L’any 97 decidim anar de vacances a Figueres, per a visitar el Museu Dalí, i també a Cadaques; així que vaig reservar una habitació a l’Hotel Bon Retorn, a l’entrada de Figueres per NIIa.
Així que, arribat el dia, vam agafar la maleta i a la Laika, i ens en vam anar fins a Girona per l’AP7, i des de Girona a Figueres per la NII, arribant a l’hotel sobre el migdia; una vegada instal·lats, i després de dinar i d’un descans, ens vam anar a passejar pel centre de la ciutat, on vam descobrir una pastisseria on tenien uns xuxos enormes i plens de crema, deliciosos¡¡; a més d’aprofitar el passeig per a localitzar llocs d’interès, com el Museu Dalí, el museu de la Joguina…
L’endemà, vam agafar la carretera de Roses, per a anar a fins a Cadaqués, i d’allí, a Port Lligat, on vam veure la casa de Dalí (per fora); vam tornar a Figueres, i vam buscar un lloc per a dinar; de retorn a l’hotel, i després d’una migdiada, vam deixar la Laika al balcó de l’habitació, i vam anar a gaudir de la piscina de l’hotel, que teníem per a nosaltres dos sols.
CADAQUES.
L’endemà, vam agafar la carretera de Llançá fins a Vilajuiga, per a pujar monestir de Sant Pere de Rodes, com que no podíem entrar amb la Laika, i jo ja l’havia visitat, va entrar la Sol i jo em vaig quedar passejant la Laika pel bosc del voltant, i gaudint de les vistes sobre el Port de la Selva; a la tornada, de Vilajuiga, vam anar cap a i Perelada, on vam parar per a visitar el poble; vam tornar a Figueres per Vilabertran, per a dinar.
A la tarda, després de descansar, vam anar al Museu Dalí; ens va agradar molt; en sortir vam tornar a l’hotel a buscar la Laika i vam fer una passejada fins a l’hora de sopar.
LA TORRE GALATEA, MUSEU DALÍ.
El següent dia era el del retorn a casa, així que després de desdejunar, i deixar l’hotel, vam anar cap a Verges, i d’allí a la Bisbal, on vam xafardegar algunes botigues de ceràmica; després vam anar a dinar a Girona; després vam agafar l’AP7 per a tornar a Sabadell.
A continuació adjunto una llegenda sobre un vampir empordanès, bastant anterior al Dracúla; extret de la Vikipedia:
El Comte Estruc o Estruga, segons les llegendes, seria Arnald Estruc, un noble medieval de l’època de Guillem Torroja, any 1173, el tutor del rei Alfons el Cast.
Es deia que el comte era un home vell que va morir i va tornar a la vida convertit en un ésser endimoniat i jove, un vampir que xuclava la sang a la gent d’aquell temps, seduïa les noies joves i les deixava prenyades. Al cap de nou mesos aquestes dones parien petits monstres que morien només nàixer.
La llegenda té lloc al castell de Llers que va ésser destruït durant la Guerra Civil espanyola.
Com, que per el mal temps, vam haver d’escurçar les vacances de l’estiu del 95, vam decidir aprofitar que l’11 de setembre queia en dilluns, per a anar a Era Val d’Aràn, una de les visites que vam haver d’anul·lar. Un company del treball, que hi havia estat diverses vegades, em va recomanar el càmping Bedura Parc, en Era Bordeta, prop de Bossòst.
El dissabte 9, al matí ens vam posar en camí, i quan estàvem arribant al túnel del Bruc, ens vam adonar que no havíem agafat ni els sacs de dormir, ni cap peça amb màniga llarga, però com que ja estàvem lluny per a donar la volta, vam decidim que aquella tarda ja els compraríem a l’Aran.
Vam anar fins a Lleida, i allí vam agafar la N230 cap a Benavarre i el Pont de Suert, vam parar a dinar en un restaurant de la carretera, prop de Vilaller; ens vam asseure en una taula de fora, perquè portàvem la Laika, però l’amo del restaurant ens va dir que podíem entrar amb ella, ja que veia que era molt tranquil·la; després de dinar, vam seguir cap al Túnel de Viella, per a després passar Viella en direcció a Bossòst; arribats a Era Bordeta, vam trobar el desviament per a accedir al càmping, que pujava pel vessant de la muntanya, a l’esquerra de la carretera.
El càmping estava en plena natura, amb grans arbres de tipus alpí; quan ja havíem muntat la tenda, l’encarregat va veure que teniam la Laika, i ens va comentar que no admetien animals, però que com era temporada baixa i hi havia poca gent, si ens comprometíem a no deixar-la solta, no hi havia problema.
CASES DE BOSSOST.
Després d’això, vam anar fins a Bossòst a buscar una botiga d’esports, on vam comprar dos sacs de dormir i dos xandalls, aprofitant per a veure el poble.
GLESIA DE SANT MIQUEU, VIELHA.
L’endemà, vam anar a esmorzar a Vielha, i d’allí ens en vam anar a Vaquèira i al Plà de Beret, per on vam estar passejant una bona estona; baixant, després a Salardú, per a dirigir-nos cap al llac de Aiguamog, i passejar per la riba del riu del mateix nom. Després vam anar a dinar a Arties, i a la tarda a passejar per Vielha; abans de tornar al càmping, vam parar a sopar a Bossòst.
El dilluns 11, vam recollir i vam tornar cap a casa, passant pel port de la Bonaigua (2072mts), passant pel Pallars, vam parar a dinar a Sort, i d’allí vam anar cap a Adrall pel port del Cantó, i després cap a Oliana, Solsona, Manresa i finalment a casa.
Tot seguit os deixo un comentari sobre la llengua aranesa, una de les tres llenguas oficials a Catalunya: L’aranès o aranés és la varietat de la llengua occitana parlada a la comarca de la Vall d’Arán. Es un dialecte de l’occità Gasco, afí a les varietats de Comenge. Es a dir que l’aranès es una variant de la llengua que parlaven els Catars.
També unes llegendes de la web valdaran.com:
LA BRUIXA.
Bruixes i fetilleres del Pla de Beret
Potser a causa de la naturalesa de la seva geografia peculiar, el Pla de Beret ha tingut una gran força simbòlica al llarg de la història.
Els mites i llegendes autòctons han viatjat incansablement per aquesta part del territori.
Per exemple, els habitants de la zona expliquen que aquestes planes han estat, d’ençà de molts segles, l’espai on han tingut lloc les reunions més grans de bruixes i fetilleres de la comarca, els coneguts sàbats o aquelarres.
Era l’ocasió perfecte per a l’intercanvi minuciós de coneixements i beuratges procedents de tots els racons del món màgic d’Aran.
Es diu també que Uelh deth Garona, al mateix Pla de Beret, era el punt escollit pel diable per emergir des de l’Infern fins a la Terra, ja que allà es trobava amb el món de les magues fosques.
Cal aclarir que Uelh deth Garona es considera popularment com el lloc de naixement del riu Garona (tot i que, en termes estrictament geogràfics, el naixement es troba en realitat al circ de Saborèdo, a l’altra banda de la vall).
Per vacances del 95, com que teniem la tenda que vam comprar per a anar a Antequera l’any anterior, ens vam proposar anar de càmping al Pirineu, concretament al Pallars Sobirá, per a visitar Espot, la Vall d’Aneu, la Vall de Cardós i la Vall d’Aran. Així que vam ficar la tenda i els sacs de dormir dins el cotxe, vam agafar la Laika, i ens en vem anar al Pallars; vam parar a dinar pel camí, però no record on; ja a la tarda, just passat Lllavorsí, vam trobar el càmping Aigües Braves, al costat de la Noguera Pallaresa, amb grans arbres i gespa, ens van donar una parcel·la a tocar del riu.
LLAC DE SANT MAURICI I ELS ENCANTATS.
L’endemà vam pugar fins a Espot, on vam esmorzar, i després vam agafar el camí cap a l’entrada del Parc d’Aigües Tortes i Sant Maurici; amb la intenció d’anar a veure el llac de Sant Maurici i la muntanya dels Encantats, abans d’arribar a l’entrada vam trobar un parquing on havíem de deixar el cotxe; des d’allí vam continuar a peu, però en arribar a la barrera de l’entrada al parc, ens van dir que no es podia entrar amb gossos, així que vam girar cua, i vam anar fins a Esterri de Aneu, allí se’ns va fer l’hora de dinar.
De retorn cap a Llavorsí, vam parar a la Guingueta de Aneu, per a veure el pantà de la Torrassa i els seus aiguamolls; després de reposar al càmping, vam anar a sopar a Llavorsí, i despres, tornada al càmping, perquè va començar a ploure.
PANTA DE LA TORRASSA.
Aquella nit, la pluja es va convertir en tempesta, i de matinada van venir a despertar-nos, perquè recollíssim les coses i ens traslladéssim al local del restaurant del càmping, perquè el nivell del riu estava pujant; malgrat la pluja, vaig recollir la tenda i la vaig ficar en el cotxe, que vaig dur fins al costat del restaurant, allí vam passar la resta de la nit, per sort ens van deixar entrar a la Laika, i no vam haver de preocupar-nos per ella.
Al matí següent, continuava plovent, tot i que no tan fort, i, efectivament, vam veure que l’aigua del riu arribava fins on havíem tingut la tenda; a uns que tenien la tenda prop de la nostra, i no l’havien recollit, l’aigua se’ls va endur algunes coses; com que segons la previsió del temps, les pluges anaven a quedar-se un parell de dies, i aprofitant que havia recollit la tenda, vam donar les vacances per acabades, i vam tornar per a casa.
Al viatge de tornada,vam baixar fins a Tremp, seguint cap a Balaguer i Tarrega, abans d’arribar a Tarrega vam parar a dinar a un restaurant de carretera, despres de dinar vam agafar la NII, fins a Martorell i a casa.
A continuació us deixo dues llegendes sobre l’origen dels Encantats, extretes de la WEB agora.xtec.cat:
Llegenda documentada: Hi ha una llegenda real que explica que els Encantats eren dos caçadors que van fugir de missa per ser els primers a batre l’isard. Per això van ser maleïts i convertits en pedra. L’altre llegenda, creada posteriorment, parla d’una parella gay, que viven prop de Espot: Obriren la porta d’un cop de peu i els trobaren asseguts en una petita taula de fusta. Els ulls dels dos amics mostraven sorpresa, però sobretot por, moltíssima por. Ningú recorda quines paraules van intercanviar, només que tots dos arrencaren a córrer per la porta del darrera sense torxa ni llàntia. Corrien a les fosques per aquell bosc que fins ara havia estat un lloc tranquil on fer vida. La lluna plena era l’única aliada i els il·luminava tènuement mentre fugien d’aquelles persones que un dia van considerar companyes i amigues. Cansats de córrer sense lloc a on anar, els dos amics s’aturaren enmig d’una gran planura. Portaven un bon avantatge als seus perseguidors. Es miraren als ulls sense dir res. No calia dir res. S’abraçaren tendrament, com tantes vegades havien fet, però sabent que seria l’últim cop que ho farien. Un d’ells, amb llàgrimes als ulls, tingué forces per pronunciar unes paraules: -Arribarà un moment en què les nostres ànimes somriguin; en què tu i jo, junts un altre cop… El seu amic, el seu amor, també plorava i digué: -I arribarà el moment en què tant de dolor arribi al seu final i mai més no tornarà… La Lluna se’ls mirava des de la seva cúpula celeste i, com ja sabeu, és la protectora de tots els enamorats. Va veure que la gent de la taverna sortia a la clariana amb un desig irracional de violència i va prendre una decisió. Mentre la prenia, un dels dos amics, és igual quin dels dos, encara va tenir temps de xiuxiuejar a cau d’orella: -Que faré jo sense la teva veu…? Poc a poc, i gairebé sense adonar-se’n, es van anar convertint en pedra. Una pedra grisa, com els sentiments de les persones que els perseguien, però viva i forta, com l’amor que ells mateixos sentien. La pedra creixé i creixé fins a tocar el cel amb les puntes. Els homes que fins ara havien corregut cecs d’ira i de ràbia, s’aturaren als peus d’aquella muntanya que mai abans no havien vist. No sabien si el que veien era veritat o fruit del seu estat d’embriaguesa, però tampoc no van tenir temps de descobrir-ho. Les llàgrimes que encara vessaven els dos enamorats no es van convertir en pedra, sinó en un enorme torrent que queia des de l’enforcadura. La vall començà a inundar-se d’aigua a una velocitat vertiginosa i ningú va tenir temps de fugir. Els mals pensaments només comporten desgràcies. I fou així que la Lluna els uní per sempre més en aquella abraçada eterna. Aquella nit naixé el Pic dels Encantats, no pas el més alt, però sí el més emblemàtic dels cims del Parc Nacional d’Aigüestortes. Durant cent dies i cent nits, les llàgrimes dels dos amics continuaren vessant fins que l’aigua arribà als peus de la taverna i l’acabà tirant a terra. L’estany de Sant Maurici s’havia assentat als peus del Pic dels Encantats. Actualment, les nevades i pluges del Pirineu lleidatà mantenen viu l’estany i els sentiments dels dos encantats i de la gent que, com ells, no té por a manifestar el seu amor. Perquè ja se sap, l’amor no entén ni de lleis ni de normes, només de sentiments
Com ja he comentat en el post anterior, vaig estar més vegades a Andorra; la primera va ser entre finals dels 60 i principis dels 70, em va dur la meva àvia materna, Antonia, i vam anar en un viatge organitzat en autocar; vam fer nit en un hotel, no recordo si a Andorra la Vella o a les Escaldes, però havia de ser prop del límit de tots dos municipis; el que recordo és que em va comprar una mini càmera de fotos, que utilitzava un rodet tipus microfilm, com a les pelis d’espies; suposo que la resta del que va comprar seria lo típic, tabac, licors i sucre.
Que jo recordi, no vaig tornar fins a diversos anys més tard, després de la mili, i amb el meu 127, diverses vegades, en viatges d’un dia, per a les típiques compres de l’època (tabac, whisky, electrònica), algunes amb la meva àvia, unes altres amb algun amic, com la de l’any 80 que ja he comentat en un post anterior( setmana santa sense plans); les primeres vegades, passava a visitar un company de la mili, en Josep Ribes, que tenia un taller d’electrònica; però després es va traslladar i li vaig perdre el rastre; i després, festejant amb la Sol, també vam anar-hi diverses vegades; una vegada d’aquestes, en tornar, just passada la duana, se’m va parar el cotxe, després d’unes comprovacions, vaig veure que era la bomba de gasolina,(el punt feble del 127), per sort portava una de recanvi i vaig poder canviar-la i tornar a casa.
CONSELL GENERAL DE LA VALL
Vam deixar d’anar a Andorra durant bastants anys, entre principis dels 90 i el 2007 ; en què vam fer una breu incursió des de França, aprofitant que estàvem de vacances a pocs quilòmetres, a Ax les Bains, però això ho explicare en un altre relat.
Ja en les vacances del 2016 vam tornar-hi, portant a la meva sogra, que feia mig any que s’havia quedat vídua; aquesta vegada vam anar pel Túnel del Cadi, parant primer a Berga a prendre uns cafès amb llet; arribats a la Seu d’Urgell, vam parar-hi a dinar, aprofitant per a visitar el casc antic; reprenent la ruta més tard, vam arribar a l’hotel Delfos, de les Escaldes, a mitja tarda. Després d’instal·lar-nos a les habitacions, vam anar a fer una passejada, visitant el centre comercial Illa Carlemany, i després vam baixar fins a la rotonda on està el monument la Noublesse du temps, de Dalí, i després de berenar per la zona, vam continuar passejant, fins a arribar a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella, i tornant a l’hotel a última hora de la tarda.
L’endemà, vam anar fins a Soldeu, per a aprofitar una promoció que hi havia amb la reserva de l’hotel, que tènies accés gratuït al mini-bus elèctric que et porta fins al final de la pista a la Vall d’Incles; el pla era seguir el sender paral·lel al riu fins a arribar a un llac que hi ha més amunt; el camí no era molt costerut, però només començar, la meva sogra va dir que ella ens esperava allí mateix, al principi, vam continuar un tram de camí, però vam comencar a pensar que era incapaç d’estar molta estona parada en el mateix lloc, i tement que se’ns perdés, vam fer mitja volta, afortunadament, perquè la vam trobar més amunt d’on l’havíem deixat; total que ens va xafar l’excursió; així que vam tornar a agafar el mini-bus de tornada al cotxe . De retorn vam parar a Canillo a prendre alguna cosa i fer un volt; i després també vam parar al Santuari de Maritxell; i vam tornar a l’hotel a l’hora de dinar.
CALDEA
Després de descansar a les habitacions, a la tarda vam decidir d’anar a visitar el museu del perfum, que hi ha a la seu de perfumeries Juliá, no gaire lluny de l’Hotel; la meva sogra va dir que ella es quedava a l’habitació a veure la tele, així que vam anar la Sol i jo sols; una vegada visitat el museu, vam anar passejant fins al Parc Central d’Andorra la Vella, i vam pendre un refrigeri en un local pròxim al parc; de retorn a l’hotel, la meva sogra, ens va donar un esglai, perquè vam trucar a la seva habitació i no estava, ja ens temíem que havia sortit, i com que s’orienta molt malament, es perdria; però la vam trobar en un saló de l’hotel; afortunadament, l’endemà tornàvem a casa.
La següent vegada, i de moment la ultima, que vam anar a Andorra, va ser el cap de setmana del 16 de juny del 2019, per a celebrar l’aniversari de la Sol; vaig reservar habitació a l’hotel President d’Andorra la Vella, que està a l’entrada venint de Santa Coloma; vam deixar el cotxe al garatje de l’hotel, i després d’instal·lar-nos, vam anar a dinar pel barri antic d’Andorra la Vella; a la tarda vam voler anar a banyar-nos a la piscina (coberta) de l’hotel, però, per a la nostra sorpresa, estava plena de crios, saltant i fent el ruc, així que vam desistir, i vam sortir una estona a la terrassa, després ens vam assabentar, que s’estaven celebrant uns campionats de futbol infantil, amb equips d’Andorra, Catalunya i sud de França, i al nostre hotel havien dos equips. En lloc del bany en la piscina, ens vam anar passejant fins a la zona comercial de l’Avinguda Meritxell i Avinguda Carlemany, on vam comprar una ràdio, després vam tornar a l’hotel, per a descansar, i al vespre vam sortim a sopar, i a gaudir dels concerts de música en viu, que es feien per diferents punts del centre de la ciutat.
L’endemà, després d’esmorzar, vam deixar l’hotel i vam pujar a veure el llac d’Engolasters, però estava atapeit de cotxes i no vam poder aparcar, així que vam donar la volta i ens vam anar cap a la frontera; vam parar a Organya on vam veure un “mercadillo”, en el que em vaig comprar unes sandàlies, vam aprofitar per a visitar el poble; vam seguir fins a Oliana, on vam parar a dinar; i ja, a la tarda, tornar a casa.
A Andorra, com en tot el Pirineu, hi ha nombroses llegendes, de bruixes, fades, follets… però també, sobre Carlemany, aquí us adjunto una mostra de la zona de Canillo. Font: elcami.cat, Camipedia
Autores – Cèlia Morales/Pilar Andreu Rovira
Text publicat per: PAS
Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.
Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.
Tot i que no som molt de platja, mentre festejàvem amb la Marisol, vam anar diverses vegades per la costa Daurada, entre el 84 i el 86. La majoria de les vegades anàvem a Comarruga, perquè ella hi havia anat amb els seus cosins; sobretot li agradava la zona de l’Estany i el Riuet, també coneguda com L’Aigua Dolça, que és una deu d’aigua termo-medicinal, (indicada per a problemes reumàtics), que brolla a uns 20º tot l’any; fins i tot fa un segle es va construir un balneari, avui en dia reconvertit en un Hotel balneari de 4 estrelles.
ROC DE SANT GAIETA
A la tardor del 84, vam anar a veure el Roc de Sant Gaieta, prop de Roda de Bará, on l’any 64 es va construir una urbanització, reproduint l’estil dels pobles de pescadors; fent un especie de Poble Espanyol, amb una barreja d’estils d’aire mediterrani, (de la zona, andalús, àrab, mudèjar, fins i tot de Sardenya); a més de la urbanització, també la costa allí és bonica, ja que conjunta platja de sorra amb zones rocoses, fins i tot amb una cova on entra el mar, coneguda com la Roca Foradada.
CASTELL DE TAMARIT
Després vam anar fins a la platja deTamarit, al costat del càmping Trillas, del que ja he parlat en un altre relat; vam veure el castell i els búnquers de la costa; d’aquí vam anar a la veïna Altafulla, on vam passejar pel barri antic, veient el castell i al seu costat l’església, amb el campanar inacabat, ja que, segons la llegenda, quan s’estava construint, les nombroses bruixes de la població, a la nit, desfeien el que es construïa durant el dia.
I per a acabar el dia ens vam acostar a Tarragona, on vam anar a veure l’amfiteatre romà.
També havíem anat algunes vegades a Torredembarra; una que recordo, a visitar a un antic encarregat del taller de Pegaso, el Sr. Herrera, ja jubilat, que tenia una caseta allí; i una altra, ja de casats, a un bufet lliure que hi havia i del qual ens havien parlat molt bé.
A continuació, i a títol de curiositat, adjunto una de les moltes llegendes sobre les bruixes d’Altafulla, extret de la Web Tarragona.cat:
A Altafulla hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gusi i desapareixien. Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit, i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gusi ben arraulit, ben quietó. A mitja nit arriben les tres bruixes, hi salten a dins, i una d’elles crida al gusi: «-Vara per tres!» Però el gusi no es mou. «-Vara per tres», torna a cridar-li; però el gusi no vara. A la tercera vegada de cridar-li, i després de veure que no dóna senyal d’obeir, ella que fa : «-Quina en fóra que una de nosaltres estigués embarassada sense saber-ho?» «També podria ésser» respon una altra. Aleshores ella que crida: «-Vara per quatre!» I tot seguit el gusi es llança al mar i se’n va mar endins brunzent com una bala. Entretant, el pobre home s’estava arraulit en el seu amagatall, que ni gosava a respirar. En un obrir i tancar d’ulls el gusi va ésser a l’altra banda del mar, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n… podeu pensar que a fer malifetes de les seves. Abans no claregés,van tornar a saltar un altre cop al gusi, i li criden: «-Vara per quatre!» I el gusi arrenca a córrer com un llamp, i abans de fer-se dia ja tornava a ésser a Altafulla. Les tres bruixes, com qui no fa res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però quan el bon pescador va arribar-hi, va agarrar a la seva dona i va apallissar-la de tal manera, que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses.
Amb la Marisol hem anat diverses vegades a aquest preciós poble de la serra del Cadí; la primera vegada va ser a finals del 83.
CASTELLAR DE N’HUG
Aquell dia vam sortir d’hora cap a Manresa, per a, allí, agafar la carretera de Berga, vam parar a Puig-reig per a esmorzar, i seguir camí cap a Berga, passada aquesta vam seguir fins a Guardiola de Bergueda, i desviar-nos cap a La Pobla de Lillet, d’on surt la revirada carretera que puja a Castellar de N,Hug; i que passa junt als Jardins Artigas i l’antiga Fàbrica Asland del Clot del Moro, on avui dia està el Museu del Ciment; arribats a Castellar, vam aparcar al costat de l’ajuntament, la visita del poble ens va encantar, hi vam comprar alguns records per a la familía.
FONTS LLOBREGAT
. Després vam baixar a veure les fonts del Llobregat, on vam estar una estona; de tornada al poble, com que es veia neu per la part alta, vam agafar el cotxe i vam agafar la carretera de la Molina.;
No ens va fer falta arribar a dalt de tot, a pocs quilòmetres del poble ja vam trobarm neu en els marges de la carretera, i ens vam parar per a tocar-la i jugar amb ella; abans d’arribar a la neu, vam poder veure cavalls en llibertat pels prats.
Com que ja es feia l’hora de dinar, i allà dalt feia a bastanta fresca, vam donar la volta i baixar cap a la Pobla de Lillet, parant en un tranquil prat entre la carretera i el riu, pocs quilòmetres passada la Pobla; després de dinar vam estar una estona per allí; fins que vam tornar cap a casa, xino xano.
Després d’aquesta primera vegada, hem tornat diverses vegades més, fins i tot que no recordo quantes ni les dates exactes; en algunes d’elles vam parar a dinar al costat de la capella de la Mare de Deu de Fatima, per sobre de l’Hostal les Fonts, i una d’aquestes vegades, després de dinar, vam baixar fins a la part posterior d’aquest hostal i vam passegar remuntant el riu fins a arribar gairebé sota de les fonts, és un passeig bonic.
També en altres ocasions vam parar a visitar la Pobla de Lillet i els Jardíns Artigas, que són preciosos.
Adjunto la Llegenda de les Fonts del Llobregat, extret de turismefgc.cat:
Os imagineu què va donar lloc a aquestes precioses cascades? Es diu que n’Hug de Mataplana, senyor de La Pobla i Castellar, escollí per dona una estrangera. El noble senyor era estimat pel poble per la seva bondat, però la seva dona era altiva i orgullosa. Misteriosament, algun temps després del casament, el noble va emmalaltir i morir, explicant-se el poble únicament aquella sobtada mort a causa de la malèfica influència de la seva dona, la qual a més, es trobava a punt de donar a llum.
Com una espècie de càstig per la seva maldat, la filla resultà molt lletja, de cabells vermells com el foc i ulls petits de bestiola. La nena va jugar amb la resta de mainada com una més, però quan es va començar a fer gran, va començar a notar que no gaudia de la mateixa popularitat que les seves amigues per la seva aparença. Llavors, la seva mare, morta d’enveja es va proposar que la seva filla fos la més maca del regne.
Es creia que la reina era una bruixa, i una nit de tempesta, en plena ràbia, passà tota la nit entre llibres de bruixeria. Al dia següent, va desaparèixer tot rastre de la tempesta, no hi havia ni un núvol al cel, però els núvols no eren l’únic que havia desaparegut: Totes les nenes de la comarca havien desaparegut durant la nit, esfumant-se sense deixar rastre, només els llits amb els llençols regirats.
Tot el poble va buscar-les sense descans per tots els racons, sense èxit, fins que escoltaren un remor estrany. Van seguir el soroll fins a una roca, adonant-se finalment que aquell soroll eren planys a llàgrima viva que sortien de la pròpia roca, juntament amb un petit rajolí d’aigua.
Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova on havia ficat totes les nenes innocent i se’n reia d’elles. Però, una nit va deixar d’escoltar els seus planys i va anar a veure què passava. Es va abocar tant al forat on hi eren les petites. les quals ja s’havien convertit en roques, que va relliscar i va caure al interior de la cova ella també. Com si la terra no acceptés a aquella malvada dona, de les profunditats va sorgir un gran riu, de força y cabal descomunals, i va expulsar el cos de la bruixa, convertint-la en un polsim vermellós.
Es creu que les quantioses i eternes llàgrimes de les nenes van fer néixer el riu Llobregat i que la seva sorra és vermellosa encara pel cos de la bruixa.
En la segona meitat del 76, entre varis, varem llogar el pis superior d’una casa al Carrer Covadonga, entre el carrer de Quevedo i la plaça de Sant Salvador; no tinc gaires records d’aquesta casa, crec que no hi vaig ser gaire per allí.
Recordo que la planta baixa la tenien llogada un grup d’artistes o de músics, o tots dos; si que tinc bastant clars els primers dies, que vam estar netejant, i pintant amb colors “moderns”, després d’això algunes reunions per a planificar alguna festa o sortida, es van fer varies festes, gràcies a que en Fermí va dur un vell moble amb tocadiscs; també recordo que hi havia amics que portaven altres amics que no eren de la colla, i hi havia vegades que et trobaves gent que no coneixies de res, alguns fent activitats poc recomanables; i va acabar havent-hi una mica de mal rotllo; crec que per això tinc tans pocs records d’aquell lloc: la majoria ens vam anar desvinculant de la casa, i jo, crec vaig ser dels primers.
Del que si em recordo bastant, és que vam celebrar la Nit de Cap d’any del 76 allí, amb una festa bastant animada; no sabria dir qui estàvem exactament, nomes recordo a en Fermi, l’Isidre, l’Esteve, i jo, ( és possible que també estiguessin, la Pepi i la Montse Lopez), i que cadascun va dur begudes o menjar, i en Fermi va portar una galleda que vam omplir amb una sagria que passava molt bé, crec que la vam omplir (i buidar) més d’una vegada; també que en el tema música, hi havia tant Heavy, com a Rock i, com no, lents; la veritat és que va ser una de les festes en què més vam beure, almenys jo; una vegada acabada la feste vam veure, des del balcó, com s’anava Fermi cap a casa seva, amb la galleda, pel mitj del carrer bastant “alegre”, al cap d’una estona vam sortir la resta, com jo era l’únic que tènia cotxe, em vaig oferir a portar la gent a casa seva, si mal no recordo vaig fer dos viatges, en el primer vaig duri als que vivien per la Creu Alta, i en el segon a la resta; en un dels dos viatges, en girar a la cantonada de Club Natacio, per a sortir a la Gran Via, em “vaig menjar” la vorada, que allí era bastant alta, com tots anàvem “contents” ens vam partir de riure.
El dia 1, a la tarda, amb un o dos companys que no recordo qui eren, efectes de la ressaca?, ens vam anar a Montseny ( el poble), perquè allí havíem de reunir-nos amb l’Anna Lafont i la Pepi i la Montse Lopez, a casa d’una tieta de l’Anna; recordo que vam sortir de Sabadell per la carretera la Salut, i que a l’altura de Polinya vam recollir una auto-stopista que anava a Sant Celoni; ens va sobtar que, malgrat no anar molt ràpids, les rodes grinyolaven en algunes corbes; però el que ens va sorprendre, és que passat Granollers, a la carretera de Sant Celoni, que té rectes llargues, sentiem que també xisclaven en recta quan agafàvem velocitat; però com, a part d’això no notava gens estrany, no vam parar fins a Sant Celoni, on ens vam acomiadar de la nostra passatgera; vaig aprofitar per a mirar les rodes, i vaig veure que com a conseqüència del” bordillazo” d’aquella matinada , la roda davantera esquerra estava “creuada”, i amb el trajecte que havíem fet s’havia menjat el dibuix del pneumàtic.
EL POBLE DE MONTSENY.
Retrocedint un parell de quilòmetres, vam agafar el desviament a la carretera de Montseny, arribant al poble sense novetat i dirigint-nos a la casa de la tieta de l’Anna, allí vam trobar l’Anna, la seva tieta, la Montse, la Pepi i una altra noia que no recordo qui era; vam passar la resta de la tarda al menjador de la casa cantant i fent broma; a la nit, després de explicar unes quantes històries de bruixes de la zona, al costat de la llar foc, les noies es van ficar al llit a les habitacions, i els nois al terre del menjador amb els sacs de dormir (recordeu que teníem “carabina”).
LA MONTSE TOCANT LA GUITARRA.
L’endemà després de desdejunar, i canviar la roda del cotxe, ens vam anar ,a l’ermita i l’Hotel de Sant Bernat del Montseny, que esta pròpera al poble en un paratge molt bucòlic i amb bones vistes, malgrat que el temps no acompanyava, hi havia boira i feia bastant fred.
Havent dinat, vam anar a fer un volt pel poble amb les noies, una d’elles, la que no recordo com es deia i el noi que’m va acompañar ( o un d’ells), van desaparèixer una estona; imaginem que per a “estudiar anatomia”, perquè segons les altres, aquella noia era una mica “pendó”.
A mitja tarda vam tornar cap a Sabadell, crec recordar que la Montse i la Pepi van tornar amb nosaltres. L’endemà vaig dur el cotxe al taller, i em van haver de canviar la mangueta esquerra i els dos pneumàtics que m’havia “menjat”, un a l’anada i l’altre a la tornada.
AGRAÏMENT: Agraeixo a l’amic Fermí per recordar-me un parell de detalls sobre la casa.
BRUIXES DEL MONTSENY
Tot el massís del Montseny és lloc de llegendes de bruixes i bandolers, a continuació, com a curiositat, deixo un fragment que parla sobre elles, extret de la web: Montseny la ruta dels amatistes
Molt generalitzada antuvi la creença de la seva existència per tot arreu. Felip Graugés ens rescatà del cançoner popular la següent rondalla:
“La nit de Sant Joan de focs és enjoiada;
dalt del Montseny, les bruixes surten de llurs cataus,
mosseguen les flors tendres, esveren l’ocellada i espanten les masies amb un soroll de claus”
UNA BRUIXA.
Una de les bruixes més famoses va ser la Pallejana, que vivia a Can Fort, al veïnat de la Castanya, i utilitzava les seves males arts per perjudicar els habitants de les finques properes: Can Ribes, la Cortada, l’Isern, el Llançà.
Entre les bruixes eren afeccionades a les transfiguracions, sovint prenien l’aparença de gat o d’ocellot. A la casa Cànoves cada matí, a l’hora d’esmorzar, un gat negre entrava per la finestra. Un bon dia la mestressa de la casa va tirar-li una olla d’aigua bullent i resultà que va escaldar a la veïna, descobrint així que era una bruixa.
Tanmateix en un altre masia cada dia per la festa major es moria un bou. Un any es van fixar que venia un ocellot i començava a picotejar l’esquena del bou. L’home de la casa va agafar l’escopeta i va disparar, l’ocellot va fugir alatrencat, de sobte la seva dona va començar a cridar: Ai, gran plaga, que m’has trencat la cama? – Jo? Respongué l’home esverat – I com? – Amb l’escopetada que m’has tirat. Així va saber que la seva dona era un bruixa.
Faules com aquestes es repeteixen a tot el massís amb unes poques modificacions.
EL POBLE DE MONTSENY.
LA MONTSE TOCANT LA GUITARRA.
UNA BRUIXA.
VIVENCIAS Y RECUERDOS 