Categoría: RECORDS

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EL CANAL DEL FRESER

A la segona meitat del 79, després de mes de 14 mesos, per la “Mili”, vaig tornar a sortir amb els meus amics de la Colla del Club, almenys amb alguns, perquè també els anava tocant fer la “Mili”.
A principis de tardor, amb l’Esteve Sabatés, decidim fer una excursió al Refugi de Coma de Vaca, entre Núria i Ulldeter; aixi que el dia acordat, despres de dinar, l’Esteve, la Silvia Zanuy, la Espe Pardo, la Cecilia Gonzalez i jo, ens vam posar en camí per la N152 ( actual C17) en direcció a Ripoll i Ribes de Freser; aquesta vegada anàvem en dos cotxes, el meu 127 “heretat” del meu pare, i el R5 de l’Esteve.
Una vegada a Ribes, ens vam anar cap el poble de Queralbs, i vam deixar el cotxes aparcats en l’entrada del poble, els hi vaig treure el cable de la bobina al delco, a manera d’antirobatori, i me’ls vaig guardar a la motxilla; vam baixar per la carretera d’accés al poble, fins a la corba al costat de l’alberg dels Maristes ”La Farga”, allí vam agafar la pista que porta a la central elèctrica de Daio de Baix, a partir d’allí comença el camí a Coma de Vaca, gairebé tot de pujada més o menys forta; poc després de passar la central va començar a fer·se fosc, per la qual cosa vam fer part del camí amb llanternes, passat el Salt del Grill, vam arribar a una esplanada, per sobre de les Gorges del Freser, on vam acampar, sopar i ens vam preparar per a dormir amb els sacs.

canal fresser                                                        VISTA DEL CANAL DEL FRESER
El matí següent, mentre ens menjàvem els entrepans, vam estar contemplant els voltants i fent algunes fotos; després del desdejuni, vam recollir el campament  i, seguin camí, vam arribar al pont de Marrades, mes una passera que un pont, per a creuar el Freser, passat el qual ve la pujada forta, però, al cap d’un tros, hi havia hagut un despreniment que va fer desaparèixer aquest tram del camí; després de mirar d’una banda i  d’un altre, vam veure una senda, a l’altre costat del  riu, que pujava pel vessant de la muntanya, així que vam pensar que per allí podríem arribar a Coma de Vaca, així que vam començar a pujar fins que vam arribar a una espècie de sendera bastant plana i estrete (un metre ), que anava seguint el vessant del marge dre del rui; quan ja havíem recorregut un bon tros vam arribar a un punt, on a la nostra dreta hi havia la paret de roca de la muntanya i a la nostra esquerra un precipici amb una alçarie considerable ( uns 100 metres), per a complicar la cosa ens vam trobar amb unes cabres que venien en sentit contrari, per sort això va ser en un punt on, a la dreta, hi havia un marge accesible per a apartar-nos; al cap d’una estona vam veure que anàvem per sobre del camí que havíem seguit, però en sentit contrari i que com la senda que seguíem anava gairebé plana, el camí era cada vegada mes a valll; més tard vam saber que aquella sendera, en realitat, era la cobertura del Canal del Freser; finalment, prop del migdia, vam trobar una sendera que baixava cap al camí, i vam decidir baixar per allí.

CECI EXCURSIO COMA DE VACA                                                                                         PASSANT UN TORRENT
Després d’una estona  baixant, vam arribar al camí, en una zona mes a vall de les Gorges del Freser, i pròpera al Salt del Grill; vam buscar un lloc per a encendre foc per a fer carn a la brasa, i vam trobar una petita esplanada a la riba del riu; mentre recollíem llenya per a encendre el foc,vam descobrir que ningú havia portat la graella, així que anava a ser una mica complicat fer la carn a la brasa, vam veure una gran pedra plana al riu, a uns 30 o 40 centímetres de la riba, així que se’ns va ocórrer fer el foc a sobre la pedra, perquè s’escalfés i fer carn a la pedra; la veritat és que no va funcionar del tot, però algun tros de carn vam poder menjar·nos, això si llevant-li les cendres enganxades; l’avantatge va ser que, una vegada acabat, per apagar el foc, només vam haver de tirar les brases al riu; quan estàvem acabant de menjar, va començar a plovisquejar, així que vam recollir ràpid i ens vam posar els impermeables.
Vam reprendre el camí de tornada, sota la pluja i, quan arribàvem a la central de Daio de baix, ens vam trobar una parella de la Guàrdia Civil, que ens van preguntar si havíem vist gent acampada prop del riu, els hi vam contestar que no, però que més amunt de la Gorges no ho sabíem.
Ja de tornada a Queralbs, vam ficar, els impermeables, les motxilles i la tenda als maleters dels cotxes, vaig tornar a connectar els cables d’encesa, i ens vam anar d’allí; passant per Ripoll, l’Esteve em va fer senyals de que tenia algun problema, segons sembla el cable d’encesa no feia bon contacte i fallava el motor, el vaig apretar una mica i es va arreglar; i vam arribar a casa sense novetat.
Per si us interessa, a continuació, passo informació sobre el Canal del Freser, extreta de la WEB del Consorci del Ter, que n’es el titular.:
El Canal del Freser és una conducció d’aigua construïda entre 1900 i 1902, per a portar aigua a la central elèctrica de Daio de Baix i moure les seves turbines; comença en la resclosa dreta del Freser Superior, a la zona de Marrades, i discorre pel vessant de la muntanya situada a la dreta del Freser, a una alçarie constant de 1700 m, la part superior està coberta, a l’actualitat, per taulons de fusta, conformant un camí practicable d’un metre d’amplària, (en aquella època crec que la coberta era de pedra o formigó, perquè no recordo haver caminat sobre taulons), en alguns trams, pròxims al final, passa per l’interior de la muntanya, no sent practicable com a camí i obligant a fer marrada; quan es creua amb el  riu de Núria, desguassa en una canonada de gran diàmetre que salva el desnivell fins a Daio de baix ( uns 400 mts).

Categorías
CATALA RECORDS SORTIDES I CELEBRACIONS

EL CAMPING TRILLAS

Durant la dècada dels 70’s, el Càmping Trillas, situat a Tamarit, va ser un lloc pel que vam  passar la majoria dels integrants de la “Colla del Club”( almenys els nois); si bé jo no  hi vaig anar fins que vaig tenir cotxe, a partir del 76, em consta que els altres si van estar diversos estius, mentre jo m’anava a França a casa dels meus oncles; de fet la canadenca que portavem a les excursions, la hi van comprar allí, els meus compis, a un “guiri”.                                                                                                                                    Els pares de l’Esteve hi tenien una parcel·la  amb una tenda de campanya familiar, i aprofitàvem la circumstància; el càmping esta als peus de la muntanya de Sant Joan de Tamarit, al costat del castell de Tamarit, i des del camping es pot accedir, d’una banda, a la platja de Tamarit, que és una continuació de la d’Altafulla després de la desembocadura de la riera de Gaia; i d’altra banda, amb un cami una mica mes accidentat, a la cala Jovera, quedant el castell al mig.

TAMARIT                                      PLATJA I CASTELL DE TAMARIT.
No recordo els detalls de les vegades que hi vaig estar, sol fragments; una de les vegades vam anar a passar·hi la revetlla de Sant Joan, i recordo que vam anar fins a la platja de Tamarit a tirar els petards, estabem nosaltres sols, no recordo exactament  qui, es que estava, l’Esteve, la Silvia i jo, i no sé qui més; això sí, quan  vam acabar, vam recollir els trossos de petards de la sorra i els vam tirar a les escombraries, després ens vam ficar a l’aigua, que, recordo, es veia molt negra perquè no hi havia lluna, a mi em va donar una mica de «yu-yu».                                        En una altra ocasió, crec que vam ser els nois sols, i recordo que vam anar a la cala Jovera, també de nit, on hi havia una noia que feia top-*less, però com estava fosc no vam poder veure-la bé, quan va sortir de l’aigua ja s’havia tapat i algun la va reconeixer del Club.                                                                                                                      A l’estiu del 77, hi vaig anar amb en Miquel Esteban i la Montse, l’administrativa del meu treball, quan vam arribar, en Miquel s’en va anar a buscar a uns col·legues que tènia per allí, i la Montse i jo vam anar a banyar-nos a la cala Jovera, després vam menjar al càmping i vam anar a veure els bunquers que hi ha a la muntanya de Sant Joan, només vam poder mig veure un, perquè estaven bastant plens de brossa i com que a l’interior estava molt fosc, no era molt prudent entrar sense llanternes.     Després de la mili, en el 79 i el 80 recordo haver hi anat alguna vegada més, pero no amb qui .
Com a curiositat, adjunto aquestes línies, extretes de TARRAGONA DIGITAL, on es parla dels Bunquers de Tamarit:

La Comissió d’Obres i Fortificacions de la Generalitat de Catalunya va donar l’ordre de construir la bateria de costa, tot i que es desconeix l’any en concret. El relat de la guerra, però, va impedir que mai es posés en funcionament. La falta de pressupost dels republicans, junt amb l’avenç de les tropes per l’Ebre, van provocar que Tamarit no prengués protagonisme.

Els refugis tenen 14 metres de profunditat i la majoria estan connectats entre sí gràcies als passadissos. L’espai comptava amb edificis adjacents com cuina, lavabos i magatzems. Els soldats podien vigilar la costa en tots els punts, atès que la fortificació comptava amb dues ales. El 4 de desembre de 2008, la bateria de costes de Tamarit es va incloure al catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Tarragona.

Categorías
CATALA RECORDS Sin categoría SORTIDES I CELEBRACIONS

CAP D’ANY 77-78, a Lloret

Pels vols de Nadal del 77, una companya de treball, administrativa, anomenada Montse, em va proposar anar amb ella, dues amigues seves i el promes d’una d’elles, a celebrar la nit de cap d’any a un Hotel de Lloret de Mar, on habia sopa, reveillón, allotjament i desdejuni, per un preu molt bo, a més, aquest any coincidia en cap de setmana.
Així que el dissabte 31, a la tarda, vaig passar amb el meu 850, per casa de la Montse per a recollir les tres noies i el noi, i anar cap a Lloret; vam arribar sense novetat a l’Hotel ( no recordo el nom), i després de registrar-nos a recepció vam pujar a les habitacions, una per a les tres noies i una altra per als dos nois; vam deixar les bosses a l’habitació i ens vam reunir a la de les noies, en el passadís vam veure més gent de la nostra edat i alguns també eren de Sabadell; vam sortir a fer un volt fins a la platja, per a fer hora abans de tornar a l’hotel a canviar-nos per al sopar .

platja y castell Lloret - copia                                          PLATJA DE LLORET
A l’hora indicada vam baixar a sopar, no recordo el menú, però sí que estava bastant bé, en sona que hi habia coctel de gambes i no se que mes, després de les postres ens van repartir bosses de cotilló i uns platets amb els 12 grans de raïm, perquè faltava poc per a mitjanit, van posar les campanadas per megafonia i ens van servir cava per a brindar, després de la xerinola desitjant-nos feliç any nou i petonejant-nos entre tots, van anunciar que es podia baixar a la discoteca del soterrani per a seguir la festa.
Quan baixavem a la discoteca, crec que alguns em van mirar malament, perquè anava en pla “macarra”, amb una noia en cada braç (la Montse i la seva amiga), vam agafar lloc en una butaca-raconera on cabíem els cinc, després els dos nois vam anar a la barra a buscar begudes, i després a ballar, quan van posar els lents, vaig haver d’anar alternant-me ballant amb les dues, la veritat és que va ser divertit, no sol·lia tenir tan d’exit en els balls.

Ja de matinada vam anar a les habitacions, passant primer per la de les noies; jo els hi vaig comentar a les dues “solteres”, que podríem deixar que els nuvis s’anessin a l’habitació dels nois, i jo quedar-me en la seva, i els hi va semblar bé; però quan li ho vaig proposar al nuvi, no va acceptar, era molt tallat i timid, i gairebé que s’escandalitza i tot; i jo que ja em veia fent un “menage a trois” amb les altres dues!! ; i  em vaig quedar amb les ganes; així que hala a compartir habitació amb el nen poruc; bo segurament vaig estalviar·me que em partissin la cara, ja ja ja.

El dia 1 ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam recollir les nostres coses de les habitacions i agafan el cotxe, vam tornar tranquil·lament a casa.

Si mai aneu a Lloret a la tardor, a la plaça de l’església  de Sant Romá, trobare  a la castanyera Pilar, que es una molt bona amiga, i fa unes castanyes boníssimes, a mes de boniatos i panotxes .

LA CASTANYERA PILARCASTANYAS I MONIATOS

Categorías
CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

SENSE FRENS A LA COLLADA

Un cap de setmana entre finals del 77 i principis del 78, el meu amic Esteve, em va proposar acompanyar-lo, amb el meu 850, a ell i a la Silvia a Puigcerda on havia reservat una habitació en un Hostal, amb la intenció de passar el diumenge a la Molina.

850 EL 850
Així que el dissabte a la tarda sortim, els tres, rumb a Puigcerda, agafant l’Autovia de l’Ametlla (actual C17) a Mollet, anàvem molt bé fins que, en sortir de Ribes de Fresser, en la primera corba de la Collada de Toses, vaig notar que el cotxe no frenava, vaig pensar que s’hauria quedat sense liquid de frens, com que sàvia que a dalt de la Collada hi havia una estació de servei on podria comprar liquid, i que tot el trajecte fins alla era de pujada, i el fre de mà actuava als dos o tres “clics”, vaig decidir no parar fins a arribar a dalt.

collada VISTA DE LA CERDANYA DESDE LA COLLADA

Quan vam arribar a dalt, ja havia enfosquit, vaig parar a la bencinera, i vaig anar a mirar el dipòsit del liquid de frens, per a la meva sorpresa estava ple, és a dir que el problema no era la falta de liquid, allà dalt no hi havia ni mecànic ni lloc per a quedar-se, i menys un dissabte a la nit, així que vam decidir baixar, a poc a poc, fins a Puigcerda, anar a l’Hostal, i l’endemà, amb llum de dia, mirar si podia solucionar el problema.
Així que baixem cap a Puigcerda, de nit, en segona i canviant a primera en les corbes més tancades i amb mes pendent; per sort no hi havia trànsit, per la qual cosa vam fer el trajecte pràcticament en solitari, de fet, el més problemàtic va ser el tram dins de Puigcerda, per si se’ns creuava algun vianant d’improvís; finalment  vam aconseguir aparcar en una plaça pròxima a l’Hostal, on ens vam dirigir, per a agafar l’habitació, havent sopat i fet una passejada, ens vam anar a dormir.
El diumenge, després de desdejunar, vaig anar fins al cotxe i vaig estar una estona mirant, per a intentar veure quina era la causa del problema, però no vaig veure res d’anormal, després d’assegurar-me que no hi havia cap taller obert en diumenge, vaig suggerir el tornar a casa amb tren, malgrat que no sabia com ho faria perquè em reparessin el cotxe; però l’Esteve em va dir que creia que si havíem arribat fins a Puigcerda des de Ribes, bé podíem arribar fins a casa si anàvem a poc a poc i amb cura, i jo vaig estar d’acord; és ben cert que la joventut no te percepcio del perill.
Així que vam pujar tots tres al cotxe i vam emprendre el viatge de tornada; l’Esteve em va dir que podíem passar per la Molina, que des d’allí hi havia una carretera secundària que pujava a la Collada, i així ho vam fer, després vam baixar fins a Ribes, igual que vam fer la nit anterior per a baixar a Puigcerda, en segona i baixant a primera en alguns moments, vam tenir sort i no hi havia a penes trànsit; passat Ribes vam parar a dinar a la vista d’una bonica cascada prop de la planta de Aigua de Ribes; havent dinat vam tornar a la carretera; passat Ripoll ja vam trobar una mica mes de trànsit i vam formar una mica de cua, perquè en les zones planes i baixades deixava molta distància al vehicle de davant, i anava bastant lent ( segona en les baixades), i només accelerava en els trams de pujada, estic segur que més d’un conductor em va maleir els ossos; finalment vam arribar a Mollet, on, en lloc d’agafar l’Autopista, vam  anar per la carretera de Santiga, per a poder mantenir la baixa velocitat i així vam aconseguir arribar a Sabadell, sans i estalvis, el diumenge a la tarda.

ribes                                      CASCADA PROP DE RIBES.
El dilluns vaig dur el cotxe al mecànic, que va descobrir que la bomba de fre estava avariada, va posar una nova i problema resolt.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

CADENES DE NEU PETITES

Al desembre del 76 amb el meu Seat 850 Special tunejat, de tercera mà, acabat d’estrenar; juntament amb Isidre Gabarró, Fermi P., Pere Costa, jo i un cinquè component del qual no recordo el nom, decidim anar a passar un diumenge a la neu als Rasos de Peguera.

Així que arribat el dia sortim d’hora, sobre les 6 del matí, i emprenem el meu primer viatge amb cotxe, com a conductor, cap a Berga; tot anava bé fins a arribar a l’encreuament de la carretera de Manresa ( actual C1411) amb l’accés a Sant Vicenç de Castellet, que en aquella època era un punt negre, perquè estava en un canvi de rasant, on la carretera en sentit Manresa feia un petit gir a la dreta, quedant el camí de l’esquerra en diagonal, gairebé de front; pel que tot això unit al fet que encara era fosc, que era la primera vegada que passava per allí, i que anava massa ràpid; vam fer un salt amb el cotxe, creuant el carril del sentit oposat “volant” i anant a parar a la cuneta del camí del costat esquerre de l’encreuament, per sort no hi havia trànsit i nomes ens vam emportar l’esglai; amb el bot que vam donar, va saltar una corretja del motor, i amb ajuda d’un portàtil vaig tornar a posar-la, però no aconseguia deixar-la ben tibada, així que vam reprendre camí, i abans d’arribar a Manresa vam parar a l’estació de servei Sant Jordi, l’hi vaig explicar el problema a l’encarregat i, casualment, el també tenia un 850, i s’havia fabricat un estrí per a tensar les corretges que em va deixar, molt amablement i vaig poder solucionar el problema.

Després de donar-li les gràcies vam seguir camí creuant Manresa, perquè no existia la variant de Bufalvent, i vam agafar la carretera de Berga, que ja coneixia per haver-la recorregut diverses vegades amb autobús i, a més, es va fer de dia; una vegada a Berga, vam anar a la carretera dels Rasos de Peguera, i vam parar a la Font del Guiu, on vam esmorzar i estirar les cames.

ISIDRE I CIA A LA FONT FREDA                                                                   PARADA A LA FONT DEL GUIU

 

Vam tornar a la carretera, i continuar pujant fins que, en tombar una corba, ens vam trobar la carretera amb una bona capa de neu i molts cotxes parats posant les cadenes; també vaig parar, per si de cas havia agafat unes cadenes del 127 del meu pare; en aquella època, posar les cadenes era una mica complicat, perquè la majoria consistien en una “escala” de cadena, de la qual un extrem se subjectava a la roda amb una espècie de grapa i la resta s’estenia al terre davant de la roda, havent de passar la roda per damunt fins a completar la volta, operació difícil, perquè amb la irregularitat del terre nevat es desviava i no hi havia manera de fer coincidir els dos extrems, després d’una bona estona i de diversos intents fallits, em vaig cansar i vaig aixecar la roda amb el gat i posant la cadena a la seva al voltant, m’en vaig donar de l’error, les rodes que portava el 850 eren de 124, que eren més grans que les del 127 , per la qual cosa les cadenes eren petites; vaig poder empalmar les d’aquesta roda amb un tros de cordill que portava, però com no en tènia més, vaig pujar només amb cadenes en la roda esquerra; quan vam arribar a dalt, en baixar del cotxe, van venir els del cotxe de darrere nostre dient-nos que havíem perdut una cadena, je,je; els vaig haver d’explicar que només havia pogut posar una.

CARRETERA DELS RASOS - copia                                                         AIXI VEIEM LA CARRETERA.
Malgrat que cap de nosaltres tenia molta idea d’esquiar, vam anar al punt de lloguer i llogar esquís i botes per als cinc; quan vam sortir amb els esquís, havia canviat el temps, s’havia ennuvolat i baixat bastant la temperatura; una vegada col·locats els esquís, ens vam quedar per la zona propera a l’oficina de lloguer, pujant un tram de pendent,  lliscant per la baixada i tornant a pujar, el problema era frenar en arribar a baix, per molt que intentàvem fer “cunya” amb els esquís, per la qual cosa acabàvem tirant-nos a terre, això quan no quèiem abans; precisament en un moment que estava intentant fer “cunya” per a frenar una mica, se’m van creuar els esquís i vaig caure de “morros”; damunt el dispositiu que deixava anar els esquís s’havia congelat i no es van deixar anar, quedant-me fent una X, amb els esquís vist des de darrere, com no podia deixar anar els esquís, ni tombar-me cap a un costat, em vaig quedar una estoneta en aquesta posició, fins que van venir els meus companys a ajudar-me, però com es partien de riure, no aconseguien aixecar-me, encara sort que va passar un esquiador, “de debò” i amb un sol braç em va retornar a la verticalitat; després, us podeu imaginar la conya que va haver-hi la resta del matí.

ISIDRE & PERE                                          ISIDRE I PERE AMB ELS ESQUÍS.
Ja no va haver-hi més incidents aquell dia, i és per això que no recordo si vam menjar a els Rasos i tornar després, o si vam parar a dinar pel camí de tornada, ja que feia bastant de fret a les pistes.

AGRAÏMENTS: agraeixo al meu company Isidre, corregir-me l’error en el nom de la Font del Guiu.

ALTRES SORTIDES ALS RASOS:
L’any següent, el 77 , vaig tornar als Rasos, amb altres components de la Colla : Anna Lafont, Montse i Pepi Lopez, i un altre noi del que no recordo el nom; i varies vegades entre el 79 i el 82 amb una companya de treball, la meva família i un amic de la família, però en aquestes no va haver-hi incidents com en la que he relatat mes a munt.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

DE MONTSERRAT A SANT JERONI

Amb la colla del club, també vam fer, almenys, una excursió a Montserrat, va ser una excursió tan multitudinària, que gairebé semblava la d’un col·legi, perquè es va fer en un moment de l’any 75 (crec), en què, ocasionalment, ens ajuntàvem gran quantitat d’amics i amics d’amics. Realment d’aquesta excursió recordo poca cosa, perquè no va ocórrer  res remarcable en ella, l’única particularitat va ser la quantitat de participants; perquè vam ser l’Esteve Sabatés., l’Isidre Gabarró, Manel Rabadan., Joan G., Marius G. ; Fermi P., Marta Martinez, Cecilia G., Tere i Pili L., Montse i Vicki S., Anna P. i jo, i és possible que em deixi a algú.

ESCALAS A SANT JERONI                                         PART DELS INTEGRANTS A LES ESCALES DE SANT JERONI

Mes o menys va transcórrer de la següent manera:  Quedem en l’estació de Renfe per a agafar el tren de Manresa i baixar-nos a la de Castell Vell i el Vilar, i allí vam agafar un autobús que ens va dur fins al monestir de Montserrat; una vegada allí, i després de visitar la Basílica, la plaça que hi ha davant i la zona de botigues de records, ens dirigim per la plaça del Abat Oliva a les Escales dels Pobres, que pugen al Camí Vell de Sant Jeroni, després de passar el Pas dels Francesos, arribem a l’Ermita de Santa Anna , des d’allí el camí és de pendent mes suau, després de passar per sota de la Panxa del Bisbe, entrem en el bosc d’alzines del Pla dels Ocells, al costat del camí albirem alguns bolets, malgrat no ser temporada, passat el bosc vam arribar al Pla dels Escorçons al qual segueix una nova pujada on s’uneixen el nostre camí amb el que ve del funicular de Sant Joan conegut com el Camí Nou de Sant Jeroni, al cap d’un bon tros, arribem a l’Ermita de Sant Jeroni, d’on parteixen unes escales que pugen a la Miranda de Sant Jeroni, el cim de Montserrat a 1245 metres d’altura, i des d’on vam poder gaudir d’unes magnifiques vistes.

ISIDRE , MARTA , ??? I MARIUS A SANT JERONI                                        ISIDRE, MONTSE, MARTA I MARIUS AL CIM DE S, JERONI

Crec recordar que vam dinar a l’esplanada de l’Ermita; havent dinat i esplaiar-nos una estona, vam emprendre el camí de retorn, desfent el d’anada; i ja de tornada a el Monestir, vam agafar l’autobús que ens duia a l’estació de Castellvell i el Vilar, per a agafar el tren de tornada a casa.

Agraïments:                                                                                                 No vull acabar aquest post sense abans agrair a la meva amiga Marta Martinez, per passar-me algunes fotos d’aquesta excursió; i també, a ella, juntament amb l’Esteve Sabates,  l’Isidre Gabarro i la Montse Soler, per recordar-me noms dels presents i alguns detalls de l’excursio..
Moltes Gràcies amics.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS SUCCESOS D'EXCURSIONS

LA MOLA I EL MONTCAU

Entre el 75 i el 77, amb la Colla del Club, vam fer bastantes excursions a la Mola, per la qual cosa se’m fa difícil recordar quines anècdotes i personatges corresponen a qual excursió. No obstant això, sí que, amb l’ajuda dels meus companys, recordo (més o menys) una que vam fer a la fi del 75, potser perquè vam seguir una ruta diferent a l’habitual des de Matadepera; en aquesta pugem pel costat contrari.            A aquesta vam ser Esteve Sabatés , Isidre Gabarró, Paco García, jo , i no recordo si va venir Jordi Lartuna; sortim d’hora, amb la primera Vallesana que sortia de la plaça del mercat en direcció a Sant Llorenç Savall ( crec que a les 6 del matí); i  baixem a El Pont de la Roca, poc abans d’arribar a Sant Llorenç. Des del Pont de la Roca seguim la pista que porta al Marquet de les Roques, la casa d’estiueig de la família de Joan Oliver “ Pere Quart”, quan passem la casa comencem a pujar passant per la Font del Llor, que a aquestes hores estava gelada, igual que alguns trams del camí de pujada, per la qual cosa havíem de mirar on trepitjàvem, finalment arribem a l’entrada de la Cova Simanya, que té bastant amplitud i es pot entrar dempeus bastant tros i amb llum natural, hi havia prou aigua a terre, que queia del sostre en alguns punts; hi ha algun relat que diu que aquesta cova era el veritable cau del Drac de Sant Llorenç; després de tafanejar una estona per la cova, desdejunem devant d’ella.

simanya

Cova Simanya
Després de desdejunar, seguim camí i arribem al Montcau, pugem al cim per a, al cap d’una estona, tornar a baixar i agafa el camí de la Mola; després d’un bon tros arribem a els Obits, una sèrie de coves en una Bauma que, ja en el Neolitic, servia de refugi a pastors i llenyataires, fins i tot, sobre el segle XVIII, es va convertir en una “masia troglodítica” de la qual encara queden restes de les parets; d’allí ens dirigim al Tossal del Drac; i després d’una estona comencem a pujar a la Mola, al monasteri de Sant Llorenç del Munt, on parem a dinar i descansar.

mola                                                       Monestir de Sant Llorenç del Munt
I a primera hora de la tarda, comencem a baixar per la Canal de Can Pobla, una vegada a Can Pobla seguim un tram de la pista que va a Can Robert , fins a agafar la senda que ens porta al Cavall Bernat, i ja a Matadepera agafem el bus a Terrassa i allí un altre fins a Sabadell.

ESTEVE, PACO , JORDI L. , ISIDRE I JO                                                                         Esteve, Paco, Lartuna, Isidre i Jo
De les altres excursions, a la Mola, puc comentar que les vam fer per la ruta clàssica de Matadepera, Cavall Bernat, Can Pobla, Canal de Can Pobla i monestir, algunes seguíem fins al Tosal del Drac, i amb menys freqüència fins als Obits i el Montcau;  i el retorn per la mateixa ruta al inrevés; la variant més important era els components de l’excursió, pràcticament fixos érem Esteve, Isidre i jo, també solia venir en Jordi Lartuna , i en les primeres, en Paco Garcia, en un parell d’ocasions, va poder venir  en Miquel Esteban. D’aquestes recordo una anècdota en una d’elles, anàvem des de els Obits cap al Montcau, i ens vam perdre, i aixo que no era la primera vegada que fèiem aquesta ruta; vam agafar una senda equivocada que a més, cap al final, es desdibuixava enmig d’uns arbustos molt intricats, i a més des de darrere d’ells vènia un so estrany; ens vam acollonir una mica, perquè  vam pensar que podria ser un senglar; però quan creuem els arbustos, ganivet de muntanya en mà,  vam descobrir que sorti am a l’esplanada que hi ha al peu del Montcau i el so era produït per la gent que estava de berenar allí; encara sort que no ens van veure quan sortíem dels arbustos, perquè hauríem fet el ridícul.
AGRAÏMENTS: No vull acabar aquest post sense agrair als meus amics Esteve Sabates i Isidre Gabarro, per l’ajuda en recordar-me alguns detalls i els qui vam ser, a l’excursió via Cova Simanya, que he relatat mes amunt .

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS

LA COVA D’EN MANEL

Any 1974, la colla dels Merinals al complet ( Climent P, Jordi L., Jordi ¿?, les germanes Nuri i Magda Bernaus??,  l’Encarnacio Marti?? i jo, decidim fer una excursió a la Mola, i aprofitar per a fer d’Espeleòlegs en una cova molt popular entre els joves excursionistes, La Cova d’en Manel, que està prop de la Canal de Can Pobla, i que, pràcticament, no té riscos, perquè són galeries de roca solida i amb recorregut pràcticament pla, encara que requereix arrossegar-se i reptar durant un bon tros; l’unic inconvenient és que surts arrebossat en fang.

la mola clemen                                                                                                                                                                                                   PUJANT LA MOLA                                                                                                                             Així que el diumenge següent sortim d’hora per a agafar el bus fins a Terrassa, i allí un altre a Matadepera, on ens encaminem a la urbanització de Cavall Bernat, allí comença l’ascensió a la Mola, passant pel penyal que porta el nom de Cavall Bernat, al cap d’una estona arribem a Can Pobla, a mitja muntanya, allí parem a desdejunar, després seguim per La Canal de Can Pobla, que uneix Can Pobla amb el cim;  una mica més amunt, a la dreta de “La Canal” esta la Cova d’en Manel. Per sort aquest dia hi havia poca gent, doncs, algunes vegades hi havia “cua” per a entrar a la cova; una vegada a l’entrada de la cova ens posem unes robes velles per a protegir la que portem, traiem els lots  de les motxilles (no disposàvem de llum frontal), deixem les motxilles a l’entrada de la cova i comencem a entrar ajupits , al cap de pocs metres ja estàvem reptan, per desgràcia per a nosaltres van començar a fallar-nos les llanternes, arribem a un punt conegut com “el sifó”, perquè hi havia una formació enmig del pas que calia sortejar per damunt, en aquest punt nomes funcionava la meva llanterna, que,a sobre, em va caure en un forat del “sifó”, quedant-nos momentàniament a les fosques, per sort, la llanterna, va reaparèixer per sota, però després de l’esglai decidim tornar enrere, i així acabá la nostra aventura com a espeleòlegs.

mola

MONESTIR DE SANT LLORENÇ DEL MUNT                                               .                   Després de sortir de la cova, llevar-nos les proteccions brutes i recuperar les motxilles, tornem a la Canal i completem el camí fins al cim, allí descansem al costat del monestir de Sant Llorenç del Munt, admirem les vistes i dinem; ja descansats, baixem al Morral de Drac o Cova del Drac, que domina el curs alt del Ripoll, i on compte la llegenda que vivia un drac que terroritzava la comarca.                                                                                                      Despres de tafanejar pels voltants del Morral del Drac, desfem camí fins al monestir i iniciem el descens, una altra vegada per la Canal de Ca Pobla, de alli a Cavall Bernat i Matadepera, a agafar el bus fins a Terrassa i allí un altre a Sabadell, i cadascun a    seva.

drac s llorenc                                                 IMATGE DEL DRAC DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

EL DRAC DE SANT LLORENÇ

Per els que tinguin curiositat, aqui teniu el rel·lat de la llegenda del Drac, extreta del portal Web de l’ajuntament de Castellar del Valles.                                                                 Sembla que als entorns del segle X, quan sembla que són consagrats els dos edificis religiosos que formaven part del nostre municipi (Sant Esteve de Castellar i Sant Feliu de Valrà), va ser el moment en què cal situar la llegenda del Drac de Sant Llorenç.

La història va anar de la següent manera: Corrien temps de sarraïns a Catalunya i per les terres del Vallès. Des de l’Àfrica, aquests van dur un víbria, un tipus de drac d’allò més ferotge, per venjar-se de les seves derrotes davant els cristians. De petita l’alimentaren, a la cova de Santa Agnès, amb bestiar, fins que va adquirir enormes dimensions. Un cop privada de menjar, la víbria es va posar recercar l’aliment per les terres de l’entorn de Sant Llorenç del Munt: Matadepera, Sant Llorenç Savall o Castellar estaven atemorides per la presència del terrible drac que acabava amb els seus ramats, malmetia les collites i matava persones.

De nit, el monstre s’arrecerava al que avui coneixem com la Cova del Drac. Les queixes es van anar aixecant fins que van arribar a les orelles del bon comte de Barcelona Sunifred, que escoltant-les va decidir que el seu gran cavaller Spes anés cap a Sant Llorenç a liquidar la bèstia que atemoria la zona, acompanyat per un escamot d’altres cavallers. Spes va arribar al lloc on la bèstia es trobava, i va ser tal l’espant que va produir els cavalls que l’acompanyaven, que aquests es van precipitar per un dels cingles de la muntanya, que avui es coneix com el Cingle del Cavalls. Desprès del fracàs del cavaller, el mateix comte Sunifred, valent com era, va ser qui va anar a matar el drac, acompanyat per un seguici.

La lluita va començar quan el comte amb un branca de roure, es va acostar a la Cova i el drac s’hi abraonà. Sunifred va trencar la branca que va quedar als peus de la fera en forma de creu, veient-hi un senyal diví. El comte, amb energies renovades, va ferir-lo de mort al ventre amb la seva llança. El drac se’n va anar volant fins al Puig de la Creu, on va anar a caure al que avui en dia coneixem com el Sot d’en Goleres. Amb petites volades va pujar fins al cim, on els crits que feia atemorien la comarca sencera. En Sunifred i els seus homes hi arribaren i allà van rematar la fera.

Categorías
ANECDOTES DE VIATJES CATALA RECORDS

A FRANÇA PUJA LA TEMPERATURA

Per Setmana Santa de 1977, vaig fer el primer viatge llarg amb el meu “flamant” 850 molt especial, vam anar amb els meus amics Isidre Gabarro, Fermi P.  i Pere C., a passar uns dies a casa de la meva tia Leo a Manosque un poble de Provença.

850

Sortim dora agafant l’AP7 cap a la frontera, parant a desdejunar en l’àrea de la Selva, seguim fins a la frontera sense novetat i poc després de creuar-la, a l’altura de Perpignan, veig que la temperatura del motor està pujant, per la qual cosa paro en la primera zona de descans que vaig trobar, esperem que es refredés i li vaig afegir refrigerant, poc després de re-emprendre la marxa, m’adono que a més de 60 Km/h puja la temperatura, per la qual cosa procuro no depassar aquesta velocitat; una vegada recorreguts uns 60 kilòmetres, una altra vegada va pujar la temperatura, per la qual cosa avançàvem en trams d’una hora( 60 kilòmetres a 60 Km/h; així, a trompades, arribem a Nimes, on deixem l’auto-pista, per a agafar la carretera a Avignon, on vaig patir una distracció, agafant una carretera que no era, per sort em vaig donar compte a la sortida de la ciutat, i vaig poder donar la volta i agafar la ruta correcta, això sí parant cada 60 quilòmetres, així aconseguim arribar a Apt passades les 3 de la tarda, i a Manosque sobre les 5, com és lògic els meus oncles estaven desesperats, perquè havíem d’haver arribat entre la 1 o les 2 del migdia, i com no existien els mòbils, no vaig poder avisar-los del problema, i pensaven que havíem tingut un accident, una vegada explicat el problema i veient-nos bé, es van calmar , i passem a instal·lar-nos a la seva casa, passem la resta de la tarda xerrant amb els meus cosins i oncles. L’endemà, el meu oncle va dur el meu cotxe al taller, i em va deixar un Simca 1000, que tènia, perquè poguéssim moure’ns mentre arreglaven el 850, al segon dia ja estava llest el meu cotxe, només van haver de netejar el radiador i el circuit de refrigeració. El meu oncle ens va dur a casa d’uns amics seus, la família Bourgueois, que tenien dues filles Beatrice de 16 i Alice de18 anys,   tenien una noia alemanya que es deia Suzanne, de vacances a casa seva, simpatitzem amb les noies, i quedem un parell de vegades al poble per a prendre alguna cosa i passejar, i una altra vegada a casa seva ; una de les germanes estudiava espanyol i a l’any següent, poc abans d’anar-me a la mili, va venir a la meva casa a passar uns dies; no recordo quina.

manosque                                                PORTE SONNERIE, MANOSQUE                                                                                                                                                                                                                                                       Finalment vam emprendre el viatge de tornada, aquesta vegada sense problemes, només una mica de “cangueli” a la frontera , perquè portàvem algunes revistes porno, que en aquella epoca no estaven autoritzades a Espanya, i que algun dels companys habia fet un “porro” de lavanda, però no ens van posar pegues i arribem a casa sense novetat.

Categorías
CATALA CRONICA DE VIATJES RECORDS

UN LLARG VIATJE DE NOCES, 2ªpart

I arriba el ultim día a Paris, de fet l’ultim mati, doncs despres d’esmorzar, fem l’equipatje i deixem l’Hotel amb un taxi que ens porta a la Gare de Lyon, per agafar el TGV Paris-Marseille; tota una experiencia per nosaltres, tenin en compte que el tren mes modern, a les hores al nostre pais, era el Talgo III, la  versio de color al·lumini i vermell,( en el que vam viatjar de Barcelona a Paris), ja que l’AVE encara va trigar uns cinc anys; varem poder gaudir de l’alta velocitat fins a Lyon, d’alli fins a Marseille encara era via convencional, pero amb el mateix tren.

tgv TGV

Un cop arribats a Marseille, ens va recollir el meu oncle Pepe, per portar·nos a casa seva a Pierrevert, un poblet al departament d’Alpes d’haute Provence.  Els primers dies, els vam passar voltant per la rodalia i visitant els meus cosins casats repartits per pobles de la rodalia, Manosque i Vinon sur Verdon; alguns dies el meu oncle ens deixaba el seu cotxe mentre era a treballar, i d’aquesta manera varem fer algunes sortides, vam anar al Plateau de Valensole a veure els camps de lavanda; el poble de Moustiers Stª Marie, amb artesans ceramistes; las Termes galo-romanes de Greoux les bains;  i els pobles de, Riez, Oraison i Forcalquier.

El dia 17 va venir a buscarnos, a casa del meu oncle, en Michel Aragones, un cosi del meu pare, per que passesim uns dias a casa seva a Cannes, aixi que despres de dinar varem sortir cap a Cannes, un cop arribats a casa seva, i instalats, varem donar un vol per la rodalia; vistant la Croissette i tota la zona de la platja.                                         L’endemà ens van portar a visitar Niça i a la tarda a Monaco; i a l’altre ens van portar a Frejus a menjar a un restaurant on l’amo era espanyol, a la tarda parem en un terreny que tènia Michel en la zona de muntanya entre Frejus i Cannes, i alli ens ensenyo la seva col·lecció d’armes i vam poder fer algunes practiques de tir, vaig poder disparar un Magnum 45!!; i l’ultimo dia vestim la zona de Jean els pins, passant per una platja nudista, havent dinat ens acompanyo de tornada a Pierrevert.

palais-cinema                                                              Palais du Cinema, Cannes

De nou a casa del meu oncle, ens dediquem a fer algunes compres en Manosque, on, en una sabateria, la dependenta, ens comenta que coneix als meus oncles i que en una ocasió viatjo a Espanya amb ells i va ser a la meva casa, segons sembla jo estava absent, perquè no ens coneixíem, que casualitats!!!. Aprofitem aquests últims dies per a començar a acomiadar-nos dels meus cosins, i el dissabte 25, anem a casa de la meva cosina Mari en Vinon per a celebrar l’aniversari del seu fill David; el diumenge 26, ens porten al poble de Esparron sud Verdon, a la vora de l’embassament de mateix nom i de pas visitem a un amic del meu oncle que té el malnom de “el Brujo”, desconec el motiu del malnom.                                                            El dilluns vam anar a menjar a casa del meu cosí Yvan, i a la tarda preparem l’equipatge, perquè l’endemà ens porto el meu oncle fins a Avignon, a agafar el Talgo que, procedent de Ginebra, arribava a la nit a Barcelona, i d’allí, amb un taxi, a casa.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar