Categoría: MEMORIAS

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

LA COLLA DEL CLUB

Els que heu llegit els meus relats des del principi, recordareu, que, entre els 15 o 16 primers;n’havien sobre aventures en sortides i excursions amb la Colla del Club, ara repassaré, una mica, la meva historia amb aquesta colla, que, per a mi, ha sigut molt important, doncs, en ella,he compartit molts bons moments, amb uns bons amics, i que, a dia d’avui, encara mantinc l’amistat amb molts d’ells.

ELS ORÍGENS:
A finals del 74, el meu amic i company d’institut, en Jordi Lartuna en va presentar uns amics seus, l’Esteve “Estevet” i l’ Isidre; si no ho recordo malament, vam anar a veure “Els Pastorets”, al teatre del col·legi dels Maristes, doncs l’ Esteve hi actuava,(o era son germà en Xavi??) ; amb ells, en Miquel (que ja coneixia dels Merinals), i en Paco, vam “fundar” La Colla, que mes endavant coneixeríem com la “La Colla del Club”, ja que, menys jo, els demes eren socis del Club Natació Sabadell; pocs dies desprès es van afegir algunes noies, la primera la Marta, cosina de l’Esteve, que va dur dues amigues seves, la Ceci, i l’ Espe.

A LA SALUT.


Amb aquesta colla, els caps de setmana, vam fer nombroses sortides i excursions. Solíem quedar a la “Creu dels Caiguts”, (avui el Reco del Campanar); o a casa del Esteve o l’Isidre, per anar a prendre alguna cosa a algun lloc com la Tasca, o a un pub musical (era moda a les hores) o al cinema; mes endavant, els pares de l’Esteve ens van cedir el cobert del pati de casa seva, on vam muntar un “local” amb equip de musica i llums “psicodèliques”, on ens podíem reunir, fer festes,“güateques” i d’altres activitats, com fer macramé o carteres de feltre.
D’excursió, on anàvem mes sovint, era a la Mola, per proximitat i per que es podia anar amb bus fins a Matadepera; també recordo anar, al menys una vegada, al Aplec de la Salut; i a Cerdanyola del Vallès, doncs d’allí eren algunes moses (també del Club) que es van afegir al 75, però no van durar gaire; també vam anar a una jornada de portes obertes a la UAB de Bellaterra.

Entre el 75 i el 76, a part dels “fundadors” de la colla, havia molta gent entrant i sortint de la colla, alguns venien regularment, d’altres en ocasions puntuals o nomes un parell de vegades…, la qüestió es que de vegades ens aplegàvem, al menys, una vintena d’amics; com a l’excursió que vam fer a Montserrat, en que, al menys, érem una quinzena.

Dels habituals en aquells temps recordo: en Fermi, en Marius i sa germana Jordina, en Manel, la Julia, les germanes Montse i Vicky; i ja en el 76, van afegir-se la Montse i la Pepi, també germanes, l’Anna L., (curiosament, totes aquestes noies, eren de la Creu Alta), i mes tard la Silvia, que avui es la dona del Esteve, (aquesta era de la Concordia); i segons m’han recordat, també venien, en Santi, en Climent, en Joan, la Tere, la Pili, l’ Anna P., la Lidia, en Pere, i ja en el 79 la Karina.
AMORS DE JOVENTUT:
Com no podia ser d’altra manera, en una colla de nois i noies de entre 15 i 18 anys, es van anar formant parelles, algunes esporàdiques, d’altres mes duradores: En Jordi amb l’Espe, la Marta amb en Marius, la Ceci amb en Manel, jo amb la Julia (que mes aviat vam estar tontejant), l’Isidre primer amb la Lidia i desprès amb la Montse…, i l’Esteve amb la Silvia,i que continuen junts; no recordo si en Miquel es va aparellar amb algú en aquells temps.

EL 850:
Al principi del 76 en vaig treure el carnet, com que jo soc el mes gran, vaig ser el primer en fer-ho; i aquell cap de setmana ens vam trobar a casa del Isidre, una noia (no recordo quina) en va preguntar si ja tenia cotxe, i com que havia un 850 coupé aparcat davant de la casa, per prendre-li el pel li vaig dir que era aquell, i com que duia unes claus de un forrellat, li vaig ensenyar, las va agafar i va sortir al carrer, lo que no m’esperava es que la clau va entrar al pany, i quan, a sobre, va obrir la porta ja en vaig quedar de pedra… l’hi vaig tenir que dir que no que era broma i fer-la sortir del cotxe i tancar-lo abans no sortís el propietari.
Cap a finals del 76, vaig comprar-me el meu primer cotxe,(que també va ser el primer de la colla), un 850 de 3ª ma (no era coupé).
Uns quants de nosaltres, quedàvem alguns dies al vespre, entre setmana, desprès de plegar, a la plaça del Angel per xerrar o fer plans per el cap de setmana; jo hi anava amb el cotxe, i aparcava al carrer Raval de dins o a la mateixa plaça del Angel, i desprès, acompanyava alguns/nas, a casa seva, però una de les primeres vegades, que anàvem 6 en el cotxe, en vaig despistar xerrant, i en comptes d’agafar el carrer Convent, que tenia preferència, vaig agafar el carrer Soledat, que no en tenia, i en la cruïlla amb Sant Honorat, vaig fotrem una pinya contra un 600, que tenia la preferència, que no vaig respectar, per sort ningú va prendre mal, i com que amb el soroll del xoc, van sortir molts curiosos, ningú es va adonar de que anàvem 6, desprès un dels meus passatgers, el que vivia mes a prop,( no recordo qui), va marxar a peu, i no va passar res, tret d’un bony al morro del cotxe.
També, recordo un altra vespre que, anant a deixar les noies ( la Montse i la Pepi, i l’Anna ) a casa seva, vaig aparcar per les rodalies del camp de futbol,(un carrer que, encara, no tenia cases ni pisos) per xerrar sobre el “mal d’amor” que tenia una d’elles; i va venir la policia pensant que érem una parella fent “trapelleries”, je, je; les altres aventures amb aquest cotxe ja les he explicat en els relats publicats anteriorment.

LA MILI:
També vaig ser el primer en anar a fer el servei militar, a principis 78, fins a meitat del 79, es adir que vaig estar un any i escaig “desconnectat” de la Colla; el dia que marxava van venir a acompanyar-me fins a l’estació on agafàvem el “tren dels quintos”, crec que en Miquel i l’Esteve(??); i quan en van llicenciar, vaig recuperar el contacte, primer amb l’Esteve i la Silvia, i desprès amb la resta; a la segona meitat del mateix any que jo, hi va anar, a la “mili”, en Miquel, i el 79 en Jordi Lartuna.
A SARAGOSSA:
En Miquel, es va llicenciar de la mili a la segona meitat del 79, la va fer a Saragossa, i va fer novia “mañica”, (la Mercedes, que ara es la seva esposa), com que ell, encara no tenia cotxe, i tenia que anar a veure-la en tren, vaig a oferir-me a portar-lo un pont a finals del 79, i cap allà que vam anar amb el meu 127; nomes recordo que vam sortir amb ella i uns amics, i, que, en Miquel i jo, vam dormir aquella nit al cotxe; l’endemà, no recordo que vam fer, nomes que vam tornar cap a casa al vespre i vam sopar pel camí.

CELEBRACIONS:
A mes de balls al local, també celebràvem altres festes, i no sempre al local, com revetlles: La primera,la de l’any 75, al pati de ca l’Esteve; o també, la del 76, que vam anar a una torre que tenien els pares d’en Fermi cap a Gallecs o Lliça, a la que van venir alguns pares, per dur-nos en cotxe, recordo que a mi en van dur la meva cosina Leo, de França, i el seu marit amb el seu cotxe, aprofitant que estaven de vacances a casa; o la que vam anar al Trillas de Tamarit, amb bany nocturn.
I com no, caps d’any: A mes del que vam celebrar a la casa del carrer Covadonga; en vam celebrar alguns mes, i per ser “diferent” vull destacar aquest:

UN CAP D’ANY AVANÇAT: Pels volts de Nadal del 79, en Claudi (promès de l’Azucena), estava a la mili, i va venir de permís, però tenia que passar el cap d’any a la caserna, així que vam decidir de muntar-li una festa de cap d’any per sorpresa, uns dies abans; ens vam reunir al local de casa de l’Esteve, el Claudi, l’Azucena, l’Esteve, la Silvia, la Ceci, la Gloria( una amiga del Claudi i l’Azucena), la Francesca (una amiga de la Ceci) i jo; allí la Gloria (sense que en Claudi ho sentis)ens va oferir d’anar a una caseta que tenien els seus pares entre Rubí i Castellbisbal, i muntar la festa allí, així que els vam tapar els ulls al Claudi i l’Azucena, i cap allà que el vam portar; i així, aquell any, vam celebrar cap d’any dues vegades.


EL CUMPLE DE LA CECI.
Llògicament, també celebràvem els aniversaris, recordo especialment el de la Ceci a finals del 79, que vam anar a celebrar-lo a Caldes i vam quedar-nos a dormir allí, en una torre que tenien els seus pares, a aquella festa, gracies a les fotos, se que vam anar, l’Esteve, la Silvia, l’Isidre, en Miquel, l’Espe, la Marta, en Marius, en Fermí, en Paco (que feia temps que no venia), la Francesca,(una amiga de la Ceci), i l’Azucena, que crec va ser la primera vegada que venia.


Al febrer del 80 vam tenir el primer casament, es van casar l’Esteve i la Silvia, i jo vaig tenir l’honor de ser el seu fotògraf; també van venir la Ceci i l’Azucena.
EL CANVI:
A partir del 80, amb el Jordi Lartuna a la mili, i en tornar es va centrar en la carrera; en Miquel, que, quan podia, anava a Saragossa; en Isidre no se on parava… es pot dir que la colla va deixar de funcionar; a més tambe va marxar a la mili l’Esteve…;així que vaig continuar sortint amb en Claudi, l’Azucena, i la Gloria, que ens va dur a veure-la jugar a vòlei; i va ser amb una companya seva, la germana d’aquesta i las respectives parelles que vam formar una nova colla (la del Vòlei), amb la que vaig sortir dos o tres anys, fins que vaig començar a sortir amb la Sol , la meva esposa.
El 82 es van casar en Miquel i la Mercedes, a Saragossa; en aquells moments, jo estava sortint amb l’altre colla; precisament en el si de l’altra colla, al setembre del 83, van casar-se en Claudi i l’Azucena, i ja m’acompanyava la Sol; si no m’enganya la memòria, els hi vaig filmar el casament en Super 8.
EL RETORN:
A partir del 81, vaig tornar a tenir contacte amb l’Esteve i la Silvia, que van ser pares del Dídac, (desprès van seguir la Mariona i en Roger), i l’Esteve va obrir la seva primera botiga, més endavant, també vaig recuperar contactes amb l’Isidre, en Jordi i en Miquel; per l’abril del 87, es van casar en Jordi Lartuna i l’Angels; i al juliol del mateix any, la Sol i jo, per cert que l’hi vam comprar els mobles a l’Esteve, que, a més, ens va fer de testimoni.
Els següents en ser pares van ser en Jordi i l’Angels, al 90 van tenir la Berta,(seguida per l’Ariadna i en Marc); desprès en Miquel i la Mercedes, van tenir en Dídac el 91; i per fi en Isidre amb la Maribel, van tenir en Gerard el 2010; i l’Esteve i la Silvia ja son avis per quadriplicat.

A partir del 87 o 88, hem anat ajuntant-nos anant a sopars o dinars, mes o menys regularment; al principi els fèiem en algun restaurant, fins i tot el 2006, que vivia a Manlleu, vam fer un dinar als afores de Vic; desprès, vam passar a fer-los a casa d’algun, i cada parella porta algun plat o beguda, es mes pràctic, mes tranquil i permet d’allargar la sobretaula; l’últim, de moment, va ser un dinar a casa d’en Jordi i l’Angels, a Terrassa, el 2019.
També, a principis dels 90s, vam celebrar una revetlla sant Joan, que ens va convidar l’Esteve a una casa que tenia llogada a Moià, i recordo que nosaltres ens vam quedar a dormir i en Miquel, i no se si en Jordi, van tornar a Sabadell (o Terrassa) a altes hores de la matinada.
I als vols del 2000, vam anar a una cabana que tenien els pares del Isidre al Balcó de Sant Llorenç, a fer una barbacoa; aquest 2026 tenim una trobada pendent a ca la Marta.

EL DINAR DE 2016.

També, hem celebrat els 50 anys d’en Jordi, de la Silvia, de l’Angels o d’en Isidre; l’últim, de moment,: els 60 de l’Esteve, el 2019…
Desprès de tornar a viure a Sabadell el 2014, vaig retrobar-me, per casualitat, amb l’Espe (ja ens hem trobat post-pandèmia), i també amb en Manel (per Facebook); i durant la Pandèmia, i amb motiu de començar a escriure aquests relats, he recuperat el contacte, (malgrat sigui virtual), amb alguns mes: la Montse i la Vicky (amb les que fa poc ens vam reunir físicament), en Fermí, la Karina, i en Claudi i l’Azucena ( amb ells dos tambe es vam reunir fa poc).

Tot seguit deixo un petit resum de les “aventures”amb la colla, publicades al principi del blog:
LA MOLA I EL MONTCAU:
DE MONTSERRAT A SANT JERONI:

EL CAMPING TRILLAS
LA TRAVESSA DELS RASOS:
ROVELLONS AL COGULLÓ D’ESTELA:
LA CASA DEL CARRER COVADONGA I EL MONTSENY:
CADENES PETITES:
VIATJE A FRANÇA:
SENSE FRENS A LA COLLADA:
L’ALT FRESER: “COMA DE VACA”:
RUPIT I EL FALLO:
SETMANA SANTA DEL 80:

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

PRIMER TREBALL FOTOS I GRISOS

Els que ja en coneixeu, sabeu que m’agrada molt fer fotos, el culpable d’això es el meu pare, que era un gran aficionat a la fotografia, fins el punt de que teníem un laboratori a casa; quan vaig fer 8 o 9 anys en va regalar una càmera fotogràfica senzilla, però millor que las Werlisa i similars que corrien en aquells temps; i amb 15 anys ja va comprar-me una Yashica mes complerta.

Els últims anys d’institut, a principis dels 70s, per aprofitar les tardes, els dissabtes i les vacances, va aconseguir que entres a la botiga de fotografia del barri, Fotografia Prats, de Vicens Prats, amb el que tenia una bona amistat; vaig començar de dependent a la botiga i els matins que no tenia classe, d’ajudant al laboratori; mes endavant també l’havia acompanyat a fer algun reportatge de tipus industrial, i algun casament que fes en Super8 (filmat), per aguantar la entorxa (el focus), en interiors.

El últim any, va oferir-me fer el reportatge d’una celebració de l’Associació de San Sebastian de los Ballesteros, a Sant Julia d’Altura; quan vaig arribar vaig presentar-me al secretari de l’associació per rebre instruccions, i en va dir que, sobre tot, fotografies lo que fes el president de l’associació; tot anava molt bé, fins l’hora de dinar; com que encara érem a l’època franquista, van assignar una dotació de la Policia Armada, (els Grisos), per controlar l’acte, doncs bé, el president dels Ballesteros va entregar unes plates de menjar als policies, i com es normal jo ho vaig retratar, al cap de poc van venir dos policies a dir-me, amb males formes, que els hi entregues el carret, com que no volia van agafar-me la càmera, per sort el president, que estava a prop, va venir ràpidament i va medià per que en tornessin la càmera, vaig proposar que podria rebobinar el carret unes quantes fotos enrere i disparar a sobre per espatllar las fotos fetes; els hi va costar, però al final, amb reserves, van acceptar; després el president va explicar-me que com que estaven de servei no podien acceptar ni begudes ni menjar; bé finalment tot va acabar bé, vaig poder acabar el reportatge, i nomes es van perdre un parell de fotos poc importants.

FESTA MAJOR MERINALS ANY 72.

Aquell mateix any, en acabar el curs, vaig posar-me a treballar d’aprenent de recanvista, la que seria la primera feina oficial a jornada complerta.

També, durant l’últim any d’institut, amb el meu company d’aventures en Jordi Lartuna, al que l’hi vaig encomanar l’afició a la fotografia, vam muntar el laboratori que tenia el meu pare, que ja no el utilitzava, a les golfes de casa seva, on fèiem el nostres “pinitos” revelant fotos, cal a dir que en aquest aspecte, al final el alumne va superar al mestre, ja que, finalment, jo vaig deixar el revelat per manca de temps.

CASAMENT ESTEVE I SILVIA.

També comentar que havia fet d’altres reportatges per el meu compte, com els que ja havia comentat en un altre relat, el l’obra de teatre al institut o els “pastorets hipies” del institut de les nenes; mes endavant vaig fer reportatges de casaments de companys de feina, i amics, com l’Esteve (Estevet) i la Silvia; i fins i tot una pel·lícula en Super 8 del casament dels meus amics Claudi i Azucena; crec recordar que també alguna comunió; i per descomptat, de sempre he fet fotos de excursions i celebracions.

Categorías
CATALA FESTES POPULARS FETS HISTORICS MEMORIAS

APLEC DE LA SALUT

El dilluns següent al segon cap de setmana de maig, a Sabadell, celebrem l’Aplec de la Salut, enguany serà el 15 de maig, tot i que el diumenge 14 ja es faran activitats lúdiques.

SANTUARI DE LA SALUT.

S’hi faran activitats diverses,com, el cercavila i actuacions de gegants i caps grossos, bastoners, castellers i la banda municipal de musica; ballada de sardanes, diferents tallers, com el d’orientació, amb recerca de fites.., jocs i contes per la mainada; i  es muntaran taules per qui vulgui dinar de pic nic; el pujar a peu, des de la Plaça de la Sardana, també esta contemplat com una de les activitats,(la majoria puja amb vehicle privat, o amb el bus F4), t’has d’inscriure a l’UES, i et donaran coca i xocolata abans de sortir.

També es faran algunes activitats a la ciutat, com sardanes a la plaça de Sant Roc.  

En els aplecs que jo recordo, de la meva infantesa, la majoria de la gent pujàvem a peu, doncs eren pocs els que tenien cotxe, alguns pujaven amb el bus de Sentmenat, que parava a l’entrada del parc del santuari, o amb el de Polinyà que parava al cementiri; a les hores vivíem als Merinals, i  m’hi duia la meva avia, agafàvem el bus del 4, per anar a “Sabadell”, que es com en dèiem d’anar al centre, i des de allí a peu, per el carrer de la Salut fins passar la via del tren, baixant les escales cap el pont de la Salut i pujant per el Raval d’Amalia; el que no recordo es si anàvem tot el dia i dinàvem allà, o nomes a la tarda, per berenar-hi.

Una de les primeres sortides amb la colla del club= a l’Aplec 75??

Ja, de adolescent, recordo haver anat, almenys una vegada, amb la colla dels Merinals,(crec que nomes els nois), també a peu, des dels Merinals, anar i tornar; i amb la colla del Club, també, a peu des del centre, anar i tornar.

En aquells temps, el jovent, dúiem entrepans, i ens els menjàvem en qualsevol lloc, asseguts a terra, en una pedra o muret, o drets; els grans duien menjar en carmanyoles i seien en una manta a terra,  o els mes preparats en taules i cadires de càmping;  d’activitats, recordo els gegants, davant el santuari; sardanes, entre els pins; concurs de cant d’ocells a la zona de la font….i recordo haver vist fer missa fora, al lateral del santuari, en un altar de pedra en mig dels pins, que crec que encara hi es, el jovent i la quitxalla, jugàvem entre els pins, als jocs de l’època, tocar i parar, a la goma, al cavall fort, lladres i serenos, al “escondite”… i com no, a pilota.

L’Aplec de la Salut : extret de : https://historiadesabadell.com/2018/10/14/el-santuari-de-la-mare-de-deu-de-la-salut-i-el-parc-de-la-salut/

La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita de Sant Iscle, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús.             Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.

En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.

L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.

A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.

La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i, al 1813, la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, es va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.

Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.

El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.

El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.

Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RELAT D'EXCURSIONS VACANCES

SORTIDES I VACANCES FAMILIARS

Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

L’AVIA DEVANT L’AUTOCAR A VALLS.


Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.


També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.


La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

AMB LA MARE A MONTSERRAT.


També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.


I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.


A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.


Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RECORDS

VAMOS A LA PLAYA OH,OH,OH

La platja, el mar, la sorra…; a l’estiu a la meva mare i a l’àvia Antonia, els encantava anar a la platja, malgrat la dificultat per a desplaçar-s’hi als anys 50s, sense vehicle propi i un transport públic limitat, la que tenien mes a má era la Barceloneta, tren fins a Barcelona, y despres en tranvia.

Ja de petit van començar a portar-me a mi també, com és lògic, de les primeres vegades no em recordo, però si que he vist fotografies en les quals aparec ben petit, en algunes apareix, fins i tot, la meva besàvia Laieta, en unes altres estem amb el meu tiet Quimet i la tieta Anita, i també n’hi ha amb la tieta Carmeta i el tiet Servando, pel fons que es veu en les fotos, era a la platja de la Barceloneta; també hi ha fotos amb companyes de la fàbrica de l’àvia,( Cal Marcet), però no crec que em portessin en aquestes, possiblement ni hauria nascut.

A LA BARCELONETA, PRINCIPIS DELS 60


Precisament a la platja de la Barceloneta, recordo haver anat alguna vegada amb l’àvia, recordo que hi havia vestuaris per a canviarte la roba per el vestit de bany; el record més antic que tinc d’anar a la platja, és d’una vegada que vam anar a Montgat, amb els meus pares i uns veïns, la família Prat,en  Jaume, l’Encarna i la Rosa María,( la filla menor, l’Elvira, no recordo si havia nascut), crec que tenien uns parents allí, al costat de la carretera nacional, per la qual cosa només calia travessar la carretera i la via del tren per a arribar a la platja; si no m’enganya la memòria crec que era prop del túnel de Montgat, i havia de ser entre 1962 o 1963; possiblement vam anar amb l’autobús de línia; també tinc un record difuminat, d’haver anat a la platja de Mataró, o d’una localitat pròxima, recordo que hi havia barques de pesca encallades a la platja, i diria que hi vaig anar amb els meus pares.


La platja a la que més vam anar era la de Castelldefels, hi havia una agència d’autocars, viatges Leyca (encara existeix a Terrassa), on l’àvia agafava passatge per les excursions a Castelldefels, que feien els diumenges, sortint de Terrassa, ens recollien en la carretera, devant del Rosaleda,i recollia la resta del passatje a l’agència de Sabadell, al costat del “Apeadero”, a l’Av. José Antonio Primo de Rivera (actual Av. Barbera), i ens deixaven al costat de la platja; per a tornar a principi de la tarda; una vegada també hi vam anar amb l’autobús de línia de l’empresa Mohn, des de Barcelona, però no era practic, vam haver d’agafar el tren fins a Barcelona (plz Catalunya), i anar fins a la plaça Universitat a agafar el bus, que, a més anava molt ple, i el procés invers a la volta; a mitjans dels 60s, el meu pare es va comprar una moto amb sidecar, i amb ella també anàvem, ell, la meva mare i jo, a Castelldefels, normalment tornàvem a dinar a casa; almenys una vegada també va venir el fill d’uns veïns, en Paquito Yelamos, anàvem ell i jo en el sidecar, cosa impensable avui dia, i la meva mare de “paquet”; recordo que, ja a la platja, el Paquito, ens va donar un bon ensurt, va agafar una pilota de platja com a flotador, i, sense adonar-se, el corrent el va anar allunyant de la riba, encara sort que ens vam adonar i el meu pare va poder arribar nedant i rescatar-lo.


Amb els autocars de viatges Leyca i viatges Codina, l’àvia, també en va dur a les platges de Torredembarra, Tossa de mar i Salou.
A principis dels 70s, entre el 71 i el 73, amb la furgoneta de la família Prat,  haviem anat plegats, ells, els meus pares, el meu germà i jo (no recordo si vènia l’àvia), a la platja de San Salvador, al Vendrell, en una de les ocasions, el meu germà, que tindria entre 4 i 6 anys, ens va donar un bon esglai; després d’esmorzar, veníem, el meu pare, el Jaime, el meu germà i jo, portant-lo jo de la mà, de passejar per la vora de l’aigua, i en arribar al costat del para-sol on estaven la meva mare, l’Encarna, la Rosa i l’Elvira, el vaig deixar anar de la mà, i li vaig dir alguna cosa a me mare, no havia passat un minut que ens vam adonar que no estava amb nosaltres, espantats vam començar a buscar-lo en totes direccions, preguntant a la gent si l’havien vist, finalment, no recordo si el meu pare o el Jaume, el va trobar, a Comarruga, a més d’un kilometre d’on estàvem, el portaven una parella que l’havia trobat, buscant la “cabanya dels indis”( el para-sol), anaven preguntant a la gent per si sabien de qui era aquell nen, de tota manera, ell,  ja els havia donat el seu nom i adreça.
També, en la primera meitat dels 70s, una parella, amiga de l’àvia, que tenien un 600, ens portaven, a l’àvia i a mi, a la platja de la Punta de la Mora, prop de Tarragona, enfront de la Tomba dels Escipions.

CASTELL I PLATJA DE TAMARIT.


A la fi dels 70s i principis dels 80s , ja amb carnet i cotxe propi, vaig començar a anar amb el meu vehicle; com ja vaig comentar en el post del Càmping Trilles, vaig anar diverses vegades, amb amics de la colla del Club, a la platja d’aquest càmping a Tamarit; també m’agradava la platja de Sa Conca, a S’Agaro, no recordo amb qui anava però si que hi vaig anar diverses vegades; també recordo haver anat, almenys una vegada, amb els meus amics en Claudi, L’Azucena i la Gloria, no recordo exactament a quina platja, però era entre Sant Feliu de Guixols i Calonge, recordo que vam llogar un pedalo per a anar una mica mar endins.                            

 Ja amb la Marisol,hi  havíem anat, procurant cambiar de platja a, Comarruga, Castelldefels, Platja d’Aro, l’Escala,Tamarit, Sa Riera, Blanes, Pineda…; a partir de finals dels 80s, moltes vegades, trovabem retencions per a arribar a la platja, i com nosaltres no som de prendre el sol, si no d’arribar, banyar-nos un parell de vegades, assecar-nos i marxar, no ens agrada estar més estona a la carretera que a la platja, així que, a poc a poc, vam anar deixant d’anar a la platja .

Llegenda del Drac Gar i Got, extret de http://www.escasateva.catalunya.com

    El Drac Gar i Got de Castelldefels:

Fa molts i molts anys, un drac molt bo i amb dos caps -un per vigilar el mar i l’altre, la muntanya- va baixar de la muntanya perquè se sentia sol i va arribar a Castelldefels, on es va quedar. Es deia Gar i Got i es dedicava a defensar la vila de les invasions pirates. Però un mal dia una bruixa va aparèixer per ressuscitar les forces del mal: Llucifer i les seves guardianes malèfiques. A partir de llavors, tot va ser destrucció i obscuritat a la comarca. Per posar fi a aquesta situació i tornar l’alegria a la vila, el cavaller Guifré el Pelós, amb l’ajuda del drac, s’hi va enfrontar. En Guifré va quedar malferit i, en veure’l, el drac va anar a buscar corrents les dones d’aigua, que vivien a les fonts i estanys propers, perquè el curessin. Finalment, en Guifré i el drac Gar i Got van alliberar la vila de les forces del mal.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

BARCELONA AMB L’AVIA ANTONIA

Un altre lloc al qual la meva àvia solia portar-me era a Barcelona, moltes vegades a passar la tarda; generalment, per proximitat a casa, agafàvem els FGC (l’Elèctric, com l’anomenava ella), però jo em marejava en les corbes de les Planes, altres vegades anàvem en RENFE (el del Nord), encara que això implicava agafar l’autobús fins al centre; amb un o amb  l’altre, baixàvem a Plaça Catalunya, on, en aquella època, era costum donar menjar als coloms, hi havia venedors de bossetes de besc per als coloms; moltes vegades, també, vènia la meva mare,( i a principis dels 70s també duiem el meu germa Xavi),  anàvem a visitar grans magatzems, com c’al Jorba, el Sepú, l’Àguila, o el Corte Inglés, aquest ultim es va obrir més tard; a mi m’encantava visitar la planta de joguines, on em quedava embadalit i havien de tirar de mi; i alguna vegada havíem anat a comprar algun rellotge o transistor, a uns basars que hi havia en la zona de “Les Set Portes” prop del port; això sí, abans d’agafar el tren de tornada, paràvem a berenar, en un bar del carrer Pelai, el Porto Cristo, crec que es deia, jo sempre demanava “Cacacola amb bolivas reyenas”, i encanvi ara no suporto la Coca-Cola; l’àvia, a mes, em demanava alguna cosa una mica més consistent, com alguna pasta, o uns popets a la planxa que recordo que m’agradaven molt; també ens paràvem a l’aparador d’una botiga de trens elèctrics, del mateix carrer, que m’encantaba.

DONANT BESC ALS COLOMS.


Altres vegades baixàvem per les Rambles fins al port i agafàvem la “Golondrina” fins al “rompeolas”, on hi havia un xiringuito en el quel menjàvem musclos; d’altres vegades passejàvem pel port, una vegada vam anar a visitar la rèplica de la carabela d’en Colom que hi havia allí, i una altra vegada vam pujar a un vaixell de guerra que deixaven visitar, també recordo haver vist un submarí que em va semblar molt lleig i petit; també vam anar al Museu de Cera i, diverses vegades, al Cinerama, que hi havia en el Paral·lel, allí recordo haver vist La Conquista del Oeste; i és que, a l’àvia, malgrat ser sorda, li agradava molt el cinema, de fet, mentre va funcionar el cine Rex, davant de casa, anàvem gairebé tots els dijous.


Alguns diumenges anàvem a passar tot el dia; m’havia dut al Parc de la Ciutadella i al Zoo, a la Sagrada Família, a la muntanya de Montjuic, on pujàvem amb el funicular des del Paral·lel, i passejàvem fins a Miramar, allí estaven els estudis de la TVE a Barcelona, on, una vegada, passant per davant, vam veure sortir a l´Herta Frankel i al Franz Johan, que tenien un programa dedicat als nens que m’agradava molt, sortia una marioneta d’una caniche anomenada Marilín, i quan els vam veure portaven una d’igualeta però de carn i ossos; també havíem anat al Poble Espanyol, i al parc d’atraccions de Montjuic; i, almenys una vegada, vam agafar l’aeri des de Miramar fins a la Barceloneta.

AL PARC D’ATRACCIONS.


Precisament a la Barceloneta li agradava molt anar a menjar a un dels desapareguts xiringuitos al costat de la platja, Can Costa; un altre lloc que recordo haver-hi anat a menjar amb ella, era als Caracoles, que crec estava en el barri gòtic.


També m’havia dut diverses vegades al parc d’atraccions del Tibidabo, amb el famós tramvia blau i el funicular; i a la fira de mostres de Monjuic; algunes vegades havíem anat a visitar a un parents, crec que oncles seus, els coneixia com els oncles de Barcelona, vivien en un pis de la Carretera de la Bordeta, tocant a la Gran Via, eren una parella gran, la veritat és que allí m’avorria bastant, però, almenys ens posaven de berenar; crec que van morir gairebé consecutivament, cuan jo havia de tenir entre vuit i nou anys.


Breu biografia de l’Herta Frankel, extreta de la Wikipedia:
Herta es va iniciar en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Més tard va continuar la seva carrera en el món de la interpretació, fent també les seves incursions com a cantant. Va arribar a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical, i es va establir a Barcelona des de 1945, igual que altres tres membres de la seva companyia d’espectacles “Els Vienesos”, Artur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan. En 1948 debuta amb marionetes en Grans Artistes en Petita Grandària dins de la revista Somnis de Viena, en el Teatre Espanyol de Barcelona, amb un èxit extraordinari. En totes les revistes posteriors combinarà el ball amb les marionetes.
Va ser molt popular en els primers anys de “Televisión española” com a titellaire, manejant ninots de mà i de corda en els programes infantils en el per aquell temps monopoli estatal televisiu. Els seus ninots més famosos van ser La Gosseta Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres ninots que van cobrar vida a les mans de Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la tia Cristina. El seu primer programa televisiu va ser:”Lo que cuenta la tia Cristina”, però no va aconseguir la fama fins a l’aparició de la gosseta Marilín en el programa Día de Fiesta. El 1960 se li va concedir el Premi Ondas (en l’apartat de premis nacionals de televisió). Entre 1973 i 1976 va actuar en el «Scala Barcelona».
Amb la incorporació de Pilar Gálvez i Fernando Gómez el 1985 es constitueix la “Compañia de marionetas Herta Frankel”. El 1995 realitzen l’exposició Herta Frankel i les seves Marionetes a Lleida i Barcelona on Herta Frankel rep un espontani i impressionant homenatge, per part d’un públic que viu un esdeveniment ple d’emoció i simpatia. La Companyia de Marionetes Herta Frankel continua donant vida a les seves marionetes en el Marionetarium que es pot visitar al Parc d’atraccions del Tibidabo..

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

SORTIDAS AL CAMP AMB L’AVIA ANTONIA

Com haureu vist en els relats publicats, sóc bastant belluguet; crec que en gran part li ho dec a la meva àvia materna, Antonia, a la que, malgrat ser sorda, li agradava molt moure’s i anar de excursio i de “campo y playa”.

L’AVIA EN UNA EXCURSIO AL TIBIDABO AMB COMPANYAS DE FEINA.


Ja des de molt petit va començar a dur-me amb ella, moltes vegades eren sortides de tarda, al camp, prop de casa; a principis dels 60, el barri on vivíem, els Merinals, estava gairebé envoltat de camps, pel costat de Can Feu, de Sant Quirze i de Can Gambús; majoritàriament eren camps de cultiu, o terrenys erms, creuats per un parell de camins carreters i diversos corriols, i és en els marges d’aquests últims on, per primavera i principis d’estiu, em portava a agafar “herbetes de la Mare de Déu”, herbes silvestres comestibles, que ella coneixia (cuscunillas, similar a la rucula, llepsons, mastecs, roselles, fonoll…), i que després de rentar-les, preparava en amanida, estaven bones; també solíem agafar mores d’esbarzer; i quan havia plogut sortíem a agafar caragols.


També m’havia portat a berenar al camp, en aquestes ocasions, de vegades, també havia vingut la meva mare, i, com he vist en fotos, alguns dinars de pic nic, en els que havian vingut alguns veïns, alguns parents, com la meva tia Carmeta o el meu padrí, i fins i tot, la meva besàvia Laieta, i, si hi ha fotos, vol dir que  també hi era el meu pare; solíem anar a zones amb fonts o boscoses, com a la font de Can Rull, (avui integrada en el Parc Catalunya), la de la Taula Rodona, a Sant Quirze (ara és un parc urbá); o la de Can Casablancas, al costat d’una bassa, també a Sant Quirze; també anàvem al bosc de Berardo, ara de Castell Arnau; i recordo haver anat, un dijous gras, a Torrebonica, prop d’on avui està l’Hospital de Terrassa.


Al bosc de Can Casablancas i al de Berardo, també em duia a buscar bolets, els rovellons d’aquesta zona eran més bons que els que porten de Berga o del Montseny; ja amb el bosc de Can Casablancas desaparegut i el de Berardo urbanitzat, havíem anat a buscar bolets entre Bellaterra i Sant Joan, agafant els FCG, per allí s’agafaven bastantes llenegas;  en aquests boscos, també havíem agafat cireres de pastor, i, al desembre, molsa per a fer el pessebre.


Del bosc de Can Casablancas a penes queda una mostra al costat del cementiri que hi ha al costat de la C58, la resta es un poligon industrial i la mateixa autopista; quan anàvem a la Taula Rodona, passàvem pel costat de les restes del desaparegut bosc de Can Feu, del que només queden sis o set pins i alguna alzina, al costat de la Casa dels Pins, a el Pla de l’Amor, als Merinals; i del de Berardo, encara queda alguna cosa, malgrat estar urbanitzat.

imatge del bosc de Can Feu, principis del XX , extreta de isabadell.cat, autor desconegut.

Informació sobre el Bosc de Can Feu, extreta de isabadell.cat:

 El Bosc de Can Feu va ser una gran extensió arbrada que ocupava a finals del segle XIX unes 40 hectàrees on actualment s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, Can Rull i Can Feu. El bosc estava travessat per dos torrents d’aigua que desembocaven a la Riereta i per tres salts d’aigua, el més famós dels quals era el situat més al sud anomenat la Font de Sant Rol·lo. Al costat d’aquesta font s’ubicava un gran pla, sense arbres, anomenat el Pla de la Font. Més al nord hi havia el Pla de l’Amor rodejat de pins de gran alçada. Justament, els pins eren l’espècie dominant, però també hi havia salzes, àlbers, alzines i roures com els coneguts com els roures de Sant Joan on es deia que s’hi feien rituals màgics a la nit de Sant Joan.

El Bosc de Can Feu va estar tancat a la ciutadania fins el 1904 data de l’annexio de la parròquia de Sant Vicenç de Junqueres del municipi de Sant Pere de Terrassa, a Sabadell i al qual pertanyia la finca de Can Feu. Des d’aleshores el bosc fou utilitzat com a espai de lleure popular i va estar el marc de diverses festes, activitats cultural i esportives. Tot això amb el permís benvolent de Josep Nicolau d’Olzina, propietari de les terres i el castell; de fet a partir del 1907 i fins 1931, era marc de moltes celebracions, entre elles las de la Festa Major de Sabadell.

Ja poc abans de la Guerra Civil, va ser venut un tros del bosc per fer terres de cultiu; durant la guerra, tambe va ser expoliat per fer llenya, i a la post-guerra va anar a mes, quedant reduit a un grapat d’arbres, majoritariament pins, entre el castell y Sant Quirze del Valles (a les hores San Quirico de Tarrasa), ja que durant els anys 50s, es van contruir els barris dels Merinals, Can Rull i Can Feu.

Categorías
CATALA FETS HISTORICS MEMORIAS RECORDS

MEMORIES D’UN RECANVISTA

. Possiblement alguns haureu llegit la primera versió que vaig fer fa mes d’un any, en castellà, si és així, disculpeu que us ho torni a enviar

PROLEG


En aquestes línies, a més de repassar la meva vida professional, vull compartir amb vosaltres l’evolució soferta, en aquests últims 48 anys, en el món de l’automoció, un món al qual, crec, estava predestinat, perquè vaig néixer el mateix dia que el SEAT 600.

CAPITOL 1:EPOCA PEGASO

DECADA 70

TARJETA COMERCIAL COMERCIAL ALARI.


Vaig començar en aquesta professió en 1973, en els últims anys del Franquisme, i excepte a Madrid i Barcelona, només havien concessionaris de les marques nacionals (en aquella època: Citroën, Seat, Renault (FASA), Authi-Morris, Mevosa( DKW), Avia, Ebro (Motor Iberica), Pegàso-Sava i Barreiros-Chrysler- Simca , (mes tard, en el 76, arribaria Ford); la meva intenció era entrar d’aprenent de mecànic, però vaig tenir la sort que m’agafessin d’aprenent de recanvis en una concessió de camions i furgonetes Pegàso, Comercial y Servicios Alari, i al poc temps em vaig adonar que era un treball que m’agradava. En aquella època, els catàlegs de peces eren de paper (llibres o carpetes) i també les llistes de preus, les factures i albarans es feien a mà en talonaris amb paper carbó; i, a diferència d’ara, es reparaven tots els components ( arrencadors, dinamos, alternadors, bombes injectores, cilindres de fre…), l’especejament del qual, generalment ho subministrava el fabricant del mateix i no la marca del vehicle, per la qual cosa a més dels catàlegs dels diferents models, també teníem catàlegs i tarifes ( i peces) dels diferents fabricants de components ( FEMSA, BOSCH, CONDIESEL, LUCAS, GIRLING, etc…);  també se solien comprar fora de marca: filtres, llums, fars i pilots; i les mordasses de fre es re-forraben.                                                        Els accessoris també es compraven fora de la marca, directament al fabricant o a un majorista; els accessoris “de moda” en aquella època eren bastant diferents del que s’estila avui dia, per exemple pel que fa a so, eren auto-radis molt bàsics i, com a topall de gamma, so estèreo o algun radio-cassette; com a accessori de transport, bàsicament era la baca i, a la fi de la dècada, van aparèixer alguns porta-esquís, i barres porta- equipatge; el mes “tuning” per a aquella època eren els fars de boira o de llarg abast, i llandes d’aliatge, com que no hi havia ITV no era necessari homologar, i petits accessoris d’interior, ventiladors, rellotges complementaris, poms de canvi, volants de diferents dissenys i grandàries ( no hi havia coixins de seguretat), respatllers cobreix-seients….


Com ja he comentat més amunt, vaig començar com a aprenent de magatzem de recanvis i a poc a poc vaig anar aprenent l’ofici, passant, amb el temps, a buscar i despatxar peces jo sol; quan em vaig treure el permís de conduir, també vaig començar a portar la furgoneta que teníem, per a anar a diferents proveïdors o altres concessionaris de Barcelona i voltants a buscar material; alternant amb atendre el taulell i entrar comandes.                                                                                                     El any 76 es va fer la primera Vaga general despres de la dictadura, i al cap de poc temps,  la vaga del metall de la comarca que va durar un mes i escaig.

DECADA  DELS 80


En aquesta dècada es va anar obrint el mercat del nostre país a marques estrangeres,(En 1982 es comença a fabricar el OPEL Corsa a Saragossa); el que també va portar canvis en la manera de comercialitzar recanvis; a poc a poc les marques van anar integrant la gairebé totalitat dels components en les seves xarxes de subministrament; alhora que s’anava introduint el concepte de peça d’intercanvi, així va començar a deixar de reparar-se els alternadors, motors d’arrencada, bombes d’aigua, etc…, en favor d’escurçar l’estada en taller; també es van començar a produir absorcions ( VAG compra Seat (86)) i desaparicions ( Simca/Talbot (86)) També en aquesta dècada, van aparèixer els catàlegs i tarifaris per microfitxa, amb el consegüent estalvi d’espai, també, a poc a poc es va anar informatitzant la venda de recanvis, primer a nivell intern, per a temes de control d’estocs; i ja en la segona meitat de la dècada, per a facturació .                                    D’aquesta dècada són elements com: el coixí de seguretat, l’equip de so estèreo amb amplificador, el primer radio CD( de Pioneer al Japó), la clau amb comandament a distància, el catalitzador, el telèfon mòbil (analògic), i els indicadors digitals.         També, el 1985, va començar la ITV al nostre país.                                                                    A la segona meitat de la dècada vaig anar al meu primer curs de formació de recanvis, realment era un curs de vendes adaptat al món del recanvi; i també per aquells temps, el concessionari on treballava, es va trasl·ladar a unes noves instal·lacions, més àmplies i de millor accés .

Companys de recanvis de Comercial Alari :
Antonio Sanchez, Miquel Salud, Rafael Sanchez, i un servidor.

CAPITOL 2: EPOCA  BMW
DECADA DELS 90




En aquesta dècada, el mercat ja estava normalitzat amb presència de pràcticament totes les marques europees; també van fer la seva aparició els primers catàlegs informatitzats, en format Cd-rom ; amb el començament de la dècada, van començar a funcionar els grups de recanvis, que aglutinen diverses botigues sota una marca o franquícia (el primer va ser AD parts, que de fet va començar en el 89), amb una optimització de costos per als associats.

 Es van popularitzar els radio CD, desapareixent els radio-cassette; el mòbil digital amb mans lliures,(a la fi de la dècada amb Bluetooth); els paquets aerodinàmics; van aparèixer els primers GPS (molt limitats); el ESP; el servofre BAS;  la injeccio directe; de benzina; el sistema de diagnosi OBD… i l’any 96 va començar a funcionar EuroNCAP, l’organisme que determina la seguretat dels vehicles.

 A principis d’aquesta dècada (1991) se’m’ofereix l’ocasió de passar d’un concessionari de camions (Pegàso) Comercial Alari S.A. , a un de turismes (BMW), Motor Munich S.A., del mateix amo i amb el mateix cap de recanvis, la qual cosa va ser avantatjós per a mi perquè és una de les marques que té major cataleg d’accessoris, (sobretot en aquella època),i amb diversos cursos de formació específica; i una complerta gamma de complements i marxandatge denominada Lyfestyle, poc habitual en aquella epoca; i, juntament amb Volkswagen, era una de les marques que més preparadors de Tuning tenien; 3 anys després va desaparèixer Pegàso en mans de IVECO.                                                                      Al principi era jo sol, però amb el temps i l’augment de treball van incorporar un aprenent, primer per el mati, i més endavant, a jornada completa. El canvi a treballar en una concessió de BMW, també em va permetre el conèixer, i tractar alguns clients famosos, com Stoikov i Jordi González…

Curs d’atencio al client, BMW 1992

CAPITOL 3 : DE BMW A MERCEDES

DECADA 2000


Aquesta va ser una dècada de fusions, absorcions i desaparicions de marques; (Tata compra Jaguar i LandRover; Geely compra Volvo; BMW compra Rover( que acaba desapareixent en 2005 i neix Mini com a marca)); ( desapareixen, a més de Rover i MG, Daewoo, Galloper…); d’aquesta dècada són, també, els primers Híbrids i electrics  de pila de combustible.                                                                                                     Amb l’inici de la dècada ja feia un temps que els catàlegs i tarifaris en CD van ser substituïts per format DVD, fins a 2005 que van començar a ser ON-LINE; quant a les novetats aparegudes, es poden destacar: la popularització del GPS, el filtre de particules FAP; sistema de manteniment de carril;  el Parktronic; els fars adaptatius…

Quant a l’experiència personal, a part de la inclusió de la marca Mini en el dia a dia, i de començar la dècada com a Cap de recanvis al càrrec de dues concessions,i fins cinc operaris.                                                                                                                     A la fi de 2004 vam trasl·ladar-nos de les instal·lacions principals a un nou emplaçament mes adequat i capaç; i el 2005 vaig donar un gir a la meva vida traslladant-me a viure a una altra població, Manlleu, i començant com recanvista en un concessionari de Mercedes vehicles industrials, Auto Suministres Motor S.A., tornant a treballar amb camions, encara que ara amb mes tecnologia i electrònica, i asistint a alguns cursets específics, tant de la marca com de diversos proveïdors. A la meva època com a Cap de recanvis en BMW, vaig poder conèixer a Marc Gene, que en aquella època era pilot-provador de Williams-BMW F1.


 

MOTOR MUNICH SABADELL.



CAPITOL 4  CARAVANAS I RETORN A BMW

DECADA 2010


L’inici de la dècada va venir marcat per la crisi mundial , que va començar a la fi de la dècada anterior, i que va afectar a tots els països desenvolupats ( a uns més que a uns altres), la llarga durada de la mateixa afecta greument als concessionaris, provocant reajustaments de plantilles, el tancament d’alguns d’ells i fusions de molts d’ells formant grups, en alguns casos de nivell nacional o fins i tot supra-nacional.      En el que fa a recanvis originals, també, en molts casos, es van centralitzar els magatzems formant plataformes o grups de distribució, bé a nivell de grups de concessionaris ( especialment multi-marca), o directament de la marca ; gestionant les vendes majoritàriament mitjançant CALL-CENTER, a més de l’ús de noves tecnologies , com WATHSAPP i fins i tot la VENDA EN LÍNIA.

 Referent a les novetats en equipament, la majoria són dispositius electrònics destinats a millorar la seguretat ,( E-call;  llums i neteja-vidres automàtics…), i de comunicació, càrrega sense fil i connectivitat ( Android-auto. Apple car play..); vehicles electrics;  Hibrids enchufables; hibridacio lleugera; així com proves amb vehicles autònoms electrics.

AUTO SUMINISTRES MOTOR CARAVANES.




Jo vaig començar la dècada, passant de dependent de recanvis de Mercedes V.I. a  recanvista de caravanes i auto-caravanes dins de la mateixa empresa,  que disposava d’una àrea d’aquests vehicles i que feia poc havien ampliat instal·lacions; la qual cosa em va proporcionar una nova experiència: conèixer el món dels accessoris i recanvis de caravaning; desgraciadament la crisi afecta l’empresa en 2013, per la qual cosa a mitjans d’aquell any, em vaig quedar al atur durant un any, fins que vaig decidir tornar a Sabadell, trobant nova feina a un concessionari BMW de Barcelona, Ibericar Barcelona Premium S.L., distant 30 Km del meu domicili; aquest concessionari és un dels resultants de la fusió/absorció d’altres concessionaris pre-existents i forma part d’un dels grups supra-nacionals i multi-marca, que he comentat més amunt, tot i que a Catalunya només té BMW-MINI, . A part de la sort que va representar el trobar un nou treball a la meva edat, per a mi va tenir, a més, l’al·licient que és un concessionari que, a més dels models convencionals, inclou elèctrics i motos, que fins a les horas no havia tocat, la que va representar noves experiències per a mi, especialment en el que fa a equipament de motorista.                                                                                                                           Si bé vaig entrar com a integrant del “Call Center”, vaig acabar al càrrec del taulell de venda al public; a la fi de 2017, es va produir un canvi d’instal·lacions, a unes mes grans i modernes .

Finalment, amb el final de la dècada (2019), també arribá la fi de la meva vida laboral, ( amb un parell d’anys d’antelació); malgrat que procuro mantenir-me al dia de les novetats i evolució d’aquest món.

 Almenys, segons com s’han anat orientant les coses en aquests primers anys de la dècada 2020, (i les següents) sembla clar que els vehicles amb motors de combustió aniran en recessió enfront dels de les energies alternatives: ELECTRICS, HIBRIDS ENDOLLABLES, PILA DE COMBUSTIBLE (Hidrogen) o, fins i tot, GAS NATURAL; i la implantació, progressiva de vehicles autònoms.
  

                             

Alguns companys de recanvis de Barcelona Premium.


AGRAÏMENTS


Per a finalitzar, no puc deixar d’expressar el meu agraïment a les persones que han fet possible el desenvolupament de la meva vida professional:
-A Josép Alari Vidal (Q.P.D), per facilitar-me el primer treball a Comercial i serveis Alari.                                                                                                                        -A Miquel Salud Sellers(Q.P.D), el meu primer cap de recanvis i que em va ensenyar l’ofici en la mateixa empresa.                                                    –A Josep Alari Frases (Q.P.D), que em brindá l’oportunitat de canviar a BMW a Motor Munic S.A. ; i que més endavant va confiar en mi per a posar-me al capdavant del departament de recanvis.                                                                                                     —A Rafael Sánchez Montoya, el meu segon cap de recanvis, que em va recolzá i orientar quan el vaig substituir a Motor Munic S.A., i que també participá en el meu aprenentatge a Comercial Alari S. A.             -A José García Baena , que em va recomanar per al lloc de recanvista en Auto Suministres Motor, Mercedes V.I..                                                   –A Ramón i Gemma Terradellas, que van confiar en mi, per a organitzar el magatzem de recanvis de l’àrea de caravanes d’Auto Suministres Motor.      -I a Ángel Pérez, que va comptar amb mi per a formar l’equip de recanvis de Ibericar Barcelona Premium S.L.        

        Així com a tots els companys que em van aguantar al seu costat al llarg d’aquests anys; i com no, als clients, (molts d’ells amics encara avui dia), als quals m’enorgulleix haver ajudat.                                                                                              Sense tots ells la meva carrera no hauria estat possible; pel que els dono les gràcies a tots de cor.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

RECORDS DELS NADALS dels 60s i 70s

Ara que estem arrivant a les festes de Nadal, vull compartir alguns moments nadalencs de la meva infància.
Un dels records més antics, és el de la nevada del nadal del 62, realment l’únic que realment recordo és sortir al carrer i trobar-me en una espècie de “trinxera” enmig de dues muntanyes de neu més altes que jo; era perquè els veïns de l’escala havien obert un cami apartant la neu als costats de l’entrada al bloc; la resta ja és perquè m’ho van explicar la meva mare i la meva àvia, com  que havíem d’haver anat a fer el dinar de Nadal a casa del meu padrí, en Jordi Arisso, els seus pares l’oncle Pepet i la tia Carme (germana de la meva àvia Antonia), a Terrassa, i que com qu’ells posaven el peix i nosaltres el gall dindi ( o a l’inrevés), vam estar menjant gall dindi diversos dies seguits, i ells peix; perquè cadascun es va haver de quedar a la casa seva; també en van explicar que es va veure gent esquiant pel centre de Sabadell.

EL ARBRE DEL PASSEIG


Un altre record es que a partir de la Purissima o de Santa Llucia, que era quan s’encenien les llums en aquells temps, la meva àvia Antonia,  i a vegades amb la meva mare, solien portar-me a Barcelona, per a veure la il·luminació, i visitar els grans magatzems, com Jorba, l’Àguila, Sepu, i El Corte Ingles; recordo que, en els tres primers, a principis dels 60s, en la secció de botiga de joguines, muntaven uns diorames, amb trens elèctrics, o figures i miniatures reproduint batalles o treballs, que em tenien embadalit; al cap d’uns anys van deixar de fer-ho.


A casa érem de pessebre, gaudia molt quan anàvem al bosc per a agafar la molsa, l’agafàvem de dues classes, curta i llarga; i després buscàvem un racó en el petit menjador que teníem, per a posar una tauleta i muntar-lo, amb serradures, la molsa, paper de plata per al riu, suro per a les muntanyes, i és clar, les figuretes; el nen, esperàvem fins a la  Nit de Nadal per a posar-lo; i jo cada dia movia als meus favorits, els Reis Mags, perquè arribessin al portal.


Els dinars dels dies assenyalats, solia cuinar_los l’àvia Antonia, generalment era, pava enrustida amb prunes i pinyons per Nadal, canelons de la iaia Antonia (el farciment era pure de patata, amb foie i pernil, i arrebossats amb farina de galeta; ara els fa la meva cunyada, Noe), per a Sant Esteve; Capó enrustit per a Cap d’Any, i per a Reis, no estic segur però crec que eren una altra vegada canelons de la iaia.


L’àvia, també em va dur, diverses vegades, a veure Els Pastorets, jo preferia quan anàvem al pis del teatre, perquè per a la platea passaven els dimonis i em feien por; casualment vaig conèixer, crec que el decembre del 74, a l’Esteve i a l’Isidre de la colla del Club, en una representació dels Pastors en la que actuava l’Esteve, al col·legi dels Maristes, evidentment hi vaig anar sense l’àvia, amb el  meu amic Jordi Lartuna.
Alguna vegada havia anat a fer cagar el Tió, en aquella època, si no tènies un a casa, a Sabadell, paradoxalment, tènies que anar a les dependències, falangistes, del frente de juventudes (en l’actual Casal Pere Quart) ; allí també, instal·laven l’Ambaixador, al que l’hi duies les cartes per als Reis; parlant de les cartes als reis, recordo que una vegada, al Sepu de Barcelona, van posar una bústia per a recollir-les, i més tard, a unes hores previstes, sortia l’Ambaixador a un balcó i agafava algunes cartes, les llegia, i assentia o negava amb el cap; i mira quina casualitat, que aquell any, jo, la vaig posar en un sobre distintiu, crec que tènia les vores de colors, va agafar un sobre igualet al meu, i no vegis com en vaig emocionar, dient és la meva, és la meva.. i per a postres va assentir amb el cap.


Com he dit abans, els meus favorits eren els Reis Mags; ja des del moment que li donava la carta a l’Ambaixador, ja estava ansiós perquè arribés la nit del 5 de gener, per a anar a veure la cavalcada (que encara m’il·lusiona veure), i descobrir els regals l’endemà, hi havia vegades que a les 6 del matí ja m’anava al menjador per a veure’ls; jo em puc considerar afortunat amb els regals de reis, perquè durant gran part de la meva infància, a casa treballaven tres, el meu pare, la meva mare i la meva àvia Antonia, i a més el meu pare feia hores en un altre lloc, per aixo em podien comprar bons regals, puc recordar: una disfressa de Cabo Rusty (el de Rintintin), una col·lecció de, almenys, 12 cotxes a escala 1:75??, els Juegos Reunidos, una càmera fotogràfica… ; però  es que, a més, el meu padrí, que en aquella època, estava bé econòmicament, doncs, junt amb el seu pare tenien telers propis, i em feia uns regals espectaculars; com un patinet-cuadricicle de tub d’acer cromat, o el Tiburón Citröen Paya, però el que més em va quedar gravat, va ser la nit de reis, del 63 (o potser era el 62), en que vam anar a veure la cavalcada a Terrassa, i a sopar a casa seva, i havent sopat, van aparèixer, com per art d’encanteri, els tres Reis pel pati de la casa; el negre, que era el més alt, em va agafar en braços i em “va llegir la cartilla”, reprenent-me per algunes malifetes que, veritablement, havia fet, en tenia acollonit, però finalment  sota la promesa que em portaria bé, em van lliurar el regal, que era, ni més ni menys que, un Biscuter de pedals, amb carrosseria metàl·lica i llums; no sé d’on el va treure el meu padrí, perquè no n’he vist cap d’igual; ara ve l’explicació del misteri de l’aparició dels Reis pel pati; el meu padrí estava en un grup de teatre, i els Reis i el seu vestuari eren actors companys seus, als quals els va donar una clau de la casa i del pis superior, llavors buit, desd’on es podia accedir al pati; a més la meva mare li havia passat una “chuleta” amb les malifetes que havia fet, que dit sigui de pas, no eren moltes.

DISFRAÇ CABO RUSTY I PATINET


També hi ha un punt trist, precisament de la nit del 5 de gener, que va ser quan va morir la meva besàvia Laieta, el any 72, mentre estàvem veient la cavalcada, la meva mare, el meu germà i jo; i quan vam tornar a casa ja s’havia mort.
Ja en temps més pròpers, recordo la nevada de la tarda-nit del 5 de gener del 85, que ens va enxampar visitant a una cosina de la Sol, la “Virtuditas” (al cel sia) que havia tingut una nena, pensàvem en anar a veure la cavalcada sortint de la visita, però amb prou feines vam poder tornar a casa, ja ens va costar trobar el cotxe¡¡, que havia quedat completament colgat de neu.

Categorías
CATALA HISTORIAS DE LA MILI MEMORIAS

LAS ULTIMAS MANIOBRAS

A principis de maig del 79,  vaig participar a les meves últimes maniobres, eren nomes de  companyia, i van ser les que més em van agradar; vam anar a un poblet de la província de Guadalajara; el poble estava en un turó per sobre del riu Jarama; vam muntar el campament a la vora del riu, sota del poble.
Per entendre la meva relació amb el sergent del qual parlare, us explico una mica els antecedents: Quan em van nomenar caporal de primera, em van assignar a la secció de “combate”, al càrrec de la qual estava el sergent Losada, jo era el seu adjunt o ajudant; i la veritat és que a pesar que era el sergent mes cabró de la companyia,(l’havien degradat ves a saber per que…) a mi em tractava molt bé; pot ser  perquè, si bé, als matins, tènia que donar-nos teorica de combat ( xifrar missatges, nocions d’auto-defensa i atac, etc). ell solia començar la classe i al cap d’una estona s’anava a la cantina de sub-oficials, deixantme a mi al càrrec de la classe, i sempre l’hi habia cobert l’esquena, si vènia algun oficial per l’aula.

COMBATE


Una cop muntat el campament, vam començar a preparar les activitats, l’endemà s’anava a fer una marxa d’orientació d’uns 14 0 15 quilòmetres, per a la qual es formarien dos grups, que la farien en sentits oposats, uns des del campament fins al punt de destí i els altres a l’inrevés; així que havent dinat, vaig anar amb el sergent Losada, ja que era el seu adjunt, i un conductor, a inspeccionar el terreny; realment vam  inspeccionar els bars del poble i del poble veí, per sort pagava ell.
Aquesta nit em va tocar de sub-oficial de guàrdia, combinat amb el sergent Losada, així que vaig anar amb ell a la tenda-post de guàrdia, però em va dir que m’anés a dormir, que el faria la primera meitat de la nit, i que ja enviaria algú a despertar-me per a rellevar-lo; la meva sorpresa va ser que em va despertar el toc de diana, així que vaig anar ràpidament a veurel i dir-li que no havia vingut ningú a despertar-me, em va contestar que no ho va veure necessari, que la nit va ser molt tranquil·la, que estigués tranquil, que no passava res.


Després de passar llista i del desdejuni, es van formar els dos grups per a la marxa d’orientació, a mi en va tocar amb el que tornava al campament des del punt de destí, així que vam pujar als camions i allà que vam anar; quan vam arribar al lloc, una petita esplanada al costat de la carretera en plena serra, vam baixar dels camions i es  va fer formar la tropa, per a repartir instruccions amb l’itinerari, però a mi em van dir que em quedés amb els conductors, a esperar al grup que venia des del campament, perquè no podien quedar-se allí sense cap responsable; així que vaig tornar a deixar la motxilla en el camió i ens vam asseure a esperar; fins que van arribar, bastant fets pols, perquè el terreny era bastant accidentat; després de passar llista per a veure que no s’havia perdut ningú, vam pujar als camions i tornar al campament, a dinar, després de  banyar-nos al riu; a la tarda ens van donar permís per a pujar al poble, on ens vam posar a tope de cubatas ( quan era “cabo” en van posar el malnom de “cabo cubatas”…perquè seria? ).


Aquella nit, la guàrdia l’hi va tocar al meu col·lega Arcala“*Manix”, i va pasar el mateix que a mi, no van anar a despertar-lo, però a ell li va caure una repulsa, no sé si és per que quan es va llevar, no va anar a disculpar-se o que, però quan vam tornar a la caserna li va caure un arrest.

El següent dia, va ser més divertit, primer ens van donar un curset practic sobre explosiu plàstic, detonadors i metxes; després vam passar a les demostracions, i finalment, a la part practica, en equips de quatre ens van donar una petita porció de “plastilina” C4, un detonador, un tros de metxa lenta i un encenedor, cadascun portava una cosa i el quart feia un forat a terre, després vam fixar la metxa al detonador, introduïn-lo a l’explosiu, posar-lo al forat, el tapem, vam prendre la metxa i ens allunyem darrere d’unes mates i…BOOM.   

BAZOOKA

Despres també, ens van ensenyar a disparar amb un Bazooka (tècnicament un llançagranades), primer amb un adaptador que disparava bales traçadores, per a veure els que tenien més punteria, i després els millors van disparar un projectil de veritat.
Com aquest era l’últim dia de maniobres, el sergent de cuina, ens va fer un menú especial, havia comprat uns xais, i va fer preparar una foguera amb llenya, per a fer-los a la brasa, acompanyats amb sangria fresqueta, i a més, podíem repetir, ( des d’aquestes línies, vull agrair al sergent Berrios, de cuina, el bé que ens cuidava, era facil saber quan s’encarregava el de la cuina de la caserna, perquè habia cua al menjador).
Despres d’una bacaina, vam recollir el campament i vam tornar a la caserna. Uns dies mes tard, sobre el vint de maig, es llicenciava el meu reemplaç , però com qu’erem d’enginyers i el 30 de maig és el patró d’aquests (Sant Ferran), ens vam haver de quedar fins a aquell dia.


De maniobres de companyia, vam fer bastantes i en diferents llocs: per la zona de la Manxa, per la serra de Guadarrama, a Manzanares el Real, entre  Pinto  i  Valdemoro….; però eren rutinariesl d’enllaçar entre nosaltres amb les emissores.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar