Categoría: RECORDS

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

LA COLLA DEL CLUB

Els que heu llegit els meus relats des del principi, recordareu, que, entre els 15 o 16 primers;n’havien sobre aventures en sortides i excursions amb la Colla del Club, ara repassaré, una mica, la meva historia amb aquesta colla, que, per a mi, ha sigut molt important, doncs, en ella,he compartit molts bons moments, amb uns bons amics, i que, a dia d’avui, encara mantinc l’amistat amb molts d’ells.

ELS ORÍGENS:
A finals del 74, el meu amic i company d’institut, en Jordi Lartuna en va presentar uns amics seus, l’Esteve “Estevet” i l’ Isidre; si no ho recordo malament, vam anar a veure “Els Pastorets”, al teatre del col·legi dels Maristes, doncs l’ Esteve hi actuava,(o era son germà en Xavi??) ; amb ells, en Miquel (que ja coneixia dels Merinals), i en Paco, vam “fundar” La Colla, que mes endavant coneixeríem com la “La Colla del Club”, ja que, menys jo, els demes eren socis del Club Natació Sabadell; pocs dies desprès es van afegir algunes noies, la primera la Marta, cosina de l’Esteve, que va dur dues amigues seves, la Ceci, i l’ Espe.

A LA SALUT.


Amb aquesta colla, els caps de setmana, vam fer nombroses sortides i excursions. Solíem quedar a la “Creu dels Caiguts”, (avui el Reco del Campanar); o a casa del Esteve o l’Isidre, per anar a prendre alguna cosa a algun lloc com la Tasca, o a un pub musical (era moda a les hores) o al cinema; mes endavant, els pares de l’Esteve ens van cedir el cobert del pati de casa seva, on vam muntar un “local” amb equip de musica i llums “psicodèliques”, on ens podíem reunir, fer festes,“güateques” i d’altres activitats, com fer macramé o carteres de feltre.
D’excursió, on anàvem mes sovint, era a la Mola, per proximitat i per que es podia anar amb bus fins a Matadepera; també recordo anar, al menys una vegada, al Aplec de la Salut; i a Cerdanyola del Vallès, doncs d’allí eren algunes moses (també del Club) que es van afegir al 75, però no van durar gaire; també vam anar a una jornada de portes obertes a la UAB de Bellaterra.

Entre el 75 i el 76, a part dels “fundadors” de la colla, havia molta gent entrant i sortint de la colla, alguns venien regularment, d’altres en ocasions puntuals o nomes un parell de vegades…, la qüestió es que de vegades ens aplegàvem, al menys, una vintena d’amics; com a l’excursió que vam fer a Montserrat, en que, al menys, érem una quinzena.

Dels habituals en aquells temps recordo: en Fermi, en Marius i sa germana Jordina, en Manel, la Julia, les germanes Montse i Vicky; i ja en el 76, van afegir-se la Montse i la Pepi, també germanes, l’Anna L., (curiosament, totes aquestes noies, eren de la Creu Alta), i mes tard la Silvia, que avui es la dona del Esteve, (aquesta era de la Concordia); i segons m’han recordat, també venien, en Santi, en Climent, en Joan, la Tere, la Pili, l’ Anna P., la Lidia, en Pere, i ja en el 79 la Karina.
AMORS DE JOVENTUT:
Com no podia ser d’altra manera, en una colla de nois i noies de entre 15 i 18 anys, es van anar formant parelles, algunes esporàdiques, d’altres mes duradores: En Jordi amb l’Espe, la Marta amb en Marius, la Ceci amb en Manel, jo amb la Julia (que mes aviat vam estar tontejant), l’Isidre primer amb la Lidia i desprès amb la Montse…, i l’Esteve amb la Silvia,i que continuen junts; no recordo si en Miquel es va aparellar amb algú en aquells temps.

EL 850:
Al principi del 76 en vaig treure el carnet, com que jo soc el mes gran, vaig ser el primer en fer-ho; i aquell cap de setmana ens vam trobar a casa del Isidre, una noia (no recordo quina) en va preguntar si ja tenia cotxe, i com que havia un 850 coupé aparcat davant de la casa, per prendre-li el pel li vaig dir que era aquell, i com que duia unes claus de un forrellat, li vaig ensenyar, las va agafar i va sortir al carrer, lo que no m’esperava es que la clau va entrar al pany, i quan, a sobre, va obrir la porta ja en vaig quedar de pedra… l’hi vaig tenir que dir que no que era broma i fer-la sortir del cotxe i tancar-lo abans no sortís el propietari.
Cap a finals del 76, vaig comprar-me el meu primer cotxe,(que també va ser el primer de la colla), un 850 de 3ª ma (no era coupé).
Uns quants de nosaltres, quedàvem alguns dies al vespre, entre setmana, desprès de plegar, a la plaça del Angel per xerrar o fer plans per el cap de setmana; jo hi anava amb el cotxe, i aparcava al carrer Raval de dins o a la mateixa plaça del Angel, i desprès, acompanyava alguns/nas, a casa seva, però una de les primeres vegades, que anàvem 6 en el cotxe, en vaig despistar xerrant, i en comptes d’agafar el carrer Convent, que tenia preferència, vaig agafar el carrer Soledat, que no en tenia, i en la cruïlla amb Sant Honorat, vaig fotrem una pinya contra un 600, que tenia la preferència, que no vaig respectar, per sort ningú va prendre mal, i com que amb el soroll del xoc, van sortir molts curiosos, ningú es va adonar de que anàvem 6, desprès un dels meus passatgers, el que vivia mes a prop,( no recordo qui), va marxar a peu, i no va passar res, tret d’un bony al morro del cotxe.
També, recordo un altra vespre que, anant a deixar les noies ( la Montse i la Pepi, i l’Anna ) a casa seva, vaig aparcar per les rodalies del camp de futbol,(un carrer que, encara, no tenia cases ni pisos) per xerrar sobre el “mal d’amor” que tenia una d’elles; i va venir la policia pensant que érem una parella fent “trapelleries”, je, je; les altres aventures amb aquest cotxe ja les he explicat en els relats publicats anteriorment.

LA MILI:
També vaig ser el primer en anar a fer el servei militar, a principis 78, fins a meitat del 79, es adir que vaig estar un any i escaig “desconnectat” de la Colla; el dia que marxava van venir a acompanyar-me fins a l’estació on agafàvem el “tren dels quintos”, crec que en Miquel i l’Esteve(??); i quan en van llicenciar, vaig recuperar el contacte, primer amb l’Esteve i la Silvia, i desprès amb la resta; a la segona meitat del mateix any que jo, hi va anar, a la “mili”, en Miquel, i el 79 en Jordi Lartuna.
A SARAGOSSA:
En Miquel, es va llicenciar de la mili a la segona meitat del 79, la va fer a Saragossa, i va fer novia “mañica”, (la Mercedes, que ara es la seva esposa), com que ell, encara no tenia cotxe, i tenia que anar a veure-la en tren, vaig a oferir-me a portar-lo un pont a finals del 79, i cap allà que vam anar amb el meu 127; nomes recordo que vam sortir amb ella i uns amics, i, que, en Miquel i jo, vam dormir aquella nit al cotxe; l’endemà, no recordo que vam fer, nomes que vam tornar cap a casa al vespre i vam sopar pel camí.

CELEBRACIONS:
A mes de balls al local, també celebràvem altres festes, i no sempre al local, com revetlles: La primera,la de l’any 75, al pati de ca l’Esteve; o també, la del 76, que vam anar a una torre que tenien els pares d’en Fermi cap a Gallecs o Lliça, a la que van venir alguns pares, per dur-nos en cotxe, recordo que a mi en van dur la meva cosina Leo, de França, i el seu marit amb el seu cotxe, aprofitant que estaven de vacances a casa; o la que vam anar al Trillas de Tamarit, amb bany nocturn.
I com no, caps d’any: A mes del que vam celebrar a la casa del carrer Covadonga; en vam celebrar alguns mes, i per ser “diferent” vull destacar aquest:

UN CAP D’ANY AVANÇAT: Pels volts de Nadal del 79, en Claudi (promès de l’Azucena), estava a la mili, i va venir de permís, però tenia que passar el cap d’any a la caserna, així que vam decidir de muntar-li una festa de cap d’any per sorpresa, uns dies abans; ens vam reunir al local de casa de l’Esteve, el Claudi, l’Azucena, l’Esteve, la Silvia, la Ceci, la Gloria( una amiga del Claudi i l’Azucena), la Francesca (una amiga de la Ceci) i jo; allí la Gloria (sense que en Claudi ho sentis)ens va oferir d’anar a una caseta que tenien els seus pares entre Rubí i Castellbisbal, i muntar la festa allí, així que els vam tapar els ulls al Claudi i l’Azucena, i cap allà que el vam portar; i així, aquell any, vam celebrar cap d’any dues vegades.


EL CUMPLE DE LA CECI.
Llògicament, també celebràvem els aniversaris, recordo especialment el de la Ceci a finals del 79, que vam anar a celebrar-lo a Caldes i vam quedar-nos a dormir allí, en una torre que tenien els seus pares, a aquella festa, gracies a les fotos, se que vam anar, l’Esteve, la Silvia, l’Isidre, en Miquel, l’Espe, la Marta, en Marius, en Fermí, en Paco (que feia temps que no venia), la Francesca,(una amiga de la Ceci), i l’Azucena, que crec va ser la primera vegada que venia.


Al febrer del 80 vam tenir el primer casament, es van casar l’Esteve i la Silvia, i jo vaig tenir l’honor de ser el seu fotògraf; també van venir la Ceci i l’Azucena.
EL CANVI:
A partir del 80, amb el Jordi Lartuna a la mili, i en tornar es va centrar en la carrera; en Miquel, que, quan podia, anava a Saragossa; en Isidre no se on parava… es pot dir que la colla va deixar de funcionar; a més tambe va marxar a la mili l’Esteve…;així que vaig continuar sortint amb en Claudi, l’Azucena, i la Gloria, que ens va dur a veure-la jugar a vòlei; i va ser amb una companya seva, la germana d’aquesta i las respectives parelles que vam formar una nova colla (la del Vòlei), amb la que vaig sortir dos o tres anys, fins que vaig començar a sortir amb la Sol , la meva esposa.
El 82 es van casar en Miquel i la Mercedes, a Saragossa; en aquells moments, jo estava sortint amb l’altre colla; precisament en el si de l’altra colla, al setembre del 83, van casar-se en Claudi i l’Azucena, i ja m’acompanyava la Sol; si no m’enganya la memòria, els hi vaig filmar el casament en Super 8.
EL RETORN:
A partir del 81, vaig tornar a tenir contacte amb l’Esteve i la Silvia, que van ser pares del Dídac, (desprès van seguir la Mariona i en Roger), i l’Esteve va obrir la seva primera botiga, més endavant, també vaig recuperar contactes amb l’Isidre, en Jordi i en Miquel; per l’abril del 87, es van casar en Jordi Lartuna i l’Angels; i al juliol del mateix any, la Sol i jo, per cert que l’hi vam comprar els mobles a l’Esteve, que, a més, ens va fer de testimoni.
Els següents en ser pares van ser en Jordi i l’Angels, al 90 van tenir la Berta,(seguida per l’Ariadna i en Marc); desprès en Miquel i la Mercedes, van tenir en Dídac el 91; i per fi en Isidre amb la Maribel, van tenir en Gerard el 2010; i l’Esteve i la Silvia ja son avis per quadriplicat.

A partir del 87 o 88, hem anat ajuntant-nos anant a sopars o dinars, mes o menys regularment; al principi els fèiem en algun restaurant, fins i tot el 2006, que vivia a Manlleu, vam fer un dinar als afores de Vic; desprès, vam passar a fer-los a casa d’algun, i cada parella porta algun plat o beguda, es mes pràctic, mes tranquil i permet d’allargar la sobretaula; l’últim, de moment, va ser un dinar a casa d’en Jordi i l’Angels, a Terrassa, el 2019.
També, a principis dels 90s, vam celebrar una revetlla sant Joan, que ens va convidar l’Esteve a una casa que tenia llogada a Moià, i recordo que nosaltres ens vam quedar a dormir i en Miquel, i no se si en Jordi, van tornar a Sabadell (o Terrassa) a altes hores de la matinada.
I als vols del 2000, vam anar a una cabana que tenien els pares del Isidre al Balcó de Sant Llorenç, a fer una barbacoa; aquest 2026 tenim una trobada pendent a ca la Marta.

EL DINAR DE 2016.

També, hem celebrat els 50 anys d’en Jordi, de la Silvia, de l’Angels o d’en Isidre; l’últim, de moment,: els 60 de l’Esteve, el 2019…
Desprès de tornar a viure a Sabadell el 2014, vaig retrobar-me, per casualitat, amb l’Espe (ja ens hem trobat post-pandèmia), i també amb en Manel (per Facebook); i durant la Pandèmia, i amb motiu de començar a escriure aquests relats, he recuperat el contacte, (malgrat sigui virtual), amb alguns mes: la Montse i la Vicky (amb les que fa poc ens vam reunir físicament), en Fermí, la Karina, i en Claudi i l’Azucena ( amb ells dos tambe es vam reunir fa poc).

Tot seguit deixo un petit resum de les “aventures”amb la colla, publicades al principi del blog:
LA MOLA I EL MONTCAU:
DE MONTSERRAT A SANT JERONI:

EL CAMPING TRILLAS
LA TRAVESSA DELS RASOS:
ROVELLONS AL COGULLÓ D’ESTELA:
LA CASA DEL CARRER COVADONGA I EL MONTSENY:
CADENES PETITES:
VIATJE A FRANÇA:
SENSE FRENS A LA COLLADA:
L’ALT FRESER: “COMA DE VACA”:
RUPIT I EL FALLO:
SETMANA SANTA DEL 80:

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS

PRIMER TREBALL FOTOS I GRISOS

Els que ja en coneixeu, sabeu que m’agrada molt fer fotos, el culpable d’això es el meu pare, que era un gran aficionat a la fotografia, fins el punt de que teníem un laboratori a casa; quan vaig fer 8 o 9 anys en va regalar una càmera fotogràfica senzilla, però millor que las Werlisa i similars que corrien en aquells temps; i amb 15 anys ja va comprar-me una Yashica mes complerta.

Els últims anys d’institut, a principis dels 70s, per aprofitar les tardes, els dissabtes i les vacances, va aconseguir que entres a la botiga de fotografia del barri, Fotografia Prats, de Vicens Prats, amb el que tenia una bona amistat; vaig començar de dependent a la botiga i els matins que no tenia classe, d’ajudant al laboratori; mes endavant també l’havia acompanyat a fer algun reportatge de tipus industrial, i algun casament que fes en Super8 (filmat), per aguantar la entorxa (el focus), en interiors.

El últim any, va oferir-me fer el reportatge d’una celebració de l’Associació de San Sebastian de los Ballesteros, a Sant Julia d’Altura; quan vaig arribar vaig presentar-me al secretari de l’associació per rebre instruccions, i en va dir que, sobre tot, fotografies lo que fes el president de l’associació; tot anava molt bé, fins l’hora de dinar; com que encara érem a l’època franquista, van assignar una dotació de la Policia Armada, (els Grisos), per controlar l’acte, doncs bé, el president dels Ballesteros va entregar unes plates de menjar als policies, i com es normal jo ho vaig retratar, al cap de poc van venir dos policies a dir-me, amb males formes, que els hi entregues el carret, com que no volia van agafar-me la càmera, per sort el president, que estava a prop, va venir ràpidament i va medià per que en tornessin la càmera, vaig proposar que podria rebobinar el carret unes quantes fotos enrere i disparar a sobre per espatllar las fotos fetes; els hi va costar, però al final, amb reserves, van acceptar; després el president va explicar-me que com que estaven de servei no podien acceptar ni begudes ni menjar; bé finalment tot va acabar bé, vaig poder acabar el reportatge, i nomes es van perdre un parell de fotos poc importants.

FESTA MAJOR MERINALS ANY 72.

Aquell mateix any, en acabar el curs, vaig posar-me a treballar d’aprenent de recanvista, la que seria la primera feina oficial a jornada complerta.

També, durant l’últim any d’institut, amb el meu company d’aventures en Jordi Lartuna, al que l’hi vaig encomanar l’afició a la fotografia, vam muntar el laboratori que tenia el meu pare, que ja no el utilitzava, a les golfes de casa seva, on fèiem el nostres “pinitos” revelant fotos, cal a dir que en aquest aspecte, al final el alumne va superar al mestre, ja que, finalment, jo vaig deixar el revelat per manca de temps.

CASAMENT ESTEVE I SILVIA.

També comentar que havia fet d’altres reportatges per el meu compte, com els que ja havia comentat en un altre relat, el l’obra de teatre al institut o els “pastorets hipies” del institut de les nenes; mes endavant vaig fer reportatges de casaments de companys de feina, i amics, com l’Esteve (Estevet) i la Silvia; i fins i tot una pel·lícula en Super 8 del casament dels meus amics Claudi i Azucena; crec recordar que també alguna comunió; i per descomptat, de sempre he fet fotos de excursions i celebracions.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA FETS HISTORICS RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA TRAVESSIA DELS RASOS

Els que heu llegit els meus relats des del principi, segurament, recordareu aquest, doncs, va ser un dels primers que vaig penjar, però he trobar unes diapositives, d’aquesta excursió, a casa, i vaig descobrir que, vam anar-hi cinc, en comptes de quatre com jo pensava i vaig escriure, així que l’he modificat i he afegit un parell de fotos de las que vaig trobar.

A principi del 76, se’ns va ocórrer de fer la primera excursió “seriosa” aprofitant la setmana santa, fer la travessia des de Berga als Rasos de Peguera, fins i tot, algú, va proposar d’ arribar a la serra d’En Sija, axis que, en Jordi, l’Esteve “Estevet”, l’Isidre, en Joan “Joanet”  i jo, varem sortir,  el Dijous Sant, amb tren cap a Manresa i allí, després d’esmorzar, vam agafar un Bus fins a Berga; passat Puig-reig, veiem la muntanya i no hi ha gairebé neu, lo que provoca que en Jordi  es queixés de que quan arribaríem a dalt ja no quedaria neu.

 Una vegada arribats a Berga, varem comprar alguns queviures mes, beguda i una ampolla de conyac; i vam començar el camí per a començar  a pujar cap al Coll de l’Oreller, on vam dinar uns entrepans, per continuar pujant; cap el tard, vam acampar en una esplanada propera al Coll de Tagast, desprès de plantar la tenda, vam preparar una foguera on vam cuinar patates i tall per a sopar, just quan començàvem a fer el sopar va començà a nevar, per la qual cosa vam tenir que protegir el foc, per que no s’apagués, desprès de sopar, ens vam ficar a la tenda i a dins dels sacs, desprès d’una estona fent broma sobre el fred que feia, amb l’ajuda de l’ampolla de conyac i apilats uns amb els altres, ens vam adormir.     

AL COSTAT DEL ARBRE SEC, RASOS DE BAIX

 L’endemà, ens varem despertar glaçats i vam trobar una capa de glaç sobre les botes, dins de la tenda, i en sortir de la tenda estava tot nevat, el que li va donar una alegria al Jordi, però feia un matí assolellat…; vam esmorzar i, desprès, vam començar a recollir mentre es fonia la neu; una vegada aixecat el campament, vam continuar pujant fins a la Collada dels Rasets, quan vam arribar a dalt, vam veure tot el Pla de Rasets nevat i, en fer el primer pas, ens vam enfonsar a la neu fins a mitja cama; com és lògic amb tal quantitat de neu, no es distingia cap sendera, així que vam tenir de calcular la ruta a ull; al cap d’una bona estona avançant penosament, ens va semblar veure una torre de tele-arrossegament davant nostre, i cap a allí ens varem encaminar, però quan estàvem arribant, vam veure quera un arbre pelat, arribant  fins allí, vam veure que estava a prop d’un estimbat i que per sota passava la carretera que puja a els Rasos;  estàvem a un costat d’una carena en V a la zona dels Rasos de Baix i per a seguir la ruta correcta cap als Rasos de Peguera, teníem que recular un tros per a arribar a l’altre costat  de la V, pe postres, va ennuvolar-se i va baixar, bastant, la temperatura; a més, al recollir el campament, ens havíem adonat de que només ens quedava menjar per a un dia mes.

PLA DE RASETS NEVAT.

                                        
Finalment, esgotats i gelats, vam arribar a la capçalera d’una de les pistes d’esquí dels Rasos; quan anàvem baixant ens va semblar sentir que cridaven “Estevet, Estevet”, vam pensar que eren al·lucinacions, però conforme baixàvem ho sentíem més clar, i vam veure, que a baix, a l’estació d’esquí estaven els pares de l’Esteve, ens vam reunir amb ells, i ens van explicar, que com havien anunciat nevades per a aquell dia i el següent, havien decidit venir a buscar-nos per si teníem problemes, així que vam pujar a la furgoneta i ens van baixar a una zona pròxima al Refugi dels Rasos, on havien acampat; havent dinat en condicions,  vam plantar la nostra tenda i vam passar la tarda amb ells, i ens van dir, que l’endemà ens pujarien a l’estació d’esquí per a passar el matí allí.


L’endemà, tal com ens havien dit la tarda anterior, ens van pujar a l’estació d’esquí, on vam llogar un únic parell d’esquís; l’únic que tenia nocions d’esquiar era en Esteve, que va dedicar-se a ensenyar-nos als altres, be, més aviat a intentar-ho perquè estàvem mes temps pel terra que sobre els esquís, però va ser divertit; al cap d’una estona es va posar a nevar, així que vam anar a tornar els esquís, i vam tornar al “campament base”; vam dinar aviat i després vam recollir la tenda, carregant-la a la furgoneta junt amb les motxilles i nosaltres mateixos, ens van dur fins a l’estació de Manresa, on vam agafar un tren fins a Sabadell, però sense la tenda i les motxilles que se les van emportar en la furgoneta,  ja les vam recollir a casa de l’Esteve l’endemà.                                                                                                                                                                                

HISTORIA SOBRE L’ORIGEN DE L’ESTACIO DELS RASOS.  Extret de: https://www.nevasport.com/reportajes/art/31967/Historia-de-la-estacion-de-esqui-de-Rasos-de-Peguera/

Orígens: Els orígens de l’estació d’esquí de Rasos de Peguera es remunten a principis de segle XX, ja que en ella coincideix l’inici de l’esquí a Catalunya.

En 1908, uns socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), en un passeig matinal pel Desert de Sarrià suggereixen la idea d’assajar a Catalunya la pràctica d’esports de neu.

L’increment aconseguit per l’excursionisme en totes les èpoques de l’any i les dificultats de franquejar les altes serres a l’hivern unit a uns certs fracassos ocorreguts en intentar-lo, van portar a alguns membres del Centre a buscar la manera d’organitzar-los.

En aquells dies només es tenia una vaga idea del que eren els esports de neu. El viatge del soci del CEC Albert Santamaría al segon Concurs Internacional d’Esports d’Hivern celebrat en Chamonix al gener de 1908 va ser el pas decisiu per a impulsar aquella idea i formalitzar les gestions necessàries dins de la Junta Directiva del CEC de cara a constituir la “Secció d’Esports de Muntanya”.

El 21 d’agost de 1908 la Junta Directiva del CEC accepta i confirma l’acord de constitució de la “Secció d’Esports de Muntanya” adoptada el dia 7 d’agost del mateix any.

Seguidament es cursa una petició de material a la casa Staub de Zurich i en el Butlletí de desembre de 1908 es publica la següent notícia: “Secció d’Esports de Muntanya”: “havent arribat ja de Zurich els trineus, esquís, raquetes, piolets i altre material d’esports d’hivern, a la fi d’aquest mes celebrarà aquesta Secció la inauguració de les seves activitats amb una excursió als Rasos de Peguera i una altra al Montseny, a les quals seguiran unes altres que tindran per objecte practicar i implantar al més aviat possible en la nostra terra aquests esports, tan coneguts i popularitzats en altres països”.

Rasos de Peguera va ser el lloc triat per a estrenar el material rebut.

Tan aviat com els que estaven a punt de ser els primers esquiadors van rebre de Suïssa el material esportiu que havien encarregat, es van precipitar a buscar la prima capa de neu de principis de l’hivern. Una vintena de socis es van reunir en el Santuari de Corbera.

Hi havia una excitació contagiosa per provar tota aquella varietat d’útils. El material consistia en uns pocs parells d’esquís, model 1908, juntament amb alguns trineus i raquetes per a la neu. Es començava amb els trineus, després amb els esquís, posteriorment amb les raquetes, pràctiques amb el piolet i volta a començar.

Les dificultats, afortunadament, no van influir molt. La febre per l’esport d’hivern creixia per moments. Els debutants de la neu van demostrar una gran activitat que els va fer visitar gairebé totes les pistes que durant molts anys posteriors van continuar sent la referència de l’esquí a Catalunya. Així ho demostra la llista d’excursions d’aquells anys, que va ser la següent:

Nadal de 1908: Excursió als Rasos de Peguera
Any Nou de 1909: Excursió al Matagalls
14-17 de Gener de 1909: Excursió a la Vall de la Molina
31 de Gener de 1909: Excursió a Núria
Primers de Febrer: Excursió a Santa Fe del Montseny
21 de Febrer de 1909: Excursió a Ulldeter

És cert que ja des de les primeres sortides van quedar descoberts els Rasos de Peguera, el Montseny i les valls de Núria i La Molina però les fotografies que es conserven de tan memorables expedicions demostren que els pioners dels esports de neu no van acabar de penetrar a fons en els terrenys que van visitar.

En efecte, en els Rasos de Peguera es van limitar a esquiar sobre la primera neu que van trobar més enllà del Santuari de Corbera. Si en totes aquestes sortides poguéssim conèixer les distàncies fetes amb els esquís als peus i les realitzades amb els esquís a l’esquena veuríem la quantitat irrisòria d’esquiades que cadascun d’aquests entusiastes va realitzar en les primeres escapades. Sigui com sigui, si és cert que en el camp dels descobriments es van apuntar honorablement un lloc distingit.

Moltes vegades Corbera feia de refugi i les evolucions tenien lloc llavors en els Rasets, i quan s’efectuava la travessia al revés, el poble de Peguera acollia amorosament als admirats esquiadors, que si decidien passar un parell de dies en ell, ja no s’allunyaven molt d’aquest, com tement perdre la calor d’aquell lloc de foc i menjador ple de fum, típicament muntanyenc. Això van ser els començaments de l’esquí en Rasos de Peguera.
Llàstima que no hi hagués un mal refugi en els Rasos per a pernoctar i aixoplugar-se del fred!!
Un dia del mes de maig de 1932 els diaris de Manresa anunciaven de manera seriosa que molt aviat, la “Secció d’Esports de Muntanya” del “Centri Excursionista Montserrat” començaria la construcció d’un refugi en el massís de Rasos de Peguera, a la vall de Calders.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS VISITES GUIADES VISITES PATRIMONI

EL CASTELL DE MONTESQUIU.

Aquest castell el vam visitar el 2009; està situat gairebé en el límit d’Osona amb el Ripollés, a la sub-comarca de Besora, en el terme del poble omonim, sobre un pujol que domina el riu Ter i la carretera C17; la primera referència escrita sobre ell, data de l’any 1285 i es refereix a ell com a “domus” (casa forta), que, possiblement, abans, en el segle IX va ser una torre de vigilància del camí de Ripoll a Barcelona; formava un triangle defensiu juntament amb els castells de Besora i de Saderra.

EL CASTELL DE MONTESQUIU, foto de pdiba.cat


La família Besora el va habitar des del S XIV fins al XVII en què els nous marquesos de Besora, els Descatllar, el van sotmetre a una reforma; en el XVIII passá als Santa Coloma, i ja en el XIX a la família Juncadella de Barcelona, que va tornar a reformar-lo en profunditat, afegint, entre altres coses, el segon pis amb els merlets que li donen l’aspecte de castell, denominació que se li aplica des de llavors, també van afegir l’escala gòtica i el jardí, que seria l’embrió del Parc del Castell de Montesquiu, creat en 1986 per la Diputació de Barcelona, propietària del castell des de 1972, per donació, en compliment dels desitjos d’Emili Juncadella qu’el va habitar; formant part dels edificis del parc, al costat del castell esta la Cabanya del Castell, que s’usava per a guardar el bestiar i les collites, i que ara és una exposició d’art; i també La Masoveria, actual oficina del parc.


El castell és un edifici de planta quadrada, d’aspecte massís, amb planta baixa i dos pisos; la visita comença a l’àmpla sala de l’entrada, des d’on s’accedeix a una dependència on es projecta un àudio-visual amb l’història del castell, narrada pel fantasma del gos Quiu, i la intervenció d’altres quatre fantasmes que van viure en ell; després vam accedir a la planta noble del primer pis, per l’escala gòtica; allí vam veure el saló principal, presidit per una gran taula i la xemeneia, després visitem diferentes habitacions, la que més recordo era una espècie de despatx dedicat a recordar els viatges a l’Àfrica i Àsia d’el Emili Juncadella; i el balcó des del que es pot admirar el jardí i part del parc que l’envolta.
A la segona planta està situat un centre de recursos, utilitzat per a conferències, cursos, reunions de treball…. De tornada a la planta baixa, vam visitar la petita capella del segle XVII, dedicada a Santa Barbará, que esta adossada al costat sud del castell.


A més, el Parc del Castell de Montesquiu, també ofereix diferents rutes i activitats, algunes molt adequades si aneu amb nens.
Per a més informació o reserves, a l’oficina del parc, telèfon: 938529234, o e-mail: p.montesquiu.bisaura@diba.cat

A continuació us deixo la LLEGENDA DEL FANTASMA DE LA MINYONA DEL CASTELL.Extret d’un recull de llegendes del Castell de Montesquiu.

Fa uns anys, a Sant Quirze de Besora, s’explicava que una minyona del castell de Montesquiu es va suïcidar un 31 de Juliol a la nit, llençant-se daltabaix d’una finestra del castell, encara que no se sap el motiu.

El cas és que, cada any, en arribar la nit del 31 de juliol, els vilatans de Sant Quirze diuen que, a mitjanit, es pot sentir uns crits esgarrifosos privinents del castell de Montesquiu, de sota la finestra on s’havia suicidad la minyona.

Segons expliquen, aquest plany es podia escoltar per tot el Bisaura, i que son els laments d’aquella minyona, tot i que sembla que en realitat era algú del poble per espantar als crèduls, als que havien motivat per anar a visitar el castell aquella nit.

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RECORDS

VAMOS A LA PLAYA OH,OH,OH

La platja, el mar, la sorra…; a l’estiu a la meva mare i a l’àvia Antonia, els encantava anar a la platja, malgrat la dificultat per a desplaçar-s’hi als anys 50s, sense vehicle propi i un transport públic limitat, la que tenien mes a má era la Barceloneta, tren fins a Barcelona, y despres en tranvia.

Ja de petit van començar a portar-me a mi també, com és lògic, de les primeres vegades no em recordo, però si que he vist fotografies en les quals aparec ben petit, en algunes apareix, fins i tot, la meva besàvia Laieta, en unes altres estem amb el meu tiet Quimet i la tieta Anita, i també n’hi ha amb la tieta Carmeta i el tiet Servando, pel fons que es veu en les fotos, era a la platja de la Barceloneta; també hi ha fotos amb companyes de la fàbrica de l’àvia,( Cal Marcet), però no crec que em portessin en aquestes, possiblement ni hauria nascut.

A LA BARCELONETA, PRINCIPIS DELS 60


Precisament a la platja de la Barceloneta, recordo haver anat alguna vegada amb l’àvia, recordo que hi havia vestuaris per a canviarte la roba per el vestit de bany; el record més antic que tinc d’anar a la platja, és d’una vegada que vam anar a Montgat, amb els meus pares i uns veïns, la família Prat,en  Jaume, l’Encarna i la Rosa María,( la filla menor, l’Elvira, no recordo si havia nascut), crec que tenien uns parents allí, al costat de la carretera nacional, per la qual cosa només calia travessar la carretera i la via del tren per a arribar a la platja; si no m’enganya la memòria crec que era prop del túnel de Montgat, i havia de ser entre 1962 o 1963; possiblement vam anar amb l’autobús de línia; també tinc un record difuminat, d’haver anat a la platja de Mataró, o d’una localitat pròxima, recordo que hi havia barques de pesca encallades a la platja, i diria que hi vaig anar amb els meus pares.


La platja a la que més vam anar era la de Castelldefels, hi havia una agència d’autocars, viatges Leyca (encara existeix a Terrassa), on l’àvia agafava passatge per les excursions a Castelldefels, que feien els diumenges, sortint de Terrassa, ens recollien en la carretera, devant del Rosaleda,i recollia la resta del passatje a l’agència de Sabadell, al costat del “Apeadero”, a l’Av. José Antonio Primo de Rivera (actual Av. Barbera), i ens deixaven al costat de la platja; per a tornar a principi de la tarda; una vegada també hi vam anar amb l’autobús de línia de l’empresa Mohn, des de Barcelona, però no era practic, vam haver d’agafar el tren fins a Barcelona (plz Catalunya), i anar fins a la plaça Universitat a agafar el bus, que, a més anava molt ple, i el procés invers a la volta; a mitjans dels 60s, el meu pare es va comprar una moto amb sidecar, i amb ella també anàvem, ell, la meva mare i jo, a Castelldefels, normalment tornàvem a dinar a casa; almenys una vegada també va venir el fill d’uns veïns, en Paquito Yelamos, anàvem ell i jo en el sidecar, cosa impensable avui dia, i la meva mare de “paquet”; recordo que, ja a la platja, el Paquito, ens va donar un bon ensurt, va agafar una pilota de platja com a flotador, i, sense adonar-se, el corrent el va anar allunyant de la riba, encara sort que ens vam adonar i el meu pare va poder arribar nedant i rescatar-lo.


Amb els autocars de viatges Leyca i viatges Codina, l’àvia, també en va dur a les platges de Torredembarra, Tossa de mar i Salou.
A principis dels 70s, entre el 71 i el 73, amb la furgoneta de la família Prat,  haviem anat plegats, ells, els meus pares, el meu germà i jo (no recordo si vènia l’àvia), a la platja de San Salvador, al Vendrell, en una de les ocasions, el meu germà, que tindria entre 4 i 6 anys, ens va donar un bon esglai; després d’esmorzar, veníem, el meu pare, el Jaime, el meu germà i jo, portant-lo jo de la mà, de passejar per la vora de l’aigua, i en arribar al costat del para-sol on estaven la meva mare, l’Encarna, la Rosa i l’Elvira, el vaig deixar anar de la mà, i li vaig dir alguna cosa a me mare, no havia passat un minut que ens vam adonar que no estava amb nosaltres, espantats vam començar a buscar-lo en totes direccions, preguntant a la gent si l’havien vist, finalment, no recordo si el meu pare o el Jaume, el va trobar, a Comarruga, a més d’un kilometre d’on estàvem, el portaven una parella que l’havia trobat, buscant la “cabanya dels indis”( el para-sol), anaven preguntant a la gent per si sabien de qui era aquell nen, de tota manera, ell,  ja els havia donat el seu nom i adreça.
També, en la primera meitat dels 70s, una parella, amiga de l’àvia, que tenien un 600, ens portaven, a l’àvia i a mi, a la platja de la Punta de la Mora, prop de Tarragona, enfront de la Tomba dels Escipions.

CASTELL I PLATJA DE TAMARIT.


A la fi dels 70s i principis dels 80s , ja amb carnet i cotxe propi, vaig començar a anar amb el meu vehicle; com ja vaig comentar en el post del Càmping Trilles, vaig anar diverses vegades, amb amics de la colla del Club, a la platja d’aquest càmping a Tamarit; també m’agradava la platja de Sa Conca, a S’Agaro, no recordo amb qui anava però si que hi vaig anar diverses vegades; també recordo haver anat, almenys una vegada, amb els meus amics en Claudi, L’Azucena i la Gloria, no recordo exactament a quina platja, però era entre Sant Feliu de Guixols i Calonge, recordo que vam llogar un pedalo per a anar una mica mar endins.                            

 Ja amb la Marisol,hi  havíem anat, procurant cambiar de platja a, Comarruga, Castelldefels, Platja d’Aro, l’Escala,Tamarit, Sa Riera, Blanes, Pineda…; a partir de finals dels 80s, moltes vegades, trovabem retencions per a arribar a la platja, i com nosaltres no som de prendre el sol, si no d’arribar, banyar-nos un parell de vegades, assecar-nos i marxar, no ens agrada estar més estona a la carretera que a la platja, així que, a poc a poc, vam anar deixant d’anar a la platja .

Llegenda del Drac Gar i Got, extret de http://www.escasateva.catalunya.com

    El Drac Gar i Got de Castelldefels:

Fa molts i molts anys, un drac molt bo i amb dos caps -un per vigilar el mar i l’altre, la muntanya- va baixar de la muntanya perquè se sentia sol i va arribar a Castelldefels, on es va quedar. Es deia Gar i Got i es dedicava a defensar la vila de les invasions pirates. Però un mal dia una bruixa va aparèixer per ressuscitar les forces del mal: Llucifer i les seves guardianes malèfiques. A partir de llavors, tot va ser destrucció i obscuritat a la comarca. Per posar fi a aquesta situació i tornar l’alegria a la vila, el cavaller Guifré el Pelós, amb l’ajuda del drac, s’hi va enfrontar. En Guifré va quedar malferit i, en veure’l, el drac va anar a buscar corrents les dones d’aigua, que vivien a les fonts i estanys propers, perquè el curessin. Finalment, en Guifré i el drac Gar i Got van alliberar la vila de les forces del mal.

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

BARCELONA AMB L’AVIA ANTONIA

Un altre lloc al qual la meva àvia solia portar-me era a Barcelona, moltes vegades a passar la tarda; generalment, per proximitat a casa, agafàvem els FGC (l’Elèctric, com l’anomenava ella), però jo em marejava en les corbes de les Planes, altres vegades anàvem en RENFE (el del Nord), encara que això implicava agafar l’autobús fins al centre; amb un o amb  l’altre, baixàvem a Plaça Catalunya, on, en aquella època, era costum donar menjar als coloms, hi havia venedors de bossetes de besc per als coloms; moltes vegades, també, vènia la meva mare,( i a principis dels 70s també duiem el meu germa Xavi),  anàvem a visitar grans magatzems, com c’al Jorba, el Sepú, l’Àguila, o el Corte Inglés, aquest ultim es va obrir més tard; a mi m’encantava visitar la planta de joguines, on em quedava embadalit i havien de tirar de mi; i alguna vegada havíem anat a comprar algun rellotge o transistor, a uns basars que hi havia en la zona de “Les Set Portes” prop del port; això sí, abans d’agafar el tren de tornada, paràvem a berenar, en un bar del carrer Pelai, el Porto Cristo, crec que es deia, jo sempre demanava “Cacacola amb bolivas reyenas”, i encanvi ara no suporto la Coca-Cola; l’àvia, a mes, em demanava alguna cosa una mica més consistent, com alguna pasta, o uns popets a la planxa que recordo que m’agradaven molt; també ens paràvem a l’aparador d’una botiga de trens elèctrics, del mateix carrer, que m’encantaba.

DONANT BESC ALS COLOMS.


Altres vegades baixàvem per les Rambles fins al port i agafàvem la “Golondrina” fins al “rompeolas”, on hi havia un xiringuito en el quel menjàvem musclos; d’altres vegades passejàvem pel port, una vegada vam anar a visitar la rèplica de la carabela d’en Colom que hi havia allí, i una altra vegada vam pujar a un vaixell de guerra que deixaven visitar, també recordo haver vist un submarí que em va semblar molt lleig i petit; també vam anar al Museu de Cera i, diverses vegades, al Cinerama, que hi havia en el Paral·lel, allí recordo haver vist La Conquista del Oeste; i és que, a l’àvia, malgrat ser sorda, li agradava molt el cinema, de fet, mentre va funcionar el cine Rex, davant de casa, anàvem gairebé tots els dijous.


Alguns diumenges anàvem a passar tot el dia; m’havia dut al Parc de la Ciutadella i al Zoo, a la Sagrada Família, a la muntanya de Montjuic, on pujàvem amb el funicular des del Paral·lel, i passejàvem fins a Miramar, allí estaven els estudis de la TVE a Barcelona, on, una vegada, passant per davant, vam veure sortir a l´Herta Frankel i al Franz Johan, que tenien un programa dedicat als nens que m’agradava molt, sortia una marioneta d’una caniche anomenada Marilín, i quan els vam veure portaven una d’igualeta però de carn i ossos; també havíem anat al Poble Espanyol, i al parc d’atraccions de Montjuic; i, almenys una vegada, vam agafar l’aeri des de Miramar fins a la Barceloneta.

AL PARC D’ATRACCIONS.


Precisament a la Barceloneta li agradava molt anar a menjar a un dels desapareguts xiringuitos al costat de la platja, Can Costa; un altre lloc que recordo haver-hi anat a menjar amb ella, era als Caracoles, que crec estava en el barri gòtic.


També m’havia dut diverses vegades al parc d’atraccions del Tibidabo, amb el famós tramvia blau i el funicular; i a la fira de mostres de Monjuic; algunes vegades havíem anat a visitar a un parents, crec que oncles seus, els coneixia com els oncles de Barcelona, vivien en un pis de la Carretera de la Bordeta, tocant a la Gran Via, eren una parella gran, la veritat és que allí m’avorria bastant, però, almenys ens posaven de berenar; crec que van morir gairebé consecutivament, cuan jo havia de tenir entre vuit i nou anys.


Breu biografia de l’Herta Frankel, extreta de la Wikipedia:
Herta es va iniciar en el món artístic com a ballarina en el Ballet Infantil de l’Òpera de Viena. Més tard va continuar la seva carrera en el món de la interpretació, fent també les seves incursions com a cantant. Va arribar a Espanya en 1942, per a realitzar un espectacle musical, i es va establir a Barcelona des de 1945, igual que altres tres membres de la seva companyia d’espectacles “Els Vienesos”, Artur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan. En 1948 debuta amb marionetes en Grans Artistes en Petita Grandària dins de la revista Somnis de Viena, en el Teatre Espanyol de Barcelona, amb un èxit extraordinari. En totes les revistes posteriors combinarà el ball amb les marionetes.
Va ser molt popular en els primers anys de “Televisión española” com a titellaire, manejant ninots de mà i de corda en els programes infantils en el per aquell temps monopoli estatal televisiu. Els seus ninots més famosos van ser La Gosseta Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres ninots que van cobrar vida a les mans de Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la tia Cristina. El seu primer programa televisiu va ser:”Lo que cuenta la tia Cristina”, però no va aconseguir la fama fins a l’aparició de la gosseta Marilín en el programa Día de Fiesta. El 1960 se li va concedir el Premi Ondas (en l’apartat de premis nacionals de televisió). Entre 1973 i 1976 va actuar en el «Scala Barcelona».
Amb la incorporació de Pilar Gálvez i Fernando Gómez el 1985 es constitueix la “Compañia de marionetas Herta Frankel”. El 1995 realitzen l’exposició Herta Frankel i les seves Marionetes a Lleida i Barcelona on Herta Frankel rep un espontani i impressionant homenatge, per part d’un públic que viu un esdeveniment ple d’emoció i simpatia. La Companyia de Marionetes Herta Frankel continua donant vida a les seves marionetes en el Marionetarium que es pot visitar al Parc d’atraccions del Tibidabo..

Categorías
CATALA MEMORIAS RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

SORTIDAS AL CAMP AMB L’AVIA ANTONIA

Com haureu vist en els relats publicats, sóc bastant belluguet; crec que en gran part li ho dec a la meva àvia materna, Antonia, a la que, malgrat ser sorda, li agradava molt moure’s i anar de excursio i de “campo y playa”.

L’AVIA EN UNA EXCURSIO AL TIBIDABO AMB COMPANYAS DE FEINA.


Ja des de molt petit va començar a dur-me amb ella, moltes vegades eren sortides de tarda, al camp, prop de casa; a principis dels 60, el barri on vivíem, els Merinals, estava gairebé envoltat de camps, pel costat de Can Feu, de Sant Quirze i de Can Gambús; majoritàriament eren camps de cultiu, o terrenys erms, creuats per un parell de camins carreters i diversos corriols, i és en els marges d’aquests últims on, per primavera i principis d’estiu, em portava a agafar “herbetes de la Mare de Déu”, herbes silvestres comestibles, que ella coneixia (cuscunillas, similar a la rucula, llepsons, mastecs, roselles, fonoll…), i que després de rentar-les, preparava en amanida, estaven bones; també solíem agafar mores d’esbarzer; i quan havia plogut sortíem a agafar caragols.


També m’havia portat a berenar al camp, en aquestes ocasions, de vegades, també havia vingut la meva mare, i, com he vist en fotos, alguns dinars de pic nic, en els que havian vingut alguns veïns, alguns parents, com la meva tia Carmeta o el meu padrí, i fins i tot, la meva besàvia Laieta, i, si hi ha fotos, vol dir que  també hi era el meu pare; solíem anar a zones amb fonts o boscoses, com a la font de Can Rull, (avui integrada en el Parc Catalunya), la de la Taula Rodona, a Sant Quirze (ara és un parc urbá); o la de Can Casablancas, al costat d’una bassa, també a Sant Quirze; també anàvem al bosc de Berardo, ara de Castell Arnau; i recordo haver anat, un dijous gras, a Torrebonica, prop d’on avui està l’Hospital de Terrassa.


Al bosc de Can Casablancas i al de Berardo, també em duia a buscar bolets, els rovellons d’aquesta zona eran més bons que els que porten de Berga o del Montseny; ja amb el bosc de Can Casablancas desaparegut i el de Berardo urbanitzat, havíem anat a buscar bolets entre Bellaterra i Sant Joan, agafant els FCG, per allí s’agafaven bastantes llenegas;  en aquests boscos, també havíem agafat cireres de pastor, i, al desembre, molsa per a fer el pessebre.


Del bosc de Can Casablancas a penes queda una mostra al costat del cementiri que hi ha al costat de la C58, la resta es un poligon industrial i la mateixa autopista; quan anàvem a la Taula Rodona, passàvem pel costat de les restes del desaparegut bosc de Can Feu, del que només queden sis o set pins i alguna alzina, al costat de la Casa dels Pins, a el Pla de l’Amor, als Merinals; i del de Berardo, encara queda alguna cosa, malgrat estar urbanitzat.

imatge del bosc de Can Feu, principis del XX , extreta de isabadell.cat, autor desconegut.

Informació sobre el Bosc de Can Feu, extreta de isabadell.cat:

 El Bosc de Can Feu va ser una gran extensió arbrada que ocupava a finals del segle XIX unes 40 hectàrees on actualment s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, Can Rull i Can Feu. El bosc estava travessat per dos torrents d’aigua que desembocaven a la Riereta i per tres salts d’aigua, el més famós dels quals era el situat més al sud anomenat la Font de Sant Rol·lo. Al costat d’aquesta font s’ubicava un gran pla, sense arbres, anomenat el Pla de la Font. Més al nord hi havia el Pla de l’Amor rodejat de pins de gran alçada. Justament, els pins eren l’espècie dominant, però també hi havia salzes, àlbers, alzines i roures com els coneguts com els roures de Sant Joan on es deia que s’hi feien rituals màgics a la nit de Sant Joan.

El Bosc de Can Feu va estar tancat a la ciutadania fins el 1904 data de l’annexio de la parròquia de Sant Vicenç de Junqueres del municipi de Sant Pere de Terrassa, a Sabadell i al qual pertanyia la finca de Can Feu. Des d’aleshores el bosc fou utilitzat com a espai de lleure popular i va estar el marc de diverses festes, activitats cultural i esportives. Tot això amb el permís benvolent de Josep Nicolau d’Olzina, propietari de les terres i el castell; de fet a partir del 1907 i fins 1931, era marc de moltes celebracions, entre elles las de la Festa Major de Sabadell.

Ja poc abans de la Guerra Civil, va ser venut un tros del bosc per fer terres de cultiu; durant la guerra, tambe va ser expoliat per fer llenya, i a la post-guerra va anar a mes, quedant reduit a un grapat d’arbres, majoritariament pins, entre el castell y Sant Quirze del Valles (a les hores San Quirico de Tarrasa), ja que durant els anys 50s, es van contruir els barris dels Merinals, Can Rull i Can Feu.

Categorías
CATALA INSTITUT RECORDS

TEATRE AL INSTITUT

L’últim curs que vaig estar a l’institut, (72-73), vaig participar, encara que indirectament, en una obra de teatre de final de curs, que a més era de l’institut femení…

INSTITUTS ARRAHONA I EGARA.


Ara us explico: En aquella època els nois i les noies anàvem a centres separats, encara que en el nostre cas eren dues ales d’un mateix edifici, les noies al de l’esquerra (IEM, Egara), i els nois al de la dreta (IEM, Arrahona); fins i tot els patis estaven separats per un reixat, però els camps d’esport, a la part del derrere eren comuns; a més, els que viviem al mateix barri, també coincidíem en el bus.


Jo, en aquella època, a les tardes i els dissabtes, treballava a la botiga del fotògraf del barri, Fotografia Prats (amic del meu pare); i un parell de noies del barri, que anaven a la mateixa classe, venien per la botiga, amb lo que vam començar a relacionar-nos; llavors ja feia temps que eram companys amb el meu, encara avui dia, amic Jordi Lartuna, que, com qu’era nedador i estava cachas, agradava bastant a les noies, anàvem gairebé sempre junts; un bon dia, en el bus, les meves “clientes” ens van proposar de participar en l’obra de teatre que preparaven per a final de curs, volien que els papers masculins els fessin nois, en lloc de noies disfressades de noi, com fins llavors; així que teníem l’encàrrec de “reclutar” quatre “actors” més, per a completar l’elenc masculí.
No ens va costar gaire convèncer a alguns companys de classe; després, encara ens quedava un tràmit, que era parlar amb la directora de l’institut Egara, perquè donés el seu consentiment de que actuessin “actors” masculins; així que, el dia acordat, a l’hora del pati, el meu amic Jordi i jo vam anar a l’institut de les noies, i una vegada dins vam preguntar pel despatx de la directora, en veure’ns allí dins es va esvalotar el galliner, perquè, teoricament, els nois no podíem entrar en el seu institut; l’entrevista amb la directora va ser un èxit, així que el següent pas va ser començar a repartir els papers i planificar els assajos.
L’obra en qüestió era Mujercitas de Louise May Alcott, i l’estaven muntant amb l’ajuda i supervisió d’un professor seu, crec qu’es deia Sr. Sala, que feia les funcions de director escènic; i que a més era el pare de l’Olga, una de les participants, altres “actrius” eren, la Miriam Guardiola i la Pilar Villuendas, que eren les “clientes”, amb les que teníem més relació, la Rosa i la Silvia, i hi n’havia un parell o tres més, però no les recordo; els “actors” eren el Jordi Lartuna, el Jordi Alsina, el Quim Sicília i dos més que tampoc recordo el seu nom; jo anava a fer el reportatge fotogràfic de la representació, ja el nadal del 72, els vaig fer fotos d’una espècie de “pastorets power flower” que van muntar al pati, deles que en van demanar bastantes copies; el Sr. Sala, a més, em va fer encarregar-me de les llums i el teló; el que em va limitar  els moviments per a poder fer unes bones fotos, perquè havia de romandre en un lateral de l’escenari.


Els assajos eren a primera hora de la tarda, en la sala d’actes, nosaltres havíem d’entrar a l’institut de les noies, on ens esperaven elles i el profe, i passar pel passadís que portava al gimnàs, enfront del qual estava l’entrada a la sala d’actes; un parell de vegades  vam trobar algunes ressagades de l’última classe de gimnàstica en “paños menores”, perquè usaven el passadís com a vestuari; els “actors” havien d’aprendre’s el dialeg i els seus moviments en l’escenari; jo, en canvi, quan havia d’encendre o apagar determinades llums, també aprofitava per a fer proves fotogràfiques amb pel·lícules de diferent sensibilitat, per a evitar usar el flaix; en un d’aquests assajos, en el que no recordo si el profe no va poder venir o si es va haver d’anar abans, en sortir vam trobar que les portes de l’institut estaven tancades, després de buscar, inútilment, al conserge, vam haver de saltar per una finestra d’una aula de la planta baixa, que, per sort, tenia la porta oberta.

UN MOMENT DE L’OBRA.


I va arribar la fi de curs, i la representació de l’obra; el meu amic Jordi Lartuna feia un dels papers principals, el de John Brooke, parella de la germana gran, Meg March, interpretada per la Miriam, el paper de Josephine “Jo” March, el feia la Silvia, la resta de papers, no recordo bé qui feia de qui, crec que  el de la criada, Hanna, el feia la Rosa, o potser la Pilar; sigui com sigui, el cas és que va sortir bastant bé; les fotos les vaig fer amb pel·lícula de 400 ASA, en color, sense flaix; i malgrat haver de fer-les des d’un costat de l’escenari, no van quedar malament del tot.
Gràcies a aquesta funció, els participants a l’obra, vam crear la “Colla de l’Institut”, amb la que vam fer algunes sortides, durant les vacances i part del curs següent; malgrat que, alguns, com la Rosa i jo, vam deixar l’institut i ens vam posar a treballar; quedàvem, principalment, per a anar al cinema o a prendre alguna cosa; també a celebrar algun aniversari a casa d’algú, recordo haver anat a Bellaterra, a casa de l’Olga Sala, i a casa d’un dels nois a Terrassa, on vam fer un petit guateque, (aixo ho recordo gràcies a les fotos que tinc); em sona, també, haver anat a casa de la Silvia, per a demanar als seus pares que la deixessin venir a algun lloc que no recordo.
No recordo el motiu, però a la fi del 73, vam deixar de sortir; i amb el Jordi Lartuna, vam començar a sortir amb la Colla dels Merinals.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EXCURSIONS ESCOLARS

Retrocedeixo en el temps, per a repassar lo poc que recordo de les excursions que vaig fer en el col·le.


De primària nomes recordo, vagament, una que vam fer quan anava als nacionals, debia de ser a la segona meitat dels 60; sé que  vam sortir, caminant, del col·legi, a els Merinals, passant per la font de Can Rull, on vam fer una parada, i seguint cap al que avui és Can Llong i després cap a l’estació de Castell Arnau, per on vam travessar les vies, per a anar cap a Sant Juliá d’Altura, crec que ens vam quedar allí a dinar i a la tarda vam tornar cap al col·le.

FLOQUET DE NEU.


Ja a l’institut, en el 1º curs 68-69, vam fer un excursió al Zoo de Barcelona, organitzada per el profe de ciències, pero si no recordo malament, a 1º i 2º, el teniem un profe  masculí y coix, y jo recordo que venia una profe;  ens van portar en autocar fins al Parc de la Ciutadella; i mig record que ens van fer formar en dues files, al costat d’un edifici de la ciutadella, que tènia porxades, abans d’entrar al Zoo;  se que vam veure en Folquet de Neu, y els dofins, pero no recordo més detalls d’aquesta visita al Zoo.


Crec que en curs següent, 69-70, ens van dur a la Mola, novament organitzat per el/la profe de ciències, i crec que també va venir la de geografia, si no recordo malament, vam anar en autocar fins a les proximitats de Can Robert, i vam pujar pel camí carreter de Can Poble, on vam parar una estona a esmorzar, i després vam seguir pel camí de les mules per pujar fins al monestir, em sona que pel camí ens van explicar la formació del massís de Sant Llorenç i del Montcau, així com el tipus de roques que el formen; també recordo que, de baixada, ens vam apropar a veure la boca d’un avenc, prop del camí, amb la consegüent explicacio de la profe.

SANT LLORENÇ DEL MUNT.

 Amb l’institut, també anàvem, cada any, a la Mola en una Marxa de regularitat, a la que hi anava tot l’institut, i que organitzava el professor de FEN (Formación de Espiritu Nacional), falangista convençut, amb la col·laboració d’alguns “fletxes” del Frente de Juventudes o de la OJE.

SANT MIQUEL DEL FAI.


El següent curs, 70-71, ha de ser el que ens van portar a Sant Miquel del Fai, també amb la profe de ciències; ens van portar en autocar fins a un punt de la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles; des d’on vam seguir, a peu, per un camí forestal, que arribaba fins a l’entrada del Monestir; pel camí recollíem minerals, i algun, fins i tot, va trobar algun fòssil.
Arribats a Monestir, gotic, del S XV, després de travessar un pòrtic entre dues parets de roca, la majoria vam quedar impressionats pel que vam veure, ja que el Monestir de Sant Miquel del Fai esta “penjat” als Cingle de Bertí, en una paret des de la qu’el torrent Rossinyol es precipita sobre el replà ocupat pel monestir; l’església romànica de Sat Miquel, que es va establir en el S X, està dins d’una bauma, i davant d’ella hi ha una bassa on es recull l’aigua del Rossinyol, que torna a caure cap a la vall de Sant Miquel formant el Salt del Rossinyol, una bonica cascada sota el monestir, darrere de la qual hi ha una cova visitable amb formacions calcàries; al Monestir vam menjar·nos els entrepans que portàvem per dinar, i vam estar jugant una estona, després vam continar caminant, per a passar per darrere del Salt del Tenes, que és la cascada que es veu des de l’entrada del Monestir; des d’allí surt el camí que baixa fins al poble de Riells del Fai, on ens esperava l’autocar.

EXCURSIO A EMPURIES.


En el curs 71-72, crec que va ser el que vam anar amb la profe d’història, a visitar, primerament les ruïnes del poblat ibèric d’Ullastret, d’entre el VI i l’II A. C.; em corre per la memòria, el record d’unes cisternes i unes sitges circulars, excavats a terre; a la part alta d’un pujol, el Puig de Sant Andreu.
Des d’allí ens van dur fins a Sant Martí d’Empúries, a L’Escala; on es va establir el primer assentament grec de Emporion, la Paleapolis, l’autocar ens va deixar al costat de l’església de gòtic-tardá, de Sant Martí, del XVI, des d’on vèiem les restes del “Malecon” del port greco-romà; allí vam dinar i a la tarda vam anar, caminant, fins a les ruïnes de la Neapolis de Emporion, on vam visitar el museu, i part de les excavacions.                                                                                                        Sant Martí d’Empúries, va ser la primera capital del Comtat d’Empúries en el S IX.


L’últim curs, 72-73, vam fer una excursió a la Catalunya central, crec que venien diverses profes, no sabria dir quines, podrien ser la d’història i la Fisica, però no n’estic segur; passant per Manresa i Suria, vam parar a Cardona, i d’allí vam anar al Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el terme de Riner, al Solsones, declarat bé cultural d’interès nacional; està compost per diversos edificis; l’església, del XVII, que alberga un retaule barroc del XVIII,i un altre gòtic-renaixentista del XVI, en una Capella; la Casa Gran ,de gòtic civil del XVI, que feia la funció d’alberg; les Cases d’Acolliment edificades en el XX; el Monestir Benedictí del XIX, i la Font de la Mare de Déu; allí vam dinar, i després vam anar fins a Solsona, on, ens van organitzar per equips, per a jugar a una divertida “Cerca del Tresor” pel barri antic de la ciutat, amb la complicitat d’alguns comerciants.

CATEDRAL DE SOLSONA.


De retorn a casa, l’autocar va parar a la carretera, que abans passava per sota del castell de Cardona, en un lloc on hi havia afloraments de sal, (crec que de Silvina), perquè recollíssim alguns trossos.


És possible que féssim alguna excursió més, però aquestes són les que recordo.

   

Llegenda fundacional de Sant Miquel del Fai, extreta de http://www.patrimonicultural.diba.cat:

On avui hi ha la capella de Sant Miquel, un bou, tot pasturant hi va trobar una imatge del sant patró. Era daurada, però la cama per on la va agafar el bou, va quedar negra. El pastor recollí la imatge i li va fer una capella rústica amb branques i pedres.
Atrets per la notícia, uns varons hi van fundar un convent amb el títol de «solitaris de sant Víctor». Aquests, volien fer daurar la cama negra, però fracassaren. La seva fama fou tanta, que fins i tot el fill de Berenguer Ramon I, Guillem Berenguer, s’hi afegí.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

PRIMER DESCOFINAMENT SORTIDES ENTRE SETMANA

Després de l’esglai amb els ciclistes, vam decidir sortir en dies laborables, a veure si aixi estavem més tranquils.
El dilluns 20 de juliol, vam anar a visitar els Jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, d’estil Nouecentista, disposats en terrasses escalonades, sobre un penya-segat, entre les platges de Fenals i Cala Boadella; estan declarats bé d’interès cultural nacional; també s’hi poden admirar diferents escultures; estaven bastant tranquils, tot i que vam veure algun individu que es llevava la màscareta malgrat les instruccions rebudes en l’entrada.

JARDINS SANTA CLOTILDE, LLORET.


Després de la visita, vam anar a fer una passejada pel centre de Lloret, vam aparcar a l’Av. Rieral, prop de la piscina, i vam anar passejant fins al centre, també allí estava la cosa bastant tranquil·la, ens vam asseure en una terrassa a prendre una cervesa i estàvem nosaltres, un’altra parella i el cambrer; més tard ens vam anar, amb el cotxe, fins a un parc que hi ha darrere de la policia municipal, al costat de la riera, per a dinar en pla pic-nic, i després ja vam tornar cap a casa.


La següent sortida va ser el dimecres 26 d’agost, primerament ens en vam anar fins a Rupit, parant a esmorzar a Tagamanent; una vegada a Rupit, vam deixar el cotxe a l’aparcament, que estava bastant buit; vam fer una passejada pel poble, que també estava molt tranquil, vam passar pel famós pont penjant, nosaltres sols; quan vam acabar la visita del poble era molt d’ora i feia massa calor per a anar a explorar els voltants, així que vam decidir d’anar a visitar el Monestir de Santa María de Ripoll.

MONESTIR SANTA MARIA DE RIPOLL I ESGLESIA DE SANT PERE.


Vam sortir de Rupit tornant cap a Roda de Ter, per a agafar la C25 fins a l’encreuament amb la C17, per anar fins a Ripoll, una vegada allí vam deixar el cotxe a la Ronda de Mas d’en Bosch, vam creuar el pont sobre el Ter, per a passar al centre històric, dirigint-nos directament al Monestir, Monument d’interès nacional, fundat en el segle IX per Gifre el pilós, i ampliat en el XI per l’Abat Oliva, en estil romànic, sent restaurat en el XIX pel bisbe Morgadas; amb l’entrada, podíem anar veure un audiovisual al centre d’interpretació del monestir, que està situat en una capella de la veïna església de Sant Pere, per lo que havíem d’esperar que sortís el grup que hi havia i entrar amb el següent grup, però com la sala no era molt gran, vam preferir  no entrar·hi; així que vam anar directament a visitar el Monestir; començant per l’elaborada Portalada del s XII, anomenada l’arc del triomf del cristianisme, amb prop de 90 motius escultòrics sobre la Bíblia i esdeveniments històrics del segle XII; després vam entrar a la Basílica, de cinc naus encapçalades per un ampli creuer amb set absis, dels quals, el central, està presidit per un mosaic del XIII, dedicat a la Mare de Déu; en els dos extrems del creuer esta el Panteó comtal, on es van enterrar els primers comtes de la Casa de Barcelona, destacant el sarcòfag de Ramón Berenguer III, del S XII, en el costat de llevant, i en el de ponent, el de Guifre el Pilós, reposat el 1982; després vam baixar a visitar la necròpoli, tardo-romana o visigótica, descoberta sota el presbiteri, amb 65 tombes de diferents tipus i èpoques; de nou a dalt, vam sortir al claustre, que combina una galeria romànica del XII, amb altres tres gòtiques, posteriors, i les del pis superior que es van acabar en el XVI; entrant de nou en la Basílica, vam visitar la capella de San Eudald, patró de Ripoll, d’estil barroc.


Acabada la visita del Monestir, vam anar a prendre un tallat a un bar que hi havia davant, i de pas al W.C., perquè els del monestir els tenien tancats, pel Covid; després vam anar a buscar el cotxe, i vam tornar a la C17 en direcció a Ribes de Freser, poc abans d’arribar, vam parar davant del balneari Montagut, a Campelles, d’estil vuitcentista, del XIX, també conegut com a Balneari Aigües de Ribes, actualment està tancat, des de fa diversos anys, encara que els propietaris el lloguen per a alguns esdeveniments; vam passejar pels jardins, i vam pujar, per una escala monumental, a l’antiga estació d’Aigües de Ribes, abandonada i mitj enrunada, vam tornar al cotxe i vam tornar en direcció Ripoll, per a parar-nos  a dinar,  en un ampli voral de la carretera, que havia vist a l’anada, amb una bona ombra d’uns arbres; i després de dinar vam tornar, tranquil·lament, a casa.


La següent sortida, la vam fer el dimecres 16 de setembre, i vam anar a Vilanova i la Geltrú, amb la intenció de visitar el Museu del Ferrocarril; a l’anada vam anar per l’AP7 fins a Vilafranca del Penedes, i allí vam agafar la C15 que porta directe a Vilanova.

MUSEU VICTOR BALAGUER, VILANOVA.


Arribats a Vilanova, ens vam anar cap a la rodalia del Museu del Ferrocarril, però no van trobar aparcament, i després de donar un parell de voltes, finalment vaig trobar aparcament prop de la zona industrial de la carretera de Sitjes; vam caminar un quilometre i escaig, per arribar a la porta del museu, però per a la nostra sorpresa estava tancat, vam trobar una noia que treballava allí, que sortia, i ens va explicar que només obrien al públic en cap de setmana; decebuts, vam anar fins davant de l’estació a buscar un bar per a prendre un tallat; quan vam sortit, vam anar a buscar la Biblioteca-Museu Victor Balaguer, que és a prop, allí vam tenir més sort, a més amb el carnet de la biblioteca, vam pagar les entrades a meitat de preu; en aquest museu vam poder veure interessants col·leccions: d’escultura, pintura, ceramica i monedes; a mes disposa d’una exposicio permanent de quadres barrocs de Ribera, Murillo i el Greco, cedits pel Museo del Prado; i les col·leccions, egípcia, ( amb una mòmia d’un nen), oriental, filipina i pre-colombina; i a la seva biblioteca hi ha més de 100000 documents i llibres.


Acabada la visita, vam fer una passejada abans d’anar a buscar el cotxe, amb el que  vam anar fins a la zona de Roquetes, on coneixia un tranquil descampat al costat de la carretera de Sitjes, amb una alzina que donava ombra, allí vam parar a dinar, després vam anar a buscar la C15 per a tornar cap a Vilafranca, parant abans en una benzinera per comprar uns gelats, que ens vam menjar per a postres; a Vilafranca, vam agafar la N340 per a tornar a casa, passant per l’Ordal.


Aquesta va ser l’última sortida del 2020 , perquè el diumenge següent, 20 de setembre, passejant per Sabadell, vaig sofrir una agressió per part d’un ciclista, per no apartar-me perquè passés per damunt de la vorera, lo que em va produir un hematoma la cuixa esquerra, qu’em va obligar a caminar amb un bastó un mes i escaig, i després ja estàvem en plena segona onada de la Covid.

Llegenda sobre el origen del nom de Ripoll, extreta de la web: elcami.cat/camipedia.

 Els ripollesos també tenen la seva manera de contar com esdevingué el nom de la vila: “Un any, en un dia de mercat, una pagesa portava polls a vendre a la vila i, camina que caminaràs, la càrrega anava pesant cada vegada més. A mig camí, l’hi pesava tant que no podia dur-la i va decidir fer caminar els polls. Tots marxaven eixerits, menys un de menut que sempre quedava enrere, i la pagesa, tocant-lo amb la canyeta que portava, li deia: “Arri, poll!, arri, poll!”. Quan la dona feia el camí amb l’aviram va passar un home i li demanà: On aneu mestressa? La pagesa, que era sorda com una perola, no va oir-lo i, com que el poll petit tornava a quedar-se enrere, repetia: “Arri, poll!”. L’home va entendre que anava “a Ripoll” i, atès que era foraster i no sabia que el poble no tingués nom, un dia que parlava amb uns companys que volien anar-hi, va dir que anava a Ripoll, i així varen aprendre el nom, l’ensenyaren a d’altres, aquests a uns altres i així s’escampà. Vingueren generacions noves i el nom quedà definitiu”.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar