Categoría: RELAT D’EXCURSIONS

Categorías
CATALA LLEGENDES MEMORIAS RELAT D'EXCURSIONS VACANCES

SORTIDES I VACANCES FAMILIARS

Aquí voldria recordar les sortides en excursions amb la meva família, segur que hi ha moltes que no recordo, però sí que recordo bastantes a les que em va dur l’àvia Antonia, desde meitats dels 60s i durant dels 70s.

L’AVIA DEVANT L’AUTOCAR A VALLS.


Les mateixes agències d’autocars que l’avia contractava per a anar a la platja, feien excursions a diversos llocs, els diumenges; i s’apuntava a moltes d’elles, recordo haver anat a: Tarragona, on vam visitar un museu de restes romanes; a Salou; al Monestir de Santes Creus; a Montserrat; a Sitjes, en Corpus per a veure les catifes de flors; a Tossa de Mar, no se si va ser allá o en un altre lloc de la Costa Brava, que vam pujar a una barca de motor, que visitava algunes coves de la costa; també, una vegada, vam aprofitar un viatge de seguidors del Sabadell a Saragossa, i mentre ells animaven a l’equip en el camp, nosaltres vam visitar el Pilar i la Seo, vam berenar i comprar les típiques “Adoquines” del Pilar, uns caramels enormes; també vam fer excursions gastronòmiques, com a la matança del porc a una masia de Sant Feliu de Codines, i a la Calçotada de Valls.


També recordo algunes excursions en autocar, amb l’àvia, de dos dies, una va ser la meva primera visita a Andorra, que ja vaig comentar en un relat dedicat a Andorra; i una altra a Núria, amb el cremallera, dormint a l’hotel de Núria, recordo haver pujat una pendent  darrere de l’hotel fins a una ermita (la de Sant Gil?), seguint una espècie de Via crucis, avui desaparegut; també recordo haver vist cavalls en llibertat, i el llac.


La germana gran de l’àvia, la tia Quima, vivia, amb les seves dues filles, Eulalia i Rosa, en un antic casalot de poble a Viladecavalls, que en aquella època també es coneixia com “ La Tarumba”( i a elles com les Tarumbaires), anàvem de tant en tant a visitar-les, per a mi era tota una excursió, havíem d’agafar l’autobús de línia fins a Terrassa, i allí agafar un altre fins a Viladecavalls, a més, tenien alguns animals de granja, conills, gallines, fins i tot alguns porcs, que una vegada es van escapar de la cort estant  jo al pati, em vaig espantar molt; i a l’hivern, per a mi era tota una experiència estar al costat de la gran llar de foc que tenien, fent torrades; almenys una vegada ens vam quedar a dormir, i record  un moble de l’habitació, amb el rentamans amb aigua i la tovallola, per a rentar-se la cara, i, com no, l’orinal sota el llit; perquè el bany estava en el pis inferior, al costat del pati; ja de gran i amb el meu cotxe, vam continuar visitant-les, fins que, ja anys després de morta la tia, les seves filles es van vendre la casa, i s’en van anar a una residència.

AMB LA MARE A MONTSERRAT.


També recordo algunes sortides amb els meus pares amb la moto amb sidecar, a Montserrat, al Montseny, a la Granada, un poble del Penedès, on vivia un amic del meu pare, a Arenys de Mar…Amb el meu pare i companys seus de la feina havia anat, a Rubí, a visitar unes caves; i també a San Sadurni a fer un dinar.


I de vacances, recordo haver anat amb l’àvia a Santa María de Palautordera, al peu del Montseny, a casa d’unes nebodes d’una companya seva de la fàbrica, la Lola “sorda”, vam anar amb tren fins a Montcada i allí vam anar a un altre estació per a agafar un altre tren d’un altra línia i vam baixar  a l’estació de Palautordera, on calia agafar un autobús a l’estació per a arribar al poble; allí recordo haver anat amb “coche de linia” a Santa Fe del Montseny, que aquell dia estava envoltat de boira baixa, i malgrat ser estiu feia fred; també  anàvem passejant fins a Sant Esteve de Palautordera, on havien unes fonts amb una aigua molt fresca; i de baixar a les ribes del riu Tordera, a fer una barbacoa ( llavors es podia fer foc en el camp), i pescar capgrossos. Tinc un record borrós d’haver anat, al menys, un altra vegada, a Palautordera, per a anar a buscar bolets amb elles, per cert que se’m va quedar  gravat que allí als rovellons els hi diuen pinetells;  quan vaig estrenar  el meu primer cotxe, el 850, vaig dur l’àvia a visitar-les.


A principis dels 70s, una cosina de la meva mare, i el seu marit, la Agnés i en Salvador, tenien una torre als afores de Viladecaballs, pel costat d’Ullastrell; i no sé com va ser però, un estiu, ens van deixar les claus perquè passéssim uns dies allí, el meu pare i la meva mare van anar amb la moto, i el meu germà, l’àvia, jo i l’equipatge, vam anar a la furgoneta del Jaume Prat, recordo que les seves filles, la Rosa María i l’Elvira, també van venir, i es van quedar, no sé si tots els dies o nomes alguns; d’aquesta estada, sol recordo, les postes de sol darrere de Montserrat, i veure cuques de llum, tornant del poble a la nit.
També, amb la furgoneta i la família Prat, vam fer, almenys dues excursions, una a la zona de Vidrà, crec que a buscar bolets, i un altra a Caldas de Montbuy, a veure les termes romanes i la Font del Lleó.

SAN VICENTE DE LA SONSIERRA.


Els altres viatges de vacances en família, que recordo, ja els he comentat en relats anteriors;  a casa dels meus oncles a Manosca i Peiravert (França), amb l’àvia; a San Vicente de la Sonsierra, amb els meus pares, i amb la meva àvia Teresa; i a Hinojosa del Duque, amb els meus pares i la Marisol.


Amb el meu cotxe, entre finals dels 70s i la primera meitat dels 80s, vaig fer diverses sortides amb l’àvia, a Andorra, per a fer compres, (en una crec que van venir la meva mare i el meu germà), a l’última vam anar amb la Marisol; també vaig dur, a l’àvia, a Callús, a veure a una cosina seva; als Rasos de Peguera, amb el meu germà; a Viladrau, a veure als seus nebots; a Sant Miquel del Fai, amb me mare i el meu germà; i al Monasterio de Piedra, sortida que també té un relat.

 

 

Llegenda de la Mare de Déu de Núria, extret de : https://www.turismefgc.cat/blog/la-basilica-de-vall-de-nuria/

L’origen: la llegenda

Com la gran majoria de llegendes de les marededéus trobades a Catalunya, la de Núria també va ser descoberta per uns pastors. Posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van voler traslladar la imatge però a causa del seu pes van interpretar que la Verge desitjava romandre allà, i en conseqüència, es van veure obligats a construir-hi un temple.

Concretament, la llegenda manifesta que cap a l’any 700, Sant Gil, procedent de Provença, va arribar a la Vall, i allí va crear la imatge de la Mare de Déu de Núria, que posteriorment va amagar, juntament amb tres objectes que actualment formen part del simbolisme de Núria: la creu, la campana i l’olla. 

Tres segles més tard, Amadeu va construir una capella en honor a la Mare de Déu, tal i com li havia demanat l’àngel en somnis. I, tot i que no va aconseguir trobar el tresor de Sant Gil, va elaborar un temple modest: “la primera capella”. Al cap d’uns anys, un dia va aparèixer un brau de pèl vermell, que va colpejar una paret de pedra; pels pastors allò va ser una senyal, així que van foradar la roca i allí van trobar la imatge de la Mare de Déu, amb la creu, la campana i l’olla.

I justament en aquell mateix lloc, es va construir cap a l’any 1615 l’ermita dedicada a Sant Gil, ampliada més endavant i que encara es conserva avui en dia.

El do de la fertilitat

Segons la tradició, que encara perdura avui en dia, moltes parelles que no han pogut tenir fills han acudit a Vall de Núria a demanar-ne, fent una pregària davant de la creu i tot col·locant el cap a sota de l’olla, alhora que es toca la campana. Tot i que no hi ha una demostració científica d’aquest fet, el cert és que moltes parelles han aconseguit tenir fills després de visitar Vall de Núria, i han tornat per agraïr-li a la Mare de Déu.

“El segrest de la Verge de Núria”

Cap a finals de l’època franquista, l’any 1967, en un acte de coronació de la verge per Franco i un bisbe, en un acte reivindicatiu i de sabotatge, un grup de joves va “segrestar” la imatge original de la Verge i van substituïr-la, en secret, per una còpia. La imatge original no va tornar a la Basílica fins el 1972.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EXCURSIONS ESCOLARS

Retrocedeixo en el temps, per a repassar lo poc que recordo de les excursions que vaig fer en el col·le.


De primària nomes recordo, vagament, una que vam fer quan anava als nacionals, debia de ser a la segona meitat dels 60; sé que  vam sortir, caminant, del col·legi, a els Merinals, passant per la font de Can Rull, on vam fer una parada, i seguint cap al que avui és Can Llong i després cap a l’estació de Castell Arnau, per on vam travessar les vies, per a anar cap a Sant Juliá d’Altura, crec que ens vam quedar allí a dinar i a la tarda vam tornar cap al col·le.

FLOQUET DE NEU.


Ja a l’institut, en el 1º curs 68-69, vam fer un excursió al Zoo de Barcelona, organitzada per el profe de ciències, pero si no recordo malament, a 1º i 2º, el teniem un profe  masculí y coix, y jo recordo que venia una profe;  ens van portar en autocar fins al Parc de la Ciutadella; i mig record que ens van fer formar en dues files, al costat d’un edifici de la ciutadella, que tènia porxades, abans d’entrar al Zoo;  se que vam veure en Folquet de Neu, y els dofins, pero no recordo més detalls d’aquesta visita al Zoo.


Crec que en curs següent, 69-70, ens van dur a la Mola, novament organitzat per el/la profe de ciències, i crec que també va venir la de geografia, si no recordo malament, vam anar en autocar fins a les proximitats de Can Robert, i vam pujar pel camí carreter de Can Poble, on vam parar una estona a esmorzar, i després vam seguir pel camí de les mules per pujar fins al monestir, em sona que pel camí ens van explicar la formació del massís de Sant Llorenç i del Montcau, així com el tipus de roques que el formen; també recordo que, de baixada, ens vam apropar a veure la boca d’un avenc, prop del camí, amb la consegüent explicacio de la profe.

SANT LLORENÇ DEL MUNT.

 Amb l’institut, també anàvem, cada any, a la Mola en una Marxa de regularitat, a la que hi anava tot l’institut, i que organitzava el professor de FEN (Formación de Espiritu Nacional), falangista convençut, amb la col·laboració d’alguns “fletxes” del Frente de Juventudes o de la OJE.

SANT MIQUEL DEL FAI.


El següent curs, 70-71, ha de ser el que ens van portar a Sant Miquel del Fai, també amb la profe de ciències; ens van portar en autocar fins a un punt de la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles; des d’on vam seguir, a peu, per un camí forestal, que arribaba fins a l’entrada del Monestir; pel camí recollíem minerals, i algun, fins i tot, va trobar algun fòssil.
Arribats a Monestir, gotic, del S XV, després de travessar un pòrtic entre dues parets de roca, la majoria vam quedar impressionats pel que vam veure, ja que el Monestir de Sant Miquel del Fai esta “penjat” als Cingle de Bertí, en una paret des de la qu’el torrent Rossinyol es precipita sobre el replà ocupat pel monestir; l’església romànica de Sat Miquel, que es va establir en el S X, està dins d’una bauma, i davant d’ella hi ha una bassa on es recull l’aigua del Rossinyol, que torna a caure cap a la vall de Sant Miquel formant el Salt del Rossinyol, una bonica cascada sota el monestir, darrere de la qual hi ha una cova visitable amb formacions calcàries; al Monestir vam menjar·nos els entrepans que portàvem per dinar, i vam estar jugant una estona, després vam continar caminant, per a passar per darrere del Salt del Tenes, que és la cascada que es veu des de l’entrada del Monestir; des d’allí surt el camí que baixa fins al poble de Riells del Fai, on ens esperava l’autocar.

EXCURSIO A EMPURIES.


En el curs 71-72, crec que va ser el que vam anar amb la profe d’història, a visitar, primerament les ruïnes del poblat ibèric d’Ullastret, d’entre el VI i l’II A. C.; em corre per la memòria, el record d’unes cisternes i unes sitges circulars, excavats a terre; a la part alta d’un pujol, el Puig de Sant Andreu.
Des d’allí ens van dur fins a Sant Martí d’Empúries, a L’Escala; on es va establir el primer assentament grec de Emporion, la Paleapolis, l’autocar ens va deixar al costat de l’església de gòtic-tardá, de Sant Martí, del XVI, des d’on vèiem les restes del “Malecon” del port greco-romà; allí vam dinar i a la tarda vam anar, caminant, fins a les ruïnes de la Neapolis de Emporion, on vam visitar el museu, i part de les excavacions.                                                                                                        Sant Martí d’Empúries, va ser la primera capital del Comtat d’Empúries en el S IX.


L’últim curs, 72-73, vam fer una excursió a la Catalunya central, crec que venien diverses profes, no sabria dir quines, podrien ser la d’història i la Fisica, però no n’estic segur; passant per Manresa i Suria, vam parar a Cardona, i d’allí vam anar al Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el terme de Riner, al Solsones, declarat bé cultural d’interès nacional; està compost per diversos edificis; l’església, del XVII, que alberga un retaule barroc del XVIII,i un altre gòtic-renaixentista del XVI, en una Capella; la Casa Gran ,de gòtic civil del XVI, que feia la funció d’alberg; les Cases d’Acolliment edificades en el XX; el Monestir Benedictí del XIX, i la Font de la Mare de Déu; allí vam dinar, i després vam anar fins a Solsona, on, ens van organitzar per equips, per a jugar a una divertida “Cerca del Tresor” pel barri antic de la ciutat, amb la complicitat d’alguns comerciants.

CATEDRAL DE SOLSONA.


De retorn a casa, l’autocar va parar a la carretera, que abans passava per sota del castell de Cardona, en un lloc on hi havia afloraments de sal, (crec que de Silvina), perquè recollíssim alguns trossos.


És possible que féssim alguna excursió més, però aquestes són les que recordo.

   

Llegenda fundacional de Sant Miquel del Fai, extreta de http://www.patrimonicultural.diba.cat:

On avui hi ha la capella de Sant Miquel, un bou, tot pasturant hi va trobar una imatge del sant patró. Era daurada, però la cama per on la va agafar el bou, va quedar negra. El pastor recollí la imatge i li va fer una capella rústica amb branques i pedres.
Atrets per la notícia, uns varons hi van fundar un convent amb el títol de «solitaris de sant Víctor». Aquests, volien fer daurar la cama negra, però fracassaren. La seva fama fou tanta, que fins i tot el fill de Berenguer Ramon I, Guillem Berenguer, s’hi afegí.

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

BANYOLES I EL DRAC DE LA DRAGA

A la primavera del 98 , em vaig canviar l’Ibiza, que em va sortir bastant problemàtic, per un Marbella, el cotxe nou més barat del moment, que va ser el primer cotxe nou que vaig tenir.


Aquell any, no vam anar de vacances, si no que vam anar fent sortides d’anada i tornada el mateix dia.
Una de les primeres va ser el mes de juny, que vam anar a Banyoles, amb els meus sogres, però ells amb el seu cotxe i nosaltres amb el nostre.


Vam anar per l’AP7, i una vegada a Banyoles vam aparcar prop del club nàutic, i vam estar passejant per la riba de l’estany, per la zona de les pesqueres i vam arribar fins a la Font del Vilar, gairebé en el límit de Porqueres, en tornar vam passar per l’estanyol del Vilar, i ja a la zona de les pesqueres vam anar a dinar al restaurant la Carpa de l’Estany, que tènia terrassa exterior i podíem estar amb la Laika; gairebé al devant  del restaurant, estava la pesquera on s’exhibia la carpa Ramona, un exemplar de més de 20 quilos, del qu’es deia que tenia més de 60 anys; actualment s’exhibeix, dissecada, en el restaurant.

L’ESTANY I UNA PESQUERA.


Després de dinar, vam fer una passejada abans d’agafar els cotxes, per a tornar a casa, vam fer un canvi a la ruta, vam sortir de l’AP7 passat Girona, i vam agafar l’Eix Transversal, obert feia poc temps; vam sortir a Vic, on vam parar a prendre un cafè a la plaça Major i fer una passejada pel barri antic.


A l’octubre d’aquell any, va passar el naufragi de la “Golondrina” L’Oca de Banyoles, que havíem vist navegant durant la visita.


Banyoles és un lloc que ens agrada, i hem anat bastantes vegades, tant abans com després d’aquella visita; en una de las primeres, vam fer una travessia del Estany amb una de les “Golondrinas”, (era una anterior a la del naufragi); una altra vegada, vam anar a banyar-nos, a la zona de “platja”, prop de la Caseta de Fusta, prop del parc de la Draga, però no ens va agradar l’experiència, perquè el fons tènia molt de llot calcari i hi ha algues, lo que provoca una desagradable sensació a les cames. Despres, vam anar·hi diverses vegades quan vivíem a Manlleu, entre el 2005 i el 2014; en dues d’elles vam fer la ruta de la volta a l’Estany caminant, amb sortida-arribada a l’aparcament de la Draga, la primera vegada en sentit horari, i l’altra en sentit invers; una altra vegada vam fer una part de la ruta dels Estanyols ( el de la Cendra, el de Montalt i el del Vilar), en aquestes duiem el Navat; i una altra ruta, la del barri antic de la ciutat, partint de l’Estany, seguint el Rec Major, passant per la plaça Major, porticada, la Pia Almoina, la plaça del Teatre, els safaretjos, i vam visitar el monestir de Sant Esteve de Banyoles que data del segle IX, en aquesta no duiem el Navat ; també vam anar una vegada amb els nostres amics marroquins, la Bouxara, el Redouan i la seva filla, la Maroua, i el Navat, la intenció era fer la ruta de la volta a l’estany, però només vam fer la zona de les pesqueres; vam anar a dinar a la zona de “pic-nic” de la Draga, i després vam anar a fer un tomb pel barri antic, on vam prendre un cafè, abans de tornar a Manlleu.

L’ESTANYOL DEL VILAR.



Adjunto la llegenda del drac de Banyoles, extreta de la web xtec.cat:


A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra entre l’estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut encara avui per “Clot del Drac”, que en realitat no era sinó un fenent o clivella del subsòl, per on s’escorrien les aigües de l’estany, que en aquells temps reculats fins allí s’estenia. Amb els anys aquest veral fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també popularment per “la Draga”, a l’extrem nord de l’actual ciutat i a mà esquerra de la carretera de Besalú.
El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d’afilades pues d’os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del bescoll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia l’alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts, empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s’esqueien a passar prop del seu cau desapareixien, com per art d’encantament, dins de la seva gola.
El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats habitants vivien amb l’ai al cor i no feien sinó repetir, plorant:
−El drac! El drac!



Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines fossin a jóc. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i devorés
els estadants. N’era tan llaminera, de la carn humana! A quants que li barraren el pas no havia devorat!
La vila s’anava buidant i era de témer que poc a poc seria un fet el seu total despoblament fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s’espera es desespera, els dissortats banyolins acordaren donar l’últim pas dolorós tot doblegant-se a les exigències del monstre, que, per aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llamí, i aquest llamí -oh, horror!- era un infant.
El cruent i humiliant tribut es complia implacablement. Cada dia eren sortejats els infantons de Banyoles i, adés un nen adés una nena, portaven les criatures a la boca del Clot del Drac, el qual, en sentir ferum de carn, sortia del cau i en dir Jesús, la trossejava amb els seus ullals esfereïdors. O, si no – ai d’ells!- la fera corria d’ací i d’allà xiulant i udolant feréstegament i sembrant la mort. Allò no podia durar. O el monstre se’ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila.
La nova de fets tan paorosos arribà a oïdes de l’exèrcit de Carlemany, que, després de subjectar la Narbonesa, havia entrat a Catalunya perseguint els penons de la Mitja Lluna. Molts dels seus esforçats cavallers volgueren immortalitzar llurs noms batent-se amb el drac, però no pocs acabaren per ésser trinxats entre els seus arpiots.
Assabentat de tanta dissort, el mateix emperador determinà exterminar-lo ell personalment. I, muntat en el seu cavall blanc i voleiant-li el mantell vermell, Carlemany envestí la fera. Enmig de la lluita descomunal se sentien en hòrrida barreja l’udol del drac i els terribles cops d’espasa moguda furiosament pel braç poderós del guerrer. El desigual combat acabà amb la derrota de l’emperador, que veié saltar feta estelles la seva invicta espasa sense haver fet ni un escantell en la còrpora del monstre.
¿Què fer en cas tan delicat? El poble reconegué aleshores que no eren les armes de la guerra les que havien d’eliminar l’autor de la seva llarga tragèdia, sinó les oracions del just.

Incorporat a l’host franco-catalana que anava cap a Girona a alliberar-la del jou sarraí, havia arribat a Banyoles un anacoreta o monjo que es deia Mer. Tenia fama de sant, i per aquesta raó Carlemany no havia emprès la croada contra els alarbs sinó
després de fer venir del desert l’anacoreta, avisat per divina inspiració, que aquell sant baró l’acompanyaria. Confiant, doncs, el poble banyolí, més en els dejunis i penitències de Sant Mer que en el poder fabulós dels cavallers de la Reconquesta, acudí a la seva virtut.
Una variant de la llegenda fa notar que qui, feta una mar de llàgrimes, anà a trobar el sant, fou la mare de l’infantó que en aquella diada, en compliment de l’onerós tribut, havia d’ésser lliurat a la bèstia, tot afegint que aquella pobra criatura era precisament parenta de sant Mer. Fos qui fos, amb una estola al damunt i amb l’oració a flor de llavi, l’home venerable anà a trobar la bèstia al Clot del Drac. Li tirà l’estola i, davant l’astorament de tots, el monstre, perduda tota ferotgia, seguí el sant, com un cadell manyac, fins a la plaça del poble, on fou degollada enmig d’uns alegrois sense fi ni compte.

Lluís G. Constans

Categorías
CATALA LLEGENDES RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

CASTELLAR DE N’HUG

Amb la Marisol hem anat diverses vegades a aquest preciós poble de la serra del Cadí; la primera vegada va ser a finals del 83. 

                             

CASTELLAR DE N’HUG

Aquell dia vam sortir d’hora cap a Manresa, per a, allí, agafar la carretera de Berga, vam parar a Puig-reig per a esmorzar, i seguir camí cap a Berga, passada aquesta vam seguir fins a Guardiola de Bergueda, i desviar-nos cap a La Pobla de Lillet, d’on surt la revirada carretera que puja a Castellar de N,Hug; i que passa junt als Jardins Artigas i l’antiga Fàbrica Asland del Clot del Moro, on avui dia està el Museu del Ciment; arribats a Castellar, vam aparcar al costat de l’ajuntament, la visita del poble ens va encantar, hi vam comprar alguns records per a la familía.

FONTS LLOBREGAT

  .
Després vam baixar a veure les fonts del Llobregat, on vam estar una estona; de tornada al poble, com  que es veia neu per la part alta, vam agafar el cotxe i vam agafar la carretera de la Molina.;

 No ens va fer falta arribar a dalt de tot, a pocs quilòmetres del poble ja vam trobarm neu en els marges de la carretera, i ens vam parar per a tocar-la i jugar amb ella; abans d’arribar a la neu, vam poder veure cavalls en llibertat pels prats.

Com que ja es feia l’hora de dinar, i allà dalt feia a bastanta fresca, vam donar la volta i baixar cap a la Pobla de Lillet, parant en un tranquil prat entre la carretera i el riu, pocs quilòmetres passada la Pobla; després de dinar vam estar una estona per allí; fins que vam tornar cap a casa, xino xano.

Després d’aquesta primera vegada, hem tornat diverses vegades més, fins i tot que no recordo quantes ni les dates exactes; en algunes d’elles vam parar a dinar al costat de la capella de la Mare de Deu de Fatima, per sobre de l’Hostal les Fonts, i una d’aquestes vegades, després de dinar, vam baixar fins a la part posterior d’aquest hostal i  vam passegar remuntant el riu fins a arribar gairebé sota de les fonts, és un passeig bonic.


També en altres ocasions vam parar a visitar la Pobla de Lillet i els Jardíns  Artigas, que són preciosos.

Adjunto la Llegenda de les Fonts del Llobregat, extret de turismefgc.cat: 

Os imagineu què va donar lloc a aquestes precioses cascades? Es diu que n’Hug de Mataplana, senyor de La Pobla i Castellar, escollí per dona una estrangera. El noble senyor era estimat pel poble per la seva bondat, però la seva dona era altiva i orgullosa. Misteriosament, algun temps després del casament, el noble va emmalaltir i morir, explicant-se el poble únicament aquella sobtada mort a causa de la malèfica influència de la seva dona, la qual a més, es trobava a punt de donar a llum.

Com una espècie de càstig per la seva maldat, la filla resultà molt lletja, de cabells vermells com el foc i ulls petits de bestiola.  La nena va jugar amb la resta de mainada com una més, però quan es va començar a fer gran, va començar a notar que no gaudia de la mateixa popularitat que les seves amigues per la seva aparença. Llavors, la seva mare, morta d’enveja es va proposar que la seva filla fos la més maca del regne.

Es creia que la reina era una bruixa, i una nit de tempesta, en plena ràbia, passà tota la nit entre llibres de bruixeria. Al dia següent, va desaparèixer tot rastre de la tempesta, no hi havia ni un núvol al cel, però els núvols no eren l’únic que havia desaparegut: Totes les nenes de la comarca havien desaparegut durant la nit, esfumant-se sense deixar rastre, només els llits amb els llençols regirats.

Tot el poble va buscar-les sense descans per tots els racons, sense èxit, fins que escoltaren un remor estrany. Van seguir el soroll fins a una roca, adonant-se finalment que aquell soroll eren planys a llàgrima viva que sortien de la pròpia roca, juntament amb un petit rajolí d’aigua.

Moltes nits, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova on havia ficat totes les nenes innocent i se’n reia d’elles. Però, una nit va deixar d’escoltar els seus planys i va anar a veure què passava. Es va abocar tant al forat on hi eren les petites. les quals ja s’havien convertit en roques, que va relliscar i va caure al interior de la cova ella també. Com si la terra no acceptés a aquella malvada dona, de les profunditats va sorgir un gran riu, de força y cabal descomunals, i va expulsar el cos de la bruixa, convertint-la en un polsim vermellós.

Es creu que les quantioses i eternes llàgrimes de les nenes van fer néixer el riu Llobregat i que la seva sorra és vermellosa encara pel cos de la bruixa.

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

TUIXENT I LES PUNXADES

Crec que era la primavera del 82, que estant reunits, un dissabte cap el tard, la Glòria, la Rosa, la Nuri, l’Azucena, el Xavi, el Salva, el Claudi i jo, a casa de la Glòria, que algú va parlar de Tuixent, i en Claudi va comentar que el Club Falcons, al qual ell pertanyia, tenia un refugi prop d’allí, i que podia aconseguir la clau; així que decidim anar cap a allí, i ens vam anar a buscar les motxilles i els sacs de dormir, i amb el Claudi vam anar a les Casas d’en Garcia, a buscar la clau del refugi, mentre que les noies agafaven provisions; i tornàvem a ajuntar-nos a casa de la Glòria.

VISTA DE TUIXENT


Allí ens vam repartir en dos cotxes, dos R5, el de la Glòria i el de la Rosa; entre unes coses i altres ja era al voltant de les deu de la nit, quan anàvem a sortir, el pare de la Glòria ens va dir que “se’ns havia fet aigua en el comptador”, per sortir a aquestes hores per a anar tan lluny.
Quan, per fi, sortim, vam posar rumb a Manresa, per a des d’allí agafar la carretera de Cardona i Solsona, on vam agafar la carretera a Sant Llorenç dels Morunys; poc abans d’arribar a aquesta població, vam punxar una roda del cotxe de la Glòria, així que vam haver de parar a canviar-la; una vegada canviada, vam seguir la marxa, però poc després de passar La Coma i la Pedra, vam tornar a punxar un’altre roda del cotxe de la Glòria, per sort el de la Rosa era el mateix model, i vam poder agafar la seva roda de recanvi; finalment vam arribar al refugi prop de Tuixent, passada la mitjanit.


L’endemà, diumenge, ens vam aixecar tard, i després de desdejunar, vam visitar el poble i els seus voltants, gaudint de les vistes de les muntanyes; al migdia, vam dinar en el refugi, i després de recollir i deixar-lo net, ens vam anar cap a la Coma i La Pedra, a prop d’on hi ha la font sulfurosa de la Puda, vam anar a veure-la i comprovar que realment empestava a ous podrits; també vam visitar les pròperes fonts del Cardoner.

FONT DE LA PUDA


Ja a últimes hores de la tarda vam agafar el camí de retorn; però, quan estàvem creuant Manresa, ja enfosquit, vam punxar de nou, aquesta vegada el cotxe de la Rosa; en un primer moment, ens vam veure perduts, sense roda de recanvi i diumenge a última hora de la tarda….; però després vaig recordar que a les ciutats grans, solia haver-hi algun servei de pneumàtics 24 Hores; així que vam preguntar a un senyor que passava per allí, i ens va dir que a unes tres travessies hi havia un servei Michelin obert; així que amb el cotxe de la Glòria, ens en vam anar fins a aquest taller, i vam aconseguir que ens reparés una de les rodes punxades, i així poder posar-la en el cotxe de la Rosa, i poder tornar a casa aquella nit.


Lògicament el dilluns vam fer reparar els altres pneumàtics a Sabadell.

LES TREMENTINARES
A la Vall de la Vansa era normal que les dones exercissin l’ofici de Trementinaires, de fet actualment, a Tuixent, es pot visitar el Museu de les trementinaires; tot seguit adjunto un text extret de la Vikipedia, que parla sobre aquestes dones:

Aquesta activitat, exercida durant el segle xix i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l’agricultura i la ramaderia en un context d’autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d’una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, neta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l’acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l’aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s’hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d’herbes i remeis. D’aquesta manera, a més d’aportar uns diners per a la família i el mas, durant els mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s’allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Història:

L’activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire en actiu fou Sofia Montaner (1908-1996), que realitzà el seu darrer viatge l’any 1984.

Càndida Majoral, nascuda a Cornellana (La Vansa i Fórnols, Alt Urgell), en el si d’una família dedicada a la collita i la venda d’herbes remeieres, va morir als 100 anys d’edat l’11 de gener del 2018.[2]

Productes:

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d’avet i de ginebró, a més d’un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.

Trementina:                                                                       La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d’una substància que s’obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d’aquesta trementina se n’obtenia dos productes: l’essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d’aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.

Pega negra:

La pega negra s’obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d’oliva, s’utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s’aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

SETCASES NEVAT

L’hivern 80-81( no recordo el mes), vam decidir anar un cap de setmana a Setcases i Vallter, perquè algú (crec que en Claudi) va dir que sabia d’un lloc per a dormir econòmic. Així que, arribat el dia acordat ens trobem tots: en Claudi, l’Azucena, en Salva, la Rosa, la Nuri, el Xavi, la Glòria i jo, amb els nostres respectius sacs de dormir i roba d’abric; i amb el R5 de la Glòria i el meu 127, als que havíem carregat les cadenes de neu en el maleter, vam sortir cap a la N152 (C17) direccio Ripoll.
Ja a Ripoll s’havia fet fosc,i  allí vam agafar la carretera de Camprodon, una vegada alla vam travessar el poble (encara no hi havia la variant) en direcció a Setcases i Vallter; passat Vilallonga de Ter, tot qu’era fosc, vam veure que havia nevat, i arribats a Setcases l’accés al poble estava cobert de neu dura,  com que hi havia una pujadeta, les rodes patinaven, així que vaig provar la cadena liquida i va funcionar, vam poder pujar el desnivell; una vegada al poble vam poder aparcar els dos cotxes junts, i ens vam dirigir a la casa que coneixia el nostre amic, allí ens van donar la clau d’una espècie de graner o paller, on, havent sopat, ens vam instal·lar per a dormir.
Aquella nit va nevar bastant, i quan ens vam aixecar, l’endemà, hi havia més d’un pam i mig de neu al carrer, així que després de desdejunar, vaig anar a posar les cadenes als cotxes, no recordo si m’acompanyava el Salva o el Claudi, eren cadenes de les antigues ( les del 127 eren les mateixes que vaix fer servir en el 850 en un relat anterior), com que ja tenia l’experiència de posar-les, vam netegar la neu al costat dels cotxes per a poder posar el gat i aixecar-los, i així en un moment vaig tenir les cadenes muntades.
Després d’un passeig pel poble nevat, vam sortir a la carretera, però en direcció a Vallter estava tallada, així que vam haver de tornar cap a Camprodon; vam haver de conduir amb les cadenes posades pràcticament fins a Vilallonga de Ter.
Crec recordar que vam aprofitar el prematur retorn per a visitar, no recordo si Camprodon o Ripoll; però de tota manera vam tornar a casa abans del previst.

VISTA DE SETCASES

Extret de: Magradacatalunya.cat:

Al voltant de Setcases hi ha dues llegendes, la més coneguda diu que el poble va sorgir d’una família de ramaders que mai havien pujat dalt de la muntanya. El pare, que era cec i els seus set fills de camí a la muntanya, es van aturar al Pla dels Hospitalets perquè les ovelles pasturessin uns dies en aquells camps. Al cap de dos dies va començar a nevar, cosa que els fills no havien vist mai. Corrent es van dirigir a explicar-li al pare, que els hi va dir que aquelles volves que queien era neu, que cobriria les pastures i les ovelles es moririen de fam.                                                                 El pare els hi va dir que baixessin muntanya avall fins que trobessin un saüc florit i així ho van fer acompanyats de les ovelles. Un cop passada la Vall del Carlat, van trobar el saüc florit i van decidir quedar-se allà. Cada un dels fills es va construir una cabana per viure, al voltant de les quals es va anar formant el petit poble de Setcases

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

RUPIT I EL FALLO

Novembre del 79, decidim visitar el poble de Rupit, així que un dissabte a la tarda, l’Esteve, la Silvia, la Cecilia, jo i no recordo els qui mes, vam agafar el meu 127 i el R5 de l’Esteve, i ens vam posar de camí cap a Vic, des d’allí cap a la carretera d’Olot, que travessa el Collsacabra; passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigros, i, ja de nit, vam arribar a Rupit; en aquella època no existia l’aparcament que hi ha a la dreta de la carretera, abans d’entrar al poble, només un petit descampat a l’esquerra de l’entrada del poble, enfront del Forn de Pa l’Era, i allí vam deixar els cotxes.

rupit                                                                                                                                                         VISTA DE RUPIT
Vam agafar la tenda, les motxilles i les llanternes, i vam anar per un camí que anava cap als afores del poble, vam trobar un tros de terreny pla que estava per sobre del camí, al qual s’accedia per una petita rampa, i allí vam plantar la tenda, una vegada muntada,vam  repassar tots els vents, per a verificar que estaven ben subjectes, jo vaig descobrir un solt, a la part del darrere, i exclamant “aquí hi ha un fallo”, vaig fer un pas enrere, sense veure que darrere meu hi havia un entrant del marge que donava al camí, i vaig caure per allí, els meus companys que s’havien girat a mirar en sentir-me, just van veure com desapareixia cap avall, van venir corrent cap a allí i em van trobar dempeus en el camí, amb la llanterna en una mà i el martell en l’altra i amb cara d’esbalaït; per sort havia caigut dempeus d’una alçaria de poc més d’un metre i no en vaig fer res; però ja vam tenir la conya per a tota la nit.

TENDA - copia                                                         EL LLOC PER ON VAIG CAURE.
L’endemà, ens despertem amb bastant de fred, en sortir de la tenda vam veure tot el terreny cobert de gel i gebre; vam esmorzar i vam sortir a visitar el preciós poble i els seus voltants; vam visitar l’esglesia de Sant Miquel de Rupit, d’estil barroc, en aquella epoca,  la clau la tenia una veina del devant, que molt amablement ens la va deixar, l’anécdota es que a l’interior estaba molt fosc i havia un retòl que deia  Il·luminació del retaule, i calia posar-hi una moneda, ho vam fer i es va disparar un relotge “toc toc toc..” i es va encendre una triste bombeta, ens van fer un fart de riure; tampoc no podia faltar creuar el pont penjant, amb el consegüent balanceig; de retorn, vam tornar a creuar la riera per un lloc dels afores, en el qu’havien unes pedres per a passar a l’altre costat sense mullar-se els peus, com que vaig veure que no hi havia molta aigua i que la riera, allí, tenia menys d’un metre d’amplària, vaig anar de “chulo” i en comptes de fer cua per a creuar, vaig decidir saltar-lo, el que no sabia era que, a l’altra riba, el que semblava terra humida coberta de fulles, en realitat era llot tou, així que quan vaig aterrar, em vaig enfonsar mes d’un pam al fang, perdent l’equilibri i deixant els pantalons i les botes plens de fang; amb el consegüent atac de riure dels meus companys. Com que de tornada a la tenda passavam per davant d’on havíem deixat els cotxes, vaig agafar una eina del maleter, per a rascar el fang dels pantalons i les botes.

FANG - copia                                                                                              RASCANT EL FANG.
En arribar a la tenda, ens vam endur una altra sorpresa, perquè malgrat ser al voltant de la una del migdia, seguia tot el camp gelat; segons sembla havíem acampat en el lloc més fret de la zona; per a fer-vos una idea, d’uns esbarzers pròpers a la tenda, penjaven unes candelas de més d’un pam, fins a l’oli que portàvem per a fer el menjar estava gelat de tal manera que, el càmping-gas que teníem només va poder escalfar el del centre de la paella, per la qual cosa vam haver de fer els llibrets de llom d’un en un, i de la meva cantimplora, que l’havia deixat a la tenda, no es podia beure, perquè tenia l’aigua congelada .
Ja a la tarda vam tornar cap a casa, vam arribar que ja era fosc, i en treure les motxilles del maleter, vam comprovar que l’aigua de la cantimplora encara tenia gel.

Tinc que agraïr a la Cecilia el recordar-me l’anécdota de l’esglesia, que jo habia oblidat.

Descripcio de Rupit per Josep Maria De Sagarra, extret de www.rupit.cat :

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això, un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català, amb uns pagesos muts que duen barretina i unes noietes de cara vermella i ulls esparverats.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

 

Categorías
ANECDOTES D'EXCURSIONS CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

EL CANAL DEL FRESER

A la segona meitat del 79, després de mes de 14 mesos, per la “Mili”, vaig tornar a sortir amb els meus amics de la Colla del Club, almenys amb alguns, perquè també els anava tocant fer la “Mili”.
A principis de tardor, amb l’Esteve Sabatés, decidim fer una excursió al Refugi de Coma de Vaca, entre Núria i Ulldeter; aixi que el dia acordat, despres de dinar, l’Esteve, la Silvia Zanuy, la Espe Pardo, la Cecilia Gonzalez i jo, ens vam posar en camí per la N152 ( actual C17) en direcció a Ripoll i Ribes de Freser; aquesta vegada anàvem en dos cotxes, el meu 127 “heretat” del meu pare, i el R5 de l’Esteve.
Una vegada a Ribes, ens vam anar cap el poble de Queralbs, i vam deixar el cotxes aparcats en l’entrada del poble, els hi vaig treure el cable de la bobina al delco, a manera d’antirobatori, i me’ls vaig guardar a la motxilla; vam baixar per la carretera d’accés al poble, fins a la corba al costat de l’alberg dels Maristes ”La Farga”, allí vam agafar la pista que porta a la central elèctrica de Daio de Baix, a partir d’allí comença el camí a Coma de Vaca, gairebé tot de pujada més o menys forta; poc després de passar la central va començar a fer·se fosc, per la qual cosa vam fer part del camí amb llanternes, passat el Salt del Grill, vam arribar a una esplanada, per sobre de les Gorges del Freser, on vam acampar, sopar i ens vam preparar per a dormir amb els sacs.

canal fresser                                                        VISTA DEL CANAL DEL FRESER
El matí següent, mentre ens menjàvem els entrepans, vam estar contemplant els voltants i fent algunes fotos; després del desdejuni, vam recollir el campament  i, seguin camí, vam arribar al pont de Marrades, mes una passera que un pont, per a creuar el Freser, passat el qual ve la pujada forta, però, al cap d’un tros, hi havia hagut un despreniment que va fer desaparèixer aquest tram del camí; després de mirar d’una banda i  d’un altre, vam veure una senda, a l’altre costat del  riu, que pujava pel vessant de la muntanya, així que vam pensar que per allí podríem arribar a Coma de Vaca, així que vam començar a pujar fins que vam arribar a una espècie de sendera bastant plana i estrete (un metre ), que anava seguint el vessant del marge dre del rui; quan ja havíem recorregut un bon tros vam arribar a un punt, on a la nostra dreta hi havia la paret de roca de la muntanya i a la nostra esquerra un precipici amb una alçarie considerable ( uns 100 metres), per a complicar la cosa ens vam trobar amb unes cabres que venien en sentit contrari, per sort això va ser en un punt on, a la dreta, hi havia un marge accesible per a apartar-nos; al cap d’una estona vam veure que anàvem per sobre del camí que havíem seguit, però en sentit contrari i que com la senda que seguíem anava gairebé plana, el camí era cada vegada mes a valll; més tard vam saber que aquella sendera, en realitat, era la cobertura del Canal del Freser; finalment, prop del migdia, vam trobar una sendera que baixava cap al camí, i vam decidir baixar per allí.

CECI EXCURSIO COMA DE VACA                                                                                         PASSANT UN TORRENT
Després d’una estona  baixant, vam arribar al camí, en una zona mes a vall de les Gorges del Freser, i pròpera al Salt del Grill; vam buscar un lloc per a encendre foc per a fer carn a la brasa, i vam trobar una petita esplanada a la riba del riu; mentre recollíem llenya per a encendre el foc,vam descobrir que ningú havia portat la graella, així que anava a ser una mica complicat fer la carn a la brasa, vam veure una gran pedra plana al riu, a uns 30 o 40 centímetres de la riba, així que se’ns va ocórrer fer el foc a sobre la pedra, perquè s’escalfés i fer carn a la pedra; la veritat és que no va funcionar del tot, però algun tros de carn vam poder menjar·nos, això si llevant-li les cendres enganxades; l’avantatge va ser que, una vegada acabat, per apagar el foc, només vam haver de tirar les brases al riu; quan estàvem acabant de menjar, va començar a plovisquejar, així que vam recollir ràpid i ens vam posar els impermeables.
Vam reprendre el camí de tornada, sota la pluja i, quan arribàvem a la central de Daio de baix, ens vam trobar una parella de la Guàrdia Civil, que ens van preguntar si havíem vist gent acampada prop del riu, els hi vam contestar que no, però que més amunt de la Gorges no ho sabíem.
Ja de tornada a Queralbs, vam ficar, els impermeables, les motxilles i la tenda als maleters dels cotxes, vaig tornar a connectar els cables d’encesa, i ens vam anar d’allí; passant per Ripoll, l’Esteve em va fer senyals de que tenia algun problema, segons sembla el cable d’encesa no feia bon contacte i fallava el motor, el vaig apretar una mica i es va arreglar; i vam arribar a casa sense novetat.
Per si us interessa, a continuació, passo informació sobre el Canal del Freser, extreta de la WEB del Consorci del Ter, que n’es el titular.:
El Canal del Freser és una conducció d’aigua construïda entre 1900 i 1902, per a portar aigua a la central elèctrica de Daio de Baix i moure les seves turbines; comença en la resclosa dreta del Freser Superior, a la zona de Marrades, i discorre pel vessant de la muntanya situada a la dreta del Freser, a una alçarie constant de 1700 m, la part superior està coberta, a l’actualitat, per taulons de fusta, conformant un camí practicable d’un metre d’amplària, (en aquella època crec que la coberta era de pedra o formigó, perquè no recordo haver caminat sobre taulons), en alguns trams, pròxims al final, passa per l’interior de la muntanya, no sent practicable com a camí i obligant a fer marrada; quan es creua amb el  riu de Núria, desguassa en una canonada de gran diàmetre que salva el desnivell fins a Daio de baix ( uns 400 mts).

Categorías
CATALA RECORDS RELAT D'EXCURSIONS

DE MONTSERRAT A SANT JERONI

Amb la colla del club, també vam fer, almenys, una excursió a Montserrat, va ser una excursió tan multitudinària, que gairebé semblava la d’un col·legi, perquè es va fer en un moment de l’any 75 (crec), en què, ocasionalment, ens ajuntàvem gran quantitat d’amics i amics d’amics. Realment d’aquesta excursió recordo poca cosa, perquè no va ocórrer  res remarcable en ella, l’única particularitat va ser la quantitat de participants; perquè vam ser l’Esteve Sabatés., l’Isidre Gabarró, Manel Rabadan., Joan G., Marius G. ; Fermi P., Marta Martinez, Cecilia G., Tere i Pili L., Montse i Vicki S., Anna P. i jo, i és possible que em deixi a algú.

ESCALAS A SANT JERONI                                         PART DELS INTEGRANTS A LES ESCALES DE SANT JERONI

Mes o menys va transcórrer de la següent manera:  Quedem en l’estació de Renfe per a agafar el tren de Manresa i baixar-nos a la de Castell Vell i el Vilar, i allí vam agafar un autobús que ens va dur fins al monestir de Montserrat; una vegada allí, i després de visitar la Basílica, la plaça que hi ha davant i la zona de botigues de records, ens dirigim per la plaça del Abat Oliva a les Escales dels Pobres, que pugen al Camí Vell de Sant Jeroni, després de passar el Pas dels Francesos, arribem a l’Ermita de Santa Anna , des d’allí el camí és de pendent mes suau, després de passar per sota de la Panxa del Bisbe, entrem en el bosc d’alzines del Pla dels Ocells, al costat del camí albirem alguns bolets, malgrat no ser temporada, passat el bosc vam arribar al Pla dels Escorçons al qual segueix una nova pujada on s’uneixen el nostre camí amb el que ve del funicular de Sant Joan conegut com el Camí Nou de Sant Jeroni, al cap d’un bon tros, arribem a l’Ermita de Sant Jeroni, d’on parteixen unes escales que pugen a la Miranda de Sant Jeroni, el cim de Montserrat a 1245 metres d’altura, i des d’on vam poder gaudir d’unes magnifiques vistes.

ISIDRE , MARTA , ??? I MARIUS A SANT JERONI                                        ISIDRE, MONTSE, MARTA I MARIUS AL CIM DE S, JERONI

Crec recordar que vam dinar a l’esplanada de l’Ermita; havent dinat i esplaiar-nos una estona, vam emprendre el camí de retorn, desfent el d’anada; i ja de tornada a el Monestir, vam agafar l’autobús que ens duia a l’estació de Castellvell i el Vilar, per a agafar el tren de tornada a casa.

Agraïments:                                                                                                 No vull acabar aquest post sense abans agrair a la meva amiga Marta Martinez, per passar-me algunes fotos d’aquesta excursió; i també, a ella, juntament amb l’Esteve Sabates,  l’Isidre Gabarro i la Montse Soler, per recordar-me noms dels presents i alguns detalls de l’excursio..
Moltes Gràcies amics.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar