquè el curessin. Finalment, en Guifré i el drac Gar i Got van alliberar la vila de les forces del mal.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

FESTES DEL TURA

A Olot, entre el 4 i el 8 de setembre, es celebren les Festes del Tura, que son la Festa Major de la població; en elles es commemora la troballa, segons la llegenda, de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, per un bou (tura en català antic), prop del Mas Caritat en el S XIV; precisament el 8 de setembre se celebra el dia de les Mares de Déu trobades.

LA MARE DE DEU DEL TURA.


Aquesta festa es celebra des de l’any 1636; i el seu plat fort és l’actuació, el dia 8, de la Faràndula olotina, a la plaça Major; aquesta Faràndula està composta per els gegants, sense noms, simplement El Gegant, documentat des del XVI, i La Gegantesa (no Geganta), des del XVII; els Nans o “capgrossos”, comandats pel Cap Lligamosques, que potser és el nan més antic de Catalunya, del XVII, antigament untaven aquest cap amb mel, per a atreure les mosques que així deixaven en pau a la resta de participants; i els Cavallets o Cavallins, també del XVII (els actuals daten de 1904), unes figures de cavalls sense potes, amb un forat al mig , on es col·loca el “genet”, que al seu torn fa de “potes”; a més també s’uneixen a la festa els gegants i capgrossos dels diferents barris de la ciutat.

ELS CAVALLETS D’OLOT.


Normalment, repartides durant els dies que duren les festes, també es celebren altres activitats, com: Les Barraques, on prendre begudes i fer algun mos; el Corre focs; els Castellers; el concurs de paelles; diferents Cercaviles, com la Batalla de les Flors, un cercavila de carrosses engalanades amb flors, seques o de paper, amb una gran batalla de confeti; La Turinada, una festa-rua, que travessa la ciutat fins a acabar a l’església del Tura, on té lloc el Ball de l’hora; i, a més, els clàssics concerts i competicions esportives.


Però enguany, amb el rotllo del Covid, només es faran, La Faràndula, a la Plaça Major; alguns concerts, repartits entre la Plaça de Braus i el Parc Nou; i algunes competicions esportives, tot amb aforament limitat, entrades anticipades (gratuïtes) i havent de romandre asseguts.

Llegenda de la Mare de Deu del Tura, extret de la Vikipedia.

L’origen del topònim Tura es vincula a una tradició del segle xv, segons la qual un bou anava cada dia a rascar el terra, prop del Mas Caritat, encara existent a la vora d’Olot, fins que un dia el llaurador, amo del bou, estranyat de la insistència de l’animal va cavar al lloc i va trobar la imatge de la Mare de Déu. D’aquesta llegenda àuria (comú, amb petites variants, a altres marededeus trobades importants, com la de Montserrat o Núria), en prové el nom actual, ja que tura, en català antic, significa bou i el nom, per tant, equival a Mare de Déu del bou. Des del segle xvi, el nom de Tura és comú, entre les dones, a Olot i rodalia.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS LLEGENDES

EL SERPENT DE MANLLEU

Amb aquest relat, estreno una nova categoria, en la que explicare coses sobre fires i festes populars, de les que he pogut gaudir; unes seran conegudes de tots, unes altres, no tant; intentare publicar, cadascuna, poc abans de les dates en què se celebrin, per si us ve de gust anar a gaudi d’alguna.


La FESTA DEL SERPENT, es celebra la nit del 14 d’agost, des de l’any 2006, inclosa entre els actes de la Festa Major de Manlleu (del 12 al 15 d’agost); és una representació festiva de la Llegenda del Serpent, qu’adjunto al final d’aquestes línies.

Manlleu. Festa del Serpent. Foto: GFM – Xevi Vilaregut.


L’espectacle consisteix en una espècie de corre foc, en el qual els diables porten una enorme serp articulada, comencen a la Devesa i creuen el Ter a l’alçada del embarcador, passan per davant del Museu del Ter, on comença la pirotècnia, pugen pel Torrent de la Borina, per a girar pel carrer Cavalleria, fins al carrer de la Font, la Plaça Dalt Vila i baixan, finalment, a la Plaça Fra Bernardí, on se celebra l’apoteosi final; però enguany, pel rotllo del Covid, es farà de forma restringida, en el Pla del Rocòdrom, amb aforament limitat i reservant entrada (gratuïta) per endavant.


També, des del 2007, el mateix dia 14, a la tarda, es celebra la versió infantil de la festa, “El Serpent dels Menuts”, organitzada per animadors infantils, amb una serp més petita i amb gran participació de la quitxalla, que a més poden participar en nombrosos tallers de pintura i manualitats; tradicionalment es celebra al Passeig del Ter, però enguany, també s’ha restringit, i sera als Jardins de Can Puget.

LA LLEGENDA DEL SERPENT, de http://www.serpentmanlleu.cat:

 El Serpent de Manlleu és un relat llegendari propi de la ciutat de Manlleu
que descriu com, en temps reculats, un serpent vivia al bosc de la devesa, prop del nucli urbà, al altre banda del Ter; un serpent no es pas una serpota qualsevol. Ai ca! Un serpent es una bestiasa gran com una casa de pagès, proveïda d’una abundosa cabellera qu corona un diamant gros i lluent, que només es treia per anar a beure al riu.
Un vailet que volia aconseguir el diamant va estudiar els costums de
l’animal i quan el serpent va deixar el diamant, el va agafar i va sortir corrents.
Veient que el serpent el perseguia va entrar dins d’una casa; el serpent no trigà a arribar devant el portal, i començà a pocar la porta amb la inmensa cua.                                                L’animalas va aconseguir esbotzar la porta, mentrestant el sagal va amagar
el diamant sota d’un morter,perquè el serpent no el pogués agafar.
Llavors l’animal va entrar a la casa i es va enrotllar al morter estrenyent-lo
fins que va morir exhaust per l’esforç.                                  Com a penitencia, el diamant va ser ofert a la Mare de Deu de la Font, i restà allí fins que els francesos el van robar.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES ENTRE SETMANA

Després de l’esglai amb els ciclistes, vam decidir sortir en dies laborables, a veure si aixi estavem més tranquils.
El dilluns 20 de juliol, vam anar a visitar els Jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, d’estil Nouecentista, disposats en terrasses escalonades, sobre un penya-segat, entre les platges de Fenals i Cala Boadella; estan declarats bé d’interès cultural nacional; també s’hi poden admirar diferents escultures; estaven bastant tranquils, tot i que vam veure algun individu que es llevava la màscareta malgrat les instruccions rebudes en l’entrada.

JARDINS SANTA CLOTILDE, LLORET.


Després de la visita, vam anar a fer una passejada pel centre de Lloret, vam aparcar a l’Av. Rieral, prop de la piscina, i vam anar passejant fins al centre, també allí estava la cosa bastant tranquil·la, ens vam asseure en una terrassa a prendre una cervesa i estàvem nosaltres, un’altra parella i el cambrer; més tard ens vam anar, amb el cotxe, fins a un parc que hi ha darrere de la policia municipal, al costat de la riera, per a dinar en pla pic-nic, i després ja vam tornar cap a casa.


La següent sortida va ser el dimecres 26 d’agost, primerament ens en vam anar fins a Rupit, parant a esmorzar a Tagamanent; una vegada a Rupit, vam deixar el cotxe a l’aparcament, que estava bastant buit; vam fer una passejada pel poble, que també estava molt tranquil, vam passar pel famós pont penjant, nosaltres sols; quan vam acabar la visita del poble era molt d’ora i feia massa calor per a anar a explorar els voltants, així que vam decidir d’anar a visitar el Monestir de Santa María de Ripoll.

MONESTIR SANTA MARIA DE RIPOLL I ESGLESIA DE SANT PERE.


Vam sortir de Rupit tornant cap a Roda de Ter, per a agafar la C25 fins a l’encreuament amb la C17, per anar fins a Ripoll, una vegada allí vam deixar el cotxe a la Ronda de Mas d’en Bosch, vam creuar el pont sobre el Ter, per a passar al centre històric, dirigint-nos directament al Monestir, Monument d’interès nacional, fundat en el segle IX per Gifre el pilós, i ampliat en el XI per l’Abat Oliva, en estil romànic, sent restaurat en el XIX pel bisbe Morgadas; amb l’entrada, podíem anar veure un audiovisual al centre d’interpretació del monestir, que està situat en una capella de la veïna església de Sant Pere, per lo que havíem d’esperar que sortís el grup que hi havia i entrar amb el següent grup, però com la sala no era molt gran, vam preferir  no entrar·hi; així que vam anar directament a visitar el Monestir; començant per l’elaborada Portalada del s XII, anomenada l’arc del triomf del cristianisme, amb prop de 90 motius escultòrics sobre la Bíblia i esdeveniments històrics del segle XII; després vam entrar a la Basílica, de cinc naus encapçalades per un ampli creuer amb set absis, dels quals, el central, està presidit per un mosaic del XIII, dedicat a la Mare de Déu; en els dos extrems del creuer esta el Panteó comtal, on es van enterrar els primers comtes de la Casa de Barcelona, destacant el sarcòfag de Ramón Berenguer III, del S XII, en el costat de llevant, i en el de ponent, el de Guifre el Pilós, reposat el 1982; després vam baixar a visitar la necròpoli, tardo-romana o visigótica, descoberta sota el presbiteri, amb 65 tombes de diferents tipus i èpoques; de nou a dalt, vam sortir al claustre, que combina una galeria romànica del XII, amb altres tres gòtiques, posteriors, i les del pis superior que es van acabar en el XVI; entrant de nou en la Basílica, vam visitar la capella de San Eudald, patró de Ripoll, d’estil barroc.


Acabada la visita del Monestir, vam anar a prendre un tallat a un bar que hi havia davant, i de pas al W.C., perquè els del monestir els tenien tancats, pel Covid; després vam anar a buscar el cotxe, i vam tornar a la C17 en direcció a Ribes de Freser, poc abans d’arribar, vam parar davant del balneari Montagut, a Campelles, d’estil vuitcentista, del XIX, també conegut com a Balneari Aigües de Ribes, actualment està tancat, des de fa diversos anys, encara que els propietaris el lloguen per a alguns esdeveniments; vam passejar pels jardins, i vam pujar, per una escala monumental, a l’antiga estació d’Aigües de Ribes, abandonada i mitj enrunada, vam tornar al cotxe i vam tornar en direcció Ripoll, per a parar-nos  a dinar,  en un ampli voral de la carretera, que havia vist a l’anada, amb una bona ombra d’uns arbres; i després de dinar vam tornar, tranquil·lament, a casa.


La següent sortida, la vam fer el dimecres 16 de setembre, i vam anar a Vilanova i la Geltrú, amb la intenció de visitar el Museu del Ferrocarril; a l’anada vam anar per l’AP7 fins a Vilafranca del Penedes, i allí vam agafar la C15 que porta directe a Vilanova.

MUSEU VICTOR BALAGUER, VILANOVA.


Arribats a Vilanova, ens vam anar cap a la rodalia del Museu del Ferrocarril, però no van trobar aparcament, i després de donar un parell de voltes, finalment vaig trobar aparcament prop de la zona industrial de la carretera de Sitjes; vam caminar un quilometre i escaig, per arribar a la porta del museu, però per a la nostra sorpresa estava tancat, vam trobar una noia que treballava allí, que sortia, i ens va explicar que només obrien al públic en cap de setmana; decebuts, vam anar fins davant de l’estació a buscar un bar per a prendre un tallat; quan vam sortit, vam anar a buscar la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, que és a prop, allí vam tenir més sort, a més amb el carnet de la biblioteca, vam pagar les entrades a meitat de preu; en aquest museu vam poder veure interessants col·leccions: d’escultura, pintura, ceramica i monedes; a mes disposa d’una exposicio permanent de quadres barrocs de Ribera, Murillo i el Greco, cedits pel Museo del Prado; i les col·leccions, egípcia, ( amb una mòmia d’un nen), oriental, filipina i pre-colombina; i a la seva biblioteca hi ha més de 100000 documents i llibres.


Acabada la visita, vam fer una passejada abans d’anar a buscar el cotxe, amb el que  vam anar fins a la zona de Roquetes, on coneixia un tranquil descampat al costat de la carretera de Sitjes, amb una alzina que donava ombra, allí vam parar a dinar, després vam anar a buscar la C15 per a tornar cap a Vilafranca, parant abans en una benzinera per comprar uns gelats, que ens vam menjar per a postres; a Vilafranca, vam agafar la N340 per a tornar a casa, passant per l’Ordal.


Aquesta va ser l’última sortida del 2020 , perquè el diumenge següent, 20 de setembre, passejant per Sabadell, vaig sofrir una agressió per part d’un ciclista, per no apartar-me perquè passés per damunt de la vorera, lo que em va produir un hematoma la cuixa esquerra, qu’em va obligar a caminar amb un bastó un mes i escaig, i després ja estàvem en plena segona onada de la Covid.

Llegenda sobre el origen del nom de Ripoll, extreta de la web: elcami.cat/camipedia.

 Els ripollesos també tenen la seva manera de contar com esdevingué el nom de la vila: “Un any, en un dia de mercat, una pagesa portava polls a vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més. A mig camí, l’hi pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer caminar els polls. Tots marxaven eixerits, menys un de menut que sempre quedava enrere, i la pagesa, tocant-lo amb la canyeta que portava, li deia: “Arri, poll!, arri, poll!”. Quan la dona feia el camí amb l’aviram va passar un home i li demanà: On aneu mestressa? La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i, com que el poll petit tornava a quedar-se enrere, repetia: “Arri, poll!”. L’home va entendre que anava “a Ripoll” i, atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l’ensenyaren a d’altres, aquests a uns altres i així s’escampà. Vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu”.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES DISSABTES

L’any 2020, passara a l’història com el “any confinat” pel Covid19; a finals de primavera, després del confinament total, que ens va tenir tancats a casa dos mesos i escaig, va haver-hi una progressiva obertura a la qual anomeno el primer desconfinament, que vam aprofitar per a fer algunes escapades.


Com a prova per a veure com estava la cosa, i per a celebrar els nostres aniversaris, el dissabte 27 de juny, ens en vam anar fins a Olot,  vam aparcar a la cèntrica Av. De València, i vam fer una passejada pel barri antic, que estava molt tranquil, vam parar a prendre una cervesa en un bar, on estàvem, només, nosaltres i la propietària, quan ens anàvem va arribar un’altra parella; als vols de la una, vam anar cap els paratges de la Moixina, uns aiguamoixos que formen canals entre roures i falgueres, i qu’estan nodrits per l’aigua de diverses fonts com la font Moixina o la font de la Déu; com a dada curiosa, comentar-vos que les famoses “Patates d’Olot” van ser creades en el restaurant de la Déu, situat en aquest Paratge; també i ha un altre restaurant, un petit hotel, algunes cases de pages i camps de cultiu; vam deixar el cotxe al aparcament de la font Moixina, i ens vam ficar a l’arbreda per a dinar; per allí es veia gent passejant, però com qu’estàvem fora del camí, no ens va molestar ningú, bo algun mosquit, a la Sol; després de dinar vam donar un passeig per el paratge i després vam tornar a casa.

PARATJE DE LA MOIXINA.


El dissabte següent, 4 de juliol, vam anar fins a Camprodón, qu’estava una mica més concorregut, però es podia passejar sense aglomeracions; fins i tot vam trobar un bar en un carrer lateral, amb la terrassa gairebé buida, on vam poder prendre unes cerveses tranquil·lament; com era una mica aviat per a quedar-se a dinar allí, se’m va ocórrer arribar-nos a Beget, el preciós poble rustic, que està a l’Alta Garrocha però que depèn, administrativament, de Camprodón; faltant poc per a arribar, vam començar a creuar-nos amb bastantes motos, i quan arribàvem vam veure que els aparcaments, que hi ha abans d’entrar al poble, estaven acordonats i ocupats per motos, que començaven a anar-se; resulta que hi havia una multitudinària concentració motera; l’aparcament al costat del poble estava a vessar, per la qual cosa vaig provar de seguir per la carretera d’Oix, per a veure si per allí podia parar i dinar, però després d’uns dos o tres quilòmetres, no vam veure cap lloc adequat, per la qual cosa vaig donar la volta resignat a tornar cap a Camprodón; per sort, en l’interval, l’aparcament que queda just damunt del poble, ja l’havien alliberat (quedaven dues o tres motos), i vaig poder parar allí a l’ombra d’uns arbres i treure les cadires per a dinar; després de dinar, vam baixar al poble per a fer una passejada pels seus carrers de pedra, vam poder veure que els restaurants estaven de gom a gom; vam tornar al cotxe, i vam agafar el camí de tornada a casa.

BEGET.


El dissabte següent, 11 de juliol, vaig pensar en anar a Santa Fe del Montseny, ja que és un lloc boscós, amb molta ombra, i es pot visitar l’ermita del S XIII, renovada el XVIII, o l’hotel fundat en 1914; i passejar entre els arbres o al voltant del pantà, construït en els feliços 20; així que al voltant de les 9 del matí, vam sortir per a agafar la C17, parant a esmorzar a Tagamanent; seguint després fins a Tona, on vam agafar la carretera de Seva, i allí la que va a Viladrau, pel camí vam trobar bastants ciclistes, però sense problemes, es posaven en fila índia i s’apartaven a la seva dreta, facilitant l’avançament, quan no vènia ningú de front, perquè la carretera és estreta i revirada; vam arribar a Viladrau, que curiosament és a la comarca d’Osona, però pertany a la província de Girona; vaig aparcar en el passeig de les Farigolas, al costat del Club esportiu, i vam anar a fer una passejada pel poble, que feia temps que no visitàvem, hi havia prou gent, però sense atabalament; vam anar fins a la font del Miquel, amb una aigua molt fresqueta, esta al costat de l’Hostal de la Glòria, i tornant cap a la plaça Major, vam visitar l’Ermita de la Pietat, gòtica del XIV, renovada el XVII, declarada bé cultural d’ambit local; vam tornar al cotxe per seguir camí, vam agafar la carretera de San Celoni, i una mica abans d’arribar a San Marcial, vam començar a veure cotxes aparcats en les cunetes, i que l’aparcament estava a rebentar, seguint cap a Santa Fe, vam continuar trobant ciclistes, però ja no es comportaven com els d’abans, circulaven en paral·lel, o no s’acostaven a la dreta, dificultant avançar-los amb seguretat; un parell de quilòmetres abans d’arribar a Santa Fe, vam tornar a veure cotxes a les cunetes, i quan vam arribar devant de l’entrada al aparcament, vam veure que no hi cabia ni un Smart, a més hi havia moltíssima gent, sense respectar les distàncies i molts sense màscareta, així que vam passar de llarg, cap a San Celoni, amb intenció de parar en algun lloc menys concorregut; a partir d’allí la carretera és de baixada, i amb moltes corbes, amb límit de velocitat entre 50 i 40 quilòmetres per hora, que procurava respectar, al cap de poca estona vaig veure un grup de ciclistes enganxats al cul del cotxe, com si anessin a avançar-me, vaig augmentar la velocitat a entre 55 i 65 quilòmetres per hora, quan en una corba sense visibilitat, dos d’ells em van avançar, donant-me un esglai de mort, i, damunt increpant-me, per sort per a ells no vènia ningú de front, vaig decidir d’afluixar per sota del límit i deixar que passés la resta d’inconscients fins a perdre’ls de vista; per a mi que anaven “mamats” o una cosa pitjor; després de l’esglai, se’ns van treure les ganes de parar en cap lloc, i a San Celoni vam agafar l’autopista per a tornar a casa, sense trobar més ciclistes suïcides.

Viladrau era un poble de bruixes, aquí os deixo una llegenda extreta de la web: elcami.cat/camipedia:

LA BRUIXA.

   La suposada bruixa

Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.

Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:

Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:

Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes…! Quina collita de trumfes, noia…!

I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.

En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS VACANCES

ARAN, BOÍ I NAUTA GARONA

      Per les vacances de l’estiu de 2015, decidim tornar a Era Val d’Aran, vam anar a una agència per a reservar un hotel a Vielha; aquest seria l’últim viatge que faríem amb el Fiat Idea, que ja tenia 10 anys i més de 200000 quilòmetres; de fet abans de sortir de viatge ja havíem tancat la compra del substitut, un Toyota Yaris.
El dia de Sant Fermí, ens dirigim cap al Túnel de Vielha, parant a dinar a Lo Pont de Suert, capital de l’Alta Ribagorça, després de dinar vam passegar pel barri antic d’aquest poble, visitant la seva original església de l’Asunció de la Mare de Déu, de finals dels 60; seguim fins a creuar el túnel i una vegada a Vielha e Mijaran, vem anar fins a l’Hotel Spa Acevi, una vegada instal·lats a l’hotel, vam anar a fer una passejada per Vielha, passant per la glésia de Sent Miquèu, romànica i gòtica, d’entre el XII i el XIV, que alberga la talla romànica d’eth Crist de Mijaran, i una pila baptismal, també romànica; vem arribar al Passég dera Libertat, en el barri d’eth Cap dera Vila, a la riba dreta del arriu Nere, amb diverses cases gòtiques i renaixentistes, com Ço de Rodés del XVII; després vam seguir el riu Nere fins a la seva confluència amb la Garona, arribant al Palau de Gèu (Palau de Gel), tornant per la riba de la Garona fins a l’Hotel, per a sopar.

SENT BERTRAN DE COMENGE.


El dia 8, vam entrar a França per Eth Pont d’et Rei,  i ens vam anar fins a Sent Bertran de Comenge (Saint Bertrand de Cominges), a la Nauta Garona, a la part gascona d’Occitania, catalogat en els “plus beaus villages de France” ( els més bells pobles de França), està situat en un pujol enmig de fertils camps de cultiu, coronada per la Catedral de Sainte Marie, amb elements romànics del XII, gòtics del XIV i renaixentistes del XVI, al seu al voltant, el poble, té cases gòtiques i renaixentistes, entre las que destaca la Maison Bridaut, gòtica del XV; acabada la visita, vam tornar cap a l’Aran, parant en Sent Biat (Saint Beat), a la vora de la Garona, a prendre uns cafès amb llet, i fer un petit passeig, en el qual vam veure una Capella Troglodítica, encastada en la roca.


De nou en terra aranesa, vam parar per dinar a Bossòst, a la riba esquerra de la Garona, després de dinar vam fer una passejada pel poble, on vam veure la glésia romànica de la Mair de Diu dera Purificación, del XII; després vam agafar la carretera cap al col d’et Portillon, entrant, de nou en Nauta Garona, arribant a Banhères de Luishon (Bagnères de Luchon), on vam visitar el hall de les Termes de Luchon, i passejar pels seus bonics jardins, després de prendre uns cafès, i fer un petit passeig per el poble, vam tornar cap a Bossòst, però, abans, vam parar per a visitar l’Aran Park, un parc d’animals del Pirineu, en semi-llibertat, (cervols, marmotes, voltors, ossos…), acabda la visita, vam tornar cap a l’hotel per a sopar.


Havent sopat  vam sortir a fer una passejada pel centre de Vielha, i vaig rebre una trucada del meu germà, demanant-me si podia passar per casa dels pares, a veure com estaven; perquè, segons sembla, havia parlat amb el meu pare que li va dir que aquell matí havia portat a la meva mare a urgències, perquè li costava respirar, de fet en aquells dies, va fer molta calor a Sabadell; li vaig recordar que estava a Vielha, i em va dir que ja s’acostaria el, l’endemà.

SANT CLIMENT DE TAHÜLL


El dia 9, va començar el dia molt ennuvolat; vam anar fins a Tredòs, amb la intenció d’arribar fins al balneari de Banhs de Tredòs, però, mentre estàvem visitant els voltants del pantà d’Aiguamòg, va empitjorar el temps i va començar a plovisquejar; així que vam donar la volta, tot decidint de provar a l’altre costat del Túnel de Vielha; quan vam sortir del túnel, ens vam trobar un temps assolellat i esplendid; i vam anar cap a la Vall de Boí.
Vam arribar al poble de Taüll, parant enfront de l’església romànica de Sant Climent de Taüll, del XII, als afores del poble; després de visitar-la, vam anar fins al poble, per a visitar la de Santa María de Taüll, que es va aixecar al mateix temps que la de Sant Climent; després vam anar a un petit restaurant del poble, a dinar, des d’allí vaig trucar al meu pare, per a veure com seguia la mare, que, de moment, estava estable; després d’un passeig per Taüll, ens vam acostar a Caldes de Boí, on vam veure el balneari i el santuari de La Nostre Senyora de Caldes, del XVIII, al costat de la Noguera de Tor.
Cap a mitja tarda vam tornar a Vielha, ja no plovia, però feia fresca, em vaig comprar una jaqueta para vent.


Aquella tarda, vaig rebre una trucada del concessionari Toyota, que ja tenien el cotxe matriculat, vam quedar que l’endemà, divendres, que tornàvem a casa, a la tarda, passaríem a recollir-l’ho.


El dia 10, per a tornar a casa, vam sortir de l’Aran, pel Port de la Bonaigua, i el Pallars, passant per Sort, Tremp i el Collegats, cap a Balaguer i Bellcaire d’Urgell, on vam parar a dinar en restaurant de carretera; d’allí directes a Sabadell, arribant amb el temps just, per a treure les coses del cotxe, per a anar al concessionari, a lliurar-lo i recollir el nou; per a després anar a casa dels pares a veure com estava la mare, segons sembla, aquell matí havia tingut una altra crisi, però aquella tarda ja estava millor, encara que molt toveta.


Aquell cap de setmana, 11 i 12, vam anar els dos dies a casa dels meus pares, també van baixar el meu germà i la meva cunyada; el diumenge, la meva mare, semblava una mica més animada; el dilluns 13, se’m van acabar les vacances, i vaig tornar a la feina, a l’hora de dinar, vaig telefonar a casa dels pares, però no contestava ningú, així que sobre les quatre i escaig de la tarda, vaig tornar a provar, i com que seguien sense respondre, vaig trucar al mòbil del meu pare, qu’em va dir que estaven a urgències del Tauli, però que em penjava perquè venia el metge; al cap d’una estona em va trucar el meu germà, que havia arribat a l’hospital al mateix temps que em penjava el meu pare, i em va dir que plegués i anes cap alla, que la cosa pintava malament; vaig anar a avisar al meu cap, i després de recollir la meva taula, vaig sortir a agafar l’autobús fins a l’estació, just en el moment en que pujava al bus, em va trucar el meu germà dient-me, que la meva mare acabava d’expirar, per una fallada cardio-respiratoria; va ser una fi de vacances trista, però en que vaig poder constatar la gran quantitat de gent que apreciava a la meva mare, que al cel sia. .


Seguint el costum, aquí os deixo una llegenda de la zona.
Llegenda de: Les encantàries de la Vall de Boí
Extret de: https://escasateva.catalunya.com
Diuen que la Vall de Boí era plena d’encantàries. Aquestes petites fades misterioses, o donis d’aigua, que vivien a la vora dels rius i al estanys tenien el poder de regenerar la natura. És podien trobar vora el camí del port de Rus de Taüll, amagades a la cova de la Roca Carrera de Barruera o al barranc donis Corts de Cóll. Els encantàries molt sovint rentaven la roba vora el riu. Una nit, un home que els havia vist, els va prendre d’amagat una tovallola. Quan ho van veure van exclamar: “Tira que tiraràs, si et l’emportes, ni ric ni pobra seràs”. I així va passar. Sembla que en aquella època posseir una peça de roba portava fortuna, però els cuses també podin anar malament. Dues noies que també ho van intentar no van poder sortir de la pobresa per més que treballaven fins que van cremar aquella tovallola.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS VACANCES

SEVILLA 2015

L’any 2013 em vaig quedar en atur, i a l’estiu del 2014, vam decidir de tornar a Sabadell, i al cap de poc vaig trobar treball en un concessionari de Barcelona; per aquest motiu, ni el 2013 ni el 2014, vam anar de vacances.


Al febrer de 2015, ja vaig poder agafar uns dies en el meu nou treball, i vam decidir d’anar a conèixer Sevilla; vam anar a una agència de viatges, on ens van reservar hotel i bitllets d’anada i tornada en l’AVE; a més, com que la meva cunyada la Noe, va estar un temps treballant allí, ens va deixar una guia de la ciutat, i un abonament “contac-less” per a l’autobús urbà, que es recarregava en quioscos i estancs.


El dia de l’anada, d’hora al matí, vam agafar els FGC fins a l’estació de Provença on vam agafar la L5 del metro fins a Sants, una vegada a l’estació de Sants, vam anar a esmorzar i després ja vam anar cap agafar l’AVE fins a l’estació de Santa Justa de Sevilla, on vam arribar sobre la una i escaig del mig dia.


Sortint de l’estació, el primer que vam fer va ser buscar un lloc per a dinar, per sort, vam trobar un restaurant molt a prop de l’estació; després de dinar vam anar caminant fins a l’hotel, guiant-nos pel planell que ens va deixar la meva cunyada; finalment vam arribar a l’Hotel Macarena, al costat de l’Hospital de las Cinco Llagas, del S XVI, la seu del Parlamento de Andalucia; com a curiositat, comentar-vos que és l’hotel on té l’accident la mare del protagonista de la sèrie “Alli abajo”, és molt gran i bonic.

LA GIRALDA DE NIT.


Una vegada instal·lats, a la tarda vam sortir per a començar a conèixer la ciutat, que té el barri antic més gran d’Espanya; començant per la Muralla Almohade del S XII, que teníem enfront de l’hotel; i d’allí vam anar a visitar la propera Basílica de la Esperanza Macarena, edificada el  en el S XX, per a acollir la imatge de la Macarena del XVII o XVIII; després de passar per diversos carrerons del barri de Sant Gil, ens vam encaminar cap a la Giralda; al carrer de San Luís, vam veure l’iglésia de San Luís de los Franceses, barroca del XVIII i la Santa Catalina, gòtica mudèjar del XIII; arribant a la plaza de San Leandro, vam veure l’iglésia de San Ildefonso, neoclasica del XVIII; passant al costat del Museo del baile flamenco,  finalment, vam arribar a la Catedral de Santa Mª de la Sede, gòtica, la més gran del món, del XV , i la Giralda, el campanar, construït sobre un minaret almohade del XII; d’allí ens vam anar cap al carrer Mateo Gagos a triar un dels seus nombrosos locals per a sopar, per, després, tornar a l’hotel.


L’endemà, vam tornar fins a la catedral, per a veure-la amb llum de dia, ens vam dedicar a admirar el seu exterior, perquè hi havia molta cua per a entrar i vam desistir, vam veure, també el Palacio Arzobispal, renaixentista i barroc de XVI i XVIII; i vam anar a visitar els Reales Alcazares, un gran complex palatí amb elements islàmics del S XI, gòtics del XIII i mudèjars del XIV, després de visitar el seu interior, vam sortir als extensos Jardines del Alcázar, arribant fins a la Galeria del Grutesco, un tram de muralla almohade transformada en una loggia manierista en el S XVII, que imita roques amb pintures al fresc.


Sortint de los Alcázares vam passar per l’Archivo de Índias del XVIII, i vam anar a buscar un lloc per a dinar, darrere de l’Hospital de la Caridad; després de dinar ens vam acostar al riu, i al costat de la Torre del Oro, almohade del XIII, vam veure els vaixells turístics que recorren el riu, i després de regatejar el preu del bitllet, vam pujar en un d’ells, va ser un passeig agradable, passant al costat de la Isla Mágica, i l’Isla de la Cartuja, on es va instal·lar la Expo; passat el Puente de la Barqueta vam donar la volta, i vam arribar fins al Muelle de las Delícias, on atraquen els creuers; poc abans del port comercial, vam donar la volta i  vam tornear al costat de la Torre del Oro; de nou en terra ferma, vam agafar el camí de tornada a l’hotel, parant a sopar a una jamonería.

PLAZA DE ESPAÑA.


L’endemà, vam estrenar la targeta del bus, que ja habiem carregat, agafant un fins al Parque del Prado de San Sebastian, on hi havia una noria, creuant aquest parc vam arribar al Parque de Mª Luisa, entrant per un accés de la galeria que hi ha entre les torres de la Plaza de España, com a curiositat, comentar-vos que aquesta plaça i el seu canal amb barques apareix en un episodi de Star Wars; després de recórrer aquesta plaça, ens vam internar als jardins del parc, passant per diverses glorietes, vam poder veure la Isla de los Patos (o de los Pajaros), i també la “montaña Gurugú”, un monticle artificial, amb una casacada, des del seu cim es domina tot el parc; vam veure el pavelló Mudèjar, i arribem fins a la Plaza de America, al costat del museu arqueològic, després del que vam trobar el pavelló de Mèxic, des d’allí, vam anar cap el Paseo de las Delícias, per a tornar cap al barri de Santa Cruz, passant devant del Costurero de la Reina, una caseta de guarda en forma de Castell Neo mudèjar del XIX; vam arribar fins al palacio de San Telmo, Barroc d’entre el XVII i el XVIII, seu de la Junta de Andalucia; i d’allí vam anar cap a la zona de la Giralda, per a anar a dinar.


Després de dinar, vam tornar cap a l’Hotel, passant per la Plaza Nueva i l’ajuntament, instal·lat en un edifici d’estil plateresc del XVI, i per la calle Sierpes, que concentra gran quantitat de comerços, com la botiga de la Vicky Martin Berrocal; més endavant vam trobar la plaza de la Encarnación, més coneguda com la plaza de las Setas, a causa de les construccions metàl·liques que hi fan de parasol; per a arribar al carrer de San Luís, vam passar, per l’isglésia de San Pedro Apóstol, gòtica-mudèjar del XIV, i pel Palacio de las Dueñas, de la Duquessa d’Alba, renaixentista del XV; prop d’allí, ens vam creuar amb el Luchino, dels Vitorio i Luchino; arribats a l’hotel, vam reposar fins al vespre.


Cap el vespre, vam agafar un autobús per a anar fins al Centro Comercial Antigua Estación de Cordoba; sortint d’allí vam anar fins al Puente de Isabel II, més conegut com el Puente de Triana, pel que vam creuar per a anar a veure aquest famós barri, passejant per diversos dels seus carrers, entre les quals no podíem deixar-nos la calle Betis; de tornada a l’altra riba, vam passar per la plaça de toros, barroca del XVIII, de la Real Maestranza; i d’allí ens vam anar cap a la zona de la Catedral a provar un altre local per a sopar “tortilla de camarones”; i tornar passejant fins a l’hotel.


El següent dia era el retorn a casa, com que teníem el tren a la tarda, quan vam deixar l’hotel, vam agafar un bus per a anar a l’estació de Santa Justa, per a deixar les maletes en una consigna; i després vam anar a passejar fins a l’hora de dinar; arribant fins als Jardines de Murillo, que estan darrere dels Reales Alcazares, allí vam veure el monumento a Cristobal Colon, després vam entrar p’els carrerons del Barrio de Santa Cruz, al costat de la paret nord de los Alcázares, desembocant en l’encantadora Plaza de Doña Elvira, tornant cap a l’estació vam parar a dinar; i després vam anar, tranquil·lament ,a buscar les maletes i a l’AVE; arribats a l’estació de Sants, vam agafar un tren fins a Sabadell Centre; i de camí a casa,vam parar per sopar al Viena de l’ajuntament.

Leyenda de la Calle Sierpes:

   En tiempos de reconquista, esta calle se llamaba calle de Espaderos, ya que en ésta había un hospital y hermandad que hacían espadas.

A finales del S. XV empezaron a suceder una serie de desapariciones de niños y no se volvían a saber más de ellos. Desaparecían durante la noche al dormir o mientras jugaban en la calle, y ya no se volvían a ver ni vivos ni muertos.

A raíz de estos sucesos las madres preocupadas llevaban a sus hijos pegados a sus faldas todo el tiempo y los dormían  en sus brazos por temor a que pudiese ocurrirles algo. Corrían rumores de todo tipo: que los niños eran robados por judíos, por piratas turcos, etc.

Pero un día, Alfonso de Cárdenas, que regentaba la ciudad por aquel entonces, fue alertado por un preso fugitivo quien de momento no quiso dar su nombre, ofreciéndole a Don Alfonso información sobre el robo de los niños a cambio de su libertad. Al firmar el acuerdo se supo que ese esclavo era Melchor de Quintana y Argüeso, condenado por participar en una rebeldía contra el Rey.

Melchor condujo a Don Alfonso hacia el autor de las desapariciones de niños. Era una enorme serpiente, gruesa como un hombre y de más de 20 pies de largo, la cual tenía una daga clavada en el cuerpo y fue el mismo Melchor quién le propició la muerte a ese condenado monstruo.

El animal fue expuesto en la calle Espaderos y venían a verlo desde todos los barrios de Sevilla, borrando de la memoria el nombre de Espaderos y hablando de la calle como la calle de la Sierpe

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES LLEGENDES RECORDS VACANCES

EUSKAL HERRIA 2012

Al juliol del 2012, la Sol i jo, vam celebrar les noces de plata convidant als nostres pares, el meu germà i cunyada, i els pares d’aquesta, en el mateix restaurant on vam celebrar les noces; ens hagués agradat repetir el viatge a Paris, però la butxaca no donava per a tant, així que, a l’agost, vam agafar un viatge organitzat, en autocar, a Euskal Herria (País Basc).
El dia de sortida, va venir a recollir-nos un taxi per casa, aquesta vegada entrava amb el viatge, per a dur-nos fins a Granollers, on ens recollia l’autocar, que venia des de Girona, vam estar a punt de perdre’l per una confusió, perquè vam anar a l’estació d’autobusos, i ens esperava en la de tren, per sort estan a prop l’una de l’altra, a la mateixa avinguda, i el taxista va reaccionar a temps.


Una vegada a l’autocar, vem anar fins a Barcelona, a la central de l’agència que organitzava el viatge (Viatges Continental), allí va pujar la resta de viatgers i la guia; vam sortir de Barcelona, i encara vam fer una altra parada, a Martorell, on van pujar més passatgers; ja tots a bord, va agafar l’A2 cap a la Panadella, on  vam parar a esmorzar; després vam seguir fins a Lleida, on va agafar l’AP2 fins a Saragossa, i allí l’AP68 cap a Tudela, fent una parada tècnica en l’àrea de Sobrádiel; passat Tudela ens vam desviar per l’AP15, (gratis per als autocars i camions), fins a Pamplona (Iruña), on ens allotjaríem durant tot el viatje, a l’Hotel Blanca de Navarra, a l’Av. Pio XII; allí una vegada repartides les habitacions, vam passar al menjador per dinar.
(A partir d’aquí, nomenare les poblacions amb el seu nom oficial en euskera, i entre parèntesi en espanyol)


Ens van donar la tarda per a visitar Iruña (Pamplona), per lliure; sortint de l’hotel vam seguir l’Av. Pío XII, en direcció al barri antic, passant pel Parc de la Taconera creat en el S XX, on hi ha restes de les muralles, i la Puerta Taconera; i vam agafar el carrer Major, que passant per l’església de San Saturnino, gòtica del XIII, ens va dur devant l’ajuntament, barroc del XVIII, des d’on es tira el chupinazo que inicia els Sanfermines; d’allí vam anar fins a la catedral de Santa María, gòtica del XIII al XIV; tornant a l’ajuntament, per a agafar el carrer Estafeta, per on corren els mozos als encierros; arribant a la plaça de toros, des d’allí vam anar a la Av Carles III, on ens vam trobar amb alguns companys de viatge, amb els que vam anar a la plaza del Castillo, on vam veure el quiosc de pedra, i vam anar a prendre alguna cosa al típic Bar Iruña, des d’allí vam tornar fins a l’ajuntament, pel carrer Chapitela; i tornar a l’hotel.

EL PUPPI DEL GUGGENHEIM


El segon dia, ens van portar a Bilbo (Bilbao), al Museu Guggenheim, que visitem amb àudio-guia, a la sortida ens va venir a recollir el bus enfront del Puppi, una enorme figura d’un gosset completament coberta de flors; ens van acostar fins al casc antic, on optem per fer la visita per lliure ( en les diferents ciutats es podia optar a una visita guiada, però es pagava a part);  vam passar per la plaza Barria, i pel carrer Gurutze Kalea, arribant a la Catedral de Santiago, gotica del XIV al XV, que vam entrar a visitar, seguint per la Dendari kalea, vam sortir a a la Eribera Kalea, que voreja el Nervión, allí vam veure la San Anton Eliza (església de Sant Antón), vam  trobar-nos altres companys que també van fer la visita per lliure, vam anar plegats fins on ens esperava l’autocar.


Vam sortir de Bilbo per a anar fins a Bermeo, poble costaner de la comarca Biscaïna de Busturialdea, situada en l’embocadura de la Ria de Gernica; on ens van portar a dinar un local típic, on ens van oferir Marmitako, típic de la zona; després de dinar, vam fer una passejada pel poble, arribant al costat de la Torre Ercilla del XV, seu del Museu del pescador, des d’on hi ha una bona vista de l’illa de Izaro, i del port, o ports, perquè en un costat està el port comercial, i a l’altre l’esportiu; vam baixar fins al port, on en el moll Artza, enfront de la comandància, hi ha una reproducció d’un vaixell ballener del S XVII.
Prop d’allí, ens va recollir l’autocar per a portar-nos, fins a Gernica, a la vora del riu Oka, que desemboca en la ria de Gernica; el nom real de la població és Gernica-Lumo; allí vam visitar la Casa de Juntas, l’edifici actual és del S XIX, vam fer una visita guiada, en català; i vam poder fotografiar-nos enfront del mític Arbol de Gernica, sota el que juren el càrrec els Lehendakaris; (antigament, també havien de jurar els reis espanyols, en qualitat de Senyors de Biscaia); l’arbre actual, del segle XX, és un “fill” del Arbol Viejo del XVIII, del qual encara es pot veure el tronc en un templet, i aquest era “fill” del Arbol Padre del XIV; acabada la visita, vam anar a passejar pel parc de los Pueblos de Europa, on vam veure escultures de Chillida i d’Henry Moore; al costat del parc ens va recollir l’autocar per a portar-nos de tornada a l’hotel.


El tercer dia, ens van portar a Donostia (San Sebastian), capital de Guipúscoa; on, amb alguns companys, vam fer la visita per lliure, hi havia una parella, crec que eren els de Martorell, que ja havia estat una altra vegada i es van oferir a fer-nos de guies; també vènia una parella de Girona; l’autocar ens va deixar al costat del Palau de Congressos del Kursaal, on se celebra el festival de cinema; des d’allí vam travessar el riu Urumea, pel pont del Kursaal, a l’altra riba vam poder admirar el teatre Victoria Eugenia i l’hotel María Cristina, tots dos de principis del XX; vam seguir, després, pel BulebarZumandia, on hi ha una oficina de turisme, on vam agafar plànols de la ciutat; ens vam desviar per la Getaria kalea, i ens dirigim a la catedral del Buen Pastor, del XIX, en la que vam entrar, no és molt gran; sortint d’allí,  per la Hernani kalea, vam anar al casc antic, on vam passejar per diferents carrers, fins a arribar a la  Konstituzio plaza, envoltada d’edificis singulars; després vam anar a un bar de la Abutzuaren kalea, a prendre’ns uns pinxos amb xacolí, boníssims, sortint d’allí ens vam creuar amb el grup que feia la visita guiada; passant al costat de l’ajuntament, en un bonic edifici que va ser un Casino en el S XIX, vam anar fins al Kontxa Pasaelekua (Passeig de la Concha), des d’on vam poder admirar aquesta famosa platja donostiarra, de 1350 metres de longitud entre el monte Igeldo i el Urgull, i que, al costat del passeig alberga el Balneario La Perla de 1912, i el Club Nàutic; allí ens va recollir l’autocar.

PLATJA DE LA CONXA.


Ens van dur a dinar a Azpeitia, on està el Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola), barroc xurrigesc d’entre el S XVII i XVIII; construït al costat de la casa on va néixer Sant Ignasi de Loyola, fundador de la Companyia de Jesús; després de dinar, ens van portar a fer la visita guiada del santuari i la casa.
Acabada la visita, vam tornar a l’autocar, que ens va dur per la costa Guipuscoana, passant per Zumaia, Getaria i Zarautz, on vam parar, per a anar a veure el restaurant de Karlos Arguiñano, al costat de la platja; després vam tornar a l’hotel.


El quart dia, ens van portar a Vitòria-Gasteiz, (la seva denominació oficial combina el nom espanyol: Vitòria, i el basc: Gasteiz), capital administrativa d’Euskadi; com que nosaltres l’havíem visitat el 2006, ens vam oferir a guiar als nostres companys, amb els que vam visitar Donostia; l’autocar ens va deixar al costat del Florida Parkea (Parc de la Florida), prop de la Katedrana Berria (Catedral Nova), de María Inmaculada, neogòtica del XX, des de la qual vam anar fins a la plaça de la Virgen Blanca, al costat de la San Migel eliza (església), gòtica renaixentista del XIV al XVI ; i d’allí a la Espania plaza, porticada del XVIII, on està l’ajuntament, després vam pujar cap el casc medieval per la Eskola kalea veient edificis amb pintures murals; arribant al costat de la Catedral Vella, de Santa María, gòtica del XIV , que estava en obres, i no es podia visitar; vam arribar al Portal d’Arriaga, prop del que vem anar a un bar a prendre alguna cosa; vam tornar a entrar al casc antic, per la Errenmentari kalea on vam veure la San Pedro eliza, gòtica del XIV ; tornant cap a la plaça de la Virgen Blanca, i d’allí al Florida Parkea, passant pels jardins del Obispo Fernández, on vam veure unes escultures d’un cocodril i un rinoceront a grandària natural; allí ens esperava l’autocar, per a portar-nos a dinar a un restaurant de l’extraradi.


A la tarda ens van dur a Oñati (Oñate), a la comarca guipuscoana de l’Alto Deva; feia molta calor, vam fregar els 40°; allí ens va rebre una guia local, enfront de l’edifici de l’ajuntament, barroc del XVIII, per a fer la visita de la San Migel eliza, gòtica del XV, amb un interessant retaule barroc; per sota del seu claustre, passa el riu Ubao; i la Universitat Sancti Spiritus, renaixentista del XVI, la primera d’Euskadi; gairebé en acabar, visitant el claustre de la universitat, a la Sol li va donar una lipotímia per la calor, vam haver de refrescar-la i portar-la a l’autocar, on el conductor li va donar una beguda carbonatada i fresqueta, perquè es recuperés; en arribar a Pamplona, a dos cuarts de nou del vespre, el termòmetre encara marcava 38°, per sort a l’hotel teníem aire condicionat.
El cinquè dia ens van portar a visitar la muntanya de Larrun ( La Rhune, en francès), de 905 metres d’altura, pròp del litoral del Golf de Biscaia, situada en el límit de Lapurdi (Labort) i Nafarroa (Navarra); per a això vam anar fins a Behobia, per a entrar a França i dirigir-nos a Ascain, des d’on surt el “Petit Train de la Rhune” un tren cremallera que ens va dur fins al cim de la muntanya, durant el viatge, vam poder veure grups de Pottoka ( petits cavalls típics de la zona) i d’ovelles de cara negre; i ja en el cim, vam poder contemplar les magnifiques vistes en 360º, malgrat que pel costat de la mar només vèiem un mar de núvols.


Després de baixar de la muntanya, ens van portar fins a  Donibane  Lohizune (San Juan de Luz), a Lapurdi (Pirinées Atlantiques), situada a la riba dreta del estuari del riu Urdazuri (Nivelle), y al voltant d’una petita badia; allí ens van dur a dinar a un restaurant prop de la platja gran ; després de dinar ens van donar temps lliure per a visitar el poble, fins a dos quarts de quatre; vam anar a veure la platja i la badia, i després ens vam internar pels estrets carrerons, veient les seves peculiars cases amb portes i finestres de colors, arribant fins al port instal·lat en l’embocadura del riu, on a més de les embarcacions,  podiem vèure les cases de  Ziburu (Ciboure), el poble de la riba esquerra; entre les tres i les quatre de la tarda, havíem de trobar-nos en un punt del port, per a pujar a un vaixell turístic, que ens va dur a fer una travessia per a veure els penya-segats de la costa coneguda com la Corniche basca, també vam poder admirar la badia i el Fort Socoa, una fortalesa costanera de Ziburu, des del mar, també vam poder veure unes enormes coves en el penya-segat; de nou a terra ferma ens va recollir l’autocar i vam tornar a Espanya, parant a Hondarribia (Fuenterrabía), a la riba esquerra de l’estuari del Bidasoa, que forma la Txingudikobadia, allí vam fer un petit passeig admirant la badia, i la localitat francesa d’Hendaia en la riba oposada , i després de prendre un refrigeri, vam tornar l’autocar per a retornar a l’hotel.


El sisè dia tornàvem a casa, per la qual cosa ens van donar més temps després d’esmorzar per a poder recollir-ho tot; vam sortir cap a Zaragoza, on van deixarnos al costat de la plaça del Pilar, i d’allí vam anar caminant fins a un restaurant pròxim, per a dinar i celebrar la fi del viatge; després d’això ens van donar una estona per a passejar pel centre de Zaragoza; de tornada a l’autocar; vam parar en la Panadella, i després ja  vam deixar als companys de Martorell, i d’allí vam anar a la central de Barcelona, on van baixar la guia i la meitat del passatge; els següents a baixar vam ser nosaltres, a Granollers, on ens esperava el taxi per a portar-nos a casa a Manlleu.


Mari és una deessa-geni de la mitologia basca, aquí transcric un resum extret de Wikipedia:

 Mari, personificación de la madre tierra, es reina de la naturaleza y de todos los elementos que la componen. Generalmente se presenta con cuerpo y rostro de mujer, elegantemente vestida (generalmente de verde), pudiendo aparecer también en forma híbrida de árbol y de mujer con patas de cabra y garras de ave rapaz, o como una mujer de fuego, un arco iris inflamado o un caballo que arrastra las nubes.                                                                  En su forma de mujer aparece con abundante cabellera rubia que peina, al sol, con un peine de oro.                                                                                                                    Conocida también como la «Dama de Aketegi» o «Aketegiko Dama»). Dicen que cada siete años cambia de morada, y en ese cambio se le puede ver surcar los cielos en un carro de fuego; dependiendo de la cumbre que habite, así será el tiempo que haga, lluvioso o seco. Otra característica es su larga cabellera rubia y la costumbre de peinarla al sol con un peine de oro a la entrada de su cueva.

Una de las leyendas más importantes es la que nos cuenta por qué Mari habita y es vista en todos los montes vascos. Mari es la encargada de llevar el buen y el mal tiempo de un lado a otro en el País Vasco, y se dice que cuando Mari está en Anboto llueve, cuando está en Aloña hay sequía y cuando está en la cueva de Supelegor (macizo de Itxina en el Gorbea, en Orozco) las cosechas son abundantes.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar