Normalment els caps de setmana, que no tènia servei anava a casa, però si em tocava algun servei i m’havia de quedar, aprofitava el dia que lliurava per a visitar Madrid; això és el que vaig fer un diumenge de Març del 79, després del desdejuni, vaig sortir de la caserna amb la intenció d’anar al Rastro , menjar per la zona i passejar pel barri antic.
Quan sortíem de la caserna, havíem d’anar vestits amb l’uniforme de passeig, lleig i incomode, per això portàvem roba de civil en el “petate” i ens canviàvem en algun lloc; jo, quan em quedava a Madrid, agafava l’autobús que venia de Colmenar Viejo i em deixava en la Plaza Castilla i allí agafava un altre fins a l’estació de Chamartín, on em canviava en els serveis i deixava el “petate” en una consigna, per a fer-ho al revés a la tornada.
Aquell diumenge, una vegada canviat, vaig pujar al bus per a tornar a Plaza Castella a agafar el Metro (en aquella època el Metro no arribava a Chamartín); em vaig asseure en la part del davant, i abans que arrenqués, una noia, oriental, li va preguntar al conductor, si anava al centre, en italià, i el xofer no s’enterava, així que vaig intervenir i li vaig dir que sí; quan va pujar, li vaig explicar que l’autobús no anava al centre, però que ens deixava en l’estació del Metro, li vaig preguntar on anava exactament, perquè jo anava cap a la zona centre i podria indicar-li (li parlava en un popurri de castellà, català, una mica d’italià i a poc a poquet, i almenys m’entenia); em va dir que havia d’anar al locutori de l’edifici de Telefónica, per a poder telefonar a casa d’una amiga de Santander, on es dirigia, per a indicar-li en què tren arribaria (en aquella època no havien mòbils); com tenia temps, em vaig oferir a acompanyar-la i fer d’interpret si era necessari..
Ja en el Metro, ens varem presentar, em va dir que es deia “Chico” ( s’escriu Shieko), que era japonesa, però que vivia en Firenze (Florència), on era professora d’angles; jo, al meu torn, li vaig donar el meu nom, i li vaig explicar què estava fent el servei militar prop de Madrid, però que vivia prop de Barcelona; també li vaig comentar que el seu nom, en espanyol significava el mateix que “boy” en angles, va riure i em va contestar que ja li ho havia dit la seva amiga.
Arribats a l’estació de José Antonio ( actualment de Gran Via), vam baixar del Metro i vam sortir a la superfície, ens vam dirigir a l’Edifici Telefónica, a la mateixa Gran Via( llavors Avenida José Antonio), l’entrada al locutori estava en el lateral, i allí vam entrar, hi havia una mica de cua en el taulell, quan ens va tocar el torn, vam tenir la sort de que ens va tocar el funcionari “llest” i va entendre el que la noia li demanava: que li posés una “conferència” amb un numero d’un poble de Santander; li va donar un numero de cabina, i jo mentre em vaig asseure a esperar, però poc després d’haver entrat en la cabina, em va cridar, segons sembla la seva amiga no era a casa, i va agafar el telèfon la seva mare, que no s’assabentava de res ni en angles ni en italià, així que vaig haver de fer d’intèrpret, traduint-li a la senyora el que em deia la noia, i després passar-li la resposta de la senyora.
Una vegada solucionat el tema telefònic, i sabent que el seu tren no sortia fins a les 5,30 de la tarda, li vaig proposar que es vingués amb mi al Rastro, i que després podíem menjar en algun restaurant de la zona, la proposta li va encantar; així que vam enfilar la Gran Via fins a la plaza Callao, per a agafar la línia 5 del Metro fins a la Latina, prop del Rastro.
Sortin de l’estació de la Latina, ens vam anar a la Plaza de Cascorro; lloc de referència del Rastro, vam estar una bona estona tafanejant les parades, no recordo si ella va comprar alguna cosa, jo, per descomptat que no; després ens vam anar a buscar un restaurant per la rodalia, vam trobar un carrer en el que n·hi havia varis, vaig triar un que tènia bona pinta i tènia bons preus, per a ser diumenge; no em pregunteu el nom, que no em recordo, com tampoc recordo que vam menjar, em sona que ella va demanar algo de peix; la qüestió és que si recordo que ens va agradar el menjar a tots dos; i que ella va insistir a convidar-me.
Havent dinat vam passegar pel vell Madrid, fins a la puerta del Sol, on li vaig explicar que, cada cap d’any retransmetien les campanades des d’allí; com que, ja tenia d’anar a agafar el tren, li vaig parar un taxi i li vaig dir al taxista que la portés a l’estació de Chamartín, i ens vam acomiadar, jo vaig passegar una estona, fins a un cinema, i a la sortida vaig menjar alguna cosa per a sopar; després vaig agafar el Metro per a tornar a Plaza Castella i d’allí a l’estació a vestir-me una altra vegada de “romano” i tornar a la caserna; un dia rodó.
Abans de sortir del restaurant, li vaig donar la meva adreça de la caserna, perquè em fes saber que havia arribat bé a casa de la seva amiga; i efectivament, uns dies mes tard vaig rebre una carta, en angles, on després de fer-la traduir ( a les hores no en sabia ni papa), em deia que havia arribat sense novetat, i em donava les gràcies, per l’ajuda i per haver-la acompanyat aquell dia; que s’ho estava passant molt bé a Santander; i em donava la seva adreça de Firenze, per si volia escriure-li; ho vaig fer , però en italià, per a això em vaig comprar un diccionari, per a buscar les paraules que no sabia; vam mantenir correspondència una temporada fins a un temps després de llicenciar-me.
EL POBLE DE MONTSENY.
LA MONTSE TOCANT LA GUITARRA.
UNA BRUIXA.
TGV Paris Marseille
VIVENCIAS Y RECUERDOS 