Parlan de modernisme, una bona mostré n’és la Colònia Güell, una colònia industrial a Santa Coloma de Cervelló, declarada Bé d’interès cultural.

Va ser fruit d’un encarreg d’Eusebi Güell a Antoni Gaudí, l’any 1890, per tal de traslladar la fabrica tèxtil que tenia a Sants; a mes de la fabrica i els habitatges dels treballadors, es van construir: l’hospital, botigues, la fonda, la cooperativa, el col·legi, el teatre, la parroquia i l’església, d’aquesta ultima nomes es va edificar la Cripta, que ja marcava la línea que seguiria a la Sagrada Família.

De la resta  d’edificis, podem destacar: Ca l’Ordal, Ca l’espinal, la Fonda, l’escola i la Casa del Mestre, la Casa del Secretari, la Cooperativa, l’Ateneu o el Teatre Fontnova.

La fabrica, va tancar l’any 1973, y la Colònia va tenir que adaptar-se a ser un barri de Santa Coloma, independent de l’empresa.

Actualment es pot visitar, amb diferents modalitats de visita; per lliure, amb audio-guia, guiada i, fins i tot, teatralitzada o privada; també es pot visitar nomes la Cripta;   es pot aconseguir informació (o reservar) al Centre d’atenció al visitant, tel: 936305807, o al mail: coloniaguell@adleisure.com.

LLEGENDA DEL CASTELL DE L’INFERN:

A pocs metres de la Cripta de la Colònia Güell, entre aquesta i Santa Coloma, es troba la Torre Salvana, un mas gotic fortificat adossat a una torre romànica del segle X, tot plegat modificat el segle XIX per donar-li  aspecte de castell medieval; actualment esta en molt mal estat, quasi enrunat.

Sobre aquest lloc hi ha una llegenda, dels anys 80-90, que el nomena com a Castell del Infern; diuen que s’hi ha enregistrat psicofonies, veus de dones demanant ajuda, soroll d’espases…; aparicions, com una nena amb camisa de dormir amb un tret al front; la sensació de que t’agafen i tiben de tu i un fum negre que surt per una finestra i plana sobre els intrusos.

Tot plegat digne de sortir a una pel·lícula de terror.

Entre el 2010 i el 2011, no recordo com, van arribar a les meves mans uns vals de descompte per a visitar alguns llocs del Bergeda.

La primera visita la vam fer a la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou, al terme de Gironella; un edifici protegit d’interès local, que combina dos estils arquitectonics, el Historicista i el Eclectit; va ser residència dels propietaris de la Colònia Viladomiu, situada enmig de la colònia; actualment és de propietat municipal.

Té planta rectangular de tres cossos, el central és el més ample; té planta baixa, pis i golfes, en el centre de la teulada té un cos sobresortit, de tipus torre, situat sobre l’escala senyorial; en una de les façanes hi ha una galeria porticada des d’on es domina la fabrica i el riu; a la part davantera hi ha un petit jardí; l’aspecte és semblant al d’una gran masia amb galeries.

El 1896 la colònia i la fàbrica de Viladomiu Nou es va“independitzar” de Viladomiu Vell, i el 1902 es va acabar la construcció de la torre, usada com a residència d’estiu pels propietaris de l’empresa, que residien, habitualment, a Barcelona; en la seva absència, vivia en ella el director de la fabrica.

Actualment, s’utilitza com a centre d’interpretació per a conèixer la història i el patrimoni de les colònies tèxtils de l’Alt Llobregat; també s’utilitza com a oficina de turisme i telecentre, tot això a la planta baixa, juntament amb una sala d’àudio-visual i la zona d’acollida; en el primer pis i les golfes, hi ha un espai museístic que recrea com era la casa a principis del segle XX; i en el subterrani, on estava la carbonera, hi ha una exposició sobre les colònies tèxtils; també es el punt de sortida per diferents rutes per les colonies de l’Alt Llobregat.
Es pot visitar els dissabtes i els matins de diumenge, en companyia de la la Remei, la criada, i de la senyora de la casa; actualment, també, hi ha disponible un “escape room” titulat el secret de la torre.
Per a més informació o reserves, es pot trucar al telèfon 938250033, o per e-mail en : info@visitgironella.cat .

Adjunto un extracte explicatiu de les colonies textils, extret de:

A Catalunya, les colònies industrials són molt més que un fenomen econòmic i urbà. En aquests nous nuclis de poblament es va desenvolupar una intensa vida social, cultural i religiosa impulsada pels seus propietaris i moltes vegades delegada a directors, capellans i mestres; a més dels habitatges per als treballadors, les colònies oferien una munió de serveis, els primers anys hi havia la cuina comunitària (on es coïa el gra i es feia bullir el brou que les dones compraven sortint de la fàbrica), botigues (forn de pa, carnisseria, peixateria) i economats; de la petita farmaciola dels primers temps es va passar a un dispensari i les colònies més grans tenien, fins i tot, metge; les escoles es van fundar des de la posada en funcionament de les fàbriques: escoles per a nens, normalment a les mans d’un mestre laic o del capellà, i les escoles per a nenes, generalment regentades per monges que també s’encarregaven de la guarderia, que donaven una educació totalment diferenciada, a les grans colònies es feien classes nocturnes per a homes, vinculades a l’Escola del Treball, on s’aprenia teoria de filats i de teixits, i a partir de la dècada dels anys trenta, una formació dirigida a les noies: el Manage que consistia en aprendre a cuinar, fer conserves, economia domèstica, cosir i planxar, tenir cura dels malalts i infants, etc.

ACTIVITATS PEL LLEURE Les activitats culturals van tenir dos puntals clars: el cant, cors d’en Clavé i orfeons, i el teatre, que a les gran colònies es va completar amb la construcció d’una biblioteca; el lleure masculí passava pel cafè i pel casino, i el femení, per la gresca als carrers i places les nits d’estiu; les activitats esportives no hi van mancar: primer el futbol, improvisat a la plaça o en una esplanada, i després al camp de futbol, seguit pel de bàsquet.                                                                                            La vida religiosa, organitzada pel capellà de la colònia, era farcida d’actes litúrgics (processons, benediccions) i sagramentals (bateigs, comunions, etc.); hem de recordar que moltes d’aquestes esglésies són centenàries i que aviat van assolir la categoria de parròquies.                                                Fontades populars i festes majors donaven a les colònies la cohesió d’un poble i als seus habitants el sentiment de pertànyer a una col·lectivitat que mantenia ben clares les diferències socials tant en l’àmbit laboral com en l’urbanístic tal i com queda contrastat a les cases dels amos, el director, els encarregats i els treballadors; també hi havia els actes oficials paternalistes: inaguracions d’esglésies i de serveis i festes concedides pels dirigents, sovint presidides per autoritats locals i religioses, servien per a renovar l’autoritat dels dirigents i de la cohesió social de la colònia com a grup.

 El debat continua obert: eren les colònies un fenomen merament d’explotació del treballador i on es donaven pràctiques de tipus feudal, o bé, representaven un avenç important en la concertació de la força del capital i del treball en la recerca del paradís social com propugnava Owen. El que sí està clar és que la Catalunya d’avui no hauria estat possible sense el procés d’industrialització, i que aquest no es pot explicar sense les colònies fabrils.

UN MODEL URBANÍSTIC SINGULAR La construcció de la majoria de les colònies industrials participa de dinàmiques comunes: el fenomen fabril i la concentració urbana; en canvi, els protagonistes i el seu bagatge cultural i tècnic són ben diferents; les opcions formals de la colònia van lligades a la diferent naturalesa dels constructors, ho analitzarem sobre dos exemples clarificadors estudiats per l’arquitecte urbanista Pere Vall i Casas. – La colònia modèlica (el cas dels Güell) y La colònia anònima (el cas dels Viladomiu) L’any 1890, Eusebi Güell inicia les obres de la seva colònia projectada al despatx d’Antoni Gaudí. Els protagonistes són: l’industrial amb experiència, fortuna consolidada i una particular mixtura d’il·lustració i de filantropia, i el millor arquitecte, capaç de formalitzar la seva raonable utopia. Amplitud de mires i qualitat formal agermanades en la construcció d’un model urbà aleshores progressista i culte: el suburbi obrer de baixa densitat en un entorn rural.

En canvi, Tomàs Viladomiu Bertran (1809-1887) encarna l’industrial d’arrel muntanyenca entroncat al gremi i a les formes precapitalistes del tèxtil rural. Recolzat en una prolongada tradició familiar, aprèn l’ofici del seu pare, engrandeix el negoci heretat i se suma al llarg procés de perfeccionament intern de la pròpia activitat; a l’edat de 59 anys, quan decideix afrontar el repte de la colònia, és un home experimentat que coneix tots els vessants del seu ofici.                                                       L’activitat de Tomàs Viladomiu es localitza entre el Bages i el Berguedà, un àmbit geogràfic més reduït que el de la família Güell. Malgrat tot, ambdós industrials ofereixen trajectòries vitals extraordinàriament dinàmiques i viuen en sintonia amb la defensa del proteccionisme i l’atenció pels avenços tècnics; el fabricant d’interior edifica una fàbrica de riu que, amb el temps, pot esdevenir colònia, bé sigui perquè la seva capacitat econòmica és modesta, o perquè l’escassa incidència del conflicte social no estimula una alternativa urbana o perquè la disposició natural de l’home d’interior és més propícia a la prudència d’un «anar-se fent» intern que no pas a la gestió ràpida d’idees externes, la colònia de riu no es projecta a priori; no hi ha projecte previ i tampoc calen arquitectes, però sí mestres d’obres amb capacitat tècnica suficient per resoldre la construcció de grans contenidors, el mestre d’obres basteix els edificis lligats a la producció (i la colònia, en els seus primers temps, és essencialment un establiment productiu), mentre que l’arquitecte s’encarrega dels edificis representatius.                                                                                                              Pel que fa a les esglésies de les colònies Viladomiu, aquestes són projectades i construïdes pel mestre d’obres Valentí Canudes de Casserres, demostrant, ni que sigui atípicament, la participació d’aquests tècnics en la resolució d’edificis públics.

Parc Fluvial Colònies del Llobregat:  El Parc Fluvial de les Colònies vora el Llobregat, entre Navàs i Berga, planteja també la revaloració d’un segment fluvial d’especial interès; en aquest cas, la peça de patrimoni central que dóna identitat al parc és la seqüència de colònies tèxtils més intensa dels rius catalans. Aquest conjunt únic disposa d’una bona connexió amb Barcelona i el seu àmbit metropolità; es troba, per tant, ben situat en relació a un important mercat de consum turístic i segona residència i també d’empreses d’alt valor afegit interessades en un entorn amb una imatge pròpia i de qualitat; aquestes experiències, i d’altres que aniran sorgint, contribuiran a la recuperació, preservació i utilització del nostre singular patrimoni industrial en el marc d’un paisatge característic que dóna identitat pròpia al procés d’industrialització que va viure Catalunya.

  Un any després de casar-nos, al juliol del 88, la Sol i jo vam anar de vacances a Andorra, on havia reservat un Hotel a Encamp; evidentment, ja havia estat altres vegades a país dels Pirineus, però aquesta va ser la primera que anàvem de vacances mes d’un dia.

Per a l’anada, vam anar per la ruta: Manresa-Solsona-Oliana-La Seu d’Urgell-Andorra; una incidència d’aquest viatge d’anada, va ser que, com havia de passar la ITV del 127, vaig reservar per a primera hora d’aquell dia, a la ITV de Terrassa, que llavors estava en el polígon que hi ha a la sortida cap a Manresa, ja que passava per davant, però quan vaig arribar allí, tenien tancat per festa local, encara sort que havia reservat hora!!!; per sort poc abans de la Seu, vaig veure una ITV al costat de la carretera, i veient que no hi havia cua, vaig preguntar si podia passar-la allí, i me la van passar sense problema.

Arribats a l’Hotel Rosaleda, vam veure que estava en un bon lloc, on era fàcil aparcar, al costat del riu Valira i amb bones vistes d’Encamp; a més d’estar en un edifici pintoresc; una vegada instal·lats, vam baixar a dinar;  i després a reposar del viatje: a la tarda vam anar a banyar-nos a la piscina de l’Hotel, però s’havia espatllat el sistema que escalfava l’aigua, que captava directament del Valira, per la qual cosa estava gelada, només s’hi van banyar la Sol i una nena francesa, que venia de Paris.
Després del bany vam anar a explorar el poble d’Encamp, i vam tornar a l’hotel per a sopar.

L’endemà, vam anar a visitar el santuari de Maritxell; i després vam pugar fins al Port d’Envalira a 2409 metres d’alçaria, passant per Canillo i Soldeu; vam baixar a dinar, i a la tarda vam baixar a la zona comercial d’Andorra la Vella a veure botigues.

El següent dia, baixant fins les Escaldes, vam dirigir-nos a visitar la Massana, i d’allí a Ordino; tornant a dinar a l’hotel, i a la tarda de botigues a les Escaldes.
El següent dia vam anar al llac de Engolasters, i després a veure l’ermita, romànica, pròxima, baixant després a Andorra la Vella a dinar i passejar, tornant a l’hotel a mitjan tarda.

No recordo quin dia d’estada va ser, però el director de l’hotel ens va convidar a xampany , doncs, com la resta dels hostes eren francesos, celebraven el 14 de juliol; també recordo que per l’hotel corrien un parell de gatets, que a la Sol li feien molta gràcia; i que per darrere del hotel, prop del riu, habian gallines, ànecs i, crec recordar que, una mica d’hort, no se si de l’hotel, o d’algú aliè.

L’endemà, vam deixar l’hotel; però, la tornada, la vam fer pel Pas de la Casa, passant el Port d’Envalira, entrant a França, passant el col de Puymorens (1920 mts), cap a la Tour de Carol, Bourg-Madame, Puigcerda, i la Collada de Toses(1790 mts), i arribant a Vic, ens vam desviar cap a Viladrau, on vivia una cosina de la meva mare, la Roser Padró, amb el seu marit Pepet Rodó, i els seus fills, Josep, Roser, Salvador, Tina, Jordi i Gemma, que estaven de masovers en una masia dels afores, a l’est del poble.

Ens vam quedar a fer nit amb ells a la masia; l’endemà al matí vam anar a banyar-nos a la bassa-piscina que tenien, i com que tenien dos cavalls, que calia treure a fer un volt, el Jordi em va animar a que muntés un i l’acompanyés en el passeig, va ser divertit, però em van fer mal els engonals dos dies; havent dinat,  vam tornar a casa, i vam donar per acabades les vacances

.
Aquesta no va ser la primera vegada,( ni la ultima), que vaig estar a Viladrau; la primera, crec que va ser abans de la mili, i ells estaven de masovers en un casalot mes pròper al poble, i vam anar juntament amb les germanes de la Roser, la Dolors i l’Angelina, i les seves respectives famílies.

Més tard, ja de novios amb la Marisol, vam anar algunes vegades de visita, i despres, de casats, vam anarr a passar alguns caps de setmana; allí vam passar molt bones estones, fent broma amb el Josep i el Salvador, i la Sol conversava molt amb la Roser filla, el que més recordo, eren algunes tardas al costat de la llar de foc, fent torradas i explicant històries de bruixes; una tarda vam anar amb la Gemma a Santa Fe del Montseny, i  vam passejar per la riba del llac; alguna vegada  vam anar amb ells, i algun amic/amiga seva, a una discoteca a Seva, el dissabte nit.

Ja amb alguns fills casats, la Roser  amb el Martí, la Tina amb el Ramón, i crec que també el Josep amb la Carme, van deixar la masia, i es van mudar a un pis al mateix Viladrau, per, anys més tard, amb la mort del Pepet, deixar el poble, perquè la Roser mare va anar a viure a Centelles, amb la Roser filla, vivint, la Tina a Espinelves, el Josep a Tona, el Salvador a Granollers, la Gemma, crec que a Barcelona, i el Jordi…, doncs no ho sé.

Entre el 2005 i el 2014, que vam estar vivint a Manlleu, vam tornar algunes vegades mes a Viladrau, sobretot per la Festa de la Castanya.

Com tota la zona del Montseny, Viladrau te nombroses llegendes de bruixes, paitides (Dones d’aiguia) i bandolers; a titol de curiositat adjunto un extracte de Wikipedia, de la biografia del famós bandoler Joan de Serrallonga, nascut a Viladrau,:

  Serrallonga va ser fill del nyerro Joan Sala i de Joana Ferrer, va néixer al mas La Sala de Viladrau el 21 d’abril de 1594. Als quatre anys, el 18 de gener de 1598, quedà orfe de mare, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de Tona, que esdevingueren sogra i nora l’una de l’altra. Va treballar a can Tarrés de Sant Hilari Sacalm, cosa que li donà l’oportunitat de conèixer Margarida Tallades Serrallonga, la pubilla del mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Joan Sala i Margarida es casaren, més endavant, a l’església de Sant Martí de Querós i tingueren cinc fills: Elisabet, Antoni, Mariana, Josep Baltasar i Isidre.

L’any 1627, perseguit pels soldats de Felip IV, fugí un any al Rosselló, que encara no havia estat annexionat a França, amb la complicitat de molts catalans, entre els quals els seus assalts als carruatges reials que recollien els imposts despertaven molta simpatia.

L’any 1633, refugiat al Ripollès, troba Joana Massissa, la segresta i vaguen sols per Catalunya i França.

Hago una pausa en el orden más o menos cronológico de los relatos, para dar un salto atrás y hablaros de San Vicente de la Sonsierra.

San Vicente, es el pueblo natal de mi abuela paterna, Teresa García Peciña, está en la Rioja Alta, cerca de Haro; el pueblo creció en la edad media a la sombra del castillo,  que formaba parte de las guarniciones fronterizas del Reino de Navarra, con el de Castilla, siendo este el castillo más grande de esa frontera; según algunos allí está la “Milla de Oro”, de los vinos de Rioja, pues su microclima y la composición del suelo, favorecen una gran calidad en su vinos; he estado diversas veces allí.

La primera vez, fue en verano del 66, fui con mis padres, en la moto con sidecar de mi padre, hicimos el viaje en tres etapas; la primera, hasta Zaragoza, la hicimos conjuntamente con Valeriano Sanz y su esposa e hijo, en esta etapa, yo, iba con ellos en su coche, un Citröen 7cv;  fuimos por la NII, pues todavía no había autopistas, ni siquiera el Túnel del Bruc, y la carretera parecía una comarcal de las de ahora; ya podéis imaginar lo largos que se hacían los viajes en esa época; en Zaragoza hicimos noche en un Hotel.

Al día siguiente seguimos viaje con la moto, yo iba en el sidecar y mi madre de “paquete”; poco antes de Tudela se pincho una rueda, y por suerte paso la Guardia Civil de Tráfico, y la llevaron a reparar a un taller en el siguiente pueblo, pero nos hizo perder varias horas, motivo por el cual tuvimos que hacer noche en Tudela, y terminar el viaje el día siguiente.

 De esa primera vez, lo que más me suena es la llegada al pueblo, desde Briones, cruzando el Ebro y viendo el castillo por encima nuestro ocultando el pueblo, y que cuando llegamos a la casa de los tíos de mi padre, Victorino García y Esther Álvarez, fue por la parte de atrás, donde tenían la cuadra, la vivienda estaba encima, y cuando se asomo la tía Esther, para ver quien llamaba, la casa, se me antojo altísima (como si fuera una torre del castillo) ; la casa tenia la entrada por la calle de arriba, al nivel de la vivienda; en aquella época tenía  la puerta del tipo de establo, (las divididas horizontalmente) y un gran poyo de piedra junto a la misma; los tíos tenían tres hijas, Marivi, Mari Carmen y Charo, que en esa época todavía vivían con ellos, y que actualmente viven en Barcelona, siendo Mari Carmen la primera en venir, el año 67 , siguiéndola después sus hermanas; también recuerdo que fuimos a ver a mi bisabuelo Eliseo Garcia, que vivía en casa de su otro hijo, David García, casado con Remedios “Reme” Lizaranzu,  esta casa estaba un poco más arriba, junto al acceso al castillo; al que, por cierto, el abuelo subía más ligero que nosotros; los tíos David y Reme tenían tres hijos, Alberto, que hoy en día vive en Bilbao, donde es maestro, Angelito, que vive en Haro, y Mari Tere que sigue en San Vicente.

La siguiente vez que fui, no estoy seguro, pero creo que fue el año 68; se que nos llevo un vecino, Jaume Prat, que tenía una furgoneta DKW, en la que llevábamos la cuna de mi hermano, y venían sus esposa e hijas, Encarna, Rosa María y Elvira, creo que mis padres iban en la moto y mi hermano y yo en la furgoneta; recuerdo que los vecinos fueron a dormir a un caserón que era de los padres de la tía Esther, al que llamaban la casa del barrio de abajo, era muy grande con habitaciones que parecían salones, y al día siguiente Jaume nos conto que la luz era una bombilla colgada en el techo, de las que se encendían y apagaban tirando de un cordelito, y que por la noche estuvo un rato, a oscuras, subido en la cama dando manotazos al aire buscando el dichoso cordelito para encender la luz para ir al lavabo, lo que provoco que todos nos riéramos.

La siguiente vez, creo que fue el año 69 o 70, en Semana Santa, fui con mi abuela Teresa y mi prima Mª José; fuimos en tren, y tuvimos un problema, resulta que el tren que cogimos iba a Galicia ( creo recordar que los habituales le llamaban Shangai expres), pero no pasaba por la Rioja, si no por Madrid, nosotros tendríamos que haber hecho transbordo en Zaragoza; pero, según mi abuela, cuando compro los billetes, no se lo advirtieron, como tampoco nos dijo nada el revisor del tren; la abuela se extraño cuando pasamos por Calatayud, y fue en busca del revisor, el cual viendo el error, hizo parar el tren en Ateca, e informo al jefe de estación, que nos arreglo unos billetes para volver a Zaragoza y allí poder coger un tren que nos llevase a Briones, la estación más próxima a San Vicente; como dicho tren no salía de Zaragoza hasta la mañana siguiente, hicimos noche en un hotel o pensión junto a la estación; poco más recuerdo de este viaje, solo que mi prima era un coñazo, se paso todo el viaje quejándose y lloriqueando por todo; y que la vuelta, también en tren, la hicimos sin transbordos hasta Barcelona, saliendo de Briones de noche, y que la locomotora era de vapor.

La siguiente vez fue en verano del 71 o 72, no recuerdo como fuimos, si que mi padre tuvo que volver al trabajo, y que, mi madre, mi hermano y yo, nos quedamos unos días más  hasta que vino un vecino, que tenía un R12, a buscarnos; de esta vez, gracias a las fotos, recuerdo que fuimos a bañarnos al rio Ebro, en una “playa” que había aguas abajo del puente, con las primas Mari Carmen y Charo; por esa época, el tío Victorino se estaba construyendo una casa “moderna” enfrente de la parte trasera de la vieja.

Tengo otros recuerdos más generales; como que el tío Victorino tenía un “macho” llamado Catalán y un burrito llamado Jaime, en el burro me había montado alguna vez; o que tenía una huerta donde había una gran morera, que daba unas moras enormes y buenísimas; recuerdo también que el tío me llevo una vez, en el carro, a unas tierras que tenia junto a la ermita de Santa María de la Piscina, románica del S XII, junto a la que se descubrió una necrópolis de entre el S X y el XIV, lo que no recuerdo era si, allí, tenia viñas o remolachas, si que recuerdo que en el trayecto el Catalán iba solo en algunos tramos, sin que el tío lo guiara, y que si veía otro mulo delante, apretaba el paso.                                      Al menos una de las veces fuimos a casa de Mari Tere y su marido Ángel “Angelito” Ramirez; como en muchas casas antiguas de pueblo, en casa de los tíos, no había WC, las necesidades se hacían en la cuadra, en la casa de la tía Reme sí que tenían, así que yo aprovechaba ir a ver al bisabuelo para “visitar al Roca”; recuerdo que delante de la entrada de la casa, la tía Reme, tenia gallinas sueltas, y recuerdo que, el año 71, mi hermano no quería ir allí, porque decía que las gallinas le atacaban.                                                                                       

       También recuerdo una bebida que en el pueblo llamaban “limonada”, la hacia la tía Esther, con vino, zumo de limón y azúcar, y se la daban a los críos, y  estaba buenísima, pero no te podías beber mucha, porque si no….; y hablando de vino, como podéis imaginar, la mayor parte de la población de San Vicente, se han dedicado, y se dedican, a la viña y a la elaboración del vino, muchos de ellos tienen pequeñas bodegas, para  producción de uso propio, algunas de ellas, antiquísimas, son subterráneas y están situadas en la ladera que hay entre el pueblo y el castillo, (entre ellas la de mi bisabuelo Eliseo), por cierto que en esa ladera, por encima de las bodegas, debía haber algunas tumbas, pues, a veces, afloraban huesos.                            La siguiente, y de momento, ultima vez que volví, fue en 2006, con Marisol, y fue parte de la ruta de vacaciones de ese año, que ya os explicare en otro post.

En la época de las primeras veces que estuve por allí, a parte de la de uso particular, se llevaba la uva a la Cooperativa Virgen del Remedio (hoy en día Bodegas Sonsierra) para comercializar el vino, (creo que la marca era Fino Sonsierra); en la actualidad hay, en el pueblo, mas de 30 bodegas que comercializan su vino, pero en esos años, a parte de la Cooperativa, creo que no había ninguna, si acaso podría ser, Eguren, Sierra Cantabria.

Los primos que quedan allí, Ángel y Mari Tere, con sus Hijos Jésus Ángel y David, venden sus uvas a diferentes bodegas, y las sobrantes las usan para producción propia, en la bodega del Bisabuelo, debidamente reformada.

De todas esas bodegas comerciales, la única, mínimamente relacionada con la familia, es Bodega Valdeloyo, pues la madre de los fundadores, Carmen Peciña, era prima de mi abuela y sus hermanos.

Solo me resta, dar las gracias, desde estas líneas, a la prima Mari Carmen, por la información que me ha facilitado, y las dudas que me ha aclarado; y a mi prima Mª José, por advertirme que la que era un coñazo era ella y no mi otra prima Lydia, como había puesto primero.    

LA OPERACIÓN GALAXIA

Faig una pausa en els relats de sortides i excursions amb els amics, i una petita reculada en l’ordre cronològic, per a relatar-vos alguns successos ocorreguts durant el meu servei militar; no referiré res del viscut durant el campament abans de la jura de bandera, ni durant els primers mesos en la caserna, perquè no va ocórrer res d’especial.
Primerament, per a situar-nos, vaig ser destinat a la caserna del Goloso, a Madrid, al batalló d’Enginyers, a la companyia de transmissions, agregats a la Brigada Cuirassada Brunete I; i em van fer Caporal de Primera; amb aquest càrrec quan et tocava guàrdia, es feia com a sub-oficial, i amb una companyia aliena a la teva.

Suposo que tots coneixeu o heu sentit parlar del “23F”, però imagino que pocs coneixereu “ l’Operación Galàxia”, que va ocórrer al novembre del 78, estant jo a la mili, segons la versió oficial, no va passar de ser un pla entre alguns comandaments militars ( entre ells, Tejero); per donar un cop d’estat, es van reunir a la cafeteria Galaxia de Madrid; van acordar donar el cop d’estat el 17 de novembre del 78, pero algun dels reunits va donar avís a l’estat major, i els van detenir.

 Pero jo no ho tinc molt clar, realment no vaig saber d’aquesta operació fins a un temps més tard, però per aquestes dates va passar el que us explicaré, i treieu les vostres conclusions.

Bé, a mitjans  d’octubre em van ascendir a caporal primer; la primera guàrdia que em van assignar, va ser una guàrdia en el polvorí, que estava fora de la caserna a la carretera de Alcobendas; no recordo la data exacta, però feia mes o menys un mes que era primer, per la qual cosa va haver de ser a mitjans de novembre; em  va tocar amb una companyia d’ATP (artilleria).
L’endemà, una vegada fet el relleu de la guàrdia, tornant a la caserna, ens vam creuar amb alguns camions de la caserna que anaven en direcció a Madrid; quan vam arribar a la plaça d’armes del batalló d’ATP, no es veia cap mena d’activitat; em vaig anar cap a la meva companyia, que estava en una part més alta, i quan vaig arribar-hi, només vaig trobar al “cuartelero” i el furriel; igual que a la veïna companyia de sapadors.
Els  vaig preguntar on estava la gent, i em van contestar que, van fer formar a tot el personal present en les dues companyies, agafar armament i munició, i pujar als camions i Land Rovers, i que s’havien anat feia una estona; com al no haver-hi ningú, no tenia res a fer, em vaig anar cap al “cuarto de los primeros”, a esperar l’hora de dinar llegint un llibre que tenia en la taquilla, després de mirar si a la tele donaven alguna notícia de que hagués passat alguna cosa, amb resultat negatiu.
A l’hora de dinar seguien sense tornar; així que em vaig anar al menjador  que estava gairebé buit; quan sortia del menjador vaig veure que ja havien tornat, i em vaig creuar amb els meus companys que anaven a dinar.
Quan van venir de dinar, el meu company Arcala “Manix”, em va explicar que, a la nostra companyia, els havien portat a Fuencarral, i una vegada allí van prendre posicions prop de l’ajuntament i  de la comissària de policia nacional, i que allí els van tenir a l’espera, fins que van rebre ordre de tornar als camions.
Un primer de sapadors, no recordo el nom, també ens va explicar que, a ells els van portar a Colmenar Viejo i que van fer el mateix tipus de desplegament; més tard ens vam assabentar de que les companyies d’ATP, havien fet el mateix a Alcobendas i San Sebastián de los Reyes…
Seria un assaig?; unes maniobres sorpresa, de les quals ni els Sub-oficials estaven assabentats?; o anava de debò i en ser descobert el pla, es va avortar l’operatiu?
Tot molt extrany, no em direu que donada la proximitat (o coincidència) de dates, no fa pensar una mica…

Bienvenidos a este mi nuevo blog, donde pretendo compartir con vosotros recuerdos y vivencias ocurridas a lo largo de mi modesta existencia, algunos serán anécdotas y aventuras ocurridas en excursiones y viajes de juventud, otras harán referencia a acontecimientos de interés general que me tocaron vivir.

Espero que os guste.

«Sé tú mismo. Los demás puestos están ocupados.»

— Oscar Wilde.

Esta es la primera entrada de mi nuevo blog. Acabo de empezar a escribir este nuevo blog. ¡Mantente al día para leer más entradas! Suscríbete a continuación para recibir notificaciones cuando publique nuevo contenido.

Esto es una entrada de muestra, originalmente publicada como parte de Blogging University. Regístrate en uno de nuestros diez programas y empieza tu blog con buen pie.

Hoy vas a publicar una entrada. No te preocupes por el aspecto de tu blog. Tampoco te preocupes si todavía no le has puesto un nombre o si todo esto te agobia un poco. Tan solo haz clic en el botón «Nueva entrada» y explícanos por qué estás aquí.

¿Por qué es necesario?

• Porque proporciona contexto a los nuevos lectores. ¿A qué te dedicas? ¿Por qué deberían leer tu blog?
• Porque te ayudará a concentrarte en tus propias ideas sobre tu blog y en lo que quieres hacer con él.

La entrada puede ser corta o larga, una introducción de tu vida o una declaración de los objetivos del blog, un manifiesto de cara al futuro o una breve descripción del tipo de cosas que pretendes publicar.

Te ofrecemos algunos consejos útiles para ayudarte a empezar:

• ¿Por qué publicas tus entradas en lugar de escribir en un diario personal?
• ¿Sobre qué temas crees que escribirás?
• ¿Con quién te gustaría conectar a través de tu blog?
• Si tu blog resulta ser un éxito a lo largo del próximo año, ¿qué objetivo te gustaría lograr?

No tienes por qué atarte a las decisiones que tomes ahora. Lo bueno de los blogs es que evolucionan constantemente a medida que aprendemos nuevas cosas, crecemos e interactuamos los unos con los otros. Pero está bien saber dónde y por qué empezaste, y plasmar tus objetivos puede darte más ideas para las entradas que quieres publicar.

¿No sabes por dónde empezar? Tan solo escribe lo primero que se te ocurra. Anne Lamott, autora de un libro sobre cómo escribir que nos encanta, afirma que debemos permitirnos escribir un «primer borrador de mierda». Anne está en lo cierto: tan solo tienes que empezar a escribir, y ya te encargarás de editarlo más tarde.

Cuando todo esté listo para publicarse, asigna entre tres y cinco etiquetas a la entrada que describan el centro de atención de tu blog: escritura, fotografía, ficción, educación, comida, coches, películas, deportes… ¡Lo que sea! Estas etiquetas ayudarán a los usuarios interesados en tus temas a encontrarte en el Lector. Una de las etiquetas debe ser «zerotohero», para que los nuevos blogueros también puedan encontrarte.